Seguidors

dilluns, 27 d’abril del 2026

MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA

LA CANAL - LES COLÒNIES DE LA LLIGA D'HIGIENE ESCOLAR DE SABADELL

TONA - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 


La Canal era una de les principals masies històriques de Tona. Tot i haver estat enderrocada, encara resta bona part dels murs de la planta baixa i del primer pis.

En els anys trenta del segle XX, aquesta masia es va utilitzar  com a casa de colònies de la Lliga d'Higiene Escolar de Sabadell.

El 1939, el masover de la finca, que havia estat regidor durant la Guerra Civil, va ser afusellat.

El lloc de la Canal és documentat des de l'any 1027i el mas, des del 1123. Molts dels seus hereus van ser batlles del poble. L'edifici, ara en ruïnes, era una construcció de la primera meitat del segle XIX, a quatre vents, amb una galeria d'estil isabelí. Al costat de la masia hi ha el bosquet de la Canal i, una mica més cap al sud, la torre del molí de vent del pou. Dins la finca, prop del carrer de Taradell, hi havia l'era de Baix.

Entre el 1930 i el 1937, cada estiu, la casa de la Canal va acollir unes colònies organitzades per la Lliga d'Higiene Escolar de Sabadell per a infants de famílies humils, sota la direcció dels mestres Enric Casassas Cantó i Carme Simó Saco, que impulsaven el moviment de renovació pedagògica d'aquells anys. Les activitats de les colònies pretenien educar els nois i noies en el sentit de la responsabilitat  i la cooperació, l'interès per l'entorn i l'estima del país. El 1935, Enric Casassas va publicar el llibre Tona. Descripció històrica i geogràfica, primera monografia sobre el poble tonenc. En acabar la Guerra Civil, Casasses i Simó, que eren matrimoni, van ser víctimes d'un procés de depuració.

Els anys 1940 i 1941, la Canal va ser utilitzada com a casa de Colònies del Frente de Juventudes de la Falange. El caràcter d'aquestes activitats d'estiu va ser ben diferent del de les colònies dels anys trenta.

En acabar la guerra, el masover de la Canal, Lluís Parés Planelló, militant del PSUC i de la Unió de Rabassaires, regidor de l'Ajuntament de Tona els anys 1934 i 1936-1937, va ser detingut per les autoritats franquistes. Sotmés a un procés sumaríssim, un tribunal militar el va condemnar a mort. Va ser executat al Camp de la Bota el 23 d'abril de 1939.


Infants de les colònies escolars jugant, d'excursió per Tona. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Tona. Col·lecció L'Abans. Fons Arxiu Ramon Batllés.


La Canal als anys trenta, amb la inscripció a la façana Colònia Escolar de Sabadell. Autor desconegut. Artxiu Municipal de Tona. Col·lecció L'Abans. Fons Arxiu Ramon Batllés.


La família dels masovers de la Canal cap al 1935. Lluís Parés i la seva esposa, Teresa Riera, amb els seus vuit fills. Autor desconegut. Arxiu Municipal de Tona. Col·lecció L'Abans. Fons Teresa Parés Riera.











******************************************************
Enllaç amb informació de la Canal:

Estil / època: Medieval Modern Contemporani Isabelí Popular, segle XVII-XIX, any 1123

Descripció:

Runes del que va ser el mas de la Canal, un immoble històric de Tona. Actualment, només es conserven parcialment les façanes perimetrals de la casa a nivell de planta baixa, que formen una planta gairebé quadrada, que deuen pertànyer a la última refacció important de la casa, al segle XIX.

La construcció era de pedra irregular i tàpia, amb les obertures amb muntants i llindes de pedra ben treballada. A la part sud es conserva parcialment una porta principal dovellada feta amb arc de mig punt.

L’entorn del mas és avui un bosquet amb un parc públic, on destaca un molí de vent que treia aigua d’un pou per regar els camps de conreu.

Observacions: 

Segons els redactors del (POUM, 2011), l'edificació original tenia molt interès com exemple del patrimoni rural. Ara, desaparegut quasi del tot l'edifici, s'ha convertit, de fet, en un jaciment arqueològic.

Història:

Com a lloc, la Canal està documentat des de l’any 1027, i el mas des del 1123. La Canal era una masia de planta baixa, amb un alçat de tres plantes i golfes. La casa era coberta a quatre vessants i coronada per un cos central quadrat amb una petita torre al capdamunt. És probable que l’última construcció es realitzés sobre alguna de més antiga a mitjan del segle XIX. La façana de migdia, on es conserva parcialment la porta d’entrada, destacava per presentar una galeria d’estil isabelí estructurada a partir de quatre dobles arcades. sense mainell. Entremig hi havia pilars de secció quadrada.

El topònim de “la Canal” és ben significatiu de l'indret. Equival a la paraula rec i evoca com deurien ser les terres on més endavant s'hi documentarà el mas Canal. Aquesta masia és emplaçada a la part de ponent del Verinal, una gran esplanada de terres baixes on hi  anava  a raure el torrent  de la  Font  Morta o de Sot Flori i on tal vegada ja  al segle XI hom havia obert alguns canals o recs de desguàs per posar en conreu aquestes terres (BOECK, PUIGFERRAT; 1996).

El lloc de la Canal està documentat des de 1027 i el mas des del 1123. L'any 1027, una dona que es deia Belleda va fer donació al monestir de Sta. Maria de Ripoll d'unes cases i unes terres. Ja l’any 1123, els Centelles, un llinatge destacat de la Plana, apareixen com a senyors del mas, el qual donaren al monestir de Santa Maria de l’Estany. D'altres senyors tenien dret sobre el mas Canal en aquests moments, que van anar donant al mateix monestir, fins a l’any 1194, que Guillem Ramon de Montcada, senyor del castell de Tona, renuncia als seus drets al mas perquè quedés definitivament en les mans del monestir de l’Estany. El cenobi perllongà el seu domini sobre la Canal fins a la segona meitat del segle XIV, quan van vendre el mas. (POUM, 2011).

És probable que la Canal passés al benefici de Sant Lluc i Sant Blai instituïts a la catedral de Vic. Al començament del segle XIX, l’hereu del mas -de la família Canal- encara pagava cada any un cens al prevere que ostentava el benefici (Lleopart, 2005).

Pere Canal és el primer hereu reconegut del mas.

És en terres d’aquesta propietat al costat del camí ral, que es comencen a construir unes quantes cases, que originen el poble actual de Tona al segle XVI. (Lleopart,2005)

A partir del segle XVII  es troben diferents hereus de la Canal com a càrrecs públics municipals. El primer conegut és Josep Canal que el 1689 era síndic de la universitat del terme de Tona i que segurament dona suport a l’aixecament dels Barratines. (POUM,2011).

El segle XIX el mas adquireix l’aire senyorial amb el qual apareix en les imatges que es conserven. La decadència de l’immoble arriba a mitjans d’aquest segle, quan Josep Canals se la ven pels deutes que té, a Jaume Guix i Segura. A partir d’aquí el mas va anar passant de mans contínuament. (POUM, 2011).

Ja al segle XX, de 1930 al 1937, va servir de casa de colònies d’estiu de la Lliga d’Higiene Escolar de Sabadell (Lleopart, 2005). El bosquet del costat era zona d’esbarjo dels nois i noies del poble, com la bassa.

L’any 1988, el mal estat de l’immoble fa que els últims masovers que hi vivien des de 1914, marxessin. L’última propietat va vendre el mas a l’Institut Català del Sòl l’any 1994. Aquest fet va permetre la creació de la sala la Canal, un local municipal destinada a l’activitat cultural inaugurat l’any 1995, i la urbanització de la finca, que ha donat lloc al naixement d'un nou barri del poble, el barri de la Canal (POUM, 2011).

L’amenaça de ruïna va provocar l’enderrocament del mas l’any 2001.

Ruïnes del mas la Canal


Un mas important en la història de Tona

El document conegut més antic que esmenta el lloc de la Canal és del 1027. Aquest topònim fa pensar en la conducció de l'aigua. Podria tenir alguna relació amb el torrent de la Font Morta, que passava a migdia i a llevant de la finca, o, tal vegada, amb recs de desguàs que permetessin l'assecament i el conreu d'aquestes terres.

Durant el segle XII, per donacions -de Gilabert de Centelles i altres senyors- i cessions de drets, el mas la Canal va passar a mans del monestir de Santa Maria de l'Estany. La família de pagesos de remença que vivien i treballaven al mas portava, és clar, el cognom Canal. Entre els anys 1363 i 1373, el monestir de l'Estany es va vendre gairebé tots els béns que tenia a Osona. És probable que la Canal passés al benefici de Sant Lluc i Sant Blai instituït a la catedral de Vic. Al començament del segle XIX, l'hereu del mas -de la família Canal- encara pagava cada any un cens al prevere que ostentava el benefici.

