MONUMENT A JOAQUIM VAYREDA i VILA
OLOT - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 23 de maig de 1843 –
Olot, 31 d’octubre de 1894) fou un pintor català, un dels més
destacats paisatgistes catalans del segle xix. Després dels seus
primers estudis a la seva ciutat natal, va ampliar la seva formació a Barcelona
amb Martí Alsina i fent estades a París. Va fundar el Centre
Artístic d’Olot, nucli de l'anomenada Escola d’Olot de pintura. El
seu estil i concepte va estar influït per l'escola de Barbizon de França,
i la seva pintura evolucionà en una aproximació a l'impressionisme.
Família
La casa pairal dels Vayreda era a Olot. L'any 1835,
durant el conflicte civil de la Primera Guerra Carlina generat per la
mort del rei Ferran VII, Olot va patir un atac de la 5a Divisió d'Aragó
procedent de Navarra a les ordres de Juan Antonio Guergué; en el transcurs
de l'acció, la casa dels Vayreda, situada als afores de la ciutat, fou
incendiada. La família Vayreda, va decidir traslladar-se a una casa de lloguer
a Girona, mentre esperaven temps millors per poder reparar-la i tornar a la
seva ciutat. L'hereu, Francesc Vayreda i Busquets, tenia aleshores 21 anys
i cap al 1838 es va comprometre amb Rosa Vila i Galí, filla de la pairalia
(casa pairal) del Cavaller de Vidrà; el matrimoni se celebrà el 1840. Tres
anys més tard, a la casa de Girona del carrer de la Força —avui número 15—, va
néixer el seu fill Joaquim. I just un any després el matrimoni, junt amb el seu
fill, van tornar a Olot, quedant-se a Girona l'avi Francesc Vayreda amb les
altres filles. Joaquim va tenir dos germans més, ja nascuts a Olot: Estanislau (1848-1901)
—que seria farmacèutic—, i Marià (1853-1903), pintor, literat i
polític. El 1876, Joaquim es va casar amb Mercè Casabó i Puig de la Bellacasa, i
un fill seu, Francesc Vayreda i Casabó (1888-1929), seria també
conegut com a pintor de paisatges i figures.
Formació artística
Joaquim va començar la seva formació artística amb
9 anys a l'Escola Pública de Dibuix d'Olot, institució dirigida en aquells
moments per Narcís Pascual i Sala. El seu pare, aficionat al dibuix, va veure
en ell aptituds d'artista. El noi aprengué a dibuixar copiant làmines i models
estampats, un sistema que li semblava absurd i rutinari. El seu instint
pictòric fou prou fort perquè pogués sobreviure practicant aquest art resignat,
vivint apartat dels cercles artístics i sense el creixement que es produeix en
entrar en contacte amb la ciutat. El 1860 va marxar a Barcelona per a
completar la seva formació on cursà estudis universitaris de filosofia,
tot aprofitant els moments lliures per pintar. A Barcelona fou deixeble
de Martí Alsina, un pintor aleshores revolucionari influenciat pel
realisme i que introduí el plenairisme francès a Catalunya; Vayreda
col·laborà en el seu taller. Allà va conèixer els seus grans amics Modest
Urgell, Josep Lluís Pellicer i Josep Armet, entre d'altres. Sota el seu
mestratge, Vayreda quedà fortament influït per Martí Alsina però en les obres
que realitzà en aquell període s'hi detecta la seva pròpia personalitat. És
durant aquesta època que començà els estudis anatòmics del paisatge, una
síntesi d'allò que es veurà en la seva obra posterior.
Va mostrar la seva obra per primera vegada en l'edifici
per a exposicions d'art del Passeig de Gràcia de Barcelona, on l'any
1865 presentà Arri Moreu. L'any següent exposà a la Sala Parés la
pintura Els Jugadors, juntament amb uns paisatges dels voltants de Girona.
Així va donar a conèixer la seva obra entre la burgesia catalana del moment que
la valorà i, per tant, començaren a comprar els seus quadres.
Entre 1871 i 1874 residí a França,
primer per voluntat pròpia i més endavant exiliat a causa de la Tercera
Guerra Carlina; marxà acompanyat del pintor Berga i Bois a les
comarques catalanes del nord dels Pirineus. A Ceret pintà quadres
però no s'havia de preocupar per vendre l'obra, ja que des d'Olot rebia
periòdicament els recursos econòmics necessaris. Així, es pogué dedicar a fer
esbossos i estudiar el paisatge. En la seva estada a França conegué més
directament l'escola de Barbizon i l'obra de Camille Corot, Millet,
Théodore Rousseau i Daubigny, que influirien a partir d'aleshores en la seva
obra pictòrica.
Centre Artístic d’Olot
La puixança i l'activitat de les arts a Catalunya
coincideixen amb la prosperitat econòmica de l'època històrica de la
Restauració. La burgesia s'inclinava cap a un art que ensenyés escenes en un
estil recognoscible (realisme) i amb representacions suaus i elegants, però
sempre amb claredat i els detalls extremats. A poc a poc s'abandona la pintura
religiosa i triomfa el paisatgisme, al principi sense grans tècniques
innovadores, fins a l'arribada del grup pintors de l'Escola de Barbizon.
Especialment dedicats al paisatge, desenvolupen canvis atmosfèrics i de la llum.
Dels primers que varen destacar va ser Camille Corot, que a la dècada dels
quaranta del segle xix va entrar en contacte amb la mencionada escola
i va començar a treballar a plein air per realitzar els quadres en la
mateixa naturalesa que volien representar; molts dels seus membres encara
mostren traços del romanticisme.
El 1868, de retorn a la seva ciutat natal, Joaquim
Vayreda va fundar amb Josep Berga i Boix (1837-1914) el Centre Artístic.
L'entitat no es va limitar a actuar com a dinamitzadora artística local sinó
que va ser un referent de primer nivell de l'art català, al marge del nucli
barceloní, on es concentrava el gruix de l'activitat artística del moment. Al
Centre Artístic, posteriorment, se'l coneixeria com a Escola d’Olot, d'on
va sorgir artistes com Josep Gelabert i Rincón entre d'altres. El
seu germà, Marià Vayreda (1853-1903), conegut sobretot per les
facetes literària i política, o com a promotor cultural, també va ser un pintor
notable de figures i alguns temes costumistes olotins. El 1878 després d'una
estada a París tornà a Olot, on treballà amb son germà Joaquim i on també va
fundar el taller d'imatgeria religiosa «El Arte Cristiano».
Política
El febrer de 1872 fou nomenat
tinent d'alcalde d'Olot i per indicacions governamentals va renunciar al càrrec
tres mesos més tard. Junt amb el seu amic Josep Berga i Boix, es varen exiliar
a França amb motiu de la guerra carlina d'on retornaren el 1875. Recuperà el
seu càrrec polític a l'ajuntament de la seva ciutat des de juliol de 1881 fins
a mitjan 1883. Ocupà el càrrec de diputat provincial de Girona des del 3 de
gener de 1891 fins a la seva mort l'any 1894. Fundà el Centre Catalanista
d'Olot l'any 1887, assumint la presidència d'una sessió i una ponència de
la Primera Assemblea Catalanista de Manresa el març del 1892, en la
qual es van aprovar les Bases de Manresa per a la Constitució Regional
Catalana.
Vayreda va publicar articles
polítics en els setmanaris El Olotonense i L'Olotí —òrgans
del Centre Catalanista—, així com una llegenda popular anomenada L'Amor de
les tres taronges —L'Olotí, núm. 108-109 i 110 dels dies 12, 19 i 16 de
gener de 1890— que, segons explica, es va inspirar en el que comptava una
minyona de la seva família en les vetllades d'hivern. Aquí ja es pot observar
les idees polítiques que Vayreda tenia sobre el catalanisme conservador que
també es posen en manifest en el seu darrer manuscrit, Les Tres
Generacions, en que escriu:
…quan un personatge es llança pel camins desconeguts
sense tenir en compte els consells del avantpassats gairebé segur que
fracassarà [...] aquells que treballen amb santa fe per nostra verdadera
reconstitució, los quals lograran son fí si no se separen de lo bon camí emprès.
Aquesta obra va sortir editada l'any 1993 a Olot
conjuntament per la Fundació Pere Simon i els Llibres de Batet.
Obra
En els seus inicis es va dedicar a temàtica religiosa i
costumista, seguint el camí marcat per Josep Berga i Boix. És posteriorment
quan es dedicà al paisatge. Vayreda és l'autor d'esplèndids paisatges de les
fagedes o sotabosc d'aiguamolls dels voltants d'Olot, d'escenes rurals
interpretades amb un estil molt àgil, semiimpressionista, tenyides sempre d'un
gran lirisme. Presenten un to ambiental on es reflecteix el contrallum gràcies
a les pinzellades transparents que era capaç d'imprimir amb veritable realisme.
El pintor va utilitzar tres tipus de formats en els seus paisatges que van des
de les grans teles fins a petites notes, tot i que la mida mitjana fou la que
més va elaborar.
Als seus paisatges d'Olot es mostra com una espècie de Camille Corot català, especialment en la serenitat i la fase preimpressionista que mostren els seus paisatges, especialment després d'haver conegut l'Escola de Barbizon. Predominen els marrons, ocres, verds i tons terra i la tècnica de pinzellades ràpides i esbossades on la natura és la protagonista principal. Cap al final de la seva darrera etapa, les figures humanes cada vegada s'allunyen més del primer pla. La seva pintura va influenciar la següent generació de pintors, entre els quals cal destacar Santiago Rusiñol, Eliseu Meifrèn o Joaquim Mir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada