ESGLÉSIA VELLA DE SANT VALENTÍ DE LES CABANYES
LES CABANYES - L'ALT PENEDÈS
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Sant Valentí de les Cabanyes és un dels primers assentaments de l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem a Catalunya. Els seus membres eren frares i militars i la seva presència al Penedès coincideix amb l’expansió dels comtats catalans vers les terres del sud, en mans dels sarraïns. Vam aixecar aquesta església el segle XIII sobre les restes del mosaic d’una vil·la romana. El seu interior amaga unes interessants pintures medievals que ens ajuden a introduir-nos dins de la creença de l’època.
La primera referència històrica de l’església data de l’any
1056, malgrat que no s’han localitzat vestigis d’aquesta construcció primigènia.
Al segle XII va passar a mans de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, i va ser
una de les primeres possessions d’aquest ordre monàstic a Catalunya.
La Comanda de Sant Valentí de les Cabanyes va aconseguir
un important patrimoni. Al segle XIV els Hospitalers es van traslladar a
Vilafranca del Penedès, però van mantenir la propietat d’aquest indret durant
molt de temps.
L’edifici és d’estil romànic i data del segle XIII. Es va
vestir sobre les restes d’una vil·la romana amb diverses fases constructives
que perdurà fins a l’època visigòtica. És un edifici d’una sola nau amb
transsepte, capçalera semicircular i coberta de volta de caní apuntada. La
façana de l’església, situada al sud, presenta una arquivolta sobre una imposta
motllurada. El campanar d’espadanya es troba situat mur oest. L’església va ser
reformada durant els segles XVII i XVIII , quan s’hi ban afegir les capelles
laterals.
A l’interior es conserven uns frescos romànics dels segles XIII i XIV. Les imatges més antigues, situades a la banda oest del temple, representen escenes relatives a l’infern i al purgatori. Destaca una escena de Jesucrist beneint Sant Cristòfol, venerat en època medieval com un dels catorze sants auxiliadors, com a protector contra la pesta. El conjunt d’imatges més tardà se situa en el transsepte. Les imatges fan referència a la llegenda de la partició de la capa de Sant Martí, per tal de donar-la a un pidolaire que passava fred. Aquest sant va ser un militar romà que es convertir al cristianisme, i va arribar a ser bisbe de Tours. Era considerat un dels referents de l’ordre de Cavalleria i també pels hospitalers de Sant Valentí, que formaven part d’aquest ordre.
Descripció:
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta
de canó, de perfil lleugerament apuntat, i reforçada per un arc toral. És
capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un arc triomfal de
perfil semicircular. Als costats nord i sud de la nau s’afegiren sengles
capelles rectangulars i una sagristia al costat sud-est.
Sobre el mur de ponent es dreça un alterós campanar
d’espadanya de dos ulls, amb una petita obertura superior. La porta és situada
al mur sud, prop de l’angle sud-oest, i és emfasitzada per una arquivolta en
gradació, de perfil en forma de xamfrà, amb una petita imposta que assenyala
l’arrencada de l’arc, que és l’única ornamentació que presenta l’edifici.
L’aparell és de reble molt irregular travat amb morter de
calç, en el qual destaca la portada, de carreus ben treballats, i les
cantonades d’una de les capelles del costat sud, feta amb grans carreus.
Llevat dels elements interiors, les pintures i els
paviments, l’edifici no presenta elements rellevants que en personalitzin
l’arquitectura, que és fidel a les fórmules de l’arquitectura rural definides
al segle X, i que perduren durant tot el segle XIII, moment en el qual hem de
situar la seva construcció.
Història:
Sant Valentí de les Cabanyes apareix documentada per
primera vegada el 1056, quan els cònjuges Ramon i Adaleta vengueren a Berenguer
Guadalt, per vuit unces menys un mancús, set mujades d’un alou i dues peces de
vinya situades a Vallmoll, al terme del castell d’Olèrdola, que afrontaven a
tramuntana amb l’església de Sant Valentí, amb el puig del castell de Mos. Una
altra notícia important referent a Sant Valentí prové d’una donació de l’any
1069. En aquella data, Guisla de Santmartí, vídua de Mir Geribert, va cedir un
extens alou, que comprenia l’església de Sant Valentí de les Cabanyes, al
priorat benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs. Sembla, però, que no tota
aquesta gran propietat passà a Sant Sebastià, ja que aquest priorat, tot i
tenir algun mas a les Cabanyes, no va posseir l’església de Sant Valentí, la
qual esdevingué dels hospitalers durant el segle XII.
Efectivament, Sant Valentí fou una comanda de l’orde de
l’Hospital i una de les primeres cases de l’orde a Catalunya. L’Hospital de
Sant Valentí, del terme del castell d’Olèrdola, existia ja l’any 1135. Consta
com a comanda, amb comanadors propis, del 1162 al 1798. Des d’ella
s’administraven els quantiosos béns de l’orde al Penedès. La importància
creixent de la veïna Vilafranca, on els hospitalers tenien molts béns i un forn
públic des del 1219, feren desplaçar aviat els comanadors a aquesta vila. L’any
1306 es feu el trasllat definitiu de l’hospital i la preceptoria a Vilafranca.
La casa de les Cabanyes romangué com una simple propietat, però els comanadors
de Vilafranca mantingueren sempre el nom primitiu de Sant Valentí de les
Cabanyes. L’actual capella romànica és la romanalla del que ha quedat de la
comanda hospitalera.
Jaciment:
A l’església de Sant Valentí es va realitzar una recerca
arqueològica l’any 1989, dirigida pel sotasignat conjuntament amb el senyor
Xavier Fierro i la senyora Maria Clua. En principi, es preveia que havia de ser
la primera fase de la restauració total de l’edifici, que havia de dur a terme
el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona.
La intervenció va donar com a resultat la troballa d’un
interessant jaciment de l’època romana, amb precedents ibèrics, la presència
del qual se sospitava perquè s’havien trobat ceràmiques d’aquests períodes en
la prospecció superficial dels terrenys de la rodalia prèvia a l’excavació. Pel
que fa a l’edifici pròpiament dit, se’n van poder esbrinar la data de fundació,
de cap al darrer quart del segle XIII, i les transformacions que va sofrir des
del segle XVII fins als nostres dies.
Podem suposar que la primera ocupació del paratge de Sant
Valentí correspon a l’època ibèrica. A l’excavació no hem trobat cap estructura
d’aleshores, però les ceràmiques localitzades fora de context en altres estrats
antics i la prospecció dels camps veïns indiquen que molt probablement hi va
haver un assentament ibèric, utilitzat com a mínim als segles II i I aC,
d’acord amb la tipologia dels materials esmentats. Malgrat tot, la primera
informació fefaent proporcionada pels nostres treballs assenyala la presència
d’una vil·la romana, la qual segurament va començar a funcionar cap als darrers
decennis del segle I aC i no va restar abandonada fins al Baix Imperi avançat o
potser més tard. La fundació d’aquesta mena de nuclis a casa nostra al llarg
del principat d’August i, potser com en aquest cas, la “reconversió” d’un
establiment ibèric anterior és un fet ben contrastat a hores d’ara.
La primera etapa de funcionament d’aquesta explotació
agrícola s’ha d’associar amb una sèrie d’estructures reflectides a la planta
A-B, les quals, segons el nostre parer, van pertànyer a la pars rústica de
la vil·la, és a dir, les instal·lacions on es transformaven les primeres
matèries agrícoles. Aquestes estructures es van mantenir en ús fins a mitjan
segle I de la nostra era, aproximadament. A la planta C apareixen els murs que
es van fer servir durant la següent fase del jaciment; suggereixen una
transformació de l’esmentada pars rustica, on es van modificar els àmbits
primitius i se’n van bastir de nous; la fundació es pot datar de final del
segle I o el començament del II.
Les ruïnes del tercer moment de la vil·la, representades
a la planta D, indiquen un remodelatge molt important, no sols perquè va
canviar absolutament el panorama estructural, sinó també perquè les troballes
denoten una expansió de la pars urbana, l’àrea residencial de
l’explotació, que es va estendre al lloc on fins aleshores hi havia
dependències de treball. Aquestes estructures podrien correspondre als banys
privats de la vil·la.
El moment en què es va abandonar la vil·la, de moment, no
es pot datar. L’excavació fora del temple va palesar la mancança dels estrats
més superficials a causa de l’acció dels conreus i de probables actuacions
modernes. Lògicament, a la nau no es conservava cap nivell posterior al mosaic
i els rebliments de la sagristia i el braç nord del transsepte havien estat
remoguts amb motiu dels canvis de l’època barroca. De totes maneres, cal pensar
que l’explotació romana, la qual sembla que no es va veure afectada per cap
destrucció violenta durant l’antiguitat tardana, podria haver sofert un
abandonament molt lent, com altres jaciments del Penedès o el Garraf, on aquest
procés va tenir lloc en el període visigòtic avançat. Malgrat tot, una cosa
resta aclarida: totes aquestes estructures són anteriors a l’església i van ser
reaprofitades en bastir-la. La troballa del mosaic a la sagristia, estança
posterior a la fàbrica original, i la continuïtat del mateix paviment al nord i
al sud de l’edifici, fora ja d’ambdós braços del transsepte, ho palesen
pregonament.
També és evident que els constructors, de les acaballes
del romànic, tenien les ruïnes a la vista, i per això van decidir de
reaprofitar el paviment de mosaic.
La planta E presenta l’aparença del temple actual en el
moment de la fundació. Es tractava d’un edifici de nau única capçada per un
absis semicircular amb un transsepte de braços rectangulars no gaire simètrics.
En aquest cas la datació és molt més clara perquè, en els rebliments que es van
col·locar dins la trinxera de fundació de la capçalera, s’han trobat diverses
ceràmiques grises medievals tardanes i una moneda de Jaume I. Tot això ens fa
suposar que la datació correspon al segle XIII, potser al darrer quart. Les
pintures gòtiques inicials que ornamentaven una part de la volta i l’interior
de la testera occidental (sobre les quals hi ha un paràgraf en aquest mateix
capítol) semblen avenir-se molt bé amb aquesta data, com també l’estil de la
portada, situada al sud-oest de la nau, i que també és original.
Aquestes troballes, però, no concorden amb les fonts
documentals, que es fan ressò per primer cop de l’existència d’una capella
l’any 1056. Això no obstant, a l’excavació no hem descobert cap resta que s’hi
pugui associar cronològicament, ni tampoc materials arqueològics dels segles XI
i XII.
La contradicció aparent entre aquestes evidències potser
es podria resoldre amb una recerca total del jaciment.
En vista de tot això, ens reafirmem en les dades
arqueològiques i artístiques que hem esmentat més amunt, a les quals cal afegir
un document del 1288, en què el rei Alfons II va concedir una sèrie de
franquícies als frares de Sant Joan de Jerusalem, potser ja en una bona
situació econòmica que facilitaria les obres.
Les excavacions de Sant Valentí de les Cabanyes també van proporcionar moltes dades sobre les diferents reformes realitzades al temple des del segle XVII.
Pintura
A l’interior de l’església es conserva part de la
decoració mural descoberta el 1973. L’estiu del 1980 es va dur a terme la
consolidació i fixació dels murals, dirigida per J. M. Xarrié. Fins ara és
l’única intervenció realitzada.
És probable que, des de bon començament, tota la capella
estigués pintada. Actualment, bona part de la decoració ha desaparegut i la que
es conserva està molt fragmentada. Per això la lectura és complexa i
forçosament incompleta a causa de la pèrdua d’imatges. Per raons topogràfiques,
iconogràfiques i cronològiques, hem dividit el conjunt en dos sectors
diferenciats: les pintures de ponent i les pintures de la part nord-est.
Les pintures de ponent
Estan distribuïdes en tres espais: la part més occidental
del mur sud, tot el parament oest i el costat de ponent de la paret nord. Al
mur sud, tot començant la lectura d’esquerra a dreta, es desenvolupa un seguit
d’escenes sense cap separació física. A la primera hi ha representada una
caldera, de l’interior de la qual sobresurten tres caps humans. Just al darrere
hi ha un dimoni representat com un animal, a la manera d’un gos o llop, té el
braç dret aixecat i fa el gest d’emportar-se quelcom a la boca; amb la mà
esquerra aguanta una mena de forca de la qual penja una figura humana
despullada. És situat de perfil, girat cap a la dreta. A la segona escena
apareix un altre dimoni representat, aquest cop, com un gran cap d’animal
semblant al d’un cérvol, amb cert caràcter humà. De les banyes pengen dos
personatges, idèntics als de l’altra escena. El fons de tota la composició és
recobert d’unes grans flames.
Les pintures que ocupen tot el parament oest són les que
presenten l’estat de conservació més deficient, ja que només és visible una
tercera part del conjunt original. La composició es concentra al registre
inferior del mur i a la banda esquerra. Com en l’anterior, les escenes tampoc
no estan delimitades. En primer lloc es pot veure una figura masculina
despullada, representada de tres quarts, que amb la mà dreta aguanta una mena
de bàcul acabat en creu i amb la mà esquerra fa l’actitud de beneir. Dalt de la
creu hi ha un altre personatge disposat com si estigués flotant en l’aire. En
segon lloc, hi ha un arbre de color groc sense fulles, amb una colla de figures
disposades al costat del tronc i per damunt de les branques. Just a l’eix de la
composició hi ha una gran roda de color groc molt malmesa, els radis de la qual
estan molt treballats i recorden les traceries gòtiques. En el punt on
s’ajunten els radis i la roda hi ha lligades figures humanes nues. L’últim
fragment pictòric important és a la part superior esquerra del mur, a sota de
l’arrencada de la volta. Es fa difícil d’identificar perquè és en un lloc molt
alt. Pot tractar-se d’un personatge vestit amb una túnica negra i un mantell
vermell, que també li tapa el cap. Sembla que està agenollat, en actitud orant.
La decoració del mur nord, situada gairebé davant de les
escenes del costat sud, està molt degradada. A la dreta hi ha una escena
emmarcada per una sanefa que reprodueix un motiu ornamental dit d’esperó. Al
centre de la composició hi ha la imatge de Crist, amb la bola del món
tripartida i beneint, situat damunt les espatlles de sant Cristòfol, del qual
només es conserva la part superior del cap. L’escena de l’esquerra és formada
per tres fragments d’identificació difícil. Creiem veure-hi un cap, possiblement
nimbat, damunt del qual hi ha un corb; al davant, encara que una mica separat,
sembla que hi ha la part superior d’un braç, amb un petit orifici al canell; la
mà presenta un dit aixecat.
Les escenes que formen el conjunt de ponent són
conseqüència d’un programa iconogràfic concret que J. Sureda ja va establir
parcialment. El tema més desenvolupat és la descripció dels diferents càstigs
aplicats als condemnats en un lloc que es pot interpretar o bé com l’infern, o
bé com el purgatori. Tant en la literatura escatològica com en les formes
plàstiques, no queda clara la diferenciació entre aquests dos espais, ja que
les característiques d’ambdós són força similars. Això no obstant, hi ha un element
bàsic que permet distingir-los: mentre que al purgatori hi ha possibilitat de
salvació, a l’infern la condemna és eterna. Si acceptem que una de les figures
representades al mur oest de l’església simbolitza una ànima que se salva
(Sureda, 1981a, pàg. 369), cal pensar que aquí s’ha volgut escenificar el
purgatori.
Hi ha representades cinc penes concretes: l’arbre igni,
la roda, la caldera, el foc i el turment dels dimonis. Les dues primeres són
situades al mur oest i les restants al sud. L’emplaçament d’aquestes escenes al
mur occidental és freqüent i s’ha d’entendre com una contraposició a les
visions teofàniques, normalment situades a la zona absidal. La seva
justificació mitjançant les fonts literàries és una qüestió que ha preocupat
els estudiosos, i se n’ha produït una bibliografia extensa. El tema és complicat,
ja que, d’una banda, hi ha una gran quantitat de fonts i, de l’altra, no
planteja la discussió entre els que pensen que els textos cristians són els més
importants i els que opinen que els tractats escatològics àrabs també s’han de
tenir en compte. Per aquest motiu, és interessant aportar les dues fonts
d’inspiració sempre que sigui possible, encara que és difícil concretar la que
realment s’utilitzà, ja que en moltes qüestions són semblants.
Atesa la brevetat d’aquest treball, no ens podem detenir
a analitzar les fonts bàsiques de cadascun dels suplicis i per tant hem de
donar una visió molt general. Segons J. Sureda el text bàsic és la Visió
de Sant Pau (Silverstein, 1935), però també cal tenir en compte altres
textos: a l’evangeli apòcrif de Bartomeu també s’expliquen els càstigs de
l’arbre i de la roda (Santos Otero, 1984); als Actes de Llàtzer (Llompart,
1977-80, vol. 2, pàg. 187), apareix perfectament delimitat el turment de la
roda. Una altra font important són els Diàlegs de sant Gregori. De
tot el conjunt de relats visionaris que es difonen a Catalunya, a partir
sobretot del segle XIV, cal tenir en compte entre d’altres: la Visió de
Trictelm, el Viatge del cavaller Owein al purgatori de Sant Patrici, i
el Viatge del vescomte Ramon de Perellós (Miquel i Planas, 1914).
Dins el context de la visió de les penes, hi ha una
figura que pot ser considerada com a símbol de salvació; es tracta del
personatge situat a l’extrem esquerre del mur occidental. J. Sureda (1981, pàg.
369) l’ha interpretat com una ànima que ha aconseguit superar les proves i que
es dirigeix cap al paradís. Cal remarcar, però, que la figura porta la creu de
la resurrecció i que amb una mà fa el signe de la benedicció. Això ens fa
pensar que no és un ésser anònim el que se salva, sinó que es tracta d’un personatge
concret, i pensem en la possibilitat que representi Joan Baptista. Aquesta
hipòtesi està fonamentada en un seguit de fets. A la segona part de l’Evangeli
de Nicodem es relata la baixada de Crist als inferns. En ambdues versions,
grega i llatina, es fa referència directa a Joan Baptista: en el primer cas,
Joan precedeix a Crist i és considerat com el missatger de la notícia de
l’alliberament de les ànimes bones; en canvi, en la versió llatina el Baptista
és dins de l’infern, al costat d’Adam i Isaïes (Santos Otero , 1984, pàgs.
444-445 i 465, respectivament). La presència de Joan Baptista en els relats
sobre el davallament de Crist també és recollida en alguns tractats de sant
Pere Pasqual (Armengol, 1906). Aquest tema gairebé només és utilitzat en la
iconografia oriental, concretament en l’art bizantí (Guardia, 1986). De totes
maneres, no hem trobat cap paral·lel directe per a la representació d’aquesta
pintura. També cal recordar que l’edifici era propietat de l’orde de Sant Joan
de l’Hospital de Jerusalem, i que el fundador espiritual d’aquest orde era,
precisament, Joan Baptista. En tot cas, és evident que es tracta d’una figura
que simbolitza la superació dels pecats i la possibilitat de salvació.
Finalment, considerem que la clau interpretativa d’aquest
conjunt de ponent cal buscar-la en la representació del mur nord. L’escena de
la dreta ha estat identificada per J. Sureda (1981, pàg. 369) com un episodi de
la vida de sant Cristòfol. Aquest sant és un dels principals protectors contra
la pesta, però, al principi, la seva popularitat radicava en la protecció
contra la mort repentina. Les persones que moren ràpidament no tenen temps de
confessar els seus pecats i, per tant, necessiten purificar-se abans d’entrar
al paradís. La teoria de considerar el purgatori com un lloc de purificació de
les ànimes va ser defensada per Guillem d’Auvergne, en el seu tractat De
Universo (Le Goff, 1989, pag. 279). Aquest teòleg considerava el purgatori
com un lloc d’expiació de les culpes, on s’han de superar les proves o càstigs
penitencials. Per tant, les reflexions de Guillem d’Auvergne permeten establir
el significat del programa iconogràfic de les pintures de ponent. La figura de
sant Cristòfol s’ha d’entendre com un avís als fidels contra els perills,
representats als murs sud i oest, de la mort sense confessió. És a dir que
s’intenta remarcar la importància de fer penitència en el món terrenal, per tal
d’evitar les tortures del purgatori, i finalment obrir una via de salvació,
representada per la figura del mur oest (possiblement Joan Baptista).
Les pintures de la part nord-est
Són situades en una petita capella del braç nord del
transsepte. A la part superior del mur de tramuntana, tot seguint una
disposició en arc, hi ha l’episodi de la partició de la capa de sant Martí amb
un pobre. Segueix una fórmula iconogràfica estereotipada i força desenvolupada
en altres conjunts medievals. Creiem que el motiu de l’elecció d’aquest sant no
és fortuïta i que es pot relacionar amb l’orde de l’Hospital: sant Martí,
d’origen noble i militar de carrera, és considerat capdavanter dels sants cavallers,
que a més de complir els tres vots ordinaris va lluitar contra l’heretgia i va
protegir els pobres. L’orde hospitalari es regia per dos principis bàsics, el
religiós i el militar. Per pertànyer a aquest orde s’havia de ser de llinatge
noble i s’havia de demostrar la puresa de sang. Per tant, sant Martí podria ser
considerat com un model exemplar pels cavallers jerosolimitans. En un dels
sermons de sant Vicenç Ferrer es diu que Martí gaudia de set virtuts personals:
la pietat proximal, la fidelitat divina, la humilitat personal, la pobresa, la
dignitat personal, la benignitat i l’estabilitat final. Les virtuts de sant
Martí coincideixen, a grans trets, amb els vots que han de complir els
cavallers hospitalaris. En les pintures, el sant va vestit amb la indumentària
del cavaller i socorre un pobre. Un altre aspecte que ens interessa remarcar és
que, en la documentació, la capella de Sant Valentí se situa geogràficament
entre les terres que pertanyen al castell d’Olèrdola i les de Sant Martí
Sarroca. Així, es demostra que l’advocació a aquest sant no era estranya en
aquestes contrades i que un dels seus cenobis més importants, el de Sarroca, el
tenia com a titular des de temps antics. A sota d’aquesta escena s’ha perdut
gairebé tota la decoració. Per les poques restes conservades, sembla que es
repeteix la mateixa composició que a les escenes de la paret de llevant.
Al mur est de la capella hi ha representada una colla de
sants aïllats, disposats en dos registres. Cadascun d’aquests s’ha subdividit
en uns compartiments rectangulars, configurats per una orla decorativa de temes
vegetals i emmarcats per una estructura arquitectònica plenament gòtica: fines
columnetes que suporten arcs trilobats, inserits en arcs apuntats i culminats
per florons trevolats. A l’interior d’aquests espais hi ha representats els
sants, els noms dels quals eren inicialment escrits en una cartel·la situada
damunt del cap; ara s’ha perdut en gran part, la qual cosa en dificulta molt la
identificació. A més, els sants no porten, o no es veu, cap atribut
significatiu. Segons el professor M. Riu, només hi ha una inscripció que es
pugui llegir amb certa precisió, la qual identifica sant Antoni. Per la
tipologia del rostre, l’hàbit i una creu en forma de tau que li penja d’un
braç, creiem que es tracta de sant Antoni Abat. Sant Antoni és considerat el
primer anacoreta, i és el fundador d’un dels primers ordes hospitalaris, el
dels antonians. El seu culte fou molt difós, se l’invocava contra les malalties
contagioses i també contra la mort repentina.
El criteri estilístic i la datació d’aquest conjunt
pictòric van ser considerats per primer cop per J. Sureda, el qual opina que
tota la decoració mural és una obra protogòtica, datable entre el 1350 i el
1360. Aquesta datació l’estableix d’acord amb el programa iconogràfic, basat en
l’exaltació dels sants protectors contra la pesta.
A partir de l’anàlisi d’una sèrie d’aspectes, considerem que les pintures no són unitàries, sinó que se n’han de distingir dos grups, les de ponent i les del nord-est, i que la datació que proposa Sureda tal vegada sigui massa avançada, sobretot per a un dels conjunts. Cal tenir en compte que la documentació demostra que els frares de l’orde de l’Hospital es van traslladar a Vilafranca el 1306. Cal recordar que, en alguns casos, s’ha palesat la relació de les pintures amb aquest orde. A més, les fonts arqueològiques i documentals posteriors demostren que la construcció entra en un període de cert estancament durant uns quants segles i no es torna a recuperar fins al començament del segle XVII. Pel que fa a la iconografia, cal precisar que els relats escatològics tenen una gran difusió a Catalunya a començament del segle XIV, com també el culte als sants. Quant al tractament formal, hi ha diferències clares entre les pintures de ponent, que segueixen un estil amb arrels romàniques, i les de nord-est, que ja són clarament gòtiques. Els paral·lels establerts oscil·len entre mitjan segle XIII i mitjan segle XIV. Així, doncs, d’acord amb les premisses anteriors, considerem que les pintures de ponent podrien ser de l’últim terç del segle XIII i, en canvi, les de la part nord-est, de la primera meitat del segle XIV.
*****************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/2539
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=7723
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/87_SValentiCabanyes/SValentiCabanyes.htm
https://elromanic.wordpress.com/2018/01/29/sant-valenti-de-les-cabanyes-les-cabanyes/
*****************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada