JERONI COLOMER PENICOT
MAQUI REPUBLICÀ DE SANT LLORENÇ DE LA MUGA - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Seria injust que t’enterressin en aquest lloc d’Espanya
que tant estimaves, sense que nosaltres, els teus amics de la Resistència de
Dordonya, aquell racó de França que tant vas servir, vinguéssim, en petita
delegació, a retre’t un darrer homenatge.
Dupont, tu i nosaltres vam ser víctimes d’un mateix
enemic: el feixisme.
El vas haver de combatre al teu país abans que nosaltres.
Assistíem passivament, però sovint amb admiració, a la vostre lluita contra
aquell enemic que consideràvem com un problema només d’Espanya.
Va caldre un despertar tenebrós per entendre clarament
que la vostre lluita era també la nostra.
Vam tenir, tu i nosaltres, des del 1940, el mateix
enemic, però no la mateixa experiència per eliminar el feixisme. Nosaltres
vàrem tenir la sort, al nostre maquis, de beneficiar-nos de la teva experiència
que tant generosament vas posar al nostre servei.
Vas lluitar amb nosaltres amb valentia i abnegació,
malgrat l’immens dolor que vas patir en assabentar-te de la mort del teu germà
Pedro, assassinat a Terrasson pels renegats de la Milícia.
Mai no vas defallir. La vigília de l’alliberament del
nostre entranyable departament de Dordonya, vas ser tu, comandant d’aquesta
escola d’oficials de la Resistència, que vas donar el cop definitiu als nazis que
feia més de quatre anys que ocupaven la nostra França.
No cal insistir llargament sobre els teus mèrits, però tu
tens tres pàtries: Espanya, França i el valor.
Dupont, la presència d’aquesta delegació del Perigord
deixa damunt la teva tomba aquesta modesta placa, que romandrà com a testimoni
de la fraternitat i el respecte que et devem.
Dorm en pau, Capitaine Dupont, aquí a casa teva, que
aquest repòs el tens ben merescut.
Els Teus Fidels Amics de la Resistgència
***********************************
Enllaç amb informació:
https://www.emporda.info/comarca/2026/07/12/llibre-destapa-vida-maqui-sant-132328499.amp.html
Un llibre destapa la vida del maqui de Sant Llorenç de la Muga que va lluitar contra Franco i Hitler.
Manel Alaió i Manubens i Jérôme Colomer Zago recuperen la biografia de Jeroni Colomer Penicot, el capità Dupont, militar republicà, exiliat, resistent contra els nazis a França i enterrat al seu poble natal.
Un retrat en un cementiri, una bandera catalana, una bandera republicana i una dedicatòria dels antics maquis van ser l’inici d’una recerca que ha acabat convertida en llibre. El periodista Manel Alaió i Manubens, juntament amb Jérôme Colomer Zago, un dels fills del protagonista, han presentat a la biblioteca Fages de Climent de Figueres el llibre El capità Dupont. El maqui de Sant Llorenç de la Muga, una obra dedicada a Jeroni Colomer Penicot, fill de Sant Llorenç de la Muga, militar republicà durant la Guerra Civil espanyola i combatent de la Resistència francesa contra l’ocupació nazi.
La història neix, segons va explicar Alaió en la presentació, d’una visita al cementiri de Sant Llorenç de la Muga. Allà va topar amb una tomba que li va cridar l’atenció: la d’un home somrient, envoltat de símbols republicans i catalans, i amb el record dels antics maquis. "Qui és aquest home?", es va preguntar. La resposta el va portar fins a la família Colomer i, sobretot, fins a un volum de documents, fotografies i memòria oral que permeten reconstruir una trajectòria marcada per l’exili, la guerra i la lluita contra el feixisme.
Jeroni Colomer Penicot va néixer a Sant Llorenç de
la Muga el 1914. De petit, la família es va traslladar a Costoja, en una zona
fronterera marcada pel treball artesanal i per la fabricació d’espardenyes i
calçat. El seu pare era corder, un ofici vinculat al món manual i popular
d’aquell territori de frontera entre l’Alt Empordà i el Vallespir.
El gir decisiu de la seva vida arriba el 1935, quan, amb 21 anys, s’incorpora a l’exèrcit. Com que no tenia la nacionalitat francesa, havia de fer el servei militar a l’exèrcit espanyol. Després de ser declarat excedent de quota, es va presentar voluntari i va acabar destinat al castell de Sant Ferran de Figueres. Des d’allà va viure l’esclat de la insurrecció militar del juliol de 1936.
De Sant Ferran al front
El llibre ressegueix el pas de
Jeroni Colomer per alguns dels escenaris més durs de la Guerra Civil
espanyola. Primer va combatre al front d’Aragó, a la zona de Belchite, i
després va passar per altres fronts, com el del Segre i l’Ebre. La seva
evolució dins l’exèrcit republicà va ser ràpida: va arribar a ser sergent i,
després de passar per l’Escola de Guerra de València, tinent. Aquest grau li
permetia comandar una unitat militar, en el seu cas vinculada a les brigades
mixtes de l’exèrcit republicà.
La seva unitat va acabar arrossegada per la retirada
republicana. No va travessar la frontera com molts altres civils i soldats que
marxaven cap a Figueres, Girona o Barcelona, sinó a través de la vall de
Camprodon i el coll d’Ares, en un dels darrers episodis de resistència de
l’exèrcit republicà abans de l’exili. Alaió va remarcar que aquells combatents
"no tenien la sensació d’abandonar definitivament la lluita, sinó de
retirar-se per poder tornar". Però el retorn no arribà.
A França, Colomer va passar pel camp de concentració de Prats de Molló, en unes condicions extremes. Alaió va recordar que, el febrer de 1939, la premsa nord-catalana es preguntava com era possible mantenir milers de persones a la intempèrie i amb temperatures sota zero. Després, com molts altres exiliats republicans, Colomer va ser incorporat a les Companyies de Treballadors Estrangers, creades pel govern francès abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
De l’exili a la Resistència
Amb l’inici de la guerra europea i l’avanç alemany, la
vida de Jeroni Colomer torna a quedar atrapada per la història. Es mou per
diferents punts de França fins a arribar a la Dordonya, on acaba vinculant-se a
la Resistència francesa. Primer ho fa de manera discreta, combinant la
feina amb la col·laboració clandestina. Més endavant, però, la pressió alemanya
i el risc de ser descobert l’obliguen a moure’s amb la seva dona i a entrar de
ple en la lluita contra l’ocupació nazi.
El llibre explica episodis propis d’una vida de
clandestinitat: canvis de residència, feines assumides com a cobertura,
informació transmesa als aliats i fugides quan els alemanys ja li seguien la
pista. En un dels passatges més novel·lescos, Alaió va relatar que Colomer va
arribar a fer-se passar per electricista en una instal·lació d’interès
militar alemany, tot i no saber-ne, per poder obtenir informació útil per a la
Resistència.
Finalment, Colomer s’integra en un grup de maquis a la Dordonya. Era un territori especialment actiu en la resistència armada, amb boscos extensos i una forta presència de grups clandestins. Segons va explicar l’autor durant l’acte de Figueres, només en aquell departament "hi havia desenes de grups de maquis que actuaven contra els alemanys, sortien del bosc per fer sabotatges o accions armades i desapareixien La tragèdia també va tocar de prop la família. El seu germà petit, Philip Colomer, va morir el març de 1943 en un enfrontament amb la milícia francesa col·laboracionista, seguidora del règim de Vichy del mariscal Pétain. L’enterrament es va haver de fer de manera gairebé clandestina i no va ser fins després de l’alliberament de França que va poder rebre un homenatge públic amb honors.de nou".
El "capità Dupont"
El títol del llibre remet al nom de guerra de Jeroni
Colomer: el capità Dupont. Després d’haver estat militar republicà,
combatent a la Guerra Civil i resistent a França, Colomer va exercir també com
a instructor dins l’Agrupació de Guerrillers Espanyols, vinculada als
comunistes i preparada per continuar la lluita contra el franquisme. Alaió va
deixar clar, però, que Colomer no va participar en cap invasió posterior a
Catalunya, sinó que el seu paper va ser el d’instructor per la seva experiència
militar acumulada.
Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Colomer va
intentar reconstruir la vida civil a França, però no va ser fàcil. La seva
trajectòria política i militar va fer que l’administració francesa el
considerés durant anys una persona incòmoda o perillosa. No va obtenir la
nacionalitat francesa fins que una intervenció política va desencallar el
procés. Amb el temps, però, el seu desig va ser tornar a Sant Llorenç de
la Muga.
I així ho va fer. Va tornar al seu poble natal, Sant
Llorenç de la Muga, amb la família, va comprar una finca i es va dedicar a una
vida discreta, vinculada a la terra i als animals. Després d’haver passat per
fronts de guerra, camps d’exili, clandestinitat i accions contra l’ocupació
nazi, Jeroni Colomer va acabar vivint una existència tranquil·la i
respectada al seu poble.
La seva mort també té un punt de relat simbòlic. Segons
va explicar Alaió, va morir sol al bosc, durant una jornada de caça, en un
paratge del terme de la Vajol. Un home que havia sobreviscut a guerres,
retirades, persecucions i missions de risc va morir finalment en silenci, en un
racó de muntanya.
Més enllà de la biografia individual, El capità Dupont vol ser també un llibre sobre una generació. La història de Jeroni Colomer Penicot és la d’un fill de poble que va quedar atrapat per les grans tragèdies del segle XX: la Guerra Civil espanyola, l’exili republicà, la Segona Guerra Mundial, l’ocupació nazi i la resistència armada.
Una vida que n’explica moltes
Manel Alaió ho va resumir en la presentació amb una idea
central: "Explicar la vida d’aquest home és explicar també la de milers
d’exiliats que, un cop a França, no van abaixar el cap i van continuar
combatent el feixisme". Alguns estudis situen entre 10.000 i 12.000
els catalans i espanyols que van participar en la resistència armada
contra els nazis. El seu record també és present, cada any, a l’acte que
organitza el Triangle Blau a l’avinguda de Perpinyà de Figueres, amb presència
dels representants de les associacions franceses dels antics guerrillers.
El llibre, escrit amb documentació familiar,
fotografies i memòria oral, rescata així una figura que durant dècades havia
quedat en l’àmbit íntim dels seus descendents i del record local. Ara, la vida
del capità Dupont torna al lloc que li correspon: el d’un testimoni
altempordanès de la lluita republicana, de l’exili i de la Resistència europea.
La seva tomba a Sant Llorenç de la Muga no passa gens desapercebuda.
***********************************
Altre enllaç amb informació:
https://www.instagram.com/p/DWEXIo0DcQu/
El Museu Memorial de l'Exili integra a l’exposició
permanent el testimoni de Jeroni Colomer, el capità Dupont.
Jeroni Colomer, de Sant Llorenç de la Muga, va ser combatent republicà de 1936
a 1939 i comandant de la resistència francesa entre 1943 i 1945.
Jeroni Colomer Penicot (Sant Llorenç de la Muga, 1914 -1981) va lluitar a la
Guerra Civil als fronts d’Aragó, Segre i Ebre. Va marxar a l’exili per la Vall
de Camprodon i va passar pels camps de concentració de Prats de Molló, Argelers
i Sant Cebrià.
El 2026, el seu fill, Jerome Colomer Zago (1963) va cedir al MUME diferents
documents del seu pare d’entre 1937 i 1945, així com la insígnia militar de
capità i de la seva participació a les FFI. Entre els documents que es poden
veure al MUME hi ha autoritzacions de sortida del país emeses per la
Generalitat de Catalunya, documents de la Resistència francesa o documentació
falsa de Jeroni Colomer. També coincideix que aquest 2026 Jerome Colomer, amb
la col·laboració de Manel Alaió, ha publicat una biografia autoeditada de
Jeroni Colomer amb el títol de “Capità Dupont. El maqui de Sant Llorenç de la
Muga”.
L’agost de 1944 el Capità Dupont va participar activament a l’alliberament de
la Dordonya. Poc després Colomer va ser capità formador de l’escola de quadres
regional dels Franc-Tireurs et Partisans Français (FTPF), es va unir a
l’Agrupación de Guerrilleros Españoles (AGE) i va participar com a reclutador i
instructor a l’operació “Reconquista de España” que no va tenir èxit en
l’intent d’ocupació de la Vall d’Aran, l’octubre de 1944. A partir de 1945 va
establir-se amb la seva família a l’Esperat prop de Perigús (Dordonya) i poc
després a Quineville (Normandia), i a Villemomble (Sena-St. Denis).,
Bry-en-Marne (Val de Marne) i, el 1966, a Neuilly-Plasaince (Sena-St. Denis).
Va retornar a Sant Llorenç de la Muga el 1979 i va morir el 1981.
