LLAMBORDAS STOLPERSTEINE A PALAFRUGELL
PALAFRUGELL - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El Projecte Stolpersteine neix el
1996 a Alemanya de la mà de l’artista alemany Gunter Demnig (1947). Les
Stolpersteine són petites llambordes o pedres que ens fan ensopegar i recordar
així les víctimes del nazisme, la majoria de les quals no van tenir mai una
sepultura amb el seu nom.
Es tracta d’un projecte que vol
mantenir viva la memòria dels milions de persones que van patir l’horror nazi
(jueus, gitanos, dissidents polítics, homosexuals, testimonis de Jehovà,
discapacitats, etc.), tant si van sobreviure com si van morir assassinades. Al
2021 ja hi havia més de 80.000 llambordes disperses per tota Europa que parlen
de persones concretes, amb noms i cognoms, no de números, i que serveixen per
reflexionar sobre la magnitud de l’Holocaust.
Cada llamborda és única i es fa a
mà de manera especial, precisament, com a gest de respecte i humanitat que
vol contrastar amb l’extermini burocràtic i industrialitzat dels nazis. Les fa
l’escultor Michael Friedrichs-Friedlaender al seu estudi dels afores de Berlín.
Des del gener de 2015, la Fundació Stiftung - Spuren - Gunter Demnig s’ocupa de
la gestió d’aquest projecte i de la producció de les diferents llambordes a
instància de les sol·licituds rebudes. A Catalunya qui fa la sol·licitud a instància
dels ajuntaments és el Memorial Democràtic de Catalunya.
Palafrugell es va afegir al projecte Stolpersteine per acord del Ple municipal del 26 de juny de 2018. Des de l’Arxiu Municipal de Palafrugell s’ha procedit a identificar i recollir informació sobre les víctimes palafrugellenques, tasca que ha comptat amb la col·laboració de Marta Gallart i Alsina. D’aquesta manera, la vila s’incorpora a la llista de municipis catalans que han contribuït a homenatjar la memòria d’aquells seus conciutadans que, després de l’exili que va seguir a la derrota republicana a la Guerra Civil, van acabar deportats a camps de concentració nazis, on molts hi van trobar la mort.
Nascut
a Palafrugell l’11 de febrer de1896 i mort a Gusen el 7 de desembre de 1941. En
Francesc va aprendre l’ofici de barber a Barcelona, i es va casar amb
Montserrat Bassa i Rocas de Llofriu, amb qui va tenir dos fills. El matrimoni
es va instal·lar a Mont-ras on obriren un bar-barberia. Molt implicat en la
política local, fou regidor a l’Ajuntament de Mont-ras el 1931 i alcalde del
mateix poble el 1934, per ERC. Al final de la guerra, amenaçat de mort per
simpatitzants franquistes de la zona i davant la certesa que els qui havien
ocupat càrrecs públics serien represaliats, va fugir a França on va anar a
parar al camp de refugiats d’Argelers.
Als 44 anys i coincidint amb
l’inici de la guerra entre França i l’Alemanya nazi, el govern francès l’envià
a fer fortificacions defensives a les fronteres amb Alemanya amb una Companyia
de Treballadors Estrangers. Després de la derrota de l’exèrcit francès i
de l’armistici del juny de 1940, però, els refugiats espanyols van passar
a ser considerats presoners de guerra, condició que perderen en ser declarats
“apàtrides” arran de la negativa a reconèixer-los del govern espanyol.
Com a presoner de guerra, inicialment Francesc Aymerich fou internat a l’stalag o camp de presoners XI-B de Fallingbostel amb el núm. 87.066, però més tard, el 27 de gener de 1941, fou deportat amb un comboi ferroviari fins a Mauthausen on ingressà amb el núm. de matrícula 6.223. D’allà, el traslladaren al terrible kommando (subcamp) de Gusen el 29 de març de 1941, amb el núm. 11.172, on morí al cap de pocs mesos, el 7 de desembre de 1941, amb només 45 anys. Dos anys més tard, el 1943 la família rebé un certificat de defunció on constava que havia mort de pulmonia.
Nascut a
Palafrugell el 2 d’agost de 1907 i mort a Gusen el 21 de novembre de 1941.
Taper de professió, estava casat amb Joana Navarro de la Torre, amb qui vivia
al carrer de la Font de Palafrugell, juntament amb les seves dues filles Maria
i Concepció. Havia fet la guerra de voluntari al front d’Aragó i després va
fugir a França. Allà, arran de l’ocupació nazi, fou detingut suposadament per
negar-se a treballar en una benzinera que servia a l’exèrcit nazi i enviat a
fer treballs de fortificació al nord-est de França amb una Companyia de
Treballadors Estrangers. Detingut pels alemanys, va ser internat inicialment a
l’stalag o camp de presoners V-D d’Estrasburg amb el núm. 3.169.
Més tard, Joan Bosch deixà de ser
tractat com a presoner de guerra quan el govern franquista es desentengué dels
presoners republicans espanyols i enviat amb un comboi ferroviari a Mauthausen
el 13 de desembre de 1940 amb el núm. de matrícula 4.638. D’allà, el 20
d’octubre de 1941 fou traslladat al kommando de Gusen amb el núm.
14.233. Morí un mes més tard, el 21 de novembre de1941. Oficialment digueren a
la família que havia mort d’un atac de cor, probablement per l’excés de treball
o per no haver pogut resistir més les macabres dutxes d’aigua glaçada d’aquest
camp.
Era nascut a Palafrugell, al
veïnat d’Ermedàs, el 25 de gener de 1906 i morí gasejat al castell de Hartheim
el 17 de desembre de 1941, tot i que la família es pensava que havia mort a la
Guerra Civil. Havia anat a la guerra obligat perquè havien mobilitzat la
seva quinta i, tot i que no tenia cap militància política, al final degué
optar per creuar la frontera per por a les represàlies dels vencedors, o
bé, seguint les ordres dels seus superiors.
Durant la Segona Guerra Mundial
fou empresonat a l’stalag XI a Bad Fallingbostel amb el núm. 86.622
fins que el 27 de gener de 1941 fou deportat a Mauthausen amb el núm.
6.086 i vint dies més tard ja formava part del kommando de Gusen
(núm. 10.185). Fou assassinat a Hartheim el 17 de desembre de 1941, deu
mesos després d’haver estat deportat.
Josep Solana i Aupí, nascut a
Palafrugell l’11 de maig de 1918, deportat a Mauthausen i alliberat d’aquest
camp el 5 de maig de 1945. De ben jove, el seu interès per muntar i
desmuntar coses el va portar a deixar l’escola i començar a treballar
d’aprenent a un taller mecànic. En començar la guerra, i amb només 17 anys, es
va allistar com a voluntari i fou destinat a la Unitat de Vigilància de Costes
i Duanes d’Isòvol, a prop de Puigcerdà.
Davant l’arribada de les tropes
franquistes, el febrer de 1939, passà a França i acabà malvivint mig any en els
camps de refugiats del Vernet i de Setfonts. Fart de misèria i gana, s’allistà
en un Companyia de Treballadors Estrangers, concretament a la 106 CTE que feia
tasques de fortificació i suport logístic a la zona d’Alsàcia. El juny de 1940,
però, la Wehrmacht va capturar la seva companyia als boscos de Saint Dié, als
Vosges, des d’on els van fer anar a peu fins a Estrasburg, on
foren reclosos en un camp de presoners de guerra, l’stalag V-D
d’Estrasburg.
Segons l’Amical de Mauthausen,
formà part com en Joan Bosch del comboi de 846 espanyols que sortí
d’Estrasburg l’11 de desembre de 1940 i arribà a Mauthausen el 13 de
desembre de1940 on se li assignà el núm. 5.294. Josep Solana hi passà quatre
anys i mig durant els quals fou traslladat a altres subcamps: en algun moment
del 1941 a Gusen, d’on tornà miraculosament, i més endavant, el 1943, al
de Ternberg, un camp annex encarregat de construir una presa i una central
hidroelèctrica i on hi foren concentrats molts espanyols. Sembla que les
condicions d’aquest camp, eren lleugerament millors que les dels altres i que
la formació d’electricista d’en Josep Solana li permeté d’accedir a un treball
més o menys qualificat que l’ajudà a sobreviure a Ternberg i a Mauthausen,
on va retornar mesos abans que el camp fos alliberat, el 5 de maig de
1945, per les tropes nord-americanes.
Com molts dels republicans
supervivents de Mauthausen, en Josep Solana fou repatriat a França on es
va quedar a viure. Es va establir a Vic-Fezensac, on treballà inicialment fent
tasques agrícoles, però de seguida va entrar treballar en un negoci de
lampisteria i electricitat. A partir del 1956, les seqüeles de la vida al camp de
concentració li van començar a passar factura: a més de l’anomenada “astènia
dels deportats” (un quadre d’esgotament generalitzat), patia greus trastorns
pulmonars i digestius que el conduïren a una mort prematura amb només 48 anys,
l’11 de desembre de 1966 a la localitat d’Auch (Gers), al sud de França.
************************************************
JOSEP SOLANA i AUPÍ
Nascut a Palafrugell l’11 de maig
de 1918, deportat a Mauthausen i alliberat d’aquest camp el 5 de maig de
1945. De ben jove, el seu interès per muntar i desmuntar coses el va
portar a deixar l’escola i començar a treballar d’aprenent a un taller mecànic.
En començar la guerra, i amb només 17 anys, es va allistar com a voluntari i
fou destinat a la Unitat de Vigilància de Costes i Duanes d’Isòvol, a prop de
Puigcerdà.
Davant l’arribada de les tropes
franquistes, el febrer de 1939, passà a França i acabà malvivint mig any en els
camps de refugiats del Vernet i de Setfonts. Fart de misèria i gana, s’allistà
en un Companyia de Treballadors Estrangers, concretament a la 106 CTE que feia
tasques de fortificació i suport logístic a la zona d’Alsàcia. El juny de 1940,
però, la Wehrmacht va capturar la seva companyia als boscos de Saint Dié, als
Vosges, des d’on els van fer anar a peu fins a Estrasburg, on
foren reclosos en un camp de presoners de guerra, l’stalag V-D
d’Estrasburg.
Segons l’Amical de Mauthausen,
formà part com en Joan Bosch del comboi de 846 espanyols que sortí
d’Estrasburg l’11 de desembre de 1940 i arribà a Mauthausen el 13 de
desembre de1940 on se li assignà el núm. 5.294. Josep Solana hi passà quatre
anys i mig durant els quals fou traslladat a altres subcamps: en algun moment
del 1941 a Gusen, d’on tornà miraculosament, i més endavant, el 1943, al
de Ternberg, un camp annex encarregat de construir una presa i una central
hidroelèctrica i on hi foren concentrats molts espanyols. Sembla que les
condicions d’aquest camp, eren lleugerament millors que les dels altres i que
la formació d’electricista d’en Josep Solana li permeté d’accedir a un treball
més o menys qualificat que l’ajudà a sobreviure a Ternberg i a Mauthausen,
on va retornar mesos abans que el camp fos alliberat, el 5 de maig de
1945, per les tropes nord-americanes.
Com molts dels republicans
supervivents de Mauthausen, en Josep Solana fou repatriat a França on es
va quedar a viure. Es va establir a Vic-Fezensac, on treballà inicialment fent
tasques agrícoles, però de seguida va entrar treballar en un negoci de
lampisteria i electricitat. A partir del 1956, les seqüeles de la vida al camp de
concentració li van començar a passar factura: a més de l’anomenada “astènia
dels deportats” (un quadre d’esgotament generalitzat), patia greus trastorns
pulmonars i digestius que el conduïren a una mort prematura amb només 48 anys,
l’11 de desembre de 1966 a la localitat d’Auch (Gers), al sud de França.
Laura Gallart i Marquès, més tard
Laura Kerwich i convertida en francesa arran del seu casament amb Joanny
Alexandre Kerwich, va néixer a Palafrugell el 2 de desembre de 1896. Alliberada
del camp de concentració de Ravensbrück per la Creu Roja el 9 d’abril de 1945,
va morir a Perpinyà el 1976.
Laura Gallart va deixar
Palafrugell molt jove i el 1919 es va casar a Perpinyà amb un artista de circ
de Marsella, en Joanny Alexandre Kerwich. Des d’aleshores la seva vida va
transcórrer majoritàriament per la zona de Perpinyà. A inicis del mes de maig del
1943, quan França ja havia estat totalment ocupada per l’Alemanya nazi, fou
detinguda per la Gestapo del Voló a Ortafà, acusada de resistent i de
col·laborar en un afer de pas clandestí de frontera.
Va estar empresonada inicialment
a la Ciutadella de Perpinyà i després, probablement per ser dona, en algun
hospital de Perpinyà, fins que fou transferida als camps de classificació
de Romainville i de Compiègne a prop de París. El 31 de gener de 1944 fou
traslladada amb gairebé un miler de preses, majoritàriament franceses resistents,
al camp de concentració de Ravensbrück on ingressà el 3 de febrer
1944 amb el núm. de matrícula 27.181. Tal com es veu, doncs, va formar part del
cèlebre comboi de les 27.000 juntament amb algunes altres deportades d’origen
espanyol com la Neus Català. El 9 d’abril de 1945 fou alliberada de
Ravensbrück per la Creu Roja i retornada a França.
Després de la guerra va continuar
vivint a Perpinyà, amb algunes seqüeles de salut per culpa de la seva estada al
camp de concentració. Laura Gallart va tenir sis fills, dels quals en van
sobreviure quatre, un noi i tres noies, i va morir a Perpinyà el 6
de juny de 1976.
