RESUM: La bateria de costa del puig de Molí de Vent, un promontori
situat en un lloc estratègic de l’antic municipi de Sant Joan de Palamós, es construí
el 1936 durant la Guerra Civil. L’objectiu era protegir la badia i el port de
Palamós contra els atacs marítims. A questa bateria de costa la componen dos emplaçaments
de canons en bateria, un búnquer de direcció de tir i dos polvorins
subterranis.
Des de començament de la Guerra Civil es tingué en
consideració la defensa dels ports de la Costa Brava, perquè es consideraven
aquests enclavaments punts nodals importants en el comerç de mercaderies, matèries
primeres i comestibles, i per la proximitat als ports francesos de la
Mediterrània. La planificació de la construcció i l’execució de trinxeres, búnquers,
bateries de costa i canons antiaeris es decidí de manera immediata als ports de
Sant Feliu de Guíxols, Palamós i Roses. La bateria de costa del puig Molí de
Vent serví principalment per defensar el port i la badia de Palamós. L’objectiu
d’aquesta bateria era mantenir els vaixells enemics a una distància segura de
la població, al mateix temps que prevenia el canoneig del port i les seves
instal·lacions vitals. Per protegir Palamós d’una invasió marítima per tropes
de desembarcament s’instal·laren tres línies de defensa consecutives. A la
platja es construïren trinxeres, i búnquers per al foc lateral. La primera
línia de búnquers formava part del primer esglaó. Després, terra endins, hi
havia una zona lliure de tropes de 500 m. El segon esglaó estava darrera d’aquesta
zona, al pendent dels turons, era la línia principal de defensa, i estava
format per trinxeres amb banqueta de foc, forats de metralladores, pous de morters
i per una línia de búnquers per a foc directe i lateral. Tot seguit i cap a
l’interior hi havia una altra zona lliure de tropes. Finalment, la tercera
línia de defensa, la més endarrerida, era una línia de suport que consistia en
posicions per a artilleria lleugera a l’aire lliure i trinxeres confrontants
per a la defensa pròxima als canons. Queden poques restes de la primera línia
de defensa de la badia de Palamós. Les trinxeres es taparen i/o desaparegueren
per l’erosió. Els búnquers s’ensorraren o estan parcialment o completament
desapareguts. Als voltants de Torre Valentina, a Sant Antoni de Calonge,
existeix encara un búnquer representatiu, connectat amb un parapet, que
consisteix en una galeria de formigó amb espitlleres per a foc de fusell. De la
segona línia de defensa queden a Palamós encara dos búnquers i una trinxera
excavada en roca viva. Aquestes defenses estan situades a 35 m per sobre del
nivell del mar, entre el camí ral a l’altura del pla de Gorgoll i el puig d’en
Xifre. Formen una posició juntament amb els dos búnquers del territori de
Calonge, que estan situats a la zona de Can Crònics. En altres llocs es poden
trobar vestigis escassos: trinxeres a cap Gros, un pou de morter desgastat prop
de la via verda cap a Castell, una trinxera en zig-zag al costat del camí
asfaltat fins a la platja de Castell. No s’han trobat restes determinants dels
emplaçaments per a artilleria al costat del far i a cap Gros. La tercera línia
de defensa consisteix principalment en posicions per a l’artilleria de camp, amb
afust de rodes en un pou obert i trinxeres adjacents. Aquestes posicions, quan
era necessari, es reforçaven amb troncs i trenat de fusta. Després de setanta
anys no queda gairebé res d’aquests vestigis. Independentment de les línies de
defensa, hi havia un sistema de vigilància de la mar contra vaixells de guerra
enemics i contra una invasió de tropes de desembarcament. Per això, aquesta
vigilància es feia des d’un assentament elevat i dominant. L’observació de la
Badia de Palamós es feia des del far i el Molí de Vent. La vigilància de la
costa nord i de llevant del municipi de Palamós es feia des de l’observatori
del cim del cap Gros. En aquest lloc, encara es conserva una construcció amb
dues estances, una d ’elles està en estat de ruïna. Des del sostre pla de
l’edifici es feien els albiraments, amb una vista panoràmica única. L’edifici
encara té vestigis de les línies de comunicació. En l’estança principal hi ha
unes pintures murals interessants, possiblement de l’època, que mereixen ser
preservades. També existeix un assentament d’observació a l’interior de les
ruïnes del poblat ibèric de Castell. En aquest cim recentment s’ha realitzat una
excavació arqueològica que ha permès localitzar les restes d’una posició enquadrada
amb dos esglaons i un nínxol, excavat a la roca viva. Es tracta d ’un lloc d
’observació auxiliar amb una vista a la mar de 180°, des del cap de Planes fins
al cap Gros. No queden restes de la coberta que protegia els ocupants contra
els elements climatològics, ni tampoc el camuflatge contra l’observació des de
l’aire. També en el poblat Castell, en el pendent oest del pujol, existeix un
refugi amb un sostre inclinat de formigó protegit dels trets des de la mar i un
tros de cam í que condueix a aquest refugi. La bateria de costa del puig del
Molí de Vent està situada en un pujol al sud-est del nucli antic de Sant Joan
de Palamós, a 57 m per sobre del nivell del mar. El Molí de Vent no formava
part de les tres línies de defensa, funcionava de manera independent. Durant la
Guerra del Francès, aquest pujol va ser atacat i conquerit per la Infanteria
Lleugera Francesa, que després va utilitzar aquesta posició per llançar la seva
ofensiva contra les fortificacions de Palamós. Des del cim d ’aquest pujol s’obté
una vista panoràmica de la major part de la Badia de Palamós, i des de la seva
part oriental es poden veure, també, les illes Formigues. Els canons que es van
instal·lar el 1936 tenien per objectiu la defensa de la Badia de Palamós i no
la protecció d’aquestes illes i els seus voltants. L’entrada a la bateria de
costa es feia per un camí militar, situat al vessant del pujol, que enllaçava
amb el Camí Vell de la Fosca. Al costat del camí militar, hi havia un lloc de
guàrdia, derrocat no fa molt temps. El camí militar acabava en una plataforma
situada a l’entrada dels magatzems de municions, darrere del búnquer de la
direcció de foc i les posicions dels canons. El cam í actual fins a la bateria
segueix més o menys el abalisament de l’antic camí militar. Des de la zona
excavada situada entre les portes que donen accés a les galeries subterrànies
encara existents, lloc on s’havia localitzat l’edifici de lloc de guàrdia, surt
un camí de ronda. Aquest camí s’utilitzava per fer les rondes de guàrdia per a
la protecció de la bateria. Durant la Guerra Civil, al cim d’aquest pujol no hi
havia vegetació, llevat d’algunes atzavares i cactus, i al pendent del turó només
hi havia una vegetació natural escassa d’arbustos i maquis. Al cim del pujol es
van situar dos canons, fabricats especialment per a la defensa de costa per la
fosa de canons de Trubia (a 29 km d ’Oviedo, a Astúries). Es tractava d
’Artilleria de Costa sistema Ordónez: canó H.I. H.E (ferro entubat) amb un
calibre5 de 15 cm. Aquests canons es posaren en pous oberts per a la defensa de
Barcelona i del seu port. Dos d ’aquests canons van ser desmuntats i
transferits a Palamós. Altres conjunts similars van ser muntats a Blanes i a
Montgat. Aquest tipus de canó no era “material reglamentari” el 1936, era “material
fora de servei incorporat a la campanya”, perquè ja era obsolet per a la seva
instal·lació. Durant la Guerra Civil, i davant l’escassetat d’artilleria,
aquests canons es van usar de nou. Així es van recuperar de parcs d’artilleria,
arsenals i muntatges en fortaleses. No obstant això, el seu valor militar no
era suficient per a la bel·ligerància moderna. Es tractava d ’un canó model de
1885 amb les característiques següents: 5,1 m de llarg, 6.330 kg de pes i amb
un tub de canó amb 28 ratlles. El canó va ser muntat en afust alt. El pes de la
curenya era de 980 kg, el del m arc era de 3.130 kg i el pes de la base, amb
carrils inclosos, era de 2.400 kg. La seva posició del gir era davanter.
L’altura de l’eix dels monyons era de 2,19 m i l’altura del m arc era de 4 m.
La seva posició en altura (sector de tir vertical: -6° fins a + 2 3 ° ) es
realitzava mitjançant direcció m anual a partir d’una plataforma de planxa de
ferro a la dreta del canó. El servent arribava a la plataforma per u n a escala
de metall que estava enganxada a l’afust del canó. La seva posició en amplària
(sector de tir horitzontal: 160°) es feia des de darrere de l’afust del canó.
Hi havia la possibilitat de disparar dos tipus de granades: una granada
ordinària amb un pes de 42 kg i una granada perforant amb un pes de 51.2 kg. La
càrrega de projecció tènia un pes de 16,5 kg. La velocitat inicial del
projectil llançat era 510 m/sec. Per això, s ’obtenia una perforació en u n a
planxa de ferro de 254 mm a una distància de 1.000 m. L’abast màxim del
projectil era 9.020 m. Cada canó es va instal·lar en barbeta , un pou circular
amb un sòl i parets gruixudes de formigó armat per poder tirar sobre
l’espatller. Aquest pou quedava obert a la part de darrere. Aquest tipus de
localització evitava a l’equip de maneig del canó el risc de ser tocat per
fragmentacions de metall i formigó per foc de contrabateria. El canó
l’accionaven sis artillers i un comandant de la peça. El personal de maneig no
estava protegit contra el foc enemic. Els dos canons van ser col·locats l’un al
costat de l’altre, separats per una excavació amb parets, per on van ser
traslladats, en peces, fins a la seva posició definitiva. Van ser transportats
per cavalls de tir o tractors: per aquest motiu, el pendent fins al cim del
pujol havia de ser el menys inclinat possible. A la dreta i a l’esquerra de
l’excavació, les parets estan construïdes en formigó, no sobresurten del glacis
de la bateria. Als dos costats del formigó està gravada la inscripció 2 P. Al
final de les parets laterals de les bateries a cada costat hi ha un nínxol. Un
serveix per emmagatzemar una quantitat limitada de projectils i l’altre per a
la mateixa quantitat de càrregues de projecció. Aquesta petita quantitat de
projectils i càrregues era necessària al mateix lloc per ajustar la distància
de tir del canó el més ràpidament possible. Abans d’esgotar-se aquest estoc,
les granades i càrregues de projecció havien de reposar-se des dels magatzems
subterranis. En aquesta bateria, la provisió dels canons havia d ’executar-se
possiblement durant el contrafoc enemic. A la placa del sòl hi ha fos el suport
de l’afust i el carril de direcció del canó, per assegurar l’estabilitat del
canó.
Al cim del pujol, darrera de les bateries, hi ha el búnquer
de direcció i control de tir. El búnquer es va construir amb parets gruixudes
de formigó armat i de forma arrodonida a la part frontal superior, per poder
rebotar els projectils entrants. L’entrada del búnquer està per sota, al costat
dret. L’estança superior està proveïda d’una ranura amb una vista panoràmica a
l’exterior de 160°. En aquest lloc se situava el telèmetre òptic. Aquí es feia
l’observació i el mesurament de la distància fins a l’objectiu. Normalment, la
ranura estava tancada amb porticons de ferro galvanitzat. Els porticons solien
estar afermats amb ganxos al sostre i es lliscaven per la part inferior en una
corredissa. Això era per contrarestar el corrent i la corrosió, ja que l’òptica
era precisa i sensible. Per sota, en una altra estança es feia el càlcul i la
transmissió de les dades de tir per a la seva aplicació en els canons. A la
façana posterior, el búnquer té troneres per a la llum i la ventilació natural.
Aquestes obertures es podien blindar amb porticons en ferro galvanitzat. Les
dues obertures laterals estaven protegides per orellons. Entre el costat oest
del búnquer de direcció de tir i la bateria dreta hi ha una escala de formigó
per on es pot arribar a la plataforma i seguidament als glacis de la bateria.
En la part posterior del búnquer de direcció de tir hi ha un terraplè. A
continuació, a la part nord d ’aquest terraplè, trobem una excavació per la
qual s’accedeix als corredors que porten als polvorins. En aquest lloc d’accés,
originàriament es localitzava un edifici de construcció simple no prevista a
prova de bomba, amb dues obertures a l’oest, una porta i una finestra. Aquest
edifici era utilitzat pels soldats per a la manipulació de material dels
polvorins, i era, també, el punt d’inici i fi del camí de ronda. A un costat de
l’excavació està l’entrada a la xarxa sud de galeries, que condueixen a un pou.
Aquest pou, fet en obra de paleta, podia estar proveït d’un elevador amb un
sistema de muntacàrregues per facilitar l’entrada i sortida de material pesat
al polvorí. Aquest mecanisme consistia en un cable, un tirant m anual i una
caixa per al transport de municions. A la part superior d’aquesta entrada sud,
hi ha una indicació amb una inscripció, feta pels constructors, i que ara es
troba parcialment esborrada. Probablement, es va manipular intencionadament en
el moment de l’abandó de la bateria, al gener de 1939, perquè resultés
il·legible. La bateria la van construir soldats del destacament de Palamós de
la Unitat de Roses, del Sector Girona de l’Artilleria de Costa de l’Exèrcit de
l’Est. A l’altre costat de l’excavació se situa l’entrada a la xarxa nord de
galeries, que condueixen a una altra excavació situada al vessant nord del
pujol. A la part superior d ’aquesta entrada hi ha u n a inscripció similar a
l’anterior, també molt deteriorada. Les dues xarxes de galeries estan tancades
per portes que s’obren cap a l’exterior i que estan fixades a la part externa.
Aquestes portes servien per regular la ventilació i mantenir seca la munició
emmagatzemada. Les entrades als polvorins es podien
tancar amb una barra clavada a la paret lateral de les portes.
Els accessos a la xarxa de túnels es van realitzar amb maons
i enllacen amb les galeries excavades a la roca. A l’interior de les galeries,
als llocs on la roca no era estable, l’obra es va reforçar amb obra de paleta.
En algunes parts
d’aquestes galeries es va estrènyer el passadís de manera
que només podia passar una persona. Això segurament es va fer amb la intenció d’obtenir
una millor protecció davant el perill d’esfondraments provocats pels bombardejos.
A diferència del que és habitual a les galeries dels polvorins d ’aquest tipus,
no hi ha cunetes a terra, que normalment servien per evacuar l’aigua infiltrada
o produïda per la condensació. Les municions es trobaven als magatzems situats
en la meitat de la xarxa de galeries. Per evitar la deterioració de les
municions, aquestes estaven contínuament emmagatzemades en sec. Els projectils
i les càrregues de projecció s’emmagatzemaven per separat. Els projectils
pesats s ’obstaculitzen pel pou, amb accés a l’exterior, i seguidament es
transportaven als corresponents magatzems. A les galeries trobem nínxols o armers
que servien per guardar petites eines. En la mesura del possible, els equips
dels soldats es quedaven a l’exterior, per evitar la formació d’espurnes als
voltants dels magatzems de municions. Per aquesta mateixa raó, les flames de
les llanternes que servien per a la il·luminació subterrània es protegien amb
vidre. Les sabates amb guarnició de ferro llavors estaven prohibides. Durant la
Guerra Civil, Palamós va ser bombardejada per vaixells de guerra franquistes,
els moderns creuers Baleares i Canarias, els creuers auxiliars13 Mar Negro i
Mar Cantàbrico, i per uns destructors. Les línies marítim es entre França i
Barcelona estaven, de vegades, també vigilades pel creuer franquista
Almirante Cervera. El 1 7 de novembre de 1 936, Palamós
va patir els seus primers bombardejos des de mar. El creuer Canarias va atacar
un vaixell de càrrega de la Societat Cros de 4.000 tones, que es trobava
refugiat al port de Palamós. Després de quatre trets, el vaixell es va enfonsar
al port. A primers de desembre de 1936 es va començar amb la instal·lació de la
bateria de costa al puig del Molí de Vent. Per aquest motiu, van arribar a
Palamós un centenar de soldats de l’Artilleria de Costa de l’Exèrcit de l’Est,
que es van allotjar a l’hotel Rocafosca, situat no gaire lluny de la bateria. A
més dels treballs al Molí de Vent, també s’encarregaven de la instal·lació de
canons mòbils portats d’altres llocs pels mateixos soldats i situats en pous
oberts a llocs claus del municipi. La població local, que no podia accedir a la
bateria, desconeixia els treballs que es realitzaven, i per aquest motiu
circulaven molts rumors sense cap fonament a Palamós i els seus voltants. El 8
de m arç de 1937, la bateria va ser bombardejada des de l’aire. Algunes bombes
van caure als seus voltants, al Camí a la Fosca, no van explotar i després, al
mateix lloc, serien desactivades si era necessari i/o possible, i seguidament
fetes explotar. El 3 de juny de 1937, la bateria de costa de Palamós i els
canons del puig de les Bateries de Sant Feliu de Guíxols van disparar alguns
projectils al lloc on sospitaven que hi havia un submarí franquista. El 4 de
juny de 1937 van instal·lar al creuer Baleares canons de 203 mm en un muntatge
doble a la torre d ’artilleria número 4. Immediatament, el creuer va començar una
croada al llarg de la costa catalana per comprovar l’abast dels seus nous
canons. El 7 de juny de 1937, al port de Palamós, el petrolier Campero va rebre
l’impacte dels projectils dels nous canons i dels canons de l’artilleria
secundària. El petrolier ja estava avariat per un torpede. En la mateixa acció,
un vaixell de vela motoritzat va ser bombardejat i enfonsat. El 8 de juny de 1937,
un altre cop al port, el Campero va ser bombardejat, provocant una lleugera
avaria al pont. El 24 de juny de 1937, el petrolier avariat va sortir de
Palamós en direcció a Marsella (França). Durant la nit del 24 al 25 de juny, el
creuer Baleares va disparar quatre projectils de 203 mm (amb un pes de 11 6 kg)
i catorze de 120 mm (amb un pes de 22 kg) a Palamós. La bateria del puig del
Molí de Vent va respondre a aquest atac. El 3 de juliol de 1 937, el creuer
Baleares va llançar contra Palamós vuit projectils de 203 mm (amb càrrega
reduïda), i trenta-dues de 120 mm. Aquest atac no va provocar gaires danys a la
població. La bateria de costa del puig del Molí de Vent no va contestar més el
foc enemic. Els bucs enemics estaven artillats amb els moderns canons anglesos
Vickers. La seva artilleria principal de 203 mm (vuit canons en quatre torres
dobles) tenien un abast màxim de 30 km i, a més, era realment eficaç. Els
canons de les bateries secundàries dels creuers tenien un abast màxim de 16 km.
La bateria de costa Ordónez només tenia un abast màxim de 9 km. Per això, els
creuers franquistes quedaven prudentment fora de l’abast dels canons de la
defensa de la costa durant els seus bombardejos. L’octubre de 1937 es va instal·lar
una bateria antiaèria a la pedrera del port. Aquesta defensa no va poder evitar
que l’aviació franquista bombardegés greument Palamós. El 28 de desembre de
1937, l’estació del Tren Petit de Palamós va ser destruïda per complet pel foc
de canons del creuer auxiliar Mar Cantàbrico. Anteriorment, el 8 de març 1937,
aquest vaixell de càrrega havia estat capturat pel creuer Canarias, a
Santander. A Ferrol (la Corunya), el Mar Cantàbrico va ser equipat amb quatre
canons Vickers de 152 mm. Aquests canons van ser desmuntats de la bateries de
costa eliminades, Cam pelo i Monticano, de la base naval de Ferrol a la costa
Gallega. El Mar Cantàbrico es va pintar amb un esquema de camuflatge molt
especial que li va valer el sobrenom del Gall Dindi Real.
El 23 de gener de 1938, Palamós i Sant Feliu de Guíxols
van ser canonejades durant el pas del creuer Baleares i els dos destructors
Velasco Ceuta (4 x 120 mm canons) i Velasco Melilla (4 x 120 mm canons). Només
es van tirar tres salves a causa de la mala visibilitat. La nit del 27 al 28 de
gener de 1939, Palamós va ser bombardejada pel creuer auxiliar franquista Mar
Negro, un vaixell de càrrega de 6.600 tones, que va ser modificat a Bilbao. A
Ferrol, el Mar Negro va ser armat amb quatre peces d’artilleria Vickers de 152
m m , canons que van ser desartillats de les bateries del Costa Priorino i
Prior Norte de la base naval de Ferrol a la costa gallega. El Mar Negro va
llançar quatre salves dirigides a un vaixell de càrrega anglès de 6.000 tones,
conegut com Orange, que es va enfonsar. El foc de canons va afectar també
diversos edificis portuaris del moll de Palamós. A partir de les 8,30 h, com a
resposta als trets del creuer auxiliar, la bateria del Molí de Vent va obrir
foc, però no el va tocar.
Un impacte al Mar Negro, vaixell no cuirassat, podia
provocar resultats desastrosos. El Mar Negro va respondre amb una salva en
direcció a la bateria. Posteriorment, el Mar Negro continuaria navegant pels
voltants de Palamós fins al 4 de febrer de 1939, creuant per bloquejar les comunicacions
per mar durant la retirada. Els primers dies de febrer de 1939, la bateria de
costa del Molí de Vent es va inhabilitar, convertint-se en un lloc fora de
servei, amb els canons inutilitzats, i seguidament es va abandonar. El municipi
de Palamós, amb l’ajuda del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya
i la informació especialitzada aportada pel Centre Flamenc de Fortificacions
Simon Stevin
d’Anvers (Bèlgica), ha dut a terme iniciatives per
preservar aquest pujol únic amb u n a vista meravellosa a la badia de Palamós.
Tot el jaciment ha estat netejat, clos i forma part d’un parc urbà. Ara, s’hauria
de mirar més enllà per planificar un ús adequat per al búnquer de direcció de
tir i les barbetes, amb la intenció de posar en valor aquest patrimoni històric
per a les futures generacions.
*********************************************
