Seguidors

dijous, 14 de novembre del 2019

MOLÍ DE L'ESCLOP
CALDES DE MONTBUI - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa






El molí de l’Esclop està situat al camí dels Calciners al peu de la vila, tocant la muralla medieval que es va aprofitar per fer de límit de la bassa.
Entre els anys 1341 i 1564 s’anomena molí del Peu de la Torre; del 1551 al 1631, molí de la Vila i des del 1730, com que el moliner també era esclopeter, molí de l’Esclop, nom que ha perdurat fins a l’actualitat.
El molí era una edificació de 105 m2, de 4 plantes, adossada a la casa del moliner, que va moldre fins a principis de segle XX. Després va servir de cau de jocs a la mainada de la plaça i dels barris de la Piqueta i de les Sargantanes.
En el molí veiem la sala de moles amb el carcabà, la caixa d’escala que dóna accés a la zona de treball o emmagatzematge, les corts per als animals i el pati exterior, i a la part superior, el traçat de la bassa i el rec que portava l’aigua al molí.
El molí de l’Esclop formava part d’una xarxa de cinc molins situats al llarg de la riera e Caldes connectats pel rec Molinar i documentats des del segle XII. Cap dels elements observats en l’actual conjunt corresponen a aquesta època, ja que al llarg dels anys s’hi van fer moltes remodelacions.
Les restes que han arribat fins a l’actualitat són del segle XIX, les corts i el rec, i del segle XVII al XIX, la casa del moliner, la sala de les moles, la zona de treball i la bassa.









Enllaç amb informació:

que diu:

Època: segle XII
Descripció:
Del molí de l'Esclop només es conserven algunes parts dels murs amb finestres.
Notícies històriques:
Les primeres dades que es tenen del molí són del 11677. al llarg del temps ha rebut diversos noms: molí d'en "Caldes", molí de Pere "Roig", molí de Pere "Llunes" (1410), el molí "al peu de la torre den Llunes" (1566), "lo moliner del molí d'en Palmes alias Escloper" (1730), "lo molí fariner cituat sota les muralles". L'any 1763 pertanyia a Bonaventura Vall-Llosera i al 1851 del Llobet. El nom actual de Molí dels Esclops va aparèixer a mitjans del segle XIX.
Possiblement al peu de la vila, pròxims a aquest molí, en el carrer dels calciners, es situaren d'altres molins al llarg de la història.

Altre enllaç amb informació:

que diu:

Descripció:

Molí en ruïnes. La coberta ja ha desaparegut i només resta la planta baixa i pis. No obstant això s'endevida que aquesta era de teula àrab.
Està tot envoltat de bardisses. La façana estava possiblement arrebossada, però quasi bé ja no en queden restes. Segons Pallarés-Personat (1994), queden restes de la bassa, el rec, l'obrador amb dues moles i el catau. Però durant el treball de camp, l'excés de vegetació que l'envolta va fer impossible accedir-hi. La bassa està completament tapada per la vegetació.
Observacions: L'accés es fa difícil per la gran qüantitat de vegetació que envolta tant l'edifici com la riera de Caldes.
Història:

El molí de l'Esclop es situava segurament en el camí o carrer dels Calciners, nom donat a la prolongació del carrer de Santa Susanna, en direcció a la riera. Es situava al peu de la vila de Caldes, just tocant a la muralla. El carrer de Santa Susanna és un dels carrers més antics de la vila, ja que el trobem documentat l'any 1202, prenent el nom de Santa Susanna degut a l'existència d'una capella que porta el mateix nom i que presidia un dels portals de la vila.
Possiblement i segons dades històriques, el Molí ja existís l'any 1167. Amb el pas del temps, aquest molí ha rebut varis noms; entre ells cal destacar "el Molí d'en Carles", "el Molí d'en Pere Roig", "el Molí d'en Pere Llunes, l'any 1410". També es tenen dades documentades de l'any 1566 on es parla del Molí "al peu de la Torre d'en Llunes", o de l'any 1730, es troba citat "lo moliner del molí d'en Palmes, alias escloper", o encara una altra citació "lo molí fariner cituat sota les muralles". Se sap també que un dels propietaris d'aquest molí fou el Dr. Palmés, més tard d'en Joseph Puigsaulens i que l'any 1763 passà a mans de bonaventura Vall-Llosera, i l'any 1793 fou d'en Joseph Vall-Llosera, i finalment, l'any 1851 del Sr. Llobet. El nom de Molí dels Esclops, prové segurament del segle XIX.

***********************************************************************

















dimecres, 13 de novembre del 2019

CAN FONTCOBERTA - DESTILLERIA LA VALLESANA J.FONCOBERTA ROGÉS
CALDES DE MONTBUI - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa




Enllaç sobre Flors del Remey:

que diu:

Descripció:
Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient.
És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons.
Història:
Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes.
L'afegit de " licor de Caldes " ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable "ànima del Sindicat". Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions.


Enllaç sobre Anís Naranja:

que diu:

Descripció:
Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè.
Història:
L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler "La Vallesana vins i licors". La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat.
Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable "ànima del Sindicat". Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions.


Enllaç amb informació:

que diu:


Època: segle XX
Descripció:
Es tractava d'una casa unifamiliar amb una botiga i una destil·leria en planta baixa. És un edifici entre mitgeres, situat en cantonada, donant façana a tres carrers alhora. Entre el carrer Major i el carrer Corredossos hi ha un desnivell, el que fa que en aquest últim edifici tingui un pis més. La façana principal del carrer Major té una alçada de planta baixa i dos pisos. L'estructura és la tradicional de parets de càrrega, amb els forjats unidireccionals de biguetes. La coberta és inclinada de teula àrab, a dues vessants perpendiculars als carrers Major i Corredossos. La coberta vola uns 30 centímetres de la façana amb una cornisa motllurada que fa de remat.
La façana és fonamentalment simètrica respecte un eix de simetria central. Sols la incorporació d'una segona porta en la planta baixa fa trencar aquesta simetria. Es composa mitjançant tres eixos verticals que ordenen els diferents forats, amb una distribució tant en vertical com en horitzontal d'aquests. Les diverses plantes es distingeixen per la incorporació d'elements arquitectònics diferents en cadascuna d'elles. Hi ha una clara disminució dels forats segons l'alçada. En el centre de la façana, en la segona planta, enlloc d'una finestra hi ha un escut heràldic en relleu. La façana té un acabat arrebossat.
Cal destacar l'escut que hi ha a l'eix central de la façana i els dos mosaics ceràmics d'antics anuncis de licors de fabricació local.
Notícies històriques:
Aquesta casa era Can Fontcoberta. Originàriament hi vivia aquesta família. Tenien una destil·leria que realitzava licors molt casolans, venent-los a la botiga que també tenien.
Actualment la casa està en desús ja que els amos han anat a una botiga quasi al davant de la plaça de l'Àngel.
L'edifici es situa en el carrer Major. A mitjans del segle XIX s'emprengué l'engrandiment del recinte urbà i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població encerclada. Havent eliminat la muralla, l'antiga carretera esdevé carrer interior de la ciutat, resseguint-la per l'exterior. Possiblement l'edifici tingui l'origen a finals del segle passat i principis d'aquest.
El nom del carrer Major ja el tenia abans de la Guerra Civil, degut a que era el més gran i més important del poble. L'Ajuntament, l'any 1939-1940 el canvià pel de José Primo de Rivera. L'any 1979 recuperà la seva denominació original. L'entorn presenta una arquitectura de vivendes i habitatges entre mitgeres normalment de tres plantes, amb una imatge cada vegada menys homogènia degut a un gran deteriorament al llarg dels darrers anys.


Altre enllaç amb informació:
http://patrimonicultural.diba.cat/

que diu:


Descripció:
Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes amb la coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. La planta baixa estava destinada a destil·leria i botiga, com encara es pot llegir per damunt de la persiana: "LA VALLESANA".La coberta té un voladís d'uns 30 cm aproximadament de la façana amb una cornisa motllurada. Actualment, està taponada per vegetació, les arrels de la qual, acceleren molt més ràpidament el procés de degradació de l'estructura.
La façana es composa de tres eixos verticals, tot i que la distribució de les obertures de la planta baixa per a fer-hi un establiment fa que la uniformitat quedi trencada. En el centre de la façana, concretament a la segona planta s'observa un escut heràldic en relleu, amb dos ramells de raïm a cada costat i la inscripció "MARCA DE FABRICA". L'acabat de la façana és d'arrebossat senzill, sense esgrafiats ni pintura. No obstant això, destaquen els dos mosaics ceràmics d'antics anuncis de licors de fabricació local, situats a banda i banda i banda d'una de les finestres de l'antiga botiga, fetes en rajola ceràmica, de 15 cm x 15 cm cadascuna, amb una superfície total de 11 rajoles d'alçada per 4 d'amplada amb un fons groguenc i un fris que les emmarca de color blau. A la publicitat del costat esquerra es llegeix acompanyat de la imatge de l'ampolla "FLORS DEL REMEY - EL LICOR CLASICO". Al costat dret, seguint el mateix estil amb la imatge de l'ampolla i etiqueta que recorda l'Anís del Mono, destil·lat a Badalona, es llegeix "ANIS NARANJA, LA BEBIDA IDEAL".
Història:
Antigament era coneguda com a Can Fontcuberta. Els propietaris tenien una destil·leria de licors casolans a la part del darrera de la botiga. En canviar de lloc, aquesta casa va quedar en desús.


 *****************************************************************************





 Feien el típic licor estomacal, Flors del Remei i Anis taronja








FONT XICA DE LA PLAÇA BARTOMEU
o
FONT DE CAL BERENGUER
o
FONT DE CAN VENTURA
CALDES DE MONTBUI - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

Racons de Caldes de Montbui amb història molt recomanable de anar-hi i deixarte portar en el temps passat.



Any 1692
Històricament coneguda amb diversos noms com Font Xica, Font de Sant Bartomeu, d’en Ventura o de Can Berenguer. Se situa a la desapareguda Plaça de Sant Bartomeu, també anomenada de Sant Vicenç, davant la capella del mateix nom, avui dia absorbida pel carrer de Vic. Va ser projectada també per permetre beure-hi el bestiar. Tot i que les primeres notícies de l’actual brollador corresponen al 1692, el disseny actual correspon a l’any 1842.






Enllaç amb informació:

que diu:

Època: segle XVII / XIX
Descripció:
La Font Xica està encastada o adossada a la paret del carrer d'en Bellit cantonada amb el carrer de Vic, justament a la casa de la família Sentmenat. La font presenta tant en planta com en alçat un ordre compositiu força marcat. Està formada per dues pilastres, acabades en forma de piràmide, que es situen als extrems i que rematen i emmarquen l'element, relligades o unides per un muret una mica més baix, que fa la funció de jardinera. Les pilastres són d'alçades iguals però de gruixos diferents, però això no treu que el conjunt presenti un eix de simetria central força marcat, tant en planta com en alçat. Les aixetes per on surt l'aigua es disposen a cada una de les pilastres. Tot el conjunt està relligat per una espècie de vorada que forma per una banda les piques que hi ha sota cadascuna de les dues aixetes i el doble abeurador disposat a dos nivells i que era utilitzat pel bestiar. Cal destacar les inscripcions de les dues dades que fan referència al 1692, i a la que fa referència al 1842, així com també l'escut de Caldes que hi ha treballat en relleu a la pedra de la part esquerra de la font, que dóna al carrer de Vic.
Notícies històriques:
Coneguda principalment amb el nom de Font Xica encara que al llarg del temps ha tingut diversos noms com per exemple: la Font d'en Ventura, les Fonts o la Font del carrer d'en Bellit, i la Font o les Fonts de Can Berenguer. Possiblement és del segle XVII ja que a la part esquerra de la font hi ha una inscripció a la pedra de l'escut de Caldes i dues dates que fan referència al 1692. També és molt possible que fos restaurada més tard, en el 1842, ja que a la dreta de la font hi ha una altra inscripció que fa referència a aquesta data.
La font es situa al bell mig del casc antic de Caldes, en el carrer d'en Bellit cantonada de Vic, justament al costat de l'antiga Plaça de Sant Vicenç, ara desapareguda i incorporada al carrer de Vic. Està en una de les zones més monumentals de la vila. Es deia Plaça de Sant Vicenç perquè estava davant de l'antiga capella de Sant Vicenç (citada des del 1162). Està documentat que el 1436 la plaça es digué de Sant Bartolomei i, el 1549, de Sant Bartomeu, degut al nom que prengué la Capella de Sant Vicenç a causa de la major popularitat d'un dels seus altars. A principis de segle XX la placeta desapareix i s'incorporà al carrer de Vic.



Altre enllaç amb informació:

que diu:

Descripció:
Font que es troba adossada a la paret del carrer d'en Bellit, cantonada amb el carrer de Vic, justament a la casa de la família Sentmenat. La font està formada per dues pilastres, de les quals surt una aixeta de coure. L'aigua raja cap a una pica de planta quadrada situada per sota de la pilastra, i d'ella l'aigua s'escorre cap a un abeurador de pedra, que era utilitzat pel bestiar. A la pilastra de l'esquerra, per damunt de l'aixeta es pot llegir l'any 1622. A la part esquerra hi ha un escut gravat a la pedra. La pilastra de la dreta, ha estat restaurada, i per damunt de l'aixeta es pot llegir la data 1842.
Història:
La font es troba situada al centre històric de Caldes, justament al costat de l'antiga Plaça de Sant Vicenç, avui desapareguda, i on també s'ha documentat l'existència d'una capella anomenada de Sant Vicenç, de la qual es tenen documents que testimonien la seva existència a partir de l'any 1162.
L'any 1436, aquesta plaça duia el nom de Sant Bartolomé i l'any 1549 com a Sant Bartomeu, degut al nom que prengué la Capella de Sant Vicenç a causa de la popularitat d'un dels seus altars dedicats a Sant Bartomeu. Segons consta en el "Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy", l'any 1865 es modificarà el traçat de la plaça. A principis del segle XX la plaça desapareixerà i s'incorporarà al carrer de Vic. Aquesta font també ha estat coneguda com a ?la Font d'en Ventura?, ?les Fonts? o ?la Font del carrer d'en Bellit? o encara ?la Font o les Fonts de Can Berenguer?. Aquesta font hauria estat utilitzada com abeurador pel bestiar. Possiblement es pugui datar la seva construcció durant el segle XVII ja que a la part esquerra de la font hi ha una inscripció a la pedra de l'escut de Caldes i dues dates que fan referència a l'any 1692. Possiblement durant l'any 1842, fos restaurada, com es podria observar en la data gravada a la pilastra de la dreta de la font. També va ser restaurada als anys 90.


Altres enllaços amb informació:


*************************************************************************

L'antiga plaça de Sant Vicenç actualment desapareguda i ara incorporada al carrer de Vic.











dilluns, 11 de novembre del 2019

ANTIC QUIOSC DE LA PLAÇA DE L'ÀNGEL
CALDES DE MONTBUI - EL VALLÈS ORIENTAL

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa


El quiosc de Canaletes, projectat per l'arquitecte Joaquim Raspall i Mallol, conserva l'estructura modernista. Cal destacar sobretot la coberta i la part alta del quiosc, perquè és l'única part original que es conserva íntegrament de la construcció. La coberta és d'una gran elegància de diseny i composició, formada per un acabat de peces de ceràmica i remuntada per petits elements de ferro forjat.

Joaquim Raspall i Mallol (Barcelona 24 de maig de 1877 - La Garriga 15 de setembre de 1937)






Enllaç amb informació:

que diu:

Època: segle XX
Descripció:
L'element és un equipament urbà de serveis. Estava formant inicialment per dues parts molt ben diferenciades. La primera era un nucli central d'obra que formava la part estructural, que és la que es conserva. L'altra part era el tancament, amb materials més lleugers. Hi havia el mostrador, el voladís que cobria aquest, i que estava ancorat a la part central d'obra, i els elements de tancament verticals formats per unes persianes metàl·liques.
L'estructura era de pilars o pilastres portants que aguantaven la coberta d'obra i alhora subjectaven el voladís lleuger que cobria la resta del quiosc. La coberta és inclinada a dues vessants i un cos central que es creua i també és a dues vessants; les formes de la coberta son corbes i té un acabat de peces de ceràmica.
L'actual façana està formada per l'element estructural de l'antic quiosc, que es trobava en el seu origen en l'interior d'aquest. Les quatre façanes són simètriques respecte un eix central de simetria, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres. Els forats amb proporcions verticals, ocupen l'espai entre aquestes. El conjunt queda rematat per una cornisa i una coberta d'una gran singularitat. A la part baixa hi ha un basament, que fa la funció en alguns casos de jardinera, l'únic element que no és original del conjunt.
Encara que el quiosc va ser quasi totalment desfigurat és interessant perquè és una peça d'inspiració modernista, molt assimilada en la imatge de la vila. És un testimoni únic d'element urbà de serveis d'aquella època, i actualment fa la funció de monument, formant part del conjunt de la plaça. Cal destacar sobretot la coberta i la part alta del quiosc, per ser l'única part original que es conserva íntegrament. La coberta és d'una gran elegància de disseny i composició, formada per un acabat de peces de ceràmica. Cal fer esment dels petits elements de ferro forjat que rematen la coberta.
Notícies històriques:
El quiosc fou construït a principis d'aquest segle, sembla que per l'arquitecte modernista M. Raspall. Encara que no hi ha proves documentals d'aquesta autoria, és comprovat que Raspall fou en aquella època arquitecte municipal de Caldes. En els anys 60 el quiosc es va enderrocar quasi totalment quedant sols el nucli central d'aquest i la coberta. Malauradament, tant el taulell com el tancament metàl·lic varen desaparèixer.
Es situa a la Plaça de l'Àngel, nom popular que pren de l'Antic Portal de l'Àngel, una de les antigues portes de ciutat, quan encara estava envoltada per la muralla. Damunt de la porta hi havia un Àngel custodi que presidia l'entrada, i d'aquí li ve el nom de la plaça. Aquesta quedaria al costat de l'antiga muralla però a la part de fora de la ciutat. Actualment també és coneguda com la Plaça del Quiosc degut a l'existència d'aquest dins del recinte. La plaça ha canviat moltes vegades de nom. S'havia anomenat la Plaça del Progrés degut al progrés cultural i científic que assoleix Caldes en el segle XVII. Posteriorment fou anomenada d'Alfons XIII però degut a les protestes dels calderins per la anticatalanitat del rei, es tornà a dir del Progrés. Més tard fou canviat altra vegada pel nom de Plaça de l'àngel. L'entorn arquitectònic és molt heterogeni i força caòtic. Al llarg de la història la plaça ha sofert moltes modificacions i noves alineacions.


Altre enllaç amb informació:
http://relatsencatala.cat/relat/el-quiosc-modernista-de-caldes-de-montbui/1043460

que diu:


Manuel Joaquim Raspall i Mayol (Barcelona, 24 de maig de 1877- la Garriga, 15 de setembre de 1937), marcava un abans i un desprès en un bon nombre de poblacions de les comarques del Vallès.
En el període (1922) en que fou l’arquitecte Municipal de Caldes de Montbui, aixecava un quiosc a la Plaça – que tothom coneix com ‘Plaça del Quiosc’, malgrat haver estat batejada seguint els vaivens de la política com : Plaça del Progrés, la Plaça d'Alfons XIII, i actualment Plaça de l’Angel.
Als anys 1960 – amb plena efervescència del franquisme més rampant - el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl•lic van desaparèixer.
RAMON SAGALÉS I TORRAS, fou alcalde de Caldes de l’any 1961 fins al 1973 i cap local de FET y de las JONS, substituint JOAN RIBA I GUIXÀ.
La posterior remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra; la descripció tècnica diu : El quiosc consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós.

Altre enllaç amb informació:

que diu:

Descripció:
Quiosc que consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós. El basament d'aquest quiosc està fet d'obra i arrebossat, aprofitat com a jardinera.
Observacions: Actualment, el quiosc queda envoltat per les ombrel·les i per l'amuntegament de les cadires d'un dels bars que es troben a la plaça, impedint la seva visibilitat i essent utilitzada la jardinera del quiosc com a cendrer públic.

Història:
El quiosc fou construït a principis de segle XX, per l'arquitecte municipal Manel Raspall.
Durant els anys 1960, el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl·lic van desaparèixer. La seva remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra. Aquesta plaça ha portat altres noms com la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII, coneixent-se també popularment com a Plaça del Quiosc.


Altre enllaç amb informació:
https://estimadaterra.wordpress.com/2018/05/18/el-quiosc-de-la-placa-de-langel-de-caldes-de-montbui/

****************************************************************************