BUST DE MERCÈ RODOREDA i GURGUÍ
ROMANYÀ DE LA SELVA - SANTA CRISTINA D'ARO - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Mercè Rodoreda i Gurgui, escriptora (1908 – 1983)
Bust realitzat per Antoni Delgado I Oliveró, escultor (1939 – 2014) I que fou inaugurat l’any2014.
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri
de Sant Gervasi, el 10 d'octubre de 1908. És coneguda sobretot com a
novel·lista i contista, però escriu també unes quantes obres dramàtiques i
poesia lírica. La seva infantesa és solitària. D'una banda és filla única i, de
l'altra, no es relaciona amb infants de la seva edat perquè només va a escola
entre els set i els deu anys i, encara, en dos centres diferents.
Creix en un ambient de barri tranquil i envoltada de l'amor del seus pares i,
sobretot, del seu avi, que li sap inculcar la passió per la lectura i per les
flors, aspectes que reflectirà després en la seva obra literària. La mort de
l'avi, quan ella té dotze anys, marca la seva adolescència.
El 1928, es casa amb el seu oncle matern, catorze anys més gran que ella, Joan
Gurguí, que havia marxat a Amèrica molt jove i n'ha tornat amb una certa
fortuna econòmica el 1921. Ella té només vint anys. Aquest matrimoni al qual es
veu abocada i el naixement del seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929, es
converteixen en una experiència traumàtica per l'autora, i encara més al
final de la seva vida, quan ella mateixa, que sempre havia guardat zelosament
el secret, es culpabilitza en cercles molt reduïts d'amics de la malaltia
mental que afectarà el seu fill, a partir dels quaranta anys, i que l'obligarà
a ser internat a l'Institut Psiquiàtric Pere Mata de Reus.
És a partir d'aquells fets de joventut que, a inicis dels anys trenta, Mercè
Rodoreda tria la literatura com una alternativa d'evasió d'aquell entorn
clos i decebedor que ha patit.
Inicia així una carrera de gran regularitat i de perfeccionament progressiu,
que es manifesta en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi
d'aquells anys, generalment en forma de contes (Meridià, Mirador, Revista
de Catalunya) i, també, amb la publicació de novel·les que, exceptuant-ne
l'última, l'autora acabarà rebutjant en bloc i que no inclou en les seves Obres
completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un
dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936) i Aloma (1938),
que guanya el premi Crexells.
Aquests són anys de molta activitat, durant els quals l'escriptora treballa al
Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de
la Institució de les Lletres Catalanes. També són anys viscuts intensament des
de la perspectiva sentimental. Ho palesa la seva relació, potser platònica, amb
el polític trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural
Francesc Trabal, un dels puntals del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere
Quart.
El 21 de gener de 1939 emprèn el camí de l'exili. S'instal·la amb altres
escriptors catalans (Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols,
Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August
Jordana) al castell de Roissy-en-Brie, a vint-i-cinc quilòmetres de París.
En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una intensa i complicada relació
sentimental amb Armand Obiols, pseudònim de Joan Prat i Esteve, casat amb la
germana de l'escriptor Francesc Trabal, i que durarà fins a la mort d'Obiols, a
Viena, el 1971. La majoria dels escriptors catalans exiliats embarquen cap a
Amèrica, però Mercè Rodoreda i Armand Obiols opten per quedar-se a
França. Assisteixen a l'entrada dels nazis a París i han d'emprendre la fugida
a peu cap a llocs més segurs.
Viuen a Llemotges i a Bordeus. Però es tornen a instal·lar a París el 1946. És
una època de duresa de supervivència durant la qual, segons la mateixa autora,
«escriure semblava una ocupació espantosament frívola». D'altra banda, la
precarietat econòmica (cus a preu fet) li impedeix tenir la tranquil·litat
necessària per dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària.
Sembla, però, que cal situar l'activitat dramàtica de Mercè Rodoreda en
aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha
perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té
ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la
preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les
seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà ben tardana, deu anys
després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i de malviure en l'àmbit afectiu,
comença a escriure poesia lírica. Fa uns quants sonets que li donaran la idea
per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual
treballarà intermitentment fins a ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests
sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural
als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de París, el 1948, i els de
Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
L'estabilitat econòmica li arriba amb la feina que Armand Obiols obté el 1954
com a traductor a l'organisme de les Nacions Unides, a Ginebra, i això propicia
que Rodoreda entri en una etapa de creativitat enorme: recull els
contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix
d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958),
que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé
alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La
mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la
convocatòria del premi Sant Jordi, i n'és eliminada per un jurat que tenia,
entre altres membres, l'escriptor Josep Pla. Sembla que el títol de Colometa fa
dir a Pla que es tracta d'una «novel·leta cursi» i el guanyador d'aquella
convocatòria acaba sent un autor desconegut, Enric Massó, que després no
continua la carrera literària. El 1961, envia La mort i la primavera a
la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962), gràcies a una
recomanació de l'escriptor i assagista Joan Fuster, que també ha format part
del jurat del premi Sant Jordi del 1960, i que n'ha parlat amb l'editor i
escriptor Joan Sales, contribueix a la seva consolidació definitiva i li
assegura una relació estable amb el món editorial que continuarà sempre amb el
segell del Club Editor i la direcció editorial de Joan Sales.
L'any 1966, li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de
les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la
convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep
posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969).
Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí
vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).
Amb la mort sobtada d'Armand Obiols, el 1971, s'accentua la seva solitud a
Ginebra (on viu en un apartament davant del llac Léman) i, el 1972, en una
estada a Romanyà de la Selva, decideix construir-hi un xalet i retornar a
Catalunya. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974),
considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual
seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els
contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta
guerra... (1980).
En aquesta etapa de retorn a Catalunya, és membre i Sòcia d'Honor de
l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor
de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer, declarat en molt poc
temps, mor en una clínica de Girona, el 13 d'abril de 1983, i és enterrada a
Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis
Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes
a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de
la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que
desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena que ha patit l'escriptora
a l'exili i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986
s'edita pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en
homenatge a l'autora. El conjunt de la seva obra es continua reeditant i
traduint constantment.
**************************************
La Mercè Rodoreda està enterrada al cementiri de Romanyà de la Selva.
Itinerari
literari
Cementiri
“Que m’enterrin on en mori. Tan me fa. El panteó de la
família, el nínxol de la família...la cova dels esquelets...quina misèria, que
petit tot...I la mort amb la seva infinita grandesa et para el cor i et dóna a
la terra, sigui d’on sigui. Si l’ànima va pel cel, perduda, la vull entre estrelles,
arrapada a la lluna com un gat rabiós”.
Mercè Rodoreda, Fulls de la Revista de Girona
*********************************************
