Estil: eclecticisme
Descripció:
És una torre amb jardí que ocupa l'espai d'una illa de
l'eixample, limita als carrer: Lòpez Puigcerver (façana), President Macià,
Enric Vincke i Avió. L'edifici consta de tres plantes. La primera està dividida
en tres cossos, als extrems dos grans finestrals i al centre un porxo amb
l'entrada principal, dividits per columnes estriades amb capitell decorat amb
fulles d'acant. Un fris, profusament decorat, el separa del segon. Aquest
consta de 6 finestrals d'arc de mig punt sostinguts per parelles de columnes
molt estilitzades, els intercolumnis laterals estan decorats amb un relleu. Els
carcanyols dels arcs també tenen un relleu de motiu vegetal. Com a remat hi ha
un ràfec sostingut per 14 mènsules aparellades sobre l'eix de les columnes. El
tercer pis, amb terrassa, és un afegit posterior. A l'interior cal remarcar els
impressionants artesanats de cassetons de fusta recoberts de guix, diferents a
cada habitació.
Notícies històriques:
La casa data de finals del segle XIX i fou construïda per
un mestre d'obres de Palamós. Posteriorment s'afegeix el tercer pis destinat a
les habitacions del servei, que altera substancialment la composició
arquitectònica. Després de la guerra civil l'industrial comprà la casa (1940)
ja que la seva havia estat destruïda en un bombardeig. S'ha conservat tal com
era, l'únic que s'ha modificat és l'enrajolat del paviment. Tant la casa,
recentment pintada, com el jardí estan molt ben cuidats. El Pla General
dissenyat l'any 1984 preveia l'expropiació de l'edifici per fer-hi serveis
municipals. Sembla, però, que aquesta no tindrà lloc.
**************************************
A la publicació de la Revista de Girona i en un article de l'Associació Cultural Amics del Cau de la Costa Brava - Museu de la Pesca diu:
L’avui anomenada Casa Vincke ocupa una illa de l’eixample
palamosina, entra l'avinguda President Macià -popularment carretera de Sant Feliu-,
el carrer López Puigcerver -el vell carrer deis Aliats i, per alguns, carrer
del mig; «el mig» - perquè es troba entra la carretera i el passeig -, el
carrer Avió i el carrer que porta el nom del personatge que tractarem: Enric
Vincke.
La casa de Miquel Gubert
L'eixample o barri de la platja, amb carrers paral·lels i
perpendiculars a mar va obrir-se lentament durant la segona meitat del
segle XIX de la ma de l'arquitecte Martí Sureda i Deulovol, formant-se illes
amples, suficients per cobrir les necessitats d'instal·lacions industrials i de
construcció d'habitatges. En una d'aquestes illes, l’anteriorment esmentada,
l'industrial surer Miquel Gubert i Llenas va fer construir, a principis de segle,
la casa de la qual volem parlar. Inicialment, la casa tenia només planta baixa
i primer pis, i s'acabava amb una teulada de pissarra. Si bé havien existit fotografies
d'aquest primer aspecte de la casa, no han pogut ser localitzades. Segons una
anècdota transmesa fins avui, la casa va ser considerada ben petita per un
altre industrial surer de la vila, Martí Montaner Coris, el qual era el
propietari de la magnífica Torre Montaner situada al passeig i que podem
imaginar-nos a través de les fotos de l'època.
L'aspecte actual de la casa, amb els dos pisos, ha de
datar entre els anys 1910 i 1912. Ben aviat, doncs, sembla que l'opinió del
senyor Montaner va prevaler; a la família hi havia nens, els filis de Zoilo
Costart Calvet i Joana Gubert Garrell, la filla de Miquel Gubert, i l'espai es
va fer escàs. Els Costart van ser els amos de la casa fins després de la
guerra. L'any 1940, la propietat va ser venuda a Enric Vincke Wischmeyer,
industrial de la vila, la casa de la qual havia estat totalment destruïda pels
bombardeigs durant la guerra. Es per això, dones, que avui es coneix com la
Casa Vincke.
La família Vincke
El
fundador de la fàbrica Vincke era alemany, nascut a Osnahrück, el 28 de febrer
de 1871. De ben jove, l'any 1890, va arribar a Sant Feliu de Guíxols com a
representant i viatjant de l'empresa surera Beixler instal·lada en aquesta localitat
i propietat d’una família alemanya. Conjuntament amb un altre jove alemany, Pan
Meyer, i un palafrugellenc, Joan Miquel, van separar-se de
l'empresa alemanya i van crear la industria surera Miquel
Vincke i Meyer,
pels vols de 1900, amb despatx a Sant Feliu de Guíxols i fàbrica a Palafrugell.
L'agost de 1912 va entrar a treballar a l'empresa un enginyer procedent de
Barcelona, Josep Maria Manich, el qual tenia la llicència, adquirida a París,
per fabricar una novetat a Espanya: els tubs metàl·lics flexibles. Dins els locals
de l'empresa surera, doncs, van començar les activitats
metal·lúrgiques que han arribat fins els nostres dies. El petit taller del
senyor Manich va separar-se de la fàbrica de suro l'any 1916 i s'instal·là
encara a Palafrugell, al carrer Sant Sebastià.
A partir de 1929, aproximadament, el senyor Vincke va
traslladar-se a viure definitivament a Palamós. Des de feia uns tres o quatre
anys era el director de la fàbrica que l'empresa americana Armstrong tenia a
Palamós, la qual s'havia instal·lat a Palafrugell i Palamós després de comprar
Manufacturas de Corcho SA, propietat de Miquel i Vincke, a Palafrugell i de la Corchera
Internacional, a Palamós. Per compatibilitzar les dues feines, doncs, li va ser
més fàcil traslladar el petit taller de tubs metàl·lics flexibles; la qual cosa
va ocórrer el febrer de 1930.
Des de Ilavors i fins la data de la seva mort, el 10 de desembre
de 1958, Enric Vincke va residir a Palamós, exceptuant uns mesos d’estada a Niça
al final de la guerra civil espanyola. La torre on havia viscut des que s'havia
traslladat, situada aproximadament entre els actuals carrers 11 de Setembre,
Nou i Bateria va ser totalment destruïda durant la guerra, el novembre de 1937.
Un cop restablerta la normalitat, la família Vincke necessitava una casa suficientment
amplia i d'acord amb el seu rang social, i la va trobar.
Així doncs, a partir de 1940, la que era una de les
poques cases grans de Palamós i que s'havia conservat miraculosament intacta va
passar a mans de la família Vincke. Enric Vincke era vidu en aquells moments i
havia tingut quatre fills: Marcial, Heini, Maria Lluïsa i Grau. El primer havia mort ja per aquelles dates, i la resta van criar-se bàsicament a
Barcelona.
Enric Vincke va fer sempre constants estades de cap de
setmana a Barcelona. El seu fill Grau, continuador de l'empresa, va viure a la
casa fins la seva mort, l'any 1978, tenint, però també, sempre domicili a
Barcelona.
La planta baixa
L'entrada principal de la casa és pel carrer Lope:
Puigcerver, a través d'un portal de ferro. Però és i ha estat una entrada poc
utilitzada; la petita porta de l'avinguda President Macià, als darreres de la
casa, ha estat i és el veritable punt d'entrades i sortides. Però, per una vegada,
utilitzem la porta principal. Després de pujar set escalons de marbre entrem a
la casa. Tot just entrar, a ma dreta, trobem el menjador, una de les peces
principals de la casa. Una petita taula ovalada, cadires amb el respatller de reixeta,
la xemeneia de marbre blanc, la làmpada d'aranya i a la lluminosa galeria, una
tauleta policromada, un dels mobles mes interessants de la casa.
Just a l’altra banda de l’entrada, la sala d'estar, una
habitació, arreglada segons les necessitats de l’actual propietària, on desenvolupa
la vida. Una llar de foc, aquesta de marbre fosc, a sobre un quadre del pintor
Baldomero Galofre amb una pintura figurativa d'un paisatge llunya: la Pampa Argentina.
A banda i banda, en uns prestatges tancats amb vidres, records, i una petita
col·lecció de vanos. A l'altra paret, els retrats d'Enric Vincke i del seu fill
Grau, marit de l’actual propietària de la casa. El sostre és un dels diversos
decorats de la casa amb artesonat de guix. I també un taller de galeria, tancada per vidres,
amb sortida directa al jardí, per on entra un bon raig de llum. Antigament, la galeria
de la planta baixa no era tancada, sinó directament a l’aire lliure, sense la
vidriera actual.
Escala, barana i vitrall
A continuació del petit rebedor per on hem entrar, trobem
l'ampli repartidor on s'obre l’escala que puja al primer pis. L'escala és de
marbre blanc, coberta per una catifa vermella.
La barana és, sens dubte el més espectacular, de ferro i passamà
de fusta, s'acaba en el primer replà amb uns caps de dragons, la cua dels quals
constitueix la barana del primer tram. No coneixem res del seu origen, només
sabem que la barana és així des que existeix la casa. Al replà, en canvi, hi ha l'empremta mes palpable del pas del senyor Vincke per
la casa: el vitrall que ell mereix va encarregar a un artesà de Barcelona, segons
la signatura del vitrall: Camalò, del carrer Ausiàs March, núm. 3. El vitrall
de colors verds, marrons, blaus i grocs és la pela d'un suro; és, per tant, la
més clara mostra de l’origen industrial d'Enric Vincke i, curiosament, també del
primitiu constructor de la casa. A la galeria de la sala d'estar podem
observar unes quantes fotos de suros i de la pela, fotos que molt possiblement
podia haver utilitzat l'artesà del vitrall.
Abans de pujar al primer pis, a l'altra banda de l'escala
í del repartidor, trobem dues estances més: la cuina i una habitació, ara amb
armaris, planxador, sala d'estar, utilitzada bàsicament pel servei. I tot
seguit l'entrada del darrere, per
la carretera de Sant Feliu.
Primer i segon pis
Pugem al primer pis; després del replà del vitrall,
l'escala es parteix en dos trams, i arribem a un ampli repartidor. A la banda
nord, de la carretera, hi trobem dues habitacions senzilles, una de les quals té
també un escalfapanxes, de marbre blanc. Al mig, una cambra de bany. A la banda
de mar, les dues habitacions més bones, totes dues donen a l'allargada galeria
que hom pot observar des del carrer López Puigcerver.
Una d'elles és la que va ocupar Enric Víncke els darrers
anys de la seva vida, senzilla, també amb xemeneia de marbre blanc. Al mig, una
habitació d'armaris i l'altre costat, la cambra del matrimoni del senyor Grau i
la senyora Hildegard, aquesta darrera, l’actual propietària.
Fins aquí hem resseguit les habitacions de la primitiva
casa, l’estructura de la qual data des de la construcció inicial, el 1900, aproximadament.
El més característic són tres elements: l'escala descrita, les abundants
xemeneies, envoltades de marbre importat d'Anglaterra per la família Guhert i
els sostres teginats de la sala d'estar, menjador i de la galeria de dalt.
El segon pis és ben diferent, absolutament senzill. La
seva finalitat inicial, habitacions per nens i pel servei, és ben palesa. A la
banda de mar, consta de tres habitacions, les quals donen a un balcó sobre de
la galeria del primer pis. En una d'aquestes habitacions es conserven els trofeus
de caça de Grau Vincke i la seva esposa, bons afeccionats a la caça, els quals
es traslladaven sovint a una finca rústica de la seva propietat a la província d'Osca.
Completen el segon pis tres cambres de dormir més una cambra amb armaris i llibreries i un bany.
El jardí
I la casa no seria completa si no descrivíssim el jardí
que l’envolta, estenent-se cap al carrer Avió, hàbitat quotidià deis dos gossos
de tipus caçador que ens recorden també l’afecció preferida de Grau Vincke.
Diferents tipus de palmeres son els arbres mes abundants;
al mig una olivera, diversos xiprers, una zona de rocalla, un banquet blanc i una
petita bassa amb peixos vermells. La cura del jardí va ser sempre una preocupació
dels dos senyors Vincke, pare i fill, tant que, aquest darrer, per exemple, va
fer arribar fins a la casa aigua a través de canalitzacions des de la finca de
la Pietat, als afores de Palamós, on ara hi ha la moderna fàbrica; a la Pietat,
l’aigua sempre ha estat abundant i força anys enrere, als estius, l’aigua no
era assegurada sempre al centre de la vila. El jardí i anècdotes com l’anterior
formen part també, com tota la casa, d'una altra època, potser no ben definida,
però, sens dubte, d'altres formes quotidianes de vida, diferents de les actuals.
Rasa Maria Medir
Revista de Girona
Foto de bona part de la família Vincke. Asseguts començant per l'esquerra: Emili Brandt, dona de marcial Vincke, un dels fills, i ja vídua en el moment de la foto; Esteve Galofre, marit de Maria Lluïsa Vincke, la qual és la següent a la dreta; a continuació Enric Vincke, Edith, dona de Heini Vincke el qual és el darrer assegut. Drets, començant per l'esquerra, Jordi Galofre, fill de Maria Lluïsa i Esteve; al mig, Vera Vincke, filla de Heini i d'Edith; per últim, Grau Vincke, l'altre fill, el qual va viurea a la casa; la seva vídua n'és l'actual propietària.
******************************
Altres enllaços amb informació:
https://www.hotelcasavincke.com/ca
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2013/04/casa-gubert-vincke-de-palamos-lemporda.html?m=0
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=11699
******************************
Fotos que va publicar la Nicole Rodríguez (E.P.R.)
******************************
