CASTELL DE GELIDA
GELIDA - L'ALT PENEDÈS
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
De possible origen àrab, és documentat per primera vegada
l’any 945. Fou un dels castells estratègics del comtat de Barcelona, tant per
afavorir la seva expansió cap l’al-Àndalus, com per mantenir segurs els límits
territorials.
Durant la baixa edat mitjana fou el centre de la baronia
de Gelida, i va mantenir una part de la seva funcionalitat fins al segle XVIII.
Des de 1968 l’Ajuntament de Gelida i l’Associació d’Amics del Castell de Gelida
tenen cura del seu manteniment i dinamització.
En record i homenatge a tots els gelidencs i gelidenques que foren enterrats en aquest fossar a partir de l’any 1856 fins el 1890.
Cementiri muntanyenc
Dalt la serralada hi ha el fossar vistent, amb la portalada sense el seu batent.
És de paret grisa i enrunada arreu. Damunt la cornisa té la vella creu.
Davant la capella, Esquifits i alts, li fan sentinella cinc xiprers malalts.
El vent sempre tusta aquell lloc sagrat i les creus de fusta totes ha escombrat.
Cementiri en runes, fossar camperol, que has vist tantes llunes i tants flams de sol.
Urna de tristeses que ja no tens plors, ni llànties enceses ni pomells de flors.
Ni ous com oies sospirs ni laments. Sols les lletanies que et canten els vents, posen una mica d’encís al teu clos, com una música que et vetlla el repòs.
Jaume Vila i Pascual, poeta i escriptor
Gelida 1890-1969
S’esmenta el castrum de Gelida en el document de venda
del castell de Masquefa per part del comte Mir a Ennec Bonfill l’any 963; altre
cop se cita com a límit del castell de Cervelló en la venda que fan Ramon
Borrell i Ermengol I al mateix Ennec Bonfill, el 992. Poc després, l’any 998,
trobem Ennec Bonfill, ara en possessió del Castell de Gelida, fent-ne donació
al monestir de St. Cugat i permutant-lo quasi immediatament pel castell de
Masquefa i altres possessions, quedant així Gelida en mans d’Ennec Bonfill.
Lleó Bergadà fa referència en el seu article a una venda del castell per l’abat
de St. Cugat al comte de Barcelona el 992, i d’aquest passà a Bonfill. No hem
sabut trobar cap document que ens confirmi aquesta notícia, l’origen de la qual
tampoc no és esmentat per Bergadà.
L’origen del castell de Gelida, així com el de la majoria
de les fortaleses de la línia defensiva de la qual forma part, cal cercar-lo en
el moment de la repoblació de la banda dreta del Llobregat, que s’inicia amb
Guifré I, a partir del 878.
No sabem res de la sort ni del paper del Castell en el moment de la gran ràtzia d’Al-Mansur l’any 985, ni en les posteriors, de 1000-1001 i 1003, però, coneguts com són els efectes sobre zones properes com Barcelona i Manresa, cal deduir que el castell, amb tota probabilitat, se’n va ressentir.
El 1053 se suscita una disputa entre Umbert, senyor de
Gelida, i el monestir de Santa Cecília per raó del comportament del primer
sobre els habitants de l’alou de Sorba, situat a Gelida i propietat del
monestir citat. Umbert no solament estava exigint als habitants de l’alou
la “forcia i tolta“, sinó que, a més, els obligava a treballar amb els
seus bous, a donar una lliura de cera a l’església de Sant Llorenç i a
treballar en l’obra del castell tota la setmana. Després del penediment, Umbert
acordà amb el monestir, entre altres coses, que els habitants de l’alou
restarien obligats a treballar un dia a la setmana l’obra del castell. És clar
que a mitjans del segle XI s’està obrant al castell, amb una prestació personal
en treball dels habitants de l’alou de Sorba, juntament, encara que la
documentació no ho citi, amb la resta dels habitants del terme. Establir una
correspondència entre aquesta referència dels documents i algunes estructures
del castell resulta ara per ara difícil.
La darrera dada que tenim, corresponent al segle XI, i
més concretament de les darreries, fa referència al compromís de lliurar el
Castell de Gelida per part de Guerau Alemany, senyor en aquest moment, a
l’arquebisbe de Tarragona (BERGADÀ, 1932). Això té el seu origen en l’encàrrec
de Berenguer Ramon II al dit Guerau i a dos barons més per tal que conduïssin
les operacions de reconstrucció de la ciutat, empresa que no va reeixir en
aquell moment.
En entrar al segle XII, segons es detalla en un document
de 1108, fou al castell de Gelida on va ser aturada la incursió almoràvit que
va tenir lloc aquest any i que va arrasar tot el Penedès i destruí el castell
d’Olèrdola. Poques dades podem citar que facin referència al castell en aquest
segle i que no siguin molt puntuals: el 1125 trobem Pere Ramon de “Gilida” com
a castlà; vint-i-cinc anys més tard Guerau Alemany fa entrega del castell a la
seva esposa Saurina, com a esponsalici. El 1193 Guerau deixa el castell al seu
fill Guillem, segons consta en el seu testament; entre els personatges que el
signen hi ha “Bernardi de lelida“, castlà en aquest moment, del qual coneixem
el testament, de 1197, en el qual llega la castlania al seu fill Bernat.
Les fonts documentals que coneixem del segle XIII fan
referència al castell per raó dels testaments de Guillem I de Cervelló, el
1226, i el de Guerau VI de Cervelló, el 1229, mort a la conquesta de Mallorca.
Les possessions de Guerau passarien a la seva filla Felipa, i d’aquesta al seu
oncle Guillem II; el fill d’aquest, Guerau VII, ven la baronia de Cervelló,
inclòs el castell de Gelida, a Jaume II l’any 1297. Dins del mateix segle,
abans de la venda esmentada, Guillem de Cervelló “(…) dóna a la Universitat
dels parroquians de Gelida el privilegi d’usar, lloçar, esmolar y conservar les
eynes de pagés pel conreu dels camps, establint-se un lloc o casa ahont les
fabriquessen y adobessin ab el nom de Ferreria, quin nom encara conserva una de
les masies de la població.” El 1267 deslliura d’alguns mals usos els habitants
de Gelida.
Des d’Ennec Bonfill fins a Guerau VII el castell de
Gelida va ser a mans dels Cervelló. Hem vist com aquest últim el va vendre a
Jaume II el 1297, el qual va deslliurar el 1309, juntament amb altres
possessions i 180.000 sous, a la comtessa Sibil·la I de Pallars a canvi de tots
els castells que aquesta posseïa al Berguedà (excepte el de Roset) i la vila de
Berga.
A partir de 1345 hi ha cert desconcert respecte de la
possessió del castell: mentre alguns autors el posen a mans dels Montcada,
d’altres el posen a mans del jutge d’Arborea, el qual n’era senyor, sens dubte,
el 1358. Poc després va ser venut per Eimeric VI, vescomte de Narbona i casat
amb Beatriu d’Arborea, a Berenguer Bertran, vers 1367. El dit Berenguer
Bertran, ciutadà de Barcelona, banquer que va fer nombrosos préstecs a Pere III
durant la guerra amb Castella, pledejà amb la Universitat de Gelida, ja que
pretenia fer treballar els seus homes en les obres de reparació del castell. El
document de la sentència d’aquest plet de 1368 és veritablement interessant. Tant
del seu contingut, com de l’observació de les restes del castell, es dedueix
que en el moment de comprar-lo Berenguer Bertran, l’obra del castell, almenys a
la zona de la plaça del Pedró, era en estat ruïnós. Tot i que Lluís Monreal i
Martí de Riquer no veuen cap obra important corresponent a aquest moment,
nosaltres creiem que va ser en aquesta data que es van reconstruir el mur del
costat oest del Pedró i els coronaments de bona part dels murs d’aquesta zona.
En la sentència que citem s’esmenten, entre d’altres estris que ha de
proporcionar el senyor per realitzar les obres, les “tapieres“, mot que podríem
actualitzar com a encofrat. A tota la zona del Pedró es pot observar una
notable reconstrucció feta precisament amb aquesta tècnica constructiva. Les
obres que els Bertran realitzarien al castell difícilment es limitarien a
aquestes; bona part de l’obra gòtica ha de correspondre a aquest moment o a un
d’immediat.
El 1375 Berenguer Bertran fa testament ordenant ser
enterrat a l’església de Sant Pere del Castell si mor en ell o en lloc proper.
Així devia succeir ja que a l’església es conserva la seva sepultura.
Com a conseqüència de la disputa del comte d’Urgell,
després del compromís de Casp, el 1412, va ser robada del castell una bombarda
amb la intenció de transportar-la a Balaguer. Aquest transport fou deturat a
Igualada i la bombarda va retornar al castell.
L’any 1465 va fer estada al castell el rei Pere,
conestable de Portugal; poc després Francesc Bertran, que havia pres partit
contra Joan II, va ser fet presoner a la batalla de Calaf i va veure confiscada
la fortalesa de Gelida fins que va ser demostrada la seva lleialtat al rei.
Tret de les referències als posseïdors del senyoriu de
Gelida, les notícies sobre el castell es fan cada cop més escasses. La firma
d’una àpoca per Jordà Prades, mestre d’obres de Gelida, ens dóna notícia de la
construcció d’una finestra a la sala del castell el 1564. Durant la Guerra dels
Segadors s’anomena el castell per les 24 lliures i 8 sous que ha pagat el comú
als guardes, exactament l’any 1651. Trenta anys després, el 1681, en un
inventari que ordena Elionor de Marimon. trobem: “Item la casa dita dels Srs.
situada en dit terme de Gelida en el barri de St. Miquel que vuy esta casi del
tot derruïda”. La casa, o les restes, encara existeixen actualment i es
coneixen encara com a Casa del Senyor. L’origen de la casa cal buscar-lo en
l’abandonament de la vida al castell, ja excessivament incòmode.
El castell de Gelida no va tenir una sort diferent de la
majoria de castells de Catalunya: el 1714 va ser destruït, encara que fos
simbòlicament, amb l’enrunament de la torre de l’homenatge. La construcció és
en runes ja el 1780, quan el rector demana permís per agafar pedra per a la
construcció del campanar de l’església. Serà la penúltima obra al castell; la
darrera serà la instal·lació del cementiri, el 1856.
El marquès de Cerdanyola i Teresa de Dalmau sostingueren
plets amb el rector el 1828 i foren els darrers senyors jurisdiccionals de
Gelida.
Posteriorment, en data imprecisa, passà a la família Altimires, la qual el vengué a l’Ajuntament de Gelida el 1968, esdevenint propietat de la població.
CASTELL:
L’emplaçament
El castell de Gelida s’estén sobre un esperó rocós que
presenta una inclinació en direcció sud-est / nord-oest, i és accessible
solament pels extrems superior i inferior. Aquest esperó és delimitat pel
torrent de Cantillepa pel costat de migdia, i pel de Sant Miquel al nord, tot i
que en aquest cas amb una plana intermitja que presenta senyals d’ocupació
possiblement des d’època medieval. Just al límit de la plana amb el penya-segat
que la separa del torrent de Sant Miquel es conserven les restes molt malmeses
d’una construcció que sembla correspondre a una torre avançada.
Les estructures visibles avui són el resultat d’un procés
històric al llarg del qual s’han succeït fases d’abandonament i reconstrucció,
marcades també per canvis de funcionalitat dels espais.
Primeres construccions
Les primeres estructures del castell de Gelida ocupaven
la meitat superior de l’esperó on s’assenta. La part inferior de la
fortificació la tancava una torre de planta rectangular que s’estenia a tot
l’ample i barrava el pas, sobre la plataforma que havia deixat a ponent
l’extracció de pedra en aquest sector. Fora del recinte del castell, ocupant la
meitat inferior de l’esperó, trobem l’església de Sant Pere, amb diverses
tombes antropomorfes associades al sector dels peus i a la capçalera. A la
part més elevada una potent muralla tanca el recinte pel costat més
vulnerable, definint al seu darrera el que serà el recinte sobirà (6).
Entre aquest i la torre inferior s’estenia un espai protegit pel
penya-segat i una muralla incipient, on es poden identificar encara les traces
d’encaixos i canals a la roca, testimonis probables de les estructures
d’hàbitat que el van ocupar.
L’església de Sant Pere era en aquesta fase un
edifici de planta rectangular, amb entrada pel costat nord, tancat a la
capçalera suposadament per un absis quadrangular. A la façana de ponent es
conserva una finestra geminada d’aquest moment. L’edifici era cobert amb teulada
de bigues a doble vessant, de la que encara se’n poden observar algunes traces
a l’interior. Els paraments estan formats amb petits carreus irregulars,
collats amb morter de calç i originàriament arrebossats.
La torre, de notable alçada, era bastida utilitzant la
tècnica constructiva d’opus spicatum. En un moment posterior el parament de
ponent va ser revestit per la part exterior amb un mur que presenta un sòcol de
carreus de gres bioclàstic de color ocre, pertanyent al Miocè inferior-mig, de
molt bona factura, al que se superposa una obra de carreuons mitjans i petits
de calcària, calcària dolomítica i dolomies, amb coloracions variades des de
colors grisos a rosats, que es fan visibles sota una capa d’arrebossat parcialment
conservada.
Aquesta mateixa seqüència s’identifica a la part superior,
on trobem una torre de planta poligonal irregular amb paraments que utilitzen
la tècnica d’opus spicatum, a la qual s’adossen a banda i banda paraments amb
la mateixa pauta constructiva de carreus ocres i carreuons calcaris recoberts
d’arrebossat. El conjunt superior es completava amb una torre rectangular que,
en un segon moment ,va ser revestida per l’exterior donant-li la forma
arrodonida actual i utilitzant també a la base carreus de gres ocre.
L’accés superior al castell era lateral, a través d’una
passera sobre el torrent de Cantillepa, i un conjunt de murs que definien una
entrada en colze de la que encara es conserven alguns vestigis.
El castell fins al segle XIV
Tant les informacions documentals com arqueològiques
deixen constància de treballs de construcció al castell fins entrat el segle
XIV. No sembla que durant aquest temps s’ampliés el perímetre de la
fortificació, però si que es reforcin les seves torres. Tot i la dificultat de
datació és molt possible que en aquest període es dobli per l’exterior la torre.
No hi ha dubte que sí que es dobla el mur est de la torre també per
l’exterior. No es pot precisar si la torre de planta circular és edificada
en aquest període i ampliada posteriorment, ja a finals del segle XIV, dins
l’etapa següent. Pel que fa a l’accés al recinte superior aquest se segueix
realitzant a través de la passera sobre el torrent de Cantillepa que
potser va experimentar algunes modificacions. No tenim informació relativa a
possibles canvis a l’àrea d’hàbitat donat que no si han realitzat estudis
arqueològics.
La transformació més notable d’aquest període es produirà
a l’edifici de l’església de Sant Pere, que s’ampliarà en longitud, es refarà
l’absis segurament per un de planta semicircular, i es doblaran els murs
interiors amb arcs torals que permeten sustentar la volta de canó que
substituirà la coberta precedent. Tot plegat comportarà un increment de
l’alçada de l’edifici. Els espais se seguiran utilitzant com a cementiri.
Tot assenyala que després dels esdeveniments bèl·lics del
segle XIV el castell va entrar en una fase d’abandonament que el va portar a un
estat d’enrunament notable segons la documentació de 1368 que hi fa referència.
De les
transformacions de Berenguer Bertran a la fi del castell
El 1367 Berenguer Bertran, banquer barceloní de gran
poder i influència que finançava al rei Pere III i a la Generalitat, va
adquirir el castell de Gelida, amb totes les seves jurisdiccions i territoris
que en depenien. El castell que es va trobar presentava un estat ruïnós però
servia els interessos del seu nou propietari que des del primer moment tenia
definit un projecte per a refer-lo i, alhora, convertir-lo en un espai de
caràcter residencial degudament condicionat. Per portar a terme aquest projecte
Berenguer Bertran va fer ús dels seus privilegis fent treballar en l’obra als
habitants de Gelida. Aquesta obligació no va ser pas benvinguda i va donar lloc
a un plet entre el nou senyor i els gelidencs, la sentència del quals ens ha
proporcionat força informació sobre l’estat del castell en aquell moment, les
obres que es van executar i els materials i instruments que es van utilitzar.
En aquest moment es refarà totalment el mur que
havia caigut i es tancarà l’entrada d’aquest extrem; es refaran també els
coronaments de la major part del les muralles de tot el recinte; s’edificarà o
es magnificarà la torre; i es bastirà un conjunt dens d’edificacions
concentrades a la zona ocupant fins i tot l’espai de cementiri
preexistent. D’aquest moment és també la construcció d’una mina d’aigua (la
font del Senyor), que situada aigües amunt del castell hi porta l’aigua
mitjançant una canonada ceràmica que entrava al castell amb un petit aqüeducte.
L’aigua s’emmagatzemava mitjançant diverses cisternes connectades per una xarxa
de canonades ceràmiques encara conservades parcialment.
Amb aquestes obres el castell definirà la configuració en
que es mantindrà durant els segles posteriors, quan serà utilitzat militarment
durant la guerra contra Joan II, la dels Segadors i, finalment, la de
Successió, a partir de la qual s’esdevindrà la seva destrucció definitiva el
1714.
El castell de ben segur havia deixat de ser utilitzat com
a espai residencial al menys des del segle XVI amb la construcció de
l’anomenada Casa del Senyor, propera a la capella de Sant Miquel, que ocupava
l’espai de l’actual església parroquial.
Aquests esdeveniments portaran el castell a un estat de
ruïna que donarà lloc al seu progressiu enderrocament i a ser utilitzat com a
font de pedra per a les construccions properes i proveïment dels forns de calç.
L’únic edifici que seguirà en peu i en ús serà l’església de Sant Pere que
encara el 1796 va incorporar el campanar que avui la presideix, edificat amb
les pedres del mateix castell. L’església va deixar de ser seu parroquial el
1871.
Les darreres edificacions a l’antic recinte es van fer amb motiu de la construcció del cementiri parroquial, a l’extrem de ponent, que va estar en ús fins a la construcció de l’actual, a l’entrada del poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada