JOAN LLAMBÍ ALBERTÍ - MARIÀ VENDRELL REIXACH
REPRESALIATS FRANQUISTES
SANTA CRISTINA D'ARO - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Als catorze anys, Joan Llambí, anava a l’Escola Nacional que dirigia el mestre Bonaventura Mir. Aquesta fotografia es va fer amb el grup de nens l’any 1927. [AMSCA, 14.16, 00024].
Fill de Jaume i Francesca, nasqué al barri de l’Església,
de Santa Cristina d’Aro, el 13 de maig de 1912. De jove s’involucrà en les
activitats socials i gaudí de molts carnavals amb la «Penya els Tranquils». No
es casà mai i treballà de paleta. A les eleccions de febrer de 1936 votà a
favor del Front Popular, candidatura a la qual donà suport en tot moment. Quan
esclatà la Guerra Civil, el juliol de 1936, formà part del Comitè de Milícies
Antifeixistes que s’organitzà al poble, per la CNT. Atès que havia fet el
servei militar, li entregaren un mosquetó. No era l’única arma de foc que
posseïa, perquè en una armeria de La Bisbal adquirí una pistola i la duia
sempre a sobre. Inicialment, confiscava els vehicles i la gasolina de la gent
benestant. Quan arribà l’ordre de baixar les campanes de l’església parroquial,
així com les de la contrada, acatà ordres. Al front necessitaven munició que
fabricarien un cop les tinguessin foses. Protagonitzà un fet, junt amb
l’agutzil Lluís Clara, de conseqüències nefastes, quan anaren a buscar el
campaner de Solius perquè els digués on tenien amagades les armes. L’amenaçaren
de mort davant del seu pare i aquest quedà tan trasbalsat que, uns mesos
després, morí a causa del tropell. Acabada la guerra, dos falangistes
guixolencs el detingueren, el març de 1939. L’acusaren de ser d’esquerres, de
custodiar les armes del Comitè a casa seva i de sembrar el terror allà on anava
—sumaríssim d’urgència núm. 200—. A finals de mes se celebrà el consell de
guerra a Girona, junt amb vuit homes més. El fiscal demanava la pena de mort
per a cinc d’ells. A quatre els commutaren per a presó perpètua, a en Joan, no.
El 4 de maig l’auditor de guerra confirmava que el Caudillo s’havia assabentat
de la condemna. Sis dies més tard entrava en capella i la matinada del dia 11
se l’endugueren al cementiri on, a tocar d’un mur, quatre bales li esbardellaren
el pit. El seu pare morí un temps després, de pena, segons explicà Pepita Costa
en una carta que envià al seu marit, Àngel Sala, a la presó. La nit que deixà
aquest món, el 2 d’abril de 1940, l’home es tornà boig i cridà el seu nom entre
udols de desesper. Al seu enterrament hi acudí la màxima autoritat local,
aquell qui, en els informes, assegurà que en Joan era un destacado extremista
en ideas anárquicas dando siempre un mal ejemplo a las personas de buena
voluntad y decentes. Hipocresia en estat pur.
Retrat de Marià Vendrell fet a l’estudi Sabater de Sant
Feliu de Guíxols. [AMSCA, 15.26, 09002. Cessió de Júlia Vendrell].
Nasqué a Llagostera el 10 d’agost de 1898. Fill de Josep
i Francesca, de jove vingué a viure a Santa Cristina d’Aro i es casà amb la
filla del mas del Molí dels Frares, Maria Canals, amb qui tingué tres fills,
Josep, Dolors i Eugeni. Treballava de xofer a Can Dispès de Sant Feliu de
Guíxols i ajudava els sogres en les feines del camp. Home d’esquerres, abans de
la guerra estava afiliat al Sindicat d’Agricultors. Formà part del Comitè de
Milícies Antifeixistes per Esquerra Republicana de Catalunya i li entregaren un
fusell. N’era el xofer i solia acompanyar el president Artur Lloveras a cobrar
les multes que imposaven per fer front a les despeses. En una ocasió es
desplaçaren a casa del guixolenc Sibils i acordaren, sense cap mena de
violència, que pagués 500 pessetes setmanals. L’agost de 1936 li encomanaren un
servei que amb el temps el perjudicà. Algú localitzà dos cossos prop del Mas
Gran, de Romanyà —probablement, els dels calongins Lluís Faig i Enric Displàs
que s’esmenten a la Causa General—, i ell acompanyà amb un cotxe confiscat, el
jutge municipal, l’agutzil i el secretari de l’Ajuntament, per aixecar els
cadàvers a fi d’enterrar-los en una fossa al cementiri de Romanyà. Un cop
dissolt el Comitè, fou uns mesos conseller de l’Ajuntament per la CNT, entre
octubre de 1936 i maig de 1937. Tanmateix, sembla ser que després es reclogué a
casa, com si hagués quedat corprès pel que li havia tocat viure en aquells
temps tan difícils. L’abril de 1939 fou detingut per la Guàrdia Civil. En el
seu primer atestat l’acusen d’element extremista i, com a xofer, d’actuar en
tots els casos, un dels quals l’assassinat de dos individus, els dos homes
trobats morts a Romanyà. Ell, en tot moment, ho negà: prestava els serveis que
li ordenaven. El dia 14 s’inicien les actuacions contra ell i nou cristinencs
més amb el sumaríssim d’urgència núm. 514. El 12 de maig se celebrà el consell
de guerra i el condemnaren a pena de mort. No fou fins al juliol que es
confirmà que S.E. el Jefe del Estado, noticiada de que le ha sido la parte
dispositiva de la sentencia que pronunció el Consejo de Guerra Permanente nº3,
se da por ENTERADO de la pena impuesta a Mariano Vendrell Reixach. L’execució
es dugué a terme dos mesos després, la matinada del 28 de juliol, i el seu cos,
foradat per les bales feixistes, reposa a la fossa comuna del cementiri de
Girona al costat de més de mig miler de malaventurats.
En aquesta fotografia, feta davant del porxo del Mas d’en Ramon, en Marià ja era mort. D’esquerra a dreta, el seu fill Josep, un nebot, el seu sogre Josep Canals, els seus fills Dolors i Eugeni, la seva sogra Catalina Alsina i la seva vídua Ma- ria. [Arxiu particular Júlia Vendrell].
Cada vegada que un pres abandonava la presó de Girona o la de Salt, camí del cementiri, Josep Figueras anotava la data de l’afusellament, el nom i cognom, i on residia. Joan Llambí i Marià Vendrell hi consten ins- crits l’11 de maig de 1939.
.jpg)
