ESGLÉSIA DE SANT LLORENÇ DE VILARDELL
VILARDELL - SANT CELONI - EL VALLÈS ORIENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Tot i que es tracta d’una església de tradició antiga, i
que algun historiadora considerat que era d’origen preromànic, el cert és que
no hi ha documentació de l’edifici fins al 1279. Es devia construir en el segle
XIII, seguin les formes de romànic popular, però ha estat objecte de diverses
reformes i intervencions al llarg dels segles. A les visites pastorals de 1379
i 1425 s’ordenava reparar la teulada. També s’hi van fer obres el 1508 i el
1511. La rectoria actual es va construir en el segle XVII, igual que el bell
pòrtic de l’església.
L’interior del temple és d’una sola nau, de planta rectangular, dividida en tres trams i coberta amb volta de canó una mica apuntada. Davant la façana hi ha un ampli porxo amb coberta a dos vessants sostingut per tres pilars. Un campanar d’espadanya amb dos buits d’arc de mig punt per les campanes culmina la façana. A un costat hi ha una rectoria molt senzilla i, a l’altre, el cementiri. L’església, que tenia la volta molt malmesa, es va rehabilitar el 2010.
Fons Martí Boada
L’església de Sant Llorenç centra el poble de Vilardell,
de població dispersa, situat a la dreta de la Tordera, al peu del massís del
Montnegre.
El terme de Vilardell és documentat per primer cop en el
cartulari de Sant Cugat el 23 de maig del 984 en la donació d’uns alous feta
per un tal Livulo al monestir.
Al llarg dels segle X i XI apareix esmentat en diversos
documents del cartulari sota les formes de Vilar Dezen, Vilarzello,
Villardelo. Totes aquestes formes expressen la idea de petit vilatge.
L’església de Vilardell és documentada per primera vegada
l’any 1279 en les Rationes Decimarum Hispaniae on consten les
quantitats amb què les distintes parròquies i esglésies devien contribuir a la
dècima. En la dècima de l’any esmentat hi consta la rectoria de Vilardello amb
una aportació de 27 sous. Tanmateix, però, l’església devia d’existir molt
abans; encara que aquesta data és la més segura que coneixem.
La parròquia era de lliure col·lació del bisbe. El seu
valor era de 20 lliures; les càrregues eren de 50 sous i 4 diners anuals. Sabem
que l’any 1413 tenia 7 parroquians.
A causa de la migradesa dels seus fruits fou dispensada
de contribuir a les talles imposades pel rei. Com que l’any 1421 l’església
d’Olzinelles no tenia rector, i l’encarregat fins aleshores, en Ferrer Miquel,
beneficiat d’altar de Sant Burget de Palautordera renuncià a servir-la més,
passà a tenir-ne cura el rector de Vilardell.
El 15 d’octubre de 1440 el bisbe Simó uní totes dues
parròquies; Vilardell, com que tenia una millor condició passà a ser la
parròquia principal fins l’any 1588, que, com que la parròquia d’Olzinelles era
més còmoda per a viure-hi i a més tenia algunes peces de terra (cosa que no
tenia la de Vilardell) es determinà que el rector hi visqués definitivament.
D’aquesta manera Olzinelles passà a ser la parròquia principal i Vilardell, la
sufragània. Aquesta situació ha perdurat fins avui.
L’any 1379 ja calgué fer adobs a l’església de Vilardell
per a assegurar que l’aigua de la pluja no s’hi filtrés. Tenim notícies que
l’any 1446 van haver d’efectuar-se reparacions per a poder salvar-la de l’estat
ruïnós en què es trobava. I ens consta també que l’any 1508 hi havia
treballadors que repararen la fàbrica de l’església.
La primera referència a l’altar major dedicat a sant
Llorenç és de 1379. N’hi havia un altre dedicat a santa Maria. Durant els
primers anys del segle XVIII es dedicà un altar a la Verge del Roser, tot i que
la confraria ja existia des de l’any 1646. L’altar de Santa Maria es va
restaurar l’any 1753 i el 1777 se’n va dedicar un a la Verge de la Salut.
L’edifici actual, fruit de les massives reformes i
modificacions sofertes a través dels segles no conserva pràcticament cap
vestigi d’època romànica. Avui dia, a causa del mal estat en què es troba la
construcció, roman tancada al culte.
***************************************************
Enllaç amb informació del jaciment:
https://invarque.cultura.gencat.cat/card/20821
L'ermita de Sant Llorenç de Vilardell és una construcció
d'origen preromànic que consta d'una sola nau de planta rectangular dividida en
tres trams i coberta per una volta de canó. L'estat de conservació era molt
deficient, de manera que al 2010 s'iniciaren obres de restauració i reparació
estructural de la coberta. L'edifici es troba ubicat en la urbanització
Vilardell a l'est del centre urbà de Sant Celoni. Les intervencions de control
i excavació preventiva van permetre ampliar el coneixement sobre les fases
constructives de l'ermita. Fase 0. Església preromànica: Tot i que s'esmenta
als diversos catàlegs consultats l'existència d'una ermita d'època preromànica,
no coneixem cap dada concreta que ho permeti assegurar amb claredat, ja que la
primera documentació coneguda que sembla fer-ne esment no apareix fins al 1279.
Així mateix, la pròpia intervenció no n'ha aportat cap dada al respecte.
Fase 1.
Segles XII- XIII: Tot i que la primera referència documental a Sant Llorenç de
Vilardell no apareix fins al 1279, als catàlegs consultats es situa una fase
constructiva entre els segles XII-XIII. El moment ocupacional més antic
documentat a la present intervenció fa referència a l'existència d'una
necròpolis prèvia a la construcció de l'absis actual, segurament en relació a
la sagrera de l'església. D'aquesta necròpolis se n'han pogut documentar dues
inhumacions (UE 15 i 16) dipositats en fossa i seccionades per la fonamentació
del cos est actual. Aquesta dada i el fet de la lleugera desviació d'aquest cos
respecte als altres dos que conformen la nau, fan pensar que aquesta estructura
es tractaria o bé de l'ampliació de l'església original o bé d'una remodelació
de la zona de l'absis.
Fase 2.
Segles XV-XVI: Igual que a les fases anteriors, l'atribució cronològica ve
donada bàsicament per les dades recollides als catàlegs consultats, que
indiquen l'existència de reformes constructives en aquest període. Tenint en
compte les relacions estratigràfiques obtingudes, tot sembla indicar que seria
en aquesta fase quan es duria a terme la construcció de l'absis actual, produint-se
l'afectació de les tombes de la sagrera prèvia, aixecant-se la nova estructura
a l'encofrat perdut.
Fase 3.
Segles XVII-XVIII: Per aquesta fase no tenim dades documentals, però a partir
de les dades observades en els diversos elements constructius (presència de
totxo massís i fragments de teula bàsicament) i les relacions estratigràfiques,
ens fan situar en aquest moment la construcció dels contraforts que envolten el
cos est de la nau.
Fase 4.
Segles XIX-XX: En aquest darrer període, a nivell estratigràfic tant sols
comptem amb la pavimentació de ciment de la zona de l'actual cementiri, amb la
construcció dels nínxols i segurament de la tanca actual (que fou parcialment
afectada per la realització de les obres). Així mateix, és en aquesta fase quan
hauríem de situar la construcció de la sagristia, el reforç de totxo vist del
campanar i el cos adossat a la façana nord de l'absis.
***************************************************
