ESGLÉSIA DE SANT JULIÀ DE VILAMIROSA
MANLLEU - OSONA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Fou documentada l’any 1940. En els segle XVII i XVIII van tenir-hi lloc diverses reformes. L’edifici original tenia una sola nau coberta amb volta de canó i escapçada a llevant per un absis semicircular. Exteriorment l’absis està decorat amb un fris d’arcuacions llombardes.
Època: segle
XI
Descripció:
Sant Julià de Vilamirosa es
troba dins d'un tancat al costat del mas Fugurull, a la Plana. L'edifici
primitiu era de nau única amb l'absis situat a llevant, però va ser ampliat amb
una nova nau més estreta, oberta al costat de tramuntana i comunicada per un gran
arc. L'absis semicircular presenta tres finestres de doble esqueixada i
decoració d'arcuacions entre lesenes que amb la restauració han estat lliurades
de l'arrebossat que les cobria. Al costat de migdia s'hi afegí el cos de planta
quadrada de la sagristia. El portal d'entrada es troba a ponent i és format per
un arc de mig punt; al seu damunt hi ha un òcul quadrat. El campanar de torre
és un afegit d'època barroca de planta quadrada, finestres a la part superior i
coberta a quatre vessants de teules vidriades verdes. Tot el parament exterior,
excepte l'absis, ha estat arrebossat.
Notícies
històriques:
Antiga parròquia situada a
l'extrem sud del terme de Manlleu, documentada l’any 1040.
El 1561 passà a ser
sufragània de Granollers de la Plana. L'any 1868 va perdre la parroquialitat i
el culte el perdé el 1936. Des d'aleshores restà abandonada.
El lloc és conegut des del 946 i, com Manlleu,
formava part de l'antiga demarcació de la civitas de Roda. Des del segle XV
passà a ser una batllia independent , que a principis del XIX es fusionà amb
Manlleu.
Als anys 90 del segle XX va estar restaurada pel
Servei de Patrimoni de la Diputació amb uns criteris que contemplen la
conservació dels diferents estils que engloba l'edifici. Actualment es dedica a
activitats culturals.
Història:
Ni el lloc ni l’església de Vilamirosa apareixen citats a l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Manlleu atès que la zona on se situa no formava part del primitiu terme de Manlleu. Tot i això, el topònim de Vilamirosa surt esmentat per primer cop el mateix segle X, en un document de l’any 941. Però fins a l’any 1040 no tenim constància de l’existència d’una església dedicada a Sant Julià i amb funcions parroquials.
La documentació escrita constata que, a més de l’altar principal, al segle XIII l’església tenia un altar dedicat a la Mare de Déu del Roser.
Des del segle XII fins al 1561, l’església
de Sant Julià de Vilamirosa tingué la consideració de parròquia, però a partir
d’aquesta data passà a ser sufragània de la parròquia de Sant Esteve de
Granollers de la Plana.
Sabem també que, a principis del segle XVI,
concretament l’any 1507, fou renovat l’altar principal i hi fou col·locat el
retaule de Sant Julià, que pintà l’artista Joan Gascó, part del qual es
conserva al Museu Episcopal de Vic.
A principis del segle XVII es
construí una segona nau al costat nord per a l’altar de la Mare de Déu del
Roser, esculpit per Montserrat Santmarti i decorat l’any 1607 per Pere Camps,
de Sant Feliu de Torelló.
Entre els segles XVII i XVIII es
reformà el campanar que originàriament devia ser d’estil romànic, tot i
que en desconeixem les característiques originals.
Segons un cens de 1768, el terme de Sant Julià constava
de 22 masos, amb uns 157 habitants.
El 1784 es construí una nova sagristia, afegida al cos de
l’església, i també es modificà la façana de ponent, on s’obrí una nova porta.
L’any 1805, amb unes noves obres de remodelació, s’obrí la finestra del
cor i s’arrebossà tota la façana. El 1917 s’arranjà la teulada i es procedí a
l’emblanquinat exterior i interior de les parets.
El 1844, els municipis de Vilamirosa i Masies de Manlleu,
fins llavors independents, foren annexats definitivament al terme de Manlleu,
una unió que s’ha mantingut fins als nostres dies.
L’any 1878 l’església va perdre el caràcter de sufragània
i passà a ser una capella rural. Va mantenir aquesta condició fins a l’any 1936
en què, dins el context de la Guerra Civil, fou saquejada.
L’any 1982 l’església va ser restaurada pel Servei de
Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, uns treballs que
suscitaren certa polèmica en aquell moment. L’actuació consistí en la
consolidació estructural de l’edifici i la millora del seu acabat interior i
exterior. En aquell moment no es realitzava fer cap intervenció arqueològica
que permetés aportar noves dades al coneixement de l’edifici, sobre els seus
orígens i la seva evolució.
A dia d’avui la capella, sense culte des de 1936, s’utilitza per a actes culturals.
L'edifici
L’església de Sant Julià de Vilamirosa és una capella
senzilla, d’una sola nau i d’origen romànic. Malgrat les transformacions
posteriors, de l’edifici original es conserva la volta de canó, sense
arcs torals, rematat a llevant per un absis semicircular. A l’exterior de l’absis
pot observar-se una decoració senzilla amb un fris d’arcuacions
llombardes, distribuïdes per tres lesenes. L’absis presenta també tres
finestres de doble esqueixada, obertes també en època romànica. En el mur
nord s’hi localitzen dues finestres de doble esqueixada.
La porta original no es conserva i devia situar-se, com
és habitual en les esglésies romàniques, al costat de migdia. La porta actual
correspon a les reformes de l’any 1784. És en arc de mig punt, amb un
segon arc en degradació i se situa al mur de ponent.
Els murs de la nau i l’absis foren construïts amb
carreuons de pedra disposades regularment i lligats amb morter de calç.
Actualment aquest tipus de fàbrica només és visible a la part de l’absis, atès
que en les darreres restauracions de l’any 1982, a la resta de l’edifici li fou
aplicat un arrebossat sobre el parament de pedra. Tot i això, cal recordar que,
malgrat l’actual visió que tenim dels edificis romànics, amb obra vista de
pedra, els murs de les construccions medievals estaven originàriament arrebossades
i fins i tot pintades. S’ocultava sempre l’obra de pedra que les
constituïa.
Pel que fa al campanar conservat, cal dir que és de
torre, amb un sol nivell de finestres a la part alta. És de planta
quadrada i correspon a una remodelació annexada a la façana oest,
al costat nord. En època barroca s’afegí la segona nau, coberta amb
voltes de creueria i amb nervis de motllura. La construcció d’aquesta nau
implicà en el seu moment la desaparició de gran part del mur romànic nord de
l’església ja que era necessari comunicar la nova nau amb la nau principal, per
la qual cosa s’obrí una gran arcada en el mur original.
Finalment, l’any 1794 es construí la sagristia al costat
sud, un edifici que actuava també de contrafort dels murs de l’església, que
s’havien obert a causa d’un terratrèmol.
Materials arqueològics
Al Museu Episcopal de Vic es conserva part d’un retaule
procedent de l’església de Sant Julià de Vilamirosa datat de l’any 1508 i
atribuït a Joan Gascó, un pintor navarrès establert a Vic que, a més, pintà els
retaules de Sant Joan de Fàbregas (1502), Sant Joan del Galí (1507) i Sant Romà
de Sau (1509). És una pintura al tremp i oli sobre fusta. Es tracta d’un
retaule renaixentista però pintat amb fórmules tardogòtiques. Conserva dos
compartiments, un amb la representació de Sant Miquel Arcàngel vencent el
dimoni i l’altre amb la figura de Sant Jaume. A la predel·la, en quatre parts,
s’hi representa el crist a la part central i als laterals els apòstols sant
Pere, sant Joan Baptista, sant Mateu i sant Pau. Forma part de la col·lecció
del Museu Episcopal de Vic.
Llocs de conservació de
restes
Actualment, l’església de
Sant Julià de Vilamirosa presenta un bon estat de conservació fruit,
indubtablement, de la restauració de l’any 1982 que en permeté la consolidació
de les estructures. Més enllà de l’edifici cal tenir en compte, però, l’entorn
on se situa, una zona de gran potencial arqueològic, patrimonial i
paisatgístic. Cal recordar que mai s’han dut a terme intervencions
arqueològiques a l’interior de la capella ni tampoc en el seu entorn. Unes
actuacions que permetrien avançar en el coneixement sobre els orígens i
evolució d’aquesta capella. Caldria destacar també l’interès a preservar
l’edifici del mas Fugurull, situat molt a prop de l’església de Sant Julià i
d’un important interès historico arquitectònic.
*********************************************************
Era la parròquia del terme
de Sant Julià de Vilamirosa, que va ser independent fins l’any 1844. Actualment
és sufragània de la parròquia de Granollers de la Plana, encara que sigui del
terme de Manlleu. Es tracta d’una església romànica del segle IX o X. Al museu
de Vic es conserva un bonic retaule gòtic que hi havia.
*********************************************************
Altres enllaços amb informació:
http://latribunadelbergueda.blogspot.com/2019/04/in-memoriam-de-sant-julia-de-vilamirosa.html
http://www.rostoll.cat/obaga/Fitxes/Romanic/794_SJuliaVilamirosa/SJuliaVilamirosa.htm
https://elromanic.wordpress.com/2019/03/31/sant-julia-de-vilamirosa-manlleu/
*********************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada