Història
Aquest castell es
trobava al comtat d’Osona, i no passà a formar part de l’efímer comtat de
Ripoll, ni s’incorporà al patrimoni dels comtes de Besalú. Sempre fou un
castell osonenc, i la seva vinculació a la comarca del Ripollès és una mica
forçada, geogràficament i històricament. El terme del castell comprenia els
actuals termes municipals de Sant Quirze, Santa Maria de Besora i Montesquiu.
Les primeres
notícies sobre el castell corresponen a l’any 885, quan el comte Guifré i la
seva muller Guinedilda feren oblació de la seva filla Emma al monestir de Sant
Joan de les Abadesses, i hi donaren diversos béns, entre els quals el castell
de Besora i les esglésies de Santa Maria i de Sant Quirze, amb els delmes i
primícies i el seu alou.
El domini eminent estigué en mans dels comtes de
Barcelona, mentre que com a principal feudatari hi hagué una família de vicaris
comtals, anomenada Besora. A causa de la revolta d’un dels seus membres, els
fou segrestat el castell, el qual fou concedit a la família dels senescals de
Barcelona, mentre que una família, segurament descendent dels Besora,
continuaren com a subordinats seus en la castlania, fins que els senescals
foren substituïts de manera definitiva pels Besora com a feudataris directes
dels comtes de Barcelona.
Els comtes de Barcelona tingueren diverses actuacions com
a senyors eminents. En un moment inconcret, però després de la mort del comte
Ramon Borrell, que ocorregué l’any 1017, la vídua, la comtessa Ermessenda, que
posseïa el castell com a dot del marit, l’infeudà amb d’altres, als comtes de
Cerdanya i de Besalú, en un intent d’atreure’s partidaris en el conflicte que
quan es quedà vídua l’enfrontà amb el seu fill Berenguer Ramon I, per raó,
precisament, de la quantiosa dot que li havia cedit el seu marit, a la qual
ella no volia renunciar voluntàriament. Per aquesta raó, en una data compresa
entre els anys 1018 i 1023, el castell de Besora fou infeudat al comte de
Cerdanya, Guifré, que feu jurament de fidelitat a la comtessa Ermessenda per
aquest castell i altres castells dels comtats de Girona i d’Osona. L’any 1021
es trobava en mans del comte de Besalú, ja que en aquesta data fou jurat el seu
testament, en el qual constava que deixava al seu fill i hereu del castell de
Besora i els de Curull, Urtig, Reganyada, Vacarisses i Lluçà, amb les seves
castlanies, tots dintre el comtat d’Osona. Però aviat, l’any 1023, un cop fetes
les paus, el castell de Besora, amb els altres, tornà a poder del comte de
Barcelona per l’empenyorament que aquest any feu la comtessa Ermessenda al seu
fill Berenguer Ramon I, com a garantia de la pau que havien pactat.
El comte Ramon Berenguer I obtingué l’any 1059 que el
gendre de Gombau de Besora, Mir Geribert d’Olèrdola, i la seva muller Guilla
renunciessin al seu favor la possessió del castell de Besora. Posteriorment,
vers l’any 1072, el comte l’infeudà a la família dels senescals de Barcelona.
El castell de Besora, amb d’altres del comtat d’Osona,
l’any 1107 fou donat pel comte Ramon Berenguer III al comte de Besalú, Bernat
III, com a dot de la seva filla i de Maria Roderic, anomenada Ximena; però, com
que la donació era per després de la mort del comte de Barcelona, això motivà
que la incorporació al patrimoni del comte de Besalú no es produís, ja que aquest
morí abans que el comte de Barcelona.
La resta de les relacions dels comtes de Barcelona en el
castell de Besora foren les contínues exigències de cedir la potestat del
castell als oficials reials, tant als senescals com als castlans, sovint sense
altre motiu aparent de voler fer patent el seu domini eminent sobre el castell
(aquest fet era poc usual).
El primer feudatari conegut del castell és un vicari
comtal anomenat Ermemir, que començà a actuar vers l’any 975. Mentre que el seu
fill, Gombau de Besora, tingué una actuació extensa i intensa entre els anys
990 i 1050, que no es reduí al seu castell de Besora i al seu extens patrimoni
particular o infeudat, sinó que tingué una intervenció cabdal en la política
comtal catalana. Gombau fou un dels principals magnats del comte Ramon Borrell,
i després de la seva mort (ocorreguda l’any 1017), junt a la comtessa
Ermessenda, que actuà com a tutora del seu fill Berenguer Ramon I i més tard ho
hagué de tornar a fer quan Berenguer Ramon I morí l’any 1035 deixant tres fills
menors d’edat. Totes dues vegades, Gombau de Besora feu costat a la comtessa en
el govern dels comtats. També estigué al seu costat en les situacions
conflictives que la comtessa tingué primer amb el seu fill i amb el seu nét
després, quan aquests pretengueren que els cedís la seva dotació matrimonial,
que comprenia els comtats d’Osona i de Girona, a la qual cosa ella es negà
inicialment, encara que després s’arribés a un arranjament. Aquesta fidelitat
feu que la comtessa Ermessenda es retirés a una casa propera a l’església de
Santa Maria de Besora, on morí l’any 1058.
Després d’una llarga vida d’actuació junt als comtes de
Barcelona, Gombau acumulà un gran patrimoni, si bé no es pot destriar totalment
quin procedia de l’heretat familiar i quin era producte del seu fidel servei a
la casa comtal barcelonina; el cas és que en el seu testament, redactat l’any
1041, disposà dels castells de Besora, Montbui, Palaudamalla, el Far (en alou),
Pax, Cubelles, Curull i Torelló; de les parròquies de Samalús, Cardedeu i
d’altres de no especificades, i d’alous repartits per les parròquies i llocs de
Sentmenat, Santa Maria de Caldes, Sant Pere de Bigues, Orençana, Sant Feliu de
Codines, Vilardolida, Sant Iscle (a l’Empordà), Maçaners, Finestrelles, Palomar
i Barcelona.
Testament de
Gombau de Besora (16 d’agost de 1041)
"Hoc
testamentum est tractum ex testamento domni Gomballi Bisorensis.
In Dei nomine. Ego
Gomballus volo pergere ad Ispaniam, et propter hoc facio hunc testamentum, ut,
si de isto in itinere mors mihi advenerit, usque dum testamentum alium faciam,
licentiam habeant isti elemosinarii mei, id est Aurucia, mulier mea, et
Guandalgaus Sendres, et Miro Wilelmus, et frater suus Vivas, et Ademars de
Vilar, et Raimundus Lobet, et Wilelmus, archidiachonus, et Berengarius
Guaribertus, et Guadaldus Durandus, omnem facultatem meam apprehendere et dare
pro anima mea, sicut in ipsum testamentum resonat. In primis concedo ad domum
Sancti Michahelis coenobii de ipso Fallo ipsos meos alodes quod ei incartavi
com mulieri mee nomine Guisla, sicut in ipsius cartula resonat, et ego
Gonballus teneo propter suum beneficium. Et ipsum meum alodem qui fuit de
Fulchone Gariberto, qui est in parrochia Sancti Minati, id est ipsum solàrium
de Auriag et de Monte Lauro, cum illorum adiacentiis que ad ipsis pertinent, id
est terris et vineis, cuitis vel incutis, silvis et garricis, pratis et pascuis
et omni genere arborum, que michi advenit per impignorationem vel per
qualicumque voce, concedo ad domum Sancti Michahelis coenobii de ipso Falio. Et
ipsum meum alodem quod habeo in parrochia Sancte Marie de Caldas, que fuit de
Arnald, similiter cum eius terminis, ubicumque invenire potueritis, concedo ad
domum Sancti Michahelis. Et ipsum meum alodem qui est in parrochia Sancti Petri
de Bigas, qui fuit de Arnal et de sorore sue Heldiarda, remaneat ad ipsum
Sanctum Michahelem de ipso Falio. Et ipsum castrum de Monte Boi, cum ipsos suos
terminos. Et ipsos alodes qui sunt in parrochia de Caldas, et de Aurenzana et
de Felicem de Codinas, qui non sunt donati ad Sanctum Michahelem, remaneat ad
filia mea nomine Guisla et ad virum suum nomine Mir et ad filium suum de
Guisla. Et ipsos feus et ipsas parrochias que tenet in comitatu Barchinonense,
episcopales et comitales, exceptis ipsa parrochia de Samaluz et ipso feu et
medietatem ecclesie de Cardedol, remaneat ad Mir et ad Guisla et ad filium suum
in servicium de senioribus suis de quibus tenent, in tali videlicet ratione ut
donet C uncias de auro in potestate manumissoris suprascriptos, per Monte Boi
et per ipsas honores et per ipsos alodes suprascriptos. Et ipsum castrum de
Paladalmalla, cum ipsos alodes et ipsos feus, excepto ipsum alodem de
Vilardodila cum ipsos terminos et ipsam quartam partem de ipso Far cum suos
terminos remaneat ad Guisla et ad virum suum nomine Mir et ad filium suum de
Guisla, in tale conventum ut donent L uncias de auro in potestate manumissores
meos suprascriptos, infra primum annum. Et ipsas tres partes de ipsum castrum
de Far iurent Mir et mulier sua et filius suus, quando fuerit in tali etate ut
iurare possit, ad ip[s]os qui ipsas tres partes tenuerint de ipso castro de Far
per alod, infra XXX dies, quie isti suprascripti commanran istos suprascriptos
aut ipsos qui vivi fuerint; et illi iurent ad Mir et ad Guisla et ad filium de
Guisla, quartam partem de ipso cast[r]o cum suos terminos. Et ipsos castellanos
qui tenuerint ipsos castros de Monte Boi et de Paladalmalla non mittant in
potestate de Mir Garibert et de Guisla filia Gonballi et de filium suum de
Guisla usque dum donent ipsas uncias de auro suprascriptas, et si isti donare
noluerint suprascriptum aurum istum, remaneat ad Bernard et Wilelmum, fratrem
suum, nepotes Gomballi, et isti donent CL uncias auri in potestate manumissores
infra primum annum, et habeant omnia ista suprascripta. Et ipsum castrum de
Pax, cum suis terminis, totum ab integro remaneat ad Guisla filia mea. Et ipsum
castrum de Cubellas, cum suis terminis, totum ab integro remaneat ad filias
meas Ermengards et Ermensends, in tale conventu ut non habeant licentiam
vendere nec alienare, nisi ad Guislam sororem suam aut ad filium suum de
Guisla. Et ipsum castrum de Besaura, de Curul et de Torelonense, cum ipso feu
et cum ipsas parrochias et cum ipsos alodes de cum bailias, totum ab integro
remaneat ad uxorem meam nomine Auruciam et Laurianam. Et ipsum feu de Samaluz,
cum ipsa parrochia et ipsa medietate de ipsa parrochia de Cardedol, et ipsum
alodem de Vilardodila cum suis terminis remaneat similiter ad Auruciam uxori
mee, in tale conventum ut in diebus suis teneat et possideat sine blandimento
de ullumque hominem aut feminam, si virum non apprehenderit. Et si virum
apprehenderit, remaneat ad Wilelmum, archidiachonem, nepotem meum, et donet
inter cannonicam sedis Sancti Petri Vico et monasterium Sancte Marie de Rivopollense
et inter cannonicam de Gerunda L uncias de auro, in anno primo quo Aurucia
mortua fuerit aut virum aprehenderit. Et ipsas honores honores [sic] de
comitatu Ausone remaneat al Wilelmum, nepotem meum, sicut suprascriptum est. Et
post obitum Wilelmi, remaneat ad nepote meo filio Gisle, si vivus fuerit. Et
ipsum feu de Samaluz, cum ipsa parrochia et ipsa medietate de ipsa ecclesia de
Cardedol et ipsum alodem de Vilardodila, post obitum Aurucie aut si virum
apprehenderit, remaneat ad Guisla filia mea et ad filium suum, propter hoc ut
donent ipsas L uncias de auro de Paladalmalla suprascriptos. Et ipsum meum
alodem de Sancto Acisclo, qui est in Empurdan, et ipsa medietate de ipsa
parrochia, tum ab integro remaneat ad Ermengards filia mea. Et ipsum meum alodem
de Mazanas totum ab integro remaneat ad filia mea Ermensendis. Et ipsum meum
alodem de Fenestellas et de Palomar et de Barchinona remaneat ad ipsa cannonica
de Sancta Cruce et Sancte Eulalie. Et ipsum meum mansum de Barchinona, qui fuit
de Arbert, remaneat ad Guisla nepta mea, filia de Arbert. Et ipsas meas equas
et vaccas, totam medietatem ab integro ad Sanctum Michahelem de ipso Falio, et
alia medietatem ad Auruciam uxori mee. Et ipsum meum mobilem, quantum invenire
potueritis ad illa die quando mors mihi advenerit, totam terciam partem ad
domum Sancti Michahelis de ipso Falio, aliam terciam partem ad uxori mee
Auruciam, aliam terciam partem infra debitos et missas. Et CL uncias de auro
suprascripto, terciam partem ad Sanctum Michahelem de ipso Falio, aliam terciam
partem ad Auruciam uxorem meam, et de alia tercia parte dono decem uncias ad
ipsa cannonica de Barchinona et opera de Sancta Eulalia, et ad monasterium
Puellarum de Sancto Petro de Barchinona uncias III de auro, et ad monasterium
Sancti Cucufati similiter, et ad Sanctum Laurentium de Monte uncias II, et ad
Sancti Benedicti coenobii similiter, et ad Sanctam Mariam de Caldas uncia I, et
ad Sanctam Mariam de Besaura similiter, et ad cannonicam de Sancto Petro de
Vico uncias V, et ad Sanctam Mariam Rivipollensi uncias IIII de auro, et ad
Sanctum Michahelem de Coixano uncias II, et ad Sanctam Mariam que vocant
Crassam similiter, et cannonicam de Sancta Maria de Poio uncias V, et ad
Sanctum Petrum Rome similiter, et ad Sanctum Victorem de Massilia similiter. Et
ego, Gonbaldus, suprascriptus mando ad Guandalgod et ad Raimund Lobet, qui
tenetis ipsas meas honores, non habeant potestatem de ipsos castellos, id est
Mont Boi et Paladalmalla, si mors mihi advenerit, usque dum habeant iuratum Mir
Guaribert et mulier sua nomine Guisla et filius suus, si etatem habet, ipsam
honorem suam quam habet Sanctus Michahel de ipso Falio, et alodem et mobilem,
que non illis tollant ne l’en tollant, et adiutores l’en sian a tener et ad ver
per directam fidem sine ingan. Similiter mando vos meos homines suprascriptos
que non faciatis podestativos Mir Garibert et mulier sua et filio suo de ipsos
castros suprascriptos, usque habeant iuratum ad Auruciam ipsam honorem et ipsum
aver, quem laxabo ad illam, que non illis tollant ne l’en tolant, nec illi nec
homines nec femine per suum consilium nec per suum ingenium. Et ipsum
monasterium de Sancto Michahel laixo in potestate generis mei Mironi Gariberto
et filie mee Guisla nomine et filiis suis, omnique posteritati mee, qui per me
Montem Boium debent tenere omnique tempore. Quod si vos aut ullus homo qui hunc
testamentum disrumpere voluerit, sit anathema et cum luda Scarioth
participationem habeat. Et mulieri mee nomine Aurucia fiat in bailia Domino Deo
et sanctis suis, et de Olibano, episcopo, et de Guilaberto, episcopo, et de
Bernardo Guifredo et fratri suo Wuilelmo, archidiachono.
Factum hunc
testamentum XVII kalendas septimbris anno XI regnante Henrico rege.
Translatio vero de
hunc testamento acta est.
Sig+num Gonbaldus,
qui istum testamentum feci et firmavi et testes firmare rogavi. Sig+num Ademar.
Sig+num Atcenturio. Sig+num Wilelmi Eudi. Sig+num Garibert. Sig + num Maier.
Sig+num Eiral. Vifredus, sacer, ss. Sig + num Cherucio, presbiter. Sig+num
Gerall, sacerdos. Sig+num. Adalber Wilelmus. Sig+num Wilelmus Bernard. Sig+num
Wilelm Wilelm. Sig + num Iosfred Ermengaud. Sig+num Raiambert. Sig+num
Garibert. Sig + num Wilen. Sig+num Raimun Adruel. Sig + num Amalrig Iosfred.
+ Poncius,
monachus, qui hunc testamentum translatavit et die et anno quod supra."
Traducció
"Aquest testament és tret del testament del senyor
Gombau de Besora.
En nom de Déu. Jo, Gombau, vull partir cap a Ispaniam, i
per això faig aquest testament, perquè, si d’aquest viatge em pervingués la
mort i fins que faci un altre testament, aquests meus marmessors tinguin
llicència; aquests són: Aurúcia, muller meva, Guandalgaus Sendred, Miró Guillem
i el seu germà Vives, Ademars del Vilar, Ramon Llobet, Guillem, ardiaca,
Berenguer Geribert, Guadald Duran, els quals tinguin tota la meva facultat per
a prendre i donar per la meva ànima, tal com consta en aqueix testament.
Primerament concedeixo a la casa de Sant Miquel, cenobi
del Fai, els meus alous, que donàrem en carta amb la meva muller de nom Guisla,
tal com consta en la carta, i que jo, Gombau, tinc pel seu benefici. I el meu
alou, que fou de Folc Geribert, que és a la parròquia de Sentmenat, això és, el
soler d’Auriac i de Montllor, amb les adjacències que els pertanyen, això és,
terres i vinyes, cultes o incultes, boscos i garrigues, prats i pastures i tot
gènere d’arbres, que m’ha pervingut per empenyorament o per qualsevol altre
dret; tot ho concedeixo a la casa de Sant Miquel, cenobi del Fai, i el meu alou
que tinc a la parròquia de Santa Maria de Caldes, que fou d’Arnau, igualment
amb els seus termes, d’onsevulla puguin pervenir, el concedeixo a la casa de
Sant Miquel, i el meu alou que és a la parròquia de Sant Pere de Bigues, que
fou d’Arnau i de la seva germana Eldiarda, romangui a Sant Miquel del Fai. I el
castell de Montbui amb els seus termes i els alous que són a la parròquia de
Caldes, d’Orençana i de Sant Feliu de Codines, que no són donats a Sant Miquel,
romangui a la meva filla de nom Guisla i al seu marit de nom Mir i al fill seu
i de Guisla, i els feus i les parròquies que tinc en el comtat de Barcelona,
episcopals o comtals, excepte la parròquia de Samalús i el feu i la meitat de
l’església de Cardedeu, romanguin a Mir i a Guisla i a llur fill, en servei
dels senyors pels quals es tenen, amb la condició que donin cent unces d’or a
la potestat dels marmessors sobreescrits, per Montbui, per les honors i pels
alous sobreescrits. El castell de Palaudamalla, excepte l’alou de Vilardida amb
els seus termes i la quarta part del Far amb els seus termes, romangui a Guisla
i al seu marit de nom Mir i al fill seu i de Guisla, amb el conveni que donin
cinquanta unces d’or en potestat dels meus marmessors sobreescrits dintre del
primer any. I les altres tres parts del castell del Far, jurin Mir i la seva
muller, i el seu fill quan tingui edat per a jurar, als qui tinguin les tres
parts del castell de Far per alou, dins de trenta dies, que aquests
sobreescrits encomanaran als sobreescrits o als que fossin vius, i jurin a Mir
i a Guisla i al fill de Guisla per la quarta part del castell amb els seus
termes. I els castlans que tinguessin els castells de Montbui i de Palaudamalla,
no els posin en potestat de Mir Geribert i de Guisla, filla de Gombau, i del
fill de Guisla, fins que donin les unces d’or sobreescrites, i si no volguessin
donar l’or sobreescrit, romanguin a Bernat i Guillem, germà seu, nebots de
Gombau, i aquests donin les cent cinquanta unces d’or a la potestat dels
marmessors dins del primer any, i tinguin tot això sobreescrit. I el castell de
Pax amb els seus termes, tot amb integritat romangui a la meva filla Guisla. I
el castell de Cubelles amb els seus termes, tot amb integritat a les meves
filles Ermengarda i Ermessenda, amb la condició que no tinguin llicència de
vendre ni alienar, ni a Guisla, germana seva, o al fill de Guisla. I els
castells de Besora, de Curull i de Torelló, amb el seu feu i amb les parròquies
i amb els seus alous i amb les seves batllies, tot amb integritat romangui a la
meva muller de nom Aurúcia i Lauriana. I el feu de Samalús amb la seva
parròquia i la meitat de la parròquia de Cardedeu, i l’alou de Vilardida amb
els seus termes, romangui igualment a Aurúcia, muller meva, amb la condició que
ho tingui durant els dies de la seva vida, i ho posseeixi sense impediment de
cap home o dona, si no prengués marit. I si prengués marit, romangui a Guillem,
ardiaca, nebot meu, i doni entre la canònica de la Seu de Sant Pere de Vic, el
monestir de Santa Maria de Ripoll i la canònica de Girona, cinquanta unces d’or
en el primer any que Aurúcia sigui morta o prengués marit. I les honors del
comtat d’Osona romanguin a Guillem, nebot meu, tal com és sobreescrit. I
després de la mort de Guillem, romangui al meu nebot, fill de Guisla, si fos
viu. I el feu de Samalús amb la parròquia i la meitat de l’església de Cardedeu
i l’alou de Vilardida, després de la mort d’Aurúcia, o si prengués marit,
romangui a Guisla, filla meva, i al seu fill, i per tot això donin les
cinquanta unces de Palaudamalla sobreescrites. I el meu alou de Sant Iscle, que
és a l’Empordà, i la meitat de la parròquia, tot amb integritat, romangui a la
meva filla Ermengarda. I el meu alou de Maçanès, tot amb integritat, romangui a
la meva filla Ermessenda. I el meu alou de Finestrelles, de Palomar i de
Barcelona, romangui a la canònica de Santa Creu i de Santa Eulàlia. I el meu
mas de Barcelona, que fou d’Arbert, romangui a Guisla, neboda meva, filla
d’Arbert. I les meves eugües i vaques, tota la meitat, amb integritat, a Sant
Miquel del Fai, i l’altra meitat a Aurúcia, muller meva. I del meu moble, de
tot quant em pogués pervenir en el dia quan la mort em vingui, tota la tercera
part a Sant Miquel del Fai, l’altra tercera part a la meva muller Aurúcia i
l’altra tercera part entre deutes i misses. I les cent cinquanta unces d’or
sobreescrites, la tercera part a Aurúcia, muller meva, i de l’altra tercera
part dono deu unces a la canònica de Barcelona i per a l’obra de Santa Eulàlia,
i al monestir de les Puelles de Sant Pere de Barcelona tres unces d’or, al
monestir de Sant Cugat igualment, a Sant Llorenç del Munt dues unces, al cenobi
de Sant Benet igualment, a Santa Maria de Caldes una unça, a Santa Maria de
Besora igualment, a la canònica de Sant Pere de Vic cinc unces, a Santa Maria
de Ripoll quatre unces d’or, a Sant Miquel de Cuixà dues unces, a Santa Maria
que diuen Grassa igualment, a la canònica de Santa Maria del Puig cinc unces, a
Sant Pere de Roma igualment, a Sant Víctor de Marsella igualment. I jo, Gombau,
sobreescrit, mano a Guandalgod i a Ramon Llobet, que teniu les meves honors,
que no tinguin la potestat dels castells, que són els de Montbui i de
Palaudamalla, si la mort em ve, fins que hagin jurat a Mir Geribert i a la seva
muller de nom Guisla i al seu fill, si tingués edat, i la seva honor que té
Sant Miquel del Fai i l’alou i moble, que ells no el prenguin ni el deixin
prendre, i ajudin a tenir-lo i a haver-lo per directa fe i sense engany.
Igualment mano a vosaltres, homes meus sobreescrits, que no doneu potestat a
Mir Geribert i a la seva muller i al seu fill dels castells sobreescrits, fins
que hagin jurat a Aurúcia l’honor i l’haver qaue jo li deixo, i que ells no li
prenguin ni li deixin prendre, ni ells ni cap home ni cap dona pel seu consell
ni per la seva instigació. I el monestir de Sant Miquel el deixo en potestat del
meu gendre, Mir Giribert, i de la meva filla de Guisla i del seu fill, i tota
la meva potestat que per mi deuen tenir a Montbui per sempre. Per la qual cosa
si vosaltres o un altre home aquest testament volgués trencar, sigui
anatemitzat i amb Judes Escariot tingui participació. I la meva muller de nom
Aurúcia estigui en batllia del senyor Déu i dels seus sants, i d’Oliba, bisbe,
i de Guilabert, bisbe, i de Bernat Guifré i del seu germà, Guillem, ardiaca.
Fet aquest testament a setze d’agost de l’any onzè
regnant Enric rei.
La transcripció real d’aquest testament ha estat feta.
Signatura de Gombau, que aquest testament feu i firmà i
pregà firmar els testimonis. Signatura d’Ademar. Signatura d’Atcenturi.
Signatura de Guillem Eudi. Signatura de Giribert. Signatura de Maier. Signatura
d’Eiral. Guifred, sacerdot, subscriu. Signatura de Queruci, prevere. Signatura
de Guerau, sacerdot. Signatura d’Adalbert Guillem. Signatura de Guillem Bernat.
Signatura de Guillem Guillem. Signatura de Josfred Ermengol. Signatura de
Raiambert. Signatura de Giribert. Signatura de Guillem. Signatura de Ramon
Adroer. Signatura d’Amalric Jospert.
Ponç, monjo, que aquest testament transcrigué el dia any
que hi ha a sobre."
(Traducció: Albert Benet i Ciarà)
No obstant això, la família de
Gombau de Besora no conservà aquest ric patrimoni; el gendre de la seva filla
gran, Mir Geribert d’Olèrdola, si bé rebé la major part dels béns, hagué de
renunciar-hi a causa de la seva actuació violenta contra el comte de Barcelona.
I els successors de Gombau de Besora al castell que donà nom a la família,
només disposaren del castell com a castlans i foren desposseïts dels altres
béns patrimonials o feu comtal. Això només en una generació.
Després de la renúncia feta el
1059 per Mir Geribert i la seva muller i llurs fills Bernat i Gombau, el comte
Ramon Berenguer I, vers l’any 1072, lliurà el castell a la família dels
senescals de Barcelona com a principal feudatari, i l’any 1089 el senescal
Guillem Ramon i el seu germà Arbet associaren Miró Foguet en el domini del
castell de Besora, de manera semblant com aquests tres personatges posseïen el
castell de Voltregà. El mateix any 1089 tots tres conjuntament encomanaren a
Guadall Sanç, germà de Gombau de Besora, i a Bernat Gombau, fill de Gombau de
Besora, el castell de Besora, tal com l’havia tingut l’anomenat Gombau de
Besora, germà i pare respectivament, pels donadors.
Aquest Gombau de Besora, que
l’any 1089 ja era difunt i havia tingut el castell de Besora en feu dels
senescals, ha de ser el Gombau que figura en la renúncia que l’any 1059 feren
els seus pares, Mir Geribert d’Olèrdola i Guilla de Besora, on cedien el
castell de Besora i el de Curull amb els seus termes i pertinences i el feu
tenia Gombau pel comte en comtat d’Osona. Naturalment que aquest Gombau havia
d’ésser el nét de Gombau de Besora, car ell havia mort feia uns nou anys, i no
se l’esmenta ni amb el cognom de Besora, ni es fa constar que sigui el pare o
el sogre dels renunciants; en tot el document només se cita el Gombau fill de
Mir Geribert i de Guilla. Per tant, cal considerar que la nova dinastia dels
Besora era la continuació de l’anterior per un nét del Gombau de Besora que
porta el mateix nom que l’avi, però no tingué la consideració de feudatari
directe dels comtes, sinó que durant uns segles depengué d’una família
feudatària dels comtes, la dels senescals de Barcelona i dels seus successors,
els Montcada, fins que el castell fou incorporat a la corona, i els Besora, de
castlans passaren a vassalls directes del rei. Per tant, els Besora són
estudiats com a castlans i no pas com a feudataris a partir del segon Gombau de
Besora.
La família feudatària del castell
de Besora, un cop obtinguda la renúncia del gendre i de la filla de Gombau de
Besora, foren els senescals de Barcelona, com ja hem dit. A partir de la cessió
feta pels comtes vers l’any 1072, les renovacions de la infeudació continuaren;
així, l’any 1136 el comte de Barcelona Ramon Berenguer III encomanà al gran
senescal Guillem Ramon el castell de Besora, juntament amb uns altres. L’any
1202 el rei Pere el Catòlic concedí a Guillem de Montcada la successió a tots
els béns que el seu pare, Guillem Ramon de Montcada, tenia en feu de la corona,
entre els quals es trobava el de Besora.
Sense que se n’esmenti el motiu,
ni que n’hi hagi cap d’aparent, els reis Jaume I i Pere el Gran, reclamaren i
retornaren la potestat del castell de Besora a Gastó de Montcada, vescomte de
Bearn. Primerament, l’any 1274, el rei Jaume I restituí a Gilabert de
Centelles, procurador de Gastó de Mont cada, la potestat del castell de Besora.
Posteriorment, dos anys més tard, el 1276, els batlles de Vic i de Torelló de
Gastó de Montcada, en nom del lloctinent general de l’esmentat Gastó, Gilabert
de Centelles, lliuraren al sots-veguer de Vic, com a lloctinent general del
veguer reial, el castell de Besora. Tot seguit, dins el mateix any, el
primogènit, l’infant Pere, ordenà al procurador de Catalunya que tornés a Gastó
de Montcada la potestat del castell de Besora, sense cap obstacle, tal com
l’havia rebut pel rei Jaume I.
Les reclamacions de la potestat
del castell continuaren uns anys més tard, però ja amb un motiu clar, ja que la
invasió dels croats francesos pel Pirineu, motivà que el juliol de l’any 1285
el rei Pere el Gran demanés a Berenguer d’Orís, procurador general per
Catalunya de Gastó, vescomte de Bearn, que per raó de força (“racione
valence”) volia la potestat del castell de Besora i de Curull, i li requerí
que enviés lletres a Jaume de Besora i a Pere Simó, amb ordres perquè li
donessin la potestat del castell.
Si les relacions entre el rei i
el feudatari sembla que foren cordials, ja que mai no es produeix una negativa
o una obstaculització a les demandes del rei de la potestat del castell, en
canvi les relacions entre el feudatari i el castlà, durant un temps, no foren
gaire bones. L’any 1237 Gastó, vescomte de Bearn, tornà el castell de Besora a
Jaume de Besora, que havia de reconèixer la senyoria de Gastó, a més d’altres
qüestions sobre els drets d’ambdós en el terme. Aquest conveni no solucionà el
conflicte que sembla que havia portat el senyor a prendre el castell al seu
vassall, i l’any 1278 el batlle de Gastó, vescomte de Bearn, al castell de
Torelló, lliurà un requeriment de Gilabert de Centelles, lloctinent de
l’esmentat Gastó, a Jaume de Besora, contra les malifetes de Jaume de Besora. A
partir d’aquest moment no coneixem més conflictes entre feudatari i castlà.
El procés de traspàs del domini
del feudatari a la corona s’inicià quan Guillema de Montcada lliurà a l’infant
Pere, germà de Jaume II, el castell de Besora, amb molts d’altres, com a dot
del seu casament. Després de la mort del seu marit, Guillema recuperà la dot i
la cedí al rei Jaume II, a canvi d’unes importants rendes vitalícies, la qual
cosa anava contra els pactes que se li havien fet al moment de concedir-li la
dot. Això motivà molts problemes i conflictes; a més, la mateixa Guillema
incomplí el pacte. El resultat fou que les baronies que formaven el dot de la
dita Guillema passaren als comtes de Foix, però no sembla que el castell de
Besora hi passés, ja que no hi ha constància de cap més relació dels comtes amb
el rei o amb el castlà pel castell. Segurament que hi degueren renunciar.
Els castlans
Durant les dues primeres
generacions de feudataris del castell, Ermenir i Gombau de Besora, no es coneix
l’existència de cap castlà. Únicament sembla que durant el període que el castell
de Besora estigué en mans de la muller de Gombau, Aurúcia, i del seu nebot,
Guillem de Balsareny, tal com prescrivia el testament de Gombau, hi hagué un
clergue anomenat Vivà que actuà com a vicari comtal del castell de Besora,
documentat en aquesta funció l’any 1058. I encara que pròpiament no fos un
castlà, pot ésser considerat com a tal.
Els castlans del castell de
Besora, com ja hem assenyalat, foren els descendents de la filla gran de Gombau
de Besora, Guilla, casada amb Mir Geribert d’Olèrdola. El primer fou llur fill,
també de nom Gombau, el qual figura que l’any 1059 tenia el castell de Besora
en feu del comte, si bé hi hagué de renunciar juntament amb els seus pares, a
causa de la revolta protagonitzada pel seu pare contra el comte. No obstant la
renúncia, Gombau no degué ésser apartat totalment del domini del castell, sinó
que restà com a castlà d’un altre feudatari comtal, del senescal Guillem Ramon
i de la família Montcada, fins que al principi del segle XIV el domini dels
Montcada desaparegué, i els Besora-castlans passaren a feudataris directes del
rei.
La primera notícia dels Besora
com a castlans dels senescals és de l’any 1089, quan Guillem Ramon, senescal,
amb el seu germà Arbert i Miró Foguet, encomanà a Guadall Sanç, germà de Gombau
de Besora, i a Bernat Gombau, fill de Gombau, el castell de Besora, de la
mateixa manera que l’havia tingut per ells l’esmentat Gombau de Besora. Com ja
hem afirmat, aquest Gombau de Besora ha d’ésser la mateixa persona d’aquest
nom, fill de Mir Geribert i de Guilla, filla del primer Gombau de Besora. Per
tant, la família Besora continuà en la possessió del castell de Besora, però
com a castlans dels senescals primer i dels Montcada després.
A continuació es produeix un buit
informatiu fins que no es torna a trobar un membre de la família, amb el nom
tradicional en la família de Gombau de Besora, fill de Bernat Guillem, el qual
l’any 1152 en el seu testament llegà al seu fill i hereu Bernat el castell de
Besora, però com que era menor d’edat, havia d’estar sota la tutoria del seu
avi, Bernat Guillem, igual com les seves germanes.
Per diverses informacions sembla
que l’avi de Gombau III de Besora, fou Ponç de Besora (consta que ho era de la
seva germana Saurina), i Ponç no degué tenir fills mascles, i la seva filla i
hereva, Ramona, es casà amb Bernat Guillem de Lluçà, ja que Gombau III rebé
l’any 1170 de Guillem de Lluçà, fill de Ramon, els seus drets en el castell de
Quer, com a pagament de l’heretat del seu pare.
Les vicissituds de la família
Besora tot seguit continuen de manera més clara, si bé no es tenen altres
notícies de relleu que els enfrontaments amb els Montcada, que ja s’han
reflectit en parlar dels feudataris.
A partir del principi del segle
XIV, les relacions dels Besora amb el rei passaren a ser directes, quan els
drets dels Montcada sobre el castell passaren a la corona. Aleshores els Besora
prengueren més protagonisme en els afers del castell, i aviat la seva actuació
esdevingué conflictiva.
Així, l’any 1327 el rei Alfons
III absolgué Jaume de Besora de qualsevol demanda que hom pogués fer-li per raó
de les seves finances. Tot i que no es fa constar que sigui per aquesta causa,
les relacions de Jaume de Besora amb la corona no eren pas bones, ja que dos
anys després, el 1329, els comissaris reials li embargaren totes les honors,
els censos, les possessions i les pertinences que tenia en feu del rei en el
terme de Besora. Si bé, més tard, els hi degueren retornar.
Els drets dels Besora al castell
augmentaren considerablement quan, després que l’any 1382, Constança de
Perellós comprà a l’infant Joan el castell de Besora, en propi, lliure i franc
alou, juntament amb el mer i mixt imperi i la jurisdicció civil i criminal, pel
preu de 6 602 sous; i l’any següent, Constança ho vengué a Arnau Guillem de
Besora, malgrat que pocs dies abans havia promès a l’infant Joan de retornar-li
la venda que li pagués la quantitat que ella havia pagat.
Al cap de poc el domini del
castell de Besora passà a una branca lateral de la família, que no conservà el
nom. El ja esmentat Arnau Guillem morí sense fills, i heretà el castell el seu
germà, Roger de Besora, que tampoc no tingué descendència, i finalment passà a
un fill d’una germana anomenada Marquesa de Besora, casada amb Arnau de Canet,
anomenat Gilabert de Canet, al qual l’any 1391 els homes de Besora, convocats a
so de corn, feren homenatge. El nou senyor de Besora l’any 1394 hagué de
lliurar al veguer d’Osona la potestat del castell de Besora a requeriment del
rei, sense que s’intueixi una causa determinada.
Amb motiu de la participació
activa de Gilabert de Canet en la causa del comte d’Urgell, pretendent a la
corona catalana, el rei Ferran d’Antequera s’apoderà del castell de Besora, i
l’any 1417 el batlle general ordenà al veguer de Vic que, en nom del rei, es
possessionés del castell de Besora i hi exercís la jurisdicció criminal, fins a
nova ordre. Mentre, el mateix any, sense que s’intueixi per qui ho posseïa, Riambau
de Corbera, a través dels seus procuradors, revengué al rei la jurisdicció
civil i criminal i el mer i mixt imperi, per tres-cents florins d’Aragó.
Arran d’aquesta nova situació, no
gens clara, els homes de Besora buscaren la manera de redimir-se i evitar caure
novament en mans senyorials, per la qual cosa l’any 1418 oferiren al rei la
quantitat de sis-cents florins, que el rei acceptà. Però, com passava sovint,
els homes de Besora veieren com només s’acomplia una part de la seva voluntat,
i l’any 1419 el rei restituí a Gilabert de Canet el castell de Besora i la casa
forta de Montesquiu, excepte el mer i mixt imperi, per haver-se redimit els
homes de Besora (més endavant el rei vengué els esmentats imperis a un
successor de Gilabert de Canet). Al cap de pocs dies de la restitució, Gilabert
de Canet rebé l’homenatge dels seus vassalls del castell de Besora.
Gilabert de Canet no posseí per
gaire temps el castell de Besora, ja que el rei li demanà la potestat del
castell, i com que no satisfé la petició reial, l’any 1420, aquest ordenà al
veguer de Vic i Osona que prengués el castell de Besora i la casa de
Montesquiu, i que ho encomanés a Dalmau de Sacirera.
Aquest Dalmau de Sacirera era
casat amb Margarida, filla de Gilabert de Canet. Dalmau posseí el castell uns
anys, amb la concessió del rei del mer i mixt imperi i de la baixa jurisdicció,
situació que perdurà fins a l’any 1424. A l’any següent, el castell de Besora
passà a l’hereva de Gilabert de Canet, una altra filla anomenada Antònia de
Canet, casada amb Guillem de Peguera.
Amb Guillem I de Peguera el terme
entrà en un conflicte violent, que enfrontà el senyor amb els vassalls. El
motiu fou que Guillem de Peguera comprà al rei el mer i mixt imperi de Besora i
Saderra. Naturalment, els homes de Besora protestaren tot seguit, adduint que
la jurisdicció competia al rei perquè s’havien redimit. Per aquest motiu, el
mateix any, el batlle general del rei es feu càrrec de la jurisdicció de
Besora, a instàncies, sembla, del consell municipal de Barcelona. A més, el
castell de Besora fou unit a la vegueria de Bages, fet que agreujà la situació,
i es produí un conflicte que causà morts i ferits. Un dels episodis violents
fou protagonitzat per un germà de Guillem de Peguera, que assassinà un home de
Saderra que s’havia distingit en la defensa dels drets del rei en l’afer de la
jurisdicció dels termes; a més, amenaçà la resta d’homes de Saderra, que si el
seu germà Guillem no cobrava els mil florins que li havia costat la
jurisdicció, els passaria el mateix. Aquest fet fou comunicat pels consellers
de Vic als seus col·legues barcelonins. L’afer no s’apaivagà del tot amb la
mort de Guillem de Peguera, ocorreguda vers l’any 1444; aleshores el castell
restà en mans de la seva muller, Antònia de Canet, que era la vertadera
propietària, la qual exercí la senyoria que li corresponia, juntament amb la
seva mare Florència. El mateix any 1444 Antònia de Canet rebé l’homenatge dels
seus vassalls de Besora.
Amb Antònia de Canet el conflicte
sobre l’exercici de les jurisdiccions havia disminuït en violència, però no
s’havia resolt satisfactòriament per als homes de Besora. Per això, l’any 1445
els homes de Besora trameteren un síndic com a representant de la universitat
de Besora i Montesquiu, davant la reina Maria, lloctinent del rei Alfons el Magnànim,
el qual informà la reina que eren maltractats i oprimits pel posseïdor del
castell de Besora i de la casa de Montesquiu. El representant dels homes de
Besora exposà novament la situació del terme; que si bé els senyors tenien el terme
de Besora en feu del rei, aquest havia d’exercir tota la jurisdicció civil i
criminal, alta i baixa, mer i mixt imperi, perquè els vassalls s’havien redimit
amb els seus propis diners, i el terme de Besora havia quedat unit a la corona,
i el veguer de Vic i Osona havia d’exercir les esmentades jurisdiccions; no
obstant això, aquesta atribució era usurpada pels senyors del castell: Antònia
de Canet i la seva mare Florència. Davant aquesta queixa, l’any 1445 hom ordenà
al batlle general que cités totes dues dames i s’informés sobre la usurpació
que practicaven al terme de Besora.
La resolució del conflicte de
competències trigà encara tres anys a produir-se; fou l’any 1448 quan la reina
Maria resolgué sobre el problema de les jurisdiccions dels castells de Besora i
de Saderra, que decretà que corresponien a la corona. Però com que Antònia de
Canet degué recórrer la sentència, l’any 1453 la reina Maria li concedí el dret
de percebre dels seus súbdits l’anomenada jurisdicció mòdica.
Antònia de Canet fou succeïda pel
seu fill Antoni de Peguera, el qual l’any 1458, rebé la comanda de l’infant
Joan, lloctinent del rei Alfons el Magnànim, la jurisdicció i l’imperi del
castell de Besora. Inconcebiblement, Antoni de Peguera el mateix any hi
renuncià. I el 1460, el rei Joan II ordenà al veguer de Vic i Osona que exercís
les jurisdiccions de Besora i Saderra segons la sentència de la reina Maria.
No obstant la resolució anterior,
no havien finit els conflictes dels Canet-Peguera al castell de Besora,
únicament que no implicaren els seus homes. El motiu foren els deutes que
Antònia de Canet tenia amb Caterina de Malla i el seu fill Bernat de Malla, i
amb Violant Dosrius, que gravaven sobre les rendes del castell de Besora, per
la qual cosa l’any 1455 el rei Joan II prengué el castell de Besora a Antònia
de Canet i creà una batllia per pagar les pensions que es devien. Al cap de
cinc anys, el 1460, el rei tornà el castell a Ramon de Peguera, amb la condició
que respectés la batllia que havia creat per pagar els deutes.
La guerra civil entre el rei Joan
II i la Generalitat portà conflictes seriosos al castell de Besora. Des d’un
bon principi, el castell fou ocupat per pagesos afectes a la causa reial, i el
mateix rei, l’any 1463, ordenà que els drets dels Peguera al castell de Besora
fossin respectats, ja que eren partidaris de la corona. No obstant això, per
raons de guerra, el rei encomanà la custòdia del castell de Besora a uns
parents dels Peguera, Ponç Descatllar, marit de Marquesa de Peguera, filla de
Guillem I de Peguera. L’any 1471 Ponç Descatllar fou premiat pel rei Joan II
amb la concessió de la jurisdicció criminal i el mer i mixt imperi del castell,
mentre que Ponç assegurava que ja l’havien posseït els seus avantpassats. L’any
1473 el rei reconegué que Damià i Ponç Descatllar havien fet grans despeses en
l’arranjament del castell de Besora, i, per tant, determinà que mai no podien
ésser despullats de la possessió del castell si no eren indemnitzats per les
despeses efectuades.
Aquesta concessió motivà que
l’any 1477 fos endegat un plet entre Guillem II de Peguera, fill de Guillem I
de Peguera i d’Antònia de Canet i Damià Descatllar, fill de Ponç Descatllar;
els contendents eren, per tant, oncle i nebot. De moment sembla que el castell
de Besora restà en poder dels Peguera, i a la mort de Guillem II el castell
retornà al domini de la seva mare, Antònia de Canet, i com que no tenia fills
legítims, donà el castell a un nét natural anomenat Joan de Peguera, el qual el
1482 morí intestat i sense descendència.
Al moment que la família Peguera
restà sense hereu directe, el castell de Besora degué passar als Descatllar,
però no fou fins l’any 1513 que es documentà l’homenatge que els homes de
Besora havien fet a Damià Descatllar, que morí al cap de quatre anys a l’edat
de noranta anys. El successor fou una filla de Damià, anomenada Isabel
Descatllar, que no assumí el domini del castell fins l’any 1525, que fou
reconegut el seu dret en virtut d’una sentència judicial.
Amb el casament d’Isabel
Descatllar amb Pere Alamany de Bellpuig s’inicià una nova branca de senyors del
castell de Besora, els Alamany-Descatllar, si bé només utilitzaren el cognom
Descatllar. Fins i tot el mateix Pere prengué el cognom Descatllar. Una de les
primeres actuacions al castell de Besora fou la compra que l’any 1522 feu amb
el nom de Pere Descatllar per adquirir els drets de Joan de Peguera, donzell,
al castell de Besora i en la domus de Montesquiu. No obstant
això, els Descatllar no exerciren les jurisdiccions del terme, ja que l’any
1559 consta que el batlle del castell i terme de Besora exercia l’alta i baixa
jurisdicció i el mer i mixt imperi civil i criminal pel rei. I no fou fins
l’any 1620 que el rei Felip III donà en feu honrat a Lluís Descatllar i als
seus tota la jurisdicció del terme de Besora. Però si els reis no tenien
memòria i incomplien contínuament els seus compromisos, en canvi els homes del
castell de Besora recordaven molt bé que s’havien redimit. I novament es produí
la reclamació dels homes de Besora, però per una reial sentència de l’any 1630
es deixà clar que la jurisdicció restava en mans de la família Descatllar.
L’ascens dels Alamany-Descatllar al castell de Besora culminà l’any 1698, quan
els fou concedit el títol de marquesos de Besora.
El darrer membre d’aquesta branca
fou Joan Descatllar, i a la seva mort el castell de Besora passà a Joan
Baptista de Queralt i Alamany-Descatllar, menor d’edat. Encara que Ignasi
Desbac i d’Oms, marquès de Cartellà, li disputà l’herència, l’any 1769 es
produí una sentència favorable als marquesos de Cartellà, però els Queralt,
comtes de Santa Coloma, apel·laren i guanyaren el plet i foren ells els qui
mantingueren el domini del castell de Besora fins a la desaparició de les
senyories jurisdiccionals; si bé el títol es manté en els seus successors, els
seus béns territorials a l’antic terme de Besora foren venuts el segle passat a
una família de Vic.
L’edifici del castell sofrí
diverses vicissituds en les guerres del segle XV. En la guerra civil entre la
Generalitat i el rei Joan II foren fetes importants obres de fortificació al
castell, ja que no es devia trobar en gaire bon estat pel fet de no habitar-hi
els senyors del terme, que havien traslladat la seva residència al casal de
Montesquiu.
L’any 1620 consta que el castell
es trobava derruït, però tenia algunes parets dempeus i encara hi havia algun
recinte utilitzable com a clausura. I durant la Guerra dels Segadors, Lluís
Descatllar, senyor del terme, fou partidari del rei d’Espanya, per la qual cosa
li aparedaren el castell i el consideraren traïdor; tot i que fou capturat dues
vegades, aconseguí d’escapar-se.
Les restes de l’edifici del
castell encara foren utilitzades el segle XIX en les diverses revoltes i
guerres absolutistes. L’any 1822, en l’alçament absolutista, el castell de
Besora serví de refugi a una partida absolutista en retirada, després de tenir
un encontre amb les tropes constitucionals a les vores de Montesquiu i de Sant
Quirze de Besora. La darrera utilització amb finalitat bèl·lica fou durant la
Primera Guerra Carlina, la qual cosa motivà que el cap d’una columna liberal,
per evitar la contínua utilització del castell per les partides carlines, vers
els anys 1838-1839 ordenés enderrocar-lo, així com l’església de Santa Maria.
(APF-ABC)
Castell
Actualment, de l’antic castell de
Besora resten només uns pocs vestigis dispersos, amb alguns fragments de mur,
mig tapats per la malesa. Direm que aquest castell té el recinte perfectament
deduïble encara. Un recinte situat en un emplaçament que feia que aquesta
fortalesa fos pràcticament inexpugnable. Només hi havia un camí difícilment
practicable al costat de tramuntana, el qual estigué fortificat. Caldria una
campanya arqueològica, llarga i costosa, la qual podria deixar en evidència, si
més no, els elements bàsics d’aquesta fortalesa, avui un xic desconeguda.
Enllaç del jaciment:
https://invarque.cultura.gencat.cat/card/14669
L'any 2005, des de l'Ajuntament de Santa Maria de Besora
i l'associació dels Amics de Bisaura es va promoure una primera campanya
d'intervenció arqueològica, en què, entre altres treballs, plantejava un estudi
arqueològic del monument, l'aixecament topogràfic de les restes i els estudis
d'alteracions en construccions per a preveure les necessitats de conservació i
restauració estructural. Tot això estava emmarcat en un projecte per a
l'estudi, restauració, consolidació, adequació i difusió del Castell de Besora
i l'Església de Santa Maria, amb l'objectiu de convertir el castell en un museu
a l'aire lliure, integrat en el medi natural i amb diversos nivells de lectura.
En aquest marc de treball, la primera tasca va ser la neteja del jaciment. Treure
la vegetació va permetre un aixecament topogràfic de les restes visibles, que
va fer possible una diagnosi de les restes de l'església i del castell per tal
de conèixer el seu estat de conservació i treballs de prospecció (per
resistivitat elèctrica i prospecció magnètica). Pel que fa a les investigacions
arqueològiques, es realitzaren en sis zones del castell i l'església: - En la
primera zona es documentà la cisterna i la bassa de recollida. La cisterna
presenta una factura molt acurada, feta de carreus desbastats amb volta de canó
i un forat de desaigua. - El segon sondeig es realitzà en la banda nord de
l'exterior de l'església, i ha permès observar un terraplenament que, per la
banda de l'església té una paret adossada que actua com a mur de contenció. En
aquesta zona es conservava un metre de potència dels sediments i entre les
restes es detectaren restes òssies humanes, la majoria en desconnexió.
Únicament es detectaren dos individus sencers (dos enterraments infantils). -
El tercer sondeig es realitzà davant les restes del castell, i va permetre
documentar un primer nivell de terra vegetal que cobria un mur d'una sola
filada al qual s'adossava un estrat de cronologia medieval, en el que destaca
la presència d'una sivella recoberta de pa d'or. - En el quart sondeig, de
forma irregular, ja que resseguia els murs de l'església, es comprovà que
aquesta zona fou utilitzada com a cementiri parroquial fins al segle XVIII.
Únicament s'excava un estrat format per terra molt polsosa, amb gran quantitat
de restes de runa i ossos humans en total desconnexió. Es documenten un total
de 13 individus; alguns d'ells parcials i sense connexió, altres en connexió
excepte alguna part de l'esquelet que els hi falta, i un últim grup d'aquells que
es conserven sencers: dos individus trobats en posició decúbit pron. Totes les
inhumacions estan en sentit nord/sud, però en algunes zones estan a l'inrevés.
També s'han detectat alguns claus de ferro, que deixen constància de l'ús de
caixes de fusta per a enterrar als morts. Algunes de les inhumacions han
presentat restes d'indumentària; fragments de roba, botons de metall, una bala
de plom, botons d'os, una cadeneta i dues sivelles de ferro. - El cinquè
sondeig, a la banda oriental de l'esplanada, mostrà un primer nivell de terra
vegetal cobrint un mur i amb material ceràmic associat d'època alt-medieval. -
El sisè i últim sondeig es realitzà en la part central de l'esplanada, i no
s'hi trobà cap estructura mural, però sí un conjunt de retalls (no excavats)
amb material associat d'època medieval. En el mes de setembre de 2006 es va dur
a terme una segona intervenció arqueològica dins el mateix projecte. En aquesta
nova campanya es tornà a netejar la vegetació i es treballa arqueològicament en
dos sectors: la zona de l'església de Santa Maria i la zona esplanada del
Castell. Un cop realitzada la intervenció, els resultats obtinguts mostren la
dinàmica ocupacional del castell, amb una primera ocupació del turó en època
ibèrica, entre els segles III - I aC. D'aquest moment s'han localitzat restes
ceràmiques (comuna oxidada, reduïda i pasta bicolor), fauna i metalls (destaca
una punta de llança de ferro). Del moment fundacional del castell en el segle
IX no s'ha documentat cap resta, de manera que se'n desconeix la seva
estructura en aquell moment. Les primeres restes de castell documentades
pertanyen al segle XI, un mur que recolza sobre la roca natural i algunes de
les parts conservades de l'església de Santa Maria. Part de la sagrera -
necròpolis i la construcció de l'atri dels segles XII - XIII ha estat
localitzada en la part sud de la nau de l'església. D'aquest moment també seria
la construcció de la cisterna d'aigua per abastir el castell. Un dels individus
inhumats aquí conservava una petxina de peregrí. Les reformes realitzades durant
el segle XVI també han estat documentades, tant a l'església com al castell, i
s'han localitzat nivells d'enderroc i amortitzacions d'estructures del castell
dels segles XVII - XVIII. Per últim, s'ha documentat la continuïtat de la
necròpolis com a cementiri parroquial fins entrat el segle XVIII. La campanya
d'excavacions del 2009 es va centrar en la zona de la necròpolis del castell,
situada a la banda meridional de l'absis i el campanar de l'església. Els
treballs es van dedicar a l'ampliació del sondeig 4 realitzant una excavació i
estudi antropològic específic debut a l'elevat nombre d'enterraments existents.
Dos dels individus s'han identificat com dos possibles soldats de l'època dels
carlins, un presentava un impacte de bala de plom, i l'altre va ser enterrat
amb algun tipus d'indumentària tipus casaca militar, ja que es van trobar una
gran quantitat de botons a l'interior de la caixa funerària. La resta els
individus són de diverses edats i sexe (tot i què sobretot homes). L'índex de
preservació esquelètica dels individus documentats és força alta. La
intervenció arqueològica del 2010 continua dins del projecte de consolidació
del castell per tal d'evitar la seva degradació. Es continua amb l'objectiu de
tractar les restes humanes ja localitzades en intervencions anteriors a la zona
que formava part del cementiri parroquial utilitzat fins al segle XVIII.
Juntament es vol acabar de documentar les restes adscrites al període ibèric,
amb els nivells que s'associaven al mur nord-sud. Aquestes permeten concloure
que hi hauria un hàbitat i un nivell de combustió, amb un enterrament
perinatal. En conjunt aquestes restes permeten establir una cronologia del
segle III-II aC. La resta de treballs se centren en l'ampliació del sondeig 4
de les campanyes del 2005-2009, que seria la zona meridional de l'absis i el
campanar de l'església. La intervenció es divideix en 5 sectors: - SECTOR 1: a
l'est del campanar. Es documenten un total de 6 individus. - SECTOR 2: sud-oest
del sector 1. Només s'identifiquen 2 individus. - SECTOR 3: sud del campanar.
Un total de 4 individus, només s'excaven 2. - SECTOR 4: a l'oest del sector 3,
al mur del campanar s'hi localitzen dos individus. - SECTOR 5: al sud-oest del
sector 4 amb un total de 4 individus. La intervenció del 2012 continua centrada
en la zona de la necròpolis del castell i també es decideix obrir en extensió
el sondeig 5 de les primeres intervencions per continuar cap a la gran
esplanada del castell. A la zona de la necròpolis es segueix amb la mateixa
divisió dels cinc sectors. Amb l'excavació apareixen un total de 28 individus,
amb un aixovar funerari molt escàs. A la zona de l'esplanada, centrada en el
sondeig 5, es tractava de continuar amb l'excavació per localitzar estructures
del període ibèric. Els límits s'estableixen a la part meridional de l'est de
l'esplanada. No es localitzen més estructures murals, però si es localitza un
estrat d'anivellament amb materials ceràmics i per sota la roca mare. A la zona
oest es localitza un enterrament perinatal en els afloraments de roca. Així
doncs no es localitza un mur, com a la part occidental, sinó que possiblement
la mateixa roca natural actuaria de murada. La campanya arqueològica
desenvolupada l'any 2014 es va centrar en els treballs a la zona 3,
l'esplanada, i la zona 2, entorn de l'església. En total aquesta campanya va
documentar 11 individus nous: 8 adults, 2 joves i 1 infantil. Tots es van
enterrar en taüts de fusta amb claus. A excepció de tres inhumats, la resta
tots estaven orientats de forma homogènia amb el cap a l'oest i els peus a
l'est i en posició decúbit supí amb els braços flexionats sobre el ventre o el
pit. Només es va recuperar una cadeneta associada a un aixovar funerari d'un
dels inhumats.
********************************************************************
Fotos des de dalt del turó i del camí de pujada
