CAN FINA DEL VILAR
PALAFRUGELL - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El mas de can Fina del Vilar, una finca absorbida pel nucli urbà
Aquesta propietat situada entre els carrers de Fitor i d’Anselm
Clavé, actualment és una de les comptades masies que conserven un conjunt
unitari d’estil popular i que han estat integrades en els eixamples urbans de
la vila sense haver-ne vist alterada la tipologia. Tot i que va acumular diverses
ampliacions mentre encara feia les funcions originals dels elements propis una
masia, presenta els elements propis de la finca agrària que va ser des que es
va construir al voltant dels segles XVIII i XVIII.
La sensació és la d’una edificació compacta, amb teulades
a doble vessant de diferents nivells que cobreixen les seves dues plantes i un
tros de golfes. A l’exterior, actualment arrebossat, hi destaquen les llindes i
les cantonades de carreus, totes les pedres polides i ben treballades. L’interior
es conserva en bones condicions i a l’exterior hi ha un espaiós pati separat dels
carrers per una paret de tanca. Antigament, la finca explotava principalment un
seguit d’hortes que tenia al voltant, com ara l’horta d’en Fina o l’horta que hi
havia on actualment hi ha el col·legi Prats de la Carrera. Els propietaris d’aquesta
masia tenien altres finques i no sempre hi havien viscut; tanmateix, el jutge i
caporal del Sometent, Manuel Fina, que era ben conegut pels palafrugellencs pel
sentit pràctic que aplicava a l’hora de resoldre plets, és un dels que hi van
anar a habitar-la.
Es tracta d’una de les poques masies integrades en els
eixamples urbans de la vila que encara es conserven pràcticament inalterades,
malgrat haver perdut la funció original. Actualment combina l'ús d'habitatge i
de restaurant. La masia és una construcció compacta que presenta diversos
volums edificats, fruit de successives reformes i ampliacions de diverses
èpoques. Un cos principal de planta baixa i pis, amb coberta a dues aigües, cap
al nord i cap al sud, que es perllonga cap al sud amb un cos d'una planta que
forma una terrassa a l'alçada de la planta primera del dit cos principal. A la
banda oest d'aquest volum, hi ha adossat un cos d'una crugia, de planta baixa,
pis i golfes, més alt que el cos principal, que mira cap a ponent i que és
llarg com el cos principal i el cos de la terrassa. A la cantonada sud-est del
cos principal, tancant la terrassa per la banda de llevant hi ha un cos de
planta aproximadament quadrada, a manera de torre angular, de planta baixa i
pis. La masia està envoltada d'un espai lliure, que contribueix a mantenir el
seu aspecte de masia. Fa pocs anys (després de 1990) que l'espai lliure de la
banda nord de l'edifici, juntament amb part de l'illa de cases situada al nord
de la masia, entre els carrers de Fitor i de la Font, ha estat convertit en un
espai lliure públic que s'ha formalitzat amb una nova façana mitjançant
l'edificació de la banda oest del nou espai lliure (2006-2007). Aquesta
operació urbanística ha fet que la façana nord de la masia dongui ara a l'espai
públic. La resta de l'espai lliure al voltant de la masia, a llevant, migdia i
ponent, es manté, envoltat d'una tanca d'obra en la qual s'obre el portal
d'entrada, d'enreixat de ferro. En aquest espai lliure, s'hi troben algunes
edificacions auxiliars, de planta baixa. Els murs portants són de pedra
desbastada lligats amb carreus a les cantonades. Les façanes s'han arrebossat
darrerament - Com diu l'anterior PEPIPH de 1990, fins aquesta reforma de les
façanes, els murs conservaven restes d'antics arrebossats-. Les obertures són
encerclades per pedra ben escairada i polida, amb un repertori diversificat de
llindes monolítiques i ampits motllurats. Es conserven diverses reixes i
baranes de ferro forjat, alguna de les quals sembla del segle XVII o potser del
XVI. En el cos de la façana oest, el més alt, hi ha la data 1704 en la llinda
d'una finestra. En aquest mateix cos hi ha un balcó que sembla del segle XIX,
igual que la "torre" de la cantonada. El conjunt té un ràfec de
rajola i teula. A manca d'un estudi més acurat de la masia, que ben segur,
aportaria una informació més detallada i constrastada, és pot apuntar que
l'edifici sembla del segle XVII, o potser del XVI, que al segle XVIII es degué
aixecar una planta a la crugia de ponent, o potser s'hi va afegir tot el cos.
La terrassa deu ser del segle XVIII o del XIX. D'aquest segle també deuen ser
altres reformes, com ara el balcó o la "torre" de l'angle. Cal
valorar força positivament l’escassa degradació dels interiors, amb voltes de
pedra morterada o de maó als baixos i voltes de llunetes o embigats al pis.
*******************************************
Article publicat per en Lluís Molinas i Falgueras (Palafrugell, 1935 - 12 de juny 2024) a la Revista del Baix Empordà referent a l'hereu de can Fina que diu:
La “Gatita Blanca”
Palafrugell, 1907. Població aleshores d’uns 9.000
habitants, gairebé tots censats. La principal indústria, i per tant el modus
vivendi de la Vila, era el suro. Les fàbriques més importants, Vincke-Meyer
(Can Mario), can Torres Jonama o can Barris, donaven feina a homes i dones
d’edats compreses entre els 14 i els 65 anys. L’esbarjo dels diumenges i
festius era pràcticament l’única sortida per al jovent: balls al Fraternal per
a la classe treballadora o al Mercantil per a la petita burgesia vilatana. El
cinema, a banda d’un escadusser barracot de fira instal·lat enfront d’on avui
hi ha el Mercat del peix, o unes tímides sessions a diferents sales, era encara
una diversió nova, podríem dir que desconeguda per als palafrugellencs. Aquells
anys el cinematògraf era un espectacle reservat només per a les grans ciutats,
i encara en estat força primari. Eren anys de repressions de tota mena, i el
jovent - el femení, sobretot- es trobava supeditat a unes ferotges crítiques en
nom de la decència, la moralitat i un exagerat sentit del puritanisme. Dins
aquest context, el teatre -en les seves variades facetes- era l’espectacle que
actualment qualificaríem ‘de masses’. Les funcions del Fraternal, sobretot,
atreien espectadors de tota la rodalia, i més encara quan els programes
anunciaven una sarsuela de renom o bé l’actuació d’una cupletista de reconegut
prestigi. Aleshores el jovent -el masculí, és clar- s’hi abocava enlluernat
davant la visió d’una picardiosa xicota -a voltes força ‘galtacaiguda’-, la
qual amb posat atrevit i lletra insinuant feia encendre els més inconfessables
somnis eròtics a aquells adolescents que tot just acabaven de sortir de l’edat
escolar.
Les cupletistes de l’època
La majoria de totes aquelles cupletistes -se’ls solia
anomenar així- eren ja prou conegudes a les grans ciutats (Raquel Meller, a
banda), i per tant s’havien de buscar la vida fent ‘bolos’, com diríem ara, per
altres indrets més modestos. Palafrugell, el mateix que la Bisbal, Palamós o
Sant Feliu, era el quarter general de moltes companyies ambulants, fossin de
teatre dramàtic, sarsuela o ‘varietés’. Hi ha testimoniatges d’agosarades
vetllades, copiosament regades amb licors i xampany, celebrades dins la
intimitat de moltes barraques, discretament allunyades de la Vila, on els
admiradors incondicionals solien portar-hi les artistes un cop acabada la
funció de nit. Eren, com he dit abans, anys repressius i tothom, solters o
casats, feien el que podien d’esquenes als pares, de la dona o de les forces
vives del poble, les quals en aquella època tenien molt poder. El sentit del
‘pecat’ penjava com una espasa de Damocles... però l’instin carnal a voltes
podia més que tots els prejudicis de l’entorn. En referència a les cupletistes
que solien actuar a Palafrugell o a diferents poblacions veïnes, Josep Pla ens
les descriu així: “Aquelles enraonades persones, aquelles mares de família que
cantaven La gatita blanca, el Ven y ven, La corte del faraón i Tápame, tápame.
Eren -diu Pla- unes còmiques ulleroses que portaven mitges negres i lligacames
de color lila i que, si fallava l’abric de pells -o el braçalet- s’acontentaven
amb una màquina de cosir Wertheim”. La primavera de l’any 1907 la publicitat
del Fraternal anunciava, amb llampans pasquins, l’actuació d’una artista que
“había cosechado grandes triunfos dentro y fuera de España”. El seu nom de
guerra era ‘la Gatita Blanca’, encara que a la cèdula personal s’hi podia
llegir: “Paquita Correa”. Sembla ser, segons testimoniatges de l’època, que la
tal xicota més que una innocent ‘gatita’ era una ‘gata maula’ amb totes les de
la llei i amb moltes hores de vol sota l’atapeïda capa de maquillatge. Segons
opinió de Pla -que de ben segur va conèixer a la seva joventut força íntimament
alguna cupletista-, aquelles xicotes que sortien a l’escenari amb vestimenta
provocativa, amb cançons de lletra picaresca i que, en el súmmum de
l’atreviment, obsequiaven amb floretes i somriures els embadalits adolescents
del pati de butaques, moltes eren “enraonades mares de família de mirada
ullerosa”. És possible que per poder mantenir dignament el fruit d’alguna
feblesa humana, es veiessin abocades a rodar pels escenaris i deixar-se
convidar per algun admirador... I si fallava l’abric de pells o el braçalet,
sempre quedava el recurs d’una màquina de cosir, com diu Pla, o un enraonat
ressopó en la intimitat d’un reservat. Però el pas de la ‘Gatita Blanca’ a
Palafrugell va revestir rivets veritablement dramàtics.
El tràgic final de l’hereu de can Fina
Guillermo Fina i Vidal, hereu de can Fina del Vilar, era
aleshores -estem parlant de 1907- un xicot de 20 anys. El mateix que molts
altres companys seus, fills de famílies benestants de la Vila, es deixà seduir
pels encants d’aquella ‘gateta’ que possiblement cantava el Tápame, tápame
d’una manera més convincent que no pas les seves companyes. Aquesta seducció,
però, va esdevenir fatal per a l’hereu de can Fina. El dia 26 de maig d’aquell
any, Guillermo Fina, després d’una acalorada discussió amb el seu pare a causa
de la cupletista, es va treure la vida a la sala gran del primer pis del
casalot pairal, situat a l’actual plaça Anna Frank. “Aquell esdeveniment
-rememora Maria Lluïsa Fina, neboda de l’hereu- va trasbalsar la nostra
família. Jo vaig néixer molts anys més tard, però el record de l’oncle
Guillermo, mort tràgicament a la flor de la vida, encara es mantenia ben
present. Sembla ser, segons va explicar-me el pare anys després, aquella
primavera al Fraternal s’hi havia anunciat l’actuació de tot un reguitzell
d’artistes dedicades al gènere frívol; o sigui, que cantaven cuplets força
picants per la moralitat d’aquella època. Aquest fet ara faria riure, perquè
resultaria d’una ridícula ingenuïtat, però abans era molt diferent, i això que
tot just arribaven a ensenyar el turmell! Ja ho hem vist a les pel·lícules de
la Sara Montiel... Aquelles actuacions, com és natural, portava engrescat el
jovent de la Vila, perquè les ‘senyoretes’ tenien la lliçó molt ben apresa, i
quan veien que hi havia un jove admirador amb la cartera generosa utilitzaven
totes les seves arts de seducció per treure’ls regals costosos o diners. Sembla
ser que era una manera força corrent de guanyar-se la vida en algunes
cupletistes d’aquells anys. L’oncle Guillermo era un jove de bon veure, segons
vaig poder comprovar per antics retrats de l’època. Tenia molta requesta de
cares a les noietes de la Vila i, a més de ser ben plantat, era l’hereu d’una
família que aleshores tenia gran prestigi a la població. Les festes majors a la
gran sala de la casa pairal, eren les més alegres i lluïdes de la Vila. Segons
m’explicava el pare anys després els forasters, amics d’en Guilermo sobretot,
venien de tota la rodalia per la seva simpatia i bon acolliment... Però aquell
tràgic dia, 26 de maig, les portes del casalot de can Fina del Vilar es van
tancar per sempre més. L’alegria es va acabar amb el dissortat tret que va
segar la vida de l’hereu. A la meva infantesa, quan encara els avis eren vius,
mai no es parlava del fet, però el tràgic record pesava enmig les parets
d’aquella casa. Més tard, essent jo ja adolescent, el pare -que llavors va
esdevenir l’hereu- em va explicar la història, a la seva manera. En el decurs
dels anys i en diferents versions vaig
poder fer-me una idea més clara d’aquell succés. A l’oncle Guillermo, degut al
fet de ser hereu de casa bona, no li va mancar mai un duro de plata a la
butxaca, però va cometre l’error d’engrescar-se d’aquella cupletista coneguda
com ‘la Gatita Blanca’. Sembla que aquesta dona -ja no era cap joveneta- va fer
diverses actuacions al Fraternal. Atret pel reclam de les seves ‘picardies’
escèniques, tot el jovent del poble s’hi va abocar. De ben segur que al pati de
butaques no hi havia cap dona, però és molt probable que més d’un respectable
senyor casat durant anys va guardar al seu escriptori un retrat de l’artista,
amb una amable dedicatòria. O sigui, que la tal ‘Gatita’ va fer tronar i ploure
durant els dies que va romandre a la Vila. En Guillermo, ignoro de quina
manera, va fer coneixença íntima -tampoc no sé fins a quin punt- amb la
cupletista. El cert és que la seva despesa personal anava en augment de dia en
dia. Aquell jove generós amb tothom, tot de cop es va trobar sense ni cinc i
hagué de demanar ajuda al seu pare. L’avi Manel -que aleshores era el jutge de
la Vila- no li havia escatimat mai res, però veia que cada vegada li demanava
quantitats més importants. Un diumenge en Guillermo, ben mudat i amb un cert
nerviosisme, tornà a demanar diners al pare. Aquest, ja sulfurat, li respon que
no li donaria ni un cèntim més per les seves ‘francatxel·les’. Sembla ser,
segons relats familiars, que entre pare i fill s’esdevingué una discussió molt
violenta a la sala del primer pis. Des de baix es va poder escoltar com en
Guillermo cridà al seu pare: ‘Doncs, si no vols donar-me més diners em
suïcidaré!’. Empipat, l’avi Manel baixa les escales, i encara no arriba al
darrer esglaó el va esglaiar el retruny d’una detonació. L’hereuet de can Fina
del Vilar, amb la pistola del Sometent que l’avi guardava a la calaixera,
s’havia tret la vida al bell mig de la sala “. Aquest tràgic esdeveniment, que
de ben segur va marcar la família Fina del Vilar, fou a bastament comentat
durant dècades. El fet que l’hereu d’una família important se suïcidés per
l’amor d’una cupletista va embolcallar la història amb tons de fulletó
romàntic, molt d’acord amb l’època. El diari local La Crónica, corresponent al
dia 31 de maig de l’any 1907, cinc dies més tard del dramàtic esdeveniment,
feia aquest senzill comentari a la secció de ‘Las gacetillas’: “A la temprana
edad de 20 años falleció el pasado domingo, violentamente, nuestro amigo
Guillermo Fina Vidal. El entierro fue una imponente manifestación del
sentimiento que su prematuro fin ha ocasionado a cuántos conocían al
desgraciado Guillermo. Reciban la familia nuestro pésame”. Dos mesos més tard,
concretament per la Festa Major d’aquell any, Romuald Vidal, oncle del difunt i
metge del poble, li dedicava aquest emotiu escrit al mateix diari que servem en
el català antic original: “ ¡Quin baf de tristesa y melangia regna avuy en
l’antich casal de ca’n Fina del Vilar! Es la diada de Santa Margarida. Aquella
entrada llarga, llarga, fonda, fonda ahont resonava antany el xarroteix de
damicelas y jovincels, es avuy tomba freda y desolada: ¡en Guillem, l’hereuhet,
el capitós ahir de tota aquella jovenalle, es mort! ¿Que com fóu?... Una mala
hora... un arma homicida dexada á l’atzar... un rapte de bogería... y... Oh!
vosaltres damicelas y jovincels de tota l’encontrada qu’antany vos acpláveu en
l’antich casal de ca’n Fina del Vilar, no execréu al pobre suicida! Sou joves é
ignoréu que’ls suicidas son dignes de compassió! son irresponsables. Si en
Ramon y Cajal pogués ab son microscopi furategar en la massa encefálica de tots
els que’s matan, entre aquell laberintich y relligát texit cerebral trobaría
sempre, sempre més d’una y més de duas celulas grissas malaltas. Lo que no
hauría trobat ni l’anatomich més expert cap fibra del cor d’en Guillem xacsada.
Per xó Deu ja l’ha perdonat; perdonéulo vosaltres també y en aytal diada
dediquéu un recort á sa memoria”. Val a dir que Romuald Vidal, nascut a Sant
Climent de Peralta, va ser un actiu lletraferit de la Vila i assidu
col·laborador de la revista satírica l’Esquella de la Torratxa.
Picades d’ullet al carrer Cavallers
A banda de la tragèdia de l’hereu Fina Vidal, presumptament a causa d’una relació amb ‘la Gatita Blanca’, segons cròniques de l’època les cupletistes havien agafat una certa mala anomenada degut a les seves poc discretes passejades pel carrer de Cavallers, just a l’hora que la gent d’ordre de la Vila solia anar a fer-hi els seus acostumats volts. Tot això provocava una certa tensió nerviosa als marits -amb la senyora de bracet- que havien tingut una petita relliscada amb alguna d’aquelles “còmiques ulleroses” que -segons ‘mestre’ Pla- portaven unes provocatives mitges negres i lligacames de color lila. Les dames de la Vila, però, van trobar una solució per acabar amb aquelles agosarades passejades, amb picades d’ullet als seus marits: anar a veure l’alcalde per, si més no, foragitar-les d’aquella cèntrica via ciutadana. Però l’alcalde de la nostra història es va trobar en un veritable dilema municipal. Per una banda li convenia quedar bé amb les pietoses senyores, i de l’altra havia de fer els ulls grossos en benefici dels respectables marits, alguns d’ells companys d’alguna escadussera aventura extramarital. La salomònica solució va ser cridar les noies, i molt amablement ‘pregar-les-hi’ que a l’hora del passeig no es deixessin veure massa pel carrer de Cavallers. Sembla ser, però, que va ser picar ferro fred. Els marits van continuar fent de les seves... i les alegres xicotes, si fallava aquell abric de pells, sempre podien emportar-se la màquina de cosir. Com a agraïment, algunes d’elles van deixar el seu autògraf en uns artístics retrats que, al llarg de molts anys, han estat zelosament guardats en discrets escriptoris masculins. Davant de tot això, cal recordar unes estrofes d’aquell vell cuplet, molt popular a principis del segle XX: “Con la moda que han sacado de fugarse con artistas, han decidido mis padres a no perderme de vista. Oh balancé, balancé...”.
En Guillermo Fina va fer coneixença de la cupletista i
les seves despeses anaren en augment; aquell jove generós amb tothom va haver
de demanar ajut al seu pare.
El 26 de maig de 1907 l'hereu de can Fina, després d'una
acalorada discussió amb el seu pare a causa de la cupletista, es va treure la
vida al casalot pairal.
****************************************
Enllaços amb informació:
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/44915
https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2017/02/can-fina-palafrugell-girona-catalunya.html
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=10847
****************************************
