Seguidors

divendres, 12 d’abril del 2024

SOCIETAT LA CARITAT

BOADELLA i LES ESCAULES - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 





************************************************

Als Quaderns de la Revista de Girona sobre Boadella d'Empordà article de David Serra i Busquets diu: 

En la reunió de l'Ajuntament de Boadella celebrada el 9 de febrer de 1868 es va nomenar una junta que seria l'embrió de la futura societat de Boadella. La nova Junta havia de servir per socórrer els més pobres i necessitats del poble. Aquesta junta estava formada per l'alcalde Benet Fita, el rector Francesc Ferrerons, Bartomeu Ribas, Andreu Pia, Joan Casademont, Pere Pla Sarola, Joan Marcè i Miquel Marcè.

La persona que va promoure que es formés aquesta junta fou el rector del poble Francesc Ferrerons. Es conserva el llibre d'actes tercer d'aquella junta, el qual comença l'any 1888. En la primera acta es fa constar que la junta havia de servir per oferir serveis mèdics a veïns del poble que no podien pagar-los. S'especifica que antigament moltes famílies pobres del poble havien passat greus necessitats.

La junta que donà nom a la Societat de Socors Mutus La Caritat va aconseguir que la majoria de caps de casa del poble es fessin socis d'aquesta societat. Cada soci havia de pagar una quota anual, i amb els diners del fons es podia pagar un metge, comprar medicaments, pagar pensions per invalidesa o malaltia ... D'aquesta manera tots els socis podien gaudir de serveis mèdics. Aquests tipus de societats van sorgir a gairebé tots els pobles de la comarca durant el s. XIX.

La direcció de la Junta estava formada per un president, un vicepresident, un recaptador, un caixer i un secretari. La Junta era elegida, en votació, entre els socis per un període de dos anys. Els primers estatuts que es formalitzaren davant del governador civil de Girona daten de l'any 1906. La junta d'aquell any estava formada pel president Joan Esteve -rector del poble-, Josep Cardoner -alcalde- Isidre Cufí, Miquel Puxant i el secretari Salvador Fita. El nom que es donà a la Societat fou el de La Caridad, i tenia el domicili en la casa del president. Com que el president era el rector del poble cal suposar que la seu fos la rectoria.

En la sessió de l'Ajuntament del dia 31 d'agost de 1913 la Societat La Caritat va demanar poder construir un edifici en terreny públic. Però l'intent no va prosperar. Per això l'any 1914 es decidí comprar l'antic trull de Can Juncà i un tros de terreny annex del carrer del Ginebre a Francesc Sala de Figueres. Entre els anys 1914 i 1917 es construí l'edifici de la Societat La Caritat, que ha arribat fins als nostres dies. En la seva construcció hi participaren, fent prestacions personals, tots els socis.

L'edifici, amb inspiracions modernistes, serví no només per fer les reunions de la Societat sinó també per celebrar-hi les festes majors i altres esdeveniments.

El fet que es pogués aixecar aquest edifici demostra que a principi d'aquest s. XX la Societat devia tenir un nombre elevat de socis i força recursos. En una fotografia de l'any 1917, feta segurament per celebrar l'acabament de les obres de l'edifici, s'hi compten 65 socis. L'any 1930 comptava amb 77 socis. La gran sala de ball de la Societat i el cafè eren lloc d'esbarjo, els diumenges i festivitats, per a tots els veïns del poble. L'endemà de la Festa Petita de sant Miquel, el dia 30 de setembre, se celebrava la festa de la Societat. Tot i que el patró era sant Sebastià - advocat contra les epidèmies i malalties- la testa es feia en aquest dia i no el 20 de gener, com es podria pensar.

Actualment l'edifici de la Societat continua acollint les festes i actes culturals del poble, però ja

no pertany a la Societat. El febrer de l'any 1988 la Societat La Caritat es va dissoldre perquè la funció per a la qual s'havia creat ja no era necessària gràcies a la seguretat social estatal. Tot i això, es podia haver constituït una nova associació de caràcter cultural, cosa que no succeí. 43 En la sessió de l'Ajuntament efectuada I'll d'agost de 1988 es ta constar que l'edifici de la Societat de Boadella havia passat a l'Ajuntament. En el cas que es constituís una nova societat recreativa que es pogués fer càrrec de l'edifici l'Ajuntament el cediria. Els caps de setmana s'obre el cafè i hi van alguns veïns del poble a jugar a cartes a a fer petar la xerrada.




************************************************
Enllaços amb informació:



************************************************






CASTELL PALAU DE BOADELLA

BOADELLA i LES ESCAULES - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 






BN DE VILAMARí ME FECIT ANNO MCCCCL8

**************************************************************

Enllaç amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/634

Època: segle XIV

Descripció:

Situat a llevant del nucli antic de la població de Boadella, al costat de l'església de Santa Cecília i orientat a la plaça de la Constitució. Edifici de planta irregular, originalment format per tres cossos adossats, disposats al voltant d'un pati rectangular delimitat per un mur de tanca pel costat de llevant. El cos de ponent presenta la coberta de dos vessants, mentre que el de migdia està cobert per una terrassa. Ambdós estan distribuïts en planta baixa i pis. El mur de tanca orientat a la plaça presenta un gran portal d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus ben desbastats. Damunt seu destaca una làpida gravada amb tres escuts i una inscripció: "BN DE VILAMARI ME FECIT / ANNO DNI M CCCC L 8". La resta de paraments exteriors presenten diverses refeccions d'època moderna, com per exemple les finestres rectangulars bastides amb maons. Destaca però, de la façana occidental, una finestra biforada amb les llindes d'arquets trilobulats, les impostes decorades amb rosetes i una fina columneta al mig amb capitell decorat. L'interior del recinte es troba articulat a partir del pati. Des d'aquest, una llarga escala bastida amb carreus desbastats dona accés al pis superior del cos de ponent. A la façana orientada al pati presenta una altra finestra biforada de les mateixes característiques que l'anterior. A la planta baixa, un gran arc rebaixat bastit en pedra desbastada dona accés a les estances interiors, cobertes amb voltes de canó dividides per arcs de mig punt adovellats. De la planta pis destaca la terrassa coberta amb una teulada refeta modernament, sostinguda per dues columnes poligonals de pedra amb basament i capitell. Dos portals de mig punt adovellats donen accés a l'interior de l'edifici des dels extrems de la terrassa. De la part septentrional destaca l'antiga sala major, la qual conserva els grans arcs diafragma apuntats bastits amb dovelles ben tallades, recolzats als murs laterals de l'estança. La banda de migdia, coberta també amb els arcs apuntats de l'antiga sala major, presenta un festejador de pedra a l'interior. És probable que a l'angle nord-est del palau s'alcés una torre de planta rectangular, tal com manifesta el parament de carreus desbastats localitzats a les cantonades del parament de migdia de l'estructura, la qual encara s'aixeca per damunt de la resta d'edificis de la plaça. La construcció presenta els paraments exteriors bastits amb pedra desbastada i sense treballar disposada regularment, i lligada amb morter de calç. A l'interior del recinte es conserven alguns paraments bastits amb carreus de pedra disposats en filades perfectament regulars.

Notícies històriques:

La vila pertanyé en origen al monestir de Sant Martí de les Escaules i, posteriorment al de Sant Pere de Rodes. L'any 1123 fou donat en feu al comte d'Empúries per Ramon Berenguer III. Durant el segle XIV n'eren senyors els bisbes de Girona. El 1321 el castell de Boadella el posseïen Pere de Rocabertí i Ramon de Vilamarí. Els Vilamarí figuren com a senyors barons de Boadella fins a finals del segle XV o començaments del XVI. Durant el segle XV es van fer importants obres de reforma al castell convertint-lo en un gran castell-palau gòtic. A la portalada principal trobem una inscripció gravada on indica l'any de construcció del castell que conservem actualment (1458). Des de la Sentència Arbitral de Guadalupe (1486) els pagesos descontents amb el seu senyor van abandonar el lloc. Posteriorment, el castell passaria a mans d'Antic Almogàver. A la segona meitat del XVI era dels Albanell i, més tard, seria propietat d'altres famílies burgeses de Barcelona i de Perpinyà. L'any 1785 el comprà Ignasi de Dou, baró de Palau-surroca i de Calabuig. Durant el segle XVIII el castell va ser administrat per la pròspera família Marcè de Can Felip.




**************************************************************
Altres enllaços amb informació:




**************************************************************


dijous, 11 d’abril del 2024

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'ALPENS

ALPENS - OSONA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa 

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


















*************************************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle XVI

Descripció:

L'església parroquial de Santa Maria d'Alpens està ubicada a la plaça de l'església, just al capdamunt del carrer Graell, a l'oest de la plaça Major. Al seu davant hi ha una placeta delimitada per un mur de pedra a la que s'accedeix per una escala en un lateral i a peu pla per l'altre.
És una església d'estil barroc- neoclàssic molt modificat, de mitjanes dimensions i constituïda per diferents cossos fruit de les diferents fases de construcció. Es diferencien bàsicament dues fases de construcció: la part del campanar, més antiga - dels segles XV i XVI -, construïda amb maçoneria de pedra irregular amb morter i grans carreus delimitant les cantonades, i la part de la capella central, la sagristia i la capella Fonda - dels segles XVIII i XIX-.
La façana principal, orientada al nord-oest, presenta el campanar i la capella principal. La capella principal presenta teulada de doble vessant amb coronament corbat. Està construïda amb maçoneria de pedra amb arrebossat parcialment escrostonat. La façana està articulada a través d'una gran porta d'accés, d'arc rebaixat adovellat emmarcada amb brancals de pedra i decorada amb pilars de pedra adossats als laterals, amb capitells i entaulament motllurat coronat per dos pinacles, als extrems, i una fornícula central. També presenta dues obertures més: una finestra emmarcada amb pedra, i un rosetó central, emmarcat amb pedra que presenta gradació d'obertura. Al centre del rosetó hi ha el monograma de Maria dins un cercle.
Resulta remarcable el campanar adossat a la part esquerra, de planta rectangular que sobresurt en major alçada a la capella. Està construït amb maçoneria de pedra irregular amb grans carreus que delimiten les cantonades. Presenta dues grans finestres de doble esqueixada, emmarcades amb pedra i coronades amb arc de mig punt, ordenades en línia vertical, la superior tapiada. La finestra superior es repeteix a cada costat del campanar. La part superior del campanar és de torreta amb un ull d'arc de mig punt per costat. Presenta carreus ben treballats disposats en filades regulars i una bonica balustrada del segle XVIII.
La façana sud-oest que dóna al carrer de la Rectoria presenta una porta d'accés lateral i una finestra a la part superior, ambdues emmarcades amb pedra. A la part dreta de la façana hi ha un queixal amb una finestra emmarcada amb pedra i tapiada amb maó.
La façana sud-est presenta un carreu a la cantonada esquerra amb la inscripció DIA + 30 D / ABRIL 1708, data de la reedificació de l'església. Presenta dues finestres, una a sota teulada emmarcada amb maó i l'altra al cos de la sagristia emmarcada amb pedra.
La façana nord-est presenta dos cossos adossats que sobresurten perpendicularment: la sagristia, amb teulada d'una vessant i la capella Fonda o del Santíssim, amb teulada de doble vessant. La capella Fonda presenta una finestra ovalada emmarcada amb pedra i a sobre un carreu decorat amb la data de la seva construcció 1846. A la part dreta hi ha una petita finestra emmarcada amb monòlits de pedra bisellada a mode d'espitllera. A la part d'aquest cos que dóna a la plaça de l'església es repeteix l'ordenació de finestra ovalada, un carreu de pedra decorat amb el monograma IHS, i una finestra emmarcada amb monòlits de pedra bisellada.

Història:

Santa Maria d'Alpens es trobava situada dins l'antic terme del castell de la Guàrdia de Ripoll. Des dels seus inicis degué ser parròquia, categoria que conserva encara actualment. L'església es troba documentada l'any 1074, quan el noble Folc llegà al monestir de Ripoll un mas situat a la parròquia de Santa Maria d'Alpens (de Pintos). L'edifici molt reformat al segle XVI, fou pràcticament renovat del tot al segle XVIII, a partir de l'any 1708. Durant la primera Guerra Carlina (1833-1840) l'església fou cremada i restaurada entre el 1840 i el 1845. El temple actual no sembla conservar res de l'edificació antiga. 

Altar Major

Època: segle XVIII

Descripció:

L'Altar Major de Santa Maria d'Alpens, del segle XVIII, està situat a la paret oriental de l'església, presidit per la imatge de la Mare de Déu i flanquejat pels copatrons Sant Cosme i Sant Damià. És un altar de fusta pintada amb gran fornícula central de secció semicircular i coberta de quart d'esfera, flanquejat per tres columnes a cada banda, esglaonades, i decoracions de falsos pilars. A la part superior hi ha una estructura d'elements arquitectònics amb frontó semicircular, amb un monograma de Maria i un angelet a cada banda. A la part inferior d'aquesta estructura hi ha una greca amb un gerro a cada banda.


 

Campana cristòfora



Època: segle XVII

Descripció:

La campana cristòfora està situada al campanar de l'església parroquial de Santa Maria d'Alpens. És una petita campana forjada en bronze de 58 cm x 54 cm x 54 cm i un pes de 91,10 Kg, penjada amb ferros d'una biga de fusta amb dues nanses en línia. Té el batall, que sembla massa gros per a la campana, subjectat amb cordes, i martell en ús accionat elèctricament. L'espatlla és motllurada i conté una faixa d'inscripcions entre relleus vegetals que diuen: SANCTE CRISTOPHORE ORA PRO NO. La part del mig està ocupada per relleus de Sant Miquel, del Calvari i d'una figura indeterminada, així com per monogrames de Jesús, emmarcats per retalls d'una faixa amb lletres i elements vegetals: 1655 - AVE MARIA. Clou aquesta part una faixa en forma de cinturó, amb sivella, essent del mateix estil que els retalls que emmarcaven els monogrames. Un seguit de motllures llises decoren el peu de la campana.

Actualment és la campana que toca els quarts del rellotge de l'església de Santa Maria d'Alpens. 

Campana Mariassa



Època: segle XVIII

Descripció:

La campana Gran coneguda també com la Mariassa està situada al campanar de l'església parroquial de Santa Maria d'Alpens. Es tracta d'una gran campana forjada en bronze de 102 cm x 98 cm x 98 cm i amb un pes de 545 Kg, amb sis nanses de radials que pengen d'un jou de fusta amb contrapesos de pedra subjectats amb tirant de ferro, el qual se subjecta amb daus de fusta encastats a la paret. Té batall de ferro i martell, en ús. La decoració de l'espatlla consta de tres faixes amb les següents inscripcions, la tercera de les quals té tres línies: LEO DE TRIBV IVDA * EUGITE PARTES ADVERSAE VICIT / SANCTA MARIA ORA PRO NOBIS / IACOBUS PALLES ME FECIT ANNO 1784/. En la part del mig trobem tres relleus disposats en creu, oposats dos a dos: Santa Bàrbara i Sant Pere, i la Verge del Roser i una creu decorada amb motius vegetals amb peanya glaonada. Unes motllures al peu de la campana tanquen la decoració. 

Actualment és la campana que toca les hores del rellotge de l'església de Santa Maria d'Alpens.

Història:

Aquesta campana, també anomenada la Maria o la Mariassa és la que s'utilitzava antigament per allunyar les pedregades, tal com queda recollit en la història "Toquem a bon temps", descrita en una fitxa individual. 

Capella de la Mare de Déu del Carme

La capella de la Mare de Déu del Carme està situada al lateral dret de l'altar Major. Està formada per una fornícula, un altar i una motllura situada en el mur dret de la capella que forma el creuer de l'església. La fornícula està presidida per la Mare de Déu amb el nen, situada sobre una peanya, i formada per una fornícula de secció semicircular coberta amb quart d'esfera. Està flanquejada per dues columnes llises negres a cada banda amb base i capitells de volutes. A la part superior hi ha una motllura amb l'escut del Carme i un colom en representació de l'Esperit Sant. Al frontal de l'altar també hi ha pintat l'escut del Carme.

Història:

La capella és originaria del segle XVI però ha sofert transformacions i reformes tant al 1840, quan es restaura l'església després d'haver estat cremada, com posteriorment a la guerra Civil espanyola del 1936. 

Capella del Sagrat Cor

La capella del Sagrat Cor està situada al lateral esquerra de l'altar Major. Està formada per una fornícula, un altar i una motllura situada en el mur esquerre de la capella que forma el creuer de l'església. La fornícula, presidida per la imatge de Jesús, és de secció semicircular i coberta de quart d'esfera, flanquejada per quatre columnes llises negres amb base i capitells de volutes. A la part superior hi ha una motllura circular que no presenta cap inscripció. L'altar està pintat i presenta a la part central un escut coronat i voltat d'estilitzacions vegetals amb les inicials de Ave Maria.

Història:

La capella sembla que és originària del segle XVI, juntament amb la capella lateral dreta dedicada a la Mare de Déu del Carme. Les diverses transformacions que ha sofert l'església també han modificat aquestes dues capelles, actualment repintades després de la reconstrucció al final de la guerra Civil espanyola. 

Rellotge de Santa Maria



El rellotge de Santa Maria està situat a la part baixa de la torre del campanar de l'església parroquial. És un rellotge de ferro forjat format per un complex engranatge de rodes dentades, palanques impulsades per la inèrcia d'un pèndol, cables i pesos que permeten indicar l'hora als alpensins a través del repic de les campanes. El rellotge està dividit en tres parts d'engranatges connectades entre elles i col·locades en una estructura de ferro subjectada per un sistema de tascons originals també de ferro, tot i que recentment s'ha assegurat i arreglat amb alguns cargols moderns. A la part central hi ha el pèndol, que marca el ritme de l'engranatge de la roda dentada que correspon als segons. Curiosament cada 60 segons recorre les 42 dents de la roda dentada. La part de l'esquerra, connectada amb la part central a través d'un sistema de palanques, correspon a l'engranatge dels quarts. En aquest cas la roda que mou l'engranatge presenta osques separades que indiquen els quarts. La part dreta, també connectada a la part central, marca les hores a través d'una roda amb osques, la separació entre les quals augmenta en funció de les hores. D'aquestes tres parts en surt un sistema de contrapesos de ferro i tres cables metàl·lics que connecten amb els martells de les campanes. La campana cristòfora toca els quarts i la campana "Mariassa" toca les hores.

S'ha de donar corda manualment a les tres parts de l'engranatge (segons, quarts i hores) cada tres dies aproximadament.

Història:

El rellotge de Santa Maria d'Alpens va ser comprat de segona mà a Olost, segons fonts orals. Originalment estava ubicat a un nivell sota les campanes de la torre del campanar de Santa Maria i presentava un sistema de cordes i cordills i uns pesos de pedra que van ser substituïts, al baixar-lo a la planta baixa, per un cablejat metàl·lic i uns pesos de ferro. Dos d'aquests pesos de pedra es conserven, en mal estat, al campanar.

****************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/22413

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-dalpens

https://www.catalunyamedieval.es/esglesia-parroquial-de-santa-maria-alpens-osona/

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/03/alpens.html

****************************************************




****************************************************




 

 

 

 

 

 

 





dimarts, 9 d’abril del 2024

JACIMENT ARQUEOLÒGIC CADIRA DEL BISBE - TURÓ DELS DOS PINS

PREMIÀ DE DALT - EL MARESME

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/






Barri de cases 

Es va urbanitzar la part alta del turó, retallant la roca i formant terrasses per crear l’espai necessari per construir-hi  cases i els carrers, generalment estrets, que s’adaptaven a l’orografia del terreny.

Cases de dues habitacions, sòcol de pedra, bigues de fusta i paret de tàpia: terra pastada amb cal, premsada en un encofrat i assecada a l’aire. Coberta de brancatges barrejats amb fang.

A l’interior, el paviment de terra batuda, banquets adossades a les parets, estructures de molta de gra o de treball, i llar de foc per cuinar o escalfar-se.

Destaca l’enterrament infantil documentat sota el paviment de la casa 2, característic del ritual funerari ibèric i vinculat a les creences de fertilitat i benestar econòmic.

Destaquen també els dos forats de forma el·líptica del carrer horitzontal que, paral·lelament a la presència d’escòries de ferro escampades per tot el jaciment, ens remeten a la producció d’objectes manufacturats de metall.










El cau del mussol 

És un conjunt de grans blocs de granit de formes el·líptiques que s’hi presenten apilats, formant una cova. El granit és un roca dura , resistent, impermeable i molt sensible a la descomposició química. Format per tres elements minerals essencials: quars (transparent), feldspat (blanc) i mica (negra). La seva desintegració dóna lloc a una sorra de gra gros, el sauló.








La Cadira del Bisbe està situada en un turó de la vessant sud de la Seralda de Marina. D’una superfície de 29.967 m2, s’eleva 267 metres sobre el nivell del mar. Tota l’àrea és un poblat ibèric fortificat que, tot i que va funcionar des de la segona meitat del segle VI aC fins la meitat del segle I i III aC., el període millor conegut correspon ala segle IV i III aC. Conservat des de fa més de 2500 anys, esdevé un testimoni únic i irrepetible d la cultura ibèrica.

Parcialment excavat, només es coneixen en profunditat els sectors superiors del carrer i les tres cases, i la torre.

La societat ibèrica, tamisada des de segles ençà per les influències comercials amb la resta de pobles de la Mediterrània i de l’Europa central, s’hi va anar definint com un cultura autòctona, ben diferenciada i única.

Coincideixen en el lloc d’altres elements naturals i històrics que corroboren que la muntanya fou una font de recursos des de la presència humana fins a la mecanització del camp, cos que féu que esdevingués un espai molt culturalitzat.

Per a la ubicació del poblat de la Cadira del Bisbe es va triar un lloc estratègic, amb una clara intenció de control de territori; la vall de Premià i el pas de la ruta que uneix la plana amb la erra de Sant Mateu, via de pas cap al Vallès. La seva construcció constitueix el nucli urbà entès com a centre polític i econòmic del territori circumdant, de clara vocació agrícola. De dimensions mitjanes, respon a un model urbanístic aterrassat, emmurallat i una torre defensiva.

Concentra una societat basada en el clan, amb una tendència a la jerarquització social protagonitzada per famílies aristocràtiques que controlen i gestionen l’excedent agrícola, paral·lelament a una població camperola i col·lectius especialitzats de soldats, ferrers, terrissaires, comerciants, etc. Aquest excedent va afavorir el desenvolupament d’un intens comerç canalitzat, probablement, a través de la veïna ciutat ibèrica de Burriac.



Ceràmica feta amb torn


Enterrament infantil

`
Casa ibèrica


Expansió de les cultures del ferro segle XI aC


Tribus ibèriques de l'actual Catalunya


Zones d'influència de la colonització grega segle X aC


Alfabet iber


Eines de ferro


Principals jaciments laietans




Sistema defensiu: la torre
És l'únic element conegut del sistema defensiu del poblat. Ubicada a l'extrem meridional de la ciutat, probablement flanquejava un dels accessos. De planta quadrangular té una sola cambra, buia en el seu interior.














Enllaç amb informació:

La Cadira del Bisbe és un jaciment arqueològic que correspon a un poblat ibèric, un oppidum, amb una cronologia documentada d'entre el V a.C a l'I a.C. Està situat una mica més amunt del nucli urbà de Premià de Dalt. L'oppidum ocupa una superfície d'unes 4 hectàrees i compta amb una configuració típica en vessant amb un urbanisme en terrasses aprofitant els accidents geogràfics per a la seva protecció. La seva situació és privilegiada, ja que domina visualment gairebé tota la vall que s'estén sota seu amb els nuclis de Premià de Dalt i Premià de Mar, les planes de Vilassar de Mar i l'inici de Mataró. L'accés al jaciment s'efectua a través de la riera de Premià, continuant després pel camí de la costa fins al peu del jaciment, el qual queda emplaçat a la cara sud del turó de Dos Pins, en una zona erma i boscosa. Fou descobert al 1929 per Joaquim Folch i Torres. Des de llavors, s'han pogut documentar diverses estances: una l'any 1936 i posteriorment, l'any 1973, quatre habitacions més, un carrer empedrat, una possible plaça i dues habitacions més a l'altra banda del carrer. L'any 1979, malauradament, es destruïren totes les restes descobertes fins aquell moment. Entre els anys 1981-82 es localitzaren noves habitacions en els terrenys superiors, mentre que a la part inferior del jaciments es documentà per primer cop la muralla. A partir de 1987 començaren les tasques de neteja de les àrees excavades amb anterioritat i l'ajuntament inicià el tancament del poblat, que finalitzà l'any 1989. Les campanyes de 1987 i 88 van permetre localitzar panys de muralla del segle III o inicis del segle II aC en diverses cales realitzades i una torre de defensa adossada. El 1994 es tornà a malmetre el jaciment a causa d'unes obres dutes a terme en el camí de la Costa per l'empresa Elecnor. L'any 1996, i com a conseqüència d'un nou intent d'urbanització dels terrenys inferiors del poblat, es dugué a terme una nova prospecció, aquest cop en extensió. El resultat d'aquests treballs fou la troballa de nous trams de muralla, un possible forn metal·lúrgic, 14 sitges i un abocador amb 3 metres de potència i una àmplia cronologia ( segles VI-I aC). Entre 1998 i 2000 es realitzaren noves intervencions consistents en prospeccions de la muntanya, condicionament del jaciment i dibuix i excavació d'algunes de les habitacions documentades en els anys 1981-82. Durant la campanya de l'any 2000 es pogué documentar una sitja amb material clarament pre-ibèric, la qual cosa demostra l'ocupació del lloc en una etapa anterior a l'existència del mateix poblat. Posteriorment, el 2001, s'endegà un projecte comú entre l'Ajuntament de Premià de Dalt i la Universitat Politècnica de Catalunya; es tracta del Projecte "Jardins Arqueològics Cadira del Bisbe" que preveu la recuperació paisatgística de l'indret així com la recuperació i interpretació dels elements del jaciment. Dins el projecte Jardins Arqueològics Cadira del Bisbe de Premià de Dalt, endegat l'any 2001,l'any 2002, des del dia 10 de juny fins el 2 de juliol i des del dia 18 d'octubre al dia 14 de novembre de l'any 2002, sota la direcció arqueològica de Francesc Xavier Florensa i Puchol, es van realitzar una sèrie de tasques, ja programades en el projecte d'intervenció en el jaciment, com eren: el seguiment arqueològic d'un seguit de pous, que s'havien d'excavar en el subsòl per assegurar els fonaments d'una graderia; el seguiment de la realització d'una rasa per col·locar un desguàs; el seguiment de la consolidació dels murs d'una habitació a la Zona 4; l'excavació de l'interior d'una torre de la muralla ibèrica; el seguiment de les possibles reforestacions i tots aquells moviments de terres que implicaren una afectació en el subsòl; i el seguiment continuat de la neteja i remodelació del circuit marcat dins el projecte Jardins Arqueològics Cadira del Bisbe. L'any 2003 es localitzaren noves restes en la part central de la zona inferior del jaciment, zona on es pensava que no quedaven restes degut a les remocions que ha patit la zona des de 1973. En concret es documentaren dos murs que semblen formar part d'una habitació (segle V - IV aC), una sitja amortitzada en el segle VI aC, que podria coincidir amb una de les 14 sitges localitzades amb anterioritat, i que possiblement forma part de la primera ocupació del poblat. Pel que fa als materials ceràmics recuperats s'hi troba des de ceràmica grega datada a la primera meitat del segle V aC a ceràmica grisa de la costa catalana, de vernís negre i comuna ibèrica. Sobretot es troben terrisses i elements dels segles IV i III aC., més escadusserament, elements dels segles II i I aC. i elements de perduració que abasten fins a la segona meitat del segle I aC, com són l'àmfora Pascual 1 i algunes imitacions de ceràmica de vernís negre, clarament tardanes. L'any 2016 es va delimitar i excavar el possible forn metal·lúrgic que va ser identificat l'any 1996. A través de les excavacions realitzades es va veure que, possiblement, aquesta estructura podria ser una fonamentació, descartant totalment la opció del forn. Les característiques de les troballes permeten definir el jaciment com un oppidum -poblat fortificat amb muralla i torres de defensa- amb un disseny aterrassat, on els carrers i les estances s'adapten al relleu accidentat dels vessants del turó, i amb una excel·lent visibilitat dels terrenys circumdants. Fruit de les diverses intervencions efectuades s'han pogut documentar estances, carrers i places a més de diverses sitges d'emmagatzematge. La cronologia de l'establiment sembla tenir l'origen al segle VI aC, amb varies sitges, una època de màxim esplendor del poblat entre els segles IV i II aC., i finalment una fase de decadència i abandó al segle I aC. Actualment les restes del poblat que no van ser destruïdes es troben consolidades i són visitables. Les restes del poblat que no van ser destruïdes, han estat sotmeses a varis treballs de neteja i consolidació, especialment els àmbits de la torre conservada i de les estances del sector nord. Així, l'any 2008 es va dur a terme una intervenció de consolidació i restauració a la torre del poblat ibèric de la Cadira del Bisbe. La intervenció va venir motivada pel fet que en aquells moments la torre presentava per una banda grans llacunes en el parament, sobretot en el mur que delimitava la torre per l'oest, i per una altra banda presentava l'angle sud-oest gairebé totalment refet en època contemporània. Per aquests motius es va proposar la consolidació total de la torre amb la finalitat que aquesta no s'anés degradant amb el pas del temps. Aquell mateix any també es van dur a terme tres rases per a la instal·lació d'un tub de drenatge de PVC d'un diàmetre de 16 cm. El 2015 de nou es va realitzar una campanya de neteja i consolidació de les estructures, especialment a la zona de les cases 1, 2 i 3 i els carrers relacionats amb aquestes. També es va realitzar un mur de contenció i un desguàs per drenar correctament l'aigua, que erosionava greument els carrers i les estructures d'hàbitat. Actualment, el jaciment és visitable. Té un estat de conservació bo a causa de les intervencions de Conservació-Restauració realitzades els últims anys.

*************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://visitpremiadedalt.cat/cultura/la-cadira-del-bisbe/

https://www.premiadedalt.cat/el-poble/llocs-d2019interes/jaciment-de-la-cadira-del-bisbe

https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=2244

https://rutesprehistoriques.blogspot.com/2016/06/poblat-premia-de-dalt.html

https://museuslocals.diba.cat/museu/2654354

https://naturalocal.net/es/rutas-senderismo-catalunya/rutas-senderismo-barcelona/rutas-senderismo-premia-de-dalt/la-cadira-del-bisbe-pel-cami-de-serviol/la-cadira-del-bisbe

https://castellsifortificacions.cat/castell/poblat-iberic-de-la-cadira-del-bisbe/

*************************************************