ESGLÉSIA DE SANT ISCLE DE COLLTORT
SANT FELIU DE PALELROLS - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El lloc de Colltort és situat a la capçalera de la riera de Sant Iscle, a la vall del seu nom. Prop d’un collet i a ponent del volcà de Fontpobra, sobre un cimal de la serra divisòria de les conques del Fluvià i del Ter, hi ha les ruïnes del castell de Colltort, que és a l’extrem oriental de la serra de Marbolenya. Als seus peus hi ha l’església de Sant Iscle.
L’església de Sant Iscle
de Colltort es va anar renovant i ampliant successivament. En el segle XVI s’eleva
el campanar i una capella dedicada a Sant Cosme i Sant Damià. Al segle XVII es
pinta i daura un retaule dedicat a la verge, obra de Jaume i Pere Vilanova d’Olot.
Durant la guerra civil el campanar va ser destruït, així com quasi tots els
retaules i imatges.
L'antiga església romànica es va destruir quasi del tot en els succesius terretrèmols de 1427.
En aparença, i tot ho podria fer pensar, el nostre Sant Iscle de Colltort és lluny de pertot arreu, perdut entre muntanyes i amb poc pes específic en el nostre esdevenir com a país. Sortosament, però, és només aparença. La nostra és una història mil·lenària que en temps reculats va ser prou considerable. L’església, i també el castell, estan documentats l’any 1017, fa més d’un mil·lenni, i el nostre nucli humà s’organitzà entorn d’una petita sagrera a partir del segle dotze.
En el testament datat l’any 1020 del mític comte Bernat Tallaferro, personatge que simbolitza la lluita els sarraïns i protagonista del poema “Canigó” de mossèn Cinto Verdaguer, és on hi apareix la primera referència al lloc i a la parròquia de Colltort. En el dit testament, el comte llegava al seu fill “ ipso castello quam difunt Colltorto qui est in valle Santo Asiscio”.
En els temps moderns, i
del nostre record, a Sant Iscle exercí un sacerdot excepcional, que deixà
record entranyable entre la nostre gent: mossèn Pau Rovira, nascut l’any 1876 i
que morí el 1974, quan li faltaven tres mesos per complir 99 anys, i era el
capellà més vell del bisbat de Girona.
A la primavera del 1960,
quan es compliren els cinquanta anys de mossèn Pau com a rector, en un homenatge
popular i després un gran dinar de germanor, la gent de Sant Iscle i també la
de Sant Feliu li oferiren com a record una artística làmpara e forja, que quedà
instal·lada al nostre temple. Passat molts anys sense rector i amb el temple tancat,
aquella làmpara desaparegué, no en sabem les causes ni les circumstàncies. I vet
aquí que, com a homenatge i record a qui va ser nostre mossèn i nostre
preceptor, hem volgut crear i afaiçonar una nova làmpara, amb l’afegit d’una
senzilla forma de vitrall, per evocar la presència divina en aquest petit però
estimat temple que sempre ha presidit la també estimada vall de Sant Iscle.
En el llibre del canonge mossèn
Josep Calzada Sant Iscle de Collfort-La Parròquia i el Castell hi llegim:
“A Sant Iscle no cal fer
cap esforç d’imaginació per a reviure el caràcter i els fets de l’Edat Mitjana.
La foresta, la vall estreta, els conreus i la neu que a l’hivern en moltes
raconades i camins no s’acaba de fondre, contribueixen també a aquesta sensació
tan característica de la vall de Sant Iscle, que és una sensació d’eternitat,
més que no pas de temps que passa”.
Jaume Colom Vilalta
Bloc de pedra esculpit amb una creu grega inscrita dins un cercle. Es troba encastat en un dels murs de l’església. (foto publicada a Enciclopèdia Catalana)
Història
És en l’acta testamentària del comte de Besalú Bernat Tallaferro datada de l’any 1020 on hi ha una de les primeres referències al lloc i la parròquia de Colltort. Segons indica el testament, el susdit comte llegà al seu Fill i successor Guillem, entre moltes altres propietats i castells inclosos dins el comtat de Besalú, “…ipso castello quem dicunt Colltorto, cum ipso alode qui est in valle Sancto Asisclo, simul cum ipsa parrochia quod emit de Rodgario et de uxore sua…”. Amb posterioritat, ja dins la dotzena centúria, s’enregistra a través de la documentació existent un canvi de jurisdicció del terme i castell de Colltort, els quals passaren a formar part de la senyoria d’Hostoles. Tal afirmació és refermada per l’acta testamentària atorgada l’any 1184 per Dolça, senyora de la vall i el castell d’Hostoles, en la qual apareix esmentat el nom de “Sanctum Acisclum”, entre els llegats explicitats en l’escriptura.
Malauradament no
disposem ara com ara de cap notícia documental que es refereixi a algun aspecte
de la història d’aquesta parròquia durant la tretzena centúria. Al final del
segle XIV, concretament l’any 1394, s’ha pogut constatar que Ramon de Cartellà,
hereu universal d’Altibella, muller de Bernat de Palau, féu consignació de les
rendes que Berenguer de Ventós, veí de la parròquia de “Sancti Aciscle de
Collo Torto”, havia de satisfer-li per tal de sufragar les despeses d’un
aniversari que Altibella havia llegat en el seu testament al cenobi de Sant
Pere de Besalú.
Sabem d’altra banda que els barons de Santa Pau adquiriren en data indeterminada i de manera inconeguda drets jurisdiccionals sobre el terme de Colltort, ja que hi ha testimoni documental que Anna, muller de Guillem d’Oms, baró de Santa Pau, concedí l’any 1472 diversos privilegis als moradors de “Santiscle de Colltort”.
Església
Al final del segle
XVII el lloc i la parròquia de Sant Iscle de Colltort, juntament amb d’altres
de la rodalia, havia passat a formar part de la batllia reial de la vall
d’Hostoles.
L’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de
Colltort és un edifici molt modificat en la seva estructura original, de la
qual conserva la nau, única, coberta amb volta de canó. L’absis, probablement
semicircular, fou substituït per l’actual santuari quadrat, i la nau fou
ampliada lateralment amb la construcció de capelles, i sobrealçada, alhora que
interiorment era redecorat tot el temple.
La porta s'obre a la façana de ponent i és aixoplugada per un porxo molt senzill, amb coberta a dos vessants, damunt el qual hi ha un ull de bou.
El campanar, d'espadanya, és coronat per merlets i correspon a una construcció relativament moderna.
Els murs exteriors de la nau són arrebossats en els parements visibles, mentre que a la resta és amagada per les ampliacions que configuren un volum unitari en tot el temple.
L’església conté a l’interior decoracions murals i un
retaule. A banda d’això no presenta cap altre element digne de menció.
En el seu estat actual, i sense una exploració científica profunda, no podem establir una hipòtesi sobre la datació i filiació d’aquest temple.
Treballs de restauració
El temple de Sant Iscle fou restaurat per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona entre els anys 1985 i 1990, durant els quals es consolidaren els murs exteriors de l’edifici, es referen els merlets que hi havia a la façana de ponent, s’enderrocà una espadanya moderna situada en aquest mateix mur i es reféu el porxo d’entrada; d’aquesta manera, la façana ponentina recuperà la seva imatge original. Així mateix, es consolidà la volta, es reparà la teulada, es netejaren els arcs i els pilars dels murs i s’enderrocà el cor. També es descobriren i es restauraren unes pintures murals amb temes ornamentals d’època medieval que decoraven les parets interiors. L’any 1988 es dugué a terme una excavació d’urgència a l’interior del temple fins a arribar al paviment original, on es descobriren restes de l’anterior temple romànic; posteriorment es procedí a la pavimentació del sòl.
Es tracta d'una església de possible origen romànic, amb
enterraments malmesos associats a la fase romànica, i amb contínues reformes
entre els segles XIV i XVIII.
En el transcurs de les obres de restauració iniciades l'any 1986 i finalitzades
l'octubre de 1987 es buidà la runa acumulada en les golfes de l'església i
sense cap mena de control arqueològic i s'havien aixecat almenys dos paviments
de la nau i parat de l'enrajolat de les capelles laterals.
La volta principal ja s'havia restaurat i les parets contigües estaven molt
repicades i amb diversos afegits, reforçaments i murs doblats. Es veien a més
les restes molt malmeses de dos enterraments a l'interior.
Durant la intervenció de 1988 es va netejar la runa escampada i només es va
poder delimitar la filada més baixa de l'absis romànic, que es veia sota el
presbiteri. Es comprovà que en tot el presbiteri i capella situada sota el
campanar, el buidat havia arribat al nivell estèril.
Es detectaren indicis d'enterraments i alguna possible sitja, així com restes
d'un enllosat del segle XV i parts molt puntuals dels murs laterals de la nau
romànica.
Es conserven restes de pintura a la volta de la nau i a la part coberta del
presbiteri (segles XV - XIX).
Els únics materials recuperats foren 34 monedes disperses, la cronologia de les
quals oscil·la entre el 1427 i 1438, possiblement per a la més antiga, i entre
1875 i 1885 per a la més moderna.
Es recollí també una petita creu de Caravaca, una medalla i un botó d'època
moderna.
**********************************************************
Altres enllaços amb informació:
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=29&consulta=MCU0KzE3MTYxNiU=&codi=10578
https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3400/
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/A_1000/1011_SIscleColltort/SIscleColltort.htm
http://www.santfeliudepallerols.cat/guia-del-poble/parroquies-i-esglesies/sant-iscle-de-colltort/
**********************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada