MEMORIAL DEMOCRÀTIC - ESPAIS DE MEMÒRIA
MARCELINO BEGUERÍA AGÓN (1914-1999)
TONA - OSONA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Va néixer el 31 de gener del 1914
a Uncastillo i la seva mare, Cándida Agón, en morir el seu marit, Juan
Beguería, com a conseqüència de l'epidèmia de tifus que va assolar el país, va
decidir traslladar-se a Barcelona amb les seves tres filles i Marcelino, quan
aquest tenia quatre anys. La família es va integrar plenament a la vida de la
capital catalana i és allà on Marcel·lí es va formar i va obtenir el títol de
gravador al col·legi de Sant Josep de la Muntanya. Un ofici que li va permetre
desenvolupar la feina professional -segons ens ha explicat Carmen Sardá, la
seva dona- en alguna de les revistes de l'època. En esclatar la Guerra
d'Espanya, Marcel·lí va estar allistat a la 117a Brigada que formava part de la
43a Divisió. Posteriorment es va allistar a Sabadell a les companyies
d'esquiadors. Amb la Retirada es va exiliar a França el febrer de 1939 i,
després de passar per diversos camps del sud de França, es va allistar a la 32a
CTE que, a partir de finals de setembre de 1939, es trobava a Meurthe-et-Moselle,
ocupant-se els seus membres de la construcció de fortificacions defensives. Va
ser detingut pels alemanys el 21 de juny de 1940 i traslladat posteriorment al
stalag XVII A des d'on va ser deportat a Mauthausen, ingressant 7 d'abril de
1941 amb el núm. 4528. Al camp austríac va estar destinat a l'anomenat kommando
César, al capdavant del qual hi havia el deportat anarquista, d'origen
valencià, César Orquín. En anar i venir al camp central servia de contacte amb
l'organització comunista del camp central ja que es desplaçava setmanalment,
durant tot l'any 1942, per transportar les provisions, arribant a introduir un
sac ple d'espardenyes sense que se n'assabentés el cap del komman. Entre el 3 i
4 de maig de 1945 es va escapar al costat de dos espanyols més de la columna de
presoners que era traslladada cap al camp d'Ebensee, aprofitant una parada al
capvespre mentre es creuaven amb una unitat militar en retirada. Repatriat a
França es va instal·lar a Lézigan les Corbiàres (Aude) després de reunir-se amb
la seva dona Aurora Monreal, de Calaceit, amb qui havia tingut un fill durant
la Guerra. I encara que va tornar a Barcelona cap a l'any 1948, davant de la
manca d'oportunitats laborals, van decidir emigrar a Veneçuela, on s'havia
establert un germà d'Aurora. Allí va estar treballant durant una dècada en
diverses empreses gràfiques, fins a la mort de la seva dona a finals de la
dècada dels 50. Anys més tard va tornar a Espanya, va conèixer la que seria la
seva segona esposa Carmen Sardá, que és la persona que ens ha donat valuoses
informacions sobre Marcel·lí, contraient matrimoni el 1965, establint-se
definitivament a Barcelona l'any següent, amb residència al carrer Provença.
Marcel·lí, va col·laborar activament amb els fundadors de l'Amical, participant
en les seves activitats i, encara que no era gaire partidari de tornar al camp,
va viatjar a Mauthausen en el viatge organitzat el 1980 per celebrar el 35è
aniversari del seu alliberament, moment en què, des de l'entrada als garatges
explicava la seva arribada al recinte: Quan vaig arribar a aquest camp, vam
entrar per aquest lloc. Em trobava moralment enfonsat i quan vam arribar a
aquest punt, vaig sentir una veu que em deia molt sota “noi no t'acullis”. Aquestes
paraules em van servir per tornar-me la confiança i la moral. Qui m'ho havia de
dir, era Joan Tarragó (….) moltes vegades havies d'agafar un company, ja mort,
ia l'hora de passar a punt posar-lo al teu costat a la fila, amb la gorra
treta. Quan acabaves el tornaves a deixar a terra. Això s'havia de fer mentre
no era donat de baixa i traslladat al crematori. Segons ens va explicar Carme
Sardà, Marcelino era un home de poques paraules el caràcter de les quals va
quedar afectat per la seva experiència al camp. Tothom que va sortir viu de
Mauthausen va quedar tocat per l'experiència. Explicava molt poc del que havia
passat al camp, no li agradava recordar què havia passat allà. Explicava alguna
vegada alguna anècdota la que més el vaig sentir era quan un dels SS li va fer
cavar amb les mans un petit estany per a uns ànecs que tenia i com se'n reia
mentre treia la terra i el fang…També parlava de la relació que havia tingut
amb algun company. Deia que Mariano Constante, més jove i amic seu, va salvar
la vida gràcies a l'ajuda que va rebre dels seus companys grans. I va mantenir
molta amistat amb José María Aguirre, amb qui es va escapar al final.
A la capital catalana va
treballar en una empresa gràfica ubicada al districte de Sant Andreu, però a
principis de la dècada dels 70, del segle passat, estava desocupat, buscant
feina i va aconseguir entrar com a bedel al diari “La Vanguardia”, gràcies a
les gestions realitzades per la seva dona ja que, al principi, havia estat
rebutjat com a gravador a causa. Va romandre en aquest lloc de treball, on va
ser molt ben valorat per l'empresa, fins a la seva jubilació el 1980.
Posteriorment el matrimoni es va traslladar a la població de Tona on Marcelino
va morir el 22 d'agost de 1999.
****************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://www.youtube.com/watch?v=O4dR42eehKI&list=PLRox57axYYj0DEH3DTbTU0ECNlCktf-ZE&index=13
https://banc.memoria.gencat.cat/ca/results/espais_memoria/119
https://banc.memoria.gencat.cat/ca/results/deportats/2508
https://connombreyapellidos.es/victima/begueria-agon-marcelino/
****************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada