Fou l’enfrontament més important que es va dur a terme a
les comarques gironines, durant l’aixecament federalista de 1869 que afectà tot
l’Estat espanyol, motivat pel malestar dels republicans federals amb el govern
provisional, que volia restaurar la monarquia. El 6 d’octubre s’enfrontaren a
la Bisbal les tropes del governador militar de Girona i una partida armada
republicana de 2.000 homes que s’havien fet forts a la ciutat.
La majoria dels efectius republicans eren menestrals de
la indústria surera, vinguts de diferents poblacions del Baix Empordà i de la
Selva. Aquests havien constituït una junta revolucionària, dirigida pel diputat
Pere Caimó, la qual havia proclamat dos dies abans la República Democràtica
Federal. Els revoltats, després de dues hores d’enfrontaments armats a la zona
de la Bordeta, varen repel·lir l’atac de les forces governamentals. Però, en
caure presoner Caimó i davant l’anunci de l’arribada de reforços militars des
de Barcelona, els revoltats es dispersaren el dia 9 d’octubre de 1869.
El Panteó
El monument funerari va ser erigit per subscripció
popular i fou inaugurat el 1888, obra de l’escultor Ramon Casal. Era instal·lat
al cementiri vell i el 1931 fou traslladat a l’actual. Es tracta d’un obelisc
de secció quadrada, realitzat amb pedra artificial. El monument és coronat per
una urna funerària i una corona de flors a cada un del seus costats. En la part
central hi ha quatre inscripcions, una a cada costat. A la inscripció
principal, que està realitzada sobre una placa de pedra, hi consta: “a la memòria
de los que murieron en defensa de la República Democrática Federal en la lucha
librada en esta villa el dia 6 de octubre de 1869”. Aquesta placa cobreis l’accés
al dipòsit funerari, on hi ha les restes de les víctimes. La part inferior de l’obelisc
està decorat amb motius florals.
Fins al 1936, quan va iniciar-se la Guerra Civil, cada
any per aquella diada una nombrosa manifestació anava a dipositar corones al peu
del monument. Pere Lloberas ho comenta en el seu llibre La Bisbal en la
història i el record: “Cada any, pel 6 d’octubre, tenia lloc a la Bisbal una
gran manifestació que anava al cementiri a portar corones a la tomba de les
víctimes. Al principi, hi concorrien molts dels que havien pres part a la
lluita, presidits per la mateixa bandera que onejà damunt de la barricada de la
carretera. La manifestació resseguia els mateixos carrers que havien estat
escenari dels fets principals. Els primers anys, aquesta commemoració tenia
tota l’emoció d’una cosa palpitant...” Amb l’arribada de la democràcia l’any 1979
va recuperar-se aquesta commemoració , però no va arribar a consolidar-se.
Projecte d'apadrinaments de monuments
Aquest panteó ha estat apadrinat pels alumnes de 3r d'ESO de l'IES LA BISBAL (curs 2011-2012), amb la col·laboració de l'Ajuntament de la Bisbal d'Empordà. A proposta dels alumnes participants, s'ha rehabilitat el monument i s'hi ha instal·lat aquesta placa commemorativa.
Context
L'any 1868 va ser destronada Isabel II i la
nova monarquia constitucional, liderada per Amadeu I d’Espanya, no tenia
acceptació i el país vivia convuls, un període que s'ha anomenat el Sexenni Revolucionari que va durar fins a la instauració de la I República l'any
1874. Francesc Sunyer Capdevila (Roses, 1828-1898), el dia 3
d'octubre de l'any 1869 a Figueres es va proclamar la constitució d'una junta
revolucionària que dirigiria Pere Caimó Bascós (Sant Feliu de
Guíxols, 1819-1878) del Partit Republicà Democràtic Federal. Defensaven un
model polític semblant al dels Estats Units d'Amèrica.
La consigna que van rebre va ser la d'anar a ocupar la
ciutat de Girona passant per la Bisbal d'Empordà on es concentrarien quatre
companyies formades per 400 homes procedents de Sant Feliu de Guíxols,
Castell d’Aro, Calonge, Palamós, Llagostera, Cassà de la Selva i Fenals.
Els fets
Després de la proclama de Figueres feta
per Francesc Sunyer i Capdevila el 3 d’octubre de 1869, es va
constituir una Junta Revolucionària dirigida pel diputat per Girona del Partit Republicà Democràtic Federal Pere Caimó i Bascós, que el 4 d’octubre va
proclamar la República Democràtica Federal.
El ministre de la Governació assabentat que el dia 6
d'octubre de 1869 es volia dur a terme un acte d'insurrecció contra el govern
monàrquic i que diverses tropes passarien per La Bisbal va donar instruccions
al Governador de la província de Girona perquè aquestes fossin transmeses a
l'alcalde de La Bisbal que aquest va convocar-lo el dia 2 d'octubre de 1869 per
anar a parlar amb ell a Girona.
El batlle en tornar a la ciutat proposar fer una reunió
urgent amb tots els regidors l'endemà, dia tres a les tres de la tarda. Els va
informar de les indicacions rebudes i entre elles una de les coses que havien
de fer era reunir a voluntaris de la Llibertat de la vila.
Assabentades d'aquest propòsit les tropes governamentals
sota el comandament del General Crespo van formar una columna de militars i es
van dirigir a La Bisbal per impedir que els republicans poguessin avançar. Sota
el crit de: “Nois, foc!”, s'inicià la batalla el dia 6 d'octubre de 1869. El
dia 6 d’octubre les tropes governamentals atacaren la vila, però els
republicans es defensaren aferrissadament, i els obligaren a retrocedir; els
soldats van matar alguns veïns en represàlia.
Aleshores, el brigadier Romualdo Crespo ideà un
estratagema i va fer presoner Pere Caimó quan va anar a parlamentar
amb els militars. Davant l'amenaça d'afusellar Caimó i l'anunci de l'arribada
de reforços governamentals des de Barcelona, els revoltats es dispersaren
el 9 d’octubre. En total es van produir 9 morts i 60 ferits, i
Caimó fou dut presoner a Girona pels militars, on fou condemnat a mort en un
consell de guerra. Finalment, però, fou bandejat pel general Prim.
Hospital de campanya
Es poden consultar documents que
parlen d'aquest conflicte armat amb més detalls un d'ells és la crònica
de Pere Caimó Aquí només parlarem que per atendre als ferits, a més
de disposar de l'Hospital de la Bisbal, se'n va improvisar un altre de campanya
o hospital de sang com eren anomenats, estava situat a la zona de can Tunyeca
en uns terrenys propietat de can Sirvent i a una zona pròxima a la carretera
Palamós - la Bisbal, on pròximes a ell s'hi havien construït barricades, perquè
era una entrada a la població. Una nota de premsa publicada al diari Nuevo
Distrito del dia 26 d'abril de l'any 1908, donava aquesta informació.
Aquests hospitals improvisats disposaven de recursos precaris i acomplien una
gran funció d'ajut les persones voluntàries i valentes per fer tasques com:
aplicar compressió a una ferida sagnant per evitar el dessagnat del ferit, fer
embenats, col·locar al lesionat en bona posició i abrigar-lo, ajudar els metges
en els actes quirúrgics d'emergència, ajudar a immobilitzar extremitats
fracturades, desinfecció de ferides i subministrar líquids analgèsics als
ferits. Possiblement algunes d'aquestes tasques que van fer les
voluntàries Anna Rocas Abrich i Isabel Vilà i Pujol que van
coincidir a la Bisbal ambdues motivades per atendre a ferits dels dos bàndols.
Segons Pere Caimó, hi va haver
entre vuit i deu morts al camp de batalla i uns vuitanta ferits d'ambdós
bàndols, però també es donen xifres més altes. Una estrofa de la cançó del 6
d'octubre diu: “Encara és alba fosca, se’n van ja espaborits, duhent vintidós
carros de morts i ferits”.
El diari Nuevo Distrito del
dia 26 d'abril de l'any 1908, publicava la següent informació:
Escomesa sobtadament a causa d'un
atac gripal va morir dimecres, dia 22 del corrent, a l'edat de 64 anys,
Ana Rocas Abrich, esposa del nostre estimat amic i correligionari Zacaries
Siró. El dia 6 d'octubre de 1869, trobant-se els republicans federals d'aquesta
comarca acabdillats per Caymó en lluita armada amb les tropes del Govern
provisional, la senyora Ana Rocas, es va convertir en heroïna del poble de la
Bisbal, on va anar-hi acompanyant al seu marit en els perills de la lluita i
amb la funció d'auxiliar els ferits d'un i altre bàndol. Durant aquesta
benemèrita feina es mostrà tan experta i animosa que a prec dels facultatius de
l'hospital de sang, va continuar prestant-los la seva valerosa ajuda fins a
l'endemà, amb l'aplaudiment i gratitud de tots els caps de servei, essent des
de llavors la primera a acudir a l'auxili de totes desgràcies que arribessin a
comunicar-li a la seva vila natal de Palafrugell on era molt estimada.
En reconeixement d'aquests mèrits
contrets per la senyora Rocas de Siró, va ser que l'Ajuntament la preferís en
l'ocupació que ja de vella va sol·licitar per tenir cura de la neteja del
mercat públic, treball que complia amb satisfacció per a tot el veïnat i amb
l'ajuda del seu espòs. A aquest i família els acompanyem en el just dolor que
els embarga per tan sensible pèrdua.
Pere Caimó, cabdill dels federals
empordanesos publicava el següent relat sobre Isabel Vilà i Pujol:
Ja de nit, vam emprendre la marxa sobre la Bisbal, des
d'on se’ns cridava amb gran d'insistència, arribant a aquesta vila a les deu de
la mateixa nit. No puc deixar d'esmentar un fet que honora en gran mesura al
bell sexe de la nostra província. Amb els republicans de Llagostera va venir
una jove d'aquesta població, plena de joventut, ja que no havia complert els
divuit anys, anomenada Isabel Vilà, jove virtuosa i fervent republicana, que
des de llarg temps es vènia ocupant en proveir-se de fils, embenats i tot el
necessari per a la cura dels ferits al camp de batalla, preveient que els seus
preparatius podien ser algun dia d'immensa utilitat. En afecte, aquest dia
arribà i abandonant la tranquil·litat i les dolçors de la llar domèstica,
“trócolas “gustosa la jove heroïna pels atzars de la campana. La seva assídua
assistència envers els ferits de la Bisbal, quedarà sempre gravada en la nostra
memòria amb els indelebles caràcters de la gratitud. Tanta abnegació i
patriotisme bé mereixen una distingida pàgina en els fastos de la insurrecció
republicana. Excusat seria afegir que tots la respectaven com a la més estimada
de les germanes".
(Sant Feliu de Guíxols, 19 d'abril de 1819 - 16 d'agost de 1878)
Heroïnes que cuidaven ferits al Foc de la Bisbal
Article de Rosa M. Masana,
publicat a la Revista del Baix Empordà número 41. Any XI – Juny-Setembre
2013.
Hi ha diverses cròniques que parlen dels fets que van
tenir lloc a la Bisbal els dies 6 i 7 d’octubre. Només recordar que l’any 1868
va ser destronada Isabel II i la nova monarquia constitucional, liderada per
Amadeu de Savoia, no tenia acceptació i el país vivia convuls, un període
conegut com al sexenni revolucionari, que va durar fins la instauració de la
Primera República l’any 1874.
Francesc Sunyer Capdevila (Roses, 1828-1898), el dia 3
d’octubre de l’any 1869 a Figueres va proclamar la constitució d’una junta
revolucionària que dirigiria Pere Caimó Bascós (Sant Feliu de Guíxols,
1819-1878), del Partit Republicà Democràtic Federal. Defensaven un model
polític semblant al dels Estats Units d’Amèrica.
A la Bisbal van arribar quatre companyies formades per
400 homes procedents de Sant Feliu de Guíxols, Castell d’Aro, Calonge, Palamós,
Llagostera, Cassà de la Selva i Fenals, amb l’objectiu d’anar a ocupar Girona,
però assabentades les tropes governamentals van arribar a la Bisbal per
impedir-ho, i sota el crit de: “Nois, foch! “. s’inicià la batalla.
Els morts i ferits
Per impedir el pas de les tropes monàrquiques s’havien
creat diverses barricades disseminades per la Bisbal. Jordi Frigola, explica
que mentre els xicots construïen les defenses, hi havia noies que anaven a
encoratjar-los i elevar-los l’ànim. Segons Pere Caimó, hi van haver entre vuit
i deu morts al camp de batalla i uns vuitanta ferits d’ambdós bàndols, però
també es donen xifres més altes. Una estrofa de la cançó del 6 d’octubre diu:
“Encara es alba fosca, se’n van ja espaborits, duhent vintidós carros de morts
i ferits”
Segons el llibre de defuncions de l’Arxiu Diocesà de
Girona[, el
dia 6 d’octubre va morir a la Bisbal Tomàs Plaja Puig, de 40 anys, a causa
d’una ferida; estava casat amb Teresa. A un domicili particular també van
morir: Carme Pujol Julià, de 43 anys, i Joaquim Carbó Puig, de 49 anys. Josep
Riva Vilà, del batalló republicà de Sant Feliu de Guíxols va morir als 40 anys,
Josep Gasulla Dolz, de 20 anys i soldat de la primera companyia del segon
batalló, també va morir als 26 anys a causa d’una ferida al cap Pere Maimí
Ferrer, del batalló republicà de Llagostera, Jaume Riera Donat va morir durant
el replegament republicà. El dia 27 d’octubre moria als 29 anys Domingo López
Palacín i també Josep Juanola Costa, sense poder dir si va ser a causa de les
seqüeles de la batalla.
Pere Caimó explica que va morir M. del Carme Julià
Canyes, muller d’en ‘Garça’. Podria tractar-se de Carme Pujol Julià, perquè la
dona sovint era anomenada pel cognom del marit. Jordi Frigola comenta que Pilar
Domingo i Pilar Sabater van acollir dos ferits a casa seva.
Una lIagosterenca i una
palafrugellenca curant ferits
Una altra estrofa de la cançó del 6 d’octubre, diu: “Tota
la nit aquí i allà portant ferits afligits al hospital” (idem 3).
Desconeixem quins metges van atendre els ferits, si hi
havia infermeres, i tampoc no podem afirmar que hi hagués alguna congregació
religiosa a l’hospital. Sí que tenim constància de dues joves noies que van
preferir deixar en segon terme la seva seguretat personal i venir a oferir els
seus serveis en l’atenció dels ferits al camp de batalla.
Una d’elles va ser Isabel Vila Pujol, que vingué a la
Bisbal acompanyant els republicans de Llaqostera Reescrivim aquí la
crònica que es va publicar al llibre de Pere Caimó.
Isabel Vila Pujol (Calonge,
1843-Sabadell, 1886)
L’any 1991 vaig publicar una crònica referent a infermeres
i llevadores de Llagostera, i vaig considerar d’interès incloure la referència
que hem esmentat sobre Isabel Vilà i Pujol. L’any 2005 Francesc Ferrer va
editar la biografia completa d’Isabel Vila, com també podem consultar al
respecte la Viquipèdia” . Actualment són diverses les viles que han posat
el seu nom a un carrer.
Darrerament he pogut conèixer quelcom sobre una
palafrugellenca que, com la Isabel Vila, va tenir el coratge d’assistir els
ferits i donar-los ànims. Hi ha la informació disponible a un article publicat
a El Nuevo Distrito, diari de l’hemeroteca digitalitzada de l’Arxiu Municipal
de Palafrugell.
(Calonge, 3 d'agost de 1843 - Sabadell, 23 de desembre de 1896)
Anna
Rocas Abrich (Palafrugell, 1844-1908)
La troballa d’un comunicat de premsa al Arxiu
Municipal de Palafrugell, ens va permetre saber quelcom de l’Anna, aquesta noia
de 26 anys motivada per socórrer a persones ferides de guerra.
Transcorreguts 148 anys del dia 6 d’octubre de
1869, quan ella possiblement ajudava als facultatius
cohibint hemorràgies o bé realitzant d’altres tasques. Es va donar el fet
que el dia 7 d’octubre de l’any 2017, la professora Dolors Marin,
doctorada en Història Contemporània es trobes a La
Bisbal pronunciant una conferencia titulada: Dones magnètiques
, espiritisme i lliure pensadores a Catalunya i en el decurs de la
seva exposició fes esment a la heroïna Anna Rocas Abrich.
(Palafrugell, 12 de maig de 1844 - 22 d'abril de 1908)
*********************************************
Enllaços amb informació:
*********************************************
