EL CANÓ BAYARTE
EL PORT DE LA SELVA - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Els anys posteriors a la Guerra d'Espanya (1936-39) es
produeix la difusió al nostre país de l'escafandre autònom. Amb el nou aparell
a l'abast de professionals i afeccionats, els decennis dels cinquanta i
seixanta són l'edat d'or de la immersió "arqueològica". Se succeeixen
les troballes i els espolis d'objectes, a vegades aïllats a vegades jaciments
sencers, que el mar ha preservat durant centúries. Aquesta és una aproximació a
la petita historia d'un d'aquests: el canó de bronze de finals del segle XVIII,
que gràcies a la bona voluntat dels seus descobridors podem veure avui exposat
al Passeig Marítim del Port de la Selva. És, però, només una petita mostra
d'allò que s'ha recuperat dels nostres fons, un material que en bona part es
troba en mans de museus i col·leccionistes nacionals i estrangers.
La troballa
Durant la dècada dels seixanta Marcel Centelles, Joan
Entrena i els germans Joan i Salvador Puigvert es dedicaven a l'extracció del
coral1 en aigües del cap de Creus. A bord de la Santa Elena, una barca de
llista tercera, comanada pel patró Celestí Costa, amb base al Port de la Selva,
recorrien el litoral a la recerca del preuat celenteri. Eren els primers temps
de l'escafandre autònom, perfeccionat per Cousteau i Gagnan durant la Segona
Guerra Mundial, i introduït pocs anys abans a Catalunya.
A diferencia del bus clàssic, totalment depenent de
l'aire subministrat des de la superfície i obligat a treballa en una àrea reduïda,
les ampolles d'aire comprimit permeten una gran llibertat de moviments. Això
dóna la possibilitat de recórrer en poc temps extenses zones del fons marí, amb
una sola limitació: la durada de l'aire de les ampolles, condicionada pel
temps, la profunditat i el metabolisme de l'escafandrista. És a dir, quan més
estona es respira, i a més profunditat, més elevat és el consum d'aire,
reduint-se per tant el temps d'estada al fons.
El 18 de juliol de 1964 els corallers efectuaven una
rutinària immersió prop de la punta Medella, en aigües del Port de la Selva. El
permanent contacte amb el mar havia acostumat als membres del grup a
identificar amb facilitat, entre les siluetes difuminades del fons, el que és
natural d'allò que ha estat creat per la mi de l'home. A 55 metres de fondària,
Joan Puigvert, home dotat d'un excepcional sentit de l'observació, veié un
objecte parcialment enterrat. S'hi acostà i una ràpida comprovació, rascant la
superfície amb el ganivet per fer saltar les incrustacions, el porta a una
conclusió: la brillantor del metall indicava que només es podia tractar de
bronze. La forma no deixava cap dubte: era un canó. Els corallers no van perdre
el temps. Al cap de tres dies, el 21, fou hissat a la superfície, amb l'ajut
d'un conjunt de bidons emprats a la manera de boies, remolcat fins al Club Nàutic
i posat en terra.
Després de diverses peripècies (va estar a punt de ser
adquirit per Miquel Mateu per ser exposat al Castell de Peralada) 1'Ajuntament
del Port de la Selva promogué una subscripció popular. Les vint-i-cinc mil
pessetes recaptades van cobrir amb prou feines les despeses de l'operació de
rescat. Des d'aleshores, amb breus interrupcions, el canó ha estat exposat al
Passeig Marítim de la vila.
Hipòtesi sobre la pèrdua
Considerat erròniament com una peca d'artilleria naval
pel fet d'haver estat recuperat del mar, el "Bayarte" és, sense cap
mena de dubte, un canó de terra. Ja a partir de final del segle XVII la majoria
de les marines europees, entre elles l’espanyola, van iniciar la progressiva
substitució de I'artilleria de bronze per la de ferro, emprant-la tant en
vaixells com en unitats adscrites a l'armada, bàsicament en places costaneres i
bateries de costa. Per aixb cal considerar la possibilitat que la pèrdua del
canó fos conseqüència d'un desplaçament de càrrega (durant una tempesta ?) quan
era transportat en vaixell per prendre part en el setge de les places fortes de
la Marenda en el decurs de la Guerra Gran (1793-95). De fet, a 1'Emporda tenim
constància del transport de material pesat per mar durant la guerra per
intervenir en aquestes accions, a causa de les dificultats de pas dels trens
d'artilleria pels colls pirinencs. En efecte, hi ha testimonis de la
recuperació els anys cinquanta de diversos canons (de ferro), els quals anaven
probablement estibats a la bodega d'un vaixell, naufragat el novembre de 1793 a
les proximitats de la platja de Grifeu. Existia també, tal com queda reflectit
en el Tractat d'Artilleria de Rovira (Cadis, 1787), un procediment previst per
llançar a l'aigua els canons navals en cas de tempesta, com a últim recurs quan
l'estabilitat del vaixell es veia afectada.
Nomenclatura i característiques dels
canons de bronze d’ànima llisa
Els canons espanyols d'ànima llisa'') del segle XVIII
presenten una sèrie de trets que permeten, especialment en el cas de les peces
de bronze, la classificació i datació sense massa problemes, gracies a la gran
resistència a la corrosió de l'aliatge i a la seva estabilitat físico-química.
Així, en el cas que ens ocupa, una vegada net de les concrecions marines,
queden al descobert totes de les inscripcions cisellades a la superfície.
Començant per l'extrem posterior, i només a efectes
descriptius (ja que són fosos d'una sola peca), els canons es divideixen en
tres parts (primer, segon i tercer cos) de secció cilíndrica o tronco-cònica,
units per motllures de reforç. En el primer cos trobem el cascavell, la làmpada
i la faixa alta, essent en aquesta darrera on consta el número de sèrie, la
foneria i la data de fabricació. Davant la faixa alta es troba el fogó, orifici
en contacte amb la recambra, a través del qual es comunica el foc que provocarà
la deflagració de la pólvora. A continuació apareix gravat el monograma reial
del monarca durant el regnat del qual s'ha fabricat l'arma.
Al segon cos hi ha els monyons i les anses. Els primers
són els elements de fixació del canó a la curenya, situats per sota l'eix de l'ànima.
Al monyó dret hi figura el pes en lliures castellanes (1 lliura = I 0,450
quilos) i a l'esquerre l'origen del coure emprat en la fosa. Les anses,
anteriorment en forma de treballats dofins, van ser substituïdes, d'acord amb
el Reglament del 1756, per unes de més funcionals i austeres.
El tercer cos és format per la canya (la part més prima i
gairebé sempre tronco-cònica), rematada pel brocal o tulipa de reforç. El nom
del canó és emmarcat en una cinta a la part superior de la canya.
Els canons es classificaven segons el calibre. Aquest no
expressa, com en l'actualitat, el diàmetre de la boca de foc, sinó el pes (en
lliures de Castella) del projectil disparat. Així les ordenances del segle
XVIII establien els calibres de 24, 16, 12, 8 i 4 lliures com a reglamentaris
per l'artilleria de bronze per ús de terra, i els de 36, 24, 18, 12, 8,6 i 4
lliures per les peces de ferro de la marina, amb variants entre alguns d'ells
segons fossin curts o llargs.
Una altra divisió en dues classes venia fixada per l'ús
dels canons. Els de bronze de 24 i 16 i els de 12, 8 i 4 llargs es consideraven
artilleria de placa i setge (o de batre) i els de 12, 8 i 4 curts i el de 4 de
muntanya, més petits i per tant fàcils de transportar, artilleria de batalla (o
de campanya). Aquests darrers podien ser adscrits a la infanteria o cavalleria
en funció del suport que haguessin de donar sobre el camp a les diferents
armes.
Sistema de fabricació
Una de les millors fonts documentals sobre la fabricació
de canons durant el segle XVIII són els Tractats d'Artilleria (Morla,
1784-1803, 1816, Rovira, 1787). Redactats, amb vocació enciclopèdica pròpia de
la Il·lustració, com a llibres de text per a les acadèmies militars, contenen
detallats a més dels principis d'ús i tàctica, els mètodes de fabricació i
prova dels diversos tipus d'armes, municions i accessoris.
Llurs autors, almenys en el cas de Morla la biografia del
qual és rnés coneguda, encarnaven a la perfecció el binomi d'intel.lectual i
home d'acció, combinant els coneixements empírics adquirits en campanya arnb
una solida formació tècnica al nivel1 de les més avançades d'Europa.
És a través d'ells que coneixem la tasca de les foneries.
A les Reales Fundiciones de Artillería de Bronce, de Barcelona i Sevilla, amb
una capacitat de producció anual de 200 i 300 boques de foc (entre canons i
morters), respectivament, es concentraven els diferents tallers de motlles,
refinat, barrinat, etc, a rnés de la foneria, tots ells necessaris pels
diferents processos productius implicats en la fabricació de peces
d'artilleria. Aquests establiments, mhxim exponent de la tecnologia metal·lúrgica
del seu temps, amb les Reales Fábricas de Espadas de Toledo, de Municiones de
Sant Sebastià de la Muga i diversos proveïdors particulars d'armes de foc
lleugeres (entre ells els gremis de Ripoll) fornien les armes necessàries a
l'exercit espanyol, permanentment compromès en campanyes colonials i europees.
Prèviament a la fosa calia sotmetre el coure a un procés
de refinat (a base de fusions successives en forns especials), per tal de
separar-ne el sofre i el plom, que en reduïen la tenacitat, abans de
barrejar-lo amb l'estany (també refinat) donant lloc a un aliatge: el bronze.
El coure, d'origen europeu, al principi va ser substituït, a partir del decenni
del 1740, pel procedent de les colònies americanes. Hi ha tres raons que
justifiquen aquest canvi: el menor cost, la major disponibilitat i el fet que
servia de llast als vaixells que tornaven de buit d'Amèrica. Malgrat aquests
avantatges, el coure americà contenia impureses, bàsicament en forma d'arsènic,
les quals n'alteraven negativament les propietats.
Un cop feta la lliga, el bronze fos s'abocava des dels
forns (d'entre 500 i 650 quintars de capacitat per les peces de 24 lliures) a
un curt canal o tobera de comunicació, cap al motlle enterrat en posició
vertical.
Extret de la fossa amb l'ajut d'uns ternals una vegada
refredat, es procedia a trencar el motlle, i així quedava a punt per les
següents etapes de fabricació. Curiosament, el procés de fosa de gravetat
encara manté influències franceses en la denominació; en les modernes foneries
no és estrany de sentir les paraules colat, del francès "couler"
(abocar) o noio, catalanització del mot "noyau" (nucli).
El pas següent era el barrinat interior i el tornejat i
polit exterior. El barrinat és el buidat i rectificat de l'ànima de la pega.
Durant la primera meitat del segle XVIII, la foneria de Sevilla emprava el mètode
de fosa amb nucli, de manera que en desemmotllar, el canó ja sortia foradat;
per tant l'operació de rectificat de l'ànima era força senzilla i consistia
només a mecanitzar les parets per tal d'aconseguir un diàmetre interior
homogeni. Fou a partir de mitjans de segle, sota la direcció del tècnic suís
Jean Maritz i de diversos enginyers francesos contractats per modernitzar les
instal·lacions, que s'adoptà la fosa en sòlid. Amb aquest sistema el canó
sortia massís del motlle, i calia perforar l'interior amb l'ajut d'un torna11
(generalment hidràulic) i d'una barrina. D'aquesta forma s'aconseguia, d'una
part limitar l'aparició de porus i "ratats" a les parets de l'ànima,
i de l'altra un major paral·lelisme d'aquesta en relació amb l'eix longitudinal
del canó, extrems que es traduïen en un augment de la precisió i abast de
l'arma.
Un cop tornejat interiorment i exteriorment, el canó
passava al taller de cisellat, on es gravaven les diferents inscripcions
identificatives a la superfície. Finalitzades aquestes operacions, es
realitzaven les proves de foc i d'aigua. La primera consistia a disparar
diversos trets amb sobrecàrrega de pólvora, i evidenciava les possibles
deformacions, esquerdes o fuita de gasos pels porus, producte d'una fosa
incorrecta. La segona comprovava l'estanqueïtat emplenant el canó d'aigua i
comprimint-la a continuació, amb un pistó introduït per la boca, per controlar
l'aparició de degoters, sobretot en la zona compresa entre la culata i els
monyons, sotmesa a intensos esforços en el moment del tret.
****************************************
.jpg)