Seguidors

dissabte, 29 de febrer del 2020

JARDÍ PÚBLIC DEL MAS DE LES FIGUERES
ROSES - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


La intervenció sobre els 2.066 m2 que el senyor JosepOriol Martí Bagué donà a la població de Roses l’any 2018 pretenia crear un jardí contemporani que reivindiqués la validesa de les plantes més harmoniosament relacionades amb el clima mediterrani. La presència de l’espígol, la farigola,el romaní o la ginesta, per exemple, pretén posar en valor la tradició del jardí mediterrani  des de l’actual sostenibilitat mediambiental que suposa l’ús de la vegetació pròpia del territori. Al mateix temps, s’ha procurat estructurar l’espai com un passeig natural que comunica la trama urbana amb la platja dels Estenedors.






Enllaç amb informació:

**********************************************************************

Enllaç sobre Josep Oriol Martí Bagué:

que diu:

Nascut a Barcelona el 2 d’agost de 1951, Josep Oriol Martí Bagué és un advocat de vocació, casat, amb tres fills i dos nets.
És llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona (UB). També és Diplomat en Planificació d’Empreses per la Universitat Politècnica de Madrid (UPM). De fet, segueix una llarga i fructífera tradició familiar, atès que tant el seu avi, Joan Martí Fuster, com el seu pare, Joan Martí Vilanova, i el seu germà, Joan Antoni Martí Bagué, també han estat advocats. Ha participat en nombrosos seminaris i cursos relacionats amb diversos àmbits jurídics, com el dret immobiliari, el dret fiscal, el dret informàtic i el dret marítim.
L’any 1974 es va incorporar al Col·legi d’Advocats de Barcelona com advocat en exercici amb el número 9.025. Des d’aquella data, i ininterrompudament fins ara, ha exercit com advocat, assessorant a diferents entitats públiques i privades, així com a persones físiques i societats, molt especialment en l’àmbit de l’educació. De fet, es reconeix un advocat vocacional.
A l’any 2008 va fer donació al Col·legi d’Advocats de Barcelona i al Col·legi d’Advocats de Girona d’una valuosa col·lecció de llibres jurídics, uns 220 volums aproximadament, provinents de la biblioteca del seu avi, tots ells d’edicions anteriors a l'any 1900 i bàsicament referits al dret civil català.
Actualment, és propietari del Mas de les Figueres de Roses, que ha pertangut ininterrompudament a la família des de l’any 1565. Des d’aquest moment el compromís i l'estima envers Roses ha estat present en totes les generacions. A l’any 1933, el seu avi, Joan Martí Fuster va fer donació a l'Ajuntament de Roses del terreny necessari per construir les escoles de Roses, actualment l'escola Narcís Monturiol. Només va posar una condició: que els terrenys sempre s'havien de destinar a la funció escolar, amb l'objectiu de garantir l'educació dels més joves de la població.
Finalment, cal destacar que Josep Oriol Martí Bagué és un apassionat del dret, de Roses i del mar.

La vinculació personal de l'advocat barceloní amb Roses és llarga i profunda, construïda des de la seva naixença amb la casa pairal familiar. El Mas de les Figueres esdevé el món de la llibertat per a un nen, i després un noi, d'una gran ciutat com és Barcelona. És l'espai per córrer, per veure el mar, per sentir la naturalesa silent d'una petita població de costa. Però també és una relació basada en la consciència del valor d'un espai com el Mas de les Figueres en la configuració urbana de Roses. Precisament, la donació a l'Ajuntament de Roses de tot el sector oriental dels jardins del mas l'any 2015 respon a la necessitat de preservar la tradició històrica que representa el Mas de les Figueres: la memòria rural, davant de mar, de la població.
Més recentment, el dia 13 d'abril de 2019 va ser el convidat del projecte creat per l'Arxiu Municipal de Roses (AMR) Locus Amoenus. El lloc que va triar fou el celler i els jardins del Mas de les Figueres.



El Mas de les Figueres es troba just al costat del jardí














MONUMENT AL MÚSIC i COMPOSITOR JOSEP MARIA VENTURA i CASAS
ROSES - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


Plaça de Pep Ventura
1977
Agustí Donat Romañach, arquitecte tècnic
Ès el lloc de trobada del barri format els anys 1960 i 1970 entre la Ciutadella i el desaparegut escorxador municipal. Amb motiu del 160è aniversari del naixement del músic Pep Ventura (1817-1875), empordanès i rosinc universal, però també andalús de naixement, renovador de la sardana, el 1977 l’Ajuntament va urbanitzar la plaça per homenatjar-lo i, al mateix temps, construir ponts culturals amb la immigració que féu créixer aquest barri. S’hi bastí, resseguint el desnivell del terreny, un conjunt o lloc de memòria format per una font coronada per la inscripció “Roses a Pep Ventura” i un baix relleu de l’efígie del músic, fet per l’escultor figuerenc Artur Novoa, així com una senyera en el paviment central de la plaça, un element significatiu en un moment polític de reivindicació de la cultura catalana  i de les seves expressions artístiques.


(Alcalá la Real, Andalusia 2 de febrer de 1817 - Figueres 24 de març de 1875)


Enllaç amb informació:

que diu:

Músic i compositor, conegut popularment amb el nom de Pep Ventura.
Alcalá la Real, Andalusia, 2 de febrer de 1817 — Figueres, Alt Empordà 24 de març de 1875
Fill d’un militar català establert a Roses, nasqué accidentalment a Andalusia, on acabava d’ésser destinat el seu pare. Tornà a Roses quan tenia poc més de dos anys; quan en tenia sis morí la seva mare, i passà a viure amb el seu avi, gairebé en la indigència. Es crià al carrer més que no a l’escola, i s’hi habituà a sonar flabiols de canya. A quinze anys, entrà a treballar amb un sastre, que també era cap de cobla local; hi aprengué a tocar instruments diversos i un poc de notació musical, que, amb el temps, superà sense altre ajut.
Se suposa que a 18 o 20 anys figurà a la cobla de Figueres, i cap al 1848 n'era ja director. Es trobà immergit en la fase d’innovació de la sardana, amb obres d’un nombre il·limitat de compassos (la llarga) enfront de la tradicional (la curta) i, tal com feien altres formacions socials, s’ocupà d’afaiçonar l’arcaica cobla de tres quartans (cornamusa, xeremia, flabiol i tamborí) en un conjunt que inicialment era de cinc o set sonadors, on incorporà instruments de metall. Abans, però, ja s’havia esmerçat a compondre sardanes, predisposició que li facilità els tempteigs i els canvis en el tractament d’una cobla en transició.
Encarregà al mestre Turon, de Perpinyà, un tipus de tenora que resultà un encert perdurable; coordinà en dos rengles els instruments de fusta i de metall, que capçava amb un baix de corda; les altres cobles en prengueren model, que s’ha mantingut amb lleugers retocs, captivades per l’art de solista que mostrava i per la inspiració de les melodies que donava a conèixer.
Músic intuïtiu, s’oposava als motius de cançons de moda i als fragments estrafets d’òpera italiana i s’esmerçà, com a precoç folklorista, a transcriure tonades populars, com El cant dels ocells, i en donà de primitives, com Per tu ploro. Aquesta, en plena fama, fou estrenada a Barcelona el 1872 per una cobla augmentada de vint-i-un músics. Deixà escrites obres de caràcter divers: 312 sardanes llargues, un nombre important de curtes i moltes composicions corals, entre les quals es destaca Arri, Moreu, premiada en el certamen claverià del 1864. Del seu corpus, format per més de 550 peces, s’ha dit que conté dos mil temes musicals; es conserva, escrit per la mà de l’autor, a l’arxiu de l’Orfeó Català.


Enllaç amb informació:

que diu:

Inauguració: any 1977
Descripció: Un mur de formigó pintat amb la inscripció en lletres grans de metall i el medalló de marbre amb el retrat del cap de Pep Ventura a l’angle superior esquerre.
Comentari: Josep Maria Ventura i Casas, músic i compositor de més de dos mil peces, consolidà la sardana llarga i reformà la cobla donant-li més amplitud. Se’l considera el pare de la sardana moderna. Visqué uns anys a Roses de jove.

******************************************************************************

Altre enllaç amb informació:

que diu:

La plaça de Pep Ventura és un indret urbanitzat el 1977 de l'eixample situat a l'oest del nucli històric, entre el barri de Roses i la Ciutadella, sorgit als anys seixanta del segle XX. Es troba delimitada pels carrers de Madrid, de Granada i del president Lluís Companys.
El Projecte
L'any 1976, quan el franquisme donava les seves darreres passes, l'Ajuntament va promoure la construcció d'una plaça dedicada al músic empordanès per commemorar, el 1977, el 160è aniversari del seu naixement. L'encàrrec va ser elaborat per l'arquitecte tècnic Agustí Donat, que el mes de juliol ja tenia enllestit el projecte. Un mes després, enmig del bulliciós agost rosinc, la corporació va presentar el projecte definitiu, que seria aprovat en la sessió del Ple de l'1 d'octubre del mateix any. El pressupost de l'obra era d'1.124.816 pessetes. L'1 de desembre, després de la pertinent exposició pública, va ser aprovat definitivament. Ja s'havien fet tots els tràmits burocràtics per dedicar un espai a l'avi Pep.
El rosinc Agustí Donat va projectar una plaça amb dues plataformes anivellades que permetien superar el desnivell del terreny. Al bell mig hi situava una font amb un relleu de Pep Ventura realitzat per l'escultor figuerenc Artur Novoa. L'aigua seria abastida des de l'antiga mina de can Ponac. Així mateix, per ressaltar la catalanitat universal del personatge i el seu paper renovador de la sardana, el paviment havia de tenir "alegorías de la sardana, como homenaje al nombre que se le da a la plaza, para así resaltar su nombre y carácter de la misma". Amb aquesta idea es pavimentà un fragment de la plaça amb els colors de la senyera catalana, un símbol dels canvis que s'estaven produint el 1976.
L'execució del projecte
El dia 21 de desembre de 1976, l'Ajuntament de Roses convidava els paletes i constructors locals a prendre part en el concurs per adjudicar les obres de la plaça Pep Ventura. El termini per rebre les ofertes acabava el dia 15 de gener de 1977 i, finalment, s'adjudicà al contractista d'obres Francesc Huguet, segons l'acord de la Comissió Municipal Permanent celebrada el dia 25 de gener. Huguet es comprometé a fer les obres per un preu de remat de 1.158.816 pessetes, que fou la millor oferta econòmica, malgrat que, curiosament, era superior al preu inicial. Sens dubte, la inflació galopant derivada de la crisi petroliera provocava augments continus dels preus, avui gairebé impensables.
Espai de memòria
La importància de la figura d'en Pep Ventura en l'imaginari empordanès i rosinc potser pot explicar el perquè és l'única persona que té dedicats dos espais de la via pública a la nostra vila: la plaça i el carrer de Pep Ventura, situats l’un al costat de l'altre.
Ventura va ser un personatge que va revolucionar el món de la música i de la sardana; autor de Per tu ploro, entre moltes altres sardanes; un geni que s’homenatja, dos segles després del seu naixement, per posar en valor una figura que va deixar una forta empremta durant la seva vida (1817-1875), i durant les dècades posteriors, de la mà dels seus seguidors, deixebles i companys.
La seva dilatada trajectòria és prou coneguda per al gran públic, però els seus orígens, sovint, han generat dubtes als estudiosos de la seva biografia. Tot i néixer a Alcalà la Real perquè el seu pare hi estava destinat, els seus primers anys de vida els va passar a Roses, lloc d'origen de la seva família, fins el 1823 quan marxen a Figueres.















NAUFRAGI DEL VAIXELL MERCANT DE VAPOR SAINT PROSPER
ROSES - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa



Homenatge als 27 mariners del Saint Prosper
1939-2009
El 8 de març de 1939, el vaixell de càrrega francès Saint Prosper s'enfonsà a la badia de Roses després d'impactar amb la barrera de mines instal·lada durant la Guerra Civil Espanyola. Gràcies a la passió dels submarinistes, les famílies dels mariners retrobaren les restes 66 anys després.
7 de març de 2009




Enllaç amb informació:

que diu:

El Saint Prosper era un vaixell mercant de vapor que va naufragar el 8 de març de 1939 a la badia de Roses, en topar amb una mina submarina. Van perdre-hi la vida les 27 persones que formaven la seva tripulació. Actualment resta trencat en dos trossos, a 60 metres de profunditat. El Saint Prosper és conegut a Roses com el Petroler, ja que en el moment del naufragi transportava petroli. També era conegut com "el ganxo", donat que els pescadors hi enganxaven involuntàriament les seves xarxes mentre feinejaven a la badia.




Altres enllaços amb informació:













CASTELL DE LA TRINITAT
ROSES - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

Castell de la Trinitat a Roses


Enllaç amb informació:

que diu:

Època: segle XVI
Autors:
Juan Conde Borgoñon – mestre d’obres – any 1553
Pizaño – enginyer principal – any 1544-1545
Micer Benedito – enginyer – any 1545
Frome – enginyer – any 1724
Descripció:
Restes del castell, de planta estrellada de quatre puntes, amb els murs atalussats, batejades amb els noms de Roses, de Sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat, segons l'orientació d'aquestes estructures. Al sector nord-oest, cal destacar l'estructura de defensa de la porta d'accés, que forma una altra punta. Aquestes puntes formen unes arestes angulars molt pronunciades, per defensar-se dels projectils enemics, i presenten les cantonades bastides amb carreus treballats i arrodonits, tots ells amb el mateix gruix. Originàriament, el castell estava estructurat en tres plataformes. El primer nivell estava destinat a la guarnició de soldats, amb les latrines, cisternes...A l'alçada de la porta d'accés hi havia una plataforma on s'instal·lava l'armament, amb sortida a través d'unes troneres obertes als murs. En aquest mateix nivell s'ubicava la presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior hi havia l'església i d'altres estances.
A la part nord del recinte es conserva el revellí, amb forma de punta que protegia la porta d'accés, una construcció a la que s'accedeix des de la punta per una escala i un esperó que enllaça els dos elements i que forma una espècie de passadís. Es conserven restes del paviment empedrat original, actualment refet.
Per accedir a l'interior del castell hi ha tres portes. La del revellí és la més exterior. La segona porta dóna a l'espai obert de la punta i és una obertura d'arc de mig punt bastit amb carreus regulars, amb els brancals restituïts en maó. Finalment, la porta principal, de les mateixes característiques que l'anterior. Tot l'interior del recinte es troba reformat i restituït amb materials com el formigó, el ferro i la fusta.
Notícies històriques:
La primera documentació gràfica sobre les fortificacions preexistents és un dibuix en tinta datat del 1543 on s'aprecia una vista panoràmica de tota la badia de Roses on apareix el topònim "la Trinitat" sobre un promontori coronat per una torre amb la llegenda "Esta es la torre que se ha de fortificar". Així doncs identifica una torre anterior a les construccions del segle XVI. En canvi, la primera documentació escrita data del 21 de maig de 1543 on es menciona la possibilitat de "aforrar aquella torre de la montanya y hacer en ella un revellín".
No va ser fins l'any 1544 que es va començar a bastir el Castell per ordre de l'emperador Carles I i portada a terme per l'enginyer Pizaño. Aquest va ser rellevat en funcions per Mecer Benedito, enginyer que participa en l'obra. A finals de 1546, el virrei-marquès d'Aguilar informa a la cort que "el castillo está acabado". Aquesta afirmació feia solament referència al castell, donat que el revellí s'acabà l'any 1551.
Encara així, l'any 1553 es tornà a actuar al cos del castell. La intervenció va ser encomanada al mestre de obres Juan Conde Borgoñon. Consistí en l'elevació de la primera plataforma i la construcció de voltes al nivell inferior. Aquestes obres es van conclouré el mateix any cap a l'estiu.
Posteriorment no és sinó fins el 1724 quan es troba documentació sobre algunes propostes d'obra a mans de l'enginyer Frome. Entre aquestes propostes cal destacar la construcció d'un petit cos de guàrdia avançat "un puente levadisso" de la porta del reducte i un "entablado del sotteraneo" per aprofitar en més mesura l'espai de voltes amb la realització de un pis superior de fusta, cosa que suposava una millora en la capacitat logística de la fortificació. El fortí va quedar parcialment destruït per les voladures de les tropes napoleòniques al 1814. Aquest va estar en runes fins al 2002, quan se'n va iniciar la rehabilitació. S'han construït els murs amb formigó perquè siguin distingits dels originals. El desembre del 2007 es va retirar la grua que havia acompanyat el perfil del castell aquests anys. L'any 2008 es van paralitzar les obres de rehabilitació per causes desconegudes.
Cal esmentar que es tenen notícies històriques de diferents atacs contra el fortí l'any 1654 a mans d'uns pirates, 1645 contra l'exèrcit del conde Duplesis i al 1794 durant la Gran Guerra vers el francesos.

Altre enllaç amb informació:

que diu:

Castell situat al sector sud de la badia de Roses, en un punt elevat al vessant sud del puig Rom i que acaba a la punta de la Poncella. Va substituir una antiga torre de probable origen medieval que havia quedat obsoleta i el seu principal ús era defensar l'entrada del port.
El Castell de la Trinitat de Roses és una fortalesa d'artilleria de costa i un edifici innovador respecte a l'època en què va ser construït. És una de les fortaleses més importants construïdes a Catalunya i junt amb la plaça forta formaven un conjunt defensiu fonamental per a l’estratègia mediterrània i europea. Roses, en ser dels primers llocs on es va intervenir, fou un camp de proves on s’experimentà la nova arquitectura militar. És un dels primeres exemples de fortalesa de costa. El 1544 es van començar les obres de la seva construcció per ordre del rei Carles I, per tal de defensar la badia. El 1553 el perímetre murat ja està construït i faltava edificar l'interior.
Entra en combat per primera vegada l'any 1564 fent fugir dos vaixells pirates. Enfrontar-se als pirates de Barberia (algerians) va ésser la seva missió fins a la segona meitat del segle XVII, en què les guerres amb França feren d'ell, junt amb la Ciutadella, peces cobejades per la seva situació estratègica. L'any 1645 fou pres per primera vegada, quan la seva guarnició es va rendir a l'exèrcit francès del comte Duplesis. Però el seu fet d'armes més important es registra en la Guerra Gran, quan resistí el setge dels republicans francesos, amb la Ciutadella, setge que comença a finals de novembre de 1794. Sobre d'ell dispararen centenars de bales i bombes, especialment de les bateries que tenien instal·lades al Puig-Rom. A principis de gener de 1795, amb bretxa oberta a les seves gruixudes muralles, la guarnició l'abandonà a la nit, després d'inutilitzar l'artilleria. Reparat després d'aquesta contesa, fou ocupat pels napoleònics en la Guerra de la Independència, i per aquesta raó va ésser canonejat diverses vegades per la marina anglesa.
El 1814 va ser volat per les tropes angleses -comandades per Lord Cochrane- i les espanyoles, que no podien protegir la guarnició que defensava el castell de l'atac de les tropes franceses.


El far i el Castell de la Trinitat




Revellí i la porta del reducte


Porta del reducte 

Reducte i Punta de Sant Pere de Rodes

Reducte





Escala del reducte

La porta exterior amb matacà i la porta interior al castell

La porta exterior amb matacà

Porta interior del castell 


Exterior del castell
1 - Revellí
La via d'accés a l'interior del castell estava protegida pel revellí, format per l'esperó i el reducte, que configura la cinquena punxa del castell afegida posteriorment. En conjunt, aquests elements defensius tenien la funció de protegir i dificultar l'entrada al cos principal del castell.
L'esperó era el passadís barrat per parets que retallaven la pujada esglaonada cap a l'interior del castell i donaven forma a un recorregut en zig-zag.
2 - Porta del reducte
El reducte era el darrer espai defensiu abans d'entrar al castell pròpiament dit. La porta del reducte es tancava amb un pont llevadís accionat amb cadenes i es defensava amb espitlleres a ambdós costats i una gran tronera.
3 - Reducte
A l'interior del reducte hi havia un cos de guàrdia avançat amb una plataforma artillera al damunt de la qual es pujava per una estreta escala de cargol.

Planta principal
4 - Porta del castell
L'accés a l'interior del castell pròpiament dit s feia a través d'una porta d'estil sobri construïda amb grans carreus tallats a mida i forma. A l'interior encara s'observen els ancoratges i guies de la reixa o rastell que tancava verticalment.
5 - Cos de guàrdia principal
Ja a l'interior del castell, la via d'entrada era defensada des d'una cambra situada al costat de tramuntana a través d'espitlleres. De l'estructura d'aquest cos de guàrdia, se n'han conservat els forats que suportaven un altell al qual s'accedia per una escala vertical.
6 - Punta de Sant Pere de Rodes
Des d'altell sobre el cos de guàrdia principal s'arribava a l'extrem de la punta de Sant Pere de Rodes. En aquest punt, s'han identificat les restes de la torre medieval que va ocupar l'indret abans del castell. La torre, de planta circular, va ser parcialment enderrocada i integrada dins la punta NE del castell. Les restes conservades van ser aprofitades per encabir-hi el calabós i una cisterna.
7 - Allotjament del governador
A la planta principal, el secor de llevantestava ocupat per tres espais coberts amb volta de canó destinats a l'allotjament del capità del castell.
A les parets s'observen uns forats de quan les estances es van reformar i es va afegir un altell directament sobra la volta.
8 - Grafits
A la zona del castell que havia estat ocupada pel governador s'han conservat restes de l'enlluït original amb dibuixos gravats. S'identifiquen veles i cascs de vaixells, uns cilindres ratllats que podrien ser canons i un edifici alt i estret, interpretat com una torre.
9 - Latrina del governador
Aquesta latrina exterior era d'ús exclusiu per al capità del castell i, potser, per als oficials. Està situada quasi a l'extrem de la punta de la Trinitat i la seva base es va construir de forma ornamental amb grans carreus de perfil semicircular que li donen forma de caragol.
10 - Allotjaments de la tropa
El sector de ponent de la planta principal  estava ocupat per les cambres on s'allotjava la tropa i un eix de comunicacions format per una escala que pujava a la planta superior i una altre que baixava cap a la planta soterrània. També hi havia el cos de guàrdia de l'oficial a l'extrem de la punxa NO, la de Roses.
11 - Plataforma principal
De les tres terrasses que tenia el castell, de les quals podia disposar l'artilleria, aquesta inferior era la de major superficie. Des d'aquest punt es comprova  l'absolut domini del castell sobre la badia i el port de Roses.
En aquells temps les tècniques de navegació a vela, d'acord amb els corrents marítims i els vents dominants, feien que la via d'entrada al port de Roses passés inexcusablement per davant del castell.

Planta soterrània
12 - Escalinata
L'accés més important des de la planta principal era una escalinata que va ser trobada en molt bon estat: els esglaons presenten la vora amb carreus semicilíndrics i el marxapeu pavimentat amb pedretes cantelludes.
Sota el paviment del replà, als peus de l'escalinata, es conservava una canalització que desguassava cap a l'exterior del castell.
13 - Soterrani
La planta inferior del castell s'organitzava en diferents profunditats ja que la presència de la roca mare del subsòl natural va condicionar la distribució dels espais. En alguns punts es va rebaixar la roca per guanyar estances regulars i, en d'altres, els àmbits es van adaptar al pendent natural.
14 - Tronera
Els angles entrants formats per les quatre puntes del castell estaven ocupats per troneres disposades per parells que flanquejaven les puntes adjacents. Les troneres estaven obertes  en angle cap a l'exterior per tal de facilitar la maniobra dels canons.
15 - Allotjaments i casamates
La punta de les Medes estava ocupada per tres estances cobertes amb volta de canó que foren utilitzades tant d'allotjaments per a la tropa com de casamates per als canons emplaçats a les troneres.
16 - Punta de les Medes
La punta de les Medes i la de Roses van ser els sectors escollits per concentrar la força destructora de la voladura definitiva del castell a principi del segle XIX. Observeu l'estat en què van quedar els murs perimetrals del castell així com l'amplada i les dimensions de l'estructura.
17 - Fonamentació
El subsòl de la punta de les Medes va ser colgat amb terra de manera que amb aquest terraplè es dotava d'una base ferma que absorvís els efectes dels trets dels canons emplaçats al damunt.
18 - Soterrani de la punta de Roses
En un gravat de final del segle XVIII aquesta estança s'identifica com el "soterraneo donde dizen comió Carlos  quinto sobre la peña".
19 - Latrina
En aquest racó hi havia hagut una latrina que suposadament era d'ús generalitzat.
20 - Cisterna
El subministrament d'aigua al castell procedia de la pluja. L'extracció de l'aigua es feia per un pou situat en un costat de la plataforma principal. Alguns dels blocs del brocal del pou es van trobar entre la runa caiguda a l'interior de la cisterna.
21 - Cuina
Des del cos de guàrdia de la porta del castell, tot baixant per una petita escala, s'arribava a la cuina de la tropa de la qual s'ha conservat, parcialment, el forn. La llar de foc hauria estat situada a la paret nord on, durant molt de temps, encara era visible una gran taca fosca, que es correspondria amb el fumeral.

Planta superior
22 - Plantes superiors
Sobre l'edifici de la planta principal hi havia una nova terrassa de dimensions reduïdes i un cos edificat. I, finalment, sobre aquest, configurant el punt més alt del castell, s'aixecava un darrer edifici, la capella.

Grafits
Originalment, part de les parets estaven enguixades. Les succesives destruccions i refaccions van fer que els enguixats es perdessin.

Les  dependències del governador, màxima autoritat militar del fort, estaven situades a l'extrem sud-est de la fortificació. Eren austers, però tenien una finestra i una latrina d'ús privatiu.

Latrina del governador

Temps d'artilleria i fortaleses

Des de finals del segle XV, les armes de foc pesants es van utilitzar per expugnar fortificacions, però també per defensar-les. Tot plegat va conduir a una nova manera de fortificar i d'atacar les ciutats, i aquesta revolució va provocar el desenvolupament de la figura dels enginyers.
Itàlia, cruïlla d'interessos i de conflictes, esdevingué un territori precoç en relació amb les aplicacions de l'artilleria i de noves estructures defensives. Els enginyers italians van tenir molta anomenadai els van llogar arreu d'Europa. La Corona d'Aragó i Castella també van tenir bons enginyers. El castell de la Trinitat, dissenyat per Luis Pizaño, va ser el primer que es va construir a Catalunya exclusivament pensat com a plataforma artillera.

El port de Roses, a recer de vents i corrents, va ser utilitzat des de temps remots. Grecs i romans s'hi van establir, i durant el període medieval va mantenir la seva rellevància. A principis del segle XVI, Catalunya va quedar integrada dins l'Imperi dels Habsburg de Carles V, que estava enfrontat a França i a l'imperi turc. Per tal de garantir la seguretat de les costes i les aigües de la Mediterrània occidental, Carles V va fortificar llocs estratègics, amb la voluntat d'establir una frontera marítima. Roses es va protegir amb el castell de la Trinitat i la Ciutadella. A més, com que Roses quedava a la vora de la frontera terrestre, també va formar part de les succesives lògiques de fortificació, ja que la zona pirinenca i prepirinenca esdevingueren, des de finals del segle XV fins al segle XVIII, un espai d'enfrontament, des de finals del segle XV fins al segle XVIII, un espai d'enfrontament entre l'imperi hispànic i França.

Allotjament de la tropa

Allotjament de la tropa
Els soldats del segle XVI s'allotjaven en diferents espais de la fortalesa. Un dels llocs era a la planta principal, a l'extrem de crugia nord-oest de la fortificació. Des d'aquest punt, els soldats es podien desplaçar amb rapidesa per defensar el portal o per manegar l'artilleria en cas d'urgència. Els soldats disposaven de llit i màrfega, i guardaven les seves pertinences i la roba en una caixa de fusta.



Xarxes de defensa de fronteres
Durant el segle XVI, la monarquia dels Habsburg va plantejar la defensa de la frontera catalana a partir de Salses, Perpinyà, Cotlliure i Roses. D'altra banda, Roses i Eivissa esdevenien les fortificacions dels Habsburg més rellevants a la Mediterrània nord-occidental. Després de la Guerra de Separació (1640-1659), la frontera terrestre es va establir a les crestes pirinenques. Per la banda francesa, la defensa es va fixar a partir de Bellaguarda, Perpinyà, Portvendres, CotlliurePrats de MollóBanys d'ArlesVilafranca de ConflentMontlluis. Al mateix temps , els monarques Habsburg hi van respondre mantenint RosesPalamós i Girona i, al darrere, Hostalric, i més tard, per l'interior, fortificant Puigcerdà, Castellciutat i Camprodon. A finals del segle XVIII, els Borbons espanyols van arranjar les defenses amb la construcció de la gegantina fortalesa de Sant Ferran de Figueres.


Roses, un port geoestratègic
En temps antics, quan la navegació de cabotatge era la més usual, la superació del Cap de Creus podia ser perillosa a causa de les tempestes i del vent del nord. Centenars de vaixells enfonsats en donen testimoni. L'arrecerat ancoratge de Roses esdevenia un lloc segur al sud del Cap de Creus. Aixó explica que grecs, romans i catalans l'aprofitessin com a punt de referència en les derrotes de navegació. A començament del segle XVI, l'emperador Carles, comte de Barcelona, va entrar en conflicte amb els francesos i els turcs, i per protegir els seus territoris mediterranis va aixecar una frontera marítima  fortiticant ports estratègics. El port de Roses es va custodiar amb un fort pensat per all0tjar-hi artilleria, el castell de la Trinitat, i amb una moderna fortalesa. la Ciutadella, que protegia la vila de Roses.

Els enginyers militars
Durant els segles XV i XVI, l'artilleria va experimentar un gran desenvolupament. Les armes de foc presents s'utilitzaven per expugnar fortificacions, però també per defensar-les. Tot plegat va conduir  a una nova manera de foritficar i d'atacar muralles, i al capdavall de fer la guerra, i aquesta revolució va potenciar la figura dels enginyers. Itàlia, una cruïlla d'interessos i conflictes, esdevingué un territori precoç en l'experimentació de noves tècniques. Els enginyers italians van gaudir d'un gran prestigi com a experts de les noves formes de combat, i es van llogar a les diferents corts europees. També hi havia grans enginyers de la Corona d'Aragó, Lluís Escrivà, i castellans, com Pedro Navarro o Francisco Ramírez, al servei de Ferran el Catòlic, o Luis Pizaño, l'enginyer de Carles I, que esdevingué capità general d'artilleria.

La Trinitat, una fortificació renaixentista
El fort de la Trinitat el va disenyar Luis Pizaño el 1543. Les obres van començar el 2 de gener de 1544. El 1545 Benedetto de Ravenna es va fer càrrec de la continuació del projecte, i el 1546 les obres del cos principal del castell estaven acabades. Per defensar l'ancoratge de Roses, Pizaño va optar per construir una gran plataforma artillera des d'on es poguesin utilitzar còmodament entre dues i quatre colobrines, les peces artilleres més grans de l'època. A banda, va idear un sistema de troneres perqué l'artilleria de menor calibre protegís directament els murs. Tot i que Pizaño es va haver d'adaptar a un espai difícil, va aconseguir un projecte notable: la primera fortificació que, explicitament pensada per l'artilleria, es construïa a Catalunya.

Plataforma principal

Equipament de soldat del segle XVII

Uniforme de soldat del segle XVII

Roses al segle XIX

El pla de focs
El diseny i la planificació d'una fortalesa posaven un interés especial en la definició del pla de focs. Consistia a calcular quines peces d'artilleria o d'armament portàtil s'havien de fer servir des de la fortalesa, bé per defensar-la o bé per cobrir un determinat objectiu, com ara un port o un pont. Els enginyers havien de calcular les millors opcions considerant les característiques de les armes de foc que tenien a l'abast. També havien de col-locar troneres, espitlleres i plataformes per poder batre qualsevol enemic que s'acostés als murs de fortificació.





Torre medieval
A finals de l'edat mitjana, probablement durant el segle XIV, hi havia una torre cilíndrica situada al turó de la Trinitat. Pizaño en va aprofitar l'estructura i la va integrar dins la seva proposta. L'espai interior de la torre es va utilitzar com a cisterna, i sembla que, en determinats moments, com a calabós.





Cisterna de la torre medieval


La vida dels soldats dels segles XVI - XVII en una fortalesa com la Trinitat, en temps de pau, no era especialment dura.
Els soldats disposaven de cambres comunitàries amb somiers i màrfegues. Les pertinences del soldat i la roba es guardaven en caixes de fusta.
La il·luminació es limitava als llums d'oli.
La higiene personal estava condicionada a les posibilitats de subministrament d'aigua i, en general, era deficitària, de manera que els soldats acostomaven a conviure amb tota mena de paràsits.
Els espais podien ser humits, però hi havia una llar de foc i latrines.
Un barber cirurgià cuidava les dents i la salut en general dels soldats, i un capellà les seves necessitats espirituals.


La vida en una fortalesa no era fàcil. Es pot calcular que la guarnició permanent devia ser d'entre vint i cinquanta combatents, que es devien dedicar prioritàriament a tasques de vigilància i manteniment. En cas de conflicte, la guarnició probablement aumentava. Com que la guarnició s'havia d'alimentar, tant la cuina com els magatzems havien d'estar ben equipats. Els soldats vivien sense família i sense dones, per bé que hi ha documentada la presència de cuineres en els darrers períodes. La fortalesa disposavad'una gran llar de foc a la planta principal, que, probablement, estava vinculada a la cuina, i també un forn de pa al soterrani. El barber cirurgià era el responsable de la salut de la tropa.

La vida dels soldats a les fortaleses era monòtona. Es llevaven d'hora, i havien de mantenir equips, armament personal i artilleria; netejar i arreglar els espais; arrenjar desperfectes, i, segons el dia, els tocava ajudar a la cuina o al forn de pa, anar a cercar queviures o fer guàrdies per custodiar la fortalesa. L'entrenament i la instrucció també eren activitats constants. El governador i els caps vetllaven perquè la disciplina fos estricta. Els moments d'esbarjo s'aprofitaven per jugar a cartes i explicar històries.



La cuina



La cisterna
La fortalesa de la Trinitat s'abastia d'aigua potable gràcies a una cisterna central que s'alimentava d'aigua de pluja. La plataforma principal d'artilleria i les plataformes superiors estaven enllosades. L'aigua de la pluja anava a parar a una bassa de decantació, on quedaven dipositades les impureses, i d'allà l'aigua saltava directament a la cisterna. Les parets de la cisterna eren impermeables, ja que estaven arrebossades amb cal, que, alhora, feia de desinfectant. Un broc que connectava el pati amb la cisternapermetia treure aigua amb galledes.

Escalinata

L'hegemonia de les armes de foc
El castell de la Trinitat, dissenyat amb esperit científic, no solament es va idear com una construcció, sinó com una autèntica màquina de guerra optimizada per utilitzar i afrontar les armes de foc que estaven canviant el món. Els angles de la construcció, les plataformes i les troneres feien possible l'ús d'armes de foc pesants, lleugeres i portàtils. Alhora, als magatzems pregons de la fortificació s'hi guardaven desenes de barrils de pólvora, el combustible que feia rutllar la guerra. La tecnologia, que es basava en la física i pugnava per dissenyar armes cada com més efectives, tenia el seu complement en la química, necessàriaper elaborar pólvores de qualitat.

Tronera

Magatzems
Les zones més pregones i més protegides de les fortaleses es reservaven per als magatzems de pólvora, els polvorins. La pólvora es guardava en barrils de petites dimensions i s'intentava mantenir protegida de la humitat. Al mateix ll0c s'hi acostumava a emmagatzemar la munició, les bales rígides de l'artilleria i els barrils amb les bales d'arcabús. Les armes també es custodiaven en un lloc controlat, i algunes únicament es distribuïen entre els soldats quan era estrictament necessari. Els magatzems de menjar se situaven normalment als llocs més frescos i menys humits, per facilitar la conservació dels aliments.





















El castell de la Trinitat va ser concebut com un artefacte militar per allotjar-hi soldats que accionessin una determinada tipologia de màquines: armes de foc pesants i lleugeres. A mitjan segle XVI, l'artilleria i els arcabussos portàtils  van passar a decidir els combats, i les fortificacions es van adaptar per aprofitar-ne i alhora per resistir-ne els efectes. En el cas de la Trinitat, tota la intervenció arquitectònica era subsidiària de la instal·lació d'armes  de foc pesants  que havien de protegir el proper port de Roses. Les peces més grans (les colobrines) s'ubicaven a la terrassa, i les armes més lleugeres (falconets i esmerils), a les troneres que defensaven l'exterior dels murs. En arribar el segle XIX, però, la Trinitat ja era una fortificació obsoleta que no podia aguantar el foc d'una artilleria cada cop més potent i evolucionada.



Allotjaments i casamates


Tronera
En els diedres que formaven les parets laterals de la fortificació, i a diferents altures segons l'alçada, l'enginyer Pizaño hi va ubicar troneres capiculades que podien batre la base dels murs. Així, amb peces d'artilleria de petit calibre o bé arcabussos, es podia disparar contra tothom qui s'acostés a la base dels murs. Les troneres que defensaven els murs acabats a ponent estaven situades al soterrani, que sostenia la gran plataforma artillera.

Els falconets
Els versos, falconets o esmerils eren canonets de petit calibre, i podien ser de retrocàrrega. Es  construïen amb barnilles i anelles de ferro forjat, o bé a partir de fosa de bronze. Les millors peces eren les de bronze, més resistents i lleugeres. La retrocàrrega es duia a terme per la banda posterior de la peça, acoblant al tub un pot que contenia el projectil i la càrega de pólvora, i que actuava de fogó. Era de maneig pràctic, sobretot a les bordes de vaixells i als ampits de muralla, perquè no calia fer retrocedir la peça per recarregar. L'inconvenient era que la pèrdua de gasos per la juntura del pot i el tub manllevava potència al tret.

Punta de la Trinitat

Les fortificacions de Roses van estar actives durant gairebé tres segles, al llarg dels quals van tenir guarnicions molt diverses, des del soldats dels terços fins a les tropes napoleòniques. S'hi van allotjar soldats amb equipaments, armes i formes d'organització molt diferents. Al llarg de la seva dilatada història, la Trinitat va ser testimoni de duríssimes batalles, sobretot durant la Guerra de Separació i les guerres de forntera de finals dels segle XVII, i va lliurar el seu darrer combat el 1808, quan va ser defensada pel llegendari Lord Cochrane, capità de la marina britànica, el qual, en retirar-se, va ordenar una voladura que, sumada a la que van fer els napoleònics el 1814, va posar fi a l'historia militar del lloc.





Els murs originals 
La reconstrucció contemporània de les volumetries de la fortificació es va dur a terme amb murs de formigó d'una amplada menor que la dels originals. En algunes parts del soterrani, especialment a la zona acarada a ponent, s'hi pot comprovar l'amplada original dels murs, en contrast amb l'actual. Així doncs, ens hem d'imaginar que, en origen, els espais dels soterranis eren més estrets i més reduïts que els que ara es mostren.

Les latrines
El castell de la Trinitat disposava de latrines, dues de les quals s'han conservat en bon estat: una a les dependències del governador i una altra en una de les zones més baixes del soterrani. Probablement la fortalesa tenia quatre o cinc instal·lacions d'aquest tipus. La latrina del governador evacuava les restes directament damunt de la base dels murs, i la latrina del soterrani, directament en un pou mort obert als fonaments de la fortificació, que no sabem si disposava o no de conducte de desguàs o bé si s'havia de buidar  periòdicament.

Fonamentació


Luis Pizaño, enginyer de l'emperador

Un escenari de combats ferotges 

La Trinitat, un fort renaixentista




*************************************************************************