En terres d'aquesta propietat, al costat del camí ral, es va construir unes quantes cases del carrer que a partir del segle XVI va originar el poble actual de Tona, i es van obrir la plaça Major i, més tard, el carrer de la Font (o carrer de la Font d'en Canal, com s'anomenava antigament), seguint el traçat d'un camí ramader. D'altra banda, entre els segles XVII i XIX, diversos hereus de la Canal van tenir la responsabilitat de càrrecs públics municipals. A mitjan segle XIX, el darrer Canal que havia heretat la finca (que era portada per masovers) la va vendre.

Del 1930 al 1937, va seri de casa de colònies d'estiu de la Lliga d'Higiene Escolar de Sabadell. Els responsables de les colònies, els mestres Enric Casassas i Carme Simó, d'acord amb la renovació pedagògica d'aquells anys, organitzaven activitats molts diverses: d'educació física, de descoberta de l'entorn, escolars, de música i dansa, de treballs manuals, d'escenificació de rondalles i titelles, de redacció d'un diari, etc. Els nens i nenes també anaven a prendre les aigües al balneari Roqueta. Eren de famílies humils de Sabadell, Barcelona i Terrassa.

El 1988, a causa del mal estat de la casa, els Parés, masovers que hi vivien des del 1914, van haver de marxar-ne. Cinc anys més tard, l'Institut Català del Sòl va adquirir la finca per urbanitzar-la i construir-hi habitatges de promoció pública. Poc després, s'inaugurava la sala polivalent que també du el nom d'aquest lloc històric.

La masia de la Canal, ja que amanaçava ruïna, va ser enderrocada l'any 2001. Només se'n conserven, parcialment, els murs de la planta baixa. Ara el bosquet és un parc públic.

Amaderu Lleopart i Costa

*********************************************

Enllaç amb informació:


*********************************************



*********************************************




MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA

FÀBRICA TÈXTIL ESTABANELL i PAHISA 

LA GUERRA CIVIL I EL MÓN DEL TREBALL

TONA - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


El 1920 es va construir la fàbrica Estabanell i Pahisa, al barri del Raval. No gaire abans, el 1913, aquesta mateixa empresa havia fet arribar l'electricitat al poble. 

L'esclat de la Guerra Civil va suposar la col·lectivització d'aquesta fàbrica. Durant el temps de guerra, algunes treballadores van ser acomiadades i processades; en el franquisme, també hi va haver episodis de repressió: acomiadaments i empresonaments de persones que hi treballaven.

L'Estabanell, la Fàbrica, va ser la indústria més important del poble durant molts anys. Va donar feina a moltes persones: la immensa majoria eren dones, de Tona i de municipis veïns. Es dedicava al teixit de cotó i, poc abans de tancar, als anys noranta del segle XX, víctima de la crisi del tèxtil català, es va convertir en taller de confecció.

A la tardor del 1936, la plantilla la formaven 167 persones: totes eren dones, excepte alguns teixidors, i la gent del despatx i els contramestres. A causa de la dificultat de proveir-se de fil de cotó, per la guerra, entre el juny del 1936 i el juny del 1938 la producció de la Fàbrica va caure un 79%. Es va acabar treballant només tres dies a la setmana; s'hi fabricava roba militar.

El 13 de novembre de 1936, l'encarregat de la Fàbrica, Antoni Mirambell Gori, que havia estat regidor de la Lliga Catalana abans de l'inici de la Guerra Civil, i nou homes més d'ideologia dretana, van ser detinguts i conduïts a la presó de Sant Elies de Barcelona, d'on van ser alliberats pocs dies després. El març del 1938, deu treballadores, que eren familiars de desertors, com a represàlia, van ser acomiadades. Algunes d'elles van ser procesades, acusades de simpatitzar amb el bàndol franquista, i condemmandes a presó.

Acabada la guerra, quatre treballadores i un treballador que havien format part del Comité de Control Obrer, o amb altres càrrecs dins la Fàbrica, foren processats per un tribunal militar. Reberen penes de presó. També foren acomiadades treballadores considerades desafectes al nou règim.


Vista general de la Fàbrica i el poble als anys trenta. Autor desconegut, Arxiu Municipal de Tona. Col·lecció L'Abans. Fons Arxiu Ramon Batllés.







*****************************************************

Enllaç amb informació de la Fàbrica Estabanell i Pahisa:

Estil / època: contemporani, segle XX, any 1920

Descripció:

Aquest conjunt arquitectònic consta de cinc naus adossades i un habitatge exempt, organitzats de manera que formen una composició harmònica. Les tres naus principals configuren una planta en forma de “U”, mentre que les altres tres es disposen paral·lelament dins del perímetre de la mateixa forma.

Les naus, de planta rectangular, es caracteritzen per teulades a dues vessants. Les façanes laterals que donen a l’exterior es distingeixen per les seves finestres amb arcs rebaixats, emmarcades per motllures decoratives.

La façana principal presenta una alternança visual de naus d’amplades diferents: les més estretes, que integren els portals d’entrada, inclouen finestrals rectangulars a banda i banda, mentre que les naus més àmplies mostren finestres d’arc rebaixat amb motllures, complementades amb obertures addicionals rectangulars a la part superior. Destaca també un cos central que incorpora una porta amb una petita teuladeta, afegint un detall singular al conjunt.

La part superior de les façanes es remata amb una barbacana formada per biguetes, llates de fusta i maó ceràmic.

Història:

La fàbrica Estabanell i Pahisa es va construir l’any 1920 (tot i que hi ha ampliacions posteriors). Uns anys abans, l’any 1913, la mateixa empresa havia fet arribar l’electricitat al poble. Va ser la indústria més important del poble durant molt de temps. Es dedicava al teixit de cotó i donava feina majoritàriament a dones, del poble i de l’entorn. En moments de màxim esplendor de la fàbrica, va ocupar 176 persones. Només als despatxos, els contramestres i alguns teixidors eren homes.

L'empresa Estabanell, coneguda popularment com "La Fàbrica", tenia la factoria més gran a Centelles, i van ser les vagues del 1919 i 1920 les que va afavorir que es potenciés la de Tona (IPEC).

Durant la Guerra Civil, la manca de matèria prima va fer que reduís un 70% la producció, que es dedicava a produir roba militar. L’empresa va ser col·lectivitzada i va haver repressió primer sobre les persones d’ideologia dretana, i durant el franquisme sobre les persones que s’havien mantingut fidels a la República, amb acomiadaments i penes de presó.

La reconversió a taller de confecció no va salvar l’empresa víctima de la crisi del tèxtil català, que va tancar els anys noranta del segle XX (Memorial democràtic).

*****************************************************
Enllaç amb informació:

*****************************************************








MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA 

LA FOSSA COMUNA DE L'HOSPITAL MILITAR DE BANYOLES

BANYOLES - EL PLA DE L'ESTANY

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/



El cop d'estat del 18 de juliol de 1936 contra la Segona República va desencadenar un conflicte civil armat de grans dimensions. A Catalunya, el sollevament es va aturar momentàniament i, en paral·lel, es van encetar experiències revolucionàries que van comportar episodis d'assassinats indiscriminats. Al Pla de l'Estany es produïren diverses accions d'aquesta índole, que afectaren persones d'adscripció conservadora o a membres de l'Església que, en alguns casos, acabaren enterrats en fosses clandestines.

A mesura que els fronts de combat s'acostaven al Principat, els responsables de la logística militar republicana van anar erigint un sistema sanitari per atendre les persones ferides. Banyoles va ocupar un lloc preeminent en aquesta xarxa d'atenció i cures. En aquest sentit, el Monestir de Sant Esteve va esdevenir, des de mitjan 1938, un hospital militar (o "de sang"); en concret la Clínica Militar número 3 de l'Agrupació d'Hospitals Militars de Girona, on hi van morir més d'un centenar de soldats de l'Exèrcit republicà. Entre el desembre de 1938 i el febrer de 1939, la manca de mitjans i la desfeta imminent republicana van incrementar el nombre de decessos a l'Hospital. A parir d'aleshores, i a causa de la manca de nínxols disponibles, les restes mortals van ser inhumades a la fossa comuna d'aquest cementiri, junt amb els refugiats de guerra i les persones sense recursos. A banda d'aquesta fossa, també es té coneixement que, a la comarca, hi hauria hagut altres llocs d'enterrament, de caire molt improvisat, amb presoners afusellats per l'exèrcit republicà en retirada i soldats republicans caiguts en algunes escaramusses de darrera hora a principis de febrer de 1939 o executats en calent per les unitats franquistes que ocupaven el territori.

Acabada la Guerra Civil, la nova comissió gestora municipal de Banyoles va enviar als familiars de les persones enterrades en nínxols una notificació perquè es fessin càrrec de les restes ja que, altrament, serien traslladades a l'ossera. Tot semba indicar que aquest darrer fou el destí de la majoria dels cossos d'aquests soldats.

La relació provisional dels soldats enterrats identificats és la que es reprodueix en aquest monòlit, tot i que es desconeix si posteriorment es van traslladar a una altre ossera.


Entrada al'antic Monestir de Sant Esteve de Banyoles. Juliol de 1939. Autor Lluís Gelpí. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, fons de la Casa Missió de Banyoles.


Soldats ferits i infermeres (a la dreta, Maria Prat) al claustre de l'antic Monestir de Sant Esteve a l'any 1938. Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Esyany, arxiu de Complement de l'Arxiu Municipal de Banyoles.





Relació provisional dels soldats enterrats






Fitxa de l'ingrés del soldat ferit Octavi Castells Bosch ingressat a l'Hospital Militar de Banyoles. Va morir el 4 d'octubre de 1938 als 19 anys  i va ser enterrat al nínxol de tercera classe número 788. 
Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, col·lecció de l'Arxiu Municipal de Banyoles.


Fitxa d'ngrés del saldat ferit (comissari polític) Antonio Gálvez Griñán ingressat a l'Hospital Militar de Banyoles. Va morir el 3 d'octubre de 1938 als 23 anys i va ser enterrat al nínxol de tercera classe número 787 i posteriorment traslladat a l'ossera.
Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, col·lecció de l'Arxiu Municipal de Banyoles.


Llibre de registre d'enterraments del Cementiri Municipal de Banyoles del 6 al 24 de gener de 1939.
Arxiu Comarcal del Pla de l'Esyany, fons de l'Ajuntament de Banyoles.


**********************************************
Enllaços amb informació:



**********************************************













diumenge, 26 d’abril del 2026

  MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA

EL MONUMENT ALS CAIGUTS AL CEMENTIRI DE BANYOLES

BANYOLES - EL PLA DE L'ESTANY

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


La dictadura franquista va promoure arreu la construcció de monuments commemoratius de la Cruzada com un recurs més per fixar en la memòria col·lectiva el relat dels vencedors de la Guerra Civil. Així, el 1949 es va col·locar a l'entrada de l'església parroquial de Santa Maria dels Turers una làpida "en honor de ls Caídos y Mártires de nuestra ciudad".

L'afany de bastir "llocs de memòria" del bàndol nacional no es va aturar aquí i es va decidir fer un altre monument, més ambiciós. Després de considerar diferents emplaçaments, finalment es va optar pel cementiri municipal. L'1 d'abril de 1951, amb motiu del Día de la Victoria, es va celebrar una missa a l'església parroquial i, tot seguit, l'alcalde va inaugurar el monumento de los caídos. Aquest monòlit piramidal, obra de l'arquitecte municipal Francesc Figueras i de Ameller (Banyoles, 1902-1992), es va edificar amb pedra grisa de Girona i té una alçada d'uns tres metres i una amplada màxima de dos metres a la seva base. A la part frontal hi ha esculpida una creu i hi figurava la inscripció, emmarcada per dos florons i l'antic escut de Banyoles, "Caidos por Dios y por España. !Presentes!. Als dos laterals,, s'hi van esculpir el jou i les fletxes falangistes (del Movimiento) i la creu de Borgoña carlista, i a la cara posterior s'hi va inscriure "Bañolas a su caídos MCMXXXVI - MCMXXXIX".

Una reivindicació ciutadana va impulsar l'any 1977 la substitució d'aquesta inscripció per una altra que suposés "una forma honrada de recordar a tots els que d'un i altre costat de les trinxeres varen defensar uns ideals que consideraven justos". A aquesta petició, també s'hi va afegir la Comissió d'Informació i Control Municipal de Banyoles, formada pels diferents partits polítics democràtics banyolins i les associacions de veïns, que volien democratitzar l'Ajuntament franquista. Finalment, la corporació local va atendre aquesta reclamació, va suprimir tots els símbols franquistes i va fixar el text: "En recordança de tots els morts. 1936-1939".


Aspecte original del monòlit abans de l'eliminació de tota la simbologia franquista. 
9 de març de 1969. Autor desconegut. Arxiu Comarcal del Pla de l'Estany, fons d'Antoni maria Rigau i Rigau, 227.


L'alcalde Miquel Boix fent una ofrena floral al monument a la dècadade 1950. 
Autor deconegut. Col·lecció de Josep Mª Capellà.



"En recordança de tots els morts. 1936-1939"






***************************************************
Enllaços amb informació:




***************************************************