CASA DE FRANCESC MACIÀ i AMBERT 'BAC DE RODA'
UN CATALÀ QUE VA DEFENSAR CATALUNYA DURANT LA GUERRA DE SUCCESSIÓ
RODA DE TER - OSONA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
En aquesta casa nasqué, el dia 28 de maig de 1658,
Francesc Macià i Ambert “Bac de Roda”, patriota català que lluità pels drets i
les llibertats de Catalunya durant la Guerra de Successió.
Roda de Ter, 11 de setembre de 2005
Època: segle
XVII
Descripció:
Es tracta d'un edifici, que fa cantonada i adossat al del
costat, és de planta baixa i dos pisos, amb coberta de teula àrab a doble
vessant. A la façana principal hi ha tres portes d'accés a l'edifici -dues de
les quals pertanyen a un magatzem- al damunt de la porta d'accés a l'edifici hi
ha un òcul, una finestra i un local comercial. Al primer pis totes les
obertures tenen brancals i llindes de pedra, hi ha una finestra petita, tres
balcons i una finestra. La llinda d'un dels balcons, més treballada, conté la
inscripció de la data 1640. El segon pis presenta una petita finestra, dos balcons
arran de façana i un altre de doble, amb volada. La façana posterior, més
homogènia, té finestres rectangulars al primer pis, una galeria amb tres arcs
escarsers -la quarta arcada s'ha tancat i ara forma part de l'habitatge- al
segon pis. Al tercer pis les obertures també sembla que formen una galeria. El
parament està arrebossat i pintat. Finestres: D'aquesta casa entre mitgeres en
destaquen dues finestres balconeres situades al primer i segon pis. Totes dues
tenen l'ampit molt poc sortit del plom de la façana i motllurat, els brancals
de pedra ben tallats i disposats de manera regular i la llinda decorada. La
finestra del pis superior té una roseta regular i la llinda decorada. La
finestra del pis superior té una roseta gravada en baix relleu al centre de la
llinda; al costat de la roseta i ha una mà, també gravada en baix relleu i la
data de 1640. La finestra del primer pis té una roseta gravada en baix relleu
al centre de la llinda envoltada per una motllura decorativa.
Notícies històriques:
Aquesta casa, que ja era propietat del besavi de Francesc
Macià i Ambert, és coneguda per can Quel i també per can Macià. En unes obres
de restauració s'ha trobat mitja roda de molí, fet que posa en evidència
l'ofici dels avantpassats de Bac de Roda. Se sap que a més, el seu pare feia de
traginer i negociant. El sobrenom de Bac de Roda li ve del cognom de la seva
esposa. El 1672 Francesc Macià, als 14 anys, es casà amb la pubilla de la masia
del Bac, Anna Maria Bac, i canvià el seu segon cognom pel de la seva esposa.
Els seus fills van ser batejats amb els cognoms Bac Macià. Bac de Roda feia de
pagès i després feu la carrera militar, durant les guerres contra França a
finals del segle XVII assolí el grau comandant de fusellers. Era contrari el
rei Felip V i lluità a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria. Arribà a coronel i
tenia a les seves ordres 600 miquelets que defensaven la causa de l'arxiduc. El
30 d'agost de 1713 Vic caigué en mans de les tropes borbòniques. Bac de Roda
fou abandonat pels seus companys i Josep Riera de Vallfogona el va delatar, fou
empresonat i el 2 de novembre de 1713 fou penjat a Vic. Amb la
industrialització incipient al segle XVII es construïren moltes de les cases
del nucli antic de Roda. Aquestes dues finestres són un exemple de les
obertures que corresponien a una estructura d'habitatge de dues parets unides
per un embigat, de planta baixa i dos pisos.
*********************************************************************************
A prop de la casa i concretament a la Placeta de Cal Rei hi ha el monument en homenatge a Bac de Roda, essent l'autora Marta Solsona.
https://monuments.iec.cat/fitxa.asp?id=937
Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda cavaller sense
altivesa,
cristià sense acovardiment, humà sense feblesa i sense
egoisme, patriota ardent.
11 de setembre de 2000
Francesc Macià i Ambert, conegut com a Bac de Roda (Roda
de Ter, 28 de maig de 1658 – Vic, 2 de novembre de 1713) fou un militar i un
dels signataris del Pacte dels Vigatans participant en l'aixecament a
favor de Carles d’Àustria. Va lluitar en la Guerra de Successió com
a cap dels Miquelets entre els anys 1703 i 1713 i fou
condemnat a mort i penjat a Vic el 2 de novembre de 1713.
Ascendents familiars
Fill d'Onofre Macià, del mas Macià, i d'Escolàstica
Ambert, de la ciutat de Vic. Als catorze anys es va casar amb la pubilla
del Mas Bac de Roda (avui dia, a les Masies de Roda) i va agafar el
cognom de la seva dona.
Guerra de Successió
El 17 de maig de 1705 signà el Pacte dels
Vigatans, en el qual s'acordà el desig de la Gran Aliança de fer un gran
desembarcament de tropes a prop de Barcelona. A canvi, la Companyia
d'Osona, coneguda com els Vigatans i de la qual Bac de Roda va formar part,
havia de provocar un aixecament amb 6.000 homes que servís de cap de pont al
posterior desembarcament de tropes. El dia 1 de juliol de 1705, a la plaça
de Vic, els Vigatans van proclamar rei Carles III. Participà com a
comandant de fusellers, sota les ordres del general Josep Moragues i Mas, en el Combatdel Congost, on foren derrotades les tropes borbòniques que intentaven ocupar
Vic. Després del desembarcament de les tropes de l'Aliança a Barcelona i la
posterior conquesta de la ciutat per part dels austriacistes, el novembre
del 1705, Bac de Roda es va retirar momentàniament de la lluita per anar a
veure a la seva dona.
El març del 1706, els seus miquelets i els
de Manuel Moliner i Rau patrullaven per les fronteres d'Aragó i
València, i, a finals de mes, quan les tropes borbòniques van procurar recuperar
el control de Barcelona, el comte de Cifuentes, virrei de València, li va donar
l'ordre de dirigir-se a Barcelona. Bac de Roda va rebre l'encàrrec de
vigilar i defensar, al capdavant de 600 homes, la línia que dividia la ciutat
del Castell de Montjuïc. El 7 d’abril de 1706, les seves tropes van
trencar la trinxera borbònica aixecada a l'altura de Santa Madrona per aïllar
Montjuïc de la ciutat.
El 1709, ja amb el grau de coronel, va dirigir un grup de fusellers que va retenir els francesos provinents de l'Empordà. Amb la mort de l'emperador Josep I, del Sacre Imperi Romanogermànic, el 17 d'abril de 1711, Carles fou el nou arxiduc. Les tropes austroalemanyes van començar llavors un progressiu replegament. Els vigatans van seguir aixecant partides i van continuar amb la tàctica de guerrilles, en una situació ja molt més complicada. La tropa de Bac de Roda va rebre la missió de defensar Barcelona juntament amb Antoni Desvalls i de Vergós, marquès de Poal. D'altra banda, el 28 d’agost de 1713, les tropes borbòniques del duc de Bracamonte van enfilar el Congost i van vèncer els Vigatans: Osona fou llavors ocupada, cremada i sotmesa a control borbònic.
Delació i execució
Procurant fer-se salvat, Bac de Roda tornà al mas Colom,
la casa on s'havia criat. Però Josep Riera, de Vallfogona del Ripollès, antic
amic seu, el delatà. Fet presoner, va ser executat a la forca el dia 2 de
novembre de 1713.
Després del combat de Navès, que s'esdevindria
el 19 de novembre i on els austriacistes capturarien 28 presoners,
el marquès de Poal va fer-ne penjar 5, el capità i 4 homes més, en
venjança per la mort de Bac de Roda.
El delator, Josep Riera, morí el 15 d’abril de 1714 entre
miquelets austriacistes i tropes borbòniques. Assabentat del fet, el capità
Roca, del regiment austriacista, el feu desenterrar i penjar en una forca com a
traïdor i persona vil.
%20-%20L%C3%A0pida%20a%20Vic.jpg)
Làpida commemorativa a Vic
*********************************************************
Article d'Agustí Alcoberro de la Universitat de Barcelona publicat per el Patronat d'Estudis Osonencs sobre les consequëncies de l'execució del coronel Bac de Roda, la memòria propera i l'exili familiar:
L’execució de Francesc Macià àlies Bac de Roda va tenir,
en la dialèctica de la guerra, una motivació d’exemplaritat i de revenja per
part del bàndol borbònic, però va generar també desitjos de venjança per part
del bàndol austriacista, que van influir en les matances del període immediat i
que van donar lloc a l’inici de la mitificació del personatge. Alhora, la seva
mort va tenir un efecte demolidor en la família, que va haver d’exiliar-se i va
veure segrestats els seus béns.
L’execució pública i solemne del coronel de fusellers de
muntanya Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda, realitzada el 2 de novembre de
1713, tenia com a objectiu primer acabar amb la moral i la resistència dels
col·lectius austriacistes de la plana de Vic. Dos mesos i mig després de la
crema de Manresa i de Terrassa, a la Catalunya Central, i de les localitats de
Premià, Vilassar i Teià, al Maresme, el general borbònic Feliciano Bracamonte
pretenia convertir aquest acte en un gest de pedagogia del terror que havia de
paralitzar qualsevol resistència interior. Per als resistents, el cop degué
ser, sens dubte, demolidor. Però la imatge de Bac de Roda, esdevinguda mite i
reclam, va continuar ben viva entre els seus coetanis. En tenim alguns exemples
precisos.1 El primer fa referència a un dels episodis més dramàtics de la
contesa: la matança de tots els homes dels dos regiments borbònics de Lleó, que
havien estat empresonats per la resistència, a Balsareny el 14 de gener de
1714. L’execució massiva es va produir a l’anomenada serra de Degollats o coll
de Matança el 6 de febrer. L’acció va ser realitzada pels voluntaris i
fusellers de muntanya, que els custodiaven i pretenien dur-los a Cardona. Era
la resposta al degollament d’un centenar llarg de patriotes indefensos que
s’havien rendit als borbònics el dia abans al santuari de la Gleva. Segons els
relats recollits pel cronista Francesc de Castellví,2 dos fets van contribuir
aleshores, però, a encendre els ànims dels seus escarcellers. L’un va ser la
imprudència del comandant borbònic que dirigia les tropes que els perseguien, i
que els va fer saber «que a ellos les ahorcaría, como habían sido ahorcados los
de la Gleva». Aquest fet va provocar la indignació general i va encetar la matança,
segons la versió dels fets del capità de fusellers aragonès Juan Casanova.
L’altra versió, que no resulta en cap cas contradictòria, fa referència al
desig de venjança per l’execució de Bac de Roda. Escriu Castellví: «lo que
contribuyó al infortunio de los inculpables soldados fue la ejecución de muerte
en persona del coronel de fusileros Francisco Macià Bac de Roda, que de orden
del general Bracamonte se ejecutó en Vic». I el cronista afegeix: «La muerte de
Bac fue motivo del infortunio sucedido en el coll de Matança; que no queriendo
el comandante del destacamento de las Dos Coronas que estaba al pie de la
montaña conceder paso a los fusileros y paisanos para conducir los prisioneros
a Cardona, dos de ellos exclamaron a los demás diciéndoles: “¿Qué esperáis a
vengar la muerte del coronel Bac, que tantas veces nos ha capitaneado? Si no
tenéis coraje, nosotros dos solos la vengaremos”.» La devoció dels homes de Bac
de Roda cap al seu oficial i el desig de venjança de la seva mort va tenir
encara una altra víctima: la del seu delator, l’exfuseller de muntanya Josep
Riera, natural de Vallfogona. Aquest, ferit pels fusellers el 14 d’abril de
1714 i posteriorment mort, va ser objecte d’un càstig pòstum, com esmenta també
Castellví: «El capitán Roca, del regimiento de Armengol Amill, mandó sacarle de
la sepultura, ahorcarle y hacer cuartos». Però mentre el record de Bac de Roda
encenia els ànims de la plana de Vic, en plena revolta de les Quinzenades, el
seu nom continuava en boca de força gent, que el creien encara viu, dins la
Barcelona assetjada. Així, el 21 de març de 1714, quatre mesos després de la
mort de Bac, el frare carmelità Manuel Soler encara escrivia al seu Dietari del
setge de Barcelona: 3 «Esta nit se és arribat un propi enviat del senyor Bac de
Roda ab la notícia de aver destroçat un gros destacament que los enemichs avían
fet. [...] La derrota de ells y victòria nostra fou entre Igualada y Montmaneu,
y no sols an perterit los soldats de dit destacament, que éran de las millors
tropas que tenien los enemichs, sinó tanbé casi tots los bagatges; después de
Déu, féu la funcció la gent del país capitaneada per lo senyor Bac de Roda.
L’acció, en realitat, va ser comandada pels coronels
Ermengol Amill, Antoni Desvalls i Francesc Busquets i Mitjans, com informava
puntualment la Gaceta de Barcelona. 4 Però allò que ens interessa ara de la
notícia és el caràcter quasi atemporal que el frare carmelità de Barcelona
sembla atribuir a Bac de Roda. Per aquesta via la construcció del mite
esdevenia molt propera. I aquest s’expressà de manera quasi coetània en el
romanç Bac de Roda, l’única cançó forjada durant els anys 1713-1714 que ha
arribat, mitjançant diverses tradicions orals, fins als nostres dies. Altre
tant cal dir del trasllat del cadàver de Bac de Roda, esdevingut el 1719,
segons Castellví: «seis años después [de la seva execució] le hallaron entero,
y desde el cementerio le trasladaron a la catedral, haciéndole un nicho en los
claustros».5 La tomba no ha estat mai trobada, i la mateixa referència al
caràcter incorrupte del seu cos sembla remetre’ns de nou al caràcter de mite.
Cal dir, en sentit contrari, però, que Francesc de Castellví és gairebé sempre
un cronista molt precís i rigorós. L’estiu i la tardor de 1719, a més, la
pràctica totalitat del país es trobava en flames. La guerrilla, liderada per
Pere Joan Barceló, Carrasquet, dominava una gran part del territori, en el marc
de la Guerra de la Quàdruple Aliança, que havia obligat el capità general i la
majoria dels cossos de l’exèrcit d’ocupació a desplaçar-se a corre-cuita a
Navarra. En aquest context, no resulta del tot inversemblant que els
austriacistes alçats fessin un darrer acte de desgreuge al seu cabdill i heroi.
Més encara si tenim en compte que, com afirma Castellví, el seu fill, Francesc
Macià i Bac, va participar aleshores en la guerrilla.6 Fos com fos, la memòria
de Bac de Roda continuava viva o, més exactament, creixia. Però juntament amb
la memòria immaterial restava la nissaga. En les pàgines següents fem un repàs
de les notes que hem trobat de la família Bac de Roda a l’exili. Els
descendents de Bac de Roda i l’exili familiar L’execució de Bac de Roda, el 2
de novembre de 1713, tot just va iniciar les tribulacions de la seva família. Els
seus béns van ser segrestats per les forces borbòniques d’ocupació durant més
d’una dècada. Amb la Pau de Viena de 1725, la família va recuperar formalment
les propietats, però es va haver de fer càrrec dels deutes contrets en els anys
anteriors. A la llarga, els Bac van perdre la majoria dels seus béns. En aquest
context, alguns dels seus descendents directes van optar per exiliar-se a
terres de l’emperador Carles VI (el Carles III dels catalans) amb el doble
objectiu d’obtenir la llibertat política i la seguretat econòmica. Ho van fer,
però, en un context extremament difícil, en què l’exili austriacista va patir
alguns dels seus episodis més durs.
El testament de Bac de Roda, transcrit per Florenci
Barniol i Jordi Vilamala,7 enumera un total de set fills que el van sobreviure:
Jaume, l’hereu, Josep, Francesc i Miquel; i Maria, Paula i Marianna. El primer
d’ells havia nascut el 1673, mentre que el darrer, Miquel, ho havia fet el
1691.8 Segons Castellví, «tenía cuatro hijos [cal entendre: mascles]. Los tres
murieron en término de 19 meses», mentre que Francesc, l’únic supervivent,
s’enrolà a la guerrilla.9 En tot cas, l’1 de desembre de 1727, el primogènit,
Jaume, i el fill segon, Josep, ja havien mort, ja que el fill tercer, Francesc
Macià i Bac, va haver de reconèixer un debitori familiar en qualitat de cap de
família.10 En aquesta data, Francesc Macià i Bac residia encara al Principat,
on havia retornat després de l’indult acordat pels Regnes de França i d’Espanya
el 1720, a la fi de la Guerra de la Quàdruple Aliança. L’exili definitiu dels
Bac es va iniciar, doncs, en els anys següents. Ho confirma també el mateix
Castellví, que, en referència a Francesc Macià i Bac, escriu: «Después de la
Paz de 1725 pasó a Germania y murió en Viena con grado de coronel».11 En aquest
punt, el testimoni de Castellví ens sembla irrefutable, tot i que fins avui no
hem trobat constància de la presència del fill de Bac de Roda a la capital
imperial. Sí que l’hem localitzada d’altres membres de la seva nissaga, que
probablement el van acompanyar en el viatge. En total, hem localitzat cinc
documents de l’exili familiar. Tots ells se situen entre els anys 1737 i 1747 i
ens informen de la seva estada a la Nova Barcelona, ubicada al Banat de
Temesvar, i a Viena.12 I ens parlen en tots els casos de tres persones:
Francesc (o Franz), Paula (o Paola) i Rosalia Bac de Roda. Però qui eren, en
realitat, cada un d’ells? Franz, o Francesc, Macià i Jordà, era fill de
Francesc Macià i Bac (i, doncs, nét de Francesc Macià i Ambert) i de Rosalia
Jordà. En una llista de colons del Banat de Temesvar elaborada el 1737 se’ns
informa que cobrava un ajut imperial de 300 florins anuals. Un altre document
de la mateixa data ens diu que aleshores tenia sis fills. Cal tenir en compte
que en aquell moment el seu pare, Francesc Macià i Bac, en el cas que encara
fos viu, hauria assolit la xifra de 63 anys, ja que havia nascut el 1674. I,
molt probablement, no hauria tingut fills al seu càrrec. En els anys següents,
les llistes de pensions imperials a Viena de 1743, 1745 i 1747 registren que
rebia el mateix pagament. Paula (o Paola) Macià i Bac, filla de Francesc Macià
i Ambert, havia nascut el 1684, i no ens consta que visqués a l’exili amb espòs
o fills. És probable, doncs, que aleshores fos soltera o vídua. El 1737, al
Banat de Temesvar, cobrava també 300 florins anuals, una xifra que revalidà a
les llistes vieneses de 1743, 1745 i 1747.
Per la seva banda, Rosalia Bac de Roda (Rosalia Jordà de
soltera) era l’esposa de Francesc Macià i Bac i mare del Francesc Bac (i Jordà)
que figurava amb ella a les llistes imperials. La seva pensió era lleugerament
més reduïda, de 240 florins anuals, una xifra que es va mantenir invariable
entre 1737 i 1747 al Banat de Temesvar i a Viena. La documentació notarial
catalana confirma que el 1746 vivia a Viena i era vídua.13 La fredor de les
llistes d’assistència imperial ens permet, però, juntament amb el testimoni de
Castellví, plantejar una hipòtesi versemblant pel que fa a la biografia
d’aquelles persones. En una data posterior a l’1 de desembre de 1727, Francesc
Macià i Bac es traslladà a Viena en companyia de la seva esposa, Rosalia Jordà,
del seu fill Francesc Macià i Jordà i de la seva germana Paula Macià i Bac. No
sabem si el fill, Francesc Macià i Jordà, ho va fer acompanyat de la seva
esposa i dels seus fills, o bé si maridà ja en terres de l’emperador. En tot
cas, com hem vist, el 1737 era pare de set fills. Com hem avançat, aquells no
van ser anys fàcils a l’exili. La creació de la Nova Barcelona al Banat de
Temesvar va afectar unes vuit-centes persones entre 1735 i 1738, i es va saldar
amb un sonat fracàs. Es calcula que més de la meitat dels colonitzadors de la
Nova Barcelona hi van perdre la vida, sobretot a causa de la insalubritat i les
malalties endèmiques d’aquella regió. Avui la Nova Barcelona ha esdevingut la
ciutat de Zrenjanin, a la regió autònoma de la Voivodina (República de
Sèrbia).14 En la dècada de 1740, tot coincidint amb la Guerra de Successió
d’Àustria, els supervivents d’aquell episodi van residir majoritàriament a
Viena, on rebien un petit ajut imperial. Aquest va ser, entre altres, el cas de
Francesc, Paula i Rosalia Bac de Roda. Aquesta història, tanmateix, ha restat
desconeguda fins que el 2002 vam publicar alguns dels documents de la Nova
Barcelona que vam localitzar al Hofkammerarchiv, o Arxiu de la Cambra Imperial
de Viena.15 La foscor i el silenci acostumen a acompanyar els derrotats de
totes les guerres. Avui, tres-cents anys després de l’ominosa execució del gran
patriota Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda, és hora que fem justícia a ell i
als seus descendents que van morir a l’exili.
*********************************************************
Enllaços amb informació:
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/francesc-macia-i-ambert
https://esguardhistoric.blogspot.com/search?q=bac+de+roda
https://osona2014.wordpress.com/2015/01/05/bac-de-roda/
https://www.biografiasyvidas.com/biografia/b/bac_de_roda.htm
*********************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada