Blogs - pàgines - vincles

dilluns, 18 d’octubre del 2021

CASTELL D'ESPONELLÀ

ESPONELLÀ - EL PLA DE L'ESTANY

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 


Castell d’Esponellà segle XI – XVII 

Castell medieval, dins dels termes de l’antic comtat de Besalú, construït damunt un turó rocós, sobre el marge dret del riu Fluvià, prop d’una important via que comunicava la plana empordanesa amb les terres altes del Ripollès i la Cerdanya. Des del seu emplaçament privilegiat dominava tot el pla d’Esponellài l’entrada al Pla de Banyoles.

L’ estructura del castell és el resultat de successives reformes i ampliacions, que han modificat la seva forma original, de la qual només en queden alguns indicis a la zona més propera a l’entrada i al cos central.

Actualment presenta un perímetre emmurallat de forma triangular, ben atalussat, al qual s’accedia a través de la torre semicircular situada a l’extrem sud,-est del castell. Per entrar calia salvar el fossat exterior per un pont i, un cop passada la torre, entrar al recinte interior, travessant un altre pont. L’extrem nord-oest del castell estava també fortament defensat per una torre quadrada. 

La part noble de l’edifici es trobava al centre, on hi havia diverses estances, entre les que destaca la sala central, de majors dimensions. Cal observar, també, l’existència de dues cisternes que recollien les aigües pluvials. 

Es té notícia, l’any 1495, de l’existència d’una capella dedicada a la Mare de Déu de l’Esperança, en la qual s’hi va deixar de dir missa el 1647, després de l’assassinat del rector d’Esponellà allà mateix. 

En origen, fou una torre de vigilància i de control de la zona, propietat dels senyors de Creixell. No serà fins l’any 1250 quan el rei Jaume I atorgarà llicència a la família Parera per a construir en el lloc una fortalesa, el domini de la qual era dels senyors de Vilademuls.

Uns anys més tard, el 1381, ara per gràcia del rei Pere III, el castell esdevindrà termenat, és a dir, disposarà de terme jurisdiccional, facultat que s’atorgarà al metge del rei Guillem de Coltaller.

Al llarg dels segles, matrimonis, herències i vendes faran que el castell passi de mà en mà de barons i famílies nobles, que no sempre residiran, fent-se’n càrrec majordoms i treballadors. La seva ruïna esdevindrà al segle XVIII, quan serà totalment abandonat.






Enllaç amb informació:

Descripció:

Aquesta fortalesa està molt malmesa, només en resten alguns paraments de pedra. Aquests murs formen dos recintes: un primer de forma triangular, que dataria del segle XIII, el qual fou ampliat al segle XIV cap al sud, mitjançant un terraplenat del terreny. Al nord-oest, la part més elevada i potser la més antiga, hi ha una gran torre quadrada amb paviment de còdols. Es conserven trams de muralla amb espitlleres. A la banda de la torre quadrada es pot observar que el mur folrava el terreny natural, la qual cosa sembla indicar que el castell es bastí rebaixant el terreny.

Prop del castell hi havia la capella que devia donar servei espiritual al seus estadants, dedicada a la Mare de Déu de l'Esperança. Les restes d'aquesta capella, probablement, es corresponen amb unes ruïnes encara visibles a l'est de la fortificació, just al davant de la seva porta d'entrada principal. Aquesta capella externa s'enderrocà al segle XV per tal de bastir una barbacana que protegia la fortificació (la capella es troba en la línia directa de tir de la seva tronera). Aquesta barbacana és una construcció semicircular, que presenta evidències d'un petit camí de ronda a la part superior del mur, cosa que demostra que es tractava d'una estructura descoberta. L'accés al castell es feia per un petit pont d'obra que encara es conserva.

Així mateix, es conserva una gran cisterna de planta rectangular que recollia les aigües pluvials. Existeix, a la zona oest, una altra cisterna més petita, que és de construcció posterior, de l'època que el castell funcionava com a masia.

Les excavacions de l'any 2000 varen deixar al descobert les restes de dues habitacions de l'extrem nord-est del castell. Es va poder constatar que, antigament, havien format una única cambra, amb una funció senyorial, ja que tenia un magnífic terra de travertí, ara en molt mal estat per la total manca de protecció des que es va excavar. El buidatge de la cisterna més petita va permetre recuperar dos capitells amb decoració floral, que es poden datar al segle XIV. També es varen trobar restes de plafons de guix, que segurament decoraven el sostre de les habitacions principals cap al segle XVI. Tot això permet suposar que el conjunt també va funcionar com a residència senyorial, si més no en alguna etapa de la seva història.

Notícies històriques:

La primera referència a l'església parroquial data de l'any 925 a la vila d'Esponellà (Villa Spondiliano), dins del comtat de Besalú. Al segle XII el locatiu apareix com a cognom. Malgrat aquestes referències, no hi ha mencions explícites a una fortalesa en aquest indret que permetin conèixer els seus orígens. S'ha parlat de l'existència d'una petita fortificació, durant el segle XI, de la qual eren castlans els Creixell de Borrassà. Posteriorment, el castell passà a ser controlat per la família Palera (segles XII i XIII). A principis del segle XIV aquesta fortalesa era propietat de la família Rocabertí.

El 1381 el rei Pere el Cerimoniós erigí el lloc d'Esponellà com a castell termenat i el vengué a Guillem de Collteller, metge reial. El castell presenta senyals evidents d'haver estat objecte d'una reforma general a finals del segle XIV, tot i que l'escassa documentació coneguda no ho esmenta. En aquest moment, s'amplia el recinte cap al sud, mitjançant la construcció de diverses terrasses. Així mateix, es basteix un fossat i es reforça el mur oest amb una obra que el folrava. L'estructura general del castell, durant aquest període, devia ser força similar a l'actual.

Aquest castell, segurament, degué patir els efectes dels terribles terratrèmols dels anys vint del segle XV, tal i com indiquen alguns elements en les restes del monument. Durant aquest segle la importància estratègica d'aquest castell no minvà: està situat en una cruïlla de comunicacions entre el Pla de l'Estany i l'Empordà, alhora que domina tota una plana.

L'any 1468 els castell fou lliurat pel rei Joan d'Anjou al senyor provençal Folc d'Agoult, en el context de la Guerra dels Remences. Segurament, pot datar d'aquest període la construcció d'una barbacana de planta semicircular, que defensava l'accés al castell, que es feia per un petit pont d'obra.

Més endavant, la fortificació va perdre el seu valor estratègic i militar i es va destinar a l'explotació del territori. Així, es va adaptar internament per tal d'utilitzar-lo per a tasques agrícoles. El culte a la capella de la Mare de Déu de l'Esperança es va mantenir fins l'any 1657, quan la mort violenta del capellà de la vila mentre hi feia missa dugué al seu abandó. Les dades arqueològiques indiquen que el castell també fou abandonat en aquesta mateixa època.

Des del seu abandó es va convertir en una mena de pedrera on els habitants de la zona s'abastien per construir les seves cases i masos. La restauració del castell es va iniciar a finals dels anys noranta, a iniciativa de l'Ajuntament d'Esponellà. S'han realitzat diversos camps de treball per a joves, que han desbrossat i netejat el terreny. També s'hi han realitzat campanyes arqueològiques als anys 1999 i 2000 , 2012 i 2013.

A finals dels anys noranta es va fer una neteja per facilitar l'accés, que va suposar la pèrdua d'un important volum d'informació històrica, en efectuar-se sense cap mena de control arqueològic ni tècnic. Un altre problema afegit és que, en no consolidar-se les restes de les excavacions arqueològiques, el conjunt ha sofert una creixent degradació de les restes i murs, en ser exposats als elements després de segles d'estar enterrats. L'any 2002 es va fer una senyalització i adequació general del conjunt per a la seva visita, però la manca de manteniment ha suposat la seva ràpida degradació.

Els anys 2013 i 2014 la Diputació de Girona ha dut a terme una intervenció d'excavació i consolidació de les restes del castell.





Enllaç amb informació:

Les restes del castell d'Esponellà deixen testimoni de la importància estratègica del lloc. Emplaçat en un mirador excepcional, des del qual es dominava el poble, les vies de comunicació i el pas del Fluvià des de la banda de ponent.

Molt probablement els seus orígens es remunten a una torre guaita o forcia de la qual en foren castlans, durant el segle XI, els Creixell de Borrassà. No fou fins al segle XIII, concretament el 1265, quan el rei Jaume I el Conqueridor va atorgar llicència a Guillem de Palera per tal que edifiqués una fortalesa amb la condició de prestar-li homenatge. A principis del segle XIV passa a mans de la família de Vilademuls sota la senyoria de Dalmau de Rocabertí. Aquest traspassà els drets del castell als Sort. Alguns anys després, el 1380, l'Infant Joan, duc de Girona, va vendre el castell i el lloc d'Esponellà, amb els censos i altres drets dominicals que percebia, juntament amb el molí fariner a Guillem de Colteller, metge reial; una venda que fou confirmada per Pere III el Cerimoniós el 1381, tot plegat per la quantitat de 500 florins d'or. Aquest obtingué el dret a erigir la seva senyoria com a castell termenat o baronia, i es creu que fou ell que inicià la construcció del castell tal i com ho confirmen les senyals d'una important reforma general a finals del segle XIV. A partir d'aleshores, la fortalesa anirà passant de mà en mà a través d'herències, matrimonis i vendes: La filla i hereva de Guillem Colteller passà per matrimoni als Campllong, senyors de la baronia de Púbol i d'aquests va passar dels Corbera als Muntanyà i, ja durant el segle XVII, als Berard. Gaspar de Berard i de Cortiada fou un militar que contribuí a la defensa de Barcelona en el fracassat setge felipista del 1706. Es mostrà partidari de continuar la resistència, malgrat la retirada dels aliats de la causa de Carles d'Àustria i durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14) dirigí, com a capità, la companyia d'argenters. Després de la caiguda de la ciutat marxà a Viena. L'emperador Carlees VI d'Àustria creà per a ell el títol de "Baró d'Esponellà" (1717), que fou reconegut per Felip V l'any 1726. Més tard passà als Fluvià, als Carpi i als Fortuny. Al marge d'aquests canvis, el castell disposarà de terme jurisdiccional i, per tant, esdevindrà una peça bàsica per al control de la zona.

L'any 1468 el castell fou lliurat pel rei Renat d'Anjou al senyor provençal Folc d'Aguolt, en el context de la Guerra civil catalana, segurament pot datar d'aquest període la construcció de la barbacana de planta semicircular que defensava l'accés al castell per un petit pont d'obra.

Es tracta d'un exemplar notable d'arquitectura militar, dividit en dos o tres recintes murats i circumdat per un petit fossat, la funció del qual sembla més aviat de desguàs que no pas defensiva. El seu perímetre és triangular, fortament defensat a la banda de migdia, on existien dues torres quadrades. La porta d'entrada era encarada a sol ixent i, després de travessar un petit pont, donava pas a una torre semicircular. També s'hi han localitzat dues cisternes que garantien l'aprofitament de l'aigua de la pluja. Resulta molt més complicat, en canvi, determinar els usos de la resta d'estances, fins i tot d'aquelles que han estat excavades específicament, com ara la cambra de 40 metres quadrats ubicada a l'extrem nord-est, a la zona més elevada, amb sòl de lloses de travertí. Tampoc es pot localitzar l'emplaçament precís de la capella de la Mare de Déu de l'Esperança, que apareix citada per primera vegada en un document del 1399, si bé tot sembla indicar que es trobaria encastada a la part més baixa del castell, accessible des de l'exterior i a peu del camí de Banyoles a Esponellà, que passava pel davant del castell.

Es desconeix la data exacte i les causes de l'abandonament del castell, però si ens atenim a les dades del registre parroquial, constatem que els darrers estadants documentats corresponen al 1648, un fet que semblaria vincular el despoblament al trasbals provocat per l'assassinat del canonge, Pere Pifarrer, esdevinguda l'any anterior a la capella de la Verge de l'Esperança. Feia anys, però, que el castell havia perdut el seu paper estratègic i ni tant sols els barons hi residien habitualment. En qualsevol cas, a partir d'aleshores el castell va viure un llarg procés d'abandonament i es va convertir en una pedrera de primer ordre per a la construcció o reconstrucció de nou masos, entre els quals el que va fer construir el mateix baró el 1775.




























































































*******************************************************

Altres enllaços amb informació:


*******************************************************


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada