EL SALVAMENT
SANT ELIU DE GUÍXOLS - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Època: segle
XIX, anys 1889-1890
Estil: eclecticisme
Descripció:
Edifici construït a 13 m sobre el nivell del mar
domina els ports de l'Abric i de Calassanç. Amb parets de maó es construeix un
edifici que consta de planta baixa, dividida en dues naus, una de 6x14m i
l'altra de 4x14m., una planta alta o torre més petita edificada sobre l'angle
de llevant. Aquesta caseta albergarà un saló de sessions decorat amb senzillesa
i elegància, despatx de secretaria, arxiu amb tota la documentació de la Junta,
varis útils de salvament, taules d'instruccions en diversos idiomes, instruments
òptics, caixa amb telègraf internacional de senyals i un departament amb llits per
albergar els nàufrags. Exteriorment, destaca el joc de columnes adossades a la
planta baixa. Dona peculiaritat a l'edifici la torre coronada amb un penell.
Notícies històriques:
A finals del segle XIX, quan Sant Feliu de Guíxols és un
poble pròsper i ric, un grup de gent fundaren una entitat humanitària: la
"Sociedad Espanyola de Salvamiento de Náufragos" (S.E.S.N.) filial de
la seva homònima de Madrid. Feia molt de temps que es desitjava tenir mitjans
per a socórrer persones i vaixells en cas de necessitat.
Els homes de mar, els qui es guanyen la vida embarcats en un vaixell mercant o en un pesquer, han estat sotmesos a tot tipus de perills. Encara avui, els pescadors són un dels grups professionals que pateixen més accidents i més morts.
De causes dels naufragis, en temps de pau, n’hi ha de diverses i gairebé sempre vinculades a les inclemències meteorològiques ja sigui per onades que puguin tombar vaixells, per topar amb roques o bancs de sorra o el més perillós: un incendi a bord, sense descuidar el fet que un mariner o pescador caigui a l’aigua.
Sant Feliu de Guíxols ha estat sempre una població marinera des de temps remots; habitualment s’han vist mercaders, pescadors i mestres d’aixa passejant per la ciutat. La badia ha estat un port natural per als vaixells amb abric a llevant i a ponent i, per tant, depenent de la direcció del temporal, el refugi de les embarcacions podia ser a un costat o altre de la badia. No obstant això, Sant Feliu no deixava de ser una badia oberta al mar i la costa accidentada dels seus voltants la feia perillosa i propensa als naufragis.
La creixent indústria surera a finals del segle XIX, la intensa activitat pesquera i el gran treball a drassanes feia de Sant Feliu un lloc mariner de primer ordre dins la costa gironina i la badia estava sempre plena de vaixells fent-hi activitat. A Sant Feliu feia ja temps que es volien tenir mitjans propis per socórrer les persones que queien al mar i als vaixells amb dificultats a les costes guixolenques.
L’any 1880 es fundà a Madrid la seu de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos amb l’objectiu de vetllar per la seguretat de la navegació als rius i costes espanyols. Aquesta societat s’inspirava en la Royal National Life-Boat Institution anglesa, creada al 1852. Al 1886 va néixer la filial de Sant Feliu de Guíxols, una de les cinquanta-una distribuïdes arreu d’Espanya. Totes tenien un reglament comú però funcionaven amb una gran autonomia amb l’objectiu de salvar la vida als que naufragaven tant a les costes com als rius i com una iniciativa filantròpica impulsada per la societat civil. La Societat estava finançada només a través de llegats, donatius i aportacions de particulars i empreses.
El primer president de la Junta fou Joan Casas i Arxer, industrial surer, que entre altres accions va ser el promotor de la línia ferroviària entre Sant Feliu i Girona i, per tant, podem veure com la indústria del suro utilitzava indistintament el mar i el ferrocarril per tal d’internacionalitzar i exportar la manufactura surera arreu del món; en el cas del transport marítim, es volien posar totes les mesures per tal que el port de la ciutat fos més segur.
Aquesta junta de la secció local, un cop constituïda, el primer que va fer va ser buscar l’emplaçament per a una caseta on guardar el material i un lloc per fer les primeres atencions als mariners. El lloc escollit no és fruit de l’atzar: el promontori dels Guíxols és una atalaia perfecta per poder controlar la pròpia badia de Sant Feliu i el centre per a qualsevol sortida, ja sigui a ponent o a llevant i, per tant, un lloc d’actuació ràpida, tenint present també que la visió permet veure força milles enfora. Hem de tenir en compte que aquest punt ha estat un espai estratègic per a la ciutat, utilitzat ja pels ibers com a assentament poblacional. Al seu voltant s’hi ha anat bastint part de la història de Sant Feliu de Guíxols i, per exemple, hi trobem el primer moll comercial del segle XV o el lloc de construcció del fortí defensiu durant els segles XVII i XVIII (també va ser utilitzat durant la guerra civil amb la mateixa finalitat). Va tenir una zona d’enterrament per a empestats, un llatzeret perquè els mariners hi poguessin fer la quarantena, quan es requeria, i no podem deixar de dir que en aquest lloc la llegenda ens diu que hi va ser martiritzat San Feliu, patró del municipi. També podem esmentar, ja en època més moderna, que als peus del fortim hi podíem trobar unes drassanes i, més tard, el nou club nàutic.
L’ajuntament va aprovar al 1887 la construcció a la Punta dels Guíxols de la caseta que va servir de base operativa. La caseta comptava amb una planta baixa on s’hi emmagatzemaven tots els utensilis i materials relacionats amb el salvament; el més important era un bot de salvament. La caseta també comptava amb un primer pis situat a la torreta característica de l’edifici, un espai equipat amb llar de foc, catres i altre mobiliari per tal d’acollir a mariners acabats de rescatar i poder-los fer les primeres cures. Així ho trobem descrit el 1891 quan els onze tripulants de la corbeta noruega Oceanna hi dormen una nit.
Una de les primeres gestions de la societat va ser adquirir un canó llançacaps que servia per enviar un cordill gràcies a una càrrega de pólvora fins a l’embarcació sinistrada i establir un enllaç per socórrer-la. Aquest canó marca Dawson va arribar d’Anglaterra via Corunya a finals de 1889. De la mateixa època és la resta de material amb què es va dotar l’estació de Salvament: fanals, armilles salvavides, caps i cordes, pasteques i bussells, botes, pics i pales, l’andarivell amb el seu tres peus, àncores, caixes de cordatges, projectils, el sistema de telègraf per banderes o una caixa farmaciola, entre moltes altres peces.
Un dels elements és el Llança-caps Spandau, que funcionava del mode següent: es col·locava el trípode del coet en direcció del pailebot a socórrer, muntat amb un coet d’uns 8cm i disposada la corda o cap. Es disparava el coet, que passava entre els pals de l’embarcació, i la corda era recollida pels tripulants. Així s’establia la comunicació entre terra i buc. Després es feien els senyals corresponents de banderes i es muntava el sistema d’andarivell per poder traslladar les persones del vaixell, una a una, a través del salvavides, amb un temps esmerçat d’uns 3 minuts per a cadascuna, aproximadament.
Periòdicament se celebraven demostracions del funcionament dels mitjans de salvament marítim. Demostracions del llançacaps Spandau a Dénia el 1888: “Al cuarto de hora se hacía la señal, y el colosal cohete, en medio de atronadores aplausos, se elevaba majestuoso con la velocidad de un asteroide y la cola de fuego de un cometa, pasando por encima del buque Santiago, demostrando que se hubiera hecho el blanco á no querer evitar una avería. Recogida la driza que llevaba el cohete, hallaron a bordo hasta encontrar el nervio firme, que fue sujeto en la cofa, mientras desde tierra se atesaba para formar el andarivel, por el cual pasó felizmente á tierra uno de los marineros del buque que se suponía náufrago. El espectáculo, a pesar de ser un simulacro, hizo asomar millares de lágrimas a los ojos de los espectadores, lágrimas que lo mismo demostraban la ternura de corazones sensibles á la desgracia, que la gratitud á una Sociedad que invierte toda su actividad, todos sus capitales fruto de la limosna, y cuyos individuos se hallan dispuestos á exponer todas sus vidas por salvar a de un semejante” (Anuario de la Sociedad de Salvamento de Náufragos. Año VIII, 1888, pàg. 54).
Aquestes demostracions servien sobretot per animar a la població a fer donacions a l’entitat per així poder subsistir i poder anar comprant nou material o renovar el vell.
Segurament la peça més imprescindible per a una estació de salvament era el bot salvavides. A Sant Feliu l’any 1897, i quan encara s’estava construint la caseta a la punta del Fortim, es va adjudicar a Burrell i Cía, de Barcelona, la construcció del bot salvavides, del model beeching-peake1, per valor de 8.000 pessetes i 3.000 pessetes del carro varador. El bot tenia una eslora de 10’10m, 2,3m de mànega i 1m de puntal. Era insubmergible i autoredreçable. Una de les característiques de construcció és el fet que les parets del bot estan fetes amb fustes creuades capa sobre capa i amb lona enquitranada al mig; això garantia que, en rebre un cop fort, les fustes no s’esquincessin. A proa i a popa té dues cambres d’aire que impedeixen que bolqui cap per avall i el retornen a posició normal. També hi ha distribuïts per la barca una vintena de dipòsits de coure que en garanteixen l’estabilitat. Igualment disposa d’un sistema de vàlvules de desguàs per evacuar ràpidament l’aigua que hi entrés. Se’l batejà amb el nom de Miguel de Boera, en record d’un famós militar guixolenc del segle XVI, capità general de la Marina espanyola.
A començaments d’abril de 1898 van tenir lloc a Barcelona les proves oficials del bot, després de les corresponents proves de recepció del carro varador (Carro del bot de salvament, 1898, 6’70 x 3’10 m), que havia fabricat la mateixa companyia barcelonina per al bot. La benedicció i l’avarada es van fer el 23 d’agost de l’any 1898.
L’equipament dels bots de salvament és molt especialitzat. Un dels accessoris més curiosos són unes pla ques de fusta amb inscripcions en tres idiomes (espanyol, anglès i francès) que contenen les primeres instruccions que ha de seguir la tripulació sinistrada per a cooperar i facilitar l’acció de rescat mitjançant el sistema d’andarivell. Aquest sistema permetia l’evacuació, persona per persona, del vaixell sinistrat. També resulta curiós un mecanisme de fusta i corda per governar el bot sense timoner mentre la tripulació es dedica a tasques de salvament. També és necessari comptar amb fanals de mà per poder tenir il·luminació a alta mar a partir del vespre.
Al 1901 es va construir un segon magatzem per al bot de salvament. En primera instància el bot s’allotjava a la caseta de salvament al fortim i per poder-lo fer arribar fins a la platja s’havia habilitat una rampa. Aquesta tenia un pendent força acusat i feia que la baixada fins a la platja fos perillosa tant per les persones com pels cavalls. A més es van adonar que perdien molt de temps en fer les maniobres i per aquest motiu van decidir fer un nou magatzem a peu de platja.
El bot navegava amb cinc rems per banda i, si calia, amb tres veles. La brigada de salvament de Sant Feliu de Guíxols constava d’un patró, 10 remers i un altre grup d’homes que es quedaven a terra per disparar els canons i fer els senyals.
Es tractava de ciutadans de Sant Feliu de totes les condicions i professions que, de forma filantròpica, acudien en socors dels mariners en cas d’emergència. Calia també tenir un personal instruït, àgil, d’abnegació, que es llancés al perill en moments determinats. En molts casos, no eren mariners sinó gent del poble i a punt sempre si els necessitaven: tapers, agricultors… Un dels rescats d’aquesta gent valenta i audaç el trobem relatat en el següent document: “Notícia d’un salvament d’una barca de pescadors i dels posteriors premis a pescadors guixolencs” (Copiador de cartes Junta Local de SFG, 18 de febrer de 1897): “Tengo la satisfacción de comunicarle que á las dos de la tarde del 16 del corriente el Gusi “Teresa” del suprimido distrito de Blanes, hoy de esta villa, tripulada por Isidoro Ortells Heras y Jaime Marqués, vecinos de Tossa, encontrándose á la altura de la punta conocida por S. Telmo, una violenta ráfaga de viento Norte lo hizo zozobrar, volcándolo y haciendo caer al agua á los tripulantes. Quienes después de algunos esfuerzos, lograron agarrarse á la quilla del Gusi en el estado que es de suponer y pidiendo socorro á grandes voces. Visto este suceso por los pescadores de esta localidad botaron seguidamente al mar con el fin de prestarles el necesario auxilio, dos laúdes de pesca, embarcándose en uno los marineros José Gelpí Moreu, Miguel Comas Prohias, Benito Comas Prohias, Baldomero Deulofeu Calzada, Eudaldo Buxó Torres, Juan Gruart Romaní, Pablo Catalá Bofill, José García Cabañas y Juan Roura Pericot; el otro laud iba tripulado por José Camós Mas, Jaime Camós Isert, José Saura Camós, José Ribas Tapias, José Comas Prohias y Pedro Comas Torroella. Ambas embarcaciones, después de luchas por largo rato con el viento y las olas, lograron acercarse a los náufragos, salvándolos de una muerte cierta y conduciéndolos convenientemente asistidos y equipados, a la playa.
Este salvamento tiene además del mérito inherente al mismo, el que dimana del peligro en que se encontraban salvados y salvadores, por el tempestuoso viento del Norte que entonces azotaba furiosamente al mar. Gracias pues al arrojo y actividad de los mencionados pescadores, entre los que tengo el honor de recordarle se encontraba el primer patrón de esta brigada Pedro Gelpí Moreu, se salvaron las vidas que indudablemente hubieran perecido en el profundo de los mares.
Como el hecho ocurrió fuera de esta rada, nos informamos del mismo con el Sr. Ayudante Militar de Marina de este Distrito, quién nos facilitó los datos referidos y, hechas las averiguaciones necesarias, resultan ser completamente ciertas. Dios Guard. V. M. A.18 de Febro. E 1897. El Presidente Juan Fortó. Exmo. Sr. Presidente del Consejo Superior – Madrid”. El maig de 1897 els concedeixen les distincions de medalla de bronze, més un diploma i una lletra per valor de 25pta (en els casos dels 3 patrons) i de 15pta (resta de pescadors).
El conjunt de material de salvament s’ha conservat en part gràcies a l’oblit que va tenir en quedar en desús l’estació de salvament. Ja el 1980 la premsa local es feia ressò de les possibilitats d’exposar a la pròpia Caseta el material històric del Salvament i que esdevingués aquest edifici simbòlic per a la ciutat –que descriuen en estat ruïnós– un museu marítim. L’Ajuntament de la Ciutat i la Creu Roja pacten un nou emplaçament per als locals de la Creu Roja, i poder dedicar la caseta a museu. El 1985 ja hi ha un compromís municipal de crear un museu de caire marítim i existeixen converses amb la Creu Roja, la qual vol aportar material d’altres poblacions.
El bot, carro i altres objectes que havien romàs oblidats en un magatzem proper al port, l’any 1987 es van traslladar al Museu Marítim de Barcelona; el bot salvavides i el carro varador per iniciar una important fase de restauració, actuant bàsicament a la quilla. Després d’aquesta primera etapa, aquestes dues peces es traslladen a Sant Feliu de Guíxols, on continua la restauració del bot a càrrec de l’equip tècnic del Museu d’Història i s’inicia la restauració del carro vara dor. Sota la supervisió del Museu han participat en la restauració alguns guixolencs fusters d’ofici i l’Escola de Fusteria en treballs preparatoris.
El 1994 el material procedent de l’antiga Caseta ingressa al Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols. Atès que el propietari de la Caseta del Salvament i del magatzem on havia anat a raure dipositats durant molt temps n’era la institució municipal, l’esmentat material forma part –seguint la figura jurídica d’accessió– dels referits béns immobles i, per tant, del municipi. Altres materials que han vingut a completar l’exposició ens han arribat per mitjà de donacions privades.
D’aquesta manera tot el conjunt, caseta, bot, carro i elements i accessoris pel salvament es van preservar, restaurar i es van posar a disposició del nou museu que es va inaugurar el maig de 2003 després d’una gran remodelació i de la creació d’una museografia moderna i amb audiovisuals.
En l’actualitat el museu està en un procés de repensar-se i es comença amb una remodelació de la pròpia caseta i la museografia. S’han creat noves activitats a l’entorn del salvament i el promontori dels Guíxols ja sigui dirigit a famílies o a escolars. Obert durant l’estiu en el seu interior hi podrem observar el bot de salvament amb el seu carro varador, diversos accessoris com ara fanals galledes, el canó llançacaps i la rampa llançacoets i un audiovisual, entre molt altre material.
**************************************************
Publicació de l'Enric Garcia Domingo sobre els bots de salvament construïts a Sant Feliu de Guíxols que diu:
Sobre el prestigi i la categoria dels mestres d'aixa i calafats de la vila de Sant Feliu de Guíxols, poca cosa nova es pot afegir. Es per això que, investigant sobre els bots de salvament (per un treball en preparació), vam descobrir quelcom curiós: mentre que el Miquel de Bohera, el bot de Sant Feliu, havia estat construït a Barcelona, dos dels millors bots de salvament que va tenir la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos (SESN), els de Cadaqués i el de Port de la Selva, eren obra d'un mestre d'aixa de Sant Feliu, Emili Bosch i Jordà. Com s'explica això? Provarem de donar una resposta amb el material del que disposem, avançant que no es tracta d'una qüestió tancada.
El maig de 1885 la Junta Local de la SESN a Cadaqués va encarregar a Emili Bosch la construcció d'una embarcació de salvament. Es tractava d'una llanxa oberta, que era definida per alguns “balenera”. Això no es del tot correcte, però s'utilitza aquest adjectiu per diferenciar-lo de la típica embarcació de salvament del tipus Beeching-Peake, el clàssic bot autoredreçable (es a dir, que en cas de bolcar, recuperava ell mateix la posició original). Aquesta embarcació, avarada el 18 d'octubre d'aquell any i que va rebre el nom de Miguel de Aguirre, era d'una qualitat tan excepcional que era considerada un model de construcció per la Central de la SESN a Madrid, que recomanava a altres poblacions del litoral espanyol copiar-la. Armava 14 rems i un dels seus trets mes característics era la dotació de caixes, plenes de serradures de suro, que portava a bord per guanyar estabilitat i flotabilitat.
I, de fet, els primers que ho van prendre en consideració van ser els membres de la Junta de Port de la Selva, que el mateix 1885 van fer gestions per encarregar-ne un d'igual al mateix constructor, Emili Bosch. Però si bé estaven d'acord amb el mestre d'aixa, no van contractar la construcció d'una Ilanxa com la de Cadaqués sinó que van optar per encarregar un típic bot del tipus angles, autoredreçable, amb els seus característics “domos” (cossos arrodonits i buits per donar flotabilitat i facilitar la maniobra de autoredreçament) a proa i a popa. La construcció va ser més lenta, i no va ser fins a l’agost de l’any 1887 que no va ser avarat i beneït. Aquesta embarcació va rebre el nom de Diego Méndez.
Per la mateixa època que la Junta de Port de la Selva encarregava el seu bot, la de Sant Feliu també feia gestions amb Emili Bosch per fer-se amb un bot de salvament, però per raons que no coneixem la cosa no va prosperar.
Emili Bosch i Jordà tenia, doncs, un merescut prestigi també com a constructor de bots de salvament. Però en un moment que no podem determinar, a començament dels anys noranta, aquest mestre d'aixa va tancar la seva drassana i fins i tot podria haver deixat Sant Feliu. Tenim notícies que algunes estacions d'arreu de l’Estat Espanyol demanaren a la Central de la SESN a Madrid que fessin gestions per localitzar-lo, sense èxit. Segurament es per això que, en el segon intent d'adquisició d'un bot per part de la Junta de Sant Feliu, al 1891, va haver-se de demanar pressupost a les drassanes Cardona, de Barcelona. Quan finalment es va portar a terme el projecte, el 1897, I'estació de Sant Feliu va haver de recórrer a un altre constructor de Barcelona, Burell i Cia.
A partir de llavors, amb algunes excepcions, una gran part dels bots de salvament de tot I'estat serien construïts per les drassanes Viuda de Corbetó i Cardona, de Barcelona, mentre que no hi hauria cap altre bot de salvament construït per Emili Bosch.
Sobre la historia d'aquestes dues embarcacions, no és aquest el moment de narrar-la detalladament. Si que voldríem, però, remarcar algun detall que ens sembla interessant, sobretot per valorar la perfecció del treball del guixolenc Emili Bosch. El Miguel de Aguirre va participar en moltes operacions de salvament, la mes famosa de les quals va ser l’auxili del vapor italià Archimede, el 15 de desembre de 1888. La seva vida va ser molt llarga, vora 73 anys, i fins a I'últim moment va despertar I1admiracó d'aquells qui sabem valorar una ernbarcaci6 ben feta.
Pel que fa al Diego Méndez, va ser escollit, entre totes les embarcacions de salvament existents a Catalunya, per a ser exposat a I'Exposició Universal de Barcelona de I'any 1888. En aquest certamen la SESN tenia un lloc reservat, i en ell el bot de l’Ernili Bosch va poder ser admirat per milers de visitants. A part d'això, sembla que no va participar en cap operació destacada de salvament.
Malauradament, ni el Miguel
de Aguirre ni el Diego Méndez han arribat als nostres dies, de forma que només
ens queda recordar-los a través d'informacions escrites i d'aIgunes poques
fotografies d'epoca. Ara bé, potser aquestes notes serviran per a despertar
I'interès sobre la persona d'Emili Bosch, segurament el millor constructor
naval de Sant Feliu de Guíxols.
*****************************************
Enllaços amb informació:
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2015/09/el-salvament-sant-feliu-de-guixols.html
https://passejadespersantfeliudeguixols.blogspot.com/2014/09/salvament.html
https://www.socsantfeliudeguixols.com/06-el-salvament-de-naufrags/
https://museu.guixols.cat/exposicio.php?id=salvament
https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Salvament_(Sant_Feliu_de_Gu%C3%ADxols)
*****************************************
