Blogs - pàgines - vincles

divendres, 5 d’agost del 2022

ESGLÉSIA DE SANT ISCLE DE COLLTORT

SANT FELIU DE PALELROLS - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

El lloc de Colltort és situat a la capçalera de la riera de Sant Iscle, a la vall del seu nom. Prop d’un collet i a ponent del volcà de Fontpobra, sobre un cimal de la serra divisòria de les conques del Fluvià i del Ter, hi ha les ruïnes del castell de Colltort, que és a l’extrem oriental de la serra de Marbolenya. Als seus peus hi ha l’església de Sant Iscle. 



L’església de Sant Iscle de Colltort es va anar renovant i ampliant successivament. En el segle XVI s’eleva el campanar i una capella dedicada a Sant Cosme i Sant Damià. Al segle XVII es pinta i daura un retaule dedicat a la verge, obra de Jaume i Pere Vilanova d’Olot. Durant la guerra civil el campanar va ser destruït, així com quasi tots els retaules i imatges.

L'antiga església romànica es va destruir quasi del tot en els succesius terretrèmols de 1427.






En aparença, i tot ho podria fer pensar, el nostre Sant Iscle de Colltort és lluny de pertot arreu, perdut entre muntanyes i amb poc pes específic en el nostre esdevenir com a país. Sortosament, però, és només aparença. La nostra és una història mil·lenària que en temps reculats  va ser prou considerable. L’església, i també el castell, estan documentats l’any 1017, fa més d’un mil·lenni, i el nostre nucli humà s’organitzà entorn d’una petita sagrera a partir del segle dotze. 

En el testament datat l’any 1020 del mític comte Bernat Tallaferro, personatge que simbolitza la lluita els sarraïns i protagonista del poema “Canigó” de mossèn Cinto Verdaguer, és on hi apareix la primera referència al lloc i a la parròquia de Colltort. En el dit testament, el comte llegava al seu fill “ ipso castello quam difunt Colltorto qui est in valle Santo Asiscio”.

En els temps moderns, i del nostre record, a Sant Iscle exercí un sacerdot excepcional, que deixà record entranyable entre la nostre gent: mossèn Pau Rovira, nascut l’any 1876 i que morí el 1974, quan li faltaven tres mesos per complir 99 anys, i era el capellà més vell del bisbat de Girona.

A la primavera del 1960, quan es compliren els cinquanta anys de mossèn Pau com a rector, en un homenatge popular i després un gran dinar de germanor, la gent de Sant Iscle i també la de Sant Feliu li oferiren com a record una artística làmpara e forja, que quedà instal·lada al nostre temple. Passat molts anys sense rector i amb el temple tancat, aquella làmpara desaparegué, no en sabem les causes ni les circumstàncies. I vet aquí que, com a homenatge i record a qui va ser nostre mossèn i nostre preceptor, hem volgut crear i afaiçonar una nova làmpara, amb l’afegit d’una senzilla forma de vitrall, per evocar la presència divina en aquest petit però estimat temple que sempre ha presidit la també estimada vall de Sant Iscle.

En el llibre del canonge mossèn Josep Calzada Sant Iscle de Collfort-La Parròquia i el Castell hi llegim:

“A Sant Iscle no cal fer cap esforç d’imaginació per a reviure el caràcter i els fets de l’Edat Mitjana. La foresta, la vall estreta, els conreus i la neu que a l’hivern en moltes raconades i camins no s’acaba de fondre, contribueixen també a aquesta sensació tan característica de la vall de Sant Iscle, que és una sensació d’eternitat, més que no pas de temps que passa”.

Jaume Colom Vilalta
















Bloc de pedra esculpit amb una creu grega inscrita dins un cercle. Es troba encastat en un dels murs de l’església. (foto publicada a Enciclopèdia Catalana)





**********************************************************
Al costat de l'església hi ha aquest pou que posiblement pertany a una de les cases del costat.


**********************************************************
A un costat de l'església i en un tancat de pedra hi ha aquest escrit del Memorial Democràtic - Espais de Memòria fent referència als maquis a Sant Iscle de Colltort.


Amb l'alliberament del sud de França de l'ocupació nazi s'intensificà l'acció dels maquis, amb l'objectiu de derrocar el règim franquista i restaura la democràcia la República. A finasl de 1944 alguns maquis que havien combatut a la resistència francesa van creuar la frontera per tal d'organitzar l'Agrupació Guerrillera de Catalunya.
La vall de Sant Iscle de Colltort  hi va tenir un paper estratègic gràcies a la seva situació geogràfica, que servia tan per accedir fàcilment a la frontera com de pas per entrar a l'interior de Catalunya. El grup comandat per Francesc Serrat Pujolar, "Cisquet", establí un campament al Puig de Sant Joan i mantingué relacions amb alguns habitants de les masies properes. En aquell temps, unes dues-centes persones vivien a la zona de Sant Iscle.
Fruit d'una delació es produí una emboscada a la casa del Puigvert, on dues parelles de la Guàrdia Civil van sorpendre tres maquis que venien a buscar menjar. A consequència del tiroteig va resultar ferit de mort el guerriller anomenat "Palau", i ferit a la cama Antoni Figueres, que es pogué refugiar  i fou protegit al mas La Salota. El cos d'en Palau, el guerriller desconegut, reposa en una fossa anònima al cementir de Sant Iscle.

Francesc Serrat Pujolar "Cisquet" (Olot 1921 - Barcelona 25 de febrer de 1946)






**********************************************************
Enllaç amb informació:

Història

És en l’acta testamentària del comte de Besalú Bernat Tallaferro datada de l’any 1020 on hi ha una de les primeres referències al lloc i la parròquia de Colltort. Segons indica el testament, el susdit comte llegà al seu Fill i successor Guillem, entre moltes altres propietats i castells inclosos dins el comtat de Besalú, “…ipso castello quem dicunt Colltorto, cum ipso alode qui est in valle Sancto Asisclo, simul cum ipsa parrochia quod emit de Rodgario et de uxore sua…”. Amb posterioritat, ja dins la dotzena centúria, s’enregistra a través de la documentació existent un canvi de jurisdicció del terme i castell de Colltort, els quals passaren a formar part de la senyoria d’Hostoles. Tal afirmació és refermada per l’acta testamentària atorgada l’any 1184 per Dolça, senyora de la vall i el castell d’Hostoles, en la qual apareix esmentat el nom de “Sanctum Acisclum”, entre els llegats explicitats en l’escriptura.

Malauradament no disposem ara com ara de cap notícia documental que es refereixi a algun aspecte de la història d’aquesta parròquia durant la tretzena centúria. Al final del segle XIV, concretament l’any 1394, s’ha pogut constatar que Ramon de Cartellà, hereu universal d’Altibella, muller de Bernat de Palau, féu consignació de les rendes que Berenguer de Ventós, veí de la parròquia de “Sancti Aciscle de Collo Torto”, havia de satisfer-li per tal de sufragar les despeses d’un aniversari que Altibella havia llegat en el seu testament al cenobi de Sant Pere de Besalú.

Sabem d’altra banda que els barons de Santa Pau adquiriren en data indeterminada i de manera inconeguda drets jurisdiccionals sobre el terme de Colltort, ja que hi ha testimoni documental que Anna, muller de Guillem d’Oms, baró de Santa Pau, concedí l’any 1472 diversos privilegis als moradors de “Santiscle de Colltort”. 

Església

Al final del segle XVII el lloc i la parròquia de Sant Iscle de Colltort, juntament amb d’altres de la rodalia, havia passat a formar part de la batllia reial de la vall d’Hostoles.

L’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de Colltort és un edifici molt modificat en la seva estructura original, de la qual conserva la nau, única, coberta amb volta de canó. L’absis, probablement semicircular, fou substituït per l’actual santuari quadrat, i la nau fou ampliada lateralment amb la construcció de capelles, i sobrealçada, alhora que interiorment era redecorat tot el temple.

La porta s'obre a la façana de ponent i és aixoplugada per un porxo molt senzill, amb coberta a dos vessants, damunt el qual hi ha un ull de bou.

El campanar, d'espadanya, és coronat per merlets i correspon a una construcció relativament moderna.

Els murs exteriors de la nau són arrebossats en els parements visibles, mentre que a la resta és amagada per les ampliacions que configuren un volum unitari en tot el temple.

L’església conté a l’interior decoracions murals i un retaule. A banda d’això no presenta cap altre element digne de menció.

En el seu estat actual, i sense una exploració científica profunda, no podem establir una hipòtesi sobre la datació i filiació d’aquest temple. 

Treballs de restauració

El temple de Sant Iscle fou restaurat per la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Girona entre els anys 1985 i 1990, durant els quals es consolidaren els murs exteriors de l’edifici, es referen els merlets que hi havia a la façana de ponent, s’enderrocà una espadanya moderna situada en aquest mateix mur i es reféu el porxo d’entrada; d’aquesta manera, la façana ponentina recuperà la seva imatge original. Així mateix, es consolidà la volta, es reparà la teulada, es netejaren els arcs i els pilars dels murs i s’enderrocà el cor. També es descobriren i es restauraren unes pintures murals amb temes ornamentals d’època medieval que decoraven les parets interiors. L’any 1988 es dugué a terme una excavació d’urgència a l’interior del temple fins a arribar al paviment original, on es descobriren restes de l’anterior temple romànic; posteriorment es procedí a la pavimentació del sòl.



**********************************************************
Enllaç del jaciment:

Es tracta d'una església de possible origen romànic, amb enterraments malmesos associats a la fase romànica, i amb contínues reformes entre els segles XIV i XVIII.
En el transcurs de les obres de restauració iniciades l'any 1986 i finalitzades l'octubre de 1987 es buidà la runa acumulada en les golfes de l'església i sense cap mena de control arqueològic i s'havien aixecat almenys dos paviments de la nau i parat de l'enrajolat de les capelles laterals.
La volta principal ja s'havia restaurat i les parets contigües estaven molt repicades i amb diversos afegits, reforçaments i murs doblats. Es veien a més les restes molt malmeses de dos enterraments a l'interior.
Durant la intervenció de 1988 es va netejar la runa escampada i només es va poder delimitar la filada més baixa de l'absis romànic, que es veia sota el presbiteri. Es comprovà que en tot el presbiteri i capella situada sota el campanar, el buidat havia arribat al nivell estèril.
Es detectaren indicis d'enterraments i alguna possible sitja, així com restes d'un enllosat del segle XV i parts molt puntuals dels murs laterals de la nau romànica.
Es conserven restes de pintura a la volta de la nau i a la part coberta del presbiteri (segles XV - XIX).
Els únics materials recuperats foren 34 monedes disperses, la cronologia de les quals oscil·la entre el 1427 i 1438, possiblement per a la més antiga, i entre 1875 i 1885 per a la més moderna.
Es recollí també una petita creu de Caravaca, una medalla i un botó d'època moderna.

**********************************************************

Altres enllaços amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=29&consulta=MCU0KzE3MTYxNiU=&codi=10578

https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3400/

http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/A_1000/1011_SIscleColltort/SIscleColltort.htm

http://www.santfeliudepallerols.cat/guia-del-poble/parroquies-i-esglesies/sant-iscle-de-colltort/

**********************************************************









Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada