Llocs de Catalunya

CONVENT DE SANT BARTOMEU DE BELL-LLOC

PERALADA - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

El 1390, el vescomte de Peralada Felip Dalmau de Rocabertí va cedir a la comunitat de monges canongesses agustines de Sant Bartomeu de Bell-lloc un solar al nord de l’església parroquial perquè hi edifiquessin un convent que va romandre actiu fins als anys 70 del segle XX; avui és un edifici d’habitatges. Les excavacions arqueològiques de 1989 van posar al descobert dues troballes importantíssimes: les restes de l’antic castell vescomtal, una fortalesa carolíngia anomenada Castro Tolon que fou destruïda el 1285 arran de la guerra entre els reis Pere el Gran i Felip l’Ardit, i l’única resta que es coneix fins ara de la muralla d’un oppidium ibèric dels segles V-III a.C., és a dir, dels primers pobladors d’aquest indret, on més d’un mil·lenni més tard, s’aixecà la vila de Peralada.

Enllaç amb informació:

http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=18&consulta=MCU0KzE3MTMyOCU=&codi=39393

Època: segle XVIII - XIX

Descripció:

L'actual edifici del convent, de grans proporcions, es troba a la part alta del poble, al costat de la Costa de les Monges. És un edifici de planta trapezoidal, reformat actualment i que conserva pocs vestigis de l'antic monestir. El que encara es conserva és l'església (reformada el segle XVIII). És un temple d'una sola nau amb capçalera poligonal, cobert amb volta de llunetes. El seu parament, tant interior com exterior, es troba colgat per una capa d'arrebossat. Les obertures de la façana han estat reformades modernament; i hi ha una porta d'arc de mig punt i un finestral neogòtic.

Notícies històriques:

L'origen d'aquest convent es remunta a l'any 1390, moment en què l'aleshores vescomte de Peralada, Felip Dalmau de Rocabertí, va cedir el solar a on hi havia hagut l'antic castell vescomtal a la congregació de monges perquè hi construïssin un nou edifici conventual.
Durant la Guerra del Francès, l'edifici va ser utilitzat com a polvorí, fet que va comportar una greu destrucció de l'edifici.
Entre l'any 1858 i 1860 es restaura la sala capitular, les cel·les, la sala de labor i es repararen els sostres. La restauració fou portada a terme per l'arquitecte Martí Sureda Deulovol.
El 1975 les monges abandonen el convent.

************************************************************

Jaciment arqueològic Turó de Peralada que comprenia on hi ha el Convent de Sant Bartomeu entre altres:

http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=15&consulta=MCU2KzE3MTMyOCU=&codi=20215

El jaciment se situa al subsòl del nucli antic de Peralada i al seu entorn immediat, definit -començant pel nord i en el sentit de les agulles del rellotge- pels carrers de la Volta, Garriguella, Doctor Clos, Sant Sebastià, i de la Font. Orogràficament, es tracta d'un suau turó circumdat a l'oest pel curs de l'Anyet.
Es tracta d'un jaciment amb diferents nivells d'ocupació, des d'època ibèrica fins a l'actualitat, conegut tant arran de múltiples troballes ocasionals com d'intervencions arqueològiques sistemàtiques.
-Primera fase: ibèric antic/ibèric ple (finals del segle VI - finals del IV aC).
La primera fase d'ocupació del turó cal situar-la cronològicament a finals d'època ibèrica antiga. A aquesta fase pertanyen les estructures localitzades al Convent de Sant Bartomeu arran de les excavacions arqueològiques d'urgència que s'hi va dur a terme entre els anys 1989 i 1992. L'excavació va donar a conèixer un tram de la muralla del poblat, a la qual s'hi adossava un seguit de murs d'habitatges en bateria per la seva cara occidental. Així doncs, el poblat queda perfectament delimitat per aquest extrem del turó. Aquesta dada queda confirmada pel resultat de les intervencions dutes a terme entre els anys 2002 i 2003 a la Casa de les Bombes -immediatament a l'est del Convent de Sant Bartomeu-, ja que s'hi va localitzar un tram de fossat que vorejava la muralla, reforçant-ne la defensa.
Seguint sempre cap al sud-oest d'aquest emplaçament se succeeixen un seguit de solars on diverses intervencions arqueològiques han permès descobrir més restes estructurals del poblat ibèric. Cal citar una habitació localitzada al subsòl de la Plaça Ramon Muntaner -gràcies a les excavacions realitzades entre els anys 1993 i 1995-; el mur, la llar, les dues fosses i els nivells d'ocupació de la finca de la Costa del Rector 6-8 -excavada l'any 1990- i els trams de mur i els nivell d'ocupació del Claustre de Sant Domènec -excavat entre els anys 2000 i 2001. També fruit d'una intervenció arqueològica -realitzada l'any 1995- es localitzà materials d'època ibèrica -sense estructures associades- a la Plaça de l'Església, amb presència de ceràmica fina d'importació -àtica de figures roges i vernís negre-, ceràmica ibèrica pintada, ceràmica grisa de la costa catalana i contenidors -àmfora itàlica i ibèrica.
Més enllà d'aquestes troballes fetes en el marc d'intervencions metòdiques, un seguit de troballes casuals constaten la ubicació i la cronologia de l'assentament. Dins aquest grup, cal esmentar la Plaça de Sant Domènec -on unes obres van fer aflorar ceràmica àtica de figures roges, àtica de vernís negre, ceràmica ibèrica comuna i àmfora ibèrica-, l'Antiga Farmàcia -on es va trobar una àmfora d'origen massaliota i ceràmica ibèrica sense determinar-, la Casa de la Vila -amb el peu d'una pàtera de ceràmica de vernís negre- i la Carretera de Vilabertran -amb ceràmica ibèrica en superfície de tipologia no definida.
Aquest seguit de dades permet acotar, amb força fiabilitat, l'emplaçament de l'assentament ibèric al capdamunt del turó -definit pels carrers Hospital, del Forn, Burriana i Sota Muralla-, si bé hi ha hagut desplaçament de materials d'aquesta cronologia cap a cotes inferiors degut a fenòmens postdeposicionals.
Entre el setembre i octubre de 2011, en les intervencions dutes a terme amb motiu de l'acondicionament del recinte musealitzat del convent de Sant Domènec, es van documentar també restes corresponents a aquest període. Entre les restes destaquen un gran volum de fragments ceràmics (però cap de procedència greco-itàlica), un possible braçalet de bronze, ceràmica brunyida, entre d'altres. Cal ressaltar la troballa d'una estructura formada per còdols que no es va excavar perquè tenia continuïtat fora del sondeig.
-Segona fase: ibèric final (segle III - mitjans de l'I aC).
Al segle III aC, el poblat ibèric dels segles anteriors deixà d'existir com a tal, molt probablement fruit dels esdeveniments de la Segona Guerra Púnica.
Les intervencions ja citades al Convent de Sant Bartomeu van permetre documentar-hi un seguit de sitges d'aquesta cronologia que anul·laven les estructures d'hàbitat anteriors. La troballa més rellevant, però, fou la d'una edificació de planta quadrangular de la que se'n conserva dos murs que fan angle - de 14,5 i 14 m de llarg respectivament-, amb un gruix de 2 m i una alçada conservada d'entre 1,20 i 1,90 m. Just a l'angle hi ha certs elements que fan suposar l'existència d'una torre quadrangular. Es tracta d'un mur de rierencs de petites i mitjanes dimensions units amb fang, construïts a doble paret i amb farciment interior i amb una fonamentació d'uns 1,25 m. S'interpreta com un petit campament romà que tindria com a finalitat un control més directe del territori. La manca d'estructures interiors fa pensar que la muralla seria la única construcció en pedra del campament, que hauria funcionat durant molt poc temps. Per a la construcció d'aquesta muralla es destruïren els murs del poblat ibèric i es farciren les sitges del segle III aC. Els materials del farciment de la muralla són poc nombrosos, i corresponen sobretot a ceràmica comuna i grollera i àmfores -de procedència púnica, massaliota, grecoitàlica, itàlica i ibèrica. La cronologia, a partir dels materials documentats, se situa entre finals del segle III i primer quart del segle II aC.
Al marge d'aquesta edificació singular, que sens dubte condicionà les relacions socio-econòmiques del lloc i el seu entorn, el tret més definidor d'aquesta fase al turó de Peralada és la presència de sitges, com les localitzades arran d'algunes de les excavacions anteriorment citades a la Plaça de Ramon Muntaner, la Plaça Gran, la Casa de les Bombes i el Claustre de Sant Domènec. S'hi ha de sumar les sitges localitzades arran de la intervenció -de l'any 2006- al Carrer de Sant Sebastià, 36. El material d'aquest notable conjunt de sitges -tant pel seu nombre com per la seva extensió en la superfície del turó- proporciona un context coherent de segles III-I aC: si bé hi ha dipositades produccions de cronologies anteriors -ceràmica àtica de figures negres, roges i de vernís negre-, el gruix el constitueixen l'estoc format per campaniana A, ceràmica comuna -ibèrica, grega occidental, púnica i itàlica-, ceràmica grisa de la costa catalana, ceràmica ibèrica pintada i àmfores -massaliota, púnica, itàlica (Dressel 1A i 1B) i ibèrica- i doli, amb intrusió de ceràmica de parets fines i sigil·lada sudgàl·lica. La presència d'aquestes produccions es va poder constatar també en una troballa fortuïta al Carrer de l'Oli.
Si bé la presència de sitges d'aquesta cronologia és generalitzada a tota la superfície del turó, la zona destinada a l'hàbitat es va contraure notablement, ja que tan sols se n'ha trobat estructures al Carrer de Sant Sebastià, 36 -un mur d'1,5 m de llargada per 0,60 m d'amplada, constituït per una sola filada de blocs de diferents dimensions- i al Carrer del Forn, 33 -una sèrie de cinc murs associats a un nivell de circulació que delimita tres espais, documentats en una intervenció realitzada l'any 2008. A falta de noves intervencions que n'ofereixin més dades, sembla correspondre a un petit hàbitat ocupat per una o unes poques famílies -lluny, doncs, del model de poblat fortificat-, estretament relacionat amb les activitats entorn a la concentració del cereal a les sitges, dins un context marcat per l'ocupació efectiva del territori per part de Roma -com posa de manifest el campament.
L'any 2006 es va realitzar un control arqueològic al carrer Sant Sebastià número 36 amb motiu d'unes obres de construcció al solar. Es van localitzar dos murs al pati central que s'han interpretat com a la possible façana antiga de l'edifici. El material arqueològic observat situaria les restes de la meitat sud del pati en un context ibero-romà.
Als treballs duts a terme l'any 2011 es van documentar uns murs que, per la seva disposició atalussada, podrien haver funcionat com a murs de contenció de terres. La troballa d'un seguit de subnivells successius formats per cendres i terra rubefactada feu pensar en una àrea de combustió propera i per ara desconeguda.
-Tercera fase: època tardoromana/època alt-medieval (segles IV - XI dC).
La fase corresponent a les darreries de la república i a l'alt i baix imperi romans no està representada al turó de Peralada. Probablement, la contracció del poblat en petit assentament lligat a la gestió del camp de sitges experimentat rere la Segona Guerra Púnica s'accentuà en etapes posteriors degut al nou model d'explotació agropecuària fonamentat en la vil·la, així com en el pol d'atracció que constituïa la propera Empúries.
No obstant, hi ha evidències al turó de Peralada atribuïbles a un moment difús entre la caiguda de l'Imperi, el regnat visigot i el domini carolingi. Moltes d'aquestes restes corresponen a necròpolis. És el cas del Convent de Sant Bartomeu, on s'hi localitzà un total de 25 enterraments. Totes les sepultures són d'inhumació, i en línies generals han estat malmeses per les construccions posteriors. Hi ha 2 enterraments de fossa simple i 23 enterraments de cista senzilla, dels quals n'hi ha 6 amb coberta de lloses. En tres casos presenten forma antropomorfa. Majoritàriament presenten una orientació de ponent a llevant. Destaca també la manca d'aixovar. Al Carrer del Forn, 33 s'hi localitzà 6 enterraments, un d'ells amb la construcció d'una cista de pedres i coberta de teules, mentre que els altres 5 estaven excavats en fossa simple. Per la separació entre els dos jaciments, devien correspondre a dues necròpolis diferenciades, possiblement associades a sengles esglésies -possible embrió dels convents de Sant Bartomeu i Sant Domènec.
Pel que fa a estructures constructives, aquesta fase és poc prolífica. Citant de nou les intervencions al Convent de Sant Bartomeu, s'hi localitzà una sèrie de murs pertanyents a un castell alt-medieval que es poden identificar amb el castell Toló. Per a la seva construcció es reaprofità els murs de la fortalesa romano-republicana. El castell devia tenir una estructura poligonal. Els murs documentats, però, no delimiten el recinte complet del castell ni en permeten conèixer la distribució interior. La referència més antiga que es conserva del castell Toló és del 977. Pel que fa al seu abandó, les fonts escrites no en donen una data precisa. Des de finals del segle XIII restà abandonat, i el darrer estrat relacionat amb les estructures és un estrat d'incendi, documentat segons la Crònica de Ramon Muntaner l'any 1285. Per altra banda, l'any 1394 ja s'havia construït un nou palau vescomtal fora del recinte emmurallat de la vila, al Puig de la Milícia. En aquesta mateixa zona es documentà dos murs pertanyents a l'actual església de Sant Martí, contemporanis de la construcció del castell Toló.
A la Plaça Ramon Muntaner s'hi localitzà diverses estructures molt malmeses i una sitja de difícil adscripció cronològica, però que han estat interpretades com a originàries del primer moment d'ocupació en època alt-medieval, probablement carolíngia, i que haurien evolucionat entre finals de segle IX i principis de X, amb un increment del nombre d'estructures, que conformarien diversos edificis. Del segle XI es localitzà una forja de ferro que cronològicament se situa a partir d'un mancús de la seca de Barcelona del comtat de Ramon Berenguer I, quan es convertí la zona d'hàbitat en un espai de treball i abocador.
A la Casa de les Bombes s'hi localitzà dos murs molt malmesos, i al Claustre de Sant Domènec s'hi documentà restes de murs i sitges que se situen cronològicament entre els segles X-XI, i algunes de posteriors entre els segles XII i principis del segle XIII.
A la intervenció del 2011 no es van documentar restes corresponents a aquest període.
-Quarta fase: època baix-medieval i moderna (segles XI - XVIII dC).
De la Peralada medieval es té coneixement arqueològic de poques zones, que majoritàriament corresponen a edificis o configuracions urbanístiques que han perviscut fins a l'actualitat. Les intervencions a la Plaça Ramon Muntaner van permetre documentar la construcció, al segle XV, de la plaça actual en el mateix moment en què s'edificà el convent de Sant Bartomeu, situat a l'est de la plaça. A la Plaça de l'Església es va exhumar restes ceràmiques d'època medieval sense estructures associades, com ara pisa amb daurat, pisa en verd i morat, pisa blava catalana i de València i un gran nombre d'altres tipus de ceràmica vidrada. També es va documentar restes antropològiques descontextualitzades a causa dels moviments de terra efectuats a la plaça, però que són atribuïbles a la necròpolis que envoltava l'església. A la Casa de les Bombes s'hi documenta l'edifici de l'antic hospital medieval -amb origen al s. XV-, de dimensions considerables, que es trobava emmarcat en origen sota quatre arcs apuntats, dels quals resten dempeus els dos més occidentals. Dels altres dos, se'n va localitzar els basaments i les fonamentacions. També es va documentar dos arcs més de mig punt, segurament pertanyents a dependències annexes que demostrarien que l'edifici de l'hospital s'estendria per sota de les finques veïnes. De la mateixa època es va documentar una zona d'emmagatzematge depenent de l'hospital consistent en 13 sitges majoritàriament datades entre els segles XV i XVI -a partir dels materials arqueològics, com ara pisa blava valenciana i pisa amb daurat. Algunes d'elles perdurarien fins al segle XIX. Finalment, es va poder documentar part de la necròpolis que envoltava l'hospital, amb una zona que devia funcionar durant els segles XV i XVI i una altra del segle XVI al XVIII. De la necròpolis cal destacar l'aparició d'un tresoret de 25 monedes d'or del segle XVIII sota l'avantbraç d'un individu adult.
Al recinte del claustre de Sant Domènec es va documentar el cenobi primigeni, amb l'advocació de Sant Agustí, documentat des del segle XI i que perdurà fins al segle XVI, quan fou substituït pel convent de Sant Domènec. El convent va estar en funcionament fins el segle XVIII, i aprofità el claustre romànic que encara avui es conserva.
Durant el 2011 la intervenció realitzada al convent de Sant Domènec motivat per les obres de restauració del conjunt arqueològic, va poder documentar dues sitges baix-medievals (segles XII-XIII) a través dels materials ceràmics vidriats trobats al seu interior.
Durant el mes de desembre de 2012 es realitzà una intervenció de control de les obres del Centre de Turisme Cultural de Sant Domènec. En aquesta intervenció es va documentar una cisterna que podria datar-se del segle XVI. A part, entre el material recuperat es troba algun fragment de ceràmica íbero-romana, barrejats amb materials molt moderns i sense context arqueològic. Aquests elements podrien estar relacionats amb les sitges excavades el 2011 a la zona del Claustre de Sant Domènec. Aquesta mateix lloc, el 24 de desembre es va realitzar el rebliment indefinit d'una de les estructures d'època moderna.
La darrera fase d'ocupació de les descrites per al Carrer del Forn, 33, correspondria a una fossa en forma de banyera en la que aparegué un fragment de ceràmica blava catalana amb una cronologia dels segles XVII ó XVIII.
-Cinquena fase: època contemporània (segles XIX - XX dC).
Les evidències corresponents a aquesta fase identificades arqueològicament corresponen essencialment a les reformes realitzades als convents amb posterioritat a la desamortització. És el cas del Claustre de Sant Domènec, que als segles XIX i XX es transformà en una residència particular (Can Pujol). El Convent de Sant Bartomeu va experimentar una important remodelació datada l'any 1835, després de la seva ocupació per les tropes franceses. La comunitat de monges va abandonar el convent l'any 1975. Pel que fa a la Plaça Gran, s'hi documentà els diferents nivells de sòls i les canalitzacions. No es va poder datar cap dels paviments amb precisió, però se situen entre els segles XVIII i XIX a partir d'alguns fragments ceràmics d'aquesta època.
Aquesta seqüència cronològica pràcticament ininterrompuda des del segle VI aC fins a l'actualitat, si bé ha pogut esser establerta gràcies a la descoberta de bon nombre de restes -fruit d'un nombre igualment generós d'intervencions arqueològiques-, també implica una afectació continuada de les noves construccions sobre les precedents, afectant-ne l'estat de conservació. Les restes identificades en les intervencions arqueològiques preventives més recents han estat destruïdes per les edificacions o refacció de carrers que les motivaven. Tot i això, s'ha preservat algunes de les restes més destacables, com és el cas de les localitzades al Convent de Sant Bartomeu.