ROSA LAVIÑA CARRERAS 

L'ANARQUISTA DE PALAFRUGELL 

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

*******************************************

https://ca.wikipedia.org/wiki/Rosa_Lavi%C3%B1a_Carreras

Rosa Laviña i Carreras (Palafrugell, 14 de gener de 1918 – Tolosa, 30 de maig de 2011) treballà de modista i de molt jove va ser militant a les Joventuts Llibertàries de Palafrugell. Considerada una dona alegre, vital, valenta, solidària, coherent, que va lluitar tota la vida pels seus ideals. Durant més de 60 anys va militar a la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA) i la Confederació Nacional del Treball (CNT). D'idees molt fermes, sempre s'havia considerat una persona pacífica.

Biografia

Era la petita de dos germans, el seu germà va treballar de pintor decorador i la seva mare, Engràcia Carreras, va treballar primer de modista i després d'obrera en una fàbrica de suro de Palafrugell.

El seu pare, Martí Laviña, va influir molt en ella. Era anarquista i un home molt polifacètic que tenia una llibreria al Carrer dels Valls de Palafrugell, on es venien llibres d'escola, llibres d'escriptors i filòsofs com Víctor Hugo i Friedrich Nietzshe...) i revistes d'idees avançades, moltes de caràcter llibertari com La Revista Blanca. També es venien llibres de l'editorial de la família de Frederica Montseny. En una entrevista personal a la Revista de Girona l'any 1997 Rosa Laviña explicava que a casa no es guanyaven gaire bé la vida perquè el seu pare «no volia vendre segons quina mena de llibres» i havia de combinar la feina de llibreter amb la de barber en una barberia que tenia l'avi de la Rosa al Carrer Estret. En aquesta entrevista també parla que en alguns moments es van sentir discriminats per les seves idees. Explica que un dia la van escollir per portar un ram de flors al rei Alfons XIII i que el seu pare s'hi va negar perquè era «una manera de burlar-se» d'ells, que eren republicans. El seu pare també va ser representant a la vila de l'Associació Internacional Antifeixista, escrivia al periòdic Ara, de Palafrugell, i va ser un dels responsables de l'Ateneu Llibertari.

De jove, quan va esclatar la guerra, es va afiliar a les Joventuts Llibertàries de Palafrugell, explica en una entrevista a la Revista de Palafrugell el 2003. La seva mare, que havia patit molt amb l'experiència del seu pare, no volia que ella s'hi afiliés. Dins les Joventuts Llibertàries va ocupar el càrrec de secretària. Amb el seu pare formaven part de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), que es formà quan va esclatar la guerra i tenien cura dels nens i nenes que anaven a parar a Palafrugell a conseqüència de la guerra.

Exili

 Al final de la Guerra Civil espanyola van sortir de Palafrugell, van estar quatre dies caminant i quan van arribar al Pertús van separar homes i dones i només les van deixar passar a ella i a la seva mare. Es van acomiadar del seu pare, però aquella seria l'última vegada que el veurien.Elles dues van estar en un camp de refugiats al poble de Brûlon. Al cap de tres mesos va poder veure el certificat de defunció, on deia que havia mort d'una congestió pulmonar a Arràs. Durant nou mesos es van instal·lar al Voló, on la Rosa cosia en una casa i intentava no perdre el contacte amb la resta d'espanyols. Després es van instal·lar a Tolosa. En aquesta ciutat occitana va entrar en contacte amb el nucli que hi havia de la CNT i va ser una de les militants més constants. Amiga de Fredrica Montseny Mañé, va participar en nombroses activitats i va formar part del comitè estatal del sindicat.

Va acollir a casa seva diversos maquis, entre els quals Marcel·lí Massana i Bancells i Ramon Vila Capdevila.

Llegat

En els últims anys de la seva vida va ser objecte d'entrevistes en publicacions i mitjans audiovisuals, a Espanya i França, en què va relatar les seves experiències. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.

Rosa Laviña fou escollida en un procés participatiu realitzat al març del 2010 a Palafrugell, com una de les dones de la vila que mereixerien que el seu nom fos donat a un carrer, cosa que s'acomplí al març de l'any següent.

Travessia de Rosa Laviña a Palafrugell

*******************************************

Publicació de Xevi Planas a la Revista de Girona número 183 del juliol-agost de 1997

Rosa Laviña i Carreras va néixer el 14 de gener del 1918 a Palafrugell (el Baix Empordà), de pare llibreter i mare modista. Quan era adolescent, va militar a les Joventuts Llibertàries de Palafrugell ¡ va treballar de modista. Es va haver d'exiliar amb la seva família i es va establir al cap d'uns anys a Tolosa de Llenguadoc, on va obrir un restaurant vegetarià. En aquesta ciutat occitana, va entrar en contacte amb l’important nucli que hi havia de la CNT i en va ser una de les militants mes constants. Amiga de Frederica Montseny, va participar en nombroses activitats i va formar part del comitè estatal del sindicat. Va acollir a casa seva diversos maquis, entre els quals destaquen Marcel·lí Massana i Ramón Capdevila, en Caracremada. Ara continua vivint a Tolosa, on manté el seu compromís en la lluita anarquista, i passa algunes temporades cada any al seu Palafrugell natal. 

Filla d'un llibreter àcrata, Rosa Laviña va militar des de ben aviar a les Joventuts Llibertaries del seu Palafrugell natal. Al final de la guerra del 1936, es va haver d'exiliar i va acabar establint-se a Tolosa de Llenguadoc, on va col·laborar molt estretament amb la seva amiga Frederica Montseny en la lluita de la CNT. Ara, als 79 anys, Rosa Laviña recorda l'etapa en què va acollir a casa seva alguns deis maquis catalans mes populars, com Marcel·lí Massana i Ramón Capdevila, en Caracremada. 

EI seu pare era un llibreter àcrata. Vostè ha estat una destacada militant anarquista. ¿La va marcar l'exemple del pare? — El meu germà té quatre anys més que jo i és molt diferent de mi. Tot respon a una qüestió de caràcter. La meva manera de ser l'he heretada del meu pare i lliga amb l'ideal de l’anarquista, encara que jo no sigui perfecta. El meu germà, en canvi, és un xicot al qual només li ha interessat la seva feina de pintor decorador i no s'ha preocupat mai per res mes. Al meu pare, li agradava escriure i s'expressava molt bé. Escrivia al periòdic Ara, de Palafrugell. No es guanyava la vida amb la llibreria, perquè no volia vendré segons quina mena de llibres, i encara sort que venia alguna cosa gràcies al material escolar. La meva mare va haver de deixar de cosir per anar a treballar a una fàbrica. Per poder-se'n sortir, el meu pare havia de fer a la vegada de llibreter i de barber. Però era molt pesat haver-ho de fer seguir tot i al final va deixar la barberia per dedicar-se només a la llibreria. La llibreria era molt especial. Recordo que quan jo era jove, mentre estava fent mitja darrere l'aparador, havia sentit algunes vegades nois de la meva edat que passaven, es paraven una mica i comentaven que en aquella casa no hi havia res de ho, i que l'únic que valia la pena era la filla, perquè només hi velen llibres de Bakunin i d'altres autors anarquistes que publicava llavors l'editorial de la família de la Frederica Montseny. La joventut que no estava motivada buscava una altra cosa... La llibreria de casa no era gens moderna. En Josep Pía li venia a comprar llibres, però no els pagava. — La barberia del seu pare era al carrer Estret, que va donar nom a un llibre de Josep Pía... — Era una barberia modesta. Hi venia només gent treballadora i d'esquerres. El meu pare s'hi sentia bé, perquè ell era un anarquista pacifista i humanista. A casa no hi havia hagut mai cap arma. Els companys partidaris de l'acció directa el criticaven, perquè trobaven que era massa pacífic. Jo l'he admirat sempre, perquè tota la vida va intentar viure com mes a prop millor del que ell pensava. Mai no va canviar de pensaments. Vaig créixer en aquest ambient. A casa venien molts companys i parlaven d'idees. Jo sempre escoltava aquestes converses i Regia d'amagat qualsevol llibre. Quan la meva mare, que era molt diferent del meu pare, em veia amb un llibre, em recordava que hi havia feina per cosir El meu pare, en canvi, m'orientava. Una vegada, quan jo tenia deu o onze anys, em va enganxar llegint Així parlà Zarathustra, de Nietzsche. No hi vaig entendre res i ell em va suggerir que li demanés consell si volia llegir, perquè d'aquesta manera podria anar-me introduint a la lectura amb textos que jo fos capaç d'assimilar. — ¿La gent de Palafrugell acceptava que el seu pare fos anarquista.' — La gent l'estimava, potser perquè era molt pacífica i raonable. Amb tot i això, la gent conservadora no entenia les idees del meu pare. Una vegada, havia de venir a Palafrugell el rei Alfons XIII i la directora de la meva escola, donya Carolina, que era molt de dretes i catòlica, em va triar perquè fos jo qui dones un ram de flors al rei en nom deis nens del poble. El meu pare va fer-me saber que no consentiria que jo portes el ram. Deia que m'havien escollit expressament per burlar-se d'ell, perquè tothom pogués dir que la filia d'en Martí Laviña havia anat a rebre el rei. Primer em vaig posar a plorar, però després vaig veure que tenia raó. Malgrat tot, tinc molts bons records de la meva infantesa i de la meva adolescència. No canviaria la joventut que vaig viure per la joventut d'avui. — ¿Com omplien el temps llavors! — Anant a l'escola. Llavors s'hi aprenia ben poca cosa. Només fèiem classe al matí. A la tarda, ens ensenyaven la doctrina i fèiem labors. Érem mes innocents i fins amb el veïnat hi havia una fraternitat que avui ja no existeix, ni amb la família. Palafrugell m'agrada molt, però el que jo pensava m'ho havia de guardar. No li podia dir ni a la meva mare, que havia parit molt pel meu pare, perquè li havien declarar el pacte de !a fam; és a dir, que havia hagut d'obrir la llibreria perquè anava a demanar feina a les industries del suro i li deien que per a ell no n'hi havia. Algú li va deixar algun cèntim i va comentar a comprar quatre llibres per engegar la llibreria. Vam passar una temporada molt dolça. Sort que la família hem estat sempre molt units amb els oncles i les ties... Com que la meva mare s'adonava que jo havia sortit igual que el meu pare, tela tot el que podia per privar-me d'anar al sindicar, a conferencies... Quan va arribar la guerra, ja vaig fer tot el que vaig voler. -— ¿Va haver de començar a treballar de molt jove? — Sí. Vaig entrar a treballar d'aprenenta de sastressa a can Sitges, de Palafrugell. Quan va arribar el dia 1 de Maig, que llavors no era festiu, el meu pare em va explicar què significava i jo vaig decidir no anar a treballar. L'endemà al matí, en arribar a la feina, ens van cridar a mi i a la Carmen Moreno, una filia d'un company de! meu pare que havia pres la mateixa decisió, i ens van donar la paga i ens van dir que quedàvem despatxades. Ens van voler alliçonar intentant fer-nos creure que les dones només ens havíem d'ocupar de la casa, de l'home i deis fills, i que la política era una cosa feta només per ais homes. Llavors vaig anar a treballar per a un altre sastre, el senyor Làrios, fins que el 1939 vam haver d'anar-nos-en. He passar moltes penes, és veritat. Però al costar de tot això, he tingut sempre sort. No sé si és per la meva manera de ser o què, però, al costar deis que s'han portar molt malament, també he trobat molt bona gent i he fet amistar amb persones que valen la pena. — ¿Hauria volgut estudiar més anys — No. El meu pare sempre em deia que, com a mínim, estudiés francès, però jo no ho volia, perquè em semblava que no em serviria per a res. M'agradava mes escoltar converses o conferencies que estudiar. Una vegada, la Frederica Montseny va venir a fer una conferencia al Fraternal. Jo ja havia llegit alguns deis seus llibres i li tenia molta admiració. La vaig anar a escoltar i vaig pensar que jo volia ser com ella. Però no li he arribar mai ni a la sola de la sabata, perquè era molt intel·ligent. Després vaig tenir l'ocasió de ser molt amiga d'ella. — ¿En la seva vida, la idees han passat per davant de fot? — Sí, sempre. Quan era jove, festejava amb un noi de Girona que era del POUM. Ens anàvem a casar i em va dir que quan ens caséssim jo hauria de deixar les idees de banda, perquè hi hauria molta gent que no m'entendria. Em vaig quedar parada i li vaig escriure una carra comentant-li que valia mes que ens ho deixéssim córrer. Quan va rebre la carta, va venir a Palafrugell a parlar-ne. Quan ja se n'anava amb el tren petit, em va preguntar si estimava mes les idees que no pas a ell. Li vaig fer veure que jo ja havia nascut així i que no podia pas canviar. Més tard, quan jo vaig passar misèria econòmica a l'exili, vaig saber que ell havia fer molts diners i que fins i tot tenia criada. Mai no m'he penedit de la decisió que vaig prendre. — ¿Quan va començar a militar políticament? — Durant la guerra, d'amagatotis de la meva mare. Jo era la secretaria de íes Joventuts Llibertaries a Palafrugell. Érem quatre, perquè els companys se n'havien anar al front de voluntaris. També vaig militar després a la Solidaritat Internacional Antifeixista, la SIA. El sindicar del tèxtil de la CNT havia organitzat uns tallers de confecció i a mi, com que era Túnica de la CNT de Palafrugell que treballava de sastressa, em va posar de cap en un d'aquests tallers al poble. Potser perquè era una romàntica, jo no servia per manar. Allà tothom parlava i cantava, i jo no deia mai res. Resulta que al final de la setmana no sortia la setmanada. Van haver de buscar algú amb mes caràcter perquè ocupes el meu lloc. Després volia treballar d'infermera i vaig haver de fer el servei militar en el lloc on ens preparaven per a aquesta feina. — ¿Es veritat que vostè va conèixer el mariscal Tito? — Aquest episodi de la meva vida sempre serà un misteri. Cap al final de la guerra, quan els carrers de Palafrugell eren plens de refugiats i de soldats de les Brigades Internacionals que no sabien on anar a dormir, jo els deia que vinguessin a casa i els acollíem a l'habitació del meu germà, que era fora perquè havien mobilitzat els de la seva quinta. Portava tothom a casa sense conèixer-los. Les mentalitats han canviat molt... Una vegada, hi vaig dur un iugoslau de les Brigades Internacionals que no sabia on anar a dormir. Parlava bastant bé l'espanyol i sempre tenia alguna controvèrsia ideològica amb el meu pare. Ens va comentar que es feia dir Vladimir, però que el seu nom autèntic era un altre i que si sabéssim !a seva veritable identitat quedaríem parats, perquè, segons ell, era una personalitat molt important. Com que el meu pare era anarquista, en Vladimir li deia que quan acabes la guerra el portaria al seu país perquè veiés que els comunistes no eren tan dolents com pensava el meu pare. Un dia de gener ens van avisar a les onze de! matí perquè agaféssim les coses i comencéssim a anar-nos-en cap a l'exili, ja que els feixistes havien entrat a Barcelona. Ens en vam anar sense poder veure mai mes en Vladimir, que en aquell moment no era a casa. Vam avisar els veïns que si el veien li fessin saber que ens n'havíem hagut d'anar forçats. Quan vaig tomar a Palafrugell molts anys després, els veïns em van comentar que en Vladimir, en veure que Palafrugell havia quedat sense ajuntament, s'havia constituït en alcalde del poble durant vuit dies i que després va tomar a lugoslàvia, on va ser el cap del govern, sota el nom de Tito. La meva mare, que va perdre el cap quan va saber que el meu pare havia mort, sempre s'asseia darrere la finestra a esquinçar roba i deia que ho feia perquè d'aquesta manera en Vladimir ens pogués veure i pogués tomar amb nosaltres. Ara miro fotos d'en Tito i em sembla ben bé que és el Vladimir que vaig conèixer. Però han passat tants anys... Llàstima que no bagues sabut abans que a Palafrugell deien que en Tito era en Vladimir. Li hauria escrit una carta per preguntar-li si era ell o no. — Vostè ha escrit cartes a Felipe González i ha rebut resposta seva... — Sempre que li he escric, m'ha respost. Encara aquest any he rebut una postal seva. Una de les meves activitats preferides és enviar cartes ais polítics per criticar el que no em sembla bé de la seva gestió. I sempre em responen. — Quan es va haver d'exiliar es devia penedir de no haver estudiat francès... — L'exili va ser molt dur. Ens en vam anar de Palafrugell camí de la frontera i vam estar quatre dies caminant. Al final, quan vam arribar al Pertús ens van dir que només deixarien que travesséssim la frontera les dones i les criatures. Ens vam acomiadar del meu pare confiant que ens retrobaríem aviat. No el vam tornar a veure mai mes. A través d'uns amics refugiats, vam tenir noticies que havia mort al cap de poc temps. El certificat de defunció especificava que havia mort a causa d'una congestió pulmonar. Ja podria ser... Quan ens vam deixar, era al final del gener, feia molt de fred i ves a saber com devia patir... Vaig estar nou mesos vivint en un poblet on em va acollir una gent estupenda. Efectivament, per desgracia, jo no sabia el francès. Però la paraula treball catalana és molt semblant a la francesa i quan en vaig demanar me'n van donar. Després vaig estar tancada al camp de concentració d'Argelers, on vaig conèixer el meu marit, en Pere Vaqué. Finalment vam poder sortir del camp i vam anar a viure a Tolosa, on vaig obrir un restaurant vegetarià, influïda pel fet que el meu pare era vegetarià. Em guanyava malament la vida, perquè llavors no hi havia tants vegetarians com ara. Però era feliç... Militava a la CNT. Vaig fer un viatge clandestí a Valencia i un altre a Barcelona, a portar diners a uns advocats que havien defensat uns presos polítics. En el viatge de Valencia, vaig pujar al tren i per casualitat se'm van asseure al costat una parella de la Guardia Civil. Comentaven que acabava de produir-se l'atemptat a Carrero Blanco i que aquests actes es preparaven a la seu de la CNT a Tolosa. Jo vaig tremolar pensant què podia passar si em demanaven la documentació. Per sort, no me la van demanar... — Vostè va ser molt amiga de Frederica Montseny. ¿Quins records en té? — L'estimava molt. Sempre ens deia a les seves amigues que ens havíem d'esforçar per creure'ns la vergonya de sobre, i parlar a les assemblees i col·laborar encara mes en la lluita de la CNT, perquè temia que el dia que ella no hi fos ja no hi hagués cap dona que la pogués reemplaçar. Era una dona intel·ligent i senzilla. Anava sempre amb espardenyes. Al final de la seva vida, quan ja era molt gran, no caminava, per una qüestió psicològica. Un dia va decidir que no caminaria mes i ja no va caminar mai mes. Una vegada havíem d'assistir a un acte a la plaça de braus Monumental, de Barcelona, i ens van allotjar en domicilis particulars, per estalviar-nos diners. A nosaltres dues ens va tocar anar a dormir a casa d'en Josep María Reguant. L’endemà ens va acompanyar en el seu cotxe a Tolosa. En Reguant es va passar tot el camí dient-nos que ho volia arreglar tot amb bombes. Jo no he cregut mai en la violència, però deixava que parlés. Un dia que vaig tomar a Palafrugell em van dir que al poble hi havia un metge que es deia Josep Maria Reguant. Per les informacions que me'n van donar, vaig pensar que era ell. El vaig anar a veure al seu consultori i vaig presentar-me a la seva secretaria dient-li que era una amiga de la Frederica Montseny, perquè vaig pensar que si li deia el meu nom ell no em recordaria. Quan va sortir em va renyar dient-me que no tenia cap necessitat de treure el nom de la Frederica Montseny. Em va deixar ciar que per a ell llavors ja no hi havia ni frederiques ni fredericos, que ja no volia saber res deis anarquistes. Ara m'han comentat que ha evolucionat cap a la política professional... — El poder de la política canvia les persones... — Aquesta mena de política fa malbé els homes, que agafen gust pels diners. La Frederica Montseny sempre explicava que quan ella \'a ser ministra no va poder fer el que va voler, perquè el govern no li va deixar. Es per tot això que els anarquistes som antipolítics. A mes, la societat només es pot anar canviant per etapes. La base de tot és la cultura. A la CNT, havíem intentat dur a terme col·lectivitzacions i ens adonàvem que si els implicats no estaven prou preparats estaven condemnades al fracàs. El que cal és escoltar, aprendre i discutir les idees, sense utilitzar mai cap mena de violència. Aquesta és la manera de militar que cal per canviar la societat i fer-la mes justa i equitativa per a tothom, sense confondre la llibertat amb el llibertinatge, com per desgracia passa de vegades. — Vostè va conèixer molts maquis catalans. ¿Quin record en té! — Vam tenir en Marcel·lí Massanes vivint uns quants mesos a casa, quan nosaltres ens estàvem en una casa a prop de Montalban. Estava pendent que li arreglessin uns papers i necessitava un lloc on refugiar-se, perquè esperava que un francmaçó que tenia molta influencia li resolgués un afer amb el qual havia quedat embolicat una vegada que havia desarmar uns gendarmes en una caserna. Era una excel·lent persona. Era alt i gros. Pesava 104 quilos. Tenia un oncle que era bisbe i li donava diners quan en necessitava. Una vegada, amb els diners que va treure del seu oncle, va comprar un cavall a una pobra família de Ripoll que en necessitava un perquè el que tenien ja era molt vell i no els servia per a la feina del camp. Quan érem a Tolosa, també vam tenir a casa durant un temps en Ramón Capdevila. Tothom el coneixia pel nom de Caracremada. Era un tros de pa. Diguin el que diguin, era la bondat personificada. Era alt, amb els ulls negres. Es coneixia tota la muntanya de la zona amb els ulls tancats. També vaig conèixer en Quico Sabaté i en Faceries, però no hi vaig tenir tan tracte. Al bosc, els maquis s'hi sentien com si estiguessin al paradís. La ciutat els ofegava. Una vegada en Ramón se'n va anar de casa perquè volia respirar una mica. Quan va tornar, el meu marit acabava de morir, a causa d'una malaltia. En Ramón, que era molt espontani, es va empipar perquè deia que si hagués sabut que el meu home estava malalt hagués anat a treure diners d'on fos per portar-lo al millar especialista i intentar curar-lo, Els pocs maquis que he conegut eren unes excel·lents persones.

**********************************************

Publicació de l'Albert Juanola i Boera a la Revista de Palafrugell del juliol de l'any 2011

Pel darrer número de la Revista de Palafrugell m'assabento de la mort a Tolosa del Llenguadoc, aquest passat mes de maig, de la palafrugellenca Rosa Laviña Carreras. Deixeu-me si us plau que li dediqui unes quantes ratlles més, fruit de les seves pròpies paraules. Nascuda el 14 de gener de l'any 1918 a Palafrugell, filla d'un llibreter àcrata, Martí Laviña, va militar des de molt aviat a les Joventuts Llibertàries. Educada en l'anarquisme, va viure intensament l'exili (iniciat el gener de 1939, quan tenia 21 anys amb el seu primer company Pere Vaqué (mort a Montauban, el 1956). Establint-se a Tolosa del Llenguadoc, on col·laborà molt estretament amb la seva amiga i alhora revolucionària Frederica Montseny (1905-1994), en la lluita de la CNT, així com amb el suport proporcionat als maquis. 

Ella mateixa ens ho explicà: "Cap al final de la Guerra els carrers de Palafrugell eren plens de refugiats civils i militars, entre els quals soldats de les Brigades Internacionals que tot fugint cap el nord davant l'avanç imparable de les tropes dels nacionals acampaven a les poblacions empordaneses a l'expectativa d'una solució. Molts pernoctaven a les cases de la Vila, jo els deia que vinguessin a casa i els acollíem a l'habitació del meu germà, que era fora perquè havien mobilitzat els de la seva lleva... Una vegada hi vaig dur un iugoslau de les Brigades, parlava força bé l'espanyol i ens va comentar que es feia dir Vladimir, però que el seu nom autèntic era un altre i que si sabéssim la seva veritable identitat quedaríem parats, donat que segons ell era una personalitat molt important... Un dia de gener, a les 11 del matí, ens van avisar que agaféssim les coses i ens n'anéssim a l'exili, ja que els feixistes havien conquerit Barcelona. Vam marxar sense poder veure mai més en Vladimir, el qual en aquells moments no es trobava a casa. Quan molts anys després vaig tornar a Palafrugell els veïns em van comentar que en Vladimir, en veure que la vila havia quedat sense ajuntament, s'havia constituït en alcalde del municipi durant vuit dies i que després va tornar a Iugoslàvia, on va ser cap de govern amb el nom de 'Tito'... Pel que fa als maquis, vam tenir en Marcel·lí Massanes vivint diversos mesos a casa, a Montauban. Estava pendent que li arreglessin uns papers i necessitava un lloc on refugiar-se. Era alt i gros, pesava 104 quilos; tenia un oncle que era bisbe que li donava diners quan en necessitava. Una vegada amb els diners que va manllevar al seu oncle, va comprar un cavall i el va regalar a una família pobra de Ripoll que en necessitava un, perquè el que tenien era ja molt vell i no els servia per a la feina del camp. Quan érem a Tolosa també vam tenir a casa durant un temps a en Ramon Vila Capdevila, que tothom coneixia pel nom de 'Cara cremada'. Era un tros de pa, alt i amb els ulls negres. Es coneixia tota la muntanya de la zona amb els ulls tancats... També vaig conèixer en Quico Sabaté i en Faceries, però no hi vaig tenir cap tracte. Al bosc, els maquis s'hi sentien com si estiguessin al paradís. La ciutat els ofegava" ...

La Rosa, en el seu pas pel camp de concentració francès d'Argelès, hi treballà d'infermera, convertint-se en musa per als seus companys d'exili que li feien arribar les seves dedicatòries, cartes i poesies:

"En el record de la -millor-o d'aquella -infermera tant simpàtica que amb la seva alegria feia més passadores les nostre penes... ". "A la nina somrient del camp d'Argelers -a una fada-, a la més bella... ". "Ets tot una doneta, Infantívola, de rostre hermós i dolç mirar amb un cor generós ple de bondat que sap sempre estimar... ". 

**********************************************

Rosa Laviña a la infermeria del camp d'Argelés (1939-1940)

Palafrugell any 1937

Toulouse any 2009

Rosa Laviña als jardins de Can Bech amb dues nenes refugiades de Gelsa (Aragó)

Rosa Laviña amb 18 anys a Palafrugell any 1936

Rosa Lavña amb bata blanca amb personal d'ambulància

Passejant per Toulouse amb en Tonet Puig

Camp de concentració d'Argelés

Rosa Laviña i Susana Koska al festival cinespaña de Toulouse any 2004

*****************************************

FÀBRICA DE GAS RICO DE PALAFRUGELL

PALAFRUGELL - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Fotos de la fàbrica del carrer Ample

*******************************************************

Enllaç amb informació al magnífic blogg del Ramir Lacasa Laosa que malauradament ens va deixar cap a finals de l'any 2024:

Ramir Lacasa Laosa

https://palatiofrugelli.blogspot.com/2010/02/la-fabrica-de-gas-de-palafrugell.html

Quan el 1881 es va començar a construir la fàbrica de gas de Palafrugell, ja funcionava a Blanes la primera que construí la Societat Nait, Vilaseca i Cia. Aquella havia estat inaugurada el dia 11 de juny d'aquell mateix any i la de Palafrugell era la segona en adoptar la maquinària "Rieber i Gruner", destinada a la fabricació del gas.

L'ajuntament de la vila va cedir uns terrenys a la companyia de gas per a ubicar el gasòmetre, aquests estaven situats al capdavall del carrer Ample, a les afores del nucli urbà de la vila.

Situació de la fàbrica de gas al carrer Ample

La parcel·la, de forma sensiblement rectangular, tenia una superfície d'uns 1.200 m2 i en ella es van construir, un edifici a cada costat. El de la dreta de la finca estava destinat a la maquinària de fabricació del gas, allà es trobaven ubicats els forns per a la producció de gas pel sistema Rieber y Gruner, amb les columnes de coke, els rentadors, un assecador, un comptador de fabricació i el regulador de pressió. 

A l'edifici del costat esquerre es van ubicar les oficines d'administració de la fàbrica i la cisterna de brea, i al fons, centrat a la parcel·la, es va instal·lar un gasòmetre de 100 metres cúbics de capacitat.

El gas es fabricava a partir del carbó en una proporció resultant, per cada 100 kilograms, de 18 a 20 m3 de gas, de 4 a 4,5 kilograms de brea i 40 a 45 kilograms de coke.

Forn de cinc retortes elíptiques 

Per a la fabricació del gas calia sotmetre el carbó, en un recipient tancat, al calor vermell, aquest es descomponia produint hidrogen bicarbonatat, hidrogen pur, òxid de carboni, àcid carbònic, àcid hidrosulfuric, sals amoniacals, entre les quals el carbonat, el hidrosulfat, el hidroclorat, el cianhidrat, el sulfocianur, etc; quitrà, olis empireumàtics i aigua; totes aquestes substàncies son volàtils a la temperatura vermella i es desprenen per l'orifici practicat al recipient destil·latori, en el interior del qual hi queda un producte sòlid denominat coke. Entre els gasos despresos, els quatre primers son uns gasos inflamables que donen llum en cremar-se, especialment el primer. Per aprofitar aquesta llum es necessari separar els quatre primers gasos dels altres, perquè aquests son perjudicials per a la fi proposada.

A la fàbrica de gas la destil·lació es realitzava en retortes de ferro colat. Aquests recipients que tenien una longitud entre 2 i 2,60 m, eren de forma arrodonida i es col·locava dins del forn mantenint l'extrem del cap, on s'obria l'embocadura, a la part exterior del forn. L'embocadura, de forma quadrada feia uns 45 cm de costat. La vida mitjana d'una retorta era d'uns nou mesos. El forn tenia cinc retortes que es carregaven de carbó amb pala.

De cada retorta en sortia un tub, la columna muntant, d'uns 15 cm de diàmetre interior, que es conduïen fins a un cilindre de ferro colat de 40 cm de diàmetre, denominat barrilet, que contenia un líquid compost de brea i aigua amoniacal, fins a una certa alçada.

Abans d'emmagatzemar el gas en el gasòmetre, aquest s'havia de desembarassar de tot residu que no fos algun dels quatre gasos que mencionàvem al principi. Això s'aconseguia refredant-lo o condensant-lo quan ja es trobava al barrilet. El procediment es basava en sotmetre la brea i l'aigua amoniacal del barrilet a un recorregut en circuit refrigerant.

A la sortida del barrilet el gas es feia circular per una sèrie de canonades de ferro colat, refredats per un raig d'aigua freda, on continuava el procés de condensació dels productes, els quals eren la brea, l'aigua amoniacal, uns pocs olis essencials i algunes vegades naftalina i productes anàlegs.

Per a purificar el gas de les darreres restes de brea i olis volàtils era precís rentar-lo en una sèrie de rentadors comunicats entre sí i disposats en cascada on s'evacuaven els productes del rentador superior a l'inferior fins al darrer rentador que rebia l'aigua pura.

Procés de fabricació del gas Rico

Els productes d'aquesta loció reunits amb els de la condensació, anaven a unes cisternes, on la brea, més densa, ocupava la part inferior, i on l'aigua surava fins a un sobreeixidor que la conduïa a l'altra cisterna de forma que podia extreure's fàcilment i sense barrejar la brea i l'aigua amoniacal.

Un cop rentat, el gas ja no havia de contenir res més que àcid carbònic i hidrosulfúric, sals amoniacals en vapor, i especialment el carbonat, l'hidrosulfat i el cianhidrat.

La depuració es podia dividir en dues parts, a la primera es separaven les sals amoniacals, i a la segona els àcids i sobre tot l'hidrosulfúric.

Contador 

Era molt important conèixer la quantitat de gas produït diàriament a la fàbrica, això s'aconseguia amb el comptador, una espècie de roda de calaixos amb un eix horitzontal i els calaixos de ferro galvanitzat. La roda estava submergida en un cilindre ple d'aigua fins a l'eix. Un tub duia el gas a un dels calaixos, quan aquest s'elevava i sortia completament de l'aigua, el gas que hi havia s'escampava en la part superior del cilindre i sortia per un altre tub disposat a tal efecte. Tan aviat com el primer calaix havia vesat el seu contingut en la part superior del cilindre, un altre s'omplia de la mateixa manera. L'entrada i la sortida del gas era continua. El gas imprimia un moviment de rotació a la roda i coneguda la capacitat dels calaixos, el seu nombre i la quantitat de voltes donades en un període de temps donaven la quantitat de gas fabricat.

Un cop el gas estava en disposició de ser entregat als consumidors importava donar-li a la sortida de la fàbrica una pressió uniforme. Això s'aconseguia reunint el gas en un gasòmetre, o més be en una gran campana que servia per a emmagatzemar-lo i més tard per a donar-li la uniformitat de pressió que necessitava.

El gasòmetre es componia de dues parts, una bóta, pou o recipient d'obra de fàbrica completament plena d'aigua i un cilindre de ferro, tancat en la part superior i amb la part inferior oberta que entrava en el recipient ple d'aigua. En aquest cilindre s'anava emmagatzemant el gas. L'alçada del gasòmetre era el radi de la base.

El dipòsit tenia un pes considerable i en descendir, perdia del seu pes una quantitat igual al del volum d'aigua que desallotjava.

Finalment les canalitzacions de la xarxa de distribució urbana es realitzava mitjançat canonades Chameroy. Tubs que rebien el nom del seu inventor, formats de planxa de ferro enrotllada reblonada, estanyada i recoberta amb una pasta bituminosa de 1 cm que impedia l'oxidació del metall.

Les puntes de les canonades eren de dos tipus roscades o forçades, i ambdues s'empalmaven amb maniguets de metall inoxidable.

Gasòmetre

Cronologia de l'enllumenta de la vila

Primavera de 1881: L'ajuntament de Palafrugell concedeix la Societat Nait, Vilaseca i Cia el servei d'enllumenat públic per gas amb contracte públic fet davant el notari D. Albert Costa. L'acta notarial donava possessió a Frederic Nait, com a enginyer i representant de la societat, del terreny on s'instal·larà la fàbrica del gas-Rico que hauria de subministrar la població. Les instal·lacions es van construir al capdavall del carrer Ample, enfront del carrer de Migdia. Fins aleshores l'enllumenat a la Vila, tant el públic com el privat es realitzava amb petroli.

L'escriptura de compromís signada entre l'ajuntament i la companyia de gas establia que el Consistori facilitaria a la Companyia els terrenys necessaris per a la construcció i emplaçament de la fàbrica, i li concedia el dret exclusiu d'instal·lar els aparells necessaris per a la fabricació i emmagatzematge del gas, així com les obres de col·locació de les canonades necessàries per a l'enllumenat públic i particular en places i carrers per un espai de 35 anys.

La neteja, manteniment i reparació dels fanals, sempre que els desperfectes no fossin per causa major, també estaven sota la responsabilitat de la Companyia. El gas hauria de ser perfectament pur, la seva llum fixa i el cost menor que el del petroli produiria la mateixa intensitat de llum.

Anava a càrrec de l'ajuntament la canalització que des de la canonada general arribaria als edificis públics, els comptadors i els aparells d'enllumenat. També es comprometia a tenir un nombre determinat de fanals per a enllumenar la població, que estarien encesos les hores diàries anuals acordat prèviament. El consistori havia de facilitar el darrer dia de cada mes al director de la fàbrica una nota de les hores en que devia principiar i apagar-se l'enllumenat públic, durant el mes següent; també per escrit hauria de comunicar la necessitat que pogués tenir de prolongar les hores d'enllumenat en dies assenyalats.

El pagament de l'enllumenat públic i de particulars es verificava per mesos vençuts d'acord amb el consum enregistrat als respectius comptadors.

Els usuaris particulars haurien de pagar el ramal des de la canalització general fins a l'interior de les cases.

Les darreres setmanes de 1881 es constitueix a Barcelona la Sociedad General de Alumbrado de España y Portugal, després adsorbida per la Sociedad catalana para el Alumbrado por Gas i actual Gas Natural, amb un capital de set milions de pessetes. La Sociedad General de Alumbrado es basava en Nait, Vilaseca y Cia, empresa dedicada des de l'any anterior a la instal·lació de gasògens de la casa Rieber i Grumer de Basilea, patent d'introducció per deu anys que venia a ser el seu únic patrimoni fundacional. La societat Nait, Vilaseca y Cia només havia instal·lat aparells d'aquesta classe a Blanes i Palafrugell. 

Diumenge, "Diada de Sant Jordi" 23-04-1882: És inaugurat a Palafrugell l'enllumenat públic i particular per mitjà del Gas Rico. La instal·lació ha estat executada per la Sociedad General de Alumbrado de España y Portugal, el director gerent de la qual és el senyor Joaquín de Cabirol. Per a situar l'empresa de gas en el seu context hem d'afegir que la Sociedad General de Alumbrado de España y Portugal tenia la seu a Barcelona, al carrer Dormitori de Sant Francesc nº 3 i estava dedicada, como es deia a la propaganda de l'època, a la "instalación y explotación de gasómetros, sistemas de producción económicos muy apropiados para poblaciones de escaso vecindario". La fabricació del gas a Palafrugell fou encarregat i dirigit pel senyor Francesc Cristià i Cors. 

L'esdeveniment aclaparà l'atenció de molts medis d'informació de Madrid, de Barcelona i de Girona que es desplaçaren fins a la Vila empordanesa per cobrir informativament l'esdeveniment. De la Vila hi estava representat "El Palafrugellense", entre els de Barcelona figuraven representants del "Diari de Barcelona", "El Principado", "La Reinaxença", "La Publicidad", "La Vanguardia", el "Correu Català", la "Correspondencia Catalana", la "Ilustració Catalana" i altres. De Girona hi estaven "El Ampurdanés" de Figueres i "El Olotense", tot i estar convidat, no va poder assistir-hi. 

20-07-1882: Degut les repetides queixes dels veïns de la vila adreçades a l'administrador del Gas Rico, fundades en l'excessiu gasto que el seu consum els ocasionava, dit administrador les va considerar favorablement i les exposà a la direcció de la Societat, la qual, per acord unànime pres a primers de juliol, determinà que des del 1r d'Agost es cobrés el metre cúbic de gas consumit a raó de 1'60 pessetes en lloc de les 2 que valia anteriorment. La rebaixa es va considerar acceptable pels vilatans. 

08 octubre 1882: Es fa públic els dies i hores que deuran estar encesos els fanals públics durant el present mes, segons allò que ha ordenat el Magnífic Ajuntament d'aquesta Vila en ofici del 1r del present: diumenges de 6,30 a 12 hores, laborables de 6,30 a 10,30 hores. 

04-03-1883: Mentre es celebrava una funció de teatre a Palafrugell, al final del primer acte, i quan els deixebles del Senyor estaven sopant en casa de Simó, s'apagaren els llums de gas, segons digueren per falta de pressió en el gasòmetre, però no fou inconvenient per a que continuarà la funció aprofitant a l'efecte la llum natural que amb profusió entrava pels finestrals de la sala. 

02-09-1883: S'estudia per part de l'Ajuntament, d'acord amb l'administrador del Gas-Rico, la manera de poder deixar encesos alguns fanals durant tota la nit suprimint els que es creguin innecessaris, amb l'objectiu de no augmentar el capitulo de costos en l'enllumenat públic. 

23-09-1883:

L'Ajuntament d'acord amb l'administrador del Gas-Rico, decideixen deixar enllumenada la població durant tota la nit, a tal efecte es van suprimir alguns fanals dels que s'encenien habitualment, a fi i efecte de no gravar excessivament el pressupost municipal.

Els fanals que van quedar encesos tota la nit van ser:

Al carrer de Cases Noves, el situat la casa de la vídua de B. Damià Genovès.
Al carrer de Sant Antoni, el situat a la casa que habita en Joan Granes.
Al carrer de Cavallers, el situat a la casa habitació de Josep Bisbe, i també a Cavallers el situat a la casa que habita en Josep Poch, fill
A la plaça de la Font, el situat a la font-canelobre.
Al carrer de Palamós, el situat a la casa que habita en Josep Calveras.
A Plaça Nova, el situat a la casa habitació del senyor M. Jubert.
Al carrer de les Botines, el situat en la casa que habita el senyor F. Fina.
Al carrer de Sant Sebastià, el situat en la casa habitació de N. Jofra.
Al carrer de la Caritat, el situat en la casa que habita J. Maspera.

Total 10 fanals distribuïts per a deixar la població completament enllumenada en els seus quatre àmbits que seran poderosos auxiliars dels vigilants nocturns.

Els tres únics fanals de petroli que encara existeixen Dins la Vila, en el més absolut abandó seran substituïts per fanals de gas, ó sigui, traslladant el del carrer dels Valls al cementiri vell, i col·locant un altre, que es suprimirà de la Plaça Nova, darrera de casa Morató. D'aquesta manera quedarà convenientment enllumenada la barriada de Dins la vila, sense augmentar ni un cèntim el pressupost de despeses per a enllumenat públic; ans al contrari, el municipi estalviarà anualment, de 60 á 80 pessetes que costaven els antics fanals de petroli que es suprimeixen.

Làmpada de gas del carrer Major

diumenge 02-12-1883: A las deu de la nit, per un descuit o imprevisió de l'administrador de la fàbrica del gas Rico, es va anar esgotant i empobrint el fluid lluminós de tal forma, que els carrers i establiments públics i particulars com les sales de ball, i els cafès i casinos, es quedaren a les fosques.

dilluns 19-05-1884: Durant el matí, mentre l'administrador del gas Sr. Cristià i un depenent de la fàbrica estaven netejant el comptador general de fabricació, se'ls incendià, de manera inexplicable, el quitrà impregnat de substàncies inflamables que es forma dins de l'aparell, produint una forta detonació que posà en alarma al veïnat i patint ambdós cremades de consideració a la cara i braços, però que afortunadament no tindrien mes conseqüències que la molèstia i dolor propis dels accidents d'aquesta naturalesa.

23-04-1892: Els vilatans es queixen l'ajuntament del pobre enllumenat dels carrers al·legant que la disminució de la intensitat lluminosa els recorda els antics fanals de petroli. Amb la diferencia que aquells no pesaven tant al contribuent.

4-05-1896: Alguns veïns es queixen amb raó, de les pèssimes condicions del gas Rico d'aquesta Vila, des de fa un temps molts establiments públics no tenen més remei que adoptar el petroli ja que per mitjà d'aquest combustible resulten més beneficiats, tant per la economia que representa como per estar millor il·luminats.

Es creu que l'Ajuntament podria obligar l'Empresa del gas a complir una de les clàusules del contracte establert, en el que es refereix a l'enllumenat públic, ja que haurien de tenir les llums la força lluminosa de dotze bugies, i amb prou feina si tenen la de vuit.

Si la Empresa falta a dit contracte, la Corporación municipal podria denunciar el conveni i llavors no cabria un altre remei que millorar la qualitat de dit fluid, per por de no patir la important pèrdua que representa a la Companyia l'enllumenat públic.

14-06-1896: L'enllumenat amb l'electricitat s'estén per la província a gran escala, a cada moment es te coneixement de noves poblacions que introdueixen tan important millora, entre les darreres en fer-ho hi ha Blanes i Cassà de la Selva. A Blanes, com a casa nostra, s'enllumenaven per mitjà del Gas-Rico, però vist lo caríssim i dolent que els resultava, van decidir instal·lar la llum elèctrica que no és tan cara como el primer i sí en canvi reuneix infinitat d'avantatges conegudes per tothom. 

Per a demostrar quan factible és la instal·lació de la llum elèctrica en aquesta Vila, es publiquen als diaris de Palafrugell les condicions acordades entre l'ajuntament de Cassà i l'empresa subministradora de l'enllumenat: 

És a càrrec de l'empresa la instal·lació complerta de l'enllumenat públic, que consistirà en 100 llums de 6 bugies d'intensitat, repartides en els diferents carrers de la població, una làmpada de 50 bugies a la plaça pública denominada de La Coma, endemés l'enllumenat dels edificis dependents del Municipi, els quals son: les Cases Consistorials, els jutjats, les escoles, l'escorxador, els hospitals i les peixateries, tots ells mitjançant làmpades de 16 bugies. 

Totes les despeses de recanvi i desperfecte, si aquests no son els produïts per "fuerza mayor", van a càrrec de l'empresa, així com els de manteniment i neteja dels fanals de petroli, a la barriada de "El Firal", fins que no sigui instal·lat allà l'electricitat. 

L'empresa adjudicatària ha de subministrar diàriament llum fins les 12 de la nit a hivern i les 2 de la matinada durant l'estiu. 

El total de despeses que ocasionarà al Municipi serà de 3999 pessetes anuals. Aquest import inclou l'enllumenat públic, de 3400 pets. en electricitat, i la quantitat de 500 a 600 pets, per l'enllumenat amb gas o petroli, la mateixa quantitat aproximadament que a Cassà, per a un centenar de llums que deurien tenir 12 bugies d'intensitat (força lluminosa que segurament fa molts anys que no és més que nominal), amb la particularitat que a les 10 i mitja els dies d'estiu i a les 11 durant el hivern s'apaguen els fanals a excepció de 10 o 12 guies i que aquelles nits en que la lluna brilla o deuria brillar no s'encenen cap d'ells.

A Cassà de la Selva, s'obté la força per a posar en moviment les dinamos, mitjançant dues màquines de vapor, sistema indubtablement més car que amb la força motriu de l'aigua, i, en conseqüència, el càlculs del cost s'han basat en el sistema més car de produir fluid elèctric, el que s'hauria de seguir aquí, per més que hagi qui pensa, que podria aprofitar-se l'excés de força motriu, que fa ascendir fins a 60 cavalls, del conegut Molí de Pals, si el propietari del mateix volgués aprofitar l'import d'arrendar o vendre la mencionada força.

L'opinió pública insta la Corporació Municipal perquè instal·li aquest tipus d'enllumenat a la Vila. És del parer que vençuts ja els anys de compromís amb l'empresa del Gas, el Municipi és lliure de rescindir el contracte, si, com és del parer general, existeix una clàusula contractual, prevenint la possibilitat, de la instal·lació d'un enllumenat públic més econòmic, perfeccionat i avantatjós que el del Gas-Rico.

31-01-1897: Hom pensa que el Sr. Cristià, novament, està fen proves a la fàbrica de gas amb nous olis minerals. Fa temps que els veïns es queixen de que el gas mal denominat rico, no es ja ni ric ni pobre, sinó un nou element per a produir fum a gran escala.

I això és degut perquè els candelers Auer, quan el gas es regular, durant l'estiu, per exemple, produeixen una llum magnífica, però es fan poc menys que inservibles, per l'excés de fum, quan arriba el hivern en que hi ha un major consum de gas.

Es fa una crida a les autoritats perquè exigeixin el Gerent de la Companya del Gas Rico, que produeixi el gas de la potencia lluminosa acordada en el contracte que te fet amb l'ajuntament, i s'aconsella els particulars que de continuar aquest tipus de servei facin servir pel seu compte altres medis d'enllumenat, dels molts que avui dia hi han, amb excel·lents resultats.

dilluns 8-03-1897: A primeres hores de la nit, els establiments i cases particulars de la Vila que consumeixen el gas per a l'enllumenat, es van quedar quasi a les fosques, degut a un desperfecte patit en el gasòmetre. Afortunadament l'avaria no fou de consideració.

Durant les dues o tres hores que durà la reparació del desperfecte, tornaren a lluir en moltes cases les antigues làmpades i llantiols i als casinos i cafès s'hagueren d'improvisar l'enllumenat amb petroli.

Es tornen a reproduir queixes per la poca potència llumínica del gas produït a la Vila i del molt fum que produeix la combustió del que es fabrica, només comparable amb el del gas acetilè.

19-09-1897: Es repeteixen els problemes de subministre de gas. S'estén la idea que la fàbrica de gas necessita importants reformes per a un bon funcionament o que es realitzin els canvis necessaris per a introduir la producció de gas de carbó d'hulla en lloc de la combustió de l'oli mineral que es fa servir.

16-01-1898: Es torna a demanar que el gas Rico sigui substituït pel d'hulla. O si més no que es canviï el sistema d'enllumenat per un altre més beneficiós i sigui el municipi qui es procuri la millora.

divendres 15-07-1898: S'inaugura a la fàbrica de gas la combustió del tan demanat carbó d'hulla. El resultat no fou tan bo com s'esperava; s'ha de tenir en compte que durant aquella primera nit, l'empresa va subministrar als abonats una barreja de gas rico amb el d'hulla. Es confia que en el futur això no passarà. En quant a la potencia lluminosa, aquesta va resultar desfavorable amb el canvi, però es confia en que el nou fluid sigui més econòmic.

Hulla

07-08-1898: El gas de l'enllumenat que serveix al públic l'antiga companyia del Gas Rico, desprèn una forta pudor, difícil de suportar a l'interior de les cases.

04-09-1898: La forta pudor que desprèn el gas de l'enllumenat continua mortificant els vilatans. Ja no només se sent la forta olor a les cases que el tenen instal·lat, sinó també en algunes d'aquelles que fan servir petroli, a causa del nombrosos escapaments de les canonades de la xarxa subterrània dels carrers, que es comuniquen pels conductes del clavegueram amb l'interior dels habitatges veïns.

Es torna a demanar que la Companyia arregli les canalitzacions i es comprometi a realitzar els treballs indispensables, purificant el gas perquè la seva olor no sigui tan intensa i repugnant.

18-09-1898: Es reprodueixen les queixes dels vilatans contra el abusos de la Companyia del gas, i es recorda la reunió, convocada per alcalde, que va tenir lloc a la Casa Consistorial, on es prometé els consumidors del Gas-Rico que de establir-se el gas de India no hauria necessitat de modificar les instal·lacions que tenien muntades en els seus respectius habitatges, però contràriament es digué, els lampistes del poble, no donen l'abast als nombrosos clients que s'han vist obligats a canviar els comptadors i les canonades.

Després resulta que el gas no reuneix cap ni una de les condicions oferides, i edemes de la forta pudor, malmet els mobles i decoració de les habitacions a causa del sofre que conté el carbó que utilitza l'empresa.

25-09-1898: La qüestió del gas continua sent la creu dels vilatans, que comenten la "sans façon" de l'empresa i el "laissez faire, laissez passer" de l'ajuntament.

La pudor que produeix el gas dóna ocasió al periodista Mateo Pico, de "La Publicidad", diari d'inspiració republicana, fundat a Barcelona el 1878, per a escriure un «Cajón de Sastre», el qual reproduïm:

"Han leído Vds, la novela de Julio Verne titulada, si no recuerdo mal, «Un capricho del doctor Ox»? Aquella ciudad imaginaria cuyo ambiente va cargándose poquito a poco del gas vivificador, existe ahora, con la diferencia de haberse substituido el oxigeno por el gas sulfhídrico.

La población es Palafrugell, partido de La Bisbal, provincia de Gerona. Sus vecinos están que trinan, pero no pueden protestar porque trabajo tienen con taparse las narices.

El alumbrado de Palafrugell era antes de gas Rico, producto del petróleo de ínfima calidad; con los cambios aumentó el precio del petróleo y el fabricante del gas decidió sustituir; el aceite mineral por la hulla. Ya tienen ahora los palafrugellenses gas de hulla, pero como no se purifica bien en la fábrica resulta que sale cargado de gas sulfhídrico que huele a demonios.

El día del cambio del gas Rico por el de carbón de piedra, era cosa de partirse de risa ver a los buenos vecinos de Palafrugell. El olor a... Restauración que desprendía el gas del alumbrado, no sabían los palafrugellenses de donde provenía. Cada cual sospechaba del vecino y con las manos en las narices, el amigo miraba al amigo con ojos desconfiados, pensando que si era broma, a tal extremo llevada resultaba intolerable abuso de confianza.

En dos días se limpiaron todas las letrinas de la población pero el hedor subsistía. La intranquilidad era general. En las casas, en las calles y cafés, el maldito olor continuaba, impidiendo el trabajo y las diversiones. Nadie daba con la verdadera causa de aquella peste. Llegaron a sospechar que Li-Hung-Chang había llegado de incógnito y en un tris estuvo, que el Alcalde no ordenara registros domiciliarios.

Los forasteros desaparecían de Palafrugell maldiciendo sin duda el desahogo de los vecinos Estos no hablaban de otra cosa que del molestísimo hedor. Por fin uno de ellos dio con la causa y desde entonces llueven maldiciones sobre el gas del alumbrado.

Si fuera bueno, al menos podría soportarse su mal olor, pero no, es pésimo y de mal oliente. Así dicen los palafrugellenses y tienen razón. El gas de hulla que les vende la fábrica ilumina muy poco y además apesta.

El Ayuntamiento podría hacer algo, en favor de los vecinos pero es como todas esas corporaciones cuando son monárquicos sus miembros; solo se ocupan de elecciones. A los palafrugellenses les convendría ahora un alcalde, de muchas narices, un acalde Gedeón que todo lo oliera. Ya tienen el Gedeón, pero no huele, como no sea dónde se guisa, Y el Ayuntamiento creerá sin duda, que para elecciones y demás asuntos que lleva entre manos, el olor de letrina no es perjudicial.

Tienen los palafrugellenses... olor para rato.

Y es lástima, porque la villa cobrará mala fama. El hedor ese si continúa, se hará célebre como el reloj de San Pol y el águila de Mataró; y cuando alguien quiera hacer rabiar á algún vecino de Palafrugell, con apretarse la nariz con los dedos, logrará su objeto, Y todo ¿porqué? Por una miserable cuestión de gases.

Yo aconsejo á los palafrugellenses que cierren la fábrica."

05-02-1899: L'empresa de gas s'excusa dabant les queixes dels veïns al·legant, que quan sustituí el gas rico pel d'hulla, el canvi de divises era tan elevat que havia de comprar carbons no gaire aptes per a la fabricació del gas.

26-02-1899: Els encontorns de I'Horta d'en Caixa s'han convertit en un lloc intransitable, la respiració es converteix en una acció mecànica poc menys que irrealitzable, tot aquell rodal és d'una atmosfera asfixiant degut els residus de la fàbrica de gas que no se sap per quines raons es dipositen allà.

divendres 23-06-1899: La Societat concessionària i constructora constituïda a Barcelona sota la raó social "Ubach Hermanos y Campdera, Ingenieros", domiciliada a la Baixada de Sant Miquel número 1 i Avinyó número 9, i dedicada exclusivament a tota classe de construccions i aplicacions de l'electricitat, ha sol·licitat de l'ajuntament la concessió per al subministre de l'enllumenat elèctric als particulars de Palafrugell.

L'enllumenat públic continuarà sent de gas, ja que l'ajuntament ha de respectar el contracte encara en vigor amb l'actual empresa del gas.

Els treballs de les instal·lacions de la xarxa de distribució, ja han començat a realitzar-se. El sistema de canalització a la xarxa secundària serà el trifilar, sostenint-se els conductors sobre consoles de ferro fos empotrades als murs dels edificis. Els aïlladors seran de porcellana i de doble campana.

L'energia elèctrica primària de 5.000 volts es produirà utilitzant la força hidràulica del Moli de Pals, trasportant-se per corrents alternatives monofàsiques d'alta tensió a la població, on transformadors convenientment emplaçats reduiran la tensió fins a 110 volts, en les làmpades dels abonats. El projecte compren la instal·lació de fins a 2.000 làmpades.

Simultàniament a la construcció de la línea de transport i xarxa de Palafrugell, en el Moli de Pals es realitzaran els treballs necessaris per a la Central de producció, instal·lació de les turbines i alternadors que han de produir l'energia.

Els empleats de la Companyia han passat aquests dies per la casa d'aquells propietaris dels edificis on hauran d'estar col·locades les consoles, per tal d'obtenir el corresponent permís.

11-11-1899: Els veïns del carrer de Palamós es queixen de la poca llum que fa el fanal de gas que els fa de guia en dit carrer, fins a l'extrem que a les nits fosques a dos metres d'ell ja no es veu res.

26-11-1899: L'olor intensa i desagradable del gas es deixa sentir amb força tota la setmana. Es deixa sentir el reso cada cop més estès de canviar l'enllumenat de gas pel d'electricitat.

31-12-1899: El gas continua donant maldecaps els vilatans. A la mala qualitat dels carbons que s'utilitzen s'afegeix el que sovint les cases es queden a les fosques i als carrers, entre que no s'encenen tots els fanals que s'haurien d'encendre i els que cremen ho fan tan esmorteïts, que tot està submís a les fosques. No hi ha tampoc gaire presa per encendre els fanals a l'hora establerta i fan molta avia per apagar-los abans d'hora.

Els primers dies de la setmana passada el gas produïa tal excés de mala olor que les famílies hagueren d'apagar-lo i fer servir espelmes o petroli per acabar de passar la vetllada.

Festa Major 20-07-1900: S'inaugura a la població l'enllumenat elèctric.

10-04-1902: S'anuncia que a les 11 del dematí del dissabte dia 12, es verificarà la liquidació de la fàbrica del gas, en la sala de la Audiència del Jutjat de La Bisbal, en mèrits d'un executiu seguit contra els seus propietaris, per una senyora d'aquest veïnat.

17-04-1902: Des del divendres dia 11 el poble es troba sense llum elèctrica a causa de les pluges persistents d'aquets dies. Els abonats creuen arribat el moment de que l'Empresa prengui les mesures necessàries per a evitar les freqüents interrupcions i faci algun sacrifici per a millorar el servei públic.

La subhasta de la fàbrica del gas que havia de celebrar-se al Jutjat de La Bisbal el dissabte dia 12 es va suspendre.

25-09-1908: L'ajuntament demana explicacions la Companyia d'Electricitat envers el nou contracte, perquè sembla que dita Companyia no se'l pren seriosament, ja que sovint manca la llum elèctrica i quan això passa deixa de vegades d'encendre els fanals de gas coneguts per guies.

21-11-1909: L'ajuntament de la Vila dona permís a D. Leopold Gil per a que pugui construir l'edifici que ha de servir per a Sub-Central, en el costat contrari del carrer on se l'hi havia concedit fa pocs dies.

28-11-1909: Es comença a construir, en els terrenys que Leopold Gil posseeix al carrer de Pi i Margall d'aquesta vila, l'edifici que ha de servir per a Sub-Central a l'empresa que assorteix d'energia elèctrica Palafrugell.

El projecte del Centre Transformador, és obra de l’arquitecte modernista Pere Domènech i Roura (1881-1962), fill de Lluís Domènech i Muntaner. Entre les seves obres cal remarcar la construcció l’any 1913 de la Cooperativa Agrícola de l’Espluga de Francolí, coneguda com “la Catedral del Vi” i la Cooperativa de Sarral (Conca de Barberà) construïda el 1914. Fou el continuador de l’obra inacabada de l’Hospital de Sant Pau, desprès de la mort del seu pare l’any 1923. Com arquitecte director de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, fou coautor de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, aleshores considerat el segon estadi més gran del món i destinat a allotjar els Jocs Olímpics del 1936, l’obra inaugurada el 20 de maig de 1929, i del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ambdues obres dins el marc de l´Exposició Internacional de Barcelona.

La subcentral de Pi i Margall construïda a iniciativa del senyor Leopold Gil i Llopart, rebia el subministrament elèctric del salt del Pasteral.

L'edifici de l'Energia

05-12-1909: Durant la nit del dijous al divendres d'aquesta setmana foren enderrocades, per una mà desconeguda, les obres que el senyor D. Leopold Gil està fent en un extrem del carrer de Pi i Margall.

24-04-1910: L'ajuntament rep una instancia del representant de D. Leopold Gil, demanant col·locar postes a la via pública, i l'Ajuntament després d'una detinguda discussió acorda per unanimitat que mentre el senyor Gil no hagi demanat permís per establir l'enllumenat elèctric, no procedeix l'autorització sol·licitada; i que se li ordeni la suspensió dels treballs que està practicant amb aquest objectiu.

L'ajuntament exigeix la Companyia d'electricitat d'aquesta Vila, el compliment més estricte de totes les condicions que li ha imposat la Jefatura d'Obres Públiques de la Província, al concedir-li permís per a portar energia des del Pasteral a Palafrugell, com també d'ésser rigorós en tot allò que tendeixi a oferir seguritat a les persones i per consegüent a evitar haver de lamentar fets com el que desgraciadament ocorregué el dia 15 del present a un obrer que va morir en tocar una làmpada elèctrica.

Això es fa avui mes necessari que mai, per quan es tindrà un voltatge molt més elevat, que serà de 22.000 volts i el perill augmentarà considerablement.

Precisa que eI concessionari tingui un personal apte i que practiqui contínuament una escrupolosa vigilància en tota la línia i cercionar-se de si en temps de pluges, per efectes de l'aigua que és tan bon conductor, pot establir-se una corrent continua entre el cable i l'espino que enrotlla part dels postes, cosa que seria somament perillosa.

15-05-1910: El senyor D. Leopold Gil, demana l'ajuntament que li autoritzi per a efectuar els estudis i preparatius necessaris per a portar a la Vila i en els mateixos llocs on estan col·locats els actuals transformadors, la força del Pasteral, sense perjudici de que a son degut temps i abans de que arribi la corrent, presenti a l'aprovació de I'ajuntament els plànols de Ia instal·lació; acordant-se per unanimitat que l'ajuntament no té atribucions per a atorgar-li l'autorització que sol·licita per ser de la competència del Govern Civil el concedir-li a tenor de lo que disposa l'apartat segon del article 8 del R. D. do 7 d'Octubre de 1904; i que tant sols competeix a la Corporació Municipal establir les bases per al servei d'enllumenat públic d'acord a les disposicions que regeixen en matèria de contractació per als serveis municipals continguts en la Instrucció aprovada per R. D. de 24 de febrer de 1905.

10-07-1910: En la reunió celebrada entre una Comissió de l'ajuntament i D. Leopold Gil per a concertar el contracte de l'enllumenat públic d'aquesta Vila per medi de la electricitat, després d'haver-se posat d'acord en casi tots els extrems que han de ser objecte del contracte; a una petita insinuació d'un dels comissionats, el senyor Gatius, l'expressat senyor Gil va dir de una manera clara i concisa, que els particulars que tinguin instal·lacions elèctriques en ses cases, se'ls hi farà el canvi que necessitin les mateixes per a rebre el fluid per medi de comptador, sens pago de cap classe sempre que no augmentin el nombre de làmpades que tinguin instal·lades, devent únicament pagar per les noves que vulguin instal·lar.

25-06-1911: El senyor D. Leopold Gil Llopart, és el nou gerent i propietari de la fàbrica de gas i de la portada d'energia elèctrica d'aquesta Vila, a fi de donar millor servei, projecta establir un altre Circuit que passaria per les poblacions de Cassà de la Selva, Sant Feliu de Guíxols i Palamós, fins arribar a la Vila.

02-10-1910: La societat "Ubach germans y Campderá" traspassa les fabriques de Gas i Electricitat al senyor Leopold Gil i Llopart.

08-10-1911: L'ajuntament acorda pagar a D. Leopold Gil l'import de les làmpades elèctriques subministrades per a l'enllumenat públic, el de la Casa de la Vila i el de l'Escorxador, durant el corrent any.

divendres 13-10-1911: L'ajuntament acorda posar en coneixement de la Comissió encarregada de redactar les bases per a la contractació de l'enllumenat públic, una instancia del Foment de la Industria suro-tapera d'aquesta Vila demanant que s'inclogui en el plec de condicions que deurà fer-se, l'obligació del contractista a subministrar gas, que es fixin els preus màxims d'energia elèctrica per a força motriu i que sigui motiu de rescissió del contracte l'incompliment de qualsevol d'aquestes condicions.

El dimecres dia 11, a conseqüència del fort aiguat, fou interromput el corrent elèctric quedant la població a les fosques i algunes fabriques sense força motriu.

A la Vila es diu que D. Leopold Gil vol suprimir la fàbrica de gas i acabar amb els talls en el subministrament elèctric instal·lant una línia de subministrament doble.

La parròquia va reconèixer que dit senyor no omet pas medis pera dotar-la d'un bon servei elèctric, però també opina que la supressió del gas aixecaria fortes protestes dels que l'utilitzen com á força motriu i del públic en general, que compta amb aquest servei com a medi de suplir les inevitables deficiències de la llum elèctrica.

29-10-1911: L'ajuntament redacta un informe referent als drets que té sobre la fàbrica del gas en virtut del contracte celebrat el 24 de Juny de 1881 i el requeriment fet a D. Leopold Gil relatiu a dit assumpte, acordant-se que se sol·liciti de qui correspongui l'aprovació del esmentat contracte.

S'acorda requerir l'empresa del gas d'aquesta vila per a que tingui en bon estat els fanals de l'enllumenat públic per a prestar servei els dies que no funcioni l'elèctric.

05-11-1911: L'Ajuntament, en la persona del seu alcalde, formula un requeriment notarial a D. Leopold Gil, propietari de la fàbrica de gas, donant compliment a l'acord del consistori, relatiu a reconeixement dels drets que la Vila té sobre l'esmentada fàbrica.

03-12-1911: Han estat remeses al Govern Civil d'aquesta Província, les bases del contracte que l'Ajuntament te establert amb la Societat Nait Vilaseca y C.°, a fi i efecte d'esser aprovades per aquella superior Autoritat.

17-12-1911: El diu que l'empresari dels serveis de gas i electricitat de la Vila don Leopold Gil a primers d'any te projectat parar la fàbrica de gas.

Aquesta decisió produiria un greu perjudici la població que a més de ser el gas l'enllumenat suplementari de l'electricitat, hi ha un gran nombre de fabricants que l'utilitzen com a força motriu.

04-2-1912: Es dona compte de la resolució del senyor Governador Civil declarant que l'Ajuntament no necessita autorització del Govern per a la inscripció en el Registre de la Propietat del dret de reversió al Municipi de la fàbrica del gas, consignat en el contracte celebrat entre la Corporació i la societat Nait, Vilaseca y Comp. I' any 1891, i s'acorda que per I'Alcaldia es gestioni la inscripció del dret de referència, amb l'actual propietari de la fàbrica.

10-03-1912: L'ajuntament redacta les bases per a l'enllumenat públic de la Vila.

12-05-1912: El regidor Sr. Gallart denuncia que el propietari de la fàbrica de gas, es nega a subministrar-ne a alguns particulars i demana al Sr. Alcalde que intervingui en l'assumpte a l'objecte d'emparar tots aquells en els seus drets.

06-1912: Es canvien els fanals de gas per uns altres d'elèctrics. Es talla definitivament el subministrament de gas per a enllumenat públic. Es produeixen molts talls elèctrics.

25-09-1912: S' adjudica definitivament el servei del enllumenat públic i subministrament de força motriu mitjançant electricitat al senyor D. Leopold Gil i Llopart.

15-06-1913: Es succeeixen els talls de llum a la Vila.

04-02-1912: Es dona compte de la resolució del senyor Governador Civil declarant que l'Ajuntament no necessita autorització del Govern per a la inscripció en el Registre de la Propietat, del dret de reversió al Municipi de la fàbrica el gas, consignat en el contracte celebrat entre la Corporació i la societat Nait, Vilaseca y Comp. I'any 1891, i s'acorda que per I'Alcaldia es gestioni la inscripció del dret de referència, amb l'actual propietari de la fàbrica.

24-03-1912: Aquesta setmana l'Empresa del gas feu repartir un avís imprès entre els seus abonats, anunciant-los-hi que en virtut de l'alça que han experimental els carbons amb motiu de la vaga dels miners anglesos, es veia obligada á pujar á 80 cèntims el preu del metre cúbic de l'esmentat fluid.

Aquest augment, que representa esser del 100 per 100, fou comentat molt desfavorablement vers l'Empresa que, faltant allò convingut entre ella i l'Ajuntament, no repara en medis per a aconseguir que ningú consumeixi gas, que és el fi que persegueix, per ser la mateixa que subministra el fluid elèctric en aquesta vila.

Més, si com sempre, les autoritats estan a la mira per a defensar els interessos de sos administrats, difícil li serà a l'Empresa aconseguir son objectiu, com tampoc cobrar el metre cúbic de gas a major preu de 40 cèntims, que és el màxim a que pot cobrar-lo, segons se estableix en el al·ludit contracte, firmat l'any 1881.

El procedir del senyor Alcalde, publicant l'edicte que inserim a continuació, ha sigut unànimement aplaudit. El senyor Vergés, amb tal mida, ha contribuït com altres vegades es begueren obligats els senyors Morató i Bonany, a parar els peus a l'Empresa quan pretén excedir-se dels seus drets i a que el públic conegui fins on aquests arriben.

Diu així l'edicte:

"EDICTO:

D. José Vergés Barris Alcalde Constitucional de esta Villa.

Hago saber:

Que habiendo llegado á conocimiento de esta Alcaldía que la empresa que suministra gas para el alumbrado público y particular de esta Villa ha circulado entre sus abonadas una hoja, participándoles haber aumentado el precio del fluido a 0'80 pesetas por metro cúbico, lo que ha producido la consiguiente alarma entre los mismos, he creído conveniente hacer saber al público, por medio del presente, que según el artículo 7 del contrato celebrado entre este Ayuntamiento y la sociedad concesionaria en 4 Febrero de 1898, que el precio máximo que han de pagar los particulares por cada metro cúbico de gas que consuman es de 40 céntimos de peseta. Lo que se hace público por medio del presente para conocimiento de los interesados a quien esta Alcaldía está dispuesta á ampararles sus derechos dentro la esfera de sus atribuciones y por cuantos medios estén al alcance de la misma.—Palafrugell 18 Marzo de 1912.

El Alcalde- J. Vergés".

20-07-1913: Les noves làmpades de wolframi trefilat, el consum de les quals és d'un volt o menys per bugia, se'n diuen "MAZDA" als Estats units i "EGMAR" a Espanya, en adoptar la Societat "AEG" la mateixa patent. 

Aquesta làmpada substituí l'antiga làmpada de filament metàl·lic de pasta, la qual era d'un ús tan fràgil que les classes modestes temien adquirir-la, de tan curta vida que tenien i al preu al que havien de ser adquirides.

Les làmpades «EGMAR» de 5, 10,10 i 25 bugies, valen 2 Ptes. La de 32 bugies val 2'10 Ptes. i la de 50 bugies 2'20 Ptes. 

04-01-1914: Uns lladres durant la nit del dimarts, intentaren robar a la fàbrica de gas perforant el sostre del despatx i forçant la caixa de cabals. No pogueren aconseguir el seu objectiu i fugiren deixant abandonades alguna eina de l'ofici.

No es va poder atrapar els malfactors.

19-04-1914: L'ajuntament s'apressa per prendre possessió de la fabrica de gas.

****************************************

Publicació de data 19 d'abril de 1892 a La Vanguardia sobre la inauguració de la fàbrica.

El domingo próximo tendrà lugar en la industrial vila de Palafrugell la inauguración del Gas Rico, cuya instalación ha corrido a cargo de la "Sociedad general de alumbrado de España y Portugal". A dicho acto asistirán las autoridades de la provincia de Gerona, la prensa de la misma, la de esta capital y representantes de algunos periódicos de Madrid.

La comitiva se reunirá en la estación de Francia, saliendo de esta capital en el tren de las 6 de la mañana de dicho dia. En la estación de Gerona se agregarán las autoridades y prensa de aquella ciudad , bajando en Flassá; desde allí se encaminarán en carruaje a la Bisbal, en cuya villa se servirá un espléndido almuerzo, saliendo después para Palafrugell en donde tendrá lugar por la noche la solemne bendición de los aparatos, apareciendo la población iluminada, y dándose después bailes en los casinos y entoldados.

****************************************