Blogs - pàgines - vincles

dilluns, 10 de juny del 2019

CREU DELS CARLINS DE VILANNA
BESCANÓ - EL GIRONÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa









Enllaç amb informació:

que diu:

Els màrtirs de Vilanna

Article de Pere Bosch i Cuenca - Bescanó

El 23 d’abril de 1851, nou presumptes militants carlins van ser assassinats per un escamot de Mossos d’Esquadra després de participar en una reunió a Can Vilallonga.
Seixanta-dos anys després, la Joventut Jaumista de Girona va instal·lar una creu per fer memòria de l’espisodi i va celebrar-hi un aplec tradicionalista.

Molt a prop de l’església de Sant Mateu de Vilanna, al terme municipal de Bescanó, s’hi troba una senzilla creu de pedra. Si ens fixem en la inscripció que apareix a la base, el monument va instal·lar-lo, el 14 de setembre de 1913, la Joventut Jaumista de Girona i recorda la mort de nou voluntaris carlins el 23 d’abril de 1851, poc després de l’acabament de l’anomenada segona guerra carlina o guerra dels matiners. Es tracta d’un episodi fosc, difícil de reconstruir. En un documentat estudi, la historiadora Dolors Vilamitjana resseguia el debat que va airejar-se a la premsa de l’epoca, en la qual resulta molt complicat destriar entre la versió oficial i les interpretacions dels dos bàndols  que s’havien enfrontat militarment fins dos anys abans. De fet, és precisament en aquest ambient postbèl-lic, de tensions i ferides sense tancar, de conspiracions permanents dels uns i d’inseguretat dels altres, que cal inserir aquell episodi. Si fem cas a la primera publicació que va donar-ne compte, El Postillón de Girona, els Mossos d’Esquadra havien tingut coneixement “que en el poble de Vilanna s’estava formant una conspiracióen sentit carlista” i es va presentar a Can Vilallonga per tal de frustrar-la. Segons aquesta mateixa font, els suposats carlins van intentar fugir, “per la qual cosa van disparar contra ells i van morir”. El diari no només va donar la primícia, sinó que va expressar el desig que “aquella lliçó serviria d’escarment a alguns il·lusos que no tenen cap més anhel que pertorbar la pau del país”.
Dos dies després d’aquella primera referència, el capità general de Catalunya, Ramon de la Rocha y Duji, va traslladar la versió oficial del succés, idèntica a la d’El Postillón. El cap miltar, a més, recordava el seu ban del 13 de juliol, en el qual s’advertia que aquells que “se arrojen al crimen de la insurreción no les ha de caber otra suerte que morir en el campo, o morir por la ley, juzgados breve y sumariamente por las comisiones militares”. En qualsevol cas, la versió oficial era extremadament inconsistent. I, ben aviat, es va obrir un debat periodísticen el qual es van airejar alguns detalls esgarrifosos que evidenciaven la precarietat tant del mòbil conspiratiu com del suposat intent de fuga, com ara que no s’havien localitzat “armes ni pares subversius” o que “els cadàvers es van trobar emmanillats, de dos en dos, i un d’ells lligat a l’arrel d’un arbre”.
La instal·lació de la creu va fer-se coincidir amb un aplec que es va convertir en una demostració de força del carlisme gironí. Segons algunes cròniques, més de 5.000 persones van respondre a la crida dels dirigents carlins. Les hores prèvies, les estacions del carrilet i les carreteres eren plenes de grups de jaumins, abillats amb els seus uniformes i els estendards de les diferents agrupacions, mentre que algunes dones portaven boina blanca i lluïen margarides, un emblema que recordava l’esposa de Carles VII. Al baixador de Vilanna, les autoritats van ser rebudes als acords de “Lo foc d’Alpens” i “L’entrada de don Carlos”. Quan la comitiva va arribar a la creu, que estava coberta de crespons negres, es va oficiar una missa i el rector de Vilanna, membre de la junta que organitzava l’aplec, va beneir el monument. Al davant del monument funerari s’hi va instal·lar un altar de campanya i, a la dreta, una tribuna des de la qual es van pronunciar els mítings de la tarda. La plujano va parar de caure durant tot el dia i un dels oradors, el diputat Dalmau Iglesias, no es va estar d’establir un paral·lelisme entre la fidelitat dels carlins i la capacitat dels assistents per suportar les inclemències meteorològiques: “Tenim amor, fe i lleialtat i esperit de disciplina, ho proclama la nostra actitud davant les inclemències del temps. La pluja cau amb força i vosaltres us manteniu impassibles”. I tot seguit es va referir a l’estratègia del carlisme, a mig camí entre l’acomodació al règim i la temptació conspirativa, que es concretaria novament el 1936: “Tenim el temperament dels vencedors. Però mentre no arribi l’hora d’anar al camp de batalla, hem de lluitar en pau, treballant en eleccions i en tots aquells actes que requereixi l’interès del partit”. A partir d’aleshores i durant molts anys, la creu de Vilanna es va convertir en un espai de memòria del carlisme, tan avesat a recordar els herois i els màrtirs de la tradició.

Altres enllaços amb informació:












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada