CONVENT DE SANT BARTOMEU DE BELL-LLOC
PERALADA - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El 1390, el vescomte de Peralada Felip Dalmau de Rocabertí va cedir a la comunitat de monges canongesses agustines de Sant Bartomeu de Bell-lloc un solar al nord de l’església parroquial perquè hi edifiquessin un convent que va romandre actiu fins als anys 70 del segle XX; avui és un edifici d’habitatges. Les excavacions arqueològiques de 1989 van posar al descobert dues troballes importantíssimes: les restes de l’antic castell vescomtal, una fortalesa carolíngia anomenada Castro Tolon que fou destruïda el 1285 arran de la guerra entre els reis Pere el Gran i Felip l’Ardit, i l’única resta que es coneix fins ara de la muralla d’un oppidium ibèric dels segles V-III a.C., és a dir, dels primers pobladors d’aquest indret, on més d’un mil·lenni més tard, s’aixecà la vila de Peralada.
Època: segle
XVIII - XIX
Descripció:
L'actual edifici del
convent, de grans proporcions, es troba a la part alta del poble, al costat de
la Costa de les Monges. És un edifici de planta trapezoidal, reformat
actualment i que conserva pocs vestigis de l'antic monestir. El que encara es
conserva és l'església (reformada el segle XVIII). És un temple d'una sola nau
amb capçalera poligonal, cobert amb volta de llunetes. El seu parament, tant
interior com exterior, es troba colgat per una capa d'arrebossat. Les obertures
de la façana han estat reformades modernament; i hi ha una porta d'arc de mig
punt i un finestral neogòtic.
Notícies històriques:
L'origen d'aquest convent es
remunta a l'any 1390, moment en què l'aleshores vescomte de Peralada, Felip
Dalmau de Rocabertí, va cedir el solar a on hi havia hagut l'antic castell
vescomtal a la congregació de monges perquè hi construïssin un nou edifici
conventual.
Durant la Guerra del Francès, l'edifici va ser
utilitzat com a polvorí, fet que va comportar una greu destrucció de l'edifici.
Entre l'any 1858 i 1860 es restaura la sala
capitular, les cel·les, la sala de labor i es repararen els sostres. La
restauració fou portada a terme per l'arquitecte Martí Sureda Deulovol.
El 1975 les monges abandonen el convent.
************************************************************
Jaciment
arqueològic Turó de Peralada que comprenia on hi ha el Convent de Sant Bartomeu
entre altres:
http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=15&consulta=MCU2KzE3MTMyOCU=&codi=20215
El jaciment se situa al subsòl
del nucli antic de Peralada i al seu entorn immediat, definit -començant pel
nord i en el sentit de les agulles del rellotge- pels carrers de la Volta,
Garriguella, Doctor Clos, Sant Sebastià, i de la Font. Orogràficament, es
tracta d'un suau turó circumdat a l'oest pel curs de l'Anyet.
Es tracta d'un jaciment amb diferents nivells
d'ocupació, des d'època ibèrica fins a l'actualitat, conegut tant arran de
múltiples troballes ocasionals com d'intervencions arqueològiques sistemàtiques.
-Primera fase: ibèric antic/ibèric ple (finals del
segle VI - finals del IV aC).
La primera fase d'ocupació del turó cal situar-la
cronològicament a finals d'època ibèrica antiga. A aquesta fase pertanyen les
estructures localitzades al Convent de Sant Bartomeu arran de les excavacions
arqueològiques d'urgència que s'hi va dur a terme entre els anys 1989 i 1992.
L'excavació va donar a conèixer un tram de la muralla del poblat, a la qual
s'hi adossava un seguit de murs d'habitatges en bateria per la seva cara
occidental. Així doncs, el poblat queda perfectament delimitat per aquest
extrem del turó. Aquesta dada queda confirmada pel resultat de les
intervencions dutes a terme entre els anys 2002 i 2003 a la Casa de les Bombes
-immediatament a l'est del Convent de Sant Bartomeu-, ja que s'hi va localitzar
un tram de fossat que vorejava la muralla, reforçant-ne la defensa.
Seguint sempre cap al sud-oest d'aquest
emplaçament se succeeixen un seguit de solars on diverses intervencions
arqueològiques han permès descobrir més restes estructurals del poblat ibèric.
Cal citar una habitació localitzada al subsòl de la Plaça Ramon Muntaner
-gràcies a les excavacions realitzades entre els anys 1993 i 1995-; el mur, la
llar, les dues fosses i els nivells d'ocupació de la finca de la Costa del
Rector 6-8 -excavada l'any 1990- i els trams de mur i els nivell d'ocupació del
Claustre de Sant Domènec -excavat entre els anys 2000 i 2001. També fruit d'una
intervenció arqueològica -realitzada l'any 1995- es localitzà materials d'època
ibèrica -sense estructures associades- a la Plaça de l'Església, amb presència
de ceràmica fina d'importació -àtica de figures roges i vernís negre-, ceràmica
ibèrica pintada, ceràmica grisa de la costa catalana i contenidors -àmfora
itàlica i ibèrica.
Més enllà d'aquestes troballes fetes en el marc
d'intervencions metòdiques, un seguit de troballes casuals constaten la
ubicació i la cronologia de l'assentament. Dins aquest grup, cal esmentar la
Plaça de Sant Domènec -on unes obres van fer aflorar ceràmica àtica de figures
roges, àtica de vernís negre, ceràmica ibèrica comuna i àmfora ibèrica-,
l'Antiga Farmàcia -on es va trobar una àmfora d'origen massaliota i ceràmica
ibèrica sense determinar-, la Casa de la Vila -amb el peu d'una pàtera de
ceràmica de vernís negre- i la Carretera de Vilabertran -amb ceràmica ibèrica
en superfície de tipologia no definida.
Aquest seguit de dades permet acotar, amb força
fiabilitat, l'emplaçament de l'assentament ibèric al capdamunt del turó
-definit pels carrers Hospital, del Forn, Burriana i Sota Muralla-, si bé hi ha
hagut desplaçament de materials d'aquesta cronologia cap a cotes inferiors
degut a fenòmens postdeposicionals.
Entre el setembre i octubre de 2011, en les
intervencions dutes a terme amb motiu de l'acondicionament del recinte
musealitzat del convent de Sant Domènec, es van documentar també restes
corresponents a aquest període. Entre les restes destaquen un gran volum de
fragments ceràmics (però cap de procedència greco-itàlica), un possible
braçalet de bronze, ceràmica brunyida, entre d'altres. Cal ressaltar la
troballa d'una estructura formada per còdols que no es va excavar perquè tenia
continuïtat fora del sondeig.
-Segona fase: ibèric final (segle III - mitjans de
l'I aC).
Al segle III aC, el poblat ibèric dels segles
anteriors deixà d'existir com a tal, molt probablement fruit dels esdeveniments
de la Segona Guerra Púnica.
Les intervencions ja citades al Convent de Sant
Bartomeu van permetre documentar-hi un seguit de sitges d'aquesta cronologia
que anul·laven les estructures d'hàbitat anteriors. La troballa més rellevant,
però, fou la d'una edificació de planta quadrangular de la que se'n conserva
dos murs que fan angle - de 14,5 i 14 m de llarg respectivament-, amb un gruix
de 2 m i una alçada conservada d'entre 1,20 i 1,90 m. Just a l'angle hi ha
certs elements que fan suposar l'existència d'una torre quadrangular. Es tracta
d'un mur de rierencs de petites i mitjanes dimensions units amb fang,
construïts a doble paret i amb farciment interior i amb una fonamentació d'uns
1,25 m. S'interpreta com un petit campament romà que tindria com a finalitat un
control més directe del territori. La manca d'estructures interiors fa pensar
que la muralla seria la única construcció en pedra del campament, que hauria
funcionat durant molt poc temps. Per a la construcció d'aquesta muralla es
destruïren els murs del poblat ibèric i es farciren les sitges del segle III
aC. Els materials del farciment de la muralla són poc nombrosos, i corresponen
sobretot a ceràmica comuna i grollera i àmfores -de procedència púnica,
massaliota, grecoitàlica, itàlica i ibèrica. La cronologia, a partir dels
materials documentats, se situa entre finals del segle III i primer quart del
segle II aC.
Al marge d'aquesta edificació singular, que sens
dubte condicionà les relacions socio-econòmiques del lloc i el seu entorn, el
tret més definidor d'aquesta fase al turó de Peralada és la presència de
sitges, com les localitzades arran d'algunes de les excavacions anteriorment
citades a la Plaça de Ramon Muntaner, la Plaça Gran, la Casa de les Bombes i el
Claustre de Sant Domènec. S'hi ha de sumar les sitges localitzades arran de la
intervenció -de l'any 2006- al Carrer de Sant Sebastià, 36. El material
d'aquest notable conjunt de sitges -tant pel seu nombre com per la seva
extensió en la superfície del turó- proporciona un context coherent de segles
III-I aC: si bé hi ha dipositades produccions de cronologies anteriors
-ceràmica àtica de figures negres, roges i de vernís negre-, el gruix el
constitueixen l'estoc format per campaniana A, ceràmica comuna -ibèrica, grega
occidental, púnica i itàlica-, ceràmica grisa de la costa catalana, ceràmica
ibèrica pintada i àmfores -massaliota, púnica, itàlica (Dressel 1A i 1B) i ibèrica-
i doli, amb intrusió de ceràmica de parets fines i sigil·lada sudgàl·lica. La
presència d'aquestes produccions es va poder constatar també en una troballa
fortuïta al Carrer de l'Oli.
Si bé la presència de sitges d'aquesta cronologia
és generalitzada a tota la superfície del turó, la zona destinada a l'hàbitat
es va contraure notablement, ja que tan sols se n'ha trobat estructures al
Carrer de Sant Sebastià, 36 -un mur d'1,5 m de llargada per 0,60 m d'amplada,
constituït per una sola filada de blocs de diferents dimensions- i al Carrer
del Forn, 33 -una sèrie de cinc murs associats a un nivell de circulació que
delimita tres espais, documentats en una intervenció realitzada l'any 2008. A
falta de noves intervencions que n'ofereixin més dades, sembla correspondre a
un petit hàbitat ocupat per una o unes poques famílies -lluny, doncs, del model
de poblat fortificat-, estretament relacionat amb les activitats entorn a la
concentració del cereal a les sitges, dins un context marcat per l'ocupació
efectiva del territori per part de Roma -com posa de manifest el campament.
L'any 2006 es va realitzar un control arqueològic
al carrer Sant Sebastià número 36 amb motiu d'unes obres de construcció al
solar. Es van localitzar dos murs al pati central que s'han interpretat com a
la possible façana antiga de l'edifici. El material arqueològic observat
situaria les restes de la meitat sud del pati en un context ibero-romà.
Als treballs duts a terme l'any 2011 es van
documentar uns murs que, per la seva disposició atalussada, podrien haver
funcionat com a murs de contenció de terres. La troballa d'un seguit de
subnivells successius formats per cendres i terra rubefactada feu pensar en una
àrea de combustió propera i per ara desconeguda.
-Tercera fase: època tardoromana/època alt-medieval
(segles IV - XI dC).
La fase corresponent a les darreries de la
república i a l'alt i baix imperi romans no està representada al turó de
Peralada. Probablement, la contracció del poblat en petit assentament lligat a
la gestió del camp de sitges experimentat rere la Segona Guerra Púnica
s'accentuà en etapes posteriors degut al nou model d'explotació agropecuària
fonamentat en la vil·la, així com en el pol d'atracció que constituïa la
propera Empúries.
No obstant, hi ha evidències al turó de Peralada
atribuïbles a un moment difús entre la caiguda de l'Imperi, el regnat visigot i
el domini carolingi. Moltes d'aquestes restes corresponen a necròpolis. És el
cas del Convent de Sant Bartomeu, on s'hi localitzà un total de 25
enterraments. Totes les sepultures són d'inhumació, i en línies generals han
estat malmeses per les construccions posteriors. Hi ha 2 enterraments de fossa
simple i 23 enterraments de cista senzilla, dels quals n'hi ha 6 amb coberta de
lloses. En tres casos presenten forma antropomorfa. Majoritàriament presenten
una orientació de ponent a llevant. Destaca també la manca d'aixovar. Al Carrer
del Forn, 33 s'hi localitzà 6 enterraments, un d'ells amb la construcció d'una
cista de pedres i coberta de teules, mentre que els altres 5 estaven excavats
en fossa simple. Per la separació entre els dos jaciments, devien correspondre
a dues necròpolis diferenciades, possiblement associades a sengles esglésies
-possible embrió dels convents de Sant Bartomeu i Sant Domènec.
Pel que fa a estructures constructives, aquesta
fase és poc prolífica. Citant de nou les intervencions al Convent de Sant
Bartomeu, s'hi localitzà una sèrie de murs pertanyents a un castell alt-medieval
que es poden identificar amb el castell Toló. Per a la seva construcció es
reaprofità els murs de la fortalesa romano-republicana. El castell devia tenir
una estructura poligonal. Els murs documentats, però, no delimiten el recinte
complet del castell ni en permeten conèixer la distribució interior. La
referència més antiga que es conserva del castell Toló és del 977. Pel que fa
al seu abandó, les fonts escrites no en donen una data precisa. Des de finals
del segle XIII restà abandonat, i el darrer estrat relacionat amb les
estructures és un estrat d'incendi, documentat segons la Crònica de Ramon
Muntaner l'any 1285. Per altra banda, l'any 1394 ja s'havia construït un nou
palau vescomtal fora del recinte emmurallat de la vila, al Puig de la Milícia.
En aquesta mateixa zona es documentà dos murs pertanyents a l'actual església
de Sant Martí, contemporanis de la construcció del castell Toló.
A la Plaça Ramon Muntaner s'hi localitzà diverses
estructures molt malmeses i una sitja de difícil adscripció cronològica, però
que han estat interpretades com a originàries del primer moment d'ocupació en
època alt-medieval, probablement carolíngia, i que haurien evolucionat entre
finals de segle IX i principis de X, amb un increment del nombre d'estructures,
que conformarien diversos edificis. Del segle XI es localitzà una forja de
ferro que cronològicament se situa a partir d'un mancús de la seca de Barcelona
del comtat de Ramon Berenguer I, quan es convertí la zona d'hàbitat en un espai
de treball i abocador.
A la Casa de les Bombes s'hi localitzà dos murs
molt malmesos, i al Claustre de Sant Domènec s'hi documentà restes de murs i
sitges que se situen cronològicament entre els segles X-XI, i algunes de
posteriors entre els segles XII i principis del segle XIII.
A la intervenció del 2011 no es van documentar
restes corresponents a aquest període.
-Quarta fase: època baix-medieval i moderna
(segles XI - XVIII dC).
De la Peralada medieval es té coneixement
arqueològic de poques zones, que majoritàriament corresponen a edificis o
configuracions urbanístiques que han perviscut fins a l'actualitat. Les
intervencions a la Plaça Ramon Muntaner van permetre documentar la construcció,
al segle XV, de la plaça actual en el mateix moment en què s'edificà el convent
de Sant Bartomeu, situat a l'est de la plaça. A la Plaça de l'Església es va
exhumar restes ceràmiques d'època medieval sense estructures associades, com
ara pisa amb daurat, pisa en verd i morat, pisa blava catalana i de València i
un gran nombre d'altres tipus de ceràmica vidrada. També es va documentar
restes antropològiques descontextualitzades a causa dels moviments de terra
efectuats a la plaça, però que són atribuïbles a la necròpolis que envoltava
l'església. A la Casa de les Bombes s'hi documenta l'edifici de l'antic
hospital medieval -amb origen al s. XV-, de dimensions considerables, que es
trobava emmarcat en origen sota quatre arcs apuntats, dels quals resten dempeus
els dos més occidentals. Dels altres dos, se'n va localitzar els basaments i
les fonamentacions. També es va documentar dos arcs més de mig punt, segurament
pertanyents a dependències annexes que demostrarien que l'edifici de l'hospital
s'estendria per sota de les finques veïnes. De la mateixa època es va
documentar una zona d'emmagatzematge depenent de l'hospital consistent en 13
sitges majoritàriament datades entre els segles XV i XVI -a partir dels
materials arqueològics, com ara pisa blava valenciana i pisa amb daurat.
Algunes d'elles perdurarien fins al segle XIX. Finalment, es va poder
documentar part de la necròpolis que envoltava l'hospital, amb una zona que devia
funcionar durant els segles XV i XVI i una altra del segle XVI al XVIII. De la
necròpolis cal destacar l'aparició d'un tresoret de 25 monedes d'or del segle
XVIII sota l'avantbraç d'un individu adult.
Al recinte del claustre de Sant Domènec es va
documentar el cenobi primigeni, amb l'advocació de Sant Agustí, documentat des
del segle XI i que perdurà fins al segle XVI, quan fou substituït pel convent
de Sant Domènec. El convent va estar en funcionament fins el segle XVIII, i
aprofità el claustre romànic que encara avui es conserva.
Durant el 2011 la intervenció realitzada al
convent de Sant Domènec motivat per les obres de restauració del conjunt
arqueològic, va poder documentar dues sitges baix-medievals (segles XII-XIII) a
través dels materials ceràmics vidriats trobats al seu interior.
Durant el mes de desembre de 2012 es realitzà una
intervenció de control de les obres del Centre de Turisme Cultural de Sant
Domènec. En aquesta intervenció es va documentar una cisterna que podria
datar-se del segle XVI. A part, entre el material recuperat es troba algun
fragment de ceràmica íbero-romana, barrejats amb materials molt moderns i sense
context arqueològic. Aquests elements podrien estar relacionats amb les sitges
excavades el 2011 a la zona del Claustre de Sant Domènec. Aquesta mateix lloc,
el 24 de desembre es va realitzar el rebliment indefinit d'una de les
estructures d'època moderna.
La darrera fase d'ocupació de les descrites per al
Carrer del Forn, 33, correspondria a una fossa en forma de banyera en la que
aparegué un fragment de ceràmica blava catalana amb una cronologia dels segles
XVII ó XVIII.
-Cinquena fase: època contemporània (segles XIX -
XX dC).
Les evidències corresponents a aquesta fase
identificades arqueològicament corresponen essencialment a les reformes
realitzades als convents amb posterioritat a la desamortització. És el cas del
Claustre de Sant Domènec, que als segles XIX i XX es transformà en una
residència particular (Can Pujol). El Convent de Sant Bartomeu va experimentar
una important remodelació datada l'any 1835, després de la seva ocupació per
les tropes franceses. La comunitat de monges va abandonar el convent l'any
1975. Pel que fa a la Plaça Gran, s'hi documentà els diferents nivells de sòls
i les canalitzacions. No es va poder datar cap dels paviments amb precisió,
però se situen entre els segles XVIII i XIX a partir d'alguns fragments
ceràmics d'aquesta època.
Aquesta seqüència cronològica pràcticament
ininterrompuda des del segle VI aC fins a l'actualitat, si bé ha pogut esser
establerta gràcies a la descoberta de bon nombre de restes -fruit d'un nombre
igualment generós d'intervencions arqueològiques-, també implica una afectació
continuada de les noves construccions sobre les precedents, afectant-ne l'estat
de conservació. Les restes identificades en les intervencions arqueològiques
preventives més recents han estat destruïdes per les edificacions o refacció de
carrers que les motivaven. Tot i això, s'ha preservat algunes de les restes més
destacables, com és el cas de les localitzades al Convent de Sant Bartomeu.
************************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=7702
http://ca.visitperalada.cat/per-visitar/ruta-historica/convent-de-sant-bartomeu-i-antic-castell-29/
************************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada