Època: segle
XIX, anys 1889-1890
Estil: eclecticisme
Descripció:
Edifici construït a 13 m sobre el nivell del mar
domina els ports de l'Abric i de Calassanç. Amb parets de maó es construeix un
edifici que consta de planta baixa, dividida en dues naus, una de 6x14m i
l'altra de 4x14m., una planta alta o torre més petita edificada sobre l'angle
de llevant. Aquesta caseta albergarà un saló de sessions decorat amb senzillesa
i elegància, despatx de secretaria, arxiu amb tota la documentació de la Junta,
varis útils de salvament, taules d'instruccions en diversos idiomes, instruments
òptics, caixa amb telègraf internacional de senyals i un departament amb llits per
albergar els nàufrags. Exteriorment, destaca el joc de columnes adossades a la
planta baixa. Dona peculiaritat a l'edifici la torre coronada amb un penell.
Notícies històriques:
A finals del segle XIX, quan Sant Feliu de Guíxols és un
poble pròsper i ric, un grup de gent fundaren una entitat humanitària: la
"Sociedad Espanyola de Salvamiento de Náufragos" (S.E.S.N.) filial de
la seva homònima de Madrid. Feia molt de temps que es desitjava tenir mitjans
per a socórrer persones i vaixells en cas de necessitat.
La platja dels pescadors, amb el Salvament al fons i diversos velers fondejats a la badia (1889-1900). AMSFG. Fons Santiago Guitó.
*************************************************
Publicació de Xavier Roca Noger a la Revista del Baix Empordà que diu:
Els homes de mar, els qui es guanyen la vida embarcats en un vaixell
mercant o en un pesquer, han estat sotmesos a tot tipus de perills. Encara
avui, els pescadors són un dels grups professionals que pateixen més accidents
i més morts.
De causes dels naufragis, en temps de pau, n’hi ha de diverses i
gairebé sempre vinculades a les inclemències meteorològiques ja sigui per
onades que puguin tombar vaixells, per topar amb roques o bancs de sorra o el
més perillós: un incendi a bord, sense descuidar el fet que un mariner o
pescador caigui a l’aigua.
Sant Feliu de Guíxols ha estat sempre una població
marinera des de temps remots; habitualment s’han vist mercaders, pescadors i
mestres d’aixa passejant per la ciutat. La badia ha estat un port natural per
als vaixells amb abric a llevant i a ponent i, per tant, depenent de la
direcció del temporal, el refugi de les embarcacions podia ser a un costat o
altre de la badia. No obstant això, Sant Feliu no deixava de ser una badia
oberta al mar i la costa accidentada dels seus voltants la feia perillosa i
propensa als naufragis.
La creixent indústria surera a finals del segle XIX, la
intensa activitat pesquera i el gran treball a drassanes feia de Sant Feliu un
lloc mariner de primer ordre dins la costa gironina i la badia estava sempre
plena de vaixells fent-hi activitat. A Sant Feliu feia ja temps que es volien
tenir mitjans propis per socórrer les persones que queien al mar i als vaixells
amb dificultats a les costes guixolenques.
L’any 1880 es fundà a Madrid la seu
de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos amb l’objectiu de vetllar
per la seguretat de la navegació als rius i costes espanyols. Aquesta societat
s’inspirava en la Royal National Life-Boat Institution anglesa, creada al 1852.
Al 1886 va néixer la filial de Sant Feliu de Guíxols, una de les cinquanta-una
distribuïdes arreu d’Espanya. Totes tenien un reglament comú però funcionaven
amb una gran autonomia amb l’objectiu de salvar la vida als que naufragaven tant
a les costes com als rius i com una iniciativa filantròpica impulsada per la
societat civil. La Societat estava finançada només a través de llegats,
donatius i aportacions de particulars i empreses.
El primer president de la
Junta fou Joan Casas i Arxer, industrial surer, que entre altres accions va ser
el promotor de la línia ferroviària entre Sant Feliu i Girona i, per tant,
podem veure com la indústria del suro utilitzava indistintament el mar i el ferrocarril per tal
d’internacionalitzar i exportar la manufactura surera arreu del món; en el cas
del transport marítim, es volien posar totes les mesures per tal que el port de
la ciutat fos més segur.
Aquesta junta de la secció local, un cop constituïda,
el primer que va fer va ser buscar l’emplaçament per a una caseta on guardar el
material i un lloc per fer les primeres atencions als mariners. El lloc
escollit no és fruit de l’atzar: el promontori dels Guíxols és una atalaia perfecta
per poder controlar la pròpia badia de Sant Feliu i el centre per a qualsevol
sortida, ja sigui a ponent o a llevant i, per tant, un lloc d’actuació ràpida,
tenint present també que la visió permet veure força milles enfora. Hem de
tenir en compte que aquest punt ha estat un espai estratègic per a la ciutat,
utilitzat ja pels ibers com a assentament poblacional. Al seu voltant s’hi ha
anat bastint part de la història de Sant Feliu de Guíxols i, per exemple, hi
trobem el primer moll comercial del segle XV o el lloc de construcció del fortí
defensiu durant els segles XVII i XVIII (també va ser utilitzat durant la
guerra civil amb la mateixa finalitat). Va tenir una zona d’enterrament per a
empestats, un llatzeret perquè els mariners hi poguessin fer la quarantena,
quan es requeria, i no podem deixar de dir que en aquest lloc la llegenda ens
diu que hi va ser martiritzat San Feliu, patró del municipi. També podem
esmentar, ja en època més moderna, que als peus del fortim hi podíem trobar
unes drassanes i, més tard, el nou club nàutic.
L’ajuntament va aprovar al 1887
la construcció a la Punta dels Guíxols de la caseta que va servir de base
operativa. La caseta comptava amb una planta baixa on s’hi emmagatzemaven tots
els utensilis i materials relacionats amb el salvament; el més important era un
bot de salvament. La caseta també comptava amb un primer pis situat a la
torreta característica de l’edifici, un espai equipat amb llar de foc, catres i
altre mobiliari per tal d’acollir a mariners acabats de rescatar i poder-los
fer les primeres cures. Així ho trobem descrit el 1891 quan els onze tripulants
de la corbeta noruega Oceanna hi dormen una nit.
Una de les primeres gestions
de la societat va ser adquirir un canó llançacaps que servia per enviar un
cordill gràcies a una càrrega de pólvora fins a l’embarcació sinistrada i
establir un enllaç per socórrer-la. Aquest canó marca Dawson va arribar
d’Anglaterra via Corunya a finals de 1889. De la mateixa època és la resta de
material amb què es va dotar l’estació de Salvament: fanals, armilles
salvavides, caps i cordes, pasteques i bussells, botes, pics i pales,
l’andarivell amb el seu tres peus, àncores, caixes de cordatges, projectils, el
sistema de telègraf per banderes o una caixa farmaciola, entre moltes altres
peces.
Un dels elements és el Llança-caps Spandau, que funcionava del mode
següent: es col·locava el trípode del coet en direcció del pailebot a socórrer,
muntat amb un coet d’uns 8cm i disposada la corda o cap. Es disparava el coet,
que passava entre els pals de l’embarcació, i la corda era recollida pels tripulants.
Així s’establia la comunicació entre terra i buc. Després es feien els senyals
corresponents de banderes i es muntava el sistema d’andarivell per poder
traslladar les persones del vaixell, una a una, a través del salvavides, amb un
temps esmerçat d’uns 3 minuts per a cadascuna, aproximadament.
Periòdicament se
celebraven demostracions del funcionament dels mitjans de salvament marítim.
Demostracions del llançacaps Spandau a Dénia el 1888: “Al cuarto de hora se
hacía la señal, y el colosal cohete, en medio de atronadores aplausos, se
elevaba majestuoso con la velocidad de un asteroide y la cola de fuego de un
cometa, pasando por encima del buque Santiago, demostrando que se hubiera hecho
el blanco á no querer evitar una avería. Recogida la driza que llevaba el
cohete, hallaron a bordo hasta encontrar el nervio firme, que fue sujeto en la
cofa, mientras desde tierra se atesaba para formar el andarivel, por el cual
pasó felizmente á tierra uno de los marineros del buque que se suponía
náufrago. El espectáculo, a pesar de ser un simulacro, hizo asomar millares de
lágrimas a los ojos de los espectadores, lágrimas que lo mismo demostraban la
ternura de corazones sensibles á la desgracia, que la gratitud á una Sociedad
que invierte toda su actividad, todos sus capitales fruto de la limosna, y
cuyos individuos se hallan dispuestos á exponer todas sus vidas por salvar a de
un semejante” (Anuario de la Sociedad de Salvamento de Náufragos. Año VIII,
1888, pàg. 54).
Aquestes demostracions servien sobretot per animar a la
població a fer donacions a l’entitat per així poder subsistir i poder anar
comprant nou material o renovar el vell.
Segurament la peça més imprescindible
per a una estació de salvament era el bot salvavides. A Sant Feliu l’any 1897,
i quan encara s’estava construint la caseta a la punta del Fortim, es va
adjudicar a Burrell i Cía, de Barcelona, la construcció del bot salvavides, del
model beeching-peake1, per valor de 8.000 pessetes i 3.000 pessetes del carro
varador. El bot tenia una eslora de 10’10m, 2,3m de mànega i 1m de puntal. Era
insubmergible i autoredreçable. Una de les característiques de construcció és
el fet que les parets del bot estan fetes amb fustes creuades capa sobre capa i
amb lona enquitranada al mig; això garantia que, en rebre un cop fort, les
fustes no s’esquincessin. A proa i a popa té dues cambres d’aire que impedeixen
que bolqui cap per avall i el retornen a posició normal. També hi ha
distribuïts per la barca una vintena de dipòsits de coure que en garanteixen
l’estabilitat. Igualment disposa d’un sistema de vàlvules de desguàs per
evacuar ràpidament l’aigua que hi entrés. Se’l batejà amb el nom de Miguel de
Boera, en record d’un famós militar guixolenc del segle XVI, capità general de
la Marina espanyola.
A començaments d’abril de 1898 van tenir lloc a Barcelona
les proves oficials del bot, després de les corresponents proves de recepció
del carro varador (Carro del bot de salvament, 1898, 6’70 x 3’10 m), que havia
fabricat la mateixa companyia barcelonina per al bot. La benedicció i l’avarada
es van fer el 23 d’agost de l’any 1898.
L’equipament dels bots de salvament és
molt especialitzat. Un dels accessoris més curiosos són unes pla ques de fusta
amb inscripcions en tres idiomes (espanyol, anglès i francès) que contenen les
primeres instruccions que ha de seguir la tripulació sinistrada per a cooperar
i facilitar l’acció de rescat mitjançant el sistema d’andarivell. Aquest
sistema permetia l’evacuació, persona per persona, del vaixell sinistrat. També
resulta curiós un mecanisme de fusta i corda per governar el bot sense timoner
mentre la tripulació es dedica a tasques de salvament. També és necessari
comptar amb fanals de mà per poder tenir il·luminació a alta mar a partir del
vespre.
Al 1901 es va construir un segon magatzem per al bot de salvament. En
primera instància el bot s’allotjava a la caseta de salvament al fortim i per
poder-lo fer arribar fins a la platja s’havia habilitat una rampa. Aquesta
tenia un pendent força acusat i feia que la baixada fins a la platja fos
perillosa tant per les persones com pels cavalls. A més es van adonar que
perdien molt de temps en fer les maniobres i per aquest motiu van decidir fer
un nou magatzem a peu de platja.
El bot navegava amb cinc rems per banda i, si
calia, amb tres veles. La brigada de salvament de Sant Feliu de Guíxols
constava d’un patró, 10 remers i un altre grup d’homes que es quedaven a terra
per disparar els canons i fer els senyals.
Es tractava de ciutadans de Sant
Feliu de totes les condicions i professions que, de forma filantròpica, acudien
en socors dels mariners en cas d’emergència. Calia també tenir un personal
instruït, àgil, d’abnegació, que es llancés al perill en moments determinats.
En molts casos, no eren mariners sinó gent del poble i a punt sempre si els
necessitaven: tapers, agricultors… Un dels rescats d’aquesta gent valenta i
audaç el trobem relatat en el següent document: “Notícia d’un salvament d’una
barca de pescadors i dels posteriors premis a pescadors guixolencs” (Copiador
de cartes Junta Local de SFG, 18 de febrer de 1897): “Tengo la satisfacción de
comunicarle que á las dos de la tarde del 16 del corriente el Gusi “Teresa” del
suprimido distrito de Blanes, hoy de esta villa, tripulada por Isidoro Ortells
Heras y Jaime Marqués, vecinos de Tossa, encontrándose á la altura de la punta
conocida por S. Telmo, una violenta ráfaga de viento Norte lo hizo zozobrar,
volcándolo y haciendo caer al agua á los tripulantes. Quienes después de
algunos esfuerzos, lograron agarrarse á la quilla del Gusi en el estado que es
de suponer y pidiendo socorro á grandes voces. Visto este suceso por los
pescadores de esta localidad botaron seguidamente al mar con el fin de prestarles
el necesario auxilio, dos laúdes de pesca, embarcándose en uno los marineros
José Gelpí Moreu, Miguel Comas Prohias, Benito Comas Prohias, Baldomero
Deulofeu Calzada, Eudaldo Buxó Torres, Juan Gruart Romaní, Pablo Catalá Bofill,
José García Cabañas y Juan Roura Pericot; el otro laud iba tripulado por José
Camós Mas, Jaime Camós Isert, José Saura Camós, José Ribas Tapias, José Comas
Prohias y Pedro Comas Torroella. Ambas embarcaciones, después de luchas por
largo rato con el viento y las olas, lograron acercarse a los náufragos,
salvándolos de una muerte cierta y conduciéndolos convenientemente asistidos y
equipados, a la playa.
Este salvamento tiene además del mérito inherente al
mismo, el que dimana del peligro en que se encontraban salvados y salvadores,
por el tempestuoso viento del Norte que entonces azotaba furiosamente al mar.
Gracias pues al arrojo y actividad de los mencionados pescadores, entre los que
tengo el honor de recordarle se encontraba el primer patrón de esta brigada
Pedro Gelpí Moreu, se salvaron las vidas que indudablemente hubieran perecido
en el profundo de los mares.
Como el hecho ocurrió fuera de esta rada, nos
informamos del mismo con el Sr. Ayudante Militar de Marina de este Distrito,
quién nos facilitó los datos referidos y, hechas las averiguaciones necesarias,
resultan ser completamente ciertas. Dios Guard. V. M. A.18 de Febro. E 1897. El
Presidente Juan Fortó. Exmo. Sr. Presidente del Consejo Superior – Madrid”. El
maig de 1897 els concedeixen les distincions de medalla de bronze, més un
diploma i una lletra per valor de 25pta (en els casos dels 3 patrons) i de
15pta (resta de pescadors).
El conjunt de material de salvament s’ha conservat
en part gràcies a l’oblit que va tenir en quedar en desús l’estació de
salvament. Ja el 1980 la premsa local es feia ressò de les possibilitats
d’exposar a la pròpia Caseta el material històric del Salvament i que
esdevingués aquest edifici simbòlic per a la ciutat –que descriuen en estat
ruïnós– un museu marítim. L’Ajuntament de la Ciutat i la Creu Roja pacten un
nou emplaçament per als locals de la Creu Roja, i poder dedicar la caseta a museu.
El 1985 ja hi ha un compromís municipal de crear un museu de caire marítim i
existeixen converses amb la Creu Roja, la qual vol aportar material d’altres
poblacions.
El bot, carro i altres objectes que havien romàs oblidats en un
magatzem proper al port, l’any 1987 es van traslladar al Museu Marítim de
Barcelona; el bot salvavides i el carro varador per iniciar una important fase
de restauració, actuant bàsicament a la quilla. Després d’aquesta primera
etapa, aquestes dues peces es traslladen a Sant Feliu de Guíxols, on continua
la restauració del bot a càrrec de l’equip tècnic del Museu d’Història i
s’inicia la restauració del carro vara dor. Sota la supervisió del Museu han
participat en la restauració alguns guixolencs fusters d’ofici i l’Escola de
Fusteria en treballs preparatoris.
El 1994 el material procedent de l’antiga
Caseta ingressa al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. Atès que el
propietari de la Caseta del Salvament i del magatzem on havia anat a raure
dipositats durant molt temps n’era la institució municipal, l’esmentat material
forma part –seguint la figura jurídica d’accessió– dels referits béns immobles
i, per tant, del municipi. Altres materials que han vingut a completar
l’exposició ens han arribat per mitjà de donacions privades.
D’aquesta manera
tot el conjunt, caseta, bot, carro i elements i accessoris pel salvament es van
preservar, restaurar i es van posar a disposició del nou museu que es va
inaugurar el maig de 2003 després d’una gran remodelació i de la creació d’una
museografia moderna i amb audiovisuals.
En l’actualitat el museu està en un
procés de repensar-se i es comença amb una remodelació de la pròpia caseta i la
museografia. S’han creat noves activitats a l’entorn del salvament i el
promontori dels Guíxols ja sigui dirigit a famílies o a escolars. Obert durant
l’estiu en el seu interior hi podrem observar el bot de salvament amb el seu
carro varador, diversos accessoris com ara fanals galledes, el canó llançacaps
i la rampa llançacoets i un audiovisual, entre molt altre material.
**************************************************
Publicació de l'Enric Garcia Domingo sobre els bots de salvament construïts a Sant Feliu de Guíxols que diu:
Sobre el prestigi i la categoria dels mestres d'aixa i
calafats de la vila de Sant Feliu de Guíxols, poca cosa nova es pot afegir. Es
per això que, investigant sobre els bots de salvament (per un treball en
preparació), vam descobrir quelcom curiós: mentre que el Miquel de Bohera, el
bot de Sant Feliu, havia estat construït a Barcelona, dos dels millors bots de
salvament que va tenir la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos (SESN),
els de Cadaqués i el de Port de la Selva, eren obra d'un mestre d'aixa de Sant
Feliu, Emili Bosch i Jordà. Com s'explica això? Provarem de donar una resposta
amb el material del que disposem, avançant que no es tracta d'una qüestió
tancada.
El maig de 1885 la Junta Local de la SESN a Cadaqués va
encarregar a Emili Bosch la construcció d'una embarcació de salvament. Es
tractava d'una llanxa oberta, que era definida per alguns “balenera”. Això no
es del tot correcte, però s'utilitza aquest adjectiu per diferenciar-lo de la típica
embarcació de salvament del tipus Beeching-Peake, el clàssic bot autoredreçable
(es a dir, que en cas de bolcar, recuperava ell mateix la posició original).
Aquesta embarcació, avarada el 18 d'octubre d'aquell any i que va rebre el nom
de Miguel de Aguirre, era d'una qualitat tan excepcional que era considerada un
model de construcció per la Central de la SESN a Madrid, que recomanava a
altres poblacions del litoral espanyol copiar-la. Armava 14 rems i un dels seus
trets mes característics era la dotació de caixes, plenes de serradures de
suro, que portava a bord per guanyar estabilitat i flotabilitat.
I, de fet, els primers que ho van prendre en consideració
van ser els membres de la Junta de Port de la Selva, que el mateix 1885 van fer
gestions per encarregar-ne un d'igual al mateix constructor, Emili Bosch. Però
si bé estaven d'acord amb el mestre d'aixa, no van contractar la construcció
d'una Ilanxa com la de Cadaqués sinó que van optar per encarregar un típic bot
del tipus angles, autoredreçable, amb els seus característics “domos” (cossos
arrodonits i buits per donar flotabilitat i facilitar la maniobra de autoredreçament)
a proa i a popa. La construcció va ser més lenta, i no va ser fins a l’agost de
l’any 1887 que no va ser avarat i beneït. Aquesta embarcació va rebre el nom de
Diego Méndez.
Per la mateixa època que la Junta de Port de la Selva
encarregava el seu bot, la de Sant Feliu també feia gestions amb Emili Bosch
per fer-se amb un bot de salvament, però per raons que no coneixem la cosa no
va prosperar.
Emili Bosch i Jordà tenia, doncs, un merescut prestigi
també com a constructor de bots de salvament. Però en un moment que no podem
determinar, a començament dels anys noranta, aquest mestre d'aixa va tancar la
seva drassana i fins i tot podria haver deixat Sant Feliu. Tenim notícies que
algunes estacions d'arreu de l’Estat Espanyol demanaren a la Central de la SESN
a Madrid que fessin gestions per localitzar-lo, sense èxit. Segurament es per això
que, en el segon intent d'adquisició d'un bot per part de la Junta de Sant
Feliu, al 1891, va haver-se de demanar pressupost a les drassanes Cardona, de
Barcelona. Quan finalment es va portar a terme el projecte, el 1897, I'estació
de Sant Feliu va haver de recórrer a un altre constructor de Barcelona, Burell
i Cia.
A partir de llavors, amb algunes excepcions, una gran part dels bots de
salvament de tot I'estat serien construïts per les drassanes Viuda de Corbetó i
Cardona, de Barcelona, mentre que no hi hauria cap altre bot de salvament
construït per Emili Bosch.
Sobre la historia d'aquestes dues embarcacions, no
és aquest el moment de narrar-la detalladament. Si que voldríem, però, remarcar
algun detall que ens sembla interessant, sobretot per valorar la perfecció del
treball del guixolenc Emili Bosch. El Miguel de Aguirre va participar en moltes
operacions de salvament, la mes famosa de les quals va ser l’auxili del vapor
italià Archimede, el 15 de desembre de 1888. La seva vida va ser molt llarga,
vora 73 anys, i fins a I'últim moment va despertar I1admiracó d'aquells qui
sabem valorar una ernbarcaci6 ben feta.
Pel que fa al Diego Méndez, va ser
escollit, entre totes les embarcacions de salvament existents a Catalunya, per
a ser exposat a I'Exposició Universal de Barcelona de I'any 1888. En aquest
certamen la SESN tenia un lloc reservat, i en ell el bot de l’Ernili Bosch va
poder ser admirat per milers de visitants. A part d'això, sembla que no va
participar en cap operació destacada de salvament.
Malauradament, ni el Miguel
de Aguirre ni el Diego Méndez han arribat als nostres dies, de forma que només
ens queda recordar-los a través d'informacions escrites i d'aIgunes poques
fotografies d'epoca. Ara bé, potser aquestes notes serviran per a despertar
I'interès sobre la persona d'Emili Bosch, segurament el millor constructor
naval de Sant Feliu de Guíxols.
*****************************************
Enllaços amb informació:
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/09/el-salvament-sant-feliu-de-guixols.html
https://passejadespersantfeliudeguixols.blogspot.com/2014/09/salvament.html
https://www.socsantfeliudeguixols.com/06-el-salvament-de-naufrags/
https://museu.guixols.cat/exposicio.php?id=salvament
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Salvament_(Sant_Feliu_de_Gu%C3%ADxols)
*****************************************
********************************************************
.jpg)
