RUTA LITERÀRIA DOMÈNEC PERRAMON i TORRUS
ARENYS DE MUNT - EL MARESME
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Els primers anys
Va néixer a Canet de Mar.
De ben petit, però, la seva família es traslladà a Arenys de Munt, poble
que Domènec considerà per sempre més el seu poble. De formació literària
autodidacta, ja que Domènec havia estudiat "Comptabilitat en comerç"
i "Tecnologia de teixits", la poesia bullia dins del seu esperit
inquiet i, en plena efervescència juvenil, començaren a brollar els primers
poemes amarats de sentiment i de passions amoroses.
Domènec compartí els
ideals de llibertat, dignitat i catalanitat de la generació republicana i, en
coherència amb el seu ideal, es va fer militant de la Unió Socialista de
Catalunya, partit que actuà en coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya.
Immers en l'ambient cultural de l'època, actuà com a director teatral, publicà
la revista "El porró", col·laborà en nombrosos diaris i revistes i es
lliurà plenament al conreu de la poesia. Des de l'any 1929 començà a rebre
premis en diferents certàmens literaris.
Segona República Espanyola
L'any 1935 entrà
com a funcionari en el Departament d'Economia i Agricultura de la Generalitat
de Catalunya. Passà a residir a Barcelona, amb un contacte constant amb els
seus amics barcelonins (Josep Cañas, Cecília Gubert, Salvador Perernau, Roser
Coscolla…). Amb l'esclat de la guerra, el juliol de 1936 fou traslladat al
Departament de Defensa. L'any 1938, des de la Secció de Premsa del Quarter
General de l'Exèrcit de l'Est, s'encarregà de la redacció de "El
combatiente". Poques setmanes després iniciava el camí dolorós de l'exili.
Exili a
Londres
Després de passar unes setmanes agòniques
al camp de refugiats de Sant Cebrià d'on aconseguí sortir gràcies al
British Committee for Spanish Relief i entrà a Anglaterra el març de
1939. La relació amb els exiliats catalans en territori anglès fou intensa i
Domènec participà en les reunions del Consell Nacional de Catalunya, celebrades
a casa de Josep Maria Batista i Roca l'any 1940.
Enyorat en tot moment de la seva pàtria
catalana, la vida a l'exili fou molt dura. Després d'uns primers mesos més o
menys agradables sota la protecció del diputat laborista Lord Farrington i
posteriorment, a la llar de la cirurgiana Dorothy Collier, Domènec canvià de
residència i de feines en nombroses ocasions, amb una gran inestabilitat
econòmica i patint un cert rebuig com a immigrant, havent de treballar en un
hotel. Des de la capital anglesa, el nostre poeta col·laborà amb la BBC,
com a traductor d'obres de teatre i documentals, en les seves emissions per a
l'Amèrica llatina. L'any 1943 va conèixer Brenda Hudson, la persona que a
partir d'aquell moment donà sentit a la seva existència i la força per viure en
un món estrany. Brenda fou el suport emocional del poeta dins del silenci roent de l'exili.
Després d'uns mesos internat a l'hospital,
va morir a Londres l’1 de febrer de 1976. Brenda Hudson volgué que el seu
cos reposés en el cementiri d'Arenys de Munt.
*********************************************************
Domènec Perramon i Torrus
Poeta i Mestre en Gai Saber. De ben petit, la seva
família es traslladà a Arenys de Munt, un poble que el poeta sempre considerà
el seu poble.
L’any 1932, el jove poeta irrompé amb força en els Jocs
Florals de Barcelona amb el poema La pau dels silencis, que va merèixer la
Viola d’Or i Argent. Des d’aquells moments, l’allau de poemes guardonats no
tingué aturador. Un profund lirisme i una gran pulcritud estètica traspuen en
totes les seves composicions. Domènec ha estat definit com el “poeta de l’elegància”.
El gener de 1939, carregat amb una motxilla farcida dels
seus poemes, emprengué el camí de l’exili. Fou internat al camp de Sant Cebrià
de Rosselló. Gràcies al Comitè Britànic d’Ajut als Refugiats pogué marxar cap a
Anglaterra. Domènec portà sempre clavat al pit l’enyorança del seu poble i de
Catalunya. Morí a Londres l’1 d febrer de 1976. Les seves restes reposen al
cementiri d’Arenys de Munt.
PETIT MÓN QUOTIDIÀ
Ens
lleguen una tristesa
el
sants i els ocells de pas;
que
el nostre vol és escàs,
i
lluny la terra promesa.
Les
neus totals de puresa,
En
un descens molt lent són.
Doncs,
l’escalf d’un petit món
endolceixi
la tristesa.
Si
la rosa té defesa
La
vida fora del tany,
Un
llibre li alleuja el dany
amb
un pol·len de tristesa...
Petit
món quotidià:
Obre’ns,
amb Amor, la mà.
*********************************************************
Consagració com a poeta
La família Perramon es traslladà a Arenys de Munt ja que
el pare aconseguí la feina de primer tècnic de l’empresa Sobrino de Francisco
Guasch. Des de ben jove, Domènec participà activament en la vida cultural del
poble. Amb una formació literària autodidacta, obsequiava tothom amb poemes i
dibuixos.
Domènec mantingué una estreta relació amb la generació
republicana d’Arenys de Munt i, al seu caliu, el poeta s’anà modelant políticament.
Es feu militant de la Unió Socialista de Catalunya, un partit amb qui compartí
la seva ideologia catalanista i republicana.
Des de 1930, passà a residir a Barcelona. L’ambient
bohemi i literari de la capital catalana fascinà el poeta. L’any 1934 aconseguí
una plaça de funcionari de la Conselleria d’Economia i Agricultura de la
Generalitat de Catalunya. Al mateix temps, anava rebent nombrosos premis i
guardons.
CLIXÉ DEL PORT DE BARCELONA
La
ciutat té una fatiga
en
el port, cada ponent,
quan
el bleix marí s’abriga
d’una
boira sangonent
que
pels pals s’entortolliga
com
un vel d’enyorament
mentre
les veles mustiga
el
besar del sol rogent.
Més
tard, neden les mirades
de
les naus, emmirallades
en
els ulls del port amic.
I
quan el clou les parpelles,
brilla
un triangle d’estrelles
en
el front de Montjuïc.
(Barcelona,
1933)
El novembre de 1936 Domènec Perramon fou traslladat al
Consell de Sanitat de Guerra. A començament de febrer de 1939, travessà la
frontera i fou internat en el camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló,
on la malaltia el dugué al caire d la mort. La intervenció del Comitè Britànic
d’Ajuda als Refugiats aconseguí el seu trasllat cap a Anglaterra el mes de març
de 1939.
La vida a Anglaterra per a un refugiat estranger no fou
gens fàcil. En plena guerra mundial, l’any 1943, conegué Brenda Hudson, amb qui
mantingué una fonda relació que culminaria, anys més tard, amb el seu
matrimoni. Des del dolorós exili, Domènec era guardonat en els Jocs Florals de
la llengua catalana. El reconeixement definitiu arribà amb els Jocs Florals de
Buenos Aires (1941), amb la consecució dels tres premis i la consegüent
distinció com a Mestre en Gai Saber. D’altra banda, amb els treballs que li
encarregà la BBC, Domènec traduí al castellà diverses obres de teatre d’autors
clàssics i contemporanis que eren radiades per a l’Amèrica llatina.
CONREUS ANTICS
He
sospirat, en gris, tantes vegades,
que
em cam tornar-me font de nous sospirs.
Enyor
d’amors: ja rep, la vena exhausta,
la
saó intensa del meus temps més trist.
L’arrel
profunda té una veu secreta
que
va a la for per entranyats camins.
La
terra d’ara també és terra meva
perquè
ella és dona a mos conreus antics.
Hi
sento exemples de ginesta viva,
d’aires
de mel que respirava ahir,
i
hi penso la tendresa amb què em cenyien
els
braços de la mare, en dar-me el pit.
Si
en revenen alens de l’edat blanca,
si
com d’adolescent tinc el respir,
si
em torna el toc de llum del meu paisatge,
senyal
que meno bé els conreus antics...
La
grisor és vasta i la jornada lenta:
No
hi ha vedrunes entre dia i nit.
Però
amb fidelitat clavo la rella
D’aquesta
arada que és l’enyor que dic.
Transparento
la tasca amb les fatigues
que
em són corona d’aigua de delits,
i
el batec de ma sang diu com germina
la
sement pura dels conreus antics.
Repòs
no em cal. Que si la feina és aspra,
jo
he nascut en la llum d’aquell país
on
la ferre dels cirerers en flames
dringa
en la gorja dels ocells petits.
I
si ara compto llunes adormides
i hores
de boira sota ponts de risc,
la
pell ja em té frisança d’alegries
perquè
prosperen els conreus antics.
Prepara
els braços, dolça amiga meva.
Mare:
altre cop pareu-me taula i llit.
Que
així que hauré premut la nit darrera,
tindré
crits d’alba pel retorn feliç.
L’íntima
arrel ja florirà en veu alta;
i,
entre àuria pols d’assolellats camins,
mon
cor vindrà a collir la fruita casta
que
han de donar-me els meus conreus antics.
(Eaton
Hastins, abril de 1939)
L’any 1975, després de la mort del general Franco,
Domènec Perramon començà els preparatius per tornar a Catalunya. Al final d’aquell
mateix any, però, fou diagnosticat d’una greu malaltia. Domènec Perramon va
morir l1 d febrer de 1976.
La seva vídua, Brenda Hudson, prengué la decisió de
retornar el poeta a la seva estima pàtria. Domènec Perramon fou enterrat al
cementiri d’Arenys de Munt, al mateix nínxol on reposaven les restes de la
mare.
L’any 1977, l’editorial Curial publicà l’Antologia poètica
del nostre poeta. L’any 1998, veié la llum la Nova antologia poètica. Aquell
mateix any, fou acordat que l’Institut d’Ensenyament Secundari d’Arenys de Munt
portés el nom de Domènec Perramon.
EL VIATGE
Les
llàgrimes de la nit,
amb
un dring fi, com de plata,
van
caient al rierol
que
s’esmuny entre els pollancres.
La
boirina del torrent
s’esfilegassa
en les canyes...
ai,
quin lligam pel meu cor,
els
cabells blancs de la mare.
En
la neu dels seus cabells
rossinyols
d’amor niaven;
i
avui em sento enyorós
d’antigues
cançons de falda.
La
mare, abans de morir,
em
digué: “Pren una barca
d’ideals. Fes-te a la mar,
timoner
de l’esperança”.
D’aures
d’amor pressentit
serà
tan àgil la barca,
que
tindrà, alleujant-li els rems,
un
sostingut batre d’ales.
Navega
totes les nits
amb
set d’estrelles a l’ànima.
El
teu destí et menarà
A una
platja blanca, blanca,
i a
l’arena de platí
vindrà
l’estrella més alta
a
fer-te, d’un bes al front,
príncep
del més pur viatge.
Porta
el meu record amb tu,
ben
clar, que l’estrella sàpiga
que
en el fervor del teu vers
encara
és viva la mare.
Quan
li hauràs parlat de mi,
ja
podràs dir-li: “Germana”.
El
bes d’una estrella viva
és
el guardó del viatge.
(1937)
*********************************************************
L'Arxiu Domènec Perramon a Can Borrell
L’any 1998, Brenda Hudson va fer donació de tot el llegat
de Domènec Perramon al poble d’Arenys de Munt. Amb aquest gest, Arenys de Munt
recuperava el cos i l’esperit del poeta. Avui l’Arxiu Domènec Perramon està
ubicat en una dependència de Can Borrell i resta custodiat pel Museu Arxiu d’Arenys
de Munt.
Can Borrell, una masia del darrer quart del segle XVI, és
avui la seu de l’Associació de Puntaires d’Arenys de Munt, del Centre d’Estudis
Museu Arxiu d’Arenys de Munt, de l’Arxiu Històric Municipal i de l’Arxiu
Domènec Perramon.
A POC A POC
A poc
a poca admirarem la posta
davall
un cel de roses i de foc.
El
sol morent a l’horitzó s’acosta
a poc
a poc.
Una
grana pau s’estén per la contrada.
L’alquímia
de l’hora, amb màgic toc,
Trasmuda
en or penyal i serralada
a poc
a poc.
En
el camí que mena a la masia
No
hi trobarem cap còdol ni cap roc;
el
peu, però, hi va com cada dia:
a
poc a poc.
Ve,
gansoner, un bou que mai no arriba
-ungla
calmosa que no es mou del lloc-
tot
i que el jaio, inconscient, l’abriva
a
poc a poc.
Passarà
un ruc que ve del seu ofici
com
en represa habitual d’un joc,
movent
el cap sens ombra de desfici,
a
poc a poc.
El
marge brusc ens posarà a la vista
un
ginestell tot esquitxat de groc
que
es va marcint com una dama trista:
a
poc a poc.
L’heura
d’un om té clapes d’agonia,
i
al rieral es vincla algun aloc
que
va perdent el blau i l’alegria
a
poc a poc.
Tot
tanca pietosament la boca
i no
s’aixeca cap soroll enlloc;
només
l’ocell tardà piula i s’ajoca
poc
a poc.
Ara
ja som a dintre de la casa
i el
record del defora és com un floc.
El
caliu de la llar consum la brasa
poc
a poc.
A
poc a poc la nit son vel atansa.
Les
lloques diuen llur carrer “cloc-cloc”.
I
el son ens besa, tot descabdellant-se
a poc
a poc.
(Arenys
de Munt,1929)
PARAULA i LLUM
Les
albes fines vindran
amb
un tremolor de lliris
quan
en el meu cel d’infant
neixin
els colors de l’iris...
Àngel
petit, obre el cant;
àngel
petit no te’m giris:
que
en el flamareig dels ciris
pòl·lens
verges es desfan
perquè,
quan amb mi sospiris,
rebem
un perfum ben sant.
Tu
que has vingut del retaule
dels
astres i els serafins
acompanya’m
a la taula
del
pulcres convits divins,
perquè
trobi la Paraula
i
la Llum dels meus camins.
(Estiu
de 1934)
*********************************************************
Himme dels catalans
Tenim
la sang per abrandar la vida,
tenim
l’amor per posar foc al cant,
i
el foc d’amor d’aquella veu que ens crida
perquè
lluitem per la Pàtria gran.
Els
catalans sentim la primavera
Eternament
encesa dintre el pit
amb
el florir roent de la Bandera,
el
drap barrat que l’odi ha perseguit.
Quatre
camins de pàtria i de grandesa
vermells
de sang damunt d’un fons daurat.
Quatre
camins units en la proesa
d’obrir
el camí de nostre llibertat.
Si
aquest camí algú el sembrés d’espines
per
esquinçar el peu de tants germans,
sobre
el traïdor, com ones gegantines,
avançarà
l’allau dels catalans.
L’opressió,
les reixes, les cadenes
no
han esborrat l’empremta racial
perquè
lliguem amb un lligam de venes
el
gest del braç i el gest de l’ideal.
I
del record que punxa i que castiga
totes
les hores d’un passat cruel,
ens
ve l’impuls que ens lleva la fatiga
i
ens posa el pit més fort i més rebel.
Perquè
ha estat viu l’esquinç de la ferida,
perquè
hem tingut el cor tant torturat,
la
sang i el foc, l’alè de nostra vida
el
posarem davant la Llibertat.
I
morirem, si és que la Pàtria ho mana,
tot
abraçant el drap vermell i groc,
perquè
som fills de terra catalana,
i
els Catalans no s’han rendit enlloc.
*********************************************************
Can Borrell
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada