Seguidors

dilluns, 27 d’abril del 2026

MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA 

LA FOSSA DEL CEMENTIRI DE TARADELL

TARADELL - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/





La fossa del cementiri de Taradell

La fossa del cementiri de Taradell està documentada a partir del testimoni de Rafel Ribot Rius que a Diari íntim, La vida quotidiana a la rereguarda, Barcelona 1938 /1939 relata els fets del 2 de febrer de 1939 i aporta una fotografia, feta el 1945, indicant el lloc on es trobaria la fossa, en la qual hi ha enterrats els cossos de tres persones mortes aquell dia.

Víctimes de l'ocupació franquista

El 2 de febrer de 1939 les tropes franquistes de la 84 Divisió del Cos d'Exèrcit del Maestrat, procedents de Balenyà, van ocupar Taradell  i es van produir diferents episodis d'enfrontament i de violència que van afectar a veïns i a soldats republicans en retirada:
Joan Arumí Piella, veí de Taradell (can Crosta) abatut per les tropes franquistes a la masia Vilacís de Munt.
Francesc Llastanós Viadiu, estudiant de Vic, estaba emboscat i hauria mort a les rodalies del Mas El Generó en ser descobert per les tropes republicanes en retirada.
Lluís López Blasco, soldat republicà trobat mort el 7 de febrer al Pla de Vinyaclosa.
Marcel Casellas Vilà, jove d'Esplugues de Llobregat i soldat de la 229 Brigada Mixta de l'exèrcit republicà abatut al bosc del Ricart.
Doroteo Marco Yuste, nascut a Tejadillos (Cuenca), tramviaire, casat i amb tres fills i un quart en camí, que va ser assassinat a cops de matxet al bosc de Ricart, probablement per tropes regulars franquistes i inhumat a la fossa del cementiri de Taradell.
Juan Moreno García, veí de Barcelona, possible soldat republicà, localitzat al bosc de Ricart, junt amb l'anterior, i inhumat a la fossa del cementiri de Taradell.
Un soldat republicà desconegut, mort al bosc del Vivet a tocar del bosc del Ricart, i inhumat a la fossa del cementirti de Taradell. Inicialment es va pensar que es tractava de Rafael Ribot Rius, perquè duia la seva documentació. L'Ajuntament de Taradell, fins i tot, va enviar les seves pertinences a la família. En realitat, Rafael Ribot Rius, que havia estat mobilitzat a principis de 1939 per l'exèrcit republicà, va ser capturat per les tropes franquistes a Taradell i enviat a un camp de concentració a Galícia.
Una persona desconeguda trobada en lloc indeterminat del municipi el setembre de 1939, que feia vuit o deu mesos que ja estava morta.


Notificació a l'Ajuntament de Taradell de la identificació de Juan Moreno, Rafael Ribot i Doroteo Marcos. Arxiu Municipal de Taradell.


Fotografia de l'emplaçament de la fossa, feta per Rafael Ribot l'any 1945. Arxiu Municipal de Taradell.


Fotografia actual del lloc on estaria emplaçada la fossa del cementiri. Fotografia de Silvia Pujols.


El Bosc de Ricart. Fotografia de Silvia Pujols.


Doroteo Marco. Arxiu família Marco.















Francesc Viadiu i Vendrell (Solsona, 15/09/1900 - Sant Llorenç de Morunys, 28/09/1992, inhumat al cementiri de Taradell.
Francesc Viadiu fou un destacat protagonista de la política del segle XX, Diputat al Parlament de Catalunya el 1932, delegat d'Ordre Públic a Lleida, Director General de Patrimoni Artístic de la Generalitat i batlle de Solsona.
Exiliat a França, oposà resistència al nazisme i va col·laborar en l'evasió d'aviadors aliats a través d'Andorra. Tot i haver pactat en retorn a Catalunya, va ser empresonat a la Model (1954-1955).
Aquesta placa és un homenatge i reconeixement a la seva actuació compromesa a favor de la llibertat i la dignitat.



Francesc Viadiu i Vendrell

Enterrat a Taradell, fou un destacat protagonista de la polí­tica del segle XX. Va ser un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1931 i va ocupar nombrosos càrrecs, com el del diputat del Parlament de Catalunya i membre de la Comissió Assessora d'Assistència Social de Catalunya. Va ser detingut i processat per la seva participació en la revolució catalanista i la mobilització social als Fets d'Octubre de 1934.

A l'inici de la Guerra Civil, l'any 1936, va assumir el càrrec de president del Comitè Revolucionari de Solsona i en destaca l'actuació per la seva ferma defensa de la població, del patrimoni artí­stic i religiós i per haver salvat un gran nombre de vides. Més tard, va ocupar càrrecs importants a la Generalitat com a delegat d'Ordre Públic a Lleida i director general de Patrimoni Artístic. L'any 1938 va ser alcalde de Solsona fins a l'arribada de les tropes franquistes, quan es va veure obligat a exiliar-se a França. En els anys com exiliat va participar activament a la resistència contra l'ocupació nazi i, el 1941, va anar a viure a Andorra on intervingué en el pas d'aviadors internacionals aliats, caiguts en territori francès i que ajudà a tornar a la Gran Bretanya, travessant la península Ibèrica.

Malgrat els seus intents per retornar a Catalunya, no va ser fins al 1952 que es lliurà  a les autoritats franquistes. El tribunal militar portà a terme un llarg procés contra ell que el portà  a ser condemnat a presó atenuada i després preventiva. Tot i haver estat condemnat a una pena de vint anys, el 1955 va rebre un indult complet. En aquell moment es trobava en una situació econòmica precària i treballà  representant de carbons i per empreses d'arts gràfiques. Durant la transició i els darrers anys de la seva vida va continuar compromès amb la polí­tica a favor de la lluita per la defensa dels interessos per Catalunya. L'any 2002 va ser traslladat al cementiri de Taradell, on reposa.

En l'acte es col·locà una placa d'homenatge a Francesc Viadiu, resident a Taradell els últims anys de la seva vida. És un homenatge de reconeixement a la seva actuació compromesa a favor de la llibertat i la dignitat, testimoni que constitueix un patrimoni memorialístic de primera magnitud. Al mateix temps es farà també un record a totes les víctimes de la Guerra Civil i la postguerra de Taradell. On els familiars de les víctimes podran deixar una rosa blanca a la placa que hi ha al cementiri.

A l'acte va comptar amb la presència de Jordi Torner (director de l'Arxiu Comarcal del Solsonès); Enric Cardús (exdiputat del Parlament de Catalunya); Jordi Font (director del Memorial); Rosa Viadiu (filla de Francesc Viadiu); Míriam Martínez (regidora de memòria Democràtica); i Mercè Cabanas (alcaldessa de Taradell).

Aquesta intervenció va comptar amb la col·laboració del Memorial Democràtic del Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.
 




A tots els caiguts 


En memòria de les víctimes de la Guerra Civil  i la postguerra
A la Vila de Taradell el 12 de novembre de l'any 2022






****************************************************
Enllaços amb informació:




****************************************************











MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA

LA CANAL - LES COLÒNIES DE LA LLIGA D'HIGIENE ESCOLAR DE SABADELL

TONA - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 


La Canal era una de les principals masies històriques de Tona. Tot i haver estat enderrocada, encara resta bona part dels murs de la planta baixa i del primer pis.

En els anys trenta del segle XX, aquesta masia es va utilitzar  com a casa de colònies de la Lliga d'Higiene Escolar de Sabadell.

El 1939, el masover de la finca, que havia estat regidor durant la Guerra Civil, va ser afusellat.

El lloc de la Canal és documentat des de l'any 1027i el mas, des del 1123. Molts dels seus hereus van ser batlles del poble. L'edifici, ara en ruïnes, era una construcció de la primera meitat del segle XIX, a quatre vents, amb una galeria d'estil isabelí. Al costat de la masia hi ha el bosquet de la Canal i, una mica més cap al sud, la torre del molí de vent del pou. Dins la finca, prop del carrer de Taradell, hi havia l'era de Baix.

Entre el 1930 i el 1937, cada estiu, la casa de la Canal va acollir unes colònies organitzades per la Lliga d'Higiene Escolar de Sabadell per a infants de famílies humils, sota la direcció dels mestres Enric Casassas Cantó i Carme Simó Saco, que impulsaven el moviment de renovació pedagògica d'aquells anys. Les activitats de les colònies pretenien educar els nois i noies en el sentit de la responsabilitat  i la cooperació, l'interès per l'entorn i l'estima del país. El 1935, Enric Casassas va publicar el llibre Tona. Descripció històrica i geogràfica, primera monografia sobre el poble tonenc. En acabar la Guerra Civil, Casasses i Simó, que eren matrimoni, van ser víctimes d'un procés de depuració.

Els anys 1940 i 1941, la Canal va ser utilitzada com a casa de Colònies del Frente de Juventudes de la Falange. El caràcter d'aquestes activitats d'estiu va ser ben diferent del de les colònies dels anys trenta.

En acabar la guerra, el masover de la Canal, Lluís Parés Planelló, militant del PSUC i de la Unió de Rabassaires, regidor de l'Ajuntament de Tona els anys 1934 i 1936-1937, va ser detingut per les autoritats franquistes. Sotmés a un procés sumaríssim, un tribunal militar el va condemnar a mort. Va ser executat al Camp de la Bota el 23 d'abril de 1939.


Infants de les colònies escolars jugant, d'excursió per Tona. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Tona. Col·lecció L'Abans. Fons Arxiu Ramon Batllés.


La Canal als anys trenta, amb la inscripció a la façana Colònia Escolar de Sabadell. Autor desconegut. Artxiu Municipal de Tona. Col·lecció L'Abans. Fons Arxiu Ramon Batllés.


La família dels masovers de la Canal cap al 1935. Lluís Parés i la seva esposa, Teresa Riera, amb els seus vuit fills. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Tona. Col·lecció L'Abans. Fons Teresa Parés Riera.











******************************************************
Enllaç amb informació de la Canal:

Estil / època: Medieval Modern Contemporani Isabelí Popular, segle XVII-XIX, any 1123

Descripció:

Runes del que va ser el mas de la Canal, un immoble històric de Tona. Actualment, només es conserven parcialment les façanes perimetrals de la casa a nivell de planta baixa, que formen una planta gairebé quadrada, que deuen pertànyer a la última refacció important de la casa, al segle XIX.

La construcció era de pedra irregular i tàpia, amb les obertures amb muntants i llindes de pedra ben treballada. A la part sud es conserva parcialment una porta principal dovellada feta amb arc de mig punt.

L’entorn del mas és avui un bosquet amb un parc públic, on destaca un molí de vent que treia aigua d’un pou per regar els camps de conreu.

Observacions: 

Segons els redactors del (POUM, 2011), l'edificació original tenia molt interès com exemple del patrimoni rural. Ara, desaparegut quasi del tot l'edifici, s'ha convertit, de fet, en un jaciment arqueològic.

Història:

Com a lloc, la Canal està documentat des de l’any 1027, i el mas des del 1123. La Canal era una masia de planta baixa, amb un alçat de tres plantes i golfes. La casa era coberta a quatre vessants i coronada per un cos central quadrat amb una petita torre al capdamunt. És probable que l’última construcció es realitzés sobre alguna de més antiga a mitjan del segle XIX. La façana de migdia, on es conserva parcialment la porta d’entrada, destacava per presentar una galeria d’estil isabelí estructurada a partir de quatre dobles arcades. sense mainell. Entremig hi havia pilars de secció quadrada.

El topònim de “la Canal” és ben significatiu de l'indret. Equival a la paraula rec i evoca com deurien ser les terres on més endavant s'hi documentarà el mas Canal. Aquesta masia és emplaçada a la part de ponent del Verinal, una gran esplanada de terres baixes on hi  anava  a raure el torrent  de la  Font  Morta o de Sot Flori i on tal vegada ja  al segle XI hom havia obert alguns canals o recs de desguàs per posar en conreu aquestes terres (BOECK, PUIGFERRAT; 1996).

El lloc de la Canal està documentat des de 1027 i el mas des del 1123. L'any 1027, una dona que es deia Belleda va fer donació al monestir de Sta. Maria de Ripoll d'unes cases i unes terres. Ja l’any 1123, els Centelles, un llinatge destacat de la Plana, apareixen com a senyors del mas, el qual donaren al monestir de Santa Maria de l’Estany. D'altres senyors tenien dret sobre el mas Canal en aquests moments, que van anar donant al mateix monestir, fins a l’any 1194, que Guillem Ramon de Montcada, senyor del castell de Tona, renuncia als seus drets al mas perquè quedés definitivament en les mans del monestir de l’Estany. El cenobi perllongà el seu domini sobre la Canal fins a la segona meitat del segle XIV, quan van vendre el mas. (POUM, 2011).

És probable que la Canal passés al benefici de Sant Lluc i Sant Blai instituïts a la catedral de Vic. Al començament del segle XIX, l’hereu del mas -de la família Canal- encara pagava cada any un cens al prevere que ostentava el benefici (Lleopart, 2005).

Pere Canal és el primer hereu reconegut del mas.

És en terres d’aquesta propietat al costat del camí ral, que es comencen a construir unes quantes cases, que originen el poble actual de Tona al segle XVI. (Lleopart,2005)

A partir del segle XVII  es troben diferents hereus de la Canal com a càrrecs públics municipals. El primer conegut és Josep Canal que el 1689 era síndic de la universitat del terme de Tona i que segurament dona suport a l’aixecament dels Barratines. (POUM,2011).

El segle XIX el mas adquireix l’aire senyorial amb el qual apareix en les imatges que es conserven. La decadència de l’immoble arriba a mitjans d’aquest segle, quan Josep Canals se la ven pels deutes que té, a Jaume Guix i Segura. A partir d’aquí el mas va anar passant de mans contínuament. (POUM, 2011).

Ja al segle XX, de 1930 al 1937, va servir de casa de colònies d’estiu de la Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell (Lleopart, 2005). El bosquet del costat era zona d’esbarjo dels nois i noies del poble, com la bassa.

L’any 1988, el mal estat de l’immoble fa que els últims masovers que hi vivien des de 1914, marxessin. L’última propietat va vendre el mas a l’Institut Català del Sòl l’any 1994. Aquest fet va permetre la creació de la sala la Canal, un local municipal destinada a l’activitat cultural inaugurat l’any 1995, i la urbanització de la finca, que ha donat lloc al naixement d'un nou barri del poble, el barri de la Canal (POUM, 2011).

L’amenaça de ruïna va provocar l’enderrocament del mas l’any 2001.

Ruïnes del mas la Canal


Un mas important en la història de Tona

El document conegut més antic que esmenta el lloc de la Canal és del 1027. Aquest topònim fa pensar en la conducció de l'aigua. Podria tenir alguna relació amb el torrent de la Font Morta, que passava a migdia i a llevant de la finca, o, tal vegada, amb recs de desguàs que permetessin l'assecament i el conreu d'aquestes terres.

Durant el segle XII, per donacions -de Gilabert de Centelles i altres senyors- i cessions de drets, el mas la Canal va passar a mans del monestir de Santa Maria de l'Estany. La família de pagesos de remença que vivien i treballaven al mas portava, és clar, el cognom Canal. Entre els anys 1363 i 1373, el monestir de l'Estany es va vendre gairebé tots els béns que tenia a Osona. És probable que la Canal passés al benefici de Sant Lluc i Sant Blai instituït a la catedral de Vic. Al començament del segle XIX, l'hereu del mas -de la família Canal- encara pagava cada any un cens al prevere que ostentava el benefici.

En terres d'aquesta propietat, al costat del camí ral, es va construir unes quantes cases del carrer que a partir del segle XVI va originar el poble actual de Tona, i es van obrir la plaça Major i, més tard, el carrer de la Font (o carrer de la Font d'en Canal, com s'anomenava antigament), seguint el traçat d'un camí ramader. D'altra banda, entre els segles XVII i XIX, diversos hereus de la Canal van tenir la responsabilitat de càrrecs públics municipals. A mitjan segle XIX, el darrer Canal que havia heretat la finca (que era portada per masovers) la va vendre.

Del 1930 al 1937, va seri de casa de colònies d'estiu de la Lliga d'Higiene Escolar de Sabadell. Els responsables de les colònies, els mestres Enric Casassas i Carme Simó, d'acord amb la renovació pedagògica d'aquells anys, organitzaven activitats molts diverses: d'educació física, de descoberta de l'entorn, escolars, de música i dansa, de treballs manuals, d'escenificació de rondalles i titelles, de redacció d'un diari, etc. Els nens i nenes també anaven a prendre les aigües al balneari Roqueta. Eren de famílies humils de Sabadell, Barcelona i Terrassa.

El 1988, a causa del mal estat de la casa, els Parés, masovers que hi vivien des del 1914, van haver de marxar-ne. Cinc anys més tard, l'Institut Català del Sòl va adquirir la finca per urbanitzar-la i construir-hi habitatges de promoció pública. Poc després, s'inaugurava la sala polivalent que també du el nom d'aquest lloc històric.

La masia de la Canal, ja que amanaçava ruïna, va ser enderrocada l'any 2001. Només se'n conserven, parcialment, els murs de la planta baixa. Ara el bosquet és un parc públic.

Amaderu Lleopart i Costa

*********************************************

Enllaç amb informació:


*********************************************



*********************************************