MAS DE SANT MARTÍ DEL FORN DE VIDRE
LA JONQUERA - L'ALT EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L’església de Sant Martí ha estat convertida en una masia coneguda per Mas del Forn del Vidre, nom que prové d’un antic forn de vidre que hi havia a l’indret. Aquesta església, avui masia, es troba a tramuntana de la vila de la Jonquera, entre el traçat de la carretera N-II i la riba esquerra del riu Llobregat de l’Empordà, prop d’on conflueix la riera del Forn del Vidre.
Història
No hi ha notícies documentals conegudes o publicades que es refereixin concretament a aquesta església. Francesc Monsalvatje recollí diverses tradicions, cap de les quals no és confirmada en documentació històrica. Esmentà la llegenda del cicle carolingi segons la qual Carlemany havia aixecat una església dedicada a sant Martí després de vèncer els àrabs. Altres versions identifiquen l’església carolíngia amb Sant Martí de Fonollar, a l’altre costat dels colls de l’Albera; o bé l’identifiquen amb unes altres dues esglésies, suposant que Carlemany havia erigit dos temples a sant Martí de Tours, un a cada vessant de l’Albera. El mateix autor esmenta la creença que l’església havia pertangut als templers. També retreu l’existència d’un pilar amb la inscripció SMA. TRINITAS en aquest lloc, i creu que l’església podia haver estat antigament dedicada a la Trinitat. Aquest pedró oratori, del segle XVII, és uns 100 m a migdia de l’església. En definitiva, cap d’aquestes notícies no es fonamenta en fonts documentals; la història de l’antic temple resta ignorada, per ara. (JBH)
Església
L’església alt-medieval de Sant Martí té les estructures
molt amagades i cobertes per la masia d’època posterior que fou incorporada al
conjunt. Aquesta masia que, totalment o en una bona part, deu correspondre a
les primeres dècades del segle XVIII, fou adossada al costat de migdia de
l’esglesiola, que, com s’ha indicat, hi quedà totalment integrada. L’interior
del temple resta dividit en dues plantes per un sostre d’embigat; els baixos
eren destinats a estable i magatzem, i el pis a habitatges. Exteriorment
l’església queda amagada per la casa a tot el costat meridional, i també al
sud-oest i al sud-est. Tanmateix, malgrat les alteracions considerables, no
seria difícil retornar aquest temple medieval al seu aspecte originari, ja que
n’ha conservat la majoria dels elements arquitectònics.
Aquesta església era de dimensions reduïdes, d’una
llargada total de 15 m i una amplada de 5 m a la nau (mides exteriors). La
planta és d’una sola nau, amb una capçalera al costat de llevant d’una certa
complexitat. És formada per un absis semicircular molt allargat o aprofundit, a
banda i banda del qual s’obren sengles absidioles a manera de transsepte.
Aquestes absidioles són semicirculars, la de migdia una mica ultrapassada i la
de tramuntana només de forma rebaixada. Les irregularitats també són acusades a
la unió de la capçalera amb la nau, sobretot a l’interior, per l’estructura i
la relació de les arcades i els diferents espais que comuniquen.
La petita nau era coberta amb una volta de canó, de perfil lleugerament ultrapassat, que arrencava d’unes marcades banquetes. Actualment és destruïda i només resten els inicis de la curvatura.
A la capçalera s’han conservat els diferents trams de les
voltes. La part central, corresponent a l’absis de planta allargada situat a
l’eix de la nau, té un tram de volta de canó, lleugerament passada de radi, la
qual, d’acord amb les característiques de la planta, acaba en un espai de quart
d’esfera. Aquesta volta és adossada a l’extradós de l’arc triomfal que la
comunica amb la nau. És un arc molt destacat, de mig punt una mica ultrapassat,
que és sostingut per uns grossos pilars adossats, proveïts d’impostes de secció
depla i bisell, llises.
Les dues absidioles tenen unes voltes de quart d’esfera,
que incideixen a l’extradós dels arcs de comunicació amb l’espai presbiteral.
Aquests arcs són, com el triomfal, de molt gruix, sobre pilars destacats i de
perfil lleugerament ultrasemicircular, amb impostes de pla i bisell. Les tres
arcades —l’arc triomfal i els de les absidioles— formen unes separacions
marcades entre els diferents espais de capçalera i entre aquesta i la nau, a
causa de llur estructura i l’escanyament dels muntants. A les voltes resten
empremtes de les llates de fusta de l’encofrat utilitzat en construir-les.
A cadascun dels semicercles de la capçalera devia haver
una petita finestra oberta vers llevant. Aquestes finestres han estat malmeses
—com es pot comprovar a l’absis central— o bé són molt amagades. Actualment
només s’observa bé l’estructura original de la situada a l’absidiola de
tramuntana des de l’interior de l’edifici. S’hi comprova que es tracta d’una
finestra d’arc de mig punt sobre muntants avançats o banquetes, dins una
tipologia característica dels temples pre-romànics locals. Cal suposar que les
altres finestres de l’edifici eren semblants.
Aquesta església tenia dues entrades, a migdia i a
tramuntana. La porta del mur meridional, que era la principal, avui resta dins
el mas i és poc visible. Devia ésser de la mateixa factura que la situada al
mur de tramuntana, en el seu sector de llevant i molt apropada a l’absidiola
d’aquest costat. És una porta molt estreta(80 cm), una mica enlairada respecte
al nivell exterior del terreny. Consta d’un sol arc de mig punt que descansa
sobre uns muntants avançats o unes banquetes marcades. Aquest arc és fet amb
lloses múltiples, curtes i primes, col·locades en ventall, mentre que als
brancals hi ha blocs de pedra voluminosos. L’entrada ha estat aparedada,
segurament en una data força antiga per l’aspecte del mur que la clou.
L’edifici ha estat construït amb un aparell a base de
blocs de granit, en general grossos i boteruts, només trencats o sense cap mena
de treball, entre els quals hi ha petits rebles del mateix mineral; són lligats
amb un morter ferm i sorrenc, que hi resta ben visible. Malgrat les formes
irregulars de les pedres, hi ha una certa tendència a la sedimentació
horitzontal, i els rengles de lloses inclinades que sovint formen un opus
spicatum ben marcat són presents arreu, sobretot als paraments de
capçalera. L’espiga, feta amb un material tan matusser i poc treballat, és
certament singular; evidencia una ferma voluntat per part dels constructors
d’emprar aquesta tècnica o tradició constructiva.
Només els arcs interiors han estat bastits amb pedres
escairades, si bé també amb no gaire cura, i una mica polides.
L’esglesiola presenta unes característiques singulars per
l’estructura de la capçalera trilobada. Els altres elements de l’edifici
apunten vers una època clarament anterior a l’any 1000 que, d’acord amb la
forma d’aquesta capçalera, deixant de banda la seva complexitat, situaríem dins
el segle X, en el moment d’aparició dels primers absis de ferradura en
substitució dels santuaris poligonals. Cal destacar l’existència de la petita
porta secundària i oberta a tramuntana, que apareix en un bon nombre
d’esglésies pre-romàniques empordaneses, com Sidillà, Carbonils, els Solers,
Bellcaire, el Terrer, Tavellera i d’altres; és a dir, temples amb capçalera
carrada o bé de ferradura, però datables amb anterioritat al segle XI. Aquestes
curioses entrades al nord de les esglésies pre-romàniques d’aquest espai
geogràfic no tenen una explicació clara i només admeten, de moment, hipòtesis
diverses.
Un comentari a part mereix la tipologia de la capçalera
trilobada d’aquesta esglesiola, que no té paral·lelismes clars en
l’arquitectura coetània del país. Hom n’ha assenyalat només la semblança amb Sant
Pere de Terrassa. Si de cas, caldria al·ludir a certes influències orientals,
potser abusives, atesa la simplicitat i la rusticitat de l’esglesiola
empordanesa.
Tanmateix, en la capçalera de tres lòbuls irregulars hi
ha un remot precedent d’estructures semblants d’edificis religiosos d’època
força posterior, dels quals el més proper geogràficament, que s’hagi conservat,
és Sant Nicolau de Girona. És un exemple significatiu, en certa manera, ja que
aquesta església gironina fonamenta la capçalera trilobada en un edifici
anterior de caire funerari, també lobulat i de planta central.
Ens trobem, a Sant Martí del Forn del Vidre, davant
una cella memoriae? Evidentment, la recuperació, la restauració i
l’excavació de l’àmbit i l’entorn d’aquest edifici alt-medieval tan interessant
serien molt convenients, i probablement aclaririen una part dels enigmes que
planteja. (JBH)
L’estructura de l’església del Forn del Vidre és força
estranya dins el context de l’arquitectura catalana alt-medieval. Els detalls constructius
i tipològics permeten de situar-ne la construcció abans del segle XI, però
sense poder fer més precisions, que tan sols una neteja i una exploració
exhaustiva del monument permetrien.
Cal notar, però, la presència de la porta al costat de
tramuntana, situació que també es dóna en altres esglésies empordaneses com
Sant Feliu de Carbonils, Sant Romà de Sidillà o l’església del Terrer. També
cal fixar-se en les similituds de l’arc amb els de Sant Joan de Bellcaire, la
qual cosa pot contribuir a concretar-ne el marc tipològic dins l’arquitectura
empordanesa anterior a l’any 1000.
Vista exterior de la capçalera de l’església, des de
llevant
Una vista exterior de l’edifici des del costat de tramuntana, amb l’absidiola corresponent i una porta d’entrada a la nau, avui tapiada
Vista parcial de l’interior de la capçalera de
l’església, avui alterada per la construcció de la masia
Planta, a escala 1:200, de l’església, amb buna nau,
capçada a llevant per un absis semicircular i amb una absidiola a cada banda
***********************************************************
Altre enllaç amb informació:
https://www.infojonquera.cat/noticia/34867/sant-marti-del-forn-del-vidre
Entre el Portús i la Jonquera i en mig de l’espai que deixa
la carretera N2 i la nova via del TGV, a tocar de la carretera i del riu
Llobregat, hi trobem aquesta església molt primitiva que correspon al
preromànic més primitiu (s. X).
Característiques
La principal característica és l’existència d’una capçalera de planta
trilobulada, amb un absis central i dos laterals a manera de creuer; aquests
darrers tenen forma semicircular per fora i de ferradura per dins. L’aparell
constructiu és de pedra granítica, excepte en algunes filades de la capçalera,
d' “opus spicatum”.
Estructura
L’església consta d’una sola nau i d’una capçalera formada per un absis
semicircular molt allargat i aprofundit, flanquejat per 2 absidioles a manera
de transsepte. Aquesta capçalera de tres lòbuls irregulars no té paral·lelismes
clars amb l’arquitectura coetània i potser fou una influència oriental o potser
té orígens funeraris (cella memoriae). Hi ha irregularitats entre el punt
d’unió entre la capçalera i la nau, visibles en les arcades i en els diferents
espais que comuniquen.
Pel que fa a obertures, tenia dues entrades, una a nord i l’altra a sud,
aquesta poc visible, perquè ara hi ha afegides algunes dependències de la
masia. La de nord és una porta estreta tapiada antigament que es troba una mica
enlairada; està formada per un arc de mig punt de lloses múltiples, curtes i
primes que, disposades en ventall, descansen sobre muntants avançats o
banquetes marcades de blocs voluminosos.
L’edifici religiós consta de tres finestres, una a l’absis i dues a l’absidiola
de nord.
Es va construir amb blocs de granit grossos i boteruts, només trencats i
lligats amb morter, que tendeixen a una orientació horitzontal i hi ha
presència d’Opus spicatum. Només a l’interior les pedres són escairades i més
polides.
La coberta de la nau fou coronada amb una volta de quart d’esfera adossada a
l’extradós de l’arc triomfal, que alhora l’adossa amb la nau. és un arc de mig
punt una mica ultrapassat, sostingut per grans pilars adossats i proveïts
d’impostes de secció plana i bisell llis.
Les absidioles foren coronades també en volta de quart d’esfera adossada a
l’extradós dels arcs i comuniquen amb el presbiteri. Aquests arcs gruixuts
descansen sobre destacats pilars de perfil semicircular, amb impostes. Encara
conserva empremtes de encofrat.
Història
Correspon al segle X. Gairebé no hi ha notícies documentals conegudes o
publicades. Segons una tradició o llegenda recollida per F. Montsalvatge
l’església va ésser construïda per ordre de Carlemany “después de haber
derrotado a los árabes en el Rosellón y haber hecho prisionero al rey Marfilio
en Saclusa (La Clusa) lo que corrobora la lección V del rezo de este Rey que
existe en la Catedral de Gerona “ubi in honore Sancti Martini eclesiam
fabricavit”.
Hi ha un pedró oratori del segle XVII, a uns 100 metres a migdia de l’església,
amb la inscripció: SMA. TRINITAS.
Al segle XVIII l’església, que no té culte, fou integrada dins el mas,
deshabitat des de fa anys. A prop seu hi ha escassos vestigis del forn que li
donà nom.
Un esdeveniment històric molt proper
El 1985 es va fer al mas i prats adjunts del Forn del Vidre una commemoració de
la batalla de Panissars, esdevinguda entre el dies 30 de setembre i 1 d’octubre
de 1285 al veí coll de Panissars, molt proper. Set-cents anys més tard es va
fer aquesta commemoració amb presència d’autoritats catalanes que hi van fer
parlaments i entitats diverses que van fer-hi activitats de vinculació identitària.
Aquest episodi històric es va tornar a commemorar el diumenge 3 d'octubre de
2010, en el 725 aniversari d'aquesta batalla.
La batalla va donar per finalitzada la Croada contra la Corona d'Aragó, amb el
resultat d'una severa derrota de l'exèrcit francès de Felip III, batut en la
retirada pels catalans. Pere II de Catalunya-Aragó confià l'avantguarda de
l'atac a Ramon de Montcada i d'Aragó, que féu estralls amb els seus homes entre
els fugitius tot respectant el rei francès, malalt de mort, i la seva família,
malgrat que entre aquesta hi havia
Carles de Valois, que havia pretès la corona de Catalunya. Acabat l'assalt, la
columna francesa fou atacada encara, poc després, per les tropes de Roger de
Llúria, que havien desembarcat després de llur victòria naval de Roses.
Curiositats
A mitjans dels anys 90 es va especular amb la
possibilitat de construir una estació de servei i un restaurant a l’entorn del
mas i església del Forn del Vidre.
A tocar del mas hi va haver entre el 2004 i el 2007 la base operativa per a la
construcció de l’actual túnel del Portús, pel qual hi ha de transitar el TGV.
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
