Blogs - pàgines - vincles

diumenge, 24 d’octubre del 2021

ESGLÉSIA i CASTELL DE SANT FELIU DE LA GARRIGA 

VILADAMAT - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

ESGLÉSIA




























Enllaç amb informació:

L'Església de Sant Feliu de la Garriga es troba al costat del castell del mateix nom, a llevant de la serra de Sant Grau o de Valldevià, en un replà del vessant del puig de Segalà.

L'església de Sant Feliu és esmentada en un precepte del rei Odó de l'any 889, a favor del monestir llenguadocià de Sant Policarp de Rasés: "Et ultra Clusa in comitatu Impuriensium in ipsa garrica ecclesiam Sancti Felicis cum terminus et adjacentiis suis".

En una làpida del segle X, avui perduda, però esmentada al segle XVII a la crònica de Jeroni Pujades, hom podia llegir que els sarraïns havien ocupat aquest territori i que els habitants hagueren de fugir al Rosselló, d'on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors i tornà les terres als seus propietaris. Pujades afirma que la làpida, de marbre, era l'epitafi de Duran ("Durando"), personatge que reconstruí dues vegades l'església. Segons aquest cronista, s'hi llegia que, tornant-se l'església en ruïnes, Duran la reedificà amb el seu esforç, però amb tanta mala sort que al cap de poc temps els pagans la tornaren a enderrocar. Estigué uns anys en ruïnes fins que novament Duran, mogut per la seva devoció, la tornà a aixecar l'any 943.

L'església de Sant Feliu de la Garriga fou la parròquia de l'actual territori i municipi de Viladamat. Tingué com a sufragànies les capelles de Santa Eulàlia de Palauborrell i Sant Quirze de Viladamat fins al segle XVII, que la darrera, emplaçada a l'únic nucli habitat compacte del terme, absorbí la funció parroquial efectiva.

L'església consta d'una nau rectangular de 7,5 metres d'amplada, un transsepte elevat i no sobresortint en planta i un absis semicircular a l'extrem de llevant, que te la mateixa amplada que la resta de l'edifici. A l'extrem meridional del transsepte hi fou adossada una torre campanar.

La nau és coberta per una volta de canó, reforçada per dos arcs torals de mig punt sobre pilars rectangulars adossats. L'absis té una volta de quart d'esfera i un arc triomfal ben destacat de les mateixes característiques i dimensions que els esmentats arcs torals. Es transsepte, amb la seva volta de canó, transversal i considerablement més elevada, és un àmbit entre la nau i l'absis, definit entre l'arc triomfal i el primer arc toral de la nau, els quals sostenen longitudinalment la seva volta, és a dir, llur funció és també la d'arcs formers de la dita del transsepte, estan fets amb dovelles ben tallades i polides de calcària, com els carreus dels pilars i tenen impostes bisellades i de pla.

L'absis té decoració llombarda, tant al parament extern com a l'interior, que presenta set arcades cegues, que sobresurten molt del parament. L'arcada central es clou a un nivell més alt que les altres per emmarcar la finestra que s'obre al fons de la capçalera.

La porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Aquest frontis és notable, sobretot pel seu esquema compositiu. Consta d'un eix vertical construït per les tres obertures que perforen el parament: La porta, un finestral de doble biaix i un gran ull de bou, també de doble esqueixada. El conjunt de la porta i el finestral és emmarcat per un ressalt en forma de gran arcada cega de mig punt.

Al mur meridional de la nau, hi havia una altra porta, de la qual només s'ha salvat l'arc interior adovellat de mig punt.

A pocs metres de l'església, vers el sud-est i al marge del camí que porta per aquesta banda a l'entrada del castell, hi ha un sarcòfag antropomorf, de dimensions excepcionalment grans (214 x 65 cm), que per la seva estructura es podria datar dins el segle XI. Segurament procedeix de la necròpoli que es trobava al llevant i sud-est de l'església.

Informació extreta de "Catalunya romànica” vol. IX.

Altre enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=15&consulta=MCU0KzE3MjE3NCU=&codi=20420

Època: segle XII – XIII – IV

Descripció:

Església d'una sola nau amb transsepte elevat i absis semicircular. La nau està coberta amb volta de canó, sostinguda per arcs torals de mig punt, bastits amb dovelles ben tallades, sobre pilastres rectangulars adossats als murs laterals i amb impostes motllurades. El transsepte està cobert amb una volta de canó molt estreta, delimitada per l'arc triomfal del presbiteri i un dels arcs torals de la nau, i es troba lleugerament ultrapassada. De fet, aquest creuer no es marca en planta però sí en alçada, sobretot a l'exterior del temple ja que la seva coberta, actualment rehabilitada, està disposada en transversal a les de la nau i l'absis. L'arc triomfal, de factura molt semblant als torals, està un pèl passat de radi i presenta les impostes en secció de bisell. La volta de l'absis té forma de quart d'esfera i, dins l'hemicicle interior, presenta set arcades cegues sobre pilastres adossades al mur, amb impostes simples i motllurades. Al mig de l'arcada central hi ha una finestra de doble esqueixada, d'arc de mig punt. Al costat sud hi ha una altra petita finestra més petita, de mig punt i atrompetada. Posteriorment, amb el nou ús donat a l'edifici, s'obrí una porta d'arc molt rebaixat a la part inferior d'aquest mur absidal. El campanar, adossat a la banda sud del transsepte, es correspon amb una torre de planta quadrada. El coronament, tot i que força degradat, conserva restes de l'antiga fortificació, feta amb merlets i probablement posterior a la construcció de la torre. També es conserva una llarga espitllera en el parament sud. La façana principal de l'edifici està orientada a ponent i presenta una portalada d'accés formada per tres arcs de mig punt en gradació decreixent. Sobre el portal hi ha una finestra d'arc de mig punt i de doble esqueixada, mig tapiada actualment. Ambdues obertures estan emmarcades per un gran arc de mig punt cec, amb les impostes motllurades, que sobresurt del mur uns quants centímetres. La façana està rematada amb una obertura circular, a mode de rosetó.

L'obra romànica és bastida amb carreus ben escairats, disposats formant filades perfectament regulars. També hi ha trams del parament bastits amb còdols i pedres desbastades, amb algunes refeccions construïdes en maons. L'exterior de l'absis és decorat amb arcuacions i faixes llombardes. Hi ha dues arcuacions en cada un dels set espais entre les lesenes o faixes.

Notícies històriques:

La primera vegada que apareix documentada és en un precepte del rei Odó de l'any 889, a favor del monestir de Sant Policarp de Rasés, al Llenguadoc. Posteriorment, apareix esmentada en la donació feta per la comtessa Guisla de l'església de Girona, l'any 1060.

A partir del segle XI, les cites i referències a l'església de Sant Feliu són constants. Apareix en la relació de llocs del comtat d'Empúries del 1115 i 1164, en documents de venda o cessió de delmes de l'any 1279, en les Rationes decimarum Hispaniae del 1279 i 1280, a la relació de parròquies del 1362, etc. La categoria parroquial del temple es mantingué encara fins al segle XVII. L'any 1617, el bisbe concedeix la categoria de sufragània a la nova església de Sant Quirze i Santa Julita o Jovita, que havia estat construïda dins del poble, indicant així que el canvi de parròquia no trigaria gaire a fer-se. El conjunt s'abandona als segles XVII-XVIII.

L'any 1753, els objectes de culte més valuosos de l'església foren traslladats a Viladamat, indicant així el progressiu abandonament del temple. El culte hi fou prohibit pel bisbe l'any 1823 a causa de la ruïna que amenaçava l'edifici, i al 1843 es va tapar la porta i tot el que quedava dins l'església, incloent-hi les campanes, foren traslladades a Viladamat.

A l'entorn del conjunt format per l'església i el castell s'han documentat alguns fragments d'àmfores i dolies. D'altres es veuen encastats en l'aparell romànic de l'església.

Entre els anys 2008-2010 es van portar a terme tres campanyes arqueològiques dins dels treballs de consolidació i restauració de l'església. Aquestes campanyes van permetre identificar una trentena d'estructures, relacionades la majoria d'elles amb l'emmagatzematge d'aliments en forma de sitges excavades al subsol o dipòsits revestits d'obra. També es van excavar 20 estructures d'enterrament de cronologies tard-antiga, medieval i moderna. L'església de Sant Feliu de la Garriga és un edifici complex, construït i modificat en diverses fases entre els segles X-XIII i que s'assenta sobre una ocupació anterior.

Altres enllaços amb informació:

https://www.portalgironi.cat/index.php/patrimoni/patrim-alt-emporda/patrim-viladamat/3450-n20170829-sfeliugarriga

https://www.portalgironi.cat/index.php/patrimoni/patrim-alt-emporda/patrim-viladamat/3449-n20170827-sfeliugarriga

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5055

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/63_SFeliuGarriga/SFeliuGarriga.htm

************************************************

CASTELL
































Enllaç amb informació:

El castell de Sant Feliu de la Garriga, d'origen medieval, és un gran edifici situat al costat de l'església. Fou totalment reconstruït al segle XVII i només conserva escasses restes poc significatives d'èpoques anteriors.

El segles XIII i XVI n'eren senyors els Santfeliu, llinatge que prengué el nom del lloc. L'any 1208 hi ha constància d'un personatge anomenat Guillem de Sant Feliu, i el 1316, Pere de Sant Feliu n'era el propietari, mentre que el 1347 consta com a possessor Pere Arnau de Sant Feliu. Al final del segle XIV havia passat a poder dels Vilarig i a mitjan segle XV era dels Gallart (L'any 1442, el castell pertanyia a Gueraula, casada amb Bernat Guillem de Jofre, que el va donar a la seva filla Bartomeua, futura esposa de Dalmau Gallart). A mitjan segle XVI esdevingué possessió dels Margarit, senyors de Castell d'Empordà, que eren, precisament, descendents dels antics Santfeliu pel casament de Bernat de Margarit amb Francesca de Santfeliu l'any 1421. Al segle XVI Francesca de Sant Feliu, pubilla de Bernat de Sant Feliu, senyor d'Ullastret i de castell d'Empordà, es casà amb Bernat de Margarit "el Vell", passant a mans de la família Margarit. L'any 1640, tant l'església com el castell van patir un incendi, probablement relacionat amb la guerra dels Segadors, ja que el propietari de la construcció era Joan de Margarit i de Biure, cap de les milícies catalanes i governador de Catalunya. La família, però no va perdre la propietat del castell i les seves terres ja que l'any 1701, Rafaela de Margarit i de Biure n'era la senyora.

Els marquesos d'Aguilar -títol concedit a Josep de Margarit i de Biure, l'any 1653, per Lluís XIV-, vengueren el castell l'any 1870 a Gaietà Cruxent. L'any 1865, d'acord amb les lleis de desamortització de l'església parroquial de Sant Feliu va ser venuda i, posteriorment incorporada a la mateixa propietat que el castell, ja convertit en masoveria.

L'edifici del castell de grans dimensions i planta rectangular, està format per quatre grans cossos adossats al voltant d'un pati central. Presenta les cobertes d'una i dues vessants de teula i està distribuït en planta baixa i dos pisos. La façana principal, orientada a llevant, presenta un portal d'accés reformat d'arc rebaixat bastit amb maons, amb els brancals fets de carreus de pedra desbastats. La resta d'obertures, rectangulars, també estan emmarcades en pedra, amb les llindes planes i, en el cas de les finestres del primer pis, els ampits motllurats. La resta de paraments també tenen obertures rectangulars emmarcades en pedra i d'altres bastides amb maons. L'edifici presenta un coronament emmerletat a totes les façanes, exceptuant la principal. Els merlets són rectangulars i de mida mitjana, amb petites espitlleres construïdes en maons. A la zona del pati hi ha dues terrasses a diferent nivell. La de tramuntana, amb sortida des del primer pis de l'edifici, presenta una part coberta amb teulada d'un sol vessant sostinguda per una galeria d'arcs de mig punt bastits amb maons, oberta al pati. A la planta baixa, la terrassa està sostinguda per quatre voltes d'arc de mig punt i rebaixades, bastides amb maons disposats a pla i amb els murs de pedra. La terrassa adossada al mur de llevant és completament descoberta i presenta accés des de la segona planta de l'edifici. A l'interior de la construcció hi ha diverses estances cobertes amb voltes grasses, a la planta baixa. Al pis hi ha sostres coberts amb voltes catalanes, però també amb embigats de fusta. Hi ha diverses obertures emmarcades amb carreus de pedra i les llindes planes, tant a l'interior de l'edifici com a l'exterior, encarades al pati. Fora del recinte hi ha un cos reformat adossat a l'extrem nord-est de la façana principal, amb la coberta d'un sol vessant i d'una sola planta. Presenta un portal d'accés rectangular, amb la llinda sostinguda amb permòdols, tot i que reformat. La construcció és bastida amb còdols i pedres sense treballar. A les cantonades hi ha carreus escairats.

Pel costat del castell hi passa l'antic camí d'Albons a Palauborrell i Ventalló, el qual s'encreua amb el vell camí ramader que hi arriba des de Viladamat.

Les restes arqueològiques trobades al seu contorn, demostren que el lloc ja era ocupat en època romana.

1 Catalunya Romànica. Vol. IX, Joan Badia i Homs
2 Generalitat de Catalunya. Web del patrimoni

**************************************************************************

Altre enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=11&consulta=MCU0KzE3MjE3NCU=&codi=1962

Època: segle XVII – XVIII

Descripció:

Situat al sud-oest del nucli urbà del municipi de Viladamat al que pertany. Es tracta d'un conjunt format pel castell i l'església, de la mateixa propietat.

Edifici de grans dimensions i planta rectangular, format per quatre grans cossos adossats al voltant d'un pati central. Presenta les cobertes d'una i dues vessants de teula i està distribuït en planta baixa i dos pisos. La façana principal, orientada a llevant, presenta un portal d'accés reformat d'arc rebaixat bastit amb maons, amb els brancals fets de carreus de pedra desbastats. La resta d'obertures, rectangulars, també estan emmarcades en pedra, amb les llindes planes i, en el cas de les finestres del primer pis, els ampits motllurats. La resta de paraments també tenen obertures rectangulars emmarcades en pedra i d'altres bastides amb maons. L'edifici presenta un coronament emmerletat a totes les façanes, exceptuant la principal. Els merlets són rectangulars i de mida mitjana, amb petites espitlleres construïdes en maons. A la zona del pati hi ha dues terrasses a diferent nivell. La de tramuntana, amb sortida des del primer pis de l'edifici, presenta una part coberta amb teulada d'un sol vessant sostinguda per una galeria d'arcs de mig punt bastits amb maons, oberta al pati. A la planta baixa, la terrassa està sostinguda per quatre voltes d'arc de mig punt i rebaixades, bastides amb maons disposats a pla i amb els murs de pedra. La terrassa adossada al mur de llevant és completament descoberta i presenta accés des de la segona planta de l'edifici.

A l'interior de la construcció hi ha diverses estances cobertes amb voltes grasses, a la planta baixa. Al pis hi ha sostres coberts amb voltes catalanes, però també amb embigats de fusta. Hi ha diverses obertures emmarcades amb carreus de pedra i les llindes planes, tant a l'interior de l'edifici com a l'exterior, encarades al pati. Fora del recinte hi ha un cos reformat adossat a l'extrem nord-est de la façana principal, amb la coberta d'un sol vessant i d'una sola planta. Presenta un portal d'accés rectangular, amb la llinda sostinguda amb permòdols, tot i que reformat.

La construcció és bastida amb còdols i pedres sense treballar. A les cantonades hi ha carreus escairats.

Notícies històriques:

La primera família propietària del castell va adoptar el nom Sant Feliu. L'any 1208 hi ha constància d'un personatge anomenat Guillem de Sant Feliu, i el 1316, Pere de Sant Feliu n'era el propietari, mentre que el 1347 consta com a possessor Pere Arnau de Sant Feliu. L'any 1413, Bernat de Sant Feliu, senyor d'Ullastret, compra el senyoriu del castell de l'Empordà i sabem que el castell de Sant Feliu de la Garriga ja havia passat a mans de Gaufred de Vilarig. L'any 1442, el castell pertanyia a Gueraula, casada amb Bernat Guillem de Jofre, que el va donar a la seva filla Bartomeua, futura esposa de Dalmau Gallart. Al segle XVI Francesca de Sant Feliu, pubilla de Bernat de Sant Feliu, senyor d'Ullastret i de castell d'Empordà, es casà amb Bernat de Margarit "el Vell", passant a mans de la família Margarit. L'any 1640, tant l'església com el castell van patir un incendi, probablement relacionat amb la guerra dels Segadors, ja que el propietari de la construcció era Joan de Margarit i de Biure, cap de les milícies catalanes i governador de Catalunya. La família, però no va perdre la propietat del castell i les seves terres ja que l'any 1701, Rafaela de Margarit i de Biure n'era la senyora. A partir de l'any 1753, Sant Feliu de la Garriga es va anar abandonant progressivament, sobretot degut al deteriorament de l'església. Aquell mateix any, els objectes de culte més valuosos foren portats a Viladamat. L'any 1870, els marquesos d'Aguilar (títol concedit a Josep Margarit i Biure l'any 1653) vengueren el castell a Gaietà Cruxent. L'any 1865, d'acord amb les lleis de desamortització de l'església parroquial de Sant Feliu va ser venuda i, posteriorment incorporada a la mateixa propietat que el castell, ja convertit en masoveria.

L'edifici actual pertany a la reconstrucció del segle XVII però, tot i això, hi ha certes estructures conservades a l'entorn del pati interior podrien correspondre al primitiu castell, documentat des de principis del segle XIII. Actualment, en el pati de l'edifici hi ha una pica baptismal de pedra procedent de l'església de Sant Feliu, reutilitzada com a test.

A l'entorn del castell i de l'església, en el vessant del puig Segalà, apareixen fragments de ceràmica romana i pre-romana.

**************************************************************************

Enllaç sobre el jaciment de l'església i el castell:

http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=27&consulta=MCU2KzE3MjE3NCU=&codi=20370 

Les campanyes arqueològiques realitzades els anys 2008 i 2010 van descobrir 30 estructures d'emmagatzematge, majorment sitges excavades en el subsol i dipòsits revestits d'obra i amortitzades per material de rebuig alt-medieval. Aquestes sitges, localitzades a l'interior i a l'exterior de la nau, no conservaven la seva part superior i algunes d'elles van patir modificacions posteriors. Totes estaven amortitzades amb pedres, sediment i material de rebuig domèstic, arquitectònic o sepulcral. Les de la part exterior es poden situar entre els s. IX-X.

Paral·lelament, també es van descobrir 20 tombes datades entre l'Antiguitat tardana, l'època medieval i la moderna, observant en algun cas que aquestes havien estat reutilitzades. Les tard-antigues es localitzen a l'interior de la nau, a l'espai de ponent i en destaques les infantils. A l'exterior es van documentar enterraments d'adults d'època baix medieval o moderna, que hauria tingut funció de lloc d'emmagatzematge a més d'espai funerari, ja que en cotes inferiors es va trobar un nivell de us alt medieval i un paviment d'opus signinum.

El conjunt arquitectònic resulta complex, construït i modificat en diverses fases entre els segles X-XIII i assentat sobre una ocupació anterior, també amb una llarga continuïtat dins la tard-antiguitat i l'època alt-medieval. Amb una fase de tipus productiu i vinculada a l'hàbitat i una altra fase de tipus cultural amb clares manifestacions funeràries.

El període d'abandonament del conjunt es situa en els segles XVII-XVIII.

**************************************************************************

Altre enllaç amb informació:

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=5054

**************************************************************************


 

 

 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada