CASTELL DE LA TRINITAT
ROSES - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
Castell de la Trinitat a Roses
Enllaç amb informació:
que diu:
Època: segle
XVI
Autors:
Juan Conde Borgoñon – mestre d’obres – any 1553
Pizaño – enginyer principal – any 1544-1545
Micer Benedito – enginyer – any 1545
Frome – enginyer – any 1724
Descripció:
Restes del castell, de
planta estrellada de quatre puntes, amb els murs atalussats, batejades amb els
noms de Roses, de Sant Pere de Rodes, de les Medes i de la Trinitat, segons
l'orientació d'aquestes estructures. Al sector nord-oest, cal destacar
l'estructura de defensa de la porta d'accés, que forma una altra punta. Aquestes
puntes formen unes arestes angulars molt pronunciades, per defensar-se dels
projectils enemics, i presenten les cantonades bastides amb carreus treballats
i arrodonits, tots ells amb el mateix gruix. Originàriament, el castell estava
estructurat en tres plataformes. El primer nivell estava destinat a la
guarnició de soldats, amb les latrines, cisternes...A l'alçada de la porta
d'accés hi havia una plataforma on s'instal·lava l'armament, amb sortida a
través d'unes troneres obertes als murs. En aquest mateix nivell s'ubicava la
presó i les dependències dels comandaments. A la terrassa superior hi havia
l'església i d'altres estances.
A la part nord del recinte es conserva el revellí, amb forma
de punta que protegia la porta d'accés, una construcció a la que s'accedeix des
de la punta per una escala i un esperó que enllaça els dos elements i que forma
una espècie de passadís. Es conserven restes del paviment empedrat original,
actualment refet.
Per accedir a l'interior del castell hi ha tres portes. La
del revellí és la més exterior. La segona porta dóna a l'espai obert de la
punta i és una obertura d'arc de mig punt bastit amb carreus regulars, amb els
brancals restituïts en maó. Finalment, la porta principal, de les mateixes
característiques que l'anterior. Tot l'interior del recinte es troba reformat i
restituït amb materials com el formigó, el ferro i la fusta.
Notícies
històriques:
La primera documentació
gràfica sobre les fortificacions preexistents és un dibuix en tinta datat del
1543 on s'aprecia una vista panoràmica de tota la badia de Roses on apareix el
topònim "la Trinitat" sobre un promontori coronat per una torre amb
la llegenda "Esta es la torre que se ha de fortificar". Així doncs
identifica una torre anterior a les construccions del segle XVI. En canvi, la
primera documentació escrita data del 21 de maig de 1543 on es menciona la
possibilitat de "aforrar aquella torre de la montanya y hacer en ella un
revellín".
No va ser fins l'any 1544 que es va començar a bastir el
Castell per ordre de l'emperador Carles I i portada a terme per l'enginyer
Pizaño. Aquest va ser rellevat en funcions per Mecer Benedito, enginyer que
participa en l'obra. A finals de 1546, el virrei-marquès d'Aguilar informa a la
cort que "el castillo está acabado". Aquesta afirmació feia solament
referència al castell, donat que el revellí s'acabà l'any 1551.
Encara així, l'any 1553 es tornà a actuar al cos del castell.
La intervenció va ser encomanada al mestre de obres Juan Conde Borgoñon.
Consistí en l'elevació de la primera plataforma i la construcció de voltes al
nivell inferior. Aquestes obres es van conclouré el mateix any cap a l'estiu.
Posteriorment no és sinó fins el 1724 quan es troba
documentació sobre algunes propostes d'obra a mans de l'enginyer Frome. Entre
aquestes propostes cal destacar la construcció d'un petit cos de guàrdia
avançat "un puente levadisso" de la porta del reducte i un
"entablado del sotteraneo" per aprofitar en més mesura l'espai de
voltes amb la realització de un pis superior de fusta, cosa que suposava una
millora en la capacitat logística de la fortificació. El fortí va quedar
parcialment destruït per les voladures de les tropes napoleòniques al 1814.
Aquest va estar en runes fins al 2002, quan se'n va iniciar la rehabilitació.
S'han construït els murs amb formigó perquè siguin distingits dels originals.
El desembre del 2007 es va retirar la grua que havia acompanyat el perfil del
castell aquests anys. L'any 2008 es van paralitzar les obres de rehabilitació
per causes desconegudes.
Cal esmentar que es tenen notícies històriques de diferents
atacs contra el fortí l'any 1654 a mans d'uns pirates, 1645 contra l'exèrcit
del conde Duplesis i al 1794 durant la Gran Guerra vers el francesos.
Altre enllaç amb informació:
que diu:
Castell situat al sector sud de
la badia de Roses, en un punt elevat al vessant sud del puig Rom i que acaba a
la punta de la Poncella. Va substituir una antiga torre de probable origen
medieval que havia quedat obsoleta i el seu principal ús era defensar l'entrada
del port.
El Castell de la Trinitat de
Roses és una fortalesa d'artilleria de costa i un edifici innovador respecte a
l'època en què va ser construït. És una de les fortaleses més importants
construïdes a Catalunya i junt amb la plaça forta formaven un conjunt
defensiu fonamental per a l’estratègia mediterrània i europea. Roses, en ser
dels primers llocs on es va intervenir, fou un camp de proves on s’experimentà
la nova arquitectura militar. És un dels primeres exemples de fortalesa de
costa. El 1544 es van començar les obres de la seva construcció per ordre del
rei Carles I, per tal de defensar la badia. El 1553 el perímetre murat ja està
construït i faltava edificar l'interior.
Entra en combat
per primera vegada l'any 1564 fent fugir dos vaixells pirates. Enfrontar-se als
pirates de Barberia (algerians) va ésser la seva missió fins a la segona meitat
del segle XVII, en què les guerres amb França feren d'ell, junt amb la
Ciutadella, peces cobejades per la seva situació estratègica. L'any 1645 fou
pres per primera vegada, quan la seva guarnició es va rendir a l'exèrcit
francès del comte Duplesis. Però el seu fet d'armes més important es registra
en la Guerra Gran, quan resistí el setge dels republicans francesos, amb la
Ciutadella, setge que comença a finals de novembre de 1794. Sobre d'ell
dispararen centenars de bales i bombes, especialment de les bateries que tenien
instal·lades al Puig-Rom. A principis de gener de 1795, amb bretxa oberta a les
seves gruixudes muralles, la guarnició l'abandonà a la nit, després
d'inutilitzar l'artilleria. Reparat després d'aquesta contesa, fou ocupat pels
napoleònics en la Guerra de la Independència, i per aquesta raó va ésser
canonejat diverses vegades per la marina anglesa.
El 1814 va ser volat per les
tropes angleses -comandades per Lord Cochrane- i les espanyoles, que no podien
protegir la guarnició que defensava el castell de l'atac de les tropes
franceses.
El far i el Castell de la Trinitat
Porta del reducte
Reducte i Punta de Sant Pere de Rodes
Reducte
Escala del reducte
La porta exterior amb matacà i la porta interior al castell
Porta interior del castell
Exterior del castell
1 - Revellí
La via d'accés a l'interior del castell estava protegida pel revellí, format per l'esperó i el reducte, que configura la cinquena punxa del castell afegida posteriorment. En conjunt, aquests elements defensius tenien la funció de protegir i dificultar l'entrada al cos principal del castell.
L'esperó era el passadís barrat per parets que retallaven la pujada esglaonada cap a l'interior del castell i donaven forma a un recorregut en zig-zag.
2 - Porta del reducte
El reducte era el darrer espai defensiu abans d'entrar al castell pròpiament dit. La porta del reducte es tancava amb un pont llevadís accionat amb cadenes i es defensava amb espitlleres a ambdós costats i una gran tronera.
3 - Reducte
A l'interior del reducte hi havia un cos de guàrdia avançat amb una plataforma artillera al damunt de la qual es pujava per una estreta escala de cargol.
