Blogs - pàgines - vincles

divendres, 10 de maig del 2024

TORRE DESVERN o TORRE DESBACH

CELRÀ - EL GIRONÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 


Història i evolució

L’edifici conegut com a torre Desvern es troba en un lloc estratègicament enlairat, situat a la banda sud del poble de Celrà i a poca distància del també fortificat castell dels Escala o de Celrà, amb el qual comparteix la catalogació de bé cultural d’interès nacional (BCIN).

L’edificació ha experimentat diferents etapes constructives. La part més antiga està construïda per la torre romànica de planta rectangular, que data del segle XII. Els seus carreus són de pedra calcària, amb espitlleres i un finestral romànic atribuït a Arnau Gatell (segle XII), que mostra un capitell amb lleons rampants i un altre amb palmetes i volutes, amb bases de tipus àtic. També és del segle XII una part d’un primer recinte fortificat amb un pati central situat a la banda més oest. Tot fa pensar que aquesta segona estructura incloïa el corresponent pati defensiu emmurallat que protegia la porta d’accés.

En el segle XIII, aquesta casa forta pertanyia al domini senyorial anomenat de Vall, el qual estava en mans d’una família de cavallers o milites que portaven per cognom  el nom del poble de Celrà. A mitjan segle XIV la senyora del patrimoni es deia Francesca, vídua del cavaller Francesc Arnau de Biure, i per això en alguns pergamins de l’època l’edifici es esmentat com a torre de Biure.

A final del segle XIV i principi del segle XV l’immoble va deixar de complir funcions defensives per desenvolupar-ne de residencials per als membres de la nissaga Vern. Durant aquests anys es va ampliar la construcció -sobretot amb l’aixecament de la primera planta, amb finestrals gòtics, voltes i arcades- i es va embellir l’edificació primitiva. Posteriorment s’hi van esculpir els diferents escuts d’armes de la família. El 1412 els Vern van traslladar un altar portàtil a la torre, i el 1505 Lluís des Vern obtingué permís per construir-hi una capella. La família Vern es va extingir el 1593, i l’edifici va passar a mans de Pere Desbach.

El 1702, el rei Felip va nomenar Pere Desbach i Cartellà marquès de Cartellà. Arran d’aquest fet el propietari va invertir els cognoms, i el 1722, ja com a Pere Cartellà-Desbach, va vendre la torre al mercader gironí Esteve Andreu per 2.240 lliures.

El 1735, Josep Guinart, del veïnat de Reixach, va adquirir la finca per 2664 lliures i hi realitzà diverses reformes: va construir la façana orientada a migdia que havia quedat malmesa per un enderroc fortuït, va disminuir la porta d’accés al casal orientada al nord, va aparedar la galeria gòtica del pati interior i va construir l’escala interior d’accés a la planta superior de la torre, reconvertint l’edificació en masoveria.

Finalment, el 1907 es va reconstruir el sostre de la torre de l’homenatge, i durant la dècada de 1960 es va refer els teulats del casal d la banda de migdia. La darrera propietària, Concepción Malagrida i Pons, va cedir l’edifici a l’Ajuntament de Celrà el 1996. 

Arquitectura

Les fases descrites anteriorment defineixen tres períodes històrics de l’immoble, amb funcions i usos diferents: la torre defensiva romànica inicial (segle XX), l’ampliació de l’edifici com a residència de característiques gòtiques (segle XV), i l’adaptació funcional a masia en l’època moderna (segle XVIII). 

Característiques del segle XII

La torre defensiva romànica, de planta rectangular, reprodueix un tipus arquitectònic poc conegut. Aquesta mena d’edificacions, que rebien diferents noms, com sala (sala habitatge) o stallium (estable), i que podien ser rurals, semirurals o fins i tot urbanes, tenien una funció residencial per a famílies de la petita noblesa i cavallers integrats a la funció militar. La sala fa referència a l’estança on residia el propietari. En aquella època, una única cambra servia de dormitori, menjador, sala d’estar... La cuina, el rebost, les latrines i altres equipaments es trobaven separats de la casa.

La planta baixa, a la qual s’accedia directament per la porta de la façana oest (actualment a l’interior de l’edifici), estava formada per una única estança coberta amb volta de canó apuntat. Molt probablement a la part sud (a la zona enderrocada i reconstruïda posteriorment en el segle XVIII) hia havia la corresponent escala d’accés a la planta superior. En la banda est es conserven un seguit d’espitlleres defensives.

La planta primera contenia la sala important o zona residencial, coberta amb volta de canó i de proporcions semblants a l’estança inferior. N els extrems nord i sud hi havia les corresponents finestres romàniques (actualment només hi ha la finestra nord), Hi trobem també un seguit d’espitlleres defensives.

Tot fa pensar que aquesta torre disposava d’un recinte fortificat complementari a la banda oest que resseguia el perímetre de l’edificació actual i al qual s’accedia per l’actual porta nord. Cal suposar que dins del recinte hi havia les corresponents edificacions complementaries i el pati interior amb el pou en un lloc central. 

Característiques del segle XV

La residència gòtica es va realitzar aprofitant les edificacions existents. El moment en que Lluís des Vern obtingué la llicència per bastir una capella, l’any 1505, és fonamental per datar aquesta adaptació constructiva. L’estil arquitectònic de les reformes, propi del gòtic florit, les situa entre final del segle XV i principi del segle XVI.

L’accés al recinte es va mantenir a la porta nord. Al voltant del pou central, un petit pati donava a les estances d la planta baixa mitjançant una gran arcada (actualment aparedada dins els murs de la banda oest d’aquest pati). Es va aixecar una nova escala d’accés a la planta primera, i es va construir una galeria amb quatre arcs gòtics.

Es va realitzar una redistribució de l’interior: la planta baixa es va destinar a magatzem i quadres, la planta primera a residència, i la planta golfes a altres dependències. Entre els espais més rellevants trobem la sala d la planta primera i les habitacions amb restes de voltes, i dels elements de distribució cal ressaltar l’espai interior de dimensions reduïdes situat a l’habitació de la banda oest de la planta primera.

També es van construir noves obertures, de les quals destaquen els finestrals biforats amb arquets trilobulats i columneta esvelta central, i una cisterna subterrània de grans dimensions a la banda sud del recinte.

Les parets d’aquesta època oscil·len entre 0,60 i 1,10 metres d’amplada i estan construïdes amb una barreja de pedra calcària i pedra sorrenca. Les voltes són de carreus i argamassa, i les obertures són de pedra picada seguint la forma i l’estil del període. 

Característiques del segle XVIII

La reconversió de l’edifici en masia al segle XVIII va suposar un canvi molt important, ja que va comportar l’adaptació l’arquitectura dels períodes anteriors a les noves funcions agrícoles.

Es va reconstruir la façana sud, es va reduir la torre en 2 metres de longitud (segons els estudis arqueològics) respecte al seu perímetre original, i es va executar el tancament de les galeries del pati interior de l’edifici, a nivell tant de planta baixa com de planta primera.

L’interior es va tornar a redistribuir, i es va establir nous espais estructuradors: l’entrada, que organitza les dependències de la planta baixa (corts, celler...) i que inclou l’escala que comunica els tres nivells de l’edifici; i la sala de la planta primera, que organitza l’accés a la cuina i les habitacions.

Les parets es van reforçar mitjançant tirants metàl·lics. A la planta baixa es van construir voltes catalanes de rajol pla. També es van fer reformes en les cobertes i en els ràfecs. Per reconstruir la façana sud es va utilitzar maçoneria comuna i rajol vist.














*************************************************
Enllaç amb informació:

Descripció:

Masia fortificada, d'origen medieval i reformada al segle XVIII, situada al veïnat del Mas Pedró. Els diferents cossos de què consta l'edifici són fruit de les diverses transformacions que l'edifici ha sofert al llarg del temps. El sector més primitiu (segles XII-XIII) és la torre angular, de planta rectangular, feta de filades regulars de carreus ben tallats, amb espitlleres intercalades, aparell que es repeteix al sector inferior d'alguns murs de la masia, i que inicialment devien correspondre a una tanca o mur de protecció de la torre o d'alguna construcció adjacent, posteriorment convertida en masia. És també del segle XII una part d'un primer recinte fortificat amb un pati central situat a la banda més oest de l'edificació. Destaca el finestral triforat de la torre, amb arquets de mig punt i capitells historiats, correspon a la tipologia pròpia dels segles XIII-XIV, mentre que les finestres coronelles gòtiques de la masia corresponen al pas del segle XIV al XV. Aquestes obertures, especialment les segones, foren possiblement incorporades al conjunt en una època posterior, segurament quan hom remodelà les construccions annexes per fer-ne la masia, la part superior de la qual, de pedra amb morter, és afegida a la resta. En el pati on hi ha l'escala d'accés a la planta principal resta una galeria gòtica del segle XV, amb els arcs actualment cegats. El finestral romànic de la torre és atribuït a Arnau Gatell (de l'escola de Girona) amb un capitell amb lleons rampants i l'altre amb palmetes i volutes. Trobem en diferents llocs l'escut dels Vern (un vern amb les seves arrels, creuat d'esquerra a dreta per un riu): a l'ampit de la finestra de la porta forana, als capitells dels finestrals de ponent i al sostre d'un dels dormitoris principals. Al segle XVIII l'edifici sofrí algunes reformes, com les obertures quadrangulars amb llinda i muntants de pedra. A la porta principal hi ha una inscripció i datat: "Josep Guinart de Reixach 1736". També és interessant la pallissa annexa, amb columna central de pedra i coberta amb bigues de fusta i teula àrab. S'han fet intervencions arqueològiques l'any 2003, i fins a l'any 2017 va formar part dels projectes de recerca de la Universitat de Girona. Els registres arqueològics documentats en el subsol mostren una ocupació anterior que podria remuntar a l'època antiga. Tanmateix, l'origen de l'immoble actual s'emmarca en el context de la construcció, en un moment incert del segle XII, d'una casa noble fortificada que, com s'ha comprovat en les campanyes arqueològiques de 2016 i 2017, es bastí sobre les restes d'un establiment visigot. El nucli principal de la Torre Desvern se centra en una torre de planta rectangular articulada en dos nivells. La porta d'entrada d'aquesta es troba oberta a la façana de ponent i dona accés a la planta baixa. Malgrat la compartimentació actual en dues estances, encara es palesa l'estructuració original en una única sala coberta amb volta de canó apuntat que s'estén tant com ho permeten els murs perimetrals. Una rastellera d'espitlleres baixes disposades a tot vol, juntament amb el considerable gruix de les parets, manifesten un marcat caràcter defensiu. Des d'aquesta estança inferior, es pujava per una escala interior avui desapareguda cap al pis superior, on hi havia la zona residencial. A ponent de la torre, s'estenia un pati quadrat clos per uns murs perimetrals de factura semblant als de la torre. L'accés a aquest recinte, envoltat com la torre per espitlleres defensives, es realitzava des del nord, per l'indret on encara avui en dia s'accedeix a l'interior de l'edifici. La següent fase constructiva important detectada fa referència a la transformació del gran pati obert a ponent de la torre en un palau residencial del segle XV o de principis del XVI. Finalment, en el segle XVIII, es van anar incorporant afegits i refaccions que van modificar la distribució interna, les cobertes i algunes finestres i obertures com la de la porta principal de la façana nord. En el segle XIX es va esfondrar, probablement de manera fortuïta, l'extrem de migdia de la torre. Tota l'ala sud de l'edifici actual és hereva de la reconstrucció d'aquella façana amb afegits que es perllonguen en el temps fins al segle XX. Les campanyes de 2016 i 2017 van posar al descobert les restes d'un establiment visigot a l'interior de l'edifici. Aquest establiment es vertebrava entorn d'una torre, situada cronològicament a mitjan segle VII, formada per una potent estructura de planta rectangular amb els extrems curts en forma de semicercle. Els murs, d'uns 120-130 cm d'amplada, estan construïts amb pedres desbastades i carejades lligades amb un morter dur, resistent i de bona qualitat. De nord a sud, la torre faria uns 9 metres i d'est a oest, probablement uns 5 metres. Aquesta torre tenia annexada a la seva part nord-occidental una edificació lleument rectangular amb una superfície útil d'uns 16 m². Tant la torre com l'edifici annex haurien configurat un petit establiment amb un marcat caràcter defensiu que hauria exercit una funció de control del territori. En algun moment indeterminat, és possible que l'edifici annex patís algun tipus d'incendi que deixà una capa poc potent de cendres sobre el paviment de morter. Es desconeix fins quan va estar en funcionament l'assentament, tot i que, segurament, força abans del segle XII l'indret ja es trobava abandonat. Finalment, a la part central de l'estança de l'àmbit s'han documentat un seguit d'estructures més modernes, com ara una fossa sèptica, restes de dos enllosats, dos dipòsits i una sitja que indicarien la remodelació de l'espai com a mínim tres fases diferents.

Notícies històriques:

Originàriament, aquesta edificació havia estat una torre de defensa, depenent del castell de Celrà. L'edifici va pertànyer a les famílies Desvern i Desbac i fou transformat, posteriorment, en masia, tot conservant l'aspecte defensiu. Al segle XIII la Torre Desvern pertanyia al domini anomenat de Vall, en mans de la família de cavallers que portaven el cognom Celrà, propietaris del domini directe. L'any 1246, Ramon d'Escala comprà el domini útil de la Torre Desvern i, a la seva mort, el llegà a l'Almoina del Pla de Girona. A partir dels darrers anys del segle XIV i principis del segle XV, la Torre Desvern va deixar de complir la seva funció defensiva per desenvolupar una funció de residència a Celrà de la família gironina dels Vern. En aquests anys, s'amplia l'edifici existent, amb la construcció de la planta primera, amb finestrals gòtics, voltes i arcades, i s'embelleix l'edifici primitiu. Durant aquest període, s'esculpeix l'escut d'armes dels Vern en diferents llocs de l'edifici. L'any 1505 Lluís des Vern i la seva esposa Elionor de Foixà- Boixadors obtenen permís per construir una capella a la Torre. Aquesta família s'extingeix a Celrà l'any 1593, en morir Francesc Desvern sense descendència, i aquesta propietat passa a mans de la família Desbach. L'any 1702, Pere Desbach i Cartellà és nomenat marquès de Cartellà per Felip V. Posteriorment, ven la Torre a Esteve Andreu, mercader gironí, que fa un seguit d'obres de millora. L'any 1735 la Torre és adquirida per Josep Guinart (a la llinda hi ha la inscripció "Josep Guinart de Reixach" i la data de 1736), que hi fa obres novament i la reconverteix en masoveria. En aquest moment es reconstrueix la façana orientada a migdia, s'apareda la galeria gòtica del pati interior i es construeix l'escala interior d'accés a la planta superior. L'any 1907, segons una inscripció feta pels obrers, es reconstrueix el sostre de la torre de l'homenatge i, en la dècada de 1960, es refan els teulats del casal de la banda de migdia. La propietat passa pels successius hereus i pubilles Cors- Guinart fins que, en la dècada dels noranta del segle XX, passa a ser patrimoni municipal. En una excavació duta a terme en una cisterna ubicada a la planta baixa, s'ha trobat gran quantitat de ceràmica d'estil català, amb estris domèstics (plats, tasses, gots i tupins), datada dels segles XVI i XVII.

***********************************************

Altres enllaços amb informació:

https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2018/10/in-memoriam-de-la-torre-desvern-i-la.html



***********************************************


 



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada