Isidre Macau el publicà el 1934 amb una primera planta i una fotografia i l'anomenà Dolmen de la Burnaua o Barraca d'en Rabert. August Panyella i Miquel Tarradell l'excavaren el juliol/agost de l'any 1942 i el publicaren l'any 1943 amb una nova planta. Miquel Cura i Anna Maria Ferran el publicaren l'any 1970, amb noves planimetries i dibuixos dels principals materials coneguts fins aleshores. El monument va perdre una part del corredor al urbanitzar-se. El 1983 una neteja feta vora la primera llosa lateral nord va originar que aquesta caigués i també les lloses de la coberta. Es va restaurar el mateix any amb un lleu desplaçament de les lloses respecte l'original. El GESEART va publicar aquests aspectes el 1987, i el descrigué novament amb una fitxai fotografia el 1988. Josep Tarrús el 1991 el cità com exemple de relació habitat-necròpolis, referint-se a Ca n'Isach. El 1992 Josep Tarrús i J.Chinchilla el citen amb una fotografia anterior al 1983. Finalment l'Ajuntament de Pau amb la subvenció de la Comunitat Europea (FEDER), canalitzada pel DARP, construeix els murs de tanca i contenció, escala d'accés i delimitació de l'entorn, treballs supervisats pel GESEART.
Arquitectura:
Un sepulcre de corredor de cambra trapezoidal construït amb gneis local i passadís actualment no visible. Probablement hi devia haber una corredor de murs de pedra seca o de lloses. Del túmul artificial que el cobria no en queda cap senyal visible. Devia ser circular, al voltant del sepulcre. L'entrada és orientada al sud-oest, 210º+/-5º.
Materials arqueològics:
Panyella i Tarradell localitzen en l'excavació de l'any 1942 petits fragmens ceràmics de vasos amb decoració campaniforme i altres de llisos. M.Cura i R.Vilardell publiquen posteriorment fragments ceràmics trobats vora el dolmen.
Cronologia:
Pel tipus arquitectònic -cambra trapezoidal- caldria situar la seva construcció vers la meitat/finals del IV mil·leni a.C.
Aquest dolmen es troba en el paratge conegut ja des d’antic com La Burnaua. Es tracta d’un sepulcre de corredor fet amb grans lloses de granit de la zona. Es conserven les sis lloses verticals que fan de parets de la cambra i les dues de la coberta. Tant el túmul com el passadís que donava accés de la cambra van quedar malmesos per la construcció del carrer.
La tomba megalítica, molt propera a la Font d’En Vilà, va ser descoberta pel mestre del poble, Isidre Macau, l’any 1934. Poc després s’hi feren treballs arqueològics amb els que es recuperaren diversos fragments de ceràmica feta a mà. Alguns són trossos de vasos campaniformes, decorats amb línies incises i amb l’estil que s’anomena marítim-cordat, que consisteix en bandes de decoració puntejada delimitades per d’altres fetes deixant l’empremta d’una corda sobre l’argila, mentre aquesta encara és fresca.
Cal destacar que en cap dels dolmens d’aquest territori s’han trobat restes humanes ja que l’acidesa del sòl les ha fet desaparèixer però per exemples d’altres llocs podem saber que eren enterraments col·lectius. Els dolmens acolliren les restes funeràries de diverses generacions de les comunitats prehistòriques de la zona.
Cronologies:
Des de Neolític Mig-Recent (
-3500 / -2500 )
Descripció:
Es tracta d'un sepulcre de
corredor del neolític mig, que fou visitat per Pere Bosch-Gimpera i Lluís
Pericot l'estiu de l'any 1932. Però va ser Isidre Macau el primer que en va
publicar una planta i una fotografia, l'any 1934. La primera excavació
arqueològica es realitzà l'any 1942 sota la direcció d'August Panyella i Miquel
Tarradell i permeté documentar diversos fragments de ceràmica campaniforme.
Isidre Macau, Miquel Cura i Josep Alsina donen notícies de la troballa de
destrals de pedra a prop del dolmen.
La barraca d'en Rabert és un sepulcre de corredor, amb cambra
subcircular curta i passadís estret, amb sis lloses conservades i dues
cobertes. No consta que hi hagués restes d'enllosat. Les dimensions internes de
la cambra són 2,7 m de longitud, 2,2 m d'amplada, 2,1 m d'alçada. No es
conserva cap resta del túmul, però seria circular amb un diàmetre aproximat
d'uns 9 o 10 m.
Els materials exhumats durant l'excavació només indiquen una
ocupació durant el calcolític (Vas Campaniforme). Però a partir del seu tipus
arquitectònic, Tarrús (2002) el situa cronològicament a la primera fase dels
sepulcres de corredor de l'Alt Empordà-Rosselló, és a dir, de la primera meitat
del IV mil·lenni aC.
Pel que fa al seu estat de conservació és bo atès que el 1983
va estar restaurat i condicionat el seu accés.
Altres enllaços amb informació:
https://www.visitapau.cat/es/2015/04/13/barraca-den-rabert/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada