L'AERÒDROM 318 DE CANET DE LA TALLADA
CANET DE LA TALLADA - LA TALLADA D'EMPORDÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L'antic aeròdrom republicà 318 està situat a Canet de la
Tallada, nucli de població que pertany al municipi de la Tallada d'Empordà. Els
diversos elements que conformen les instal·lacions de l'aeròdrom -subjectes a
protecció- ocupen una superfície d'unes 65 hectàrees entre la C-31 i el traçat
del riu Ter. L'espai que ocupa, conegut popularment com el Pla d'Ullà, abasta
les zones d'els Socarrats i les Moreres i s'estén fins arribar a les Riberes
del Baix Ter. L'Estat Major de l'aviació republicana va requisar unes 150
hectàrees de terreny, incloent-hi tant els camps de conreu com el mas d'en
Mach, que disposava d'una situació estratègica , prop el de l'antic camí
carreter, convertint-se en el quarter general de la base militar. Aquesta
infraestructura consistia en una garita de sentinella a l'entrada del recinte,
dues pistes d'aterratge -una amb orientació nord-sud, i l'altra amb orientació
est-oest de 1500 m de llargada per 300 m d'amplada cadascuna-, un refugi gros
per a 150 persones prop del lloc de comandament, i sis refugis subterranis més
petits repartits per la zona oest de les pistes, una caseta de control, un
taller, una caserna i dues zones d'aparcaments de formigó en forma de T pels
avions. Aquesta instal·lació va estar en funcionament entre 1938 i finals de
gener de 1939. Actualment es conserven les estructures del taller, proper al
Camí del Bosc, la caserna i el refugi gros del Mas d'en Mach, la caseta de
control a tocar de les riberes del Baix Ter i sis refugis antiaeris elementals
repartits en diversos punts estratègics de la banda oest de la zona de les
pistes. Les estructures que no han arribat fins als nostres dies són la garita,
que fou enderrocada durant les obres d'ampliació de la carretera, les pistes i
les zones d'aparcament pels avions, un cop retornats els terrenys als
propietaris, els pagesos van recuperar pel cultiu al final de la guerra.
El camp d'aviació es va anomenar Aeròdrom 318 perquè pertanyia a la Tercera Regió Aèria de Catalunya i Aragó Oriental (Barcelona, Tarragona, Lleida, Saragossa, Osca i Girona), al Primer Sector de la Regió (formada per cinc) i era el vuitè aeròdrom d'aquesta agrupació territorial, quan el 20 de juny de 1938 es van codificar tots els camps d'aviació republicans. L'aeròdrom també va ser conegut com el camp de Verges, de la Tallada o, fins i tot, de Torroella de Montgrí, a causa de la proximitat i de la relació amb aquestes poblacions. S'hi va destinar el Grup 71 Defensa de costes Esquadra 7 republicana amb avions d'origen no soviètic.
La seva referència era 318, fet que indica que pertanyia a la tercera regió aèria (3) del primer sector (1) i que era el vuitè aeròdrom d'aquesta agrupació territorial (8).
L'edifici és d'una sola planta rectangular dividida en dos
espais. L'espai nord, el més gros, alhora està subdividit en tres estances. A
la cantonada sud-oest de l'edifici però, l'alçada del sostre és molt superior a
la resta, arribant a la mesura de dues plantes, tot i que no hi ha evidències
d'haver tingut en cap moment un segon pis. La façana est està proveïda d'una
sola finestra de forma ovalada tipus ull de bou. L'estructura està construïda
amb murs de maó calat, de 14 cm de gruix, en aparell a trencajunt de mitja
peça, units amb morter i reforçat amb pilastres. Els murs tenen un acabat
d'arrebossat de morter a l'exterior i d'arrebossat de morter de calç a l'interior,
amb un sòcol lliscat. El paviment el conforma una capa de formigó en massa amb
un acabat lliscat i un teulat a doble vessant amb teula àrab. Aquesta
estructura estava destinada a la reparació i manteniment de les aeronaus i
d'altres vehicles rodats de l'aeròdrom, però també comptava amb un petit
magatzem pels recanvis, una oficina, un petit cos de guàrdia. L'estat de
conservació és força precari. L'edifici ja no conserva el teulat, fet que ha
provocat bioturbacions a tot el perímetre.
L'estructura ocupa uns 113,045 m² amb un perímetre de 47,316 m.
