Seguidors

dilluns, 29 de maig de 2023

ERMITA DE SANT ANTONI

PUIGPARDINES -  LA VALL D'EN BAS - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/












*********************************************************************

A la web del Bisbat de Girona diu:

La primera notícia que fins ara posseïm data del 1396 i després la tornem trobar l'any 1401 . En efecte, en el testament atorgat per Pere de Serra, de la parròquia de Santa Maria de Puigpardines, el 3 de novembre de 1396, entre els diversos llegats, deixava VI sous de moneda barcelonina de tern a la capella de Sant Feliu, situada a l'esmentada parròquia; i Guillema, muller de Pere de Fonturi de la parròquia de Sant Pere de les Preses, entre les diverses deixes llegà XII sous de moneda barcelonina de tern a la capella de Sant Antoni de Puigpardines , llavors denominada de Sant Feliu, en el seu testament atorgat a les Preses el 20 de juliol de 1401 . (Arxiu Notarial d'Olot, secció del Mallol , reg . 15 , fo I. 15; i Arxiu de Montserrat fons Bages, primer llibre de testaments , fol. 38 respectivament). A la secció P. de l'Arxiu Diocesà de Girona , ens topem per· primera vegada amb la capella de Sant Antoni en un document del1420, però amb la particularitat que també hi és citada amb el nom de capella de Sant Feliu . Com hem vist, no és el primer document que descobrim semblant capella amb aquesta denominació. Encara més, ja més cap ençà, concretament en un capbreu del 1559, en citar unes possessions d'en Bernat de Toralles, notari de la vila de Camprodon, aquest en fer la confessió de les seves pertinences, entre altres coses, declarà que tenia pels Vescomtes una peça de terra situada al peu de la capella de Sant Feliu, que afrontava a llevant amb les parets de la citada capella; a migdia i a ponent, amb la via pública ; i a tramuntana, amb un honor d'en Rovira, de la qual en prestava tasca de tots els esplets , bé i fidelment. (Arxiu Notarial d'Olot, secció del Mallol Reg . s/n). Val a dir que en aquella època si bé predominà la denominació de Sant Feliu , també l'hem trobat amb la de Sant Antoni. És possible que es tractés d 'un co-titular de la capella i per això a voltes fou citada amb el nom co-titular, tal com succeí a Batet on el titular de l'església és el de Santa Maria, i en canvi en alguns documents del segle XV la parròquia és citada amb el nom de Sant Bartomeu de Batet, copatró de la referida parròquia. Feta aquesta petita digressió, volem posar de relleu que hem consultat la secció P. de l'Arxiu Diocesà, com adés hem insinuat, i des de l'any 1420, no tornem a trobar en les cròniques de les visites pastorals de Puigpardines que es faci esment de la capella de Sant Antoni fins l'any 1703 . Antigament, fou una capella de molt reduïdes dimensions, però devers l'any 1720, fou ampliada i en 1721 ja s'havia començat la construcció del cor i capelles; i en engrandir-la hi fou col·locada una campana recentment fosa. A la primeria del segle passat, ja hi havia tres altars: el de Sant Antoni Abat , el de la Verge dels Dolors i el de Sant Antoni de Pàdua . Fins el segle XVIII, no hi hagué cap benifet fundat , puix que en descobrim un per primera vegada en 1736. Es tractava d'un benifet sota la invocació de Sant Antoni, fundat pels marmessors del reverend. Antoni Valentí i que en aquella avinentesa (en 1736) n 'era obtentor el reverend. Pere Callís, prevere, amb residència a Amer. El beneficiat que l'obtenia estava obligat a celebrar a la pròpia capella dues misses setmanals, però si succeïa que l'obtentor del citat benefici tenia la residència a Sant Privat , havia de celebrar les misses a l'altar del Roser de la susdita parròquia. I en el cas de no residir ni a Puigpardines ni a Sant Privat , l'església i l' altar era de lliure elecció. Per tant , en contra de les obligacions de la major part dels benifets , aquest, el de Sant Antoni, no obligava a fer contínua residència a la parròquia del benefici . Tenia el dret de patronat, o sigui de presentació del candidat d 'aquest benefici, en Joan Valentí de la parròquia de Sant Privat.

********************************************************************* 

Enllaç amb informació:

Es tracta d'una capella d'una sola nau, amb porta de llinda. Té un ull de bou i campanar de cadireta. La teulada és de teula a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana.

Petita ermita construïda molt a prop del poble de Puigpardines. Tot i que s’hi pot accedir des de diferents punts de la Vall d’en Bas. El camí més conegut s’agafa poc abans d’arribar al petit nucli de Puigpardines. Un caminet s’enfila cap a dalt d’un turó on, enmig de bonics prats, hi presideix l’esglesiola. La primera notícia documentada data de l’any 1396. A la banda de dalt del conjunt parroquial de Puigpardines, s’aferma l’imponent mas de Toralles. Des d’aquí s’enfila una carretera que a peu o en vehicle ens portarà fins als paratges de Fontanills. La presència d’una casa deshabitada sobre un altiplà enfaixat de pastures, ens permet gaudir d’unes vistes panoràmiques espectaculars sobre la plana d’en Bas i les muntanyes de l’entorn.

S'hi celebra un aplec al mes de gener.

*********************************************************************

Altres enllaços amb informació:

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2013/06/sant-antoni-abad-de-puigpardines-vall.html

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/41780

https://www.puigpardines.org/l-entorn

*********************************************************************

 




GORGA DEL PLA D'EN XURRI

SANT PRIVAT D'EN BAS - LA VALL D'EN BAS - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 





























Abans d'arrivar a la gorga hi ha una zona d'esbarjo











************************************************



diumenge, 28 de maig de 2023

CASTELL DE PUIGPARDINES

PUIGPARDINES - LA VALL D'EN BAS - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 





















**********************************************************
Enllaços amb informació:



Castell o casa forta situada al vessant de la muntanya, als boscs del mas Toralles, més amunt de l’església de Puigpardines. Des de l’edifici hom pot albirar una part de la plana d’en Bas, que s’estén al seu dessota.

El lloc de Puigpardines ja és esmentat en un document de l’any 986 (“Pugo Pardinas”).

Sembla que uns dels primers senyors de Puigpardines foren Mir de Puigpardines i el seu fill Guillem Mir, documentats entre els anys 1060 i 1088. Uns Guillem de Puigpardines i Ramon de Puigpardines que devien viure, respectivament, cap a l’any 985 i l’any 1010, són purament llegendaris.

Guillem Mir fou succeït pels seus nebots Berenguer i Ramon, fills de Pere Guerau i de la seva muller Sicarda. En aquesta època, els senyors de Puigpardines degueren participar activament en la fundació d’un priorat de canonges augustinians en aquest lloc de la Vall d’en Bas, esdevinguda cap a l’any 1131.

L’any 1175, Hug de Bas, abans d’anar-se’n a Sardenya, concedí a Ramon de Puigpardines i al seu fill Berenguer la vegueria del vescomtat de Bas, a canvi del pagament de 50 morabatins d’or. Aquest fet permeté que augmentés ràpidament el poder i prestigi d’aquesta família, els membres de la qual aviat arribaren a ésser uns dels senyors més importants de la vall. Degué ésser en aquesta època —darrer quart del segle XII— quan fou construïda la casa forta que, molt malmesa, ha arribat fins a nosaltres. Berenguer de Puigpardines surt documentat fins l’any 1228.

El fill de Berenguer fou Ramon de Puigpardines, casat amb Beatriu d’Avià, el qual, l’any 1265, comprà el castell de Creixenturri, al Ripollès. Els fills de Ramon i de Beatriu foren Ramon, senyor de Creixenturri, Berenguer, veguer del vescomtat de Bas, i Galceran de Verntallat, que ha estat considerat ascendent del cabdill dels remences. Segons Joan Pagès, el darrer cop que surt documentat el pare, Ramon de Puigpardines, és l’any 1278, data en què signa un document juntament amb el seu fill: “Raimundi de Podiopardinarum vicarii de Basso et Berengarii de Podiopardinarum filii sui”. Abans del 1294 ja havia d’haver mort.

L’any 1294 ja apareix Berenguer de Puigpardines que actua sol com a veguer de Bas. Segons Joan Pagès l’any 1301 surt en una reunió, possiblement celebrada al Mallol, on intervingueren els principals senyors del vescomtat: Arnau de Vilanova, Arnau de Bas, Ramon de Sant Romà, Bernat del Coll i el germà de Berenguer, Galceran de la força de Verntallat; en aquesta assemblea foren tractats els problemes plantejats per l’enfrontament que s’havia esdevingut entre el vescomte Hug de Bas i el rei catalanoaragonès. També hi eren presents Bernat d’Estanyol, procurador del vescomte, Berenguer de la Pinya, batlle de Sant Privat, i Bernat de Coromina.

Surt esmentat el fill de Berenguer de Puigpardines, que també s’anomenava Berenguer, en documents de cap a la meitat del segle XIV, fins a l’any 1362.

D’ençà de l’any 1364, hi ha esments de Sibil·la, senyora de la casa i força de Puigpardines, que es casà amb Andreu Martí de Vallterra, cavaller valencià; Sibil·la possiblement era filla de Berenguer. Surt en documents fins l’any 1393.

En aquest època, els senyors de Puigpardines ja no devien viure normalment a la força de la Vall d’en Bas, en la qual devia habitar algun dels procuradors. La casa forta, de fet, ja havia perdut la raó d’ésser. Sibil·la fou succeïda per la seva filla Caterina, que l’any 1383 era casada amb Jaume Soler, cavaller de València. N’era procurador a Puigpardines Bartomeu Felló, el mateix que ja havia fet de procurador de la seva mare.

D’ençà del 1404 apareix en els documents com a senyor de Puigpardines, Pere de Vallterra, donzell; morí cap a l’any 1434. Els afers dels senyors de Puigpardines a la vall d’en Bas eren a mans dels procuradors o dels notaris que tenien al País Valencià.

D’altra banda, l’any 1404, Pere de Vallterra establí a Pere Soler la casa forta de Puigpardines amb la seva devesa, les rieres o cursos d’aigua, la masoveria de Casadavall i la coromina del Pou. És molt interessant veure què era el que formava el nucli del domini dels Puigpardines a la Vall d’en Bas. Els terratrèmols del 1427 i del 1428 acabaren d’ensorrar una construcció ja força malmesa i mig abandonada. L’any 1438 tot es devia trobar en tan mal estat —i la situació demogràfica estava canviant tant— que Jaume Soler i el seu gendre Jaume renunciaren a la casa de Puigpardines, retornant el domini útil al nou senyor del lloc, el vescomte de Bas. L’any següent, el 1439, els Soler signaren un nou contracte d’establiment, però en unes condicions molt més favorables per a ells; en lloc de pagar 46 sous i 3 quarteres de forment tal com feien abans, només havien de lliurar un cens de 20 sous barcelonesos de tem i 2 quarteres de blat.

D’altra banda, per entendre el que acabem de dir, cal pensar que els Vallterra, que sembla, cap a l’any 1437 alienaren en els vescomtes de Bas el domini directe dels béns que tenien a la Garrotxa.

L’any 1475 els Soler vengueren els drets que tenien sobre l’antic nucli de la senyoria dels Puigpardines a Joan de Toralles, sabater de la vila de Camprodon. Els Toralles degueren aprofitar els carreus de la casa forta per a bastir el mas Toralles, segons parer de Joan Pagès, al mateix lloc on hi havia hagut la masoveria Casadavall. (JBM-MLMS)

Església

Aquest castell tenia gairebé una planta quadrada amb uns costats d’uns 14 m. Hi havia també una torre adossada a la façana sud-est, amb una longitud de 6,20 m i una amplada de 5,40 m. De molts dels murs d’aquesta construcció, o en resta només algun pany de paret o bé sols en podem endevinar la localització aproximadament pel relleu del terreny.

A la façana del nord-oest, tanmateix, encara hi ha un tram de paret amb una longitud de 5,50 m i amb una alçada d’uns 6 m. El gruix del mur és d’uns 110 cm. Ran de terra hi ha una doble renglera d’espitlleres, l’alçada de cada una de les quals —uns 45 cm— correspon a dues fileres de carreus. Hi és notable una clara alternança de les espitlleres de la renglera de dalt amb les de la de baix; en total n’hi ha nou en el tros de paret que s’ha conservat. Una mica més amunt hi ha un permòdol (o potser una imposta). A l’extrem de llevant d’aquest mur, en aquest nivell més alt, sembla que hi havia una obertura. Els carreus d’aquesta paret són més aviat grossos; fan, per exemple, 25 cm d’alt per 35 cm de llarg, 20 cm per 50 cm, etc. El morter de calç que hi ha entre les pedres és més aviat dur.

A uns 19 m d’on sembla que hi havia la paret nord-est del cos central del castell s’endevina l’existència d’un altre possible mur. A l’interior del recinte també hi ha restes de diverses parets, molt malmeses però, i potser d’una arcada. De la torre meridional només es conserva una alçada d’uns 180 cm. Els seus carreus són molt semblants als de la resta de l’edifici (25 cm d’alt per 40 cm de llarg, etc.).

Als costats de migjorn i de ponent d’aquesta fortificació hi ha un vall amb una amplada de més de 5 m que, sobretot al sector de ponent, és força profund.

Per tot allò que ha restat d’aquest edifici sembla que devia ésser una força o castell del segle XII o, com a màxim, potser de la primeria del segle XIII.

**********************************************************



**********************************************************