COVA DE CALA SENIÀ
PUIG GENER - CASTELL - PALAMÓS - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Molt recomanable l'enllaç amb informació molt detallada de Gabriel Martín Roig sobre l'hipogeu prehistòric:
que diu:
Durant
el Neolític Antic o el Calcolític, els grups humans que freqüentaven el tram de
costa comprés entre la platja de Castell i la cala Estreta van aprofitar les condicions
naturals que oferia una petita cavorca situada al damunt dels cingles de cala
Senià per habilitar-la i transformar-la en un hipogeu o cèl·lula funerària.
Aquesta tipologia de coves naturals modificades per la mà humana van ser
descrites per primera vegada per Josep Pella i Forgas l’any 1883, en el seu
llibre dedicat a la història de l’Empordà. Aquest autor en va identificar
algunes d’elles i fins hi tot va provar d’interpretar-ne el seu simbolisme,
encara que atribuint-les erròniament a la cultura fenícia.
Es
curiós constatar com la cova de la cala Senià, possiblement un dels sepulcres
més antics del terme de Palamós, és una gran desconeguda i no ha merescut mai
un estudi profund en cap publicació especialitzada d’àmbit local o comarcal.
L’única bibliografia existent es redueix a un breu article publicat pels
membres del GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura
Rural i Tradicional) en el butlletí del Centre Excursionista d’Olot de l’any
20012. Per tant, valgui aquest article per a donar a conèixer més profundament,
tant als palamosins com a gent d’arreu de la comarca, aquesta espluga
prehistòrica tan curiosa.
Localització
Per a
trobar la cova de cala Senià primer cal anar al paratge de Castell i deixar el
cotxe al pàrquing de sorra que hi ha pocs metres abans d’arribar a la platja.
Allà s’agafa el camí que, tot vorejant la platja, condueix fins el poblat iber
situat a la punta de la península de Sa Corbetera. Quan ens trobem davant ’entrada
murada del jaciment arqueològic, agafem el camí que segueix a mà esquerra, just
al damunt de la cala de La Foradada, i que transcorre pel litoral en direcció a
Calella de Palafrugell. Després de caminar uns 15 minuts, sense abandonar
aquest camí, just quan comencem a albirar la cala Senià ja es pot veure arran
de camí, a ma esquerra, l’obertura de la dita cavorca. Es troba a uns 65 metres
per sobre del nivell del mar, una mica per sota de la part més enlairada de
promontori conegut amb el nom de puig d’en Gener, de 71 metres d’alçada. Tot el
cim i els contorns de la cova presenten una concentració d’afloraments
rocallosos de granit molt semblants, si bé no hi ha rastre de cap altre
cavitat. La primera menció d’aquest hipogeu funerari es troba en un apartat
dedicat a arqueologia a la La Web de Sant Joan de Palamós, una antic portal
d’Internet dels anys 90 que recollia aspectes de la història i del patrimoni
local. La cavitat apareixia fotografiada i ja referida amb el nom de Cova
sepulcral de cala Sania per trobar-se emplaçada al capdamunt d’aquesta cala
palamosina3. Poc temps després, el 2001 va ser identificada de nou i
inspeccionada per Enric Carreras, membre del GESEART, com ja s’ha apuntat a la
introducció d’aquest article.
Descripció
La
cova de cala Senià és una cavitat de formació natural que va ser modificada per
l’home. Presenta uns 4,6 metres i mig de profunditat per uns 3,3 m d’ample i
una alçada molt irregular que varia de 0,96 m al fons de la cova, 0,62 m en el
seu punt mig i fins a 1,17 m a la part més alta, a prop de l’entrada. L’entrada
de l’espluga mesura 1,15 m d’alçada per 2,15 d’amplada. El sostre,
majoritàriament de granit, presenta una forta inclinació que dóna a l’espai
interior la forma d’un conus abatut, tot i que fa algunes pujades i baixades
que n’espatllen la regularitat. El terra de la cova està format per un granit
més arenós i presenta un nivell marcadament inclinat cap a l’entrada. Bona part
està recobert per una capa d’uns 20 centímetres de terra sorrenca, pedres i
cendres de focs ocasionals. Si bé els murs i el terra ofereixen un allisat
característic degut a l’erosió natural que provoca l’aigua, en algunes zones de
l’entrada s’hi poden apreciar els cops de les eines emprades per a treballar la
pedra. El sostre es molt rugós, abrasiu i presenta cassoletes i alvèols formats
pel degoteig de l’aigua. La cavitat té una gran obertura irregular encarada cap
el mar, en direcció sud-est. Tal i com la veiem avui no té res a veure amb
l’aspecte que tenia originalment. A causa de l’erosió i de les repetides
intervencions humanes al llarg del temps va perdre part de la seva coberta
original de pedra, oferint un accés massa obert, amb contorns angulosos,
irregulars i menys erosionats que en altres parts de la roca. Veient això,
queda clar que algú va rebentar, premeditadament, part de la roca per a fer més
gran l’accés. No se sap amb quin objectiu, si bé s’haurien de considerar les
hipòtesis que servís com a refugi de bosquetans, com aixopluga de pastors, com
a barraca de vinya, o fins hi tot, com a cel·la d’algun ermità. La utilització
de l’espluga en temps moderns queda demostrada per la negror que ofereix tot el
sostre de la cavorca a causa de repetides fogueres i per l’aparició de
nombrosos fragments de ceràmica esmaltada tant a l’interior com a prop de
l’entrada de la cova. Algunes peces presenten la cara exterior tenyida d’un
color fosc grisós, clar testimoni que havien servit per a cuinar aliments al
foc. L’antic hipogeu prehistòric tenia una entrada molt més petita que
l’actual. Era de forma circular i estava situada a la dreta de l’actual
obertura. Devia ser molt semblant a les que presenten altres coves de
característiques similars com la dels Moros i la de La Tuna de Solius, a Santa
Cristina d’Aro. Si ens hi fixem bé, a la boca de la cova de cala Senià encara
es pot distingir un fragment de l’antic accés arrodonit original i fins hi tot
una base treballada o solc de pedra on hi devia anar recolzada o encaixada la
llosa que tancava l’obertura del sepulcre. Després de la inhumació del cadàver,
els homes prehistòrics segellaven l’entrada de la cambra funerària bé amb una
única llosa o bé amb una paret de pedra seca. Tant a l’interior de la cambra
sepulcral com als murs exteriors de l’aflorament rocallós es poden identificar
algunes traces de treballs d’habilitació realitzats per la mà humana, sobretot
al voltant de les restes d’aquesta entrada circular. A la part superior de
l’aflorament rocallós, al capdamunt de la cova, hi ha dues grans cassoletes
d’erosió unides per un solc de desguàs i envoltades per altres reguerons de les
que parlaré a continuació.
Procés
de formación de la cova
La
cova de cala Senià, a l’igual que la resta de coves sepulcrals de
característiques similars, té un origen natural. Els canvis climàtics produïts
sobretot durant el període Pliocè i Pleistocè devien afavorir extensament
l’erosió mecànica de l’interior de la roca que acabaria formant la cavitat de
cala Senià5. Si ens enfilem al damunt de l’aflorament rocallós de granit
trobarem dues grans cassoletes d’erosió circulars que formen bacins o conques
que retenen l’aigua de la pluja. L’aigua estancada que allà quedava atrapada va
penetrar a la roca per capil·laritat o escorrent-se a través de les fractures o
esquerdes que té la pedra. El clima més càlid de la costa i la presencia de
sals marines tant en l’ambient com en l’aigua de la pluja podrien ser dos
factors rellevants que explicarien aquest increment del desgast criogènic que
es va produir a l’interior de la roca fins a formar un espai buit. La filtració
continuada de l’aigua va anar desintegrant l’interior de la pedra fins a crear
una cavitat el·líptica que va trobar una sortida a través d’un forat o obertura
circular que es va anar formant a la part més baixa de la cavorca i que l’home
prehistòric va utilitzar per accedir al seu interior. Convenientment modificada
ampliada, va servir com a porta de l’hipogeu funerari. Aquesta cavitat
originàriament devia oferir un fort pendent cap a l’exterior; va ser necessari
rebaixar el terra, repicant la pedra, per anivellar el sol de la cambra i així
poder-hi acomodar les despulles humanes. Podem fer-nos una idea de com devien
ser aquestes cavitats en procés de formació visitant les coves de Ses Felugues
de Begur. Es tracta de dos caus de forma el·líptica que presenten nombroses marques
que demostren que la cova de formació natural va ser alterada per la mà de
l’home. Les marques de secció triangular suggereixen que probablement van ser
fetes amb eines de metall, com succeeix amb alguns monuments megalítics que es
remunten a l’època del bronze. De fet, totes aquestes coves han estat
substancialment modificades per adaptar el seu interior i modelar el seu accés
però, pel que sembla, les coves de Ses Falugues no van ser finalitzades: això
explicaria la forta inclinació, de prop d’uns 40 graus , que encara presenta el
sòl interior.
La
cova de cala Senià amb relació amb el seu entorn
L’interès
de la cova de cala Senià rau en el fet que es tracta d’un monument únic en el
terme de Palamós, i també que està situada en un paratge pintoresc i verge,
arran de costa, en una zona geogràfica en la que no s’han trobat altres restes
concretes d’aquest moment cronològic. Fins avui, no es coneix cap establiment
del neolític o del calcolític proper on hagués pogut habitar la comunitat que
va repicar i utilitzar la cova. Per tant, aquest hipogeu funerari no apareix
associat a cap poblat ni a estructures megalítiques properes. Només la cova de
La Tuna, la dels Moros, la Roca Foradada de Can Gol i la del Mas Rissec es
troben localitzades a prop d’enclavaments datats en l’època Neolítica o del
Bronze. No podem obviar però, que l’hipogeu de cala Senià es troba a
escassament un centenar de metres d’un dels enclavaments arqueològics més
importants de la costa empordanesa, el poblat iber de Castell. Es tractaria
d’una situació molt similar a la que presenta la cova de La Tuna de Solius,
també localitzada relativament a prop de l’assentament iber de Plana Basarda,
datat entre el 550 i el 150 aC. A Castell les primeres evidències de la seva
ocupació humana es remunten a la primera edat de ferro, cap el segle VI aC.,
quan una comunitat indígena de pobladors van decidir bastir un poblat en
aquesta petita península per aprofitar les immillorables condicions de control
i de defensa que la zona els oferia. L’assentament estava format per un petit
grup de cabanes construïdes amb materials molt peribles, com ara fang i fusta,
i concentrat a la part més enlairada del promontori. Actualment no en queda cap
resta. Una datació tan tardana descarta que aquests primers pobladors de
Castell fossin els responsables de la construcció de l’hipogeu de cala Senià.
Això, però, no descarta que en algun moment determinat haguessin aprofitat la
cova per a donar-li també algun ús funerari. La manca de qualsevol tipus de
material arqueològic no permet ni confirmar ni desmentir aquesta hipòtesi. Per
tant, l’únic que podem afirmar és que un o varis grups de població neolítica,
que devien freqüentar aquell paratge segurament atrets per l’abundància de
marisc i les possibilitats de pesca, van descobrir i aprofitar una formació
natural per a donar sepultura als seus difunts. Aquesta espluga, al llarg dels
segles ha estat tan remenada i intervinguda que no s’han conservat ni restes
òssies ni d’aixovars funeraris, si bé les excavacions realitzades en tombes de
característiques molt similars ens permeten imaginar com devia ser.
Probablement es devia tractar d’un enterrament familiar o comunal, on diversos
individus es dipositaven successivament després de la seva mort de manera que
cada nova inhumació devia destruir les restes de l’anterior. Per que s’entengui
millor s’hauria de parlar d’una inhumació primària amb una funcionalitat molt
similar a la dels nínxols familiars actuals.
Dibuix de la secció de l'interior de la cova de Cala Senià, amb les alçades, la situcaió de les cassoletes i les fractures.
Planta de l'interior de la cova de Cala Senià amb les mesures.
Altres enllaços amb informació:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada