TORRE DESVERN o TORRE DESBACH
CELRÀ - EL GIRONÈS
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Història i evolució
L’edifici conegut com a torre Desvern es troba en un lloc
estratègicament enlairat, situat a la banda sud del poble de Celrà i a poca
distància del també fortificat castell dels Escala o de Celrà, amb el qual comparteix
la catalogació de bé cultural d’interès nacional (BCIN).
L’edificació ha experimentat diferents etapes
constructives. La part més antiga està construïda per la torre romànica de
planta rectangular, que data del segle XII. Els seus carreus són de pedra
calcària, amb espitlleres i un finestral romànic atribuït a Arnau Gatell (segle
XII), que mostra un capitell amb lleons rampants i un altre amb palmetes i
volutes, amb bases de tipus àtic. També és del segle XII una part d’un primer
recinte fortificat amb un pati central situat a la banda més oest. Tot fa
pensar que aquesta segona estructura incloïa el corresponent pati defensiu
emmurallat que protegia la porta d’accés.
En el segle XIII, aquesta casa forta pertanyia al domini
senyorial anomenat de Vall, el qual estava en mans d’una família de cavallers o
milites que portaven per cognom el nom
del poble de Celrà. A mitjan segle XIV la senyora del patrimoni es deia
Francesca, vídua del cavaller Francesc Arnau de Biure, i per això en alguns
pergamins de l’època l’edifici es esmentat com a torre de Biure.
A final del segle XIV i principi del segle XV l’immoble
va deixar de complir funcions defensives per desenvolupar-ne de residencials
per als membres de la nissaga Vern. Durant aquests anys es va ampliar la
construcció -sobretot amb l’aixecament de la primera planta, amb finestrals
gòtics, voltes i arcades- i es va embellir l’edificació primitiva.
Posteriorment s’hi van esculpir els diferents escuts d’armes de la família. El
1412 els Vern van traslladar un altar portàtil a la torre, i el 1505 Lluís des
Vern obtingué permís per construir-hi una capella. La família Vern es va extingir
el 1593, i l’edifici va passar a mans de Pere Desbach.
El 1702, el rei Felip va nomenar Pere Desbach i Cartellà
marquès de Cartellà. Arran d’aquest fet el propietari va invertir els cognoms,
i el 1722, ja com a Pere Cartellà-Desbach, va vendre la torre al mercader
gironí Esteve Andreu per 2.240 lliures.
El 1735, Josep Guinart, del veïnat de Reixach, va
adquirir la finca per 2664 lliures i hi realitzà diverses reformes: va
construir la façana orientada a migdia que havia quedat malmesa per un enderroc
fortuït, va disminuir la porta d’accés al casal orientada al nord, va aparedar
la galeria gòtica del pati interior i va construir l’escala interior d’accés a
la planta superior de la torre, reconvertint l’edificació en masoveria.
Finalment, el 1907 es va reconstruir el sostre de la torre de l’homenatge, i durant la dècada de 1960 es va refer els teulats del casal d la banda de migdia. La darrera propietària, Concepción Malagrida i Pons, va cedir l’edifici a l’Ajuntament de Celrà el 1996.
Arquitectura
Les fases descrites anteriorment defineixen tres períodes històrics de l’immoble, amb funcions i usos diferents: la torre defensiva romànica inicial (segle XX), l’ampliació de l’edifici com a residència de característiques gòtiques (segle XV), i l’adaptació funcional a masia en l’època moderna (segle XVIII).
Característiques del segle XII
La torre defensiva romànica, de planta rectangular,
reprodueix un tipus arquitectònic poc conegut. Aquesta mena d’edificacions, que
rebien diferents noms, com sala (sala habitatge) o stallium (estable), i que
podien ser rurals, semirurals o fins i tot urbanes, tenien una funció
residencial per a famílies de la petita noblesa i cavallers integrats a la
funció militar. La sala fa referència a l’estança on residia el propietari. En
aquella època, una única cambra servia de dormitori, menjador, sala d’estar...
La cuina, el rebost, les latrines i altres equipaments es trobaven separats de
la casa.
La planta baixa, a la qual s’accedia directament per la
porta de la façana oest (actualment a l’interior de l’edifici), estava formada
per una única estança coberta amb volta de canó apuntat. Molt probablement a la
part sud (a la zona enderrocada i reconstruïda posteriorment en el segle XVIII)
hia havia la corresponent escala d’accés a la planta superior. En la banda est
es conserven un seguit d’espitlleres defensives.
La planta primera contenia la sala important o zona
residencial, coberta amb volta de canó i de proporcions semblants a l’estança
inferior. N els extrems nord i sud hi havia les corresponents finestres romàniques
(actualment només hi ha la finestra nord), Hi trobem també un seguit d’espitlleres
defensives.
Tot fa pensar que aquesta torre disposava d’un recinte fortificat complementari a la banda oest que resseguia el perímetre de l’edificació actual i al qual s’accedia per l’actual porta nord. Cal suposar que dins del recinte hi havia les corresponents edificacions complementaries i el pati interior amb el pou en un lloc central.
Característiques del segle XV
La residència gòtica es va realitzar aprofitant les
edificacions existents. El moment en que Lluís des Vern obtingué la llicència
per bastir una capella, l’any 1505, és fonamental per datar aquesta adaptació
constructiva. L’estil arquitectònic de les reformes, propi del gòtic florit,
les situa entre final del segle XV i principi del segle XVI.
L’accés al recinte es va mantenir a la porta nord. Al
voltant del pou central, un petit pati donava a les estances d la planta baixa
mitjançant una gran arcada (actualment aparedada dins els murs de la banda oest
d’aquest pati). Es va aixecar una nova escala d’accés a la planta primera, i es
va construir una galeria amb quatre arcs gòtics.
Es va realitzar una redistribució de l’interior: la
planta baixa es va destinar a magatzem i quadres, la planta primera a residència,
i la planta golfes a altres dependències. Entre els espais més rellevants
trobem la sala d la planta primera i les habitacions amb restes de voltes, i
dels elements de distribució cal ressaltar l’espai interior de dimensions reduïdes
situat a l’habitació de la banda oest de la planta primera.
També es van construir noves obertures, de les quals
destaquen els finestrals biforats amb arquets trilobulats i columneta esvelta central,
i una cisterna subterrània de grans dimensions a la banda sud del recinte.
Les parets d’aquesta època oscil·len entre 0,60 i 1,10 metres d’amplada i estan construïdes amb una barreja de pedra calcària i pedra sorrenca. Les voltes són de carreus i argamassa, i les obertures són de pedra picada seguint la forma i l’estil del període.
Característiques del segle XVIII
La reconversió de l’edifici en masia al segle XVIII va
suposar un canvi molt important, ja que va comportar l’adaptació l’arquitectura
dels períodes anteriors a les noves funcions agrícoles.
Es va reconstruir la façana sud, es va reduir la torre en
2 metres de longitud (segons els estudis arqueològics) respecte al seu
perímetre original, i es va executar el tancament de les galeries del pati
interior de l’edifici, a nivell tant de planta baixa com de planta primera.
L’interior es va tornar a redistribuir, i es va establir
nous espais estructuradors: l’entrada, que organitza les dependències de la
planta baixa (corts, celler...) i que inclou l’escala que comunica els tres
nivells de l’edifici; i la sala de la planta primera, que organitza l’accés a
la cuina i les habitacions.
Les parets es van reforçar mitjançant tirants metàl·lics. A la planta baixa es van construir voltes catalanes de rajol pla. També es van fer reformes en les cobertes i en els ràfecs. Per reconstruir la façana sud es va utilitzar maçoneria comuna i rajol vist.
Descripció:
Masia fortificada, d'origen medieval i reformada al segle
XVIII, situada al veïnat del Mas Pedró. Els diferents cossos de què consta
l'edifici són fruit de les diverses transformacions que l'edifici ha sofert al
llarg del temps. El sector més primitiu (segles XII-XIII) és la torre angular,
de planta rectangular, feta de filades regulars de carreus ben tallats, amb
espitlleres intercalades, aparell que es repeteix al sector inferior d'alguns
murs de la masia, i que inicialment devien correspondre a una tanca o mur de
protecció de la torre o d'alguna construcció adjacent, posteriorment convertida
en masia. És també del segle XII una part d'un primer recinte fortificat amb un
pati central situat a la banda més oest de l'edificació. Destaca el finestral
triforat de la torre, amb arquets de mig punt i capitells historiats, correspon
a la tipologia pròpia dels segles XIII-XIV, mentre que les finestres coronelles
gòtiques de la masia corresponen al pas del segle XIV al XV. Aquestes
obertures, especialment les segones, foren possiblement incorporades al conjunt
en una època posterior, segurament quan hom remodelà les construccions annexes
per fer-ne la masia, la part superior de la qual, de pedra amb morter, és
afegida a la resta. En el pati on hi ha l'escala d'accés a la planta principal
resta una galeria gòtica del segle XV, amb els arcs actualment cegats. El
finestral romànic de la torre és atribuït a Arnau Gatell (de l'escola de
Girona) amb un capitell amb lleons rampants i l'altre amb palmetes i volutes.
Trobem en diferents llocs l'escut dels Vern (un vern amb les seves arrels,
creuat d'esquerra a dreta per un riu): a l'ampit de la finestra de la porta
forana, als capitells dels finestrals de ponent i al sostre d'un dels
dormitoris principals. Al segle XVIII l'edifici sofrí algunes reformes, com les
obertures quadrangulars amb llinda i muntants de pedra. A la porta principal hi
ha una inscripció i datat: "Josep Guinart de Reixach 1736". També és
interessant la pallissa annexa, amb columna central de pedra i coberta amb
bigues de fusta i teula àrab. S'han fet intervencions arqueològiques l'any
2003, i fins a l'any 2017 va formar part dels projectes de recerca de la
Universitat de Girona. Els registres arqueològics documentats en el subsol
mostren una ocupació anterior que podria remuntar a l'època antiga. Tanmateix,
l'origen de l'immoble actual s'emmarca en el context de la construcció, en un
moment incert del segle XII, d'una casa noble fortificada que, com s'ha
comprovat en les campanyes arqueològiques de 2016 i 2017, es bastí sobre les
restes d'un establiment visigot. El nucli principal de la Torre Desvern se
centra en una torre de planta rectangular articulada en dos nivells. La porta d'entrada
d'aquesta es troba oberta a la façana de ponent i dona accés a la planta baixa.
Malgrat la compartimentació actual en dues estances, encara es palesa
l'estructuració original en una única sala coberta amb volta de canó apuntat
que s'estén tant com ho permeten els murs perimetrals. Una rastellera
d'espitlleres baixes disposades a tot vol, juntament amb el considerable gruix
de les parets, manifesten un marcat caràcter defensiu. Des d'aquesta estança
inferior, es pujava per una escala interior avui desapareguda cap al pis
superior, on hi havia la zona residencial. A ponent de la torre, s'estenia un
pati quadrat clos per uns murs perimetrals de factura semblant als de la torre.
L'accés a aquest recinte, envoltat com la torre per espitlleres defensives, es
realitzava des del nord, per l'indret on encara avui en dia s'accedeix a
l'interior de l'edifici. La següent fase constructiva important detectada fa
referència a la transformació del gran pati obert a ponent de la torre en un
palau residencial del segle XV o de principis del XVI. Finalment, en el segle
XVIII, es van anar incorporant afegits i refaccions que van modificar la
distribució interna, les cobertes i algunes finestres i obertures com la de la
porta principal de la façana nord. En el segle XIX es va esfondrar,
probablement de manera fortuïta, l'extrem de migdia de la torre. Tota l'ala sud
de l'edifici actual és hereva de la reconstrucció d'aquella façana amb afegits
que es perllonguen en el temps fins al segle XX. Les campanyes de 2016 i 2017
van posar al descobert les restes d'un establiment visigot a l'interior de
l'edifici. Aquest establiment es vertebrava entorn d'una torre, situada
cronològicament a mitjan segle VII, formada per una potent estructura de planta
rectangular amb els extrems curts en forma de semicercle. Els murs, d'uns
120-130 cm d'amplada, estan construïts amb pedres desbastades i carejades
lligades amb un morter dur, resistent i de bona qualitat. De nord a sud, la
torre faria uns 9 metres i d'est a oest, probablement uns 5 metres. Aquesta
torre tenia annexada a la seva part nord-occidental una edificació lleument
rectangular amb una superfície útil d'uns 16 m². Tant la torre com l'edifici
annex haurien configurat un petit establiment amb un marcat caràcter defensiu
que hauria exercit una funció de control del territori. En algun moment
indeterminat, és possible que l'edifici annex patís algun tipus d'incendi que
deixà una capa poc potent de cendres sobre el paviment de morter. Es desconeix
fins quan va estar en funcionament l'assentament, tot i que, segurament, força
abans del segle XII l'indret ja es trobava abandonat. Finalment, a la part
central de l'estança de l'àmbit s'han documentat un seguit d'estructures més
modernes, com ara una fossa sèptica, restes de dos enllosats, dos dipòsits i
una sitja que indicarien la remodelació de l'espai com a mínim tres fases
diferents.
Notícies històriques:
Originàriament, aquesta edificació havia estat una torre de defensa, depenent del castell de Celrà. L'edifici va pertànyer a les famílies Desvern i Desbac i fou transformat, posteriorment, en masia, tot conservant l'aspecte defensiu. Al segle XIII la Torre Desvern pertanyia al domini anomenat de Vall, en mans de la família de cavallers que portaven el cognom Celrà, propietaris del domini directe. L'any 1246, Ramon d'Escala comprà el domini útil de la Torre Desvern i, a la seva mort, el llegà a l'Almoina del Pla de Girona. A partir dels darrers anys del segle XIV i principis del segle XV, la Torre Desvern va deixar de complir la seva funció defensiva per desenvolupar una funció de residència a Celrà de la família gironina dels Vern. En aquests anys, s'amplia l'edifici existent, amb la construcció de la planta primera, amb finestrals gòtics, voltes i arcades, i s'embelleix l'edifici primitiu. Durant aquest període, s'esculpeix l'escut d'armes dels Vern en diferents llocs de l'edifici. L'any 1505 Lluís des Vern i la seva esposa Elionor de Foixà- Boixadors obtenen permís per construir una capella a la Torre. Aquesta família s'extingeix a Celrà l'any 1593, en morir Francesc Desvern sense descendència, i aquesta propietat passa a mans de la família Desbach. L'any 1702, Pere Desbach i Cartellà és nomenat marquès de Cartellà per Felip V. Posteriorment, ven la Torre a Esteve Andreu, mercader gironí, que fa un seguit d'obres de millora. L'any 1735 la Torre és adquirida per Josep Guinart (a la llinda hi ha la inscripció "Josep Guinart de Reixach" i la data de 1736), que hi fa obres novament i la reconverteix en masoveria. En aquest moment es reconstrueix la façana orientada a migdia, s'apareda la galeria gòtica del pati interior i es construeix l'escala interior d'accés a la planta superior. L'any 1907, segons una inscripció feta pels obrers, es reconstrueix el sostre de la torre de l'homenatge i, en la dècada de 1960, es refan els teulats del casal de la banda de migdia. La propietat passa pels successius hereus i pubilles Cors- Guinart fins que, en la dècada dels noranta del segle XX, passa a ser patrimoni municipal. En una excavació duta a terme en una cisterna ubicada a la planta baixa, s'ha trobat gran quantitat de ceràmica d'estil català, amb estris domèstics (plats, tasses, gots i tupins), datada dels segles XVI i XVII.
***********************************************
Altres enllaços amb informació:
https://latribunadelbergueda.blogspot.com/2018/10/in-memoriam-de-la-torre-desvern-i-la.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada