Seguidors

dilluns, 20 de gener de 2020

CASA NIN - PORTAL D'EN NIN
 PORTAL D'EN NEGRELL NIN
  CAN FERRER PI
VILANOVA I LA GELTRÚ - EL GARRAF

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa







Portal d'en Nin o d'en Negrell
Construït durant el segle XIV i l'únic que es conserva del primer recinte fortificat de Vilanova.






Al catàleg publicat per l'Ajuntament diu:

Data de construcció:
Època medieval. Baixa edat mitjana. 1369. 1500: escriptura
Autors:
1873-1888: reformes i addició planta i golfes, Josep Salvany i Juncosa, mestre d'obres.
1943-1945: reformes i torratxa, Josep Mª Miró i Guibernau, arquitecte

Josep Maria Miró i Gibernau

2005: reformes Oscar Valverde i Moliné, Modesto Escribano i Bravo i Joan Hernández Matas, arquitectes
Descripció:
Edifici entre mitgeres fent cantonada compost de dos cossos units per un pont sobre un carrer, que era una antiga porta de la muralla.
Edifici compost de planta baixa i dues plantes pis sota cobertes inclinades. Cos central sobre el carrer ocupat per una única planta
de coberta plana i accessible. Torratxa de planta rectangular amb coberta a quatre vents. Pas del carrer cobert amb una volta rebaixada. Accés lateral a través d'un vestíbul i escala central.
Sistema constructiu:
Parets de càrrega de paredat comú, totxo i tàpia. Forjats de bigues de fusta i de volta catalana. Arcs apuntats i rebaixats al vestíbul. 
Façanes:
Façanes poligonals seguint part de l’antic traçat de la muralla. Portal adovellat de mig punt amb escut a la clau d’accés a l’edifici.
Arc rebaixat adovellat d’accés al carrer de la Lluna. Finestres allindades amb brancals i llindes de pedra a planta baixa i primera.
Finestres seguides a planta segona i torratxa. Restes de l’antiga muralla adossades al portal. 
Interiors:
Planta baixa amb magatzem, oficines i vestíbul d’accés a l’edifici. Plantes superiors amb dependències d’oficines. Sense interès
especial. 
Elements singulars:
Restes de muralla i portal adovellat d’entrada al carrer.
Material:
Elements de pedra treballada. Mosaic hidràulic. Embigat de fusta. Arrebossats a les façanes. Tancaments d’obertura de fusta. 

Dades històriques:
Vilanova de Cubelles va obtenir llicència del rei Pere III el Cerimoniós, per a construir murs i valls a l’any 1366. Les obres de
la muralla es van iniciar tres anys després, dirigides per Guillem de Canet, carlà del castell de Cubelles. A l’extrem de llevant de l’actual carrer de Sant Antoni es va tancar amb el portal d’en Negrell, l’actual pont del Nin. Hi ha constància des de l’any 1465 del
conseller i batlle Joan Negrell. Maria Lluïsa Orriols ha trobat a l’Arxiu parroquial de Sant Antoni Abat diferents denominacions
referents al carrer de Sant Antoni que fan referència a altres denominacions del portal; l’any 1584, el carrer era denominat vico
dicto del ort den serra antiquitus dicebatur lo portal den cortey; l’any 1591 carrer qui va de la plassa de la villa al portal de la plassa llarga dictum den serra, l’any 1595 en una referència a l’actual carrer del Palmerar, Lo carrer qui va del Portal den Negrell al Pou i l’any 1597 carrer del portal de mossen pere serra. Posteriorment la casa Nin va donar nom al portal, tal com és conegut actualment. La casa Nin es va aixecar a un costat i sobre el portal i un petit pany de muralla de 1369, que la segueix a la façana de la plaça Llarga; és, doncs, l’únic vestigi de l’antic recinte emmurallat, tal com indica la placa de ceràmica que hi ha al costat del portal.
La casa Nin, que figura en unes escriptures de l’any 1500, ha mantingut una fesomia propera als edificis gòtics, d’acord amb
l’època de la seva construcció, tot i les successives reformes, les dates de les quals es poden llegir a la façana. A la clau de l’arc del portal i a la clau de l’arc de la finestra, hi ha inscrita la data de l’any 1669. La propietat, Bonaventura Ricart, vídua d'Antoni Nin i Bosch,va sol·licitar reformes a la façana l’any 1873 i l’addició d’una planta i golfes l’any 1888 segons projecte del mestre d’obres Josep Salvany i Juncosa. Antoni Ferrer Pi va rehabilitar la seva residència familiar els anys 1943 i 1945, reformant les façanes i construint una torratxa, signat el projecte amb conformitat de l’arquitecte municipal Josep Maria Miró i Guibernau.
L’empresa editora del Diari de Vilanova, va iniciar obres de rehabilitació integral l’any 2005 per a convertir-la en la seva nova
seu, segons projecte dels arquitectes Oscar Valverde i Moliné, Modesto Escrivano i Bravo, i Joan Hernández Matas, tot respectant
les determinacions del Pla Especial i Catàleg del Patrimoni Històric, Artístic i Natural de Vilanova i la Geltrú de 1987. 







Altre enllaç amb informació:

que diu:

Edifici de l'any 1500, emblemàtic de la ciutat de Vilanova i la Geltrú, una part del qual està construït damunt de l'antiga muralla de Vilanova de Cubelles, fent de pont sobre el Portal del NIN del 1370. La façana del carrer Sant Antoni conserva l'estructura original i el portal adovellat, a la clau del qual hi ha l'escut de la família. La casa va ser reformada el 1669. Durant el segle XIX, quan era propietat de Bonaventura Ricart de Nin, s'efectua un altre reforma a càrrec de Josep Salvany. La torratxa és del 1943-45. Al 2005 l'arquitecte Òscar Valverde i Moliné per encàrrec d'Edicions del Garraf realitza una reforma total interior convertint l'edifici en un espai modern i funcional d'oficines. 




Enllaç amb descripció del portal:

que diu:

Època: segle XIV
Descripció:
Portal de gruix aproximat d'un metre, d'arc de mig punt a la banda de la plaça i d'arc rebaixat a la banda del carrer. Tots dos arcs són de pedra. El de mig punt està format per 15 dovelles sostingudes per brancals i el rebaixat està fet amb grans blocs.
Damunt l'arc hi ha una edificació que forma part de la casa Nin.
A la dreta de la part exterior del portal es conserva un fragment de l'antiga muralla, de fàbrica irregular.
Notícies històriques:
El conjunt del portal d'en Nin i del fragment de muralla formava part de l'antic recinte fortificat de Vilanova de Cubelles. Les muralles tenien aproximadament un perímetre de 600 m. Aquest primitiu nucli de població constava de tres carrers paral·lels i un de perpendicular, i s'obria a l'exterior per quatre portals, el del Mar, el de Terra, el d'en Clarà i el d'en Negrell. Actualment només resta el d'en Negrell, o d'en Nin, que data del 1370 i es troba integrat a un edifici. Durant les obres de remodelació dels anys 1943-1945 es deixaren al descobert les restes de l'antiga muralla.
Al costa del portal hi ha la inscripció següent: "Portal del Nin o d'en Negrell. Construït durant el segle XIV i l'únic que es conserva del primer recinte fortificat de Vilanova."


Altres enllaços amb informació:




















diumenge, 19 de gener de 2020

CASAL D'AVIS
SANTA PERPÈTUA DE MOGODA - EL VALLÈS OCCIDENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa











Enllaç amb informació:

que diu:

El Casal d’Avis és un edifici d’estil colonial caracteritzat per un bon aprofitament de la llum natural gràcies a les seves tres terrasses amb balustrada. A la façana que dóna a la Rambla hi ha una galeria amb columnes estriades, de base quadrada i capitells florals. La distribució interior, inspirada en les cases romanes, també ajuda a l’aprofitament de la llum exterior. Amb un pati central a doble alçada, la planta té forma de creu amb la zona de dia a la planta baixa i els dormitoris a la planta pis. A la planta posterior de la casa, unes escales condueixen al jardí on hi ha l’edifici de l’antic garatge. A la cantonada oest de la casa hi ha una torre de quatre plantes que fa de mirador.
La casa va ser adquirida per l’Ajuntament el 1981 a Domingo Tura Ricart, un “indiano” perpetuenc que al seu retorn de fer les amèriques va voler comprar la que ell considerava la millor casa del poble: la del senyor Andreu Farré.

L’any 1929, Andreu Farré, rendista barceloní, va voler fer-se una torre d’estiueig a Santa Perpètua, per la qual cosa va comprar un antic camp d’alfals on a principis del segle XX s’havia instal•lat l’envelat alguna festa major. L’edifici dissenyat pel senyor Farré tenia forma octogonal i el sarcasme popular va començar a denominar la casa com “los caballitos”. Molest, Farré va intentar vendre la casa però en no trobar comprador va decidir enderrocar-la i fer-ne una de nova, la que nosaltres podem veure i els nostres avis gaudeixen.

Altres enllaços amb informació:















POU ROMÀ
SANTA PERPÈTUA DE MOGODA - EL VALLÈS OCCIDENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa



Període: segle I a.C. al segle I d.C.
Mides: 
145 cm de diàmetre exterior
80 cm de diàmetre interior
Materials de construcció: còdols de riu i morter de calç

Pou associat a la vila romana d'aquest indret. Actualment se'n conserva la part superior del pou que sobresortia d'un paviment de calç. La profunditat màxima assolida per l'estructura del pou era de 2,75 m., peròla fondària total de l'obertura, tot perforant el nivell natural i part de la capa freàtica, arrivaba als 3,55 m.
Restauració realitzada per Carolina Redondo del Grup Pro Arqueologia i Història.
Setembre 2005





MENHIR DE CAN TARRAGONA - CAN GIBERT
PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS - EL VALLÈS OCCIDENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa










Can Gibert - Can Tarragona

Al catàleg publicat per l'ajuntament de Palau-solità i Plegamans diu:

Descripció:
A l’entrada de Can Tarragona o Can Gibert trobem una pedra o monòlit d’uns 2,5 m d’alçada, amb unes característiques i amb una depressió de forma artificial en un dels seus costats, que fa pensar que podria ser un menhir.
Aquest element va ser trobat al bosc dels voltants i transportat i col·locat posteriorment com a fita davant del mas.

Valoració:
Té un valor històric indiscutible, i alhora és un testimoni de la prehistòria i de l’arquitectura megalítica de Catalunya, ja que
construccions d’aquest tipus ens poden fer entendre quines costums i quina manera de viure tenien aquelles civilitzacions, que ben segur van ser els nostres orígens.

Altres enllaços amb informació:











MENHIR DE LA PEDRA LLARGA
PALAU-SOLITÀ I PLEGAMANS - EL VALLÈS OCCIDENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa







La llegenda de la Pedra Llarga

Quan de matinada l'obra gairebé ja estaba acabada, el dimoni va decidir que l'última pedra la portaria ell per donar per acabada la feina.
Quan el diable, carregat amb la gran pedra, va passar per Palau-solità i Plegamans va fer un xivarri esfereïdor perquè la pedra qu portava pesava molt i estaba força cansat després de tota una nit d'angoixa; a més, la gran quantitat de picarols que duia a la seva capa feien molt soroll i no tenia res per atura l'aldarull.
Just en passar per davant de la Masia de Can Cortès, la masovera es va despertar de sobte pel gran enrenou que se sentia al voltant de la casa.

Conten els avis més vells del poble que, ja fa molts anys, en una masia allunyada i perduda enmig de les muntanyes de Martorell, hi vivia una noia que jugava sense parar per tota la casa i l'omplia de somriures, cada matí, amb dolçes cançons i engrescadores rialles.
Una de les coses més delicades que havia de fer era la d'anar a buscar aigua per tot el dia, però per anar-hi havia de creuar un rierol on hi havia un pas estret  i lliscadís fet amb pedres  petites i se les saltava amb destresa, podia creuar sense mullar-se els peus ni el vestit.
Una matinada , quan va anar a buscar l'aigua, es va trobar un gran bassal que omplia els marges del rierol, ja que durant tota la nit havia plogut a bots i barrals i l'aigua tapava totes les pedres del camí. A l'eshores, la noia, procupada pel contratemps, va eclamar: ! l'ànima donaria jo per un pont i poder creuar el riu sense mulla-me !
Llavors, el diable, que sempre està a l'guait, va sortir de la terra com una ombra embogida que prenia forma d'home i li digué: Jo et faré el pont, però quan estigui acabat la teva ànima serà meva.
A l'instant, la noia va adonar-se del disbarat que havia comès, però el diable no li va deixar desfer el tracte que havien pactat. Llavors, la noia li va posar una última condició: que el pont estigués fet en una sola nit.
A la nit següent, el diable es va posar mans a l'obra per fer el pont, ajudat per tota mena de dimoniets i banyetes que agafaven les pedres de la muntanya del Farell per portar-les fins a les rodalies de Martorell, passant pel mig del nostre poble, just per davant de la m¡Masia de Can Cortès.
Durant tota la nit, la colla de dimoniets feien viatges sense parar ni un moment, mentre el diable els dirigia.

Enllaç amb informació:

qu diu:

Monument megalític dins del tipus dels menhirs realitzats per a donar-li una funció religiosa dedicada al culte dels morts o als poders de les divinitats. També es podria utilitzar com a pedra fita per assenyalar límits territorials. 
El menhir té uns 2,5 metres d'alçada i es troba aixecat verticalment. Pedra no local, sembla roca de Montserrat.
La presència d'aquesta construcció no és un fet estrany, ja que tota la comarca del Vallès (Oriental, Occidental), és molt antiga, havent-hi moltes troballes de restes neolítics, poblats ibèrics i també molt material romà.
Existeix la "Llegenda de la Pedra Llarga", que la relaciona amb la construcció del Pont del Diable de Martorell, i d'aquesta relació se la coneix també com la "Pedra del Diable". 

que diu:

Diu la llegenda que fa molts anys, quan la gent vivia en masies i s’ocupava de les tasques de la vida al camp, existia a Martorell, molt a prop de la riba del Llobregat, un hostal. En aquest hi treballava una minyona que s’encarregava, entre altres tasques, d’anar a cercar l’aigua de molt lluny travessant el riu, carregada amb grossos i pesats càntirs.

Un dia de forta pluja, la noia, tota fatigada, no sabia com travessar el riu de tan ple com baixava. Davant del seu cansament, va expressar que donaria la seva ànima al diable si aquest era capaç d’alleugerar el seu treball. 

Tot seguit, el diable va presentar-se davant d’ella i li va prometre que si allò era veritat, construiria, en una nit, un pont. Ella, portada per la situació, va acceptar la proposta pensant que no ho aconseguiria mai.

Aquella mateixa nit, tota una colla de dimonis iniciaren la tasca constructiva. A la matinada, el pont estava gairebé enllestit i la noia va anar a explicar a la mestressa el seu problema. La senyora, tota preocupada, va rumiar solucions i va optar per una original idea. Va llançar una galleda d’aigua al gall que dormia amb la voluntat que es despertés. El cant d’aquest va impulsar el cant dels galls veïns, tot i que encara no era de dia. El cant del gall va anar propagant-se fins a arribar a un lloc pròxim a la riera de Caldes, on hi havia la Masia de Can Cortès.

El dimoni, carregant una enorme pedra, passava per aquells voltants i sentí el cant del gall. En sentir-ho va pensar que era de dia i v que havia perdut la partida. La seva ràbia el va impulsar a deixar caure la pedra amb tanta ira que quedà clavada a terra. D’aquesta manera quedà aixecat a Martorell un pont conegut com el Pont del Diable al qual li manca una pedra: la nostra Pedra Llarga.

Altre enllaç amb informació:

que diu:

La Pedra Llarga es troba al peu del turó del Castell, en el carrer del Monòlit, en un creuament de carrers que forma una petita plaça. Està envoltat per un petit jardinet i senyalitzat des de la carretera.
Es tracta d'un monòlit de pedra no local (sembla la roca de la muntanya de Montserrat) que amida 1'80 metres aproximadament en la part que sobresurt. Segons Ll. Ventura fa molts anys van intentar trobar-ne el límit inferior aprofundint fins a 40 centímetres sense aconseguir-ho.

Altres enllaços amb informació: