MINA DEL MONESTIR DE L'ESTANY
L'ESTANY - EL MOIAÈS
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Enllaç amb
informació:
https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedro-del-pontarro
Estil / època: modern, segle XVII, any 1668
Descripció:
Monument memorial conegut com el
Pedró del Pontarró. A la part superior hi ha una llosa de pedra esculpida en
relleu, que representa un calvari; amb la mare de Déu, la muller de Cleofàs i
Maria Magdalena.
Història:
Trobem constància de l'existència
del pontarró per primera vegada en una concòrdia del 10 de febrer de 1500 entre
mossèn Pere Rovira, procurador general de l'abadia, i Pere Guerau, hereu del
mas Grau:
"Primo que lo dit Pere Guerau és content dexar tot lo mas Grau, terres e
possessions, acseptat que lo Pere Masgrau seatura per son servey e enpriu
aquella costa qui és sobre lo camí que va del Pontarró ffins al coyll hon ha un
camí que va a la Carrera e no passa més del camí.
Més avant se atura dell Pontarró qui va al mas Martí totes les terres qui són
dell dit mas hi haquellas peçes de terra qui són entorn de la font de la
Sauleda (...)" [APSME, lligall 1454"1500, Puigferrat, 2014]
Més endavant també apareix citada el 2 de novembre de 1551, quan Nicolau
Carrera i el seu fill Jaume, hereus i propietaris del mas Carrera, de la
parròquia de Sant Feliu de Terrassola, arrendaren per quatre anys a Gabriel
Pla, de la mateixa parròquia, unes feixes de terra de les possessions del mas
Carrera situades "en lo lloch vulgarment anomenat de jus locamp del
Ponterró del Stany". Afronten a solixent amb un "marge gros qui és de
jus la creu de pedre qui va a la Carrera".
(...) A sol ponent "part ab lo camí púbblic qui ve del Stany ha Sent
Pheliu [de Terrassola] migenssant lo torrent qui discorrey descendex del Prat
del Stany y part ab dit torrent." A tramuntana, "part en dit torrent
y part ab la ffont de la Salgueda".
[APSME, lligall 1454"1500, Puigferrat, 2014]
També apareix esmentat en un document de 1554, en el qual s'indica que hi
passava el camí que comunicava el monestir de l'Estany amb la població de Vic.
El 1668 s'erigí un monument memorial conegut com el Pedró del Pontarró,
promogut per Guillem de Rocafort, en agraïment per no haver-se fet mal en caure
daltabaix d'aquest pont medieval una nit que tornava de la ciutat de Barcelona,
segons testimonia una làpida de pedra molt probablement col·locada entorn de
1949.
Entre 1734 i 1737 se cegà el lateral sud del pont, durant la construcció de la
Mina del monestir de l'Estany, de manera que adoptà la funció de mur de
contenció de terres, així com de boca inferior de la galeria de desguàs per
dessecar el prat de l'estany, en l'extrem nord.
Durant la dècada de 1940 sembla que es realitzaren algunes actuacions de
conservació del pont, promogudes pel cirurgià Josep Maria Vilardell, estiuejant
del poble i propietari en aquell moment del Molí del Grau. Una làpida de pedra
amb la data de 1949, que explica la interpretació errònia de que "l'any
1554 l'abat Carles de Cardona manà construir aquesta mina per a eixugar
l'estany", actualment conservada a un dels costats de l'ull del pontarró,
podria correspondre a aquest moment. [Folch i Torres, 1954]
Possiblement fou també en aquest moment quan es desplaçà la ubicació del Pedró
del Pontarró fins al seu emplaçament actual, apropant-lo més a la vora del
Pontarró, en la confluència del carrer de la riera de l'Estany.
Mina del Monestir de l'Estany
El Pou de Ventilació
L'any 1734 l'administració dels béns del Monestir de l'ERstany requeia en cinc canonges de les catedrals de Barcelona, Vic i Girona, que actuaven conjuntament com a senyor del terme: les Cinc Dignitats Reials. En aquest moment s'encarregà als mestres de cases Josep Pasqual, i Marià Terricabres (de l'Estany), la reforma de la sèquia existent, per a convertir-la en una mina soterrada.
La Mina consisteix en una canalització construïda amb pedr seca sense morter a les juntes). El seu pendent interior facilita el desguàs per gravetat de l'aigua que s'acumulava al prat del seu extrem superior, i n'evita l'estanyament.
El traçat soterrat de la galeria de la Mina és força lineal i compta amb tres boques exteriors i tretze pous de ventilació. El recorregut de la Mina és d'uns 425 m. de longitud, amb un desnivell aproximat de 3,60 m. entre els seus extrems. amb un pendent promig del 0,85 %.
Mina del Monestir de l'Estany
El Pou de Ventilació visitable
Una anu després de haver-se iniciat la construcció de la Mina, el 1735 el mestre de cases Josp Pasqual va renunciar a continuar treballant a l'obra, i el rellevaren els mestres de cases Josep Morató (de Vic) i Pere Calvet (de Moià) fins al seu acabament entorn de 1737.
El tram originari del segle XVIII té uns 390 metres de longitut i està format per parets i volta de mig punt de pedra seca (sense morter al junts). La galeria de la Mina arriba fins a fondàries superiors als ses metres, especialment en el seu extrem inferior.
Les dimensions interiors d'ampladade pas (més d'un metre de promig) i alçada lliure (poc més de dos metres de promig) havien de permetre que una persona pogués accedir al seu interior per netejar-la periòdicament.
Els pous de ventilació repartits en el seu traçat també en faciliten el control i manteniment.
Estil / època: Modern
Segle: XVIII, any 1734-1737
Autoria de l'element: Josep
Pascual i Marià Terricabres (1734-35) i Josep Moretó (1735-37) -mestres
d'obres-
Descripció:
Canalització soterrada construïda amb pendent, per tal de
facilitar el dessecament per gravetat de l'aigua acumulable als terrenys dels
prats adjacents, en el seu extrem superior, i evitar-ne l'estanyament.
La galeria de la mina forma part d'un sistema més extens de drenatge de les
aigües del prat de l'Estany consistent en una xarxa de séquies o canals
artificials excavats al terreny que conflueixen en les boques d'entrada de la
mina.
El traçat soterrat de la galeria de la mina té una directriu força lineal, de
sud-oest a nord-est, i actualment compta amb tres boques exteriors (superior,
central i inferior), diversos pous de ventilació (cinc d'ells actualment encara
són oberts, amb ventilació a l'exterior, i, com a mínim, cinc pous més són
cegats abans d'assolir la superfície), així com un ramal en direcció oest,
situat a uns 340 m de la boca inferior, d'una longitud aproximada d'uns 15 m
que acaba sobtadament amb un enderroc. En el moment d'iniciar els estudis
previs al projecte de restauració, la mina comptava amb un esfondrament local
de la galeria, situat a uns 120 m de la boca inferior.
La boca superior, situada en l'extrem sud-oest, recull les aigües conduïdes pel
rec del Mig, mentre que la boca central recull les aigües del rec de les
Nogueres. La boca de sortida, en el seu extrem inferior, aboca les aigües a la
riera de l'Estany o torrent de la Font d'en Sala, per sota d'un pont medieval,
conegut amb el nom del Pontarró.
Història:
Des de l'edat mitjana hi ha documents que testimonien
l'existència d'un sistema de recs, rases o canals a l'aire lliure. Però no és
suficient per a dessecar la gran superfície. L'any 1554 l'abat de Cardona va
promoure una intervenció d'enfortiment del rec de les Nogueres i del rec del
Mig que consistia en enfondir-los i eixamplar-los. Aquesta obra fou dirigida
pel mestre d'obres Joan de Borda. Però tampoc va aconseguir la dessecació total
de l'estany.
En canvi, la construcció iniciada l'any 1734 i finalitzada el 1737 sí que va
ser un èxit. En aquells moments -i des de finals del segle XVI- el Monestir de
l'Estany i el seu terme pertanyia a un nou senyor: les Cinc Dignitats Reials,
cinc canonges de les seus de Barcelona, Vic i Girona que actuaven com a
cosenyors o cobarons. Ells són els promotors de l'obra i els mestres d'obres
van ser Josep Pasqual i Marià Terricabres (1734-35) i per Josep Morató i Marià
Terricabres (1735-37).
.jpg)
.jpg)
.jpg)
