JACIMENT DEL POBLAT IBÈRIC DE LA PLANA BASARDA
MASSÍS DE L'ARDENYA o DE CADIRETES
SANTA CRISTINA D'ARO - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Cronologia: Des de Ferro-Ibèric Ple fins a Ferro-Ibèric Final (
-450 / -50 )
Tipus: Lloc d’habitació amb estructures
Descripció: Ubicat en terreny erm al cim d’un turó cobert d’un bosc d’alzines sureres, brucs i matolls. En una gran área de dispersió s'observen en superfície materials ceràmics d'època ibèrica i en alguns punts restes de murs, així com un important nombre de sitges excavades a la roca. La ceràmica més tardana que s'ha trobat és de final del segle III o inici del II aC.: àmfora grecoitàlica, ceràmica grisa emporitana, ceràmica de vernís negre (forma Lamboglia 23), i fragments d'àmfora púnica. Aquest poblat pot ser considerat com un dels jaciments ibèrics de més entitat de la zona. Malgrat això durant la visita al jaciment l'anuy 2001 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica es va poder comprovar l'estat d'abandó que pateix, essent objecte d'excavacions furtives de manera reiterada, de les quals en queden restes visibles.
********************************************************
Publicació feta per l'Institut d'Estudis del Baix Empordà l'any 2003 escrit per Francesc Aicart i Hereu.
El poblat ibèric de Plana Basarda, tot i ser conegut des del darrer quart del segle XIX, no ha estat excavat mai de manera científica, per la qual cosa la seva datació es basa en estudis puntuals de materials sense context. Sobre d’altres testimonis arqueològics, mai en sabrem res perquè s'han dut a terme al marge de la llei. Gràcies al rigor metodològic de Lluís Esteva i Cruanas (Sant Feliu de Guíxols, 1906-1994), avui podem donar a conèixer una moneda trobada en el poblat ibèric, la primera que es publica si no anem errats. L’investigador guixolenc va fer unes anotacions sobre dues trobades efectuades amb el senyor Calvet de Llagostera els dies 25 d’octubre de 1956 a Platja d’Aro i 10 de novembre de 1956 a Panedes. Entre les notes de treball hi ha el dibuix d ’una moneda amb l’anotació següent: “Trobada a Plana Basarda pel Sr. Calvet, que és qui la té”. En el recull de monedes ibèriques i romanes de la comarca que van fer Lluís Esteva i Joan Vilaret (1987, no hi ha cap referència sobre aquesta moneda. Possiblement el senyor Esteva, després de trenta anys, no recordava aquell dibuix i més tenint en compte que estava enmig d’altres notes. Tampoc l’hem localitzada entre les monedes procedents de Plana Basarda que es conserven al Museu Municipal de Llagostera.
Descripció de la moneda
El dibuix de Lluís Esteva és, ara per ara, l'únic
testimoni que ens permet descriure la moneda de manera aproximada. Si algun dia
hi ha la possibilitat d’estudiar-la, la descripció següent es podrà concretar,
corregir, ampliar o afinar més cronològicament i tipològica: Diàmetre màxim:
24-25 mm (aproximadament)
Anvers: cap, amb casc, mirant a la dreta.Té la barbeta
força marcada. Es tracta del cap de Pal·las, amb un casc de tipus corinti.
Revers: un cavall alat, Pegàs, mirant a la dreta. Dessota, llegenda il·legible
però s’hi poden entrellucar un o dos caràcters en ibèric. La presència del cap
amb casc a l’anvers, el cavall alat al revers i la llegenda en ibèric ens
indica que la peça fou encunyada a la seca d ’Empúries. Es una moneda de bronze
típic del món ibèric del nord-est català
i característica de la Baixa República: un as d’Untikesken de la seca
d’Emporion, encunyat amb llegenda ibèrica, que porta la inscripció del nom, en
locatiu, de la tribu dels indigets que habitava el nord-est català. A l’anvers
hi apareix sempre una deessa amb casc corinti (Villaronga, 1977) i al revers un
animal i la llegenda ibèrica Untikesken (Villaronga, 1977, Campo, 1988,). Les
emissions emporitanes amb llegenda ibèrica s’inicien a principis del segle II
aC, després del 195 aC. Apartir d’aquest moment les monedes s’encunyen en
bronze, amb quatre nominals diferents (as, semis, quadrants i sextants
(Villaronga, 1977; Campo, 1988), i reemplacen les monedes de plata amb llegenda
grega. Perduren en diferents sèries fins a la primera meitat/segon terç del s.
I aC, en què seran substituïdes per les monedes amb la llegenda llatina EMPORIA
a l’anvers i MVNICI al revers (Villaronga, 1982, Nolla-Esteva-Aicart, 1989, Nolla,
2002,) Les monedes d’Empúries amb llegenda ibèrica són presents en jaciments
propers a Plana Basarda: al poblat dels Guíxols (Esteva-Vilaret, 1987, Esteva,
Nolla i Aicart, 1989,), Cala Pola, en el terme de Tossa de Mar (Zucchitello,
1978), Romanyà de la Selva (Esteva-Vilaret, 1987), Pla de Palol a Platja d’Aro
(Nolla, 2002) o al poblat de Castell a Palamós (Nolla-Palahí-Burch, 1998). El
dibuix d ’aquesta moneda ens forneix una nova dada històrica sobre l’ocupació
del poblat durant el període ibèric tardà, després de la revolta indígena del
195 aC, un altre indici que faria més versemblant la hipòtesi que l’abandó del
poblat no té a veure amb la derrota dels indígenes enfront de les tropes de
Cató l’any 195 aC (Aicart, 2000). Caldrà, però, un estudi acurat dels materials
conservats als museus de Llagostera i Sant Feliu de Guíxols i, sobretot, una
excavació científica del jaciment per aclarir o desmentir les hipòtesis amb les
quals treballem actualment.
********************************************************
Enllaç amb informació:
L’altiplà conegut amb el nom de plana Basarda és un dels
primers contraforts de l’Ardenya tocant a la vall del Ridaura. Està encimbellat
a 300 m d’altitud i té bones vistes a la vall del Ridaura. Atesa la seva
situació estratègica, fou habitat entre els segles IV i I aC, en plena època
ibèrica, quan les lluites tribals obligaven a viure en un lloc de fàcil
defensa.
El
poblat de plana Basarda, d’una extensió de dues hectàrees, tenia un costat
feble, de manera que aquí s’hi construí una muralla. Disposava d’un carrer
central, una cisterna d’aigua i unes trenta sitges subterrànies per a guardar
el gra.
Els
poblats d’aquesta mena s’anomenen oppidum. N’hi
van haver d’altres, a prop, com el del Puig Castell (Cassà), Castellbarri
(Calonge) o el del Fortim (Sant Feliu).
La societat ibèrica sorgí pels volts del
575 aC, tant per efecte de la influència de poblacions invasores portadores de
nous enginys, com pel comerç de les societats autòctones amb pobles del món
clàssic –cartaginesos, fenicis, foceus o grecs. Fou una evolució de les
antigues societats del bronze (2200 – 1200 aC) i del ferro (1200 – 600 aC),
posteriors al neolític.
La
cultura ibèrica es va estendre d’Andalusia al Llenguadoc, per tot el litoral
marítim. A cada zona hi hagué unes tribus determinades; aquí, la dels indigets.
Es vivia en llocs alçats –com s’ha dit– i en cases quadrangulars i amb llar de
foc. Els poblats tenien un cabdill i hi havia una classe aristocràtica
diferenciada. Existien armes de ferro, espais funeraris i edificis religiosos.
Ben aviat es va començar a encunyar moneda.
Mentrestant,
l’any 218 aC els romans desembarcaren a la Península Ibèrica, en el marc de la
segona guerra contra els cartaginesos. Els romans ocuparen el nord-est de la
Península Ibèrica, que fou dit Tarraconense. Pels volts del
50 aC, els ibers es van anar romanitzant i, amb la pacificació, van baixar a
les planes. Són d’aquesta època els nous assentaments iberoromans de can
Llaurador, Solius o del pla del Vidre, al nostre terme. Així doncs, la nova
societat abandonà definitivament els oppidum com Plana
Basarda.
********************************************************
