LES TRES FONTS i SAFAREIG PÚBLIC DE PRATS DE LLUÇANÈS
PRATS DE LLUÇANÈS - 'EL LLUÇANÈS'
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Agrair a un veí que en va veure fotografiar les tres fonts en informar-me que just darrera hi havia el safareig, cosa que jo desconeixia, moltes gràcies.
Agrair a un veí que en va veure fotografiar les tres fonts en informar-me que just darrera hi havia el safareig, cosa que jo desconeixia, moltes gràcies.
Sant Ramon Nonat patró de les parteres i embarassades
Al catàleg publicat per l'ajuntament diu:
Època: any 1746
Les tres fonts estan situades capdavall del carrer de la
Font en l’encreuament amb el carrer Josep Cirera, al peu del torrent Merdinyol
que prové de les fonts del Ti i Xambó i continua en direcció a Sorribes. Es
tracta d’una estructura quadrada de pedra irregular amb carreus treballats a
les cantonades que forma una porxada amb dos arcs carpanells. La clau de l’arc
del cantó nord té la data inscrita de 1746. Aquesta estructura fa de contenidor
de la font, a la qual s’accedeix baixant una ampla escala de graons de pedra.
La font en sí està formada per 3 sortidors metàl·lics amb forma de caps
d’animal, i a la dreta hi ha una banqueta de pedra que permet seure-hi. Damunt
dels sortidors s’hi obre una fornícula tancada amb un vidre on hi ha una imatge
de Sant Ramon nonat. A la part exterior hi ha un mur de pedra que separa el rec
de la font i tanca un espai al sud amb un llarg obi i una paret de pedra amb
uns forats quadrangulars de mitjanes dimensions.
Altres enllaços amb informació:
************************************************************
Safareig públic
Al darrer terç del segle XIX es té constància de l'existència de dos safareigs públics a Prats de Lluçanès, un situat a la vora de les Tres Fonts, on també hi havia l'abeurador per als animals, i l'altre a les Torrenteres, a la zona de ponent del poble. A part però, segons queda reflectiten les actes municipals, es rentava la roba en aigües estancades o entollades al llarg del rec Merdinyol vora del carrer Aragó, al remolí de sota el pont de cal Cadony, i en basses de notables dimensions com la que hi havia al final del carrer Sant Pere, a més de fer-ho en el mateix abeurador, uns costums difícils de desarrelar que motivaren la seva prohibició per part de la junta de sanitat local.
El lloc de les Tres Fonts, que té inscrita la data de 1746 en la clau de l'arc del cantó nord, era conegut con la Font de Dalt, i més avall, seguint la direcció del rec, s'hi trobava la Font de Baix, amb dues canelles d'aigua i una coberta amb la data de 1733, un indret aquest carrer al costat del qual s'hi construí el safareig que coneixem actualment.
El farmacèutic Josep Navarro i Grau, avisava el 1906, quan era alcalde del poble, que les aigües procedents del buidatge del safareig de la Font de Dalt que anaven al Torrent eren un focus constant de malalties. Per aquest motiu, quatre anys més tard, el 1910, es presentà el projecte del seu trasllat al costat de la Font de Baix, aprofitant, segons es deia, el voluminós cabal d'aigua d'aquesta, que ja no s'utilitzava, i seguint també una recomanació de l'àrea de Sanitat del govern civil de Barcelona per tal que el nou reunís les degudes condicions higièniques per lluitar contra les malalties infeccioses. El plànol inicial del nou edifici, que s'hagué d'adaptar per salvar un notable desnivell a l'hora d'accedir-hi, estava signat per l'arquitecte manresà Alexandre Soler i March (1873-1949), i l'execució final tingué algunes modificacions. El safareig s'edificà en terrenys que cedí gratuïtament l'alcalde Navarro, que a més col·laborà econòmicament en les despeses de les obres, i s'inaugurà el 1911 tal i com es pot veure a la placa de ceràmica de damunt l'entrada.
Aquel mateix any l'inspector provincial de sanitat feia esment de les excel·lents condicions del nou rentador i a més ressaltava la separació del que s'havia destinat a la roba dels malalts, adossat a la façana sud. A la vegada recomanava millorar el de les Torrenteres amb la construcció d'un sostre per no haver d'estar a la intempèrie i d'aquesta manera afavorir la comoditat de les dones, unes reformes que no es dugueren mai a terme, igual que la petició que feren el 1922 per tal de no haver-hi de rentar agenollades.
El safareig s'ha nodrit habitualment del mateix Torrent i possiblement per aixó encara és conegut també amb aquest nom, principalment entre la gent del veïnat més proper. L'aigua hi entra a través d'una canonada que arriba a la paret nordper un petit sistema de comportes amb dos petits canals, i al mig hi ha un sobreeixidor que permet renovar-la de manera continua. En èpoques de sequera s'havia agut d'omplir amb aigua dels dipòsits o dels pous públics, una feina que solien fer els encarregats de netejar-lo i mantenir-lo en condicions. D'aquestes tasques s'havia encarregat molts anys el sereno del poble, i per aquest motiu disposava de la clau de l'armari que hi havia en una cantonada interior de la paret nord on hi guardava els estris que havia d'utilitzar. Depenent de les circumstàncies la periodicitat de la neteja anava variant, i quan es va construir es buidava tres vegades a la setmana, una frecuènciaque s'incrementava en èpoques d'epidèmies o malalties com el 1918 quan es va donar l'ordre d'acondicionar-lo diàriament. En aquest mateix any hi hagué el plantejament de construir-ne un altre de més capacitat per als malats, possiblement per evitar la propagació del tifus, i el 1930 es feu la proposta de bastir-ne un de nou per rentar-hi la llana dels matalassos, doncs aquesta fibra natural embrutava molt l'aigua.
Per a fer-ne ús hi havia una normativa municipal i l'incompliment de rentar la roba dels malats en el safareig corresponent comportava la imposició de multes a les infractores, uns diners que se solien destinar a beneficència pública a començaments del segle XX.
La construcció de l'quipament suposà un gran avenç per a les dones del poble, i aquest espai col·lectiu, bàsicament femení, esdevingué un punt de trobada de socialització, solidaritat i conversa, a més de contribuir a adquirir uns hàbits higiènics més saludables.
Amb la proliferació de safareigs privats a les vivendes, i sobretot a partir de l'aparició de les rentadores, el safareig públic anà perdent funcionalitat i actualemnt és un lloc on s'hi solen organitzar activitats culturals diverses tot i que algunes veïnes dels carrers més propers encara hi van a l'estiu a rentar determinades peces de roba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada