Seguidors

divendres, 7 de febrer de 2020

MAS SITJÀ
CASTELL D'ARO - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
























Al catàleg publicat per l'ajuntament diu:

Conjunt format per masia i cabanya. La masia és una construcció de gran volum, format per l’edificació principal, de dos alçades i coberta a dues aigües, i cossos resultat de successives ampliacions adossats al costat de llevant, d’alçades diverses amb coberta inclinada. Les façanes són de paredat, que a la part posterior es recolza directament sobre la penya que emergeix en aquest punt. Les cantonades estan formalitzades amb pedra tallada, que en llindes i brancals passa a ser treballada més acuradament, amb relleus. A la façana sud trobem el portal, adovellat amb arc der mig punt. La cabanya es situa al cotat oest, mirant a l’edificació principal. Com a singularitat trobem l’era col·locada a la part posterior.

*******************************************************************
En aquesta casa hi varen viure els escriptors  Joaquim Sitjar (La Bisbal 31 de març de 1820 - 9 de febrer de 1985)  i  Joan Sitjar Bulceguar (1828-1900)

Enllaç de l'Antonio Mora Vergés on parla dels 'lletraferits':

que diu:
En ocasió de retratar el mas Sitjar, a la coma , a Castell- Platja d’Aro, descobria als lletraferits germans Joan Sitjar i Bulcegura, (1828-1900)i Joaquim Sitjar i Bulceguar , La Bisbal (31/03/1820 – 9/02/1885), als que dedicava una monografia “Castell d'Aro al cor : Joaquim i Joan Sitjar” Jordi Vinyoles i Boadella.

Trobàvem més dades del Joan que del Joaquim :


L'any 1 888 , Jacint Verdaguer i Santaló (Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vil·la Joana, Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902) li dedicava el Ilibre de poemes «Patria» amb aquestes pararies: «A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá».

I quan l'any 1901 , el 15 d'agost, Verdaguer presideix el Certamen bisbalenc, té emotives paraules per Joan Sitjar que havia mort el 1900: Com enyoro -diu el poeta al Discurs Presidencial- i trobo a faltar en la colla deis amics la noble i simpàtica figura d'en Joan Sitjar, qui acaba de baixar a la sepultura! A no haver-ho disposat Déu així, a ell devíeu fer asseure en aquesta cadira i encara que sols hagués recitat la «Llegenda de Sant Eloi», que sempre tenia al cap de la llengua ja tenia la primera palma del certamen.

Verdaguer no es limita a una evocació convencional; en fa una descripció personal que avui és per a nosaltres històrica i valuosa: Me sembla que el veig, encara no fa un any. amb son barret de gairell mig cobrint sos cabells blancs. somrient sempre com un noi que no ha passat cap pena. Me sembla sentir aquella conversa senzilla i poètica, versada amb aquella veu que sonava a l'orella, segons imatge d'en Delpont, «com una remar d'aigües de muntanya quan resquitllen entremig de penyes i cingl
eres».

Quan al topònim Sitjar, Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997), defensa el significat “ clot profund’ , “ paratge on es troben un seguit de foses o falles del terreny”. 



«A don Joanet Sitjar, cor d'ángel de l'Empordá»
























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada