Seguidors

divendres, 14 de febrer de 2020

CASTELL D'ORÍS
ORÍS - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


Enllaç amb informació:

que diu:

El Castell d'Orís és de tots els pics de l'entorn el més original i d'inconfusible forma. La panoràmica que es veu des del castell justifica el petit esforç de l'ascensió.
A desgrat de trobar-se tan trossejades i malmeses, les runes del castell d'Orís, situades estratègicament a frec de cinglera del seu retallat penyal, permeten encara de llegir velles estructures i són un ampli camp per a la imaginació.
En les seves despulles hi ressalten almenys quatre èpoques ben diferenciades de construcció. A l'angle de ponent-migdia s'hi veuen restes de parets i la planta de la capella de Sant Pere, d'època romànica, probablement del s. XII; vers llevant, emparat per un mur de gòtic tardà, hi ha una gran cambra, mig soterrada, de volta apuntada de tipus gòtic primitiu; i el mur més alt i ben conservat, de la banda de tramuntana, mostra diverses èpoques de construcció que s'estenen del segle XV al XVII. Castell d'Orís
El conjunt de les runes mostra una grandiositat que corprèn encara enmig de la postració present; d'altra banda, el pla del castell és una mirada superba de tota la comarca.
Primitivament el castell estaria sota el domini immediat de la casa comtal de Barcelona que el tenien encomanat a vicaris o veguers, entre els que es coneix Gomfred d'Orís, el 995.
Des del 1014 es perfila la família d'Elderic d'Orís; el seu fill, Amat Elderic, serà un magnat de la casa comtal de Barcelona i el primer senescal conegut de Catalunya, des del 1051 fins a la seva mort. Pere Amat, fill d'Amat Elderic, perdrà el castell d'Orís, que els comtes de Barcelona enfeudaran a Guillem Ramon de Montcada, el primer senescal d'aquesta gran família.
A mig segle XII surten algun temps els Queralt, senyors de Gurb, com a amos d'Orís, però a finals del mateix segle el seu domini ja havia retornat als Montcada.
Els Montcada seran senyors majors d'Orís fins al segle XVI almenys, però la guarda i domini del castell anava a càrrec de la família cognomenada d'Orís, que vivia al castell durant el segle XII i següents. Aquesta família, entroncada amb l'actual marquès de Sentmenat, senyor del castell, és coneguda des del 1132 amb Bernat d'Orís. Els seus primers membres es cognomenen d'Orís o de Manlleu, indiferentment, durant els segles XII i part del XIII, per tenir també dominis feudals i residència al terme de Manlleu. Sembla que descendien de Pere Amat, que posseïa el terme de Manlleu. Castell d'Orís
La història i vicissituds del castell, dels seus senyors i de la capella de Sant Pere no es poden pas sintetitzar en poques ratlles. Intervingueren en tots els afers i lluites feudals del país, en especial en les bandositats del x. XV; totes les guerres, des de la remença finida el 1472 fins a la dels set anys del segle passat, han tingut repercussions en la vella fortalesa orisenca i han estat causa d'enderrocaments.





Enllaç de l'Església de Sant Pere del Castell d'Orís:

que diu:

Situació:
Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell d’Orís al clos del mateix castell. Sempre fou una capella castellera fins que deixà de tenir culte.
Història:
El castell d’Orís es documenta a partir del 914 quan Dat vengué a Raquel una casa amb terres i vinyes situades al terme del castell d’Orís.
L’església no consta com a existent fins el 1116, mentre que el 1198 figura com a reedificada. La seva estreta vinculació al castell i als seus senyors féu que amb la desaparició del castell s’iniciés la seva decadència, si bé el 1686, quan la visità el bisbe Antoni Pasqual, encara es mantenia dempeus.
Església:
Avui de l’antic edifici de l’església resten unes poques pedres. Si hom duia a terme una petita campanya arqueològica, amb facilitat podria deixar al descobert el traçat de la seva planta, que coneixem amb detall per croquis del segle XVII aixecat per uns espies francesos i després per la planta feta al començament del segle XX per l’arquitecte Josep M. Pericas.
La capella de Sant Pere es trobava al costat de llevant del recinte fortificat, gairebé adossada al mur. Era un simple edifici amb una nau rectangular, rematada al cantó de llevant amb un absis semicircular. L’edifici no tenia reforços ni arcs torals. La simplicitat dels murs no era alterada. Al mur de tramuntana hi havia oberta la porta d’entrada. Aquesta situació singular era deguda a les necessitats d’espai que presentava l’emplaçament de l’edifici, en treballs accessible pel costat de migjorn. 
Mare de Déu:
Procedent probablement de l’església de Sant Pere del Castell d’Orís, el Museu Episcopal de Vic conserva una imatge de la Mare de Déu, que ingressà al museu l’any 1923, on és catalogada amb el número 7 488. La imatge presenta la Mare de Déu sedent, en posició frontal.
La Mare sosté el Nen al seu bell mig. Porta una túnica d’escot rodó, una sobre túnica curta fins a mitja cama a tall de dalmàtica i un mantell. Aquest últim li cenyeix el rostre. Les mans, desaparegudes, les tenia en posició horitzontal. Estava asseguda en un setial. L’Infant vesteix una túnica fins als peus. Amb la mà esquerra aguanta un llibre, tancat, sobre el genoll. Ni la Mare ni el Fill no porten corona. La imatge fa 55 cm d’alt.
El conjunt de la peça ha sofert alguna restauració pel que hem pogut apreciar comparant-la amb una fotografia conservada a l’Institut Ametller, la qual va ser feta entre el 1930 i el 1938 (clixé núm. 1 566). Al dors de la imatge s’observa un buit, que devia ésser ocupat pel tron que s’ha perdut. També han desaparegut les mans de la Mare i el braç dret del Nen amb el qual devia beneir. Observem restes de la primitiva policromia a la túnica del Nen. A la túnica de la Mare, sota el braç, també hi ha restes de policromia. Hi reconeixem els colors vermell i verd. Al dors, a l’angle en què la imatge s’unia amb el tron, queden els claus d’encaix i restes d’arpillera encolada sobre la fusta, tècnica molt usada a les acaballes del segle XII.
Aquesta imatge correspon al model iconogràfic de la Verge Majestat, derivat del model bizantí. L’absoluta frontalitat, el tipus de mantell que penja de les espatlles de la Mare, obert per davant i cenyit a la cintura, i el vel adaptat a la forma del cap, la connecten amb una sèrie de talles d’una tipologia molt bizantina. Aquestes són la imatge de la Mare de Déu de la col·lecció Viader, la Mare de Déu de la Fossa d’Ullà, la Mare de Déu d’All i la de Santa Bàrbara. També estan connectades amb la d’Orís pel marxapeu voluminós on reposen els peus punxeguts i per la vestimenta profusament ornada de plecs i policromada. Amb les imatges garrotxines de Sadernes i de Balbs té en comú la sobre túnica curta fins a mitja cama, la posició centrada de l’Infant i la posició del llibre dels Evangelis que el Nen aguanta entre la mà esquerra i el genoll. El tipus de vestimenta de vel-túnica, casulla i l’obertura en forma de V invertida, també el trobem en les imatges d’Ix, Ger, i Saneja. Cap d’aquestes mare de déus no porta corona i l’Infant tampoc, de la mateixa manera que no la porta la d’Orís.
Les mides de la imatge d’Orís no són gaire grans, però sí que donen unes formes força estilitzades. Aquesta estilització la trobem en el model bizantí. Tota la imatge manté la rigidesa i el hieratisme propis dels models iconogràfics bizantins. No obstant hom pot descobrir en el rostre de la Mare uns trets més dolços que en el del Fill. En general la figura de Maria és tallada amb molta cura i el tractament dels plecs, encara que aquests mantenen una simetria absoluta, és molt ben treballat. No podem pas dir el mateix de la figura del Nen, en bona part fruit d’una restauració ben poc afortunada.
Per la connexió amb les mare de déus que hem esmentat anteriorment, creiem que es tracta d’un exemplar del darrer terç del segle XII. 


Imatge de la Mare de Déu procedent probablement de la capella de Sant Pere i guardada actualment al Museu Episcopal de Vic. Ingressà al museu l’any 1923, és catalogada amb el núm. 7488 i pertany al darrer terç del segle XII.











Des de dalt del castell es pot veure l'Església de Sant Genís d'Orís

Altre enllaç amb informació:

que diu:

Època: segle X // XVII
Descripció:
Les primeres notícies del castell d'Orís daten del 914. La seva planta s'adapta al turó damunt del qual està situat, a l'est del terme. Es conserven en alçada variable restes dels seus murs de tancament perimetrals i interiors especialment de les construccions dels segles XIV i XV, que aprofiten part dels murs anteriors.

Diversos autors (Len i Perarnau, 2004) i (Prat, 2004) coincideixen en situar una de les torres de telegrafia òptica de la línia Manresa-Vic-Girona al Castell d'Orís. El mecanisme de transmissió probablement es va instal·lar al baluard de l'extrem oest de l'antiga capella de Sant Pere. La presència de restes de parament de maó arrebossat en aquest indret fonamenten aquesta afirmació.
Notícies històriques:
El Castell d'Orís va ser volat durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840). A mitjans del segle XIX (gener de 1849) s'aprofitaren les restes de les construccions existents per instal·lar un mecanisme de transmissió de telegrafia òptica de la línia militar Manresa-Vic-Girona. La torre anterior era la del Santuari dels Munts (desapareguda) situada a 6,1 km, l'anterior conservada era la Torre dels Soldats d'Avinyó. La torre posterior de la línia era per alguns autors la Torre del Santuari de la Gleva (Len i Perarnau, 2004) i per d'altres la Torre de Sant Hipòlit de Voltregà.

Al sud-oest del recinte hi ha les restes de la capella de Sant Pere, del segle XII, que va ser localitzada durant una intervenció arqueològica l'any 2002. Al 2006 es realitzà una nova intervenció arqueològica a la mateixa zona.

Altres enllaços amb informació:























Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada