CREU DE TERME GÒTICA D'AMER
AMER - LA SELVA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Aquesta creu es una reproducció, l'original està al Museu d'Art de Girona.
Enllaç amb informació:
que diu:
Autor: desconegut
Any: principis
segle XV
Material: pedra
calcària
Dimensions: 73 x 63
x 22 cm
Fons: Museu
d’Art de Girona, MDG 1633 Fons Bisbat de Girona
La creu de terme d’Amer és un dels exemples més bonics
d’escultura pública gòtica conservada a la diòcesi de Girona. La podem datar de
principis del segle xv per la seva manufactura relacionada amb el gòtic
flamíger, un corrent provinent de Flandes que es caracteritza pels ornaments
amb motius vegetals i florals, i que dota els cossos d’un cert realisme i
expressivitat. La primera notícia històrica la tenim a través d’un plànol de la
vila del segle xvii, on s’especifica que era a la confluència de l’antiga
carretera de Girona amb el camí que anava a Sant Climent d’Amer i, per tant,
exercia clarament de creu de terme de la vila. Els posteriors canvis d’ubicació
fan que perdi aquest ús indicatiu, però conserva la funció espiritual de guiar
els fidels cap al bé amb les figures de Jesús al calvari i la Verge amb el Nen.
Història:
La primera referència documental que trobem de la creu de
terme d’Amer és en un plànol de la vila datat de la segona meitat del segle
xvii. En aquest plànol es pot veure un dibuix de la creu, on figura també el fust
i un capitell amb dos escuts: un és el d’armes de la ciutat de Barcelona i al
costat l’altre, amb un arbre flanquejat per dues roques. Just a sobre el
capitell i sota els braços de la creu es pot veure el mateix escut d’armes de
Barcelona, però d’una mida més reduïda. La creu apareix situada a la
confluència de l’antiga carretera de Girona amb el camí que va cap a Sant
Climent d’Amer, a la sortida del poble, i molt a prop del Mas Palou, motiu pel
qual la creu és citada a la llegenda amb el sobrenom de «creu de Palou». En un
altre plànol de la vila, aproximadament del segle xviii, la veiem ubicada al
mateix emplaçament. S’especifica a la llegenda que la creu de Palou és
anomenada també «creu de l’abat», sobrenom atorgat pel mateix abat del monestir
de Santa Maria. A més, hi trobem noves referències als escuts d’armes de la
ciutat de Barcelona esculpits en tres parts. Cap a l’últim quart del segle xix
i amb motiu de la construcció de la carretera nova que passa per la vila, la
creu —força deteriorada pel pas del temps— es trasllada durant uns anys a les
dependències de la rectoria de Mn. Miquel Misser, rector en aquells moments de
Santa Maria. A instàncies del mateix rector, la creu es restaura i, entre 1882
i 1884, es col·loca al centre del cementiri de la vila que hi ha al darrere de
l’església del monestir. En aquest sentit, es pot deduir que, molt probablement
a causa del trasllat i d’aquests anys d’impàs, el capitell amb els escuts
d’armes desapareix, ja que en una fotografia de la creu de 1919 el capitell ja
no hi surt. A començament de la dècada de 1930, quan es posa en marxa el nou
cementiri d’Amer (emplaçat a la sortida del poble i més enllà de la confluència
de camins on era ubicada originàriament la creu), es trasllada de nou i es
col·loca just a l’entrada del cementiri acabat d’inaugurar. El 1936 la creu és
parcialment destruïda a causa de la reacció anticlerical que l’esclat de la
Guerra Civil provoca. El rector del monestir de Santa Maria d’aquesta època,
Mn. Pere Xutglà, recull la creu fragmentada i la guarda durant un temps a la
rectoria amb la intenció que un picapedrer la pugui reconstruir i restaurar.
Durant la dècada de 1960 i encara sense la restauració prevista, la creu es duu
al Bisbat de Girona i es diposita al Museu Diocesà. Uns anys més tard, tot
aprofitant la reforma urbanística de la plaça del monestir duta a terme per
l’ajuntament de la vila, el Museu Diocesà encarrega una còpia de la creu amb la
finalitat de ser col·locada a la plaça, concretament al capdamunt de la Rambla
del Monestir La creu hi roman fins ben bé a principis del segle xxi, moment en
què es torna a traslladar per ubicar-la a l’emplaçament actual, on hi havia la
font. La còpia actual és feta de resina, ja que l’anterior rèplica quedà
malmesa per actes vandàlics. La creu original es troba, en l’actualitat,
reconstruïda i exposada al Museu d’Art de Girona.
La creu:
Aquesta creu, tallada en pedra calcària, presenta els
trets formals característics de la majoria de creus de terme gòtiques
conservades a la diòcesi. A l’anvers hi veiem la figura del Crist crucificat i,
al revers, la imatge de la Mare de Déu amb el Nen suportada sobre una mènsula
pentagonal. La figura del Crist està força malmesa i li falta la part inferior
del cos, i a la Verge li manca el cap. Els braços de la creu estan profusament
decorats amb fulles d’acant, i tots els laterals dels braços porten esculpides
unes petites puntes decorades també amb motius vegetals. Originalment n’hi
havia deu, quatre al braç horitzontal i sis al braç vertical, el qual en tenia
dues a banda i banda a la part inferior. Actualment només se’n conserven cinc.
Per estil i formes, aquesta creu la podem emmarcar dins
l’anomenat gòtic flamíger o florit. És el conegut com a últim període de l’art
gòtic, que es desenvolupa a Europa cap a finals del segle xiv i principis del
xv, i que es caracteritza per l’ornamentació i la decoració amb motius vegetals
i florals, amb l’ús molt generalitzat de les fulles d’acant, en clara
referència a l’art clàssic grec. Les figures hi són presentades amb un caràcter
més naturalista, delicat i humanitzant, i amb una certa expressió dramàtica. A
part de l’expressivitat dels cossos, també el treball escultòric d’altres
elements com el vestuari és molt notori, com es pot apreciar al vestit de la
Verge, tècnicament molt reeixit. El resultat artístic de tot el conjunt és
d’una elevada qualitat, la qual cosa ens permet determinar que va ser esculpida
per un picapedrer altament qualificat. En aquest sentit, és força versemblant
que la creu d’Amer pugui ser datada de la primera meitat del segle xv. Trobem
en aquesta època, i dins el mateix Bisbat de Girona, altres exemples conservats
de gòtic flamíger en creus de terme molt semblants estilísticament i
formalment, com la creu procedent de Santa Maria de Fonteta (Forallac). Aquesta
creu, que podem veure exposada també al Museu d’Art de Girona, presenta la
mateixa estructura formal, estilística i decorativa que la d’Amer, tot i que el
treball dels cossos no és tan remarcable. Veiem igualment algunes connexions
estilístiques i decoratives a les creus de Bordils i Cassà de Pelràs (Corçà),
totes dues del segle xvi, que són els únics exemples conservats a la diòcesi de
creus adossades a les façanes d’esglésies i rectories. En un grau força
diferent, les magnífiques creus de Castelló d’Empúries i Olot constitueixen dos
dels més grans exemples de creus de terme gòtiques de la diòcesi de Girona pel
que fa a l’aspecte artístic i formal.
Simbolisme:
La creu com a símbol es remunta molt enllà a la història
de la humanitat. A la tradició cristiana l’associem directament a la mort i la
resurrecció de Jesucrist, però també podem dotar-la d’uns significats menys
evidents: el braç vertical podria representar el cel i l’horitzontal, la terra;
o també podria fer referència a Déu i a les persones, o a la vida i la mort.
Sigui com sigui, la creu ha servit al cristianisme per marcar fites, termes i
direccions tot cristianitzant elements pagans, o simplement creant termes de bell
nou als encreuaments dels camins. Cal tenir en compte que aquests indrets, ja
des de molt antic, han estat considerats llocs sagrats. Són espais dotats d’una
gran càrrega simbòlica i alhora s’han vist relacionats amb una gran quantitat
de llegendes negatives: comerç amb dimonis i bruixes, ànimes en pena vagant per
allà... Són, per tant, llocs on ens podem perdre, no només de manera física
agafant un camí que no pertoca, sinó també espiritualment, ja que hom pot
prendre un camí equivocat a la vida i deixar de seguir el camí de Déu. Aquest
és el motiu principal per cristianitzar aquests llocs de pas. Així doncs, tenim
dos significats prou clars pel que fa a les creus de terme. El primer vindria
marcat pel caràcter funcional (assenyalar un encreuament de camins a la sortida
o l’arribada d’un poble) i el segon per un caràcter més metafísic (protegir
espiritualment els caminants que es dirigien al poble). Aquesta protecció
espiritual era cercada a través de la figura de Jesús crucificat i la Verge i
el Nen, ambdós personatges clarament identificats amb la victòria de la llum
enfront de la foscor i les tenebres. Cal tenir present que la por a transitar
pels camins de nit va fer que molts viatgers busquessin la companyia de la
creu, i és que hi havia la creença popular que els camins eren per als vius
durant el dia, però de nit eren per als morts. Aquesta superstició té molt a
veure amb la por de la mort i l’afany de la humanitat d’assegurar-se la
protecció divina a través de mostres de veneració. La creu és, per tant, un
element de protecció divina cap a les persones que la segueixen, tant
físicament com espiritualment.
JOSEP NARCÍS PUJOL I VILA ANTONI CRUANYES
I BORNAY
Altre enllaç amb informació:
que diu:
Descripció:
La creu és una reproducció
de l'antiga creu de terme del segle XV que actualment és al Museu d'Art de
Girona. La creu original fa 73 cm d'alçada per 63 d'amplada i 22 de profunditat
màxims.
Pel que fa a la iconografia, apareix una crucifixió a una banda i la Verge amb el nen a l'altra. Les imatges, de gran qualitat i detallisme, estan molt malmeses. Destaquen els trets fisonòmics del Crist crucificat i l'expressió del nen i el treball dels plecs del vestit de la Verge.
Quant a la decoració, als extrems de la creu hi ha motius florals i vegetals d'acurat treball escultòric. Al voltant del cos de crist, perpendiculars als braços de la creu, surten 5 (i originalment 6) petites formes vegetals cruciformes que cal destacar pel seu detallisme.
Pel que fa a la iconografia, apareix una crucifixió a una banda i la Verge amb el nen a l'altra. Les imatges, de gran qualitat i detallisme, estan molt malmeses. Destaquen els trets fisonòmics del Crist crucificat i l'expressió del nen i el treball dels plecs del vestit de la Verge.
Quant a la decoració, als extrems de la creu hi ha motius florals i vegetals d'acurat treball escultòric. Al voltant del cos de crist, perpendiculars als braços de la creu, surten 5 (i originalment 6) petites formes vegetals cruciformes que cal destacar pel seu detallisme.
Notícies
històriques:
El plànol de la vila d'Amer del segle XVII situava la
creu en l'encreuament de l'antiga carretera de Girona amb el camí de Sant
Climent d'Amer. Bastardes la situa al fossar amb una fotografia de 1919.
Altre enllaç amb informació:
que diu:
La creu de terme d'Amer és un dels exemples més bonics
d'escultura pública gòtica conservada a la diòcesi de Girona. La podem datar de
principis del segle XV per la seva manufactura relacionada amb el gòtic
flamíger, un corrent provinent de Flandes que es caracteritza pels ornaments
amb motius vegetals i florals, i que dota els cossos d'un cert realisme i
expressivitat. La primera notícia històrica la tenim a través d'un pla de la
vila del segle XVII, on s'especifica que era a la confluència de l'antiga
carretera de Girona amb el camí que anava a Sant Climent d'Amer i, per tant,
exercia clarament de creu de terme de la vila. Els posteriors canvis d'ubicació
fan que perdi aquest ús indicatiu, però conserva la funció espiritual de guiar
els fidels cap al bé amb les figures de Jesús al calvari i la Verge amb el Nen.
Aquesta creu, tallada en pedra calcària, presenta els trets formals
característics de la majoria de creus de terme gòtiques conservades a la
diòcesi. A l'anvers veiem la figura del Crist crucificat i, en el revers, la
imatge de la Verge amb el Nen suportada sobre una mènsula pentagonal. La figura
del Crist està molt deteriorada i li falta la part inferior del cos, i a la
Verge li falta el cap. Els braços de la creu estan profusament decorats amb
fulles d'acant, i tots els laterals dels braços porten esculpides unes petites
puntes decorades també amb motius vegetals. Originalment hi havia deu, quatre
al braç horitzontal i sis en el braç vertical, el qual tenia un parell de
puntes a banda i banda a la part inferior. Actualment només es conserven cinc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada