Seguidors

dilluns, 26 de novembre del 2018

CAN SANGLAS
Manlleu - Osona

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


Obra de l'arquitecte Isidre Puig Boada (Barcelona 1891-1987)

Isidre Pui gBoada





Enllaç amb informació i descripció:

que diu:
Època: mitjan segle XX
Descripció:
Edifici de planta, dos pisos caseta i golfes amb cinc eixos compositius verticals molt marcats. L'estructura de la façana es va repetint seguint el següent mòdul: a ran de carrer trobem un portal d'arc rebaixat amb dovelles regulars, al primer pis un balcó amb brancals i llinda de pedra i barana de ferro forjat, el segon pis també hi ha un balcó, però més petit. Per últim tenim un òcul ovalat a les golfes.
A la planta baixa hi ha un sòcol de carreus de pedra, mentre que la resta de l'edifici és arrebossat. El ràfec de la coberta se sustenta per biguetes de fusta. La dovella central del portal d'accés mostra un medalló esculpit.
 
Notícies històriques:
Aquest era l'habitatge de la família Sanglas. Josep Sanglàs tenia al 1842 una petita fàbrica de teixits de cotó que amplià amb una filatura moguda per energia hidràulica aprofitant el canal industrial del Ter. El seu nét Josep Sanglàs Alsina, junt amb Josep Serra, el 1908 va fundar la S.A. Serra, la gran constructora catalana de maquinària tèxtil.

Al catàleg d'edificis urbans publicat per l'ajuntament de Manlleu diu:
Construïda per l'arquitecte Isidre Puig Boada, sobre un edifici anterior, probablement del segle XVIII.
Cada eix està compost per un portal d'arc rebaixatamb dovelles regulars a la planta baixa, un balcó de baranes de ferro forjat amb l'obertura de linies rectes amb brancals i dintell de pedra irregulars, en la planta segona un altre balcó de baranes de ferro forjat amb l'obertura més petita també de linies rectes i  amb els brancals i llindes de pedra regular, a sobre un òcul oval dona llum a les golfes. Les dovelles del portal central estan més treballades i la central té un medalló esculpit.
L'edifici té un sòcol de carreus de pedra, mentre que la resta està arerebossada. El ràfec de la coberta es sustenta per biguetes de fusta.
Aquest era l'habitatge de la família Sanglas.

Altre informació trobada a internet però que ara mateix desconec l'enllaç i que diu:
Cal remarcar les baranes de forja i els treballs en pedra picada de la façana, el cancell d'entrada i l'escala. Els Sanglas formen part de la primera fornada de fabricants de la vila. Josep Sanglas tenia establerta, el 1842, una petita fàbrica de teixits de cotó que amplià amb una filatura, moguda amb energia hidràulica, aprofitant el canal industrial. El seu nét, Josep Sanglas Alsina, impulsà diverses obres de mecenatge a la vila, com el Patronat de Cultura, creat el 1930, amb un gran esperit liberal.







CASA BARROCA
Manlleu - Osona

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa









Enllaç amb informació i descripció:

que diu:
Època: segle XVIII
Descripció:
Habitatge plurifamilar de planta baixa i dos pisos. Les dues primeres plantes són del segle XVIII, i la tercera es deu a una reforma molt posterior. A ran de carrer hi ha una gran portada i una finestra. Al primer pis hi ha un balcó amb una llinda esculpida, just damunt de la portalada, i als costats sengles finestres. Les llindes -amb les dates 1698, 1705 i 1731- i els brancals són de pedra.
El segon pis, que presenta quatre finestres juntes, va ser afegida posteriorment.

Altre informació trobada a internet però que ara mateix desconec l'enllaç i que diu:
Habitatge del segle XVIII amb la tercea planta reformada, d'estil popular-barroc, amb els bancalls i llindes de pedra treballada. És el prototipus de casa del carrer Sant Domènec, de caràcter plurifamiliar, abans de les transformacions del segle XIX i, sobretot, de principis del XX. Conserva llindes de 1698 i 1731 a la planta baixa i una altra de 1705 al primer pis.











CAN VILASECA 
altres noms Casa Goula - Can Serva
Manlleu - Osona

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


Edifici de 1924, d'estil noucentista, construït sobre un habitatge anterior, i dissenyat per l'arquitecte Isidre Puig Boada (Barcelona 1891-1987). En destaquen els esgrafiats, les baranes i els treballs de forja, els colls de fusta de ràfec, el cancell d'entrada i l'escala. També el mosaic de la façana que representa Sant Martí. Conserva una llinda de 1690 a la planta baixa i una altra de 1728 al primer pis.
Els Vilaseca eren una família de fabricants teixidors des de finals del segle XIX.

Isidre Puig Boada



Relleu de Sant Martí que al enllaç Capelletes de carrer de Manlleu diu:
Representació en mosaic de Sant Martí en la seva versió de soldat romà que parteix la seva capa per donar-la a un captaire. Es deu al nom del propietari de al finca que va fer construir l'edifici, l'industrial manlleuenc Martí Vilaseca. Es va salvar de la destrucció de 1936 gràcies al fet que va ser tapat per una capa de pintura.











Enllaç amb informació i descripció:

que diu:
Època: segle XVII-XVIII – inici XX
Descripció:
Casa plurifamiliar de planta baixa i dos pisos. Els portals centrals dels baixos són d'arc rebaixat amb dovelles i els laterals són rectangulars: el de la part dreta té la llinda decorada. Al primer pis, a la part central hi ha mosaic on s'hi representa Sant Martí que es troba a un pelegrí. A les parts laterals hi ha uns balcons que conserven uns portals antics de forma rectangular datats al segle XVIII. 
A la part superior hi ha sis finestres en arc de mig punt. La teulada és sosté a través de mènsules. que ressegueixen la part baixa del ràfec.
La façana és decorada amb esgrafiats que fan referència a temes marins, del camp i animals.
A la part posterior hi ha un ampli jardí.
Notícies històriques:
La casa presenta diverses etapes constructives, tal i com senyalen les dates de les llindes de finestres i portals (s.XVII, XVIII). A principis del segle XX s'encarregà la reforma a l'arquitecte Isidre Puig i Boada, i fou construïda per Josep Molas.














CASA LA REINA DE LES PAGESES
Manlleu - Osona

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa






Enllaç amb informació i descripció:

que diu:

Època: segle XVII-XVIII
Descripció:
Casa unifamiliar que segueix clarament la tipologia de les cases dels segles XVI-XVIII. A la planta baixa les dependències dels serveis, amb una porta d'entrada semicircular amb dovelles de pedra (seguint la tradició gòtica). Al primer pis s'hi obren varies finestres amb balcó de senzilles baranes de ferro, que corresponen a les habitacions. Al pis superior hi ha una porxada que servia d'assecador.
Hi ha un pou d'ús comunitari datat el 1783 adossat a una de les façanes. Té forma de cavitat cilíndrica en sentit vertical, i fou construït a l'exterior de la casa amb còdols i morter, i material reaprofitat (pedres, peces de ceràmica...). Comunica amb un terrat del primer pis a través del qual s'accedeix al pou. La corriola i politja estan adossades a la paret de la casa.
 

Notícies històriques:
Amb la importància de la industrialització a Manlleu, durant el segle XIX i principis del XX, es van transformar la majoria de cases del poble. Aquesta casa és una de les poques que encara que sofrís modificacions en la distribució de les obertures o s'hagués ampliat en algun sector, no varià l'estructura general ni la decoració de la façana, essent un testimoni del tipus de cases que majoritàriament foren transformades.
Per construir la casa s'aprofità la muralla que cloïa Dalt Vila durant l'època medieval. Era prop d'una de les portes que s'obria al camí de torelló (Portal de Torelló). A la llinda d'un dels balcons apareix gravada la data 1692.
 

Altre enllaç amb informació:
Manlleu històric de Bernat Prat que diu:

Una de les cases més notables de la plaça porta per nom “Cala Reina de les Pageses” i era un fonda molt famosa amb una llinda del 1581. S’ha reformat no fa gaire per convertir-la en vivendes.

Altre informació trobada que ara mateix desconec l'enllaç i que diu:
Ès un dels edificis d'època moderna que ha conservat millor el seu caràcter genuí, malgrat que ha sofert diverses intervencions al llarg del temps.
El portal dovellat data de 1581 i a la cantonada hi ha una inscripcióde 1731. Són interessants el porxo superior amb una barana de fusta adornada i les baranes de forja. A la part posterior, el Tras lo Mur és un dels millors vestigis del clos emmurallat que tancava la vila i juntament amb el pou que té aparença de torre, un dels vestigis més fidels del Manlleu antic.







FONT DE LA CADERNERA
Manlleu - Osona

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa



Si vols podràs veure aigua lleugera, guaita i veuràs molt a prop del pont, es veu la immensitat de la natura i es veu l’aigua clara de la font.




És molt recomanable l'enllaç de Manlleu històric d'en Bernat Prat i que diu d'aquesta font:

L’aigua prové de la Font dels Teulers d’on és conduïda per mitjà d’una canonada. Hi porta un caminet fressat que segueix un tros del Torrent del Poquí, ombrejat per moltes acàcies. L’aigua és el que queda del doll que la masia del Molí del Dolcet utilitzava per les necessitats familiars.









dimecres, 14 de novembre del 2018

FÀBRICA COTONERA DE CAN SANGLAS
ACTUALMENT EL MUSEU DEL TER
Manlleu - Osona

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


Aquesta fàbrica cotonera, una de les més antigues de la població, és un magnífic testimoni de les primeres quadres fabrils del Ter. El 1833, els fabricants Martí Sanglas i Bonaventura Miàs aconse-gueixen una concessió d'aigua per fer anar una fàbrica, de filats en terrenys propers a la sèquia. El 1837 ja havien començat a aixecar l'edifici, però com d'altres projectes de l'època, la fàbrica no va ser inaugurada fins el 1842, després de la primera guerra carlina.
Can Sanglas fou la primera fàbrica del Ter mitjà en instal-lar uan turbina "Fontaine" construïda per la casa gironina Planas i Flaquer. Es tractava d'un petit convertidor de 10 CV de potència. L'edifici disposa encara avui de dos enginys hidràulics: una turbina tipus got-a-perxes, situada en el seu emplaçament original, avui restaurada i posada en funcionament amb fins lúdics i educatius, i una turbina Francis que, un cop restaurada, fa anar un modern alternador. 
Can Sanglas acull la seu del Museo Industrial del Ter. Un equipament que forma part del sistema del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, i que està dedicat a la recuperació, conservació i difusió del ric patrimoni industrial i natural de Manleu i del Ter mitjà.






A l'entrada del Museu hi ha un escrit del Josep Pla i Casadevall (Palafrugell 8 de març de 1897-Llofriu 23 d'abril de 1981) 

"Generalment, els rius tenen un sentit i una direcció clars i definits. El Ter, no. El seu curs dibuixa un curiosíssim angle recte. És la plana de Vic -a Manlleu, exactament- on es produeix aquest extranyíssim viratge, arriba un moment que el riu, fatigat de treballar per la indústria i dels engavanyaments que el fet implica, vol canviar d'ofici i dedicar-se a l'agricultura i concretament al regadiu. Sembla, en efecte, que després d'haver passat la joventut treballant com un negre vol penetrar en un paisatge més bucòlic, més saludable i tranquil, i així se'n va cap a Girona esperant trovar-hi una gent més contemplativa. En tot cas, el Ter és un gran treballador, un riu modèlic que els pares podrien presentar a les seves criatures perqué en prenguessin exemple".

Enllaç amb informació i descripció:

que diu:
Època: segles XIX – XX
Descripció:
Es tracta d'un edifici format per una nau, amb coberta a doble vessant, de planta i dos pisos. Les finestres s'obren de manera regular al llarg dels tres nivells de l'immoble. Aquestes presenten dovelles i arcs de descàrrega de totxo. Les finestres del segon pis són més petites. La teulada acaba amb un ràfec inclinat molt reduït aguantat per una biga de fusta, amb unes bigues entrecreuades que la sostenen. Els murs de la planta baixa estan construïts amb còdols irregulars lligats amb morter de calç. Les cantoneres de reforç són de pedra picada. Els pisos superiors, en canvi, estan fets amb maons i arrebossat. Una de les parets laterals està reforçada amb una pilastra adossada.
En convertir-se en seu del Museu Industrial del Ter, s'hi afegí un nou cos a l'edifici antic, alhora que es canvià la coberta, es milloraren els accessos i es van condicionar els espais interiors, amb escales, ascensors, muntacàrregues i serveis. El nou cos actua com a torre que connecta els tres nivells de l'immoble. L'accés principal es realitza per la plaça. A la planta baixa i al primer pis es troben les exposicions permanents, mentre que al segon pis s'ubiquen les exposicions temporals, la sala d'actes i un centre d'estudis de riu.
 