Planta principal
4 - Porta del castell
L'accés a l'interior del castell pròpiament dit s feia a través d'una porta d'estil sobri construïda amb grans carreus tallats a mida i forma. A l'interior encara s'observen els ancoratges i guies de la reixa o rastell que tancava verticalment.
5 - Cos de guàrdia principal
Ja a l'interior del castell, la via d'entrada era defensada des d'una cambra situada al costat de tramuntana a través d'espitlleres. De l'estructura d'aquest cos de guàrdia, se n'han conservat els forats que suportaven un altell al qual s'accedia per una escala vertical.
6 - Punta de Sant Pere de Rodes
Des d'altell sobre el cos de guàrdia principal s'arribava a l'extrem de la punta de Sant Pere de Rodes. En aquest punt, s'han identificat les restes de la torre medieval que va ocupar l'indret abans del castell. La torre, de planta circular, va ser parcialment enderrocada i integrada dins la punta NE del castell. Les restes conservades van ser aprofitades per encabir-hi el calabós i una cisterna.
7 - Allotjament del governador
A la planta principal, el secor de llevantestava ocupat per tres espais coberts amb volta de canó destinats a l'allotjament del capità del castell.
A les parets s'observen uns forats de quan les estances es van reformar i es va afegir un altell directament sobra la volta.
8 - Grafits
A la zona del castell que havia estat ocupada pel governador s'han conservat restes de l'enlluït original amb dibuixos gravats. S'identifiquen veles i cascs de vaixells, uns cilindres ratllats que podrien ser canons i un edifici alt i estret, interpretat com una torre.
9 - Latrina del governador
Aquesta latrina exterior era d'ús exclusiu per al capità del castell i, potser, per als oficials. Està situada quasi a l'extrem de la punta de la Trinitat i la seva base es va construir de forma ornamental amb grans carreus de perfil semicircular que li donen forma de caragol.
10 - Allotjaments de la tropa
El sector de ponent de la planta principal estava ocupat per les cambres on s'allotjava la tropa i un eix de comunicacions format per una escala que pujava a la planta superior i una altre que baixava cap a la planta soterrània. També hi havia el cos de guàrdia de l'oficial a l'extrem de la punxa NO, la de Roses.
11 - Plataforma principal
De les tres terrasses que tenia el castell, de les quals podia disposar l'artilleria, aquesta inferior era la de major superficie. Des d'aquest punt es comprova l'absolut domini del castell sobre la badia i el port de Roses.
En aquells temps les tècniques de navegació a vela, d'acord amb els corrents marítims i els vents dominants, feien que la via d'entrada al port de Roses passés inexcusablement per davant del castell.
Planta soterrània
12 - Escalinata
L'accés més important des de la planta principal era una escalinata que va ser trobada en molt bon estat: els esglaons presenten la vora amb carreus semicilíndrics i el marxapeu pavimentat amb pedretes cantelludes.
Sota el paviment del replà, als peus de l'escalinata, es conservava una canalització que desguassava cap a l'exterior del castell.
13 - Soterrani
La planta inferior del castell s'organitzava en diferents profunditats ja que la presència de la roca mare del subsòl natural va condicionar la distribució dels espais. En alguns punts es va rebaixar la roca per guanyar estances regulars i, en d'altres, els àmbits es van adaptar al pendent natural.
14 - Tronera
Els angles entrants formats per les quatre puntes del castell estaven ocupats per troneres disposades per parells que flanquejaven les puntes adjacents. Les troneres estaven obertes en angle cap a l'exterior per tal de facilitar la maniobra dels canons.
15 - Allotjaments i casamates
La punta de les Medes estava ocupada per tres estances cobertes amb volta de canó que foren utilitzades tant d'allotjaments per a la tropa com de casamates per als canons emplaçats a les troneres.
16 - Punta de les Medes
La punta de les Medes i la de Roses van ser els sectors escollits per concentrar la força destructora de la voladura definitiva del castell a principi del segle XIX. Observeu l'estat en què van quedar els murs perimetrals del castell així com l'amplada i les dimensions de l'estructura.
17 - Fonamentació
El subsòl de la punta de les Medes va ser colgat amb terra de manera que amb aquest terraplè es dotava d'una base ferma que absorvís els efectes dels trets dels canons emplaçats al damunt.
18 - Soterrani de la punta de Roses
En un gravat de final del segle XVIII aquesta estança s'identifica com el "soterraneo donde dizen comió Carlos quinto sobre la peña".
19 - Latrina
En aquest racó hi havia hagut una latrina que suposadament era d'ús generalitzat.
20 - Cisterna
El subministrament d'aigua al castell procedia de la pluja. L'extracció de l'aigua es feia per un pou situat en un costat de la plataforma principal. Alguns dels blocs del brocal del pou es van trobar entre la runa caiguda a l'interior de la cisterna.
21 - Cuina
Des del cos de guàrdia de la porta del castell, tot baixant per una petita escala, s'arribava a la cuina de la tropa de la qual s'ha conservat, parcialment, el forn. La llar de foc hauria estat situada a la paret nord on, durant molt de temps, encara era visible una gran taca fosca, que es correspondria amb el fumeral.
Planta superior
22 - Plantes superiors
Sobre l'edifici de la planta principal hi havia una nova terrassa de dimensions reduïdes i un cos edificat. I, finalment, sobre aquest, configurant el punt més alt del castell, s'aixecava un darrer edifici, la capella.
Grafits
Originalment, part de les parets estaven enguixades. Les succesives destruccions i refaccions van fer que els enguixats es perdessin.
Les dependències del governador, màxima autoritat militar del fort, estaven situades a l'extrem sud-est de la fortificació. Eren austers, però tenien una finestra i una latrina d'ús privatiu.
Latrina del governador
Temps d'artilleria i fortaleses
Des de finals del segle XV, les armes de foc pesants es van utilitzar per expugnar fortificacions, però també per defensar-les. Tot plegat va conduir a una nova manera de fortificar i d'atacar les ciutats, i aquesta revolució va provocar el desenvolupament de la figura dels enginyers.
Itàlia, cruïlla d'interessos i de conflictes, esdevingué un territori precoç en relació amb les aplicacions de l'artilleria i de noves estructures defensives. Els enginyers italians van tenir molta anomenadai els van llogar arreu d'Europa. La Corona d'Aragó i Castella també van tenir bons enginyers. El castell de la Trinitat, dissenyat per Luis Pizaño, va ser el primer que es va construir a Catalunya exclusivament pensat com a plataforma artillera.
El port de Roses, a recer de vents i corrents, va ser utilitzat des de temps remots. Grecs i romans s'hi van establir, i durant el període medieval va mantenir la seva rellevància. A principis del segle XVI, Catalunya va quedar integrada dins l'Imperi dels Habsburg de Carles V, que estava enfrontat a França i a l'imperi turc. Per tal de garantir la seguretat de les costes i les aigües de la Mediterrània occidental, Carles V va fortificar llocs estratègics, amb la voluntat d'establir una frontera marítima. Roses es va protegir amb el castell de la Trinitat i la Ciutadella. A més, com que Roses quedava a la vora de la frontera terrestre, també va formar part de les succesives lògiques de fortificació, ja que la zona pirinenca i prepirinenca esdevingueren, des de finals del segle XV fins al segle XVIII, un espai d'enfrontament, des de finals del segle XV fins al segle XVIII, un espai d'enfrontament entre l'imperi hispànic i França.
Allotjament de la tropa
Allotjament de la tropa
Els soldats del segle XVI s'allotjaven en diferents espais de la fortalesa. Un dels llocs era a la planta principal, a l'extrem de crugia nord-oest de la fortificació. Des d'aquest punt, els soldats es podien desplaçar amb rapidesa per defensar el portal o per manegar l'artilleria en cas d'urgència. Els soldats disposaven de llit i màrfega, i guardaven les seves pertinences i la roba en una caixa de fusta.
Xarxes de defensa de fronteres
Durant el segle XVI, la monarquia dels Habsburg va plantejar la defensa de la frontera catalana a partir de Salses, Perpinyà, Cotlliure i Roses. D'altra banda, Roses i Eivissa esdevenien les fortificacions dels Habsburg més rellevants a la Mediterrània nord-occidental. Després de la Guerra de Separació (1640-1659), la frontera terrestre es va establir a les crestes pirinenques. Per la banda francesa, la defensa es va fixar a partir de Bellaguarda, Perpinyà, Portvendres, Cotlliure, Prats de Molló, Banys d'Arles, Vilafranca de Conflent, Montlluis. Al mateix temps , els monarques Habsburg hi van respondre mantenint Roses, Palamós i Girona i, al darrere, Hostalric, i més tard, per l'interior, fortificant Puigcerdà, Castellciutat i Camprodon. A finals del segle XVIII, els Borbons espanyols van arranjar les defenses amb la construcció de la gegantina fortalesa de Sant Ferran de Figueres.
Roses, un port geoestratègic
En temps antics, quan la navegació de cabotatge era la més usual, la superació del Cap de Creus podia ser perillosa a causa de les tempestes i del vent del nord. Centenars de vaixells enfonsats en donen testimoni. L'arrecerat ancoratge de Roses esdevenia un lloc segur al sud del Cap de Creus. Aixó explica que grecs, romans i catalans l'aprofitessin com a punt de referència en les derrotes de navegació. A començament del segle XVI, l'emperador Carles, comte de Barcelona, va entrar en conflicte amb els francesos i els turcs, i per protegir els seus territoris mediterranis va aixecar una frontera marítima fortiticant ports estratègics. El port de Roses es va custodiar amb un fort pensat per all0tjar-hi artilleria, el castell de la Trinitat, i amb una moderna fortalesa. la Ciutadella, que protegia la vila de Roses.
Els enginyers militars
Durant els segles XV i XVI, l'artilleria va experimentar un gran desenvolupament. Les armes de foc presents s'utilitzaven per expugnar fortificacions, però també per defensar-les. Tot plegat va conduir a una nova manera de foritficar i d'atacar muralles, i al capdavall de fer la guerra, i aquesta revolució va potenciar la figura dels enginyers. Itàlia, una cruïlla d'interessos i conflictes, esdevingué un territori precoç en l'experimentació de noves tècniques. Els enginyers italians van gaudir d'un gran prestigi com a experts de les noves formes de combat, i es van llogar a les diferents corts europees. També hi havia grans enginyers de la Corona d'Aragó, Lluís Escrivà, i castellans, com Pedro Navarro o Francisco Ramírez, al servei de Ferran el Catòlic, o Luis Pizaño, l'enginyer de Carles I, que esdevingué capità general d'artilleria.
La Trinitat, una fortificació renaixentista
El fort de la Trinitat el va disenyar Luis Pizaño el 1543. Les obres van començar el 2 de gener de 1544. El 1545 Benedetto de Ravenna es va fer càrrec de la continuació del projecte, i el 1546 les obres del cos principal del castell estaven acabades. Per defensar l'ancoratge de Roses, Pizaño va optar per construir una gran plataforma artillera des d'on es poguesin utilitzar còmodament entre dues i quatre colobrines, les peces artilleres més grans de l'època. A banda, va idear un sistema de troneres perqué l'artilleria de menor calibre protegís directament els murs. Tot i que Pizaño es va haver d'adaptar a un espai difícil, va aconseguir un projecte notable: la primera fortificació que, explicitament pensada per l'artilleria, es construïa a Catalunya.
Plataforma principal
Equipament de soldat del segle XVII
Uniforme de soldat del segle XVII
Roses al segle XIX
El pla de focs
El diseny i la planificació d'una fortalesa posaven un interés especial en la definició del pla de focs. Consistia a calcular quines peces d'artilleria o d'armament portàtil s'havien de fer servir des de la fortalesa, bé per defensar-la o bé per cobrir un determinat objectiu, com ara un port o un pont. Els enginyers havien de calcular les millors opcions considerant les característiques de les armes de foc que tenien a l'abast. També havien de col-locar troneres, espitlleres i plataformes per poder batre qualsevol enemic que s'acostés als murs de fortificació.
Torre medieval
A finals de l'edat mitjana, probablement durant el segle XIV, hi havia una torre cilíndrica situada al turó de la Trinitat. Pizaño en va aprofitar l'estructura i la va integrar dins la seva proposta. L'espai interior de la torre es va utilitzar com a cisterna, i sembla que, en determinats moments, com a calabós.
Cisterna de la torre medieval
La vida dels soldats dels segles XVI - XVII en una fortalesa com la Trinitat, en temps de pau, no era especialment dura.
Els soldats disposaven de cambres comunitàries amb somiers i màrfegues. Les pertinences del soldat i la roba es guardaven en caixes de fusta.
La il·luminació es limitava als llums d'oli.
La higiene personal estava condicionada a les posibilitats de subministrament d'aigua i, en general, era deficitària, de manera que els soldats acostomaven a conviure amb tota mena de paràsits.
Els espais podien ser humits, però hi havia una llar de foc i latrines.
Un barber cirurgià cuidava les dents i la salut en general dels soldats, i un capellà les seves necessitats espirituals.
La vida en una fortalesa no era fàcil. Es pot calcular que la guarnició permanent devia ser d'entre vint i cinquanta combatents, que es devien dedicar prioritàriament a tasques de vigilància i manteniment. En cas de conflicte, la guarnició probablement aumentava. Com que la guarnició s'havia d'alimentar, tant la cuina com els magatzems havien d'estar ben equipats. Els soldats vivien sense família i sense dones, per bé que hi ha documentada la presència de cuineres en els darrers períodes. La fortalesa disposavad'una gran llar de foc a la planta principal, que, probablement, estava vinculada a la cuina, i també un forn de pa al soterrani. El barber cirurgià era el responsable de la salut de la tropa.
La vida dels soldats a les fortaleses era monòtona. Es llevaven d'hora, i havien de mantenir equips, armament personal i artilleria; netejar i arreglar els espais; arrenjar desperfectes, i, segons el dia, els tocava ajudar a la cuina o al forn de pa, anar a cercar queviures o fer guàrdies per custodiar la fortalesa. L'entrenament i la instrucció també eren activitats constants. El governador i els caps vetllaven perquè la disciplina fos estricta. Els moments d'esbarjo s'aprofitaven per jugar a cartes i explicar històries.
La cuina
La cisterna
La fortalesa de la Trinitat s'abastia d'aigua potable gràcies a una cisterna central que s'alimentava d'aigua de pluja. La plataforma principal d'artilleria i les plataformes superiors estaven enllosades. L'aigua de la pluja anava a parar a una bassa de decantació, on quedaven dipositades les impureses, i d'allà l'aigua saltava directament a la cisterna. Les parets de la cisterna eren impermeables, ja que estaven arrebossades amb cal, que, alhora, feia de desinfectant. Un broc que connectava el pati amb la cisternapermetia treure aigua amb galledes.
Escalinata
L'hegemonia de les armes de foc
El castell de la Trinitat, dissenyat amb esperit científic, no solament es va idear com una construcció, sinó com una autèntica màquina de guerra optimizada per utilitzar i afrontar les armes de foc que estaven canviant el món. Els angles de la construcció, les plataformes i les troneres feien possible l'ús d'armes de foc pesants, lleugeres i portàtils. Alhora, als magatzems pregons de la fortificació s'hi guardaven desenes de barrils de pólvora, el combustible que feia rutllar la guerra. La tecnologia, que es basava en la física i pugnava per dissenyar armes cada com més efectives, tenia el seu complement en la química, necessàriaper elaborar pólvores de qualitat.
Tronera
Magatzems
Les zones més pregones i més protegides de les fortaleses es reservaven per als magatzems de pólvora, els polvorins. La pólvora es guardava en barrils de petites dimensions i s'intentava mantenir protegida de la humitat. Al mateix ll0c s'hi acostumava a emmagatzemar la munició, les bales rígides de l'artilleria i els barrils amb les bales d'arcabús. Les armes també es custodiaven en un lloc controlat, i algunes únicament es distribuïen entre els soldats quan era estrictament necessari. Els magatzems de menjar se situaven normalment als llocs més frescos i menys humits, per facilitar la conservació dels aliments.
El castell de la Trinitat va ser concebut com un artefacte militar per allotjar-hi soldats que accionessin una determinada tipologia de màquines: armes de foc pesants i lleugeres. A mitjan segle XVI, l'artilleria i els arcabussos portàtils van passar a decidir els combats, i les fortificacions es van adaptar per aprofitar-ne i alhora per resistir-ne els efectes. En el cas de la Trinitat, tota la intervenció arquitectònica era subsidiària de la instal·lació d'armes de foc pesants que havien de protegir el proper port de Roses. Les peces més grans (les colobrines) s'ubicaven a la terrassa, i les armes més lleugeres (falconets i esmerils), a les troneres que defensaven l'exterior dels murs. En arribar el segle XIX, però, la Trinitat ja era una fortificació obsoleta que no podia aguantar el foc d'una artilleria cada cop més potent i evolucionada.
Allotjaments i casamates
Tronera
En els diedres que formaven les parets laterals de la fortificació, i a diferents altures segons l'alçada, l'enginyer Pizaño hi va ubicar troneres capiculades que podien batre la base dels murs. Així, amb peces d'artilleria de petit calibre o bé arcabussos, es podia disparar contra tothom qui s'acostés a la base dels murs. Les troneres que defensaven els murs acabats a ponent estaven situades al soterrani, que sostenia la gran plataforma artillera.
Els falconets
Els versos, falconets o esmerils eren canonets de petit calibre, i podien ser de retrocàrrega. Es construïen amb barnilles i anelles de ferro forjat, o bé a partir de fosa de bronze. Les millors peces eren les de bronze, més resistents i lleugeres. La retrocàrrega es duia a terme per la banda posterior de la peça, acoblant al tub un pot que contenia el projectil i la càrega de pólvora, i que actuava de fogó. Era de maneig pràctic, sobretot a les bordes de vaixells i als ampits de muralla, perquè no calia fer retrocedir la peça per recarregar. L'inconvenient era que la pèrdua de gasos per la juntura del pot i el tub manllevava potència al tret.
Punta de la Trinitat
Les fortificacions de Roses van estar actives durant gairebé tres segles, al llarg dels quals van tenir guarnicions molt diverses, des del soldats dels terços fins a les tropes napoleòniques. S'hi van allotjar soldats amb equipaments, armes i formes d'organització molt diferents. Al llarg de la seva dilatada història, la Trinitat va ser testimoni de duríssimes batalles, sobretot durant la Guerra de Separació i les guerres de forntera de finals dels segle XVII, i va lliurar el seu darrer combat el 1808, quan va ser defensada pel llegendari Lord Cochrane, capità de la marina britànica, el qual, en retirar-se, va ordenar una voladura que, sumada a la que van fer els napoleònics el 1814, va posar fi a l'historia militar del lloc.
Els murs originals
La reconstrucció contemporània de les volumetries de la fortificació es va dur a terme amb murs de formigó d'una amplada menor que la dels originals. En algunes parts del soterrani, especialment a la zona acarada a ponent, s'hi pot comprovar l'amplada original dels murs, en contrast amb l'actual. Així doncs, ens hem d'imaginar que, en origen, els espais dels soterranis eren més estrets i més reduïts que els que ara es mostren.
Les latrines
El castell de la Trinitat disposava de latrines, dues de les quals s'han conservat en bon estat: una a les dependències del governador i una altra en una de les zones més baixes del soterrani. Probablement la fortalesa tenia quatre o cinc instal·lacions d'aquest tipus. La latrina del governador evacuava les restes directament damunt de la base dels murs, i la latrina del soterrani, directament en un pou mort obert als fonaments de la fortificació, que no sabem si disposava o no de conducte de desguàs o bé si s'havia de buidar periòdicament.
Fonamentació
Luis Pizaño, enginyer de l'emperador
Un escenari de combats ferotges
La Trinitat, un fort renaixentista
*************************************************************************