L'estructura ocupa uns 27,597 m² amb un perímetre de 35,719 m. Conegut popularment com el refugi del camp d'en Bassa, és una estructura soterrada construïda amb formigó seguint la tècnica de l'encofrat. La planta del refugi presenta un cos central rectangular amb dos rectangles perpendicular en els extrems. L'interior és una única galeria, a la qual s'hi accedeix a través de dos accessos en baioneta oposats. Una capa exterior de formigó en massa amb pedra més grossa recobreix l'estructura. Aquest refugi estava destinat a acollir les persones que estiguessin al taller, a la garita o en els aparcaments d'avions.
L'estructura ocupa uns 27,950 m² amb un perímetre de
23,127 m. Conegut popularment com el refugi del camp d'en Canet, és una
estructura soterrada construïda amb formigó seguint la tècnica de l'encofrat. La
planta és de forma rectangular. L'interior és una única galeria a la qual s'hi
accedeix a través de dos accessos en baioneta oposats. Una capa exterior de
formigó en massa amb pedra més grossa recobreix l'estructura. L'accés en
baioneta protegia als ocupants de l'arribada de metralla durant els
bombardeigs. Alhora, el doble accés permetia no quedar-hi atrapat en cas
d'esfondrament. Aquest refugi, per la seva posició, estava destinat a acollir
que estesin a la zona oest de la pista E-W, com per exemple prop dels
aparcaments d'avions. En aquest refugi hi ha força llims acumulats a l'interior
que cobreixen el pis. L'estructura presenta múltiples esquerdes en el
revestiment de formigó exterior, segurament degut a la manca el piló de terra
que cobria l'edificació. Consta de tres respiralls però estan tapiats.
L'estructura ocupa uns 23,506 m² amb un perímetre de
30,572 m. Conegut popularment com el refugi del camp de l'Hereu, és una
estructura soterrada construïda amb formigó seguint la tècnica de l'encofrat. La
planta del refugi presenta un cos central rectangular amb dos rectangles
perpendicular en els extrems. L'interior és una única galeria, a la qual s'hi
accedeix a través de dos accessos en baioneta oposats. Una capa exterior de
formigó en massa amb pedra més grossa recobreix l'estructura. Aquest refugi
estava destinat a acollir les persones que estesin a la caseta de control i per
a persones que estesin a la zona sud de la pista N-S. L'accés en baioneta
protegia als ocupants de l'arribada de metralla durant els bombardeigs. Alhora,
el doble accés permetia no quedar-hi atrapat en cas d'esfondrament. Hi ha força
llims acumulats a l'interior que cobreixen el pis. L'estructura presenta
múltiples esquerdes en el revestiment de formigó exterior, segurament degut a
la manca el piló de terra que cobria l'edificació o als diversos caus detectats
a tot al perímetre. A l'accés nord hi ha les restes del podria haver estar una
porta.
L'estructura ocupa uns 31,929 m² amb un perímetre de
27,623 m. L'edifici es compon de dues estructures d'una sola planta, de forma
rectangular, construït amb murs de maó calat, de 14 cm de gruix, en aparell a
trencajunt de mitja peça i units amb morter. Els murs tenen un acabat
d'arrebossat de morter a l'exterior i d'arrebossat de morter de calç a
l'interior. El paviment el conforma una capa de formigó en massa amb un acabat
lliscat i un teulat a un únic vessant, cap a sud, amb teula àrab. Els dos
cossos estan comunicats per una finestra. S'accedeix als dos espais a través de
sengles portes. La distribució de les obertures permetia una visió de 180º
sobre l'espai aeri de les pistes. Aquesta estructura és la més mal conservada
del conjunt. Presenta un estat gairebé ruïnós, no conserva el teulat.
L'estructura ocupa uns 25,617 m² amb un perímetre de 34,206 m Conegut popularment com un dels dos refugis del bosc d'en Mach, és una estructura soterrada construïda amb formigó seguint la tècnica de l'encofrat. La planta del refugi presenta un cos central rectangular amb dos rectangles perpendicular en els extrems. Tot i no poder-ho confirmar al no poder-hi accedir, l'interior seria també d'una única galeria com els altres refugis de l'aeròdrom, a la qual s'hi accedeix a través de dos accessos en baioneta oposats. Una capa exterior de formigó en massa amb pedra més grossa recobreix l'estructura. Aquest refugi estava destinat a acollir les persones que estiguessin en els aparcaments d'avions vora el riu, o per aquells que tot i la proximitat del mas i del refugi gros no tenien temps d'arribar-hi. L'accés en baioneta protegia als ocupants de l'arribada de metralla durant els bombardeigs. Alhora, el doble accés permetia no quedar-hi atrapat en cas d'esfondrament. Actualment no és accessible degut a la vegetació als accessos i al fang que s'hi ha acumulat a l'interior. L'estructura presenta múltiples esquerdes en el revestiment de formigó exterior, segurament degut a la manca del piló de terra que cobria l'edificació.
L'estructura ocupa uns 28,865 m² amb un perímetre de
32,793 m Conegut popularment com un dels dos refugis del bosc d'en Mach, és una
estructura soterrada construïda amb formigó seguint la tècnica de l'encofrat. La
planta del refugi presenta un cos central rectangular amb dos rectangles
perpendicular en els extrems. Tot i no poder-ho confirmar al no poder-hi
accedir, l'interior seria també d'una única galeria com els altres refugis de
l'aeròdrom, a la qual s'hi accedeix a través de dos accessos en baioneta
oposats. Una capa exterior de formigó en massa amb pedra més grossa recobreix
l'estructura. Aquest refugi, com l'anterior, per la seva posició estava
destinat a acollir les persones que estesin en els aparcaments d'avions vora el
riu, o per aquells que tot i la proximitat del mas i del refugi gros no tenien
temps d'arribar-hi. L'accés en baioneta protegia als ocupants de l'arribada de
metralla durant els bombardeigs. Alhora, el doble accés permetia no quedar-hi atrapat
en cas d'esfondrament.
Es tracta d'una construcció soterrada construïda amb
formigó seguint la tècnica de l'encofrat. L'interior és una doble galeria,
dividida per murs de maó revestit d'un arrebossat de morter, a la qual s'hi
accedeix a través de dos accessos de baioneta paral·lels. Una capa exterior de
formigó en massa amb pedra més grossa recobreix l'estructura. Consta d'un
respirall a l'extrem nord de la galeria principal. Aquesta estructura complia
la funció de refugi antiaeri per protegir el personal de l'aeròdrom en cas
d'atac enemic. És de dimensions més grans que els altres refugis de l'aeròdrom
per tal de poder acollir unes 150 persones que hi podia haver entre la caserna
i el mas d'en Mach. L'accés en baioneta protegia als ocupants de l'arribada de
metralla durant els bombardeigs. Alhora, el doble accés permetia no quedar-hi
atrapat en cas d'esfondrament. L'estructura presenta múltiples esquerdes en el
revestiment de formigó exterior a causa de la manca el piló de terra que cobria
l'edificació. Durant la postguerra, el refugi va ser emprat com a magatzem.
L'estructura ocupa uns 93,803 m² amb un perímetre de
39,215 m. L'edifici consta d'una sola planta de forma rectangular i d'un sol
espai construït amb murs de maó calat, de 14 cm de gruix, en aparell a
trencajunt de mitja peça, units amb morter i reforçat amb pilastres. Els murs
presenten arrebossat de morter a l'exterior i d'arrebossat de morter de calç a
l'interior. El paviment és una capa de formigó en massa amb un acabat lliscat.
La coberta és de doble vessant amb teula àrab. A la façana sud hi ha la porta
d'accés i una finestra, a la façana est dues finestres, a la façana nord una
finestra i a la façana oest no hi ha cap obertura. La funció d'aquest espai era
donar proporcionar habitatge a mecànics i del personal especialitzat de
l'aeròdrom. En aquest moment l'estat de conservació és precari no es conserva
la teulada i hi ha esquerdes.
L'aeròdrom de Canet de la Tallada va ser habilitat per l'aviació republicana a partir del mes d'abril de 1938 per als avions de l'Esquadra 7 del Grup 71 de Defensa de Costes. La seva història acaba entre el gener i el febrer de 1939. L’estudi dels documents i les entrevistes orals realitzades són les eines principals de treball. Aquest article vol ser una aproximació seriosa i objectiva que permeti contextualitzar la documentació existent d'aquest espai històric del Baix Empordà.
En primer lloc, el camp d'aviació de Canet de la Tallada és un element històric essencial per comprendre l'impacte de la guerra aèria en l'àmbit local. La seva importància, però, també té un eix social molt important, ja que són els testimonis dels pobles de Canet de la Tallada, Verges, Ullà o Torroella de Montgrí que han permès conèixer com es va percebre l'arribada de l'aviació republicana a la comarca. En segon lloc, en el present article es parlarà sobre el cas de l'aeròdrom de Canet de la Tallada com a objecte d'estudi, sobre com es va articular la defensa aèria des d'un punt de vista militar en tractar-se d'un element de la defensa activa de la costa gironina, però, en el fons, també té un component social important i de vida quotidiana. En altres paraules, es tracta d'un territori agrícola ocupat per farratges i cereals, el Pla d'Ullà, que en un moment molt concret de la seva història, durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) ho va deixar de ser.
Concretament, durant el mes d'abril de 1938, quan va començar la construcció de l'aeròdrom, la guerra econòmica que va tenir lloc a les costes del Mediterrani ja havia arribat a un punt àlgid en què es produïen metrallaments i bombardeigs de manera habitual. En aquest context es va crear un nou aeròdrom militar republicà com els de Celrà, Figueres Nord, Garriguella, Vidreres, Ваnyoles, Olot, o Tortellà. Aquests aeròdroms formaven una xarxa on es dispersaven els avions republicans, els quals van estar presents en la defensa aèria de la zona republicana fins al mes de febrer de 1939. L'aeròdrom de Canet de la Tallada forma part d'aquesta història. Per contra, el pas del temps ha provocat que es desdibuixi la cronologia dels fets i dels records. El present article exposarà de manera seriosa l'estat de la qüestió a partir de l'estudi dels documents i l'inestimable record dels testimonis que encara recorden l'arribada de l'aviació republicana al Baix Empordà.
L'AERÒDROM 318
Es tractava d'un aeròdrom de campanya republicà, una base amb la mínima infraestructura possible, preparada per a l'aterratge i l'enlairament dels avions republicans que havien de participar en la protecció de la costa gironina. La seva referència era 318, fet que indicava que pertanyia a la tercera regió aèria del primer sector i que era el vuitè aeròdrom d'aquesta agrupació territorial.
LA CONSTRUCCIÓ
En la construcció van participar-hi treballadors dels pobles de la Tallada d'Empordà, Verges, Bellcaire, Ullà i Torroella de Montgrí. A tall d'exemple, s'ha conservat una petita llista escrita a mà en què apareixen els noms dels torroellencs que es van presentar a la construcció del camp el dia 25 d'abril de 1938. Els treballadors apareixen subdividits en dos grups: els paletes i els jornalers. Aquests treballadors eren homes que no havien estat cridats per anar al front, tenien entre 33 i 37 anys. Com a curiositat, un document de la Subsecretaria de Aviación, via la Jefatura de Obras, ens diu que s'hauria fet arribar una màquina d'escriure per facilitar els treballs de construcció del camp. Els primers treballs consistien a tapar recs i rases. Els treballadors es desplaçaven tant en bicicleta com en carros. Tot i ser menys habitual, com a mínim un tractor va ser requisat per tal d'ajudar en les tasques més feixugues de l'adequació dels terrenys. Els terrenys havien estat requisats a diversos agricultors de la zona, com al pare de Jaume Bassa Pasqual: "[...] li havien expropiat un dels camps bons que ell tenia per cultivar i que estava situat a Canet, li havien pres el camp de Canet i per a ell allò havia estat un robatori i per això estava en contra d'aquests avions".6 Júlia Busquets explicava una història semblant: "[...] quan van agafar el camp, el terreny de casa, és clar, a casa se'n va parlar molt...". La posició dels propietaris es va tractar en un ple de l'Ajuntament de Torroella de Montgrí per petició de Pere Vicens el dia 29 d'abril de 1938. Un accident aeri mostra detalls sobre la construcció de l'aeròdrom, ja que un avió es va precipitar sobre el camí d'accés a l'aeròdrom i va matar Gaietà Puig Serra, un treballador de Bellcaire que es trobava amb el seu carro en un dels camins d'accés a l'aeròdrom. Va morir a l'hospital de Torroella de Montgrí el 23 de juny de 1938. Salvador Giralt Figueres, llavors treballador de l'aeròdrom fent tasques de construcció, vivia a Ullà i recordava el fet d'aquesta manera: "[...] un avió, que va passar molt baix molt baix! Hi havia un noi de Bellcaire que traginava grava per fer la carretera nova que anava al mas [...] l'avió li va envestir el carro i el va matar".
CONSTRUCCIONS
Tot i tractar-se d'una obra provisional feta amb la mínima infraestructura possible per garantir el camuflatge dels avions, es van haver d'habilitar una sèrie de construccions per assegurar el correcte funcionament de l'aeròdrom. En destaquen les pistes de vol, però també els refugis, una garita, una caserna, un taller o una caseta de control a més d'obres excavades com ara les rases que servien de dipòsit de combustible. Aquest aeròdrom disposava de ràdio i un telèfon connectat amb la central de Verges.
UBICACIÓ, DESCRIPCIÓ I LÍMITS
L'espai habilitat com a aeròdrom va arribar a ocupar unes 150 hectàrees. S'estenia des de la carretera de Verges a Torroella de Montgrí fins al riu Ter. Un camí va ser creat per tal d'esdevenir la via de comunicació que portava fins al mas d'en Mach i el refugi gran. Es tractava d'un perímetre irregular on destacaven dues pistes d'aterratge de terra piconada. L'aviació italiana disposava de, com a mínim, una fotografia feta el 4 de juny de 1938, a 5.000 metres d'altitud, on es pot identificar tant el perímetre de l'aeròdrom com les zones boscoses on possiblement eren amagats els avions. També hi ha una sèrie de croquis on apareix el perímetre aproximat de l'aeròdrom i les poblacions més pròximes. Una pista era orientada de nord cap a sud i una d'est a oest d'uns 1.500 metres de llarg. L’aeròdrom posseïa una sèrie d'elements com ara refugis, casernes, un taller i una caseta de control. Manuel Ujedo Francesch va participar en el projecte de construcció d'aquest aeròdrom baix-empordanès. Un dels reptes principals d'aquest projecte constructiu era evitar les inundacions provocades per la proximitat al riu Ter. Un informe de les forces republicanes, datat a Barcelona el dia 15 de juny de 1938, en què s'exposa que s'havien començat a construir refugis i que s'havia utilitzat un edifici com a caserna el qual es trobaria situat al sector sud, a 50 metres d'una de les pistes d'aterratge. Possiblement es tractava del mas d'en Mach." Baldiri Puig Busquets, de la família dels masovers del mas, explicava que "va venir un militar [...] quan dinàvem i surt el pare i li diu demà a les nou del matí no vull veure ningú en aquesta casa". A l'informe també es parla de la possibilitat de camuflar els avions a prop dels arbres que hi havia als tres límits del camp.
CASETA DE CONTROL, GARITA, TALLER I CASERNA
La caseta de control es trobava a l'extrem sud-oest del camp. Disposava de grans obertures que permetien visualitzar l'aterratge i l'enlairament dels avions. La comunicació telefònica era important a l'hora d'alertar de moviments aeris a la zona. La caserna es trobava a poca distància del camí que transitava per l'aeròdrom, l'anomenat encara "camí de l'aviació". Era un element important per tal de fer reparacions o canvis als avions. Manuel Trigos Gómez va ser un dels mecànics que va treballar amb els Dewoitine i els Gordou. Aquest aeròdrom també va disposar d'un pavelló d'aspecte rectangular situat a prop del mas d'en Mach i del refugi gran. S'hi conserven restes del sistema elèctric. També existia una garita que es trobava a l'entrada de l'aeròdrom.
REFUGIS
Els refugis són estructures de protecció semi-subterranis
per tal de protegir el personal del camp d'un bombardeig o d'un metrallament.
Aquests elements es trobaven situats al voltant del perímetre de les pistes.
Disposaven de dos accessos, amb l'entrada en forma de baioneta per tal de
dificultar els efectes d'un impacte. Sembla que es va aprofitar terra i grava
que es podia trobar a les vores del riu Ter, que era portada per camions cap a
l'aeròdrom. N'hi havia de dues tipologies clarament diferenciades. En primer
lloc, un refugi gran, amb capacitat per a unes 150 persones i els refugis
elementals que haurien protegit el personal del camp d'un metrallament. Aquests
refugis van ser habilitats a partir de la tècnica de l'encofrat.
Jaume Bassa Pasqual recorda haver visitat el camp un cop acabada la guerra: [...] un camp molt planer, recordo que en aquell camp hi havia unes "T" com de ciment a terra, més endavant em vaig imaginar que aquelles "T" eren senyal del lloc on havien de posar-se els avions, en aquell moment jo no sé si ho vaig intuir o no, aleshores vàrem anar passejant per allà amb el meu pare [...] el pare em devia dir que anéssim més enllà per anar reconeixent el que havia estat el seu camp i que més endavant ho tornaria a ser i vàrem arribar a un lloc que hi havia unes escales que baixaven, estava cobert, i a dins, quan havíem baixat uns set escalons, hi havia una superfície d'aigua. Flotant a dins d'aquella aigua, hi vaig veure un bidó que em va semblar molt gran, d'aquests per posar petroli, gasolina o gasoil. Allò flotava d'una manera estranya, no vaig adonar-me de res més, només que no es podia baixar, no em podia acostar allà perquè el bidó estava una mica separat de l'últim escaló i, per tant, ja ni tan sols ho vaig intentar. El pare em devia cridar altra vegada, deviem fer una mica més de reconeixement i mai més vam tornar-hi. Devíem tornar cap a casa, i mai més vaig tornar a veure el camp, sinó que ja el vaig veure cultivat i vaig anar alguna vegada més, però ja no hi havien quedat ni restes de tot allò. Josep Maria Guàrdia Solés, de Canet de la Tallada, recorda que després de la guerra, durant els anys 50, ja hi solien anar a jugar i explorar les restes dels refugis de l'aeròdrom i que en un dels refugis situat a la zona nord de les pistes disposava d'obertures. Llavors hi entraven per jugar i sovint hi trobaven restes -"això eren ferros rovellats"- que llavors representaven una mena de joc i entreteniment dels més joves.
RASES, BIDONS DE COMBUSTIBLE I ALTRES
Una sèrie d'instruccions que havien d'arribar al cap
especialista en combustibles de l'aeròdrom, Joan Jeniu Fort, aporta informació
sobre com s'havien d'instal·lar les reserves de bidons de combustible. En
aquests documents es descriuen com han d'habilitar aquests elements, que han de
disposar de desaigües i que han de quedar camuflats. S'havien d'excavar unes
rases per tal d'emmagatzemar els bidons de gasolina que havien de permetre
disposar de combustible per tres serveis de l'esquadrilla. Aquests bidons eren
transportats des de la frontera francesa i eren transportats en camions. La
resta del combustible era acumulat a una distància d'entre 3 i 5 km de
l'aeròdrom, respectivament. Un d'aquests bidons podria ser el que es conserva
al fons de reserva del Museu de la Mediterrània i que havia estat conservat per
Mònica Martinoy Masjoan. En ocasió d'una de les visites divulgatives
organitzades pel museu amb la col laboració del Grup de Recerca dels Aeròdroms
Gironins (GRAG), es va poder conèixer aquest fet, que es pot relacionar amb el
document prèviament esmentat. Es tracta d'un bidó pesant, on s'hi pot llegir de
forma clara "aviación".
També cal esmentar una barraca, possiblement de pedra, en què es feien pràctiques de tir per sincronitzar les metralladores dels avions: "allà hi posaven com un blanc [...] i senties ta-ta-ta-ta!". Per acabar, cal tenir molt en compte el testimoni de Joan Clotas Bech, ja que la seva família eren ferrers i els van avisar que a prop del Ter, en una zona pròxima a l'aeròdrom, s'hauria trobat una peça de ferro d'una envergadura considerable. Cal recordar que després de la guerra, els materials fets de ferro tenien un alt valor i eren molt preuats, ja que era difícil disposar-ne. Sembla que un pagès, tot llaurant amb l'arada, hauria trobat una peça de ferro colat. El seu pare el va fer anar a veure de què es podia tractar. Devia fer uns deu metres de llarg i uns dos o tres d'ample -"era molt llarga més aviat [...] com un passadís"- i que no semblava que fos de gaire qualitat, era un material força trencadís, però molt difícil de moure per la seva envergadura.
RESIDÈNCIES D'OFICIALS I ESPAIS D'OCI
El personal de l'aeròdrom va utilitzar diversos edificis de Verges, Ullà o Torroella de Montgrí com a residència o espais d'oci. Es pot posar com exemple el cas de Torroella de Montgrí: el personal de l'aeròdrom aprofitava les estones lliures anant al ball, a l'anomenat Cafè d'en Nito, o al cinema. Es van ocupar edificis com l'antic palau del Comte de Torroella de Montgrí. A prop d'aquest edifici s'hi trobava una antiga mina d'aigua que va ser utilitzada com a refugi antiaeri. Sembla que n'hi hauria hagut dos a la vila. Se n'ha conservat documentació i fa referència als costos de 25 puntes d'enllatar per un cost de 15 pessetes. També existeix un document escrit a Torroella de Montgrí del dia 5 de gener de 1939 que ens diu: "Ruego a Vd. se sirva dar las órdenes oportunas para que sea remitido a esta Jefatura una tarjeta de racionamiento a favor del Cabo Conductor de la 3ª Escuadrilla de este Grupo LUIS SABATĖ PUIGDEMONT que vive en la Calle Riu (sin número) de estado casado y no come en el Pabellón de la Escuadrilla.
L'ESQUADRA 7 I EL GRUP 71 DE DEFENSA DE COSTES
Els primers avions que van arribar a l'aeròdrom eren lents i antiquats, com ara els caces Letov S-231 o els bombarders Aero A-101. El Grup 71 de l'Esquadra 7 de defensa de costes es tractava d'un heterogeni grup d'avions de procedència no soviètica destinat a patrullar el litoral gironí. De manera esporàdica, també hi va haver avions com els caça Dewoitine D-371/2. En efecte, l'espionatge facciós, a través d'un informe de l'Estat Major de l'Aire, registra l'aeròdrom de Verges amb la referència 2.962: “Se le utiliza como los de Vilajuiga, Vilabertrán, Casá y Vidreras para la vigilancia y protección de costas. Suelen estacionar para esta misión unidades del grupo mixto". Un dels fets més curiosos que es recorden és el d'un pilot que es va haver de llançar en paracaigudes perquè l'avió fumejava.
LA PATRULLA DE VERGES
Els Aero A-101, popularment coneguts com a "felipes", eren uns avions de bombardeig de fabricació txeca. Es tractava d'un avió monoplà i monomotor molt lent. Aquest avió es va destinar a la patrulla marítima des de l'aeròdrom 318. Aquests darrers havien estat muntats a l'aeròdrom de Figueres Nord i van arribar a l'aeròdrom el mes de maig de 1938, quan van ser rebuts per Santiago Capilla. Tot i ser lents, aguantaven força bé les condicions desfavorables causades pel fort vent. Els Aero A-101 van tenir certa activitat pel que fa a la patrulla de la costa tal com mostren els registres dels punts d'observació de la costa. Aquests avions eren amagats sota els arbres pròxims a les pistes d'aterratge que hi havia repartits pel perímetre de l'aeròdrom, com recordava Baldiri Puig Busquets "allà al mas teníem un bosc que anava [...] fins a dalt a la resclosa [...] allà hi tenien tots els avions de més perill, i em sembla que n'hi havia [...] quatre, els Felipes..." Els Aero A-101 apareixen en el registre d'observació de posició costanera republicana de la Defensa Especial Contra Aeronaus (DECA), a l'Escala. Tot i tractar-se d'una informació parcial, és interessant perquè parla del model de l'avió de forma reiterada a les portes de la batalla per Catalunya. Cal esmentar que l'espionatge facciós també havia informat de la presència dels Aero A-101 el 25 de novembre de 1938. Ambdues fonts, juntament amb el record dels testimonis són importants per tenir una idea més fiable de la presència d'aquests avions. Un dels pilots d'aquests avions era Alberto Guillermo Gayoso Suárez.
DARRERS AVIONS, RETIRADA I METRALLAMENTS
El 27 de desembre de 1938 espionatge cita la presència al
camp de dotze aparells de bombarder lleuger i entre 18 i 20 mosques, és a dir,
caces soviètics Polikarpov 1-16 reunits ja als darrers aeròdroms gironins.
Aquests avions van poder participar en la protecció de la població que fugia
durant la retirada. El fet més destacable és la presència dels avions de les
Líneas Aéreas Postales de España (LAPE), que van utilitzar l'aeròdrom com a seu
provisional: “S'hi paraven avions grossos i feien viatges a França".
Certament, aquests avions portaven passatgers de renom cap a França per tal
d'abandonar la guerra abans que fos massa tard. També es transportava
informació relativa als serveis d'informació republicans.
Sembla que es van produir metrallaments per part de l'aviació facciosa, tant a la població civil, com al personal militar. El personal de l'aviació també va patir atacs (Tarazona, 1974): "Los médicos de la Escuadrilla, o de las Escuadrillas, no han llegado de Torroella de Montgrí. Durante el traslado de aquel lugar han sufrido fuertes bombardeos y muchos de ellos están para siempre en las cunetas de la carretera. ra Pel que fa als avions després de la guerra si que se sap que encaquedava la ferralla del que havia estat un avió cremat: "Fos el que fos, allà quedava una carcassa, uns ferros, que tenien la forma d'un avió, però només recordo que em va quedar clavat al cervell que allà hi havia uns ferros, m'hi vaig acostar i recordo que vaig agafar una mena de volant, el vaig fer girar una mica amunt i avall i vaig veure que a darrere es movia com si a la cua de l'avió també uns ferros seguissin el moviment que jo anava fent en el volant, això em va impressionar molt. Les restes de l'aeròdrom van anar desapareixent i va quedar tan sols les restes dels refugis i altres restes d'edificis.
'PASSARE IL RIO TER'
El Corpo Truppe Volontarie (CTV), que era una força
formada originalment per combatents italians en suport del bàndol facciós, feia
unes setmanes que avançava pel litoral i durant el mes de gener ja havia
arribat a Girona, per després seguir en direcció la Bisbal d'Empordà. El dia 7
de febrer de 1939 ja havien arribat al Ter pel Baix Empordà. Els objectius de
la divisió legionària Frece Azzurre eren travessar el riu Ter per no donar
temps a les forces republicanes per reforçar-se i seguir fins al riu Fluvià.
L'ofensiva es va realitzar al llarg del Ter, però un dels punts on es creuaria
el riu era precisament la resclosa de Canet de la Tallada: "la batalla va
ser al riu! uns en un costat i els altres a l'altre [...] varen tirar el pont
de Torroella i el de Verges". A més, es van excavar una sèrie de trinxeres
des d'on es va oferir resistència. En una crònica dels fets protagonitzats pel
CTV durant la guerra (Geli, 1940), s'explicava: "ma al mattino seguente,
il Febbraio, i Volontari forzavano il passaggio del Ter e si gettavano con
impetuoso attacco contro le forze nemiche. Lungo le tormentate rive del fiume
la battaglia si estese allora con estrema violenza". Cal tenir en compte
que aquell mateix dia, una patrulla d'avions Heinkel He 51 "efectúa un
reconocimiento en el frente de los Cuerpos de Ejército de Navarra y CTV".
Però el dia 8 de febrer les forces atacants ja havien "atravesado el rio
Ter a la altura de la Serra de Dal estableciendo una cabeza de puente entre
Berges y Canet de Berges, quedando ocupado ambos pueblos". En
conseqüència, tant la documentació com les fonts orals recorden el pas dels
soldats del CTV per l'aeròdrom, tot i que faltin detalls sobre com es va
produir aquest fet. Aquestes tropes van seguir fins a l'altura del riu Fluvià.
CONCLUSIONS
En primer lloc, cal esmentar que la documentació que
posseïa l'espionatge facciós encaixa, de forma general, amb les dades que
provenen dels informes republicans pel que fa al desenvolupament i operativitat
d'aquest aeròdrom. Tot i tenir una informació suficient sobre l'emplaçament i
la tipologia d'avions que s'hi podien trobar, no sembla que fos un objectiu
prioritari. Malgrat això, la infraestructura que es va anar generant al llarg
de l'abril de 1938 i 1939 és destacable, fet que hauria pogut aprofitar la
força aèria republicana a les acaballes de la guerra. Es pot concloure també
que les unitats del grup 71 de defensa de costes van tenir un paper modest,
però van participar en les missions de protecció de la costa fins ben arribat
el final de la guerra a Catalunya, entre gener i febrer de 1939. Per contra, la
presència dels avions de les Líneas Aéreas Postales de España (LAРE) va tenir
molta més importància en el tram final de l'ofensiva de Catalunya. No obstant
això, el paper diferencial d'aquest aeròdrom, acollint aquesta mena d'avions,
mereix que sigui estudiat i divulgat pel valor intrínsec d'aquest espai, en uns
moments de revisió de la importància determinant que l'aviació va tenir en
aquest conflicte. La seva història és lluny de ser completa, però el present
article ha pretès aportar-ne l'estat de la qüestió i fer-ne una aproximació.
*********************************************