Notícies històriques:
L'antiga filatura de cotó de Can Sanglas és un element representatiu del desenvolupament industrial de Manlleu. Aquesta fàbrica és documentada des de mitjan segle XIX, concretament des de 1841 i és una de les mostres més antigues de les primeres concentracions de fàbriques que s'instal·laven a la vora dels canals per aprofitar l'energia hidràulica. Can Sanglas és l'únic edifici fabril dedicat a la filatura que encara es conserva en tot el seu conjunt. Va estar abandonada durant un temps i ara és la seu del Museu Industrial del Ter, inclòs dins la xarxa del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Tenen un gran interès les infraestructures per a l'aprofitament de l'energia de l'aigua del Ter; es tracta de dues turbines que usaven l'aigua de dos ramals diferents del canal industrial. 

Altre enllaç amb informació:

que diu:
Clàssica fàbrica de riu feta amb còdols de riu. Un sol edifici que constava de planta baixa, un pis i unes golfes. Constava de tres finestrals, el marc del quals a la part superior de la planta baixa és un tauló de fusta. Els laterals i la resta de finestrals són de maons, Les canonades de l'edifici són de pedra i de maons. La nova teulada és de fusta i xapa metàl-lica a l'exterior. S'ha reforçat l'estructura construint parets noves de maons i ciment per dins de les actuals parets. La fàbrica està situada de llarg paral-lela al riu. Hi ha dues turbines. Una és Francis d'un rodet, d'una potència de sortida d'eix de 47 kW, l'altre és Fourneyron, d'una potència de sortida d'eix de 28,5 kW.
Tant la fàbrica com l'entorn mostren un estat de conservació òptim, ja que constitueixen la seu del Museu Industrial del Ter, inaugurat l'any 2004.
Construïda el 1848. va ser una filatura cotonera propietat de la família Sanglas fins el 1998, quan la va comprar l'ajuntament de Manlleu. La fàbrica havia disposat anteriorment de dos aprofitaments d'aigua. Actualment només en queda un (el més important), ja que l'altre va ser abnadonat a mitjans d'aquest segle i posteriorment va desaparèixer en omplir-se de runa el canal d'entrada. D'aquest salt, però, encara s'en conserva la turbina original. El salt s'utilitzava per subministrar enerfia a la fàbrica. L'any 1963 es va substituir l'embarrat per un alternador. Les últims anys la raó social era Can Buixó. Els darrers anys es va enfonsar el carrer per sota del qual passa el canal i va ser reformat a finals dels noranta.

Altre enllaç amb informació que diu:

Els orígens
L’any 1833, els industrials Martí Sanglas i Bonaventura Miàs obtingueren una concessió d’aigua per fer funcionar una fàbrica de filats de cotó al final del recorregut del canal industrial de Manlleu, que redirigia les aigües del riu Ter al pas per aquesta població per alimentar un seguit d’indústries, des d’un molí fariner a diverses fàbriques tèxtils. Tot i que les obres de l’edifici s’iniciaren l’any 1837, la fàbrica no començà la seva activitat fins el 1841, un cop acabada la Primera Guerra Carlina (1833-1840).
Can Sanglas fou la primera fàbrica del Ter mitjà a instal·lar, pels volts de 1860, una turbina Fontaine de la casa Planas, Junoy, Barné i Cia de Girona. Atès que l’edifici comptava amb dos espais energètics separats, alimentats per ramals diferents del canal industrial de Manlleu, l’any 1888-89 s’hi ubicà una segona turbina d’aquesta mena, que seria substituïda el 1929 per una turbina Francis.
La família Sanglas, coneguda també per altres experiències industrials de gran abast, com els tallers Sanglas del Poblenou barceloní dedicats des de 1945 a la producció de motocicletes, mantingué la titularitat de la fàbrica tèxtil de Manlleu durant més de cent seixanta anys, encara que durant la major part del segle XX l’anà llogant a diferents empreses.
Can Sanglas funcionà com a filatura fins l’any 1980, i posteriorment es dedicà a altres activitats industrials, fins que el 1998 fou adquirida per l’Ajuntament de Manlleu per convertir-la en la seu del Museu del Ter, que s’inaugurà l’any 2004.
Descripció:
L’edifici de Can Sanglas, del qual no es coneix l’autor, seguia el model d’una fàbrica de pisos (planta baixa més dos pisos), on l’energia de l’aigua del canal que impulsava originàriament les rodes hidràuliques i més tard les turbines es transmetia verticalment amb un sistema d’engranatges per moure els embarrats i la maquinària de les diverses plantes. Les dues turbines s’ubicaven en dos ramals separats del canal del Ter, i es disposaven en els extrems oriental i occidental de la fàbrica.
L’edificació, una construcció rectangular de planta baixa i dos pisos més un soterrani per on discorria la canalització que alimentava la turbina de llevant, es disposava en direcció est-oest, paral·lelament al canal industrial del Ter, i comptava amb un cos adossat perpendicular al principal que s’ubicava a la part posterior, prop de l’extrem occidental, i que allotjava la turbina de ponent. En la construcció de les façanes s’emprà el còdol de riu a la part més baixa, per continuar ascendint amb el maó, i la il·luminació s’obtenia amb la col·locació rítmica de tretze finestres que seguien l’horitzontal de les plantes, de menors dimensions les del pis superior. La coberta, originàriament de teula àrab i posteriorment de fibrociment, era a dues vessants, suportada per cavalls i entrebigat de fusta.
Projecte de reutilització:
La rehabilitació de Can Sanglas, segons projecte dels arquitectes Carlos Ferrater i Josep Maria Montaner, es dugué a terme entre 1999 i 2004, i tenia com a finalitat convertir l’espai en un museu. Pel que fa a la fàbrica, s’intentà mantenir-ne les característiques i la fisonomia. Les parets exteriors de còdol i maó es conservaren, així com la coberta a dues aigües, tot i que en aquest cas substituint-ne el fibrociment per xapa metàl·lica. La fusteria de les finestres s’ha ressaltat amb acer patinable.
A la planta baixa, s’ha refet la construcció que alberga la turbina Fontaine, que, després d’una restauració que meresqué, l’any 2007, un Premi Bonaplata, funciona amb finalitats educatives i demostratives, i s’ha afegit un volum cúbic de formigó al cantó oposat, adossat a la façana nord, per allotjar un auditori.
La turbina Francis també continua en funcionament, i s’hi ha acoplat un alternador per produir energia elèctrica.
La intervenció més destacada és la creació d’un nou volum adossat, que continua l’edificació de la fàbrica cap a llevant. Es tracta d’un prisma cúbic de formigó, d’aspecte auster, amb un gran voladís, que serveix d’accés principal a l’edifici. Una vidriera de grans dimensions, que ocupa la part central de la façana oest de dalt a baix, proporciona llum a l’entrada, i a les façanes nord i sud són destacables les finestres, que reinterpreten el ritme produït pels buits de l’edifici antic.










Altre enllaç amb informació que diu:

L’edifici que acull el Museu del Ter és l’antiga filatura de cotó de Can Sanglas, una de les primeres fàbriques de riu aixecades a Manlleu, just al punt on s’acaba el recorregut de més de dos quilòmetres del Canal Industrial de Manlleu, un dels més emblemàtics de la industrialització catalana. Els orígens de Can Sanglas es remunten al 1833 quan els fabricants Martí Sanglas i Bonaventura Miàs obtingueren una concessió d’aigua per fer anar una fàbrica de filats. El 1837 ja havien començat a aixecar l’edifici, fet amb còdols de riu. Però com en d’altres projectes de l’època, la fàbrica no començà a funcionar fins com a mínim el 1841, un cop finalitzada la primera guerra carlina (1833-1840).La característica més singular de Can Sanglas és l’existència de dos espais energètics alimentats per ramals diferents del canal industrial de Manlleu. Can Sanglas fou la primera fàbrica del Ter mitjà que va instal·lar una turbina Fontaine de la casa Planas, Junoy, Barné & Cia. de Girona, coneguda pels tècnics locals com a ‘got-a-perxes’. Data d’aproximadament l’any 1860 i actualment encara funciona degut al seu interès divulgatiu en el seu lloc original. L’edifici compta també amb una altra turbina Francis instal·lada a partir de 1929 i que havia substituït l’antiga, una altra Fontaine de 1888-89. A aquest giny hidràulic s’hi va acoblar un alternador per a la producció d’electricitat l’any 2004.