FÀBRICA COTONERA DE CAN SANGLAS
ACTUALMENT EL MUSEU DEL TER
Manlleu - Osona
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Aquesta fàbrica cotonera, una de les més antigues de la població, és un magnífic testimoni de les primeres quadres fabrils del Ter. El 1833, els fabricants Martí Sanglas i Bonaventura Miàs aconse-gueixen una concessió d'aigua per fer anar una fàbrica, de filats en terrenys propers a la sèquia. El 1837 ja havien començat a aixecar l'edifici, però com d'altres projectes de l'època, la fàbrica no va ser inaugurada fins el 1842, després de la primera guerra carlina.
Can Sanglas fou la primera fàbrica del Ter mitjà en instal-lar uan turbina "Fontaine" construïda per la casa gironina Planas i Flaquer. Es tractava d'un petit convertidor de 10 CV de potència. L'edifici disposa encara avui de dos enginys hidràulics: una turbina tipus got-a-perxes, situada en el seu emplaçament original, avui restaurada i posada en funcionament amb fins lúdics i educatius, i una turbina Francis que, un cop restaurada, fa anar un modern alternador.
Can Sanglas acull la seu del Museo Industrial del Ter. Un equipament que forma part del sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, i que està dedicat a la recuperació, conservació i difusió del ric patrimoni industrial i natural de Manleu i del Ter mitjà.
A l'entrada del Museu hi ha un escrit del Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 8 de març de 1897-Llofriu 23 d'abril de 1981)
"Generalment, els rius tenen un sentit i una direcció clars i definits. El Ter, no. El seu curs dibuixa un curiosíssim angle recte. És la plana de Vic -a Manlleu, exactament- on es produeix aquest extranyíssim viratge, arriba un moment que el riu, fatigat de treballar per la indústria i dels engavanyaments que el fet implica, vol canviar d'ofici i dedicar-se a l'agricultura i concretament al regadiu. Sembla, en efecte, que després d'haver passat la joventut treballant com un negre vol penetrar en un paisatge més bucòlic, més saludable i tranquil, i així se'n va cap a Girona esperant trovar-hi una gent més contemplativa. En tot cas, el Ter és un gran treballador, un riu modèlic que els pares podrien presentar a les seves criatures perqué en prenguessin exemple".
Enllaç amb informació i descripció:
que diu:
Època: segles XIX – XX
Descripció:
Es tracta d'un edifici
format per una nau, amb coberta a doble vessant, de planta i dos pisos. Les
finestres s'obren de manera regular al llarg dels tres nivells de l'immoble.
Aquestes presenten dovelles i arcs de descàrrega de totxo. Les finestres del
segon pis són més petites. La teulada acaba amb un ràfec inclinat molt reduït
aguantat per una biga de fusta, amb unes bigues entrecreuades que la sostenen.
Els murs de la planta baixa estan construïts amb còdols irregulars lligats amb
morter de calç. Les cantoneres de reforç són de pedra picada. Els pisos
superiors, en canvi, estan fets amb maons i arrebossat. Una de les parets
laterals està reforçada amb una pilastra adossada.
En convertir-se en seu del Museu Industrial del Ter, s'hi afegí un nou cos a
l'edifici antic, alhora que es canvià la coberta, es milloraren els accessos i es
van condicionar els espais interiors, amb escales, ascensors, muntacàrregues i
serveis. El nou cos actua com a torre que connecta els tres nivells de
l'immoble. L'accés principal es realitza per la plaça. A la planta baixa i al
primer pis es troben les exposicions permanents, mentre que al segon pis
s'ubiquen les exposicions temporals, la sala d'actes i un centre d'estudis de
riu.
Notícies històriques:
L'antiga filatura de cotó de
Can Sanglas és un element representatiu del desenvolupament industrial de
Manlleu. Aquesta fàbrica és documentada des de mitjan segle XIX, concretament
des de 1841 i és una de les mostres més antigues de les primeres concentracions
de fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia
hidràulica. Can Sanglas és l'únic edifici fabril dedicat a la filatura que
encara es conserva en tot el seu conjunt. Va estar abandonada durant un temps i
ara és la seu del Museu Industrial del Ter, inclòs dins la xarxa del Museu
Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Tenen un gran interès les
infraestructures per a l'aprofitament de l'energia de l'aigua del Ter; es
tracta de dues turbines que usaven l'aigua de dos ramals diferents del canal
industrial.
Altre enllaç amb informació:
que diu:
Clàssica fàbrica de riu feta amb còdols de riu. Un sol edifici que constava de planta baixa, un pis i unes golfes. Constava de tres finestrals, el marc del quals a la part superior de la planta baixa és un tauló de fusta. Els laterals i la resta de finestrals són de maons, Les canonades de l'edifici són de pedra i de maons. La nova teulada és de fusta i xapa metàl-lica a l'exterior. S'ha reforçat l'estructura construint parets noves de maons i ciment per dins de les actuals parets. La fàbrica està situada de llarg paral-lela al riu. Hi ha dues turbines. Una és Francis d'un rodet, d'una potència de sortida d'eix de 47 kW, l'altre és Fourneyron, d'una potència de sortida d'eix de 28,5 kW.
Tant la fàbrica com l'entorn mostren un estat de conservació òptim, ja que constitueixen la seu del Museu Industrial del Ter, inaugurat l'any 2004.
Construïda el 1848. va ser una filatura cotonera propietat de la família Sanglas fins el 1998, quan la va comprar l'ajuntament de Manlleu. La fàbrica havia disposat anteriorment de dos aprofitaments d'aigua. Actualment només en queda un (el més important), ja que l'altre va ser abnadonat a mitjans d'aquest segle i posteriorment va desaparèixer en omplir-se de runa el canal d'entrada. D'aquest salt, però, encara s'en conserva la turbina original. El salt s'utilitzava per subministrar enerfia a la fàbrica. L'any 1963 es va substituir l'embarrat per un alternador. Les últims anys la raó social era Can Buixó. Els darrers anys es va enfonsar el carrer per sota del qual passa el canal i va ser reformat a finals dels noranta.
Altre enllaç amb informació que diu:
Els orígens
L’any 1833, els industrials Martí Sanglas i Bonaventura Miàs obtingueren
una concessió d’aigua per fer funcionar una fàbrica de filats de cotó al final
del recorregut del canal industrial de Manlleu, que redirigia les aigües del
riu Ter al pas per aquesta població per alimentar un seguit d’indústries, des
d’un molí fariner a diverses fàbriques tèxtils. Tot i que les obres de
l’edifici s’iniciaren l’any 1837, la fàbrica no començà la seva activitat fins
el 1841, un cop acabada la Primera Guerra Carlina (1833-1840).
Can Sanglas fou la primera fàbrica del Ter mitjà a
instal·lar, pels volts de 1860, una turbina Fontaine de la casa Planas, Junoy,
Barné i Cia de Girona. Atès que l’edifici comptava amb dos espais energètics
separats, alimentats per ramals diferents del canal industrial de Manlleu,
l’any 1888-89 s’hi ubicà una segona turbina d’aquesta mena, que seria
substituïda el 1929 per una turbina Francis.
La família Sanglas, coneguda també per altres experiències
industrials de gran abast, com els tallers Sanglas del Poblenou barceloní
dedicats des de 1945 a la producció de motocicletes, mantingué la titularitat
de la fàbrica tèxtil de Manlleu durant més de cent seixanta anys, encara que
durant la major part del segle XX l’anà llogant a diferents empreses.
Can Sanglas funcionà com a filatura fins l’any 1980, i
posteriorment es dedicà a altres activitats industrials, fins que el 1998 fou
adquirida per l’Ajuntament de Manlleu per convertir-la en la seu del Museu del
Ter, que s’inaugurà l’any 2004.
Descripció:
L’edifici de Can Sanglas, del
qual no es coneix l’autor, seguia el model d’una fàbrica de pisos (planta baixa
més dos pisos), on l’energia de l’aigua del canal que impulsava originàriament
les rodes hidràuliques i més tard les turbines es transmetia verticalment amb
un sistema d’engranatges per moure els embarrats i la maquinària de les
diverses plantes. Les dues turbines s’ubicaven en dos ramals separats del canal
del Ter, i es disposaven en els extrems oriental i occidental de la fàbrica.
L’edificació, una construcció rectangular de planta baixa i dos pisos més un
soterrani per on discorria la canalització que alimentava la turbina de
llevant, es disposava en direcció est-oest, paral·lelament al canal industrial
del Ter, i comptava amb un cos adossat perpendicular al principal que s’ubicava
a la part posterior, prop de l’extrem occidental, i que allotjava la turbina de
ponent. En la construcció de les façanes s’emprà el còdol de riu a la part més
baixa, per continuar ascendint amb el maó, i la il·luminació s’obtenia amb la
col·locació rítmica de tretze finestres que seguien l’horitzontal de les
plantes, de menors dimensions les del pis superior. La coberta, originàriament
de teula àrab i posteriorment de fibrociment, era a dues vessants, suportada
per cavalls i entrebigat de fusta.
Projecte de reutilització:
La rehabilitació de Can Sanglas, segons projecte dels arquitectes Carlos
Ferrater i Josep Maria Montaner, es dugué a terme entre 1999 i 2004, i tenia
com a finalitat convertir l’espai en un museu. Pel que fa a la fàbrica,
s’intentà mantenir-ne les característiques i la fisonomia. Les parets exteriors
de còdol i maó es conservaren, així com la coberta a dues aigües, tot i que en
aquest cas substituint-ne el fibrociment per xapa metàl·lica. La fusteria de
les finestres s’ha ressaltat amb acer patinable.
A la planta baixa, s’ha refet la construcció que alberga la
turbina Fontaine, que, després d’una restauració que meresqué, l’any 2007, un
Premi Bonaplata, funciona amb finalitats educatives i demostratives, i s’ha
afegit un volum cúbic de formigó al cantó oposat, adossat a la façana nord, per
allotjar un auditori.
La turbina Francis també continua en funcionament, i s’hi ha
acoplat un alternador per produir energia elèctrica.
La intervenció més destacada és la creació d’un nou volum
adossat, que continua l’edificació de la fàbrica cap a llevant. Es tracta d’un
prisma cúbic de formigó, d’aspecte auster, amb un gran voladís, que serveix
d’accés principal a l’edifici. Una vidriera de grans dimensions, que ocupa la
part central de la façana oest de dalt a baix, proporciona llum a l’entrada, i
a les façanes nord i sud són destacables les finestres, que reinterpreten el ritme
produït pels buits de l’edifici antic.
Altre enllaç amb informació que diu:
L’edifici que acull el Museu del Ter és
l’antiga filatura de cotó de Can Sanglas, una de les primeres fàbriques de riu
aixecades a Manlleu, just al punt on s’acaba el recorregut de més de dos
quilòmetres del Canal Industrial de Manlleu, un dels més emblemàtics de la
industrialització catalana. Els orígens de Can Sanglas es remunten al 1833 quan
els fabricants Martí Sanglas i Bonaventura Miàs obtingueren una concessió
d’aigua per fer anar una fàbrica de filats. El 1837 ja havien començat a
aixecar l’edifici, fet amb còdols de riu. Però com en d’altres projectes de
l’època, la fàbrica no començà a funcionar fins com a mínim el 1841, un cop
finalitzada la primera guerra carlina (1833-1840).La característica més singular de Can
Sanglas és l’existència de dos espais energètics alimentats per ramals
diferents del canal industrial de Manlleu. Can Sanglas fou la primera fàbrica
del Ter mitjà que va instal·lar una turbina Fontaine de la casa Planas, Junoy,
Barné & Cia. de Girona, coneguda pels tècnics locals com a ‘got-a-perxes’.
Data d’aproximadament l’any 1860 i actualment encara funciona degut al seu
interès divulgatiu en el seu lloc original. L’edifici compta també amb una
altra turbina Francis instal·lada a partir de 1929 i que havia substituït
l’antiga, una altra Fontaine de 1888-89. A aquest giny hidràulic s’hi va
acoblar un alternador per a la producció d’electricitat l’any 2004.
