ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'ARGELAGUER i LA SAGRERA MEDIEVAL
ARGELAGUER - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
La incertesa del nou mil·lenni
Als voltants de l’any 1000, la por a l’imminent arribada
del judici final provoca en els creients una gran onada de fe i pietat. Els
camins s’omplen de pelegrins i es fan grans donacions a l’Església, es reformen
els vells temples i se’n construeixen de nous.
L’església parroquial
La primera notícia documental que tenim de Santa Maria
d’Argelaguer data de l’any 1004, moment en què el bisbe Odó reclama a Bernat
Tallaferro la possessió de la parròquia de Sanctae Mariae de
Argelagario per al Bisbat de Girona. En aquesta època, l’edifici devia ser
una petita església d’estil preromànic, de la qual no s’ha conservat cap
resta. Durant els segles XII i XIII, l’església fou reconstruïda en estil
romànic. Avui encara podem trobar alguns elements arquitectònics d’aquesta
antiga construcció romànica, com la base del campanar i de l’absis, dues
columnetes decoratives de l’absis i un pany de paret que queda ocult per una
ampliació del segle XVII. L’església romànica va viure una gran reforma durant
el segle XV, com a conseqüència dels devastadors terratrèmols dels anys 1427 i
1428, i que van malmetre l’edifici considerablement. Va caldre refer l’edifici
aprofitant les estructures que encara es mantenien dempeus i utilitzant
materials procedents de les parts enderrocades. Així, per exemple, es va
reconstruir l’absis a partir de la base romànica i es va dotar l’edifici d’una
coberta de fusta, sostinguda per dos grans arcs gòtics. L’any 1573 l’església
es va modificar i ampliar novament. La nau central es va cobrir amb una volta
de canó feta de pedra i amb finestrals a la part superior, i es van refer
també el campanar i la porta d’entrada a l’església. Posteriorment, ja al segle
XVIII, es va substituir una tronera [obertura feta a en un mur per
poder disparar un canó a cobert del foc enemic] que hi havia sobre la porta
d’entrada per un ull de bou, es va emblanquinar i pintar l’edifici, es va
arreglar el presbiteri i, molt probablement, es va dur a terme l’arremolinat
del campanar i la seva decoració amb motius romboidals. Més tard, ja al segle
XIX, les guerres carlines van deixar la seva empremta a la façana de l’edifici
amb els nombrosos impactes de bala que encara s’hi poden veure. Lamentablement,
el patrimoni artístic de Santa Maria d’Argelaguer va ser completament destruït
el 26 de juliol de 1936. Es van destrossar i cremar sants, altars i objectes
religiosos de gran valor, sense que hagi perdurat cap fotografia ni testimoni
gràfic d’aquests elements. L’única peça que es va salvar d’aquesta destrucció,
pràcticament de manera miraculosa, va ser la talla romànica de sant Damas, que
s’havia ocultat en una de les claus de volta del sostre de l’església.
Sabies que...?
Forts i nombrosos terratrèmols van sacsejar Catalunya
entre 1410 i 1430. Especialment devastador va ser el terratrèmol del 2 de
febrer de 1428, dia de la Candelera, amb epicentre a Camprodon i una magnitud
de 6,5. L’acumulació de sismes havia debilitat les estructures d’edificis
d’arreu de Catalunya i, finalment, aquest terratrèmol va provocar la caiguda de
nombrosos edificis i el pànic general. Hi va haver moltíssims morts, ja que el
terratrèmol es va produir a les 8 del matí, quan els catalans eren a missa a
beneir la candela, i a molts els va ser impossible sortir de l’església. A
Queralbs, per exemple, va morir pràcticament tota la població.
La llegenda de Sant Damas
Sant Damas (Hispània, 304 – Roma, 384) és el patró
d’Argelaguer. Va ser el 37è papa de l’Església catòlica. Segons la llegenda, un
moliner d’Argelaguer el va trobar amb la seva germana bessona Irene, abandonats
en un cistell al riu Fluvià. La gorga on va succeir aquest fet, propera al seu
molí, porta encara avui el nom de Sant Damas. El moliner va adoptar i
criar els nens, i sembla que un dia tots dos van anar a estudiar a Girona i
després a Roma. Allà, la mort del papa Libori [any 366] va obrir la porta del
Papat a Damas, després de derrotar l’antipapa Ursi. Damas va ser un papa
culte, amant de la poesia i de l’arqueologia. Durant el seu papat va
perseguir l’heretgia i se’l coneix per ser introductor del culte als màrtirs.
La seva gran aportació al cristianisme va ser la Vulgata, la revisió i
traducció de l’Antic i el Nou Testament al llatí vulgar perquè fos comprensible
per a la gent del poble.
Sabies que...?
A l’edat mitjana, les parròquies van ser un element clau
per a l’organització del territori i la vertebració de la societat rural. La
parròquia medieval era un poble viu, una comunitat creada a l’entorn d’una
església i del seu rector, amb un territori dependent i un conjunt de
feligresos que s’hi reunia per rebre els sagraments i per organitzar activitats
com processons, celebracions religioses o repartiment d’almoines. Les
campanes regien els temps diaris, els moments de dol i d’alegria, de celebració
i de perill al municipi.
Per a la gran majoria de la població, la vida era molt
dura: mala alimentació, gran mortaldat infantil, treball fins a l’extenuació,
pagament d’impostos, submissió a abusos, violència extrema,… L’esperança de
vida d’un pagès rondava els 30 anys, i amb tota la fe del món es passava la
vida treballant i preparant l’ànima per a una propera vida, ja que creia
fermament que l’Església era l’esperança d’una vida eterna.
Planta de l’església parroquial de Santa Maria.
Vista general de l’església abans de la seva restauració
Detall de la capçalera amb diferents tipus de carreus
reaprofitats després dels terratrèmols de 1427 i 1428.
Detall de les dues columnetes reaprofitades en la
reconstrucció de l’edifici durant el
segle XV
Paret oculta per reformes posteriors, amb cornisa, amb mènsules i fris dentat característics de l’arquitectura romànica garrotxina del segle XII.
Detall del campanar on s’han recuperat l’estucat i el
decorat amb motius romboidals propi de principi del segle XVIII.
***************************************************
La Sagrera Medieval
Un poble de sagrera
Com la majoria de municipis garrotxins, Argelaguer és un
poble de sagrera, és a dir, nascut al voltant de l’església parroquial.
L’espai de sagrera es va delimitar ja en època romana
[491dC], es va establir un radi de 50 passes al voltant dels llocs de culte
dins el qual no es podien perseguir fugitius. A l’època dels visigots, dos
segles més tard, es va reduir l’àrea considerada sagrada a 30 passes al voltant
d’esglésies i cementiris; però no va ser fins més endavant, amb la consolidació
de la Pau i Treva [impulsada per l’Abat Oliba al segle XI], que a Catalunya es
prohibirien les accions violentes dins la sagrera sota pena d’excomunió. És
així com aquests territoris es van consolidar com a nuclis de protecció en una
època de gran inseguretat i violència, i es van convertir en potents elements
generadors de municipis estables.
Descoberta del cementiri parroquial
L’any 2014, els treballs de re-urbanització del nucli
històric d’Argelaguer van permetre recuperar les restes de l’antic cementiri
parroquial d’Argelaguer. Els treballs arqueològics realitzats van permetre
documentar 73 enterraments, datats a partir del segle XI i fins a època
contemporània. Per tant, podem considerar que la sagrera de Santa Maria
d’Argelaguer va ser utilitzada per realitzar enterraments ininterrompudament
durant deu segles.
Tipologies d’enterrament
A la necròpolis d’Argelaguer hi trobem tres
tipologies d’enterrament: 47 tombes en caixa de lloses, 15 en fossa simple i 11
en caixa de fusta. Aquestes tipologies d’enterrament responen, cadascuna, a les
tradicions d’una època concreta i ens permeten relacionar la necròpolis
d’Argelaguer amb altres de la mateixa època.
1 – Enterraments en caixa de lloses.
És la tipologia més antiga, un tipus d’estructura
habitual en les necròpolis medievals. De factura molt acurada, i localitzades a
la banda nord de l’església, les tombes són de planta romboidal amb extrems
rectes i estan formades per lloses disposades verticalment als laterals. Tal
com era preceptiu al ritual cristià, s’orienten seguint l’eix est-oest, amb el
crani a l’oest. Es cobreixen amb lloses planeres, però el difunt es diposita
directament sobre el terra, sense base de llosa. Sabem també que les tombes
tenien algun tipus de senyalització en superfície, com una creu o làpida.
2 – Enterraments en fossa simple.
Els difunts es col·loquen dins una fossa excavada
directament en el mateix subsol. Anteriors al segle XV, la majoria de tombes
corresponen a infants; únicament tres pertanyen a adults, dos dels quals en un
enterrament simultani d’home i dona, amb els caps girats mirant-se l’un a
l’altre, indicant un estret vincle familiar.
3 – Enterraments en caixa de fusta.
De cronologia posterior, aquesta tipologia es confirma
gràcies a la troballa de restes de claus de ferro al voltant dels esquelets. La
recuperació d’objectes que acompanyen el difunt, com rosaris o medalles, restes
de vestimenta, botons o sivelles de sabates, etc. permet datar-los entre els
segles XVIII i XX.
Sabies que…?
A l’edat mitjana, els difunts eren enterrats embolcallats
únicament amb un llençol. Aquest era el costum de l’època:
el bon cristià es presentava davant l’Altíssim sense
vestits ni joies, només amb la seva vida com a credencial per entrar al
paradís.
Planta de les restes arqueològiques exposades: cinc enterraments en caixa de lloses provinents de la necròpolis medieval d'Argelaguer.
Entre els anys 2014 i 2015 es va dur a terme una intervenció arqueològica dins del nucli històric. Es va dividir en set sectors, però només van aparèixer restes al sector 2, 3 i 5 que els conformen el nord, est i oest de l'església juntament amb el carrer de l'església. L'excavació arqueològica en aquests sectors va permetre descobrir part del cementiri parroquial d'Argelaguer. El cementiri data des d'època medieval fins a època contemporània. Es van documentar 47 tombes, formades per lloses, a la banda nord de l'església i en tot el carrer de l'església. Es va detectar que les tombes es van reaprofitar, ja que els esquelets estaven desarticulats. Totes les tombes estaven orientades d'est a oest i no va aparèixer cap element d'ornamentació en els enterraments. També es van localitzar 14 enterraments en fossa simple. La majoria eren individus infantils, només van aparèixer tres adults. Finalment, es van localitzar dos murs lligats entre si al costat oest de l'església, als quals se'ls hi adossava una escala. Totes aquestes estructures daten entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX.
**************************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada