POBLAT IBÈRIC DE LA TORRE ROJA
CALDES DE MONTBUI - SENTMENAT
VALLÈS ORIENTAL - VALLÈS OCCIDENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L’evolució de l’espai al poblat de la
Torre Roja (segles VI-I aC)
Aquest és un dels sectors del jaciment que exemplifica millor
la reutilització de l’espai durant les diverses fases d’ocupació del poblat, al
llarg de cinc segles. S’hi pot observar la superposició dels murs que
configuren els diversos espais habitats durant aquest temps.
En un primer moment (entre mitjan segle VI i mitjan segle
V aC.), hi trobem una cabana construïda a partir de l’arranjament de la roca
mare, retallada i allisada, on es van fonamentar dos dels murs que delimitaven
una habitació d’uns 30 m2.
Durant el període ibèric ple (entre mitjan segle V i
inicis del segle II aC.) s’adopta una xarxa plenament urbana, estructurada a partir
del mur de tancament del poblat i d’un carrer al qual s’obrien diferents
habitatges.
Finalment, al segle I aC., es produeix una remodelació important de l’esquema previ. Aquí ara s’aixeca un habitatge de grans dimensions conformat al voltant d’un pati que distribuïa 6 habitacions, una de les quals, a l’entrada del poblat, tenia unes dimensions particularment superiors a la resta en un primer moment d’ocupació.
Els enterraments perinatals ibèrics
Els enterraments perinatals (nens nascuts morts o amb
setmanes o pocs mesos de vida), sota el paviment d’algunes cases, és un tret
característic d’alguns poblats ibèrics. La interpretació que se’n pugui fer es
problemàtica, atès que els ibers incineraven els seus morts.
Alguns investigadors proposen que aquest devia ser el
tractament que rebien els nens que no haurien estat reconeguts com a membres de la comunitat a través d’un
ritus d’iniciació i que, per tant, no podien ser incinerats. El fet que n’apareguin
pocs casos, tenint en compte que la mortalitat infantil era molt alta a les
ciutats preindustrials, pot invalidar aquesta interpretació.
Altres hipòtesis proposen que es tractava d’una pràctica
relacionada amb rituals de fundació o propiciatoris en el moment de construir l’habitatge o en el moment de viure-hi. En definitiva, l’objectiu
era garantir un futur pròsper i congraciar-se amb les divinitats.
En el mur de la torre han estat documentats 6 enterraments
perinatals pertanyents a la fase 4 (segle I aC.), i un únic cas documentat
durant la fase 3 (segle III aC.).
Tots els infants tenien entre 6 i 9 mesos de vida fetal i no s’ha pogut establir cap relació de parentiu entre ells ni la causa de la seva mort.
Un habitatge del segle I aC.
L’habitatge1 (UH-1, 219 m2) està dividit en 6 habitacions estructurades al
voltant d’un pati, tot i que probablement formava una única unitat conjuntament
amb l’habitatge 2 (UH-2, 140 m2). El pati (sector 19) s’identifica per la seva
posició central i per la presència d’una claveguera que desaiguava al vessant.
En els sectors 8 i 20, trobem una segona claveguera que demostra que devia ser
una estança a cel obert. Aquest fet i la presència d’escòries de ferro indiquen
que hi havia un taller de reducció de ferro.
El sector 12 és l’únic que té un llar de foc, sota la
qual es documentaren tres enterraments
perinatals (nadons). En el conjunt que van formar en origen els sectors 1 i 2
es van trobar dos enterraments més, però tal com passa en els sectors 9 i 26,
es desconeix la funció d’aquest àmbit.
Cap al 50 aC. el conjunt va experimentar una remodelació
important que, sobretot, afectà els espais relacionats amb la producció. El
taller metal·lúrgic es va abandonar i el
sector 1 es va subdividir en dues habitacions .
En el cas que l’habitatge 1 i 2 formessin una mateixa unitat, la UH-1 podia estar destinada a magatzem i tasques artesanals relacionades amb el ferro, mentre que la UH-2 podia ser la part residencial.
Una necròpolis i un assentament
medieval del segle VIII-X dC.
Després de l’abandonament del poblat a finals del segle I aC., el turó no es va reocupar fins als segles VIII-X dC. , quan una petita comunitat s’hi va assentar. El tret més significatiu és el cementiri d’aquesta comunitat, format per una dotzena de tombes. Les tombes estaven excavades a terra, amb una coberta de lloses planes, i orientades d’oest a est. Els cossos estaven estesos amb els braços estirats als costats o creuats sobre el pit.
L’estudi dels quatre individus, excavats el 2004, ha desvelat que es tractava de tres adults de sexe masculí amb edats compreses entre els 20 i els 45 anys, i unes alçades entre 1,58 m i 1,65 m.
Presentaven signes evidents d’artrosi i d’haver patit
unes dures condicions físiques. El quart enterrament corresponia a una nena d’entre
18 i 24 mesos d’edat.
Sembla que era una comunitat petita, segurament
cristiana, i que va ocupar el turó durant no gaires generacions.
D’altra banda, s’han documentat tres petites foses ovalades excavades a terra, que es poden relacionar amb l’assentament d’aquesta comunitat.
Una ferreria del segle I aC.
Tot i que hi ha evidències d’activitat metal·lúrgica a la
Torre Roja des del segle V aC., les restes més significatives corresponen a la
fase 4, al segle I aC. En aquest moment a l’habitatge 1 (UH-1) hi havia un
taller de reducció de mineral per tal d’obtenir-ne ferro, i a l’habitatge 3 (UH-3)
hi havia una ferreria, on es transformava el ferro en eines, armes i objectes
diversos.
El taller no estava totalment clos i a l’interior hi havia
un fornal, una pedra plana que servia de suport per l’enclusa, i també hi devia
haver un cossi ple d’aigua. Per treballar el metall primer calia escalfar-lo al
forn i fer-lo mal·leable. Per tal d’assolir la temperatura necessària, entre 500º i 600º, s’introduïa
aire al seu interior amb unes manxes a través d’una tovera.
A continuació, el ferrer martellejava el metall sobre l’enclusa
per donar-li la forma desitjada. Aquestes operacions es repetien diverses
vegades fins a obtenir l’objecte final.
Les fonts gregues i romanes donen constància de l’excel·lent qualitat del ferro elaborat pels ibers.
El poblat ibèric de la Torre Roja
La Torre Roja, centre de poder vertebrador de la vall
mitjana de la riera de Caldes.
El poblat ibèric de la Torre Roja (també conegut com a
Puig Castellar) va estar ocupat entre mitjan segle VI aC i finals del segle I
aC. Durant tot aquest temps l poblat va experimentar moltes reformes en la seva
organització que, gràcies a l’arqueologia, hem pogut descobrir i interpretar. L’ocupació,
però, no va ser continuada i com a resultat de la guerra entre cartaginesos i
romans, o potser per la posterior repressió de l’exèrcit romà, a principis del segle
II aC, el poblat es va abandonar. Uns cent anys més tard es tornaria a ocupar,
però la situació era ja molt diferent i també les necessitats, d’aquí que l’urbanisme
i l’organització de les cases canviessin radicalment.
En un primer moment s’hi construïren diverses cabanes
semi-excavades i disperses pel turó. Cap al 450 aC es produí un fort canvi en
la fesomia de l’indret amb cases, d’un o dos àmbits, a banda i banda dels
carrers i una muralla envoltant tot el perímetre. Aquest patró, tot i que en
canvis, es reproduiria fins al primer abandonament del poblat pels volts del
200 aC. Contràriament, a la darrera fase desaparegué la muralla i les cases és
tornaren més complexes, amb diverses habitacions, un pati interior i,
probablement, organitzades en illes.
L’elecció d’aquest turó s’explica per la seva situació
privilegiada i estratègica, que permetia un control visual de la plana
vallesana fins a la Serralada Litoral i oferia una protecció natural, reforçada
per les muralles. Aquest control considerava també la potencialitat agrícola
del territori circumdant, fonamental per a la societat laietana que basava la
seva economia en una producció excedentària de cereal, que li servia per
comerciar amb altres pobles del Mediterrani com grecs, púnics i romans. Fruit d’aquest
comerç arribaren al poblat ceràmiques de luxe, vi i altres productes de Grècia,
la península Itàlica, Eivissa i el nord d’Àfrica, que hem pogut documentar
mitjançant l’excavació arqueològica.
És també per aquests motius de control i protecció que ofereix el turó durant l’edat mitjana trobem evidències d’ocupació. A l’entorn del segle VIII dC una comunitat, de la qual hem trobat el cementiri, s’hi instal·là, i una mica més tard s’hi va construir la torre de guaita que dóna nom al jaciment.
Un recorregut per la història del jaciment
La primera menció escrita del poblat ibèric de la Torre
Roja a la bibliografia arqueològica la trobem l’any 1945, a la Carta
Arqueológica de España, i es tracta d’una breu notícia de l’existència d’un
jaciment en aquest indret. La primera notícia, però, la devem a l’humanista
J.A.Llobet i Vall-llosera, fill adoptiu de la vila de Caldes de Montbui i membre
de l’Acadèmia de les Bones Lletres. Afeccionat a la història local serà el
primer a donar una referència de caire històric més enllà de la llegenda i el
mer apunt anecdòtic de la Torre Roja de la qual fins i tot ca fer alguns
esbossos.
Els primers treballs d’excavació els va dur a terme, a
les acaballes de la dècada dels anys cinquanta del segle passat. Llogari Sala i
Sala, erudit local de Caldes de Montbui i responsable també de les
intervencions a la majoria de jaciments ibèrics de la riera de Caldes com les
Cremades, Sant Miquel de l’Arn, turó Gros de Can Camp, puig Alt de Viver, les
Termes Romanes i el Remei.
L’any 1984 va significar l’inici d’una sèrie d’excavacions
arqueològiques dirigides als joves i desenvolupades de manera ininterrompuda
fins a l’any 1992, en el marc dels Camps d’Aprenentatge d’Arqueologia
organitzats per l’Institut Català de Serveis a la Joventut de la Generalitat de
Catalunya i l’Ajuntament de Caldes de Montbui.
Després d’una llarga inactivitat, l’any 2004, va significar l’inici de les excavacions per l’associació d’arqueòlegs i historiadors FIDES, Recerca i Difusió Històrica amb l’objectiu d’ampliar el coneixement sobre el món ibèric laietà de la Riera de Caldes. La recerca es va materialitzar amb un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament de Caldes de Montbui, l’Ajuntament de Sentmenat, l’associació FIDES i la propietat del terreny. Les darreres intervencions arqueològiques es portaren a terme l’any 2010.
Els cenyidors de les sis donzelles
En temps de Guifré el Pelós, hi havia per aquestes
contrades el noble Guillem de Zaportella amb el seu seguici. Sis dels seus
millors cavallers, traint els preceptes de l’honor i la cavalleria, van
segrestar sis donzelles dels verals, amb les quals es tancaren en una torre de
guaita encimbellada dalt d’un turó proper.
Avisat de l’ultratge pel veïnat i els familiars, Guillem
es va llençar a perseguir-los i no tardar gaire a trobar la torre i, a l’interior,
els seus homes amb les captives. L’escena era esfereïdora, les sis joves eren
lligades a un banc mentre els cavallers es disputaven la manera de repartir-se-les.
Colpit per la visió i ofès per la traïdoria dels seus
soldats, el noble Zaportella va manar que es preparessin les respectives
llaçades, amb els cenyidors de les noies, per penjar-los i netejar així els
deshonor que havien comès. Els cavallers, però, veient el que els esperava, van
preferir suïcidar-se amb les seves armes, i en un no res un bassal de sang s’estengué
per la sala tot regalimant per les escales i ensangonant, alhora, el pis de
sota.
D’ençà d’aleshores, la torre que havia estat escenari d’aquest episodi tan macabre va ser coneguda com la Torre Roja.
Els ibers
Coneixem com a ibers els diferents pobles que habitaren
la franja litoral de llevant de la península ibèrica, entre el segle VI i les
acaballes del segle I aC. Sabem que mai van formar una unitat política, sinó
que eren diferents tribus que controlaven diferents territoris relativament
extensos, però que compartien una mateixa llengua, l’iber, de la qual tenim
diversos testimonis escrits. Molt provablement va ser aquest factor el que
portà els autors grecs i romans a donar-los una mateixa denominació genèrica.
Gràcies a les fonts escrites clàssiques coneixem, per
exemple, els noms dels diferents grups que es distribuïen a l’actual territori
català i que, en alguns casos, ens han arribat als nostres dies lleugerament transformats:
el poblat de la Torre Roja pertanyia al grup dels laietans, de dominava el
territori entre la costa, els rius Llobregat i Tordera i la Serralada
Prelitoral.
Els ibers tenien una organització social complexa, de
tipus estatal, amb una elit militar de la qual sortien els membres que ocupaven
els òrgans polítics i rectors del conjunt de la comunitat. La resta de la
societat es dedicava principalment a l’activitat agrícola -base de l’economia i
l’alimentació-, la ramaderia i la pesca, si bé l’arqueologia ens ha permès
determinar l’existència d’artesans especialitzats en la transformació del ferro
o elaboració de ceràmica i teixits.
El comerç, tant regional com amb la resta de pobles mediterranis, també tenia un paper destacat i fou un factor de dinamització. L’elit aristocràtica garantia i monopolitzava els intercanvis i n’era la principal beneficiària dels guanys, tant econòmic com polítics, atès el prestigi que li devia reportar. Les matèries primeres, com ara els cereals o els metalls, eren els principals productes de luxe com joies, vaixella fina, vi, oli o salaons. El comerç es fonamentava en el bescanvi i la moneda, i tot i introduir-se a mitjan segle III aC, no es generalitzaria fins al segle II aC.
*************************************************************************
Descripció:
Lloc d'habitació amb
estructures conservades d'un poblat ibèric.
Durant les campanyes d'excavació realitzades s'han
deixat al descobert uns 240 metres quadrats, localitzant diverses habitacions
de planta rectangular amb parets de pedra sorrenca, lligades amb fang. En una
de les habitacions, la núm. 4, va aparèixer una estructura de llar de foc, de
planta quadrada. L'habitació núm. 2, és travessada per una claveguera formada
per lloses verticals i coberta també amb lloses.
En les campanyes d'excavació realitzades durant
els anys 1989, 1990 i 1991, aparegué una zona de necròpolis medieval amb 8
enterraments de lloses datades entre el segle XI i XII. De les tombes
documentades cap d'elles anava acompanyada d'aixovar.
Tradicionalment es parlava de tres fases
constructives, amb una cronologia inicial de la primera meitat del segle V aC,
testimoniada per fragments de ceràmica àtica de figures roges. El moment final
se situa en el canvi testimoniat per la presència de Terra Sigil·lata aretina,
de parets fines i un àmfora Pascual 1.
Després de les intervencions de 2005 i 2006 s'ha
pogut concretar amb claredat aquestes tres fases d'ocupació diferenciades,
documentant un moment inicial diferent d'aquests amb una data fundacional que
podria remuntar-se al segle V o VI aC. Aquesta primera fase es podria
correspondre amb un moment pre-urbà, ja que sembla que existeix un assentament
amb cases aïllades sense un espai públic organitzat i sense muralla.
Pel que fa a la següent fase, durant el segle II
aC, sembla que existeix un poblament com a mínim durant la segona meitat del
segle II Ac prèvia al moment en què el poblat experimenta una redistribució
urbanística important, fet que es produeix durant el primer quart del segle I
aC.
Una altra troballa important són els successius
enterraments infantils localitzats sota llars, un d'ells doble. No són els
primers enterraments localitzats en el poblat, però sí els que es presenten més
concentrats dins un mateix espai.
L'estudi numismàtic d'aquest jaciment revela una
important activitat comercial i proporciona un marc cronològic més precís,
entre el 54 i el 48 aC. El període més conegut del poblat és el darrer quan
aquest està plenament romanitzat. Aquest impacte de la romanització és visible
a nivell material, ja que es troba divers material com tègules i dolia,
construcció de clavegueres, monedes i un gran molí giratori, importacions
ceràmiques, etc.
Les habitacions, orientades de nord a sud,
s'adossen a un gran mur reutilitzat com a marge, que probablement constituí la
muralla que tancava el poblat per la banda nord.
En la campanya de l'any 2007 es van documentar
evidències clares d'activitat artesanal dins del jaciment, concretament del
treball del ferro, ja que s'han trobat fragments de forns utilitzats. Aquest
taller correspon a la darrera fase, l'inici de la qual es situa al segle I aC.
Per tant, es podrien diferenciar dos moments amb
distintes sub-fases: un d'ibèric i l'altre d'iberoromà. S'ha detectat, datat
entre el segle V i el final del segle III aC, un carrer orientat direcció NW -
SE i, adossats a ell, tota una sèrie d'àmbits que s'allargarien fins als
primers desnivells pronunciats del turó per, d'aquesta forma, sumant els seus
murs posteriors, obtenir un mur que protegeix el poblat. La planta d'aquesta
primera fase documentada estructuralment mostra el valor del poblat. El fet de
documentar gairebé quinze metres de carrer, mostra un nucli allunyat
tipològicament de l'establiment rural. El desenvolupament urbanístic i la
planificació de traçats públics no fa sinó accentuar el valor d'una societat
que poc té a veure amb la imatge de subdesenvolupament que durant molts anys
s'ha donat a la cultura ibèrica.
Per sobre d'aquesta fase
ibèrica, s'ha pogut documentar la que representa la fase més important,
estructuralment parlant, del jaciment. Es tracta del moment en què la cultura
ibèrica ja ha entrat en contacte amb la cultura romana i aquesta última comença
a imposar-se convertint els indígenes en hispanoromans.
Durant l'ibèric final es diferencien dues
subfases. Durant els últims dos segles es realitzaran com a mínim tres
canalitzacions que actuarien com a clavegueres de desguàs d'aigües pluvials cap
al vessant septentrional del turó. L'àmbit més destacable és una habitació de
grans dimensions amb dues banquetes corregudes que adossades als murs que
delimiten l'habitació. Mesuren cinc metres, i estan construïts per seure cara a
cara. S'afegeix també la troballa de dos enterraments de nadons que s'acostumen
a lligar, a rituals de pertinença al grup o a ofrenes destinades a procurar més
fertilitat. Els arqueòlegs que hi treballen des de fa anys pensen que podria
tractarse d'una construcció comuna de reunió. En una remodelació del segle I aC
la sala es compartimenta per obtenir dues habitacions de mides més modestes.
També es va excavar una habitació situada a uns vint-i-cinc metres al SE de
l'espai de reunió, adossada a la muralla o mur de tanca d'aquell moment. Dins
d'ella es van localitzar fins a quatre dolia, la qual cosa faria pensar en un lloc
d'emmagatzematge.
També s'ha localitzat una necròpolis d'inhumació
on s'han trobat entre quinze i vint cossos que, sense descartar que pugui
augmentar a mida que s'avanci en altres campanyes d'excavació. L'ús de l'espai
com a cementiri reflexa que evidentment, quan s'enterraven els morts, el poblat
ibèric havia quedat sepultat. Per tant, vol dir que si excaven la fossa per
enterrar al mort, topaven amb algun mur, aquest era desmuntat sense cap mena de
problema. El grup detectat, està compost per individus dels dos sexes i
diverses edats, enterrats seguint una orientació aproximada a l'oest. Aquesta
necròpolis es podria lligar a la presència d'algun hàbitat medieval encara no
localitzat.
Història:
El topònim Torre Roja es
deu a l'existència d'una torre de guaita de planta circular de factura
medieval. Les primeres notícies de la Torre Roja com a jaciment venen de la mà
de Llogari Sala, veritable impulsor durant els anys 50, tot i que als anys
quaranta ja apareix esmentat a la Carta Arqueológica de España, d'Almagro.
Llogari Sala fou recolzat per persones com Josep Estrada o Josep Barberà. La
seva mort, l'any 1980 va provocar l'abandonament del jaciment fins que, dels
anys vuitanta a principis del noranta, es van establir uns camps d'aprenentatge
d'Arqueologia organitzats conjuntament per la Generalitat de Catalunya i
l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Finalment, l'any 2004, l'associació de joves
arqueòlegs sense ànim de lucre, FIDES Recerca i difusió Històrica, va proposar
al consistori l'endegament d'unes noves campanyes d'excavació i consolidació.
Així docs, les campanyes es van iniciar l'any 2004, gràcies a la col·laboració
de l'ajuntament de Caldes de Montbui diferents entitats de la vila i
l'associació d'arqueòlegs FIDES, amb el consentiment de la família Sagalés
propietària dels terrenys. L'any 1963 es realitzà una prospecció per part de R.
Subirana del Museu de Sabadell. L'any 1968 es documenta una intervenció de J.
Barberà. L'any 1973, fou prospectat per part de. P Mañé, del Museu de Sabadell.
Sobre la ocupació del turó, com a espai d'hàbitat,
s'ha de situar entre el segle VI aC i el principi de l' I dC. Sanmartí, afirma
que no hi produccions ceràmiques d'importació que es puguin datar dins d'aquest
segle VI aC, però alhora va estudiar produccions indígenes que són
indubtablement de l'ibèric antic,i, fins i tot, algun fragment que recularia
fins a la primera edat del ferro o el bronze final.
Aquesta ocupació tan llarga i continuada permet
conèixer el desenvolupament dels ibers des de la seva aparició fins a la dissolució
dins la força tant de la cultura com de l'exèrcit romà. Tot i que al segon
segle abans de Crist pateix un cert retrocés, no s'abandonarà fins al principi
del segle I dC quan el nucli romà de Caldes ja estava ben establert. El
director de les excavacions des de l'any 2004, ha estat Abel Fortó, establint
una seqüència cronològica del jaciment, que s'iniciaria aproximadament l'any
750 a.C. i hauria perdurat fins el segle I aC.
Jaciment
Torre en ruïnes que consta
d'una torre exterior de planta circular amb un diàmetre d'uns 10,5m i una
alçada conservada 1,70m. Els murs tenen un gruix de 1,55m. La part de la torre
orientada cap a la plana de Caldes va ser construïda a base de pedres
disposades formant un opus spicatum. En canvi, pel que fa a la part de la torre
orientada cap a la muntanya, aquesta va ser construïda amb carreus més grans, i
mesurant alguns d'ells entre 25 cm d'alçada per 105 cm. d'amplada. A l'interior
d'aquesta torre n'hi ha una segona torre, igualment de planta circular, amb un
diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90m. Actualment mesura
1,40m. Les pedres del mur, de 15 cm. per 25 cm., estan unides amb morter de
calç. Hi ha llocs on es poden observar restes de l'arrebossat de calç de la
cara exterior de la construcció.
Història:
El primitiu nom d'aquest
puig fortificat era Castellar o Puig Castellar i correspondria, segons dades
arqueològiques, a un antic establiment d' època ibèrica reutilitzat
posteriorment en època romana i que s'hauria perllongat en època medieval, i
tot i que no es disposen de documents escrits, una de les primeres referències
de la Torre Roja, apareix de manera indirecta l'any 1529. Es desconeix l'origen
del topònim de la "Torre Roja", tot i que durant els segles XI i XII
es té coneixement de l'existència a Caldes de Montbui de dos llinatges dits
Penya Roja i Turre Rubea. Hi ha dues hipòtesis constructives pel que fa a
l'origen de les dues torres: La primera d'elles és que en una primera torre
d'època romana s'inclogué a l'interior una torre de l'Alta Edat Mitja. Josep
Badia obre la possibilitat de que a la torre Alt - Medieval interior, durant
l'Edat Mitja, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la.
Seguint amb aquesta hipòtesi, per construir la cara més desprotegida del
relleu, els constructors haurien aprofitat carreus més antics del jaciment
ibèric situat molt a prop de la torre. Això permetria comprendre que una gran
part dels murs hagin estat construïts amb opus spicatum i que no tinguin una
cara interna. I per què aquesta torre, datada cap al segle X hauria estat
arrebossada per la part exterior, sinó per que en una etapa inicial es trobava
a l'aire lliure. La Torre Roja, no ha estat mai excavada.
*********************************************************
Fotos de l'entorn i del camí per arribar al poblat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada