Castell de Palagret o Mabarrera - Celrà
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Enllaç amb informació,descripció i fotos:
Època: Medieval
El castell de Mabarrera o de
Palagret està situat als peus del camí que uneix el poble de Celrà amb el
castell de Sant Miquel, als contraforts septentrionals del massís de les
Gavarres, al punt on el torrent Bou Vell s'uneix amb la riera de Palagret. Es
tracta d'una situació òptima ja que, des d'aquest punt, es domina la vall i es
controlen dos importants camins que s'endinsen a les Gavarres (el del Santuari
dels Àngels i el que es dirigeix cap al puig Sant Miquel i Girona).
El conjunt està molt destruït i només en resten paraments de pedra verticals i algun arrencament de volta.
La planta de l'edifici és lleugerament trapezoïdal. Les parts més ben conservades es troben al sector nord, on veiem parets que encara conserven els 8 metres d'alçada. Al voltant d'aquesta estructura central s'obre un fossat, que l'envolta pels costats nord, est i oest. Al sud, el desnivell natural del terreny ja era una defensa prou important.
Al costat de llevant, passat el fossat, s'aixeca una estructura semicircular que ocupa uns 260 m2, que també presenta mostres d'haver estat fortificada i que es pot interpretar com una barbacana.
Els murs tenen una amplada que varia entre els 70 i 100 cm i estan fets de blocs de pissarra units amb un morter de calç de poca qualitat. A les cantonades i obertures, per donar més solidesa a l'obra, hi ha pedres calcàries ben escairades. La feblesa dels materials emprats (pissarra i morter de baixa qualitat), juntament amb una fonamentació deficient del conjunt, ha donat com a resultat uns paraments extremadament fràgils i inestables. El sector més ben conservat, el nord, és el que presenta uns importants contraforts que han evitat la caiguda dels murs.
Després de les diferents campanyes d'excavació realitzades, es pot concloure que l'estructura d'aquesta fortificació estava configurada per un recinte central bastit a l'entorn d'un pati, dins del qual es destaca una sala o torre de planta més o menys rectangular. Al seu voltant es situaven un conjunt d'habitacions. Aquesta estructura sembla respondre a una mena de castell-sala. El conjunt començà com una petita fortificació que, en poc temps, englobà diversos edificis al voltant d'un pati central, on es construí una petita i irregular cisterna foradant la roca mare. Posteriorment, s'hi feren reformes diverses, consistents en ampliar el conjunt original.
El conjunt està molt destruït i només en resten paraments de pedra verticals i algun arrencament de volta.
La planta de l'edifici és lleugerament trapezoïdal. Les parts més ben conservades es troben al sector nord, on veiem parets que encara conserven els 8 metres d'alçada. Al voltant d'aquesta estructura central s'obre un fossat, que l'envolta pels costats nord, est i oest. Al sud, el desnivell natural del terreny ja era una defensa prou important.
Al costat de llevant, passat el fossat, s'aixeca una estructura semicircular que ocupa uns 260 m2, que també presenta mostres d'haver estat fortificada i que es pot interpretar com una barbacana.
Els murs tenen una amplada que varia entre els 70 i 100 cm i estan fets de blocs de pissarra units amb un morter de calç de poca qualitat. A les cantonades i obertures, per donar més solidesa a l'obra, hi ha pedres calcàries ben escairades. La feblesa dels materials emprats (pissarra i morter de baixa qualitat), juntament amb una fonamentació deficient del conjunt, ha donat com a resultat uns paraments extremadament fràgils i inestables. El sector més ben conservat, el nord, és el que presenta uns importants contraforts que han evitat la caiguda dels murs.
Després de les diferents campanyes d'excavació realitzades, es pot concloure que l'estructura d'aquesta fortificació estava configurada per un recinte central bastit a l'entorn d'un pati, dins del qual es destaca una sala o torre de planta més o menys rectangular. Al seu voltant es situaven un conjunt d'habitacions. Aquesta estructura sembla respondre a una mena de castell-sala. El conjunt començà com una petita fortificació que, en poc temps, englobà diversos edificis al voltant d'un pati central, on es construí una petita i irregular cisterna foradant la roca mare. Posteriorment, s'hi feren reformes diverses, consistents en ampliar el conjunt original.
Notícies històriques:
La troballa de restes
d'àmfores i ceràmiques antigues d'època clàssica, així com el fet que els
topònims de Celrà i Palagret tinguin origen romà, fa pensar que aquest castell,
o alguna petita fortificació precedent, devia existir amb anterioritat al segle
X.
Palagret i Celrà surten esmentats en un diploma carolingi, datat a l'any 922, signat pel rei Carles el Simple, en què el monarca reconeixia i ratificava al bisbe Guiu els dominis i possessions que havia rebut d'anteriors monarques. Gràcies a aquest conjunt de donacions reials, el bisbat de Girona era, al segle X, el principal propietari de l'actual municipi de Celrà, domini que mantingué fins a la fi de l'Antic Règim (1835), malgrat algun problema o algun canvi puntual (intents d'usurpació per part d'algun senyor feudal o algun canvi de dependència dins la mateixa església).
La data de construcció del castell s'ha situat entre els segles X i XI, atesa la presència de diverses filades en opus spicatum dins el recinte més antic. La documentació sembla confirmar aquesta teoria, ja que els preceptes carolingis no fan referència, en cap moment, a l'existència d'un castell a Palagret.
Els arqueòlegs han dividit el conjunt en tres fases constructives diferents:
- Una primera fase, bastida entorn dels segles X i XI, que englobaria les estructures centrals del castell, situades al voltant d'un pati central. Els murs són d'un metre d'amplada i estan fets de pissarra disposada formant filades d'opus spicatum. El castell seria una construcció defensiva on destacaria una sala central rectangular, envoltada d'habitacions que s'organitzaven a l'entorn d'un pati central.
- Reforma integral que consistí en la remodelació interna del castell, amb la construcció d'una nova sala de planta rectangular, que esdevingué la principal i més noble. L'anterior sala fou coberta amb volta i es tapià el seu accés, de forma que s'hi havia d'accedir des del pis superior. També es féu una important ampliació a llevant i nord del castell. Es construí una plataforma semicircular que es comunicava amb el conjunt mitjançant una passera i que funcionava com a barbacana. Cap al nord es batí un corredor de 2 metres d'ample i 20 de llargada. Sembla, doncs, que durant aquest període el castell disposava de dos accessos: el primitiu per ponent i un de nou a llevant, que comunicava amb la plataforma exterior.
- Una darrera reforma, probablement realitzada ja ben entrat el segle XIV, consistí en una simple remodelació d'alguns elements del castell: construcció d'alguns murs i tapiat de la porta de ponent.
Malgrat que el castell pertanyia a la canònica de la catedral de Girona des de finals del segle XI, a la pràctica, restà en mans de cavallers que li retien homenatge i satisfeien els drets senyorials. La primera referència a aquesta senyoria data de l'any 1199, quan Ramon de Peratallada i la seva esposa vengueren el castell i altres possessions a Bernat de Sitjar i Berenguer. La família Sitjar va mantenir el castell fins a finals del segle XIII. L'any 1307 trobem com a castlà a Ramon de Loreta.
La documentació mostra que les rendes que la Seu obtenia del castell devien ser molt importants. Els problemes econòmics que comportà la gestió d'aquest important patrimoni expliquen el greu conflicte que enfrontà, a mitjan segle XIV, Pere Lloveres, batlle de sac del castell (encarregat de cobrar els censos i drets senyorials als pagesos establerts), amb Bernat de Verdaguer, rector de l'hospital de la Seu, que finalment guanyà el conflicte.
Sembla que el castell es mantingué habitat fins a la segona meitat del segle XV. El seu abandó coincideix amb l'esclat del conflicte remença, molt violent a la zona.
Des de l'any 2006, la Diputació de Girona hi realitza campanyes d'excavació i restauració.
Palagret i Celrà surten esmentats en un diploma carolingi, datat a l'any 922, signat pel rei Carles el Simple, en què el monarca reconeixia i ratificava al bisbe Guiu els dominis i possessions que havia rebut d'anteriors monarques. Gràcies a aquest conjunt de donacions reials, el bisbat de Girona era, al segle X, el principal propietari de l'actual municipi de Celrà, domini que mantingué fins a la fi de l'Antic Règim (1835), malgrat algun problema o algun canvi puntual (intents d'usurpació per part d'algun senyor feudal o algun canvi de dependència dins la mateixa església).
La data de construcció del castell s'ha situat entre els segles X i XI, atesa la presència de diverses filades en opus spicatum dins el recinte més antic. La documentació sembla confirmar aquesta teoria, ja que els preceptes carolingis no fan referència, en cap moment, a l'existència d'un castell a Palagret.
Els arqueòlegs han dividit el conjunt en tres fases constructives diferents:
- Una primera fase, bastida entorn dels segles X i XI, que englobaria les estructures centrals del castell, situades al voltant d'un pati central. Els murs són d'un metre d'amplada i estan fets de pissarra disposada formant filades d'opus spicatum. El castell seria una construcció defensiva on destacaria una sala central rectangular, envoltada d'habitacions que s'organitzaven a l'entorn d'un pati central.
- Reforma integral que consistí en la remodelació interna del castell, amb la construcció d'una nova sala de planta rectangular, que esdevingué la principal i més noble. L'anterior sala fou coberta amb volta i es tapià el seu accés, de forma que s'hi havia d'accedir des del pis superior. També es féu una important ampliació a llevant i nord del castell. Es construí una plataforma semicircular que es comunicava amb el conjunt mitjançant una passera i que funcionava com a barbacana. Cap al nord es batí un corredor de 2 metres d'ample i 20 de llargada. Sembla, doncs, que durant aquest període el castell disposava de dos accessos: el primitiu per ponent i un de nou a llevant, que comunicava amb la plataforma exterior.
- Una darrera reforma, probablement realitzada ja ben entrat el segle XIV, consistí en una simple remodelació d'alguns elements del castell: construcció d'alguns murs i tapiat de la porta de ponent.
Malgrat que el castell pertanyia a la canònica de la catedral de Girona des de finals del segle XI, a la pràctica, restà en mans de cavallers que li retien homenatge i satisfeien els drets senyorials. La primera referència a aquesta senyoria data de l'any 1199, quan Ramon de Peratallada i la seva esposa vengueren el castell i altres possessions a Bernat de Sitjar i Berenguer. La família Sitjar va mantenir el castell fins a finals del segle XIII. L'any 1307 trobem com a castlà a Ramon de Loreta.
La documentació mostra que les rendes que la Seu obtenia del castell devien ser molt importants. Els problemes econòmics que comportà la gestió d'aquest important patrimoni expliquen el greu conflicte que enfrontà, a mitjan segle XIV, Pere Lloveres, batlle de sac del castell (encarregat de cobrar els censos i drets senyorials als pagesos establerts), amb Bernat de Verdaguer, rector de l'hospital de la Seu, que finalment guanyà el conflicte.
Sembla que el castell es mantingué habitat fins a la segona meitat del segle XV. El seu abandó coincideix amb l'esclat del conflicte remença, molt violent a la zona.
Des de l'any 2006, la Diputació de Girona hi realitza campanyes d'excavació i restauració.
Enllaç amb informació,descripció i fotos:
Fa pocs anys les seves ruïnes restaven emboscades i oblidades dalt
d'un turó, damunt la riera i un antic camí d'accés a Girona a través de les
Gavarres, en plena vall de Palagret. Després que l'Ajuntament, en els primers
anys d'aquest segle, l'adquirís de mans particulars hi ha organitzat diverses
campanyes d'excavació, les quals han suposat la recuperació gairebé total de
les restes arqueològiques.
La
fortalesa que data dels segles X o XI és de planta quadrangular, lleugerament
trapezoïdal, de divuit a vint-i-un metres segons el costat. A l'angle sud-oest
s'hi endevina una estança que podria correspondre a la torre del castell. Al
costat nord, est i oest s'hi estén el fossar que l'envoltava tallat a la roca.
Per
les restes de ceràmica trobades en la primera excavació degué ser abandonat
abans del 1500. D'aquesta etapa deriva el nom popular de castell de Mabarrera,
en quedar integrat dins les terres del mas Barrera les ruïnes del qual es
troben molt a prop.”
Altre enllaç amb informació,descripció i fotos:
Les excavacions realitzades fins avui dia han permès datar el moment d'abandonament del castell a finals segle XV.
Es coneix molt poca documentació al voltant de la seva història. Del que va ser una important fortificació restenimportants ruïnes. Des de l'any 2002 i sota la tutela municipal, cada any es duen a terme jornades de consolidació enles zones ja excavades i continuant la recerca en les àrees pendents.
Altre enllaç amb informació,descripció i fotos:
El castell de Palagret o de Mabarrera és en plena
vall de Palagret, al cim d'un petit turó, a 178 m d'altura, als contraforts més
septentrionals del massís de les
Gavarres al sud-est del nucli de Celrà i al sud-oest
del de Juià. Estratègicament
situat per a controlar el camí d'època romana que permetia l'accés a Girona des
del Baix Empordà a través de les Gavarres. Del castell es conserven importants
vestigis medievals dels murs de llicorella d'una construcció de planta rectangular com també
elements preromànics. Les restes conservades es podrien datar els segles X i XI, i
els seus últims ocupants van abandonar el recinte entre finals del segle XV i
principis del XVI. És un edifici de Celrà (Gironès)
declarat bé cultural
d'interès nacional.
La
primera menció documental és de l'any 1166, temps en què Pere Guillem de
Barrera oferí el seu fill Guillem juntament amb un alou a Santa Maria
de Cervià. El document més antic que recull el topònim de Palagret data de
l'any 922 i ho fa amb la forma «Palacroto». Amb aquest document, Carles el Simple va confirmar i
emparar tot allò que el bisbe Hilmerand d'Elna va atorgar a l'església de
Girona a Celrà i Palagret. Després fou el bisbe Guiu que el 940 posseí el
paratge de Palagret, si bé no s'indica l'existència d'un castell. És probable
que la fortificació es construís quan Almansor va arribar a
Barcelona el 985, i es manà la construcció de fortificacions als llocs més
estratègics. És un castell que formava part d'un seguit de
fortaleses, entre els quals hi havia el castell de Juià, el castell de Celrà i el castell de
Barbavella, que pertanyien al bisbat de Girona.[2]
Fases constructives
La data de construcció del castell
s'ha situat entre els segles X i XI, atesa la presència de diverses filades
en opus spicatumdins el recinte més antic. La
documentació sembla confirmar aquesta teoria, ja que els preceptes carolingis
no fan referència, en cap moment, a l'existència d'un castell a Palagret. Els
arqueòlegs han dividit el conjunt en tres fases constructives diferents.
Una primera fase, bastida entorn dels segles X i XI, que
englobaria les estructures centrals del castell, situades al voltant d'un pati
central. Els murs són d'un metre d'amplada i estan fets de pissarra disposada
formant filades d'opus spicatum. El castell seria una construcció defensiva on
destacaria una sala central rectangular, envoltada d'habitacions que
s'organitzaven a l'entorn d'un pati central.
Reforma integral que consistí en la remodelació interna
del castell, amb la construcció d'una nova sala de planta rectangular, que
esdevingué la principal i més noble. L'anterior sala fou coberta amb volta i es
tapià el seu accés, de forma que s'hi havia d'accedir des del pis superior.
També es féu una important ampliació a llevant i nord del castell. Es construí
una plataforma semicircular que es comunicava amb el conjunt mitjançant una
passera i que funcionava com a barbacana.
Cap al nord es bastí un corredor de 2 metres d'ample i 20 de llargada. Sembla,
doncs, que durant aquest període el castell disposava de dos accessos: el
primitiu per ponent i un de nou a llevant, que comunicava amb la plataforma
exterior.
Una darrera reforma, probablement realitzada ja ben entrat
el segle XIV, consistí en una simple remodelació d'alguns elements del castell:
construcció d'alguns murs i tapiat de la porta de ponent.
Edat mitjana
L'any 1199 el
feudatari Ramon de Peratallada el transmeté a Bernat de Sitjar junt amb altres
pertinences que tenia en la parròquia de Celrà. A finals del XIII en morir
Saurina de Palagret, el domini passà a ser administrat directament per la pabordia del
mes de juny de la catedral. El lloctinent o castlà del
Capítol de la catedral al castell de Palagret era, en començar el segle XIV,
Ramon Loreta i va retre homenatge i reconeixement de submissió al clergue Arnau
Ponç, procurador de Dalmau de Pontós, canonge encarregat de l'administració de
l'esmentada pabordia. L'obligació de residir al castell per part de la família
Loreta anava inherent al càrrec; a un seu descendent anomenat Lluc, el batlle
de sac del castell, Pere Lloberas, li imposà una pena per a no residir-hi. (El
batlle de sac era el recaptador de les rendes que generaven els béns i drets de
la senyoria i solia ser un dels pagesos importants del territori).
Edat moderna
Els Lloberas
no es desprengueren de la batllia fins al 1527 per venda que feren a favor
d'Anton Pujol, paraire de llana del mateix Celrà. Trenta anys després Grau
Guinart, pagès, comprà els drets de la batllia per 100 lliures. Des d'aleshores
i fins al segle XIX els successius hereus de can Guinart d'Orriols o de la Vila
desenvoluparen aquesta funció a compte de la Canònica de la seu gironina. Pel
que fa al castell, després d'haver estat utilitzat com a centre administratiu
de la senyoria de Palagret, posteriorment es va convertir en casa de pagès o
quadres per al bestiar fins que quedà enrunat. El seu abandó ja es devia
produir segurament a la segona meitat del segle XV, atenent a les restes de
ceràmica trobades en les excavacions del 2002 i 2003. Fins a finals del segle
XVIII formava part del mas Barrera propietat de Pere Guinart de Palagret, per
la qual cosa també és conegut com a castell de Mabarrera.
Des de l'any
2006, la Diputació de Girona hi realitza campanyes d'excavació i restauració.
Arquitectura
Castell de Palagret (12 març 2013
El castell de
Mabarrera o de Palagret està situat als peus del camí que uneix el poble de
Celrà amb el castell de Sant Miquel, als contrafortsseptentrionals
del massís de les Gavarres, al punt on el torrent
Bou Vell s'uneix amb la riera de Palagret. Es tracta d'una situació òptima ja
que, des d'aquest punt, es domina la vall i es controlen dos importants camins
que s'endinsen a les Gavarres (el del Santuari dels Àngels i el que es dirigeix
cap al puig Sant Miquel i Girona).
El conjunt
està molt destruït i només en resten paraments de pedra verticals i algun
arrencament de volta. La planta de l'edifici és lleugerament trapezoïdal.
Les parts més ben conservades es troben al sector nord, on veiem parets que
encara conserven els 8 metres d'alçada. Al voltant d'aquesta estructura central
s'obre un fossat, que l'envolta pels costats nord, est i oest. Al sud, el
desnivell natural del terreny ja era una defensa prou important.[4] Al
costat de llevant, passat el fossat, s'aixeca una estructura semicircular que
ocupa uns 260 m2, que també presenta mostres d'haver estat fortificada i que es
pot interpretar com una barbacana.
Els murs
tenen una amplada que varia entre els 70 i 100 cm i estan fets de blocs de
pissarra units amb un morter de calç de
poca qualitat. A les cantonades i obertures, per donar més solidesa a l'obra,
hi ha pedres calcàries ben escairades. La feblesa dels materials emprats
(pissarra i morter de baixa qualitat), juntament amb una fonamentació deficient
del conjunt, ha donat com a resultat uns paraments extremadament fràgils i
inestables. El sector més ben conservat, el nord, és el que presenta uns
importants contraforts que han evitat la caiguda dels murs.
Després de
les diferents campanyes d'excavació realitzades, es pot concloure que
l'estructura d'aquesta fortificació estava configurada per un recinte central
bastit a l'entorn d'un pati, dins del qual es destaca una sala o torre de
planta més o menys rectangular. Al seu voltant es situaven un conjunt
d'habitacions. Aquesta estructura sembla respondre a una mena de castell-sala.
El conjunt començà com una petita fortificació que, en poc temps, englobà
diversos edificis al voltant d'un pati central, on es construí una petita i
irregular cisterna foradant
la roca mare. Posteriorment, s'hi feren reformes diverses, consistents en
ampliar el conjunt original.
Enllaç amb informació,descripció i fotos:
Data
dels segles X i XI, tot i que els seus contraforts evidencien
afegits d'èpoques posteriors. En el seu origen devia complir funcions
de guaita i refugi a un reduït nombre d'homes armats, ta torre i el
fossar ho confirmen.
La
primera referència que en tenim data de l’any 922, quan Carles el Simple va
confirmar i emparar tot allò que el bisbe Hilmerand d’Elna va atorgar a
l’església de Girona a Celrà i Palagret. Després fou el bisbe Guiu que el 940
posseí el paratge de Palagret, si bé no s’indica l’existència d’un castell. És
probable que la fortificació es construís quan Al-mansur va arribar a Barcelona
el 985, i es manà la construcció de fortificacions als llocs més estratègics.
L’any
1199 el feudatari Ramon de Peratallada el transmeté a Bernat de Sitjar junt amb
altres pertinences que tenia en la parròquia de Celrà.
A
finals del XIII en morir Saurina de Palagret, el domini passà a ser administrat
directament per la pabordia del mes de
juny de la catedral. El lloctinent o castlà del Capítol de la catedral al
castell de Palagret era, en començar el segle XIV, Ramon Loreta i va retre
homenatge i reconeixement de submissió al clergue Arnau Ponç, procurador de
Dalmau de Pontós, canonge encarregat de l’administració de l’esmentada
pabordia.
Els
Lloberas no es desprengueren de la batllia fins al 1527 per venda que feren a
favor d’Anton Pujol, paraire de llana del
mateix Celrà.
El
castell després d’haver estat utilitzat com a centre administratiu de la
senyoria de Palagret, posteriorment es va convertir en casa de pagès o quadres
per al bestiar fins que quedà enrunat. El seu abandó ja es devia produir
segurament a la segona meitat del segle XV, atenent a les restes de ceràmica
trobades en les excavacions del 2002 i 2003.
Fins
a finals del segle XVIII formava part del mas Barrera propietat de Pere Guinart
de Palagret, per la qual cosa també és conegut com a castell de Mabarrera.
Fa pocs anys les seves ruïnes restaven emboscades i oblidades
dalt d'un turó, damunt la riera i un antic camí d'accés a
Girona a través de les Gavarres, en plena vall de Palagret. Després que l’Ajuntament
de Celrà, en els primers anys d'aquest segle, l’adquirís de mans
particulars hi ha organitzat diverses campanyes d'excavació, les
quals han suposat la recuperació gairebé total de les restes arqueològiques,
sent una visita molt recomanable.
Altres enllaços amb informació i descripció:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada