Llocs de Catalunya

MONESTIR DE SANTA MARIA DEL ROURE i ESGLÉSIA NOVA

PONT DE MOLINS - L'ALT EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Enllaç amb informació:

http://www.pontdemolins.cat/turisme/arquitectura-religiosa/canonica-de-santa-maria-del-roure/

És un antic monestir i santuari situat al nord-oest de Pont de Molins (Alt Empordà). Per extensió, es coneix popularment com el Roure a tota la superfície de terra que es troba al cim de la serra dels Tramonts, poblada per pins i oliveres.

Data segurament del segle XI o primers del XII. De moment no s’han trobat dades sobre la data de consagració de l’església romànica, seu del que més tard seria monestir. La primera notícia és la d’un llegat a l’església fet per un empordanès anomenat Joan Mulner, datat el 1195. Aquesta dada fa suposar que l’església ja existia anteriorment i que gaudia de certa clientela.

Anys més tard, ja al segle XIII hi ha més donacions provinents de Cabanes i de Figueres, exponent de la creixent devoció que es tenia a la talla romànica de la Mare de Déu que es venerava en aquest lloc. És en aquest segle XIII que l’església passa a ser regida per agustins, que actuaven d’acord amb la seva comunitat que era de clergues seglars sota la regla de Sant Agustí. Feien professió religiosa, celebraven junts l’ofici i compartien taula i dormitori.

El prior de la comunitat feia també les funcions de paborde, és a dir, s’encarregava d’aplegar els fruits de determinades possessions. Aquestes possessions provenien de diferents llegats i, en especial, dels Castanallo de Montmarí, senyors del lloc i d’un castell molt a prop del monestir.

Se sap que Francesca de Castenallo deixà ordenat que dels seus béns fos fundat un benefici a l’església de Santa Maria, on eren sepultats els seus avantpassats.

En el segle XII la relació església-castell de Montmarí fou important. Per un document datat el 5 d’agost de 1290 sabem que la comunitat cobrava censos el que dona fe que actuava com a priorat amb característiques feudals. Per les actes de les visites pastorals es té informació de la comunitat de canonges agustinians del segle XIII al XVI. El 1286 el prior es deia Bernat, el 1.291 Joan Prat i el 1.294, Jaume de Serrat. Els priors tenien l’obligació de mantenir un llit parat a disposició dels pobres passavolants, el que no sempre es complia. En aquests anys hi havia també un canonge anomenat Gaufral (germà de Arnau de Carreres, propietari de Darnius i cosí de Guillem de Canadal). La família Carreres continuà relacionada amb el monestir ja que el 1314, de quatre canonges que hi havia, tres eren Carreres: Fra Marc, fra Ramon i fra Bernat, aquest seria el candeler ja que fou autoritzat a explotar bucs d’abelles.

Cinquanta anys més tard, el 1365, passada la pesta, sols hi restaven tres frares que eren: el prior o prepòsit Bernat Carrera, el candeler o encarregat de la candela, Bernat Negre i Pere Guerau que era el sagristà. Entre aquestes dates es feren obres a l’església.

L’any 1326 hi trobem tres altars. El major dedicat a Santa Maria, és dir, figurava en aquest altar la imatge romànica de la Mare de Déu, asseguda i de fusta. Els altres dos, un a Sant Lluc i l’altra a Santa Magdalena. Catorze anys més tard es posaren dos altars més en un capella que era buida. El Crist Redemptor i Santa Anna ocuparen aquests dos nous altars.

El 1392 la comunitat obtingué llicència per demanar almoines per tot el bisbat de Girona. Aquestes llicencies s’expedien anualment i en tres exemplars perquè les poguessin utilitzar tres persones alhora. Aquest privilegi durà fins el 1481. El fi de les almoines era la restauració de les devastacions produïdes per els Armanyac.

L’any 1389, tant l’església com la imatge patiren aquestes devastacions i es decidí encarregar una altra talla de la Mare de Déu, que ara seria d’alabastre, dempeus i naturalment del gust de l’època es dir, gòtic renaixentista.

L’any 1413,el papa Benet XIII que es trobava a Bàscara (Alt Empordà), signà una butlla autoritzant la recaptació d’almoines elegant els perjudicis soferts, miracles produïts i abundància de peregrins, abundància tal volta motivada pel fet que el bisbe Andreu Bertran, en visita pastoral, concedís indulgencies als qui acudiren a pregar. El mateix bisbe autoritzà als canonges a poder contractar preveres coadjutors per atendre els peregrins i dos anys més tard es permetia als sacerdots de les parròquies veïnes celebrar dues vegades el mateix dia, així com oficiar sota un porxo i altar portàtil quan la concurrència no cabia a l’església que fou ampliada i de la que romanen les restes.

El 1440 a la comunitat, de tres membres, dos eren de la mateixa família Sans. Ramon era el prior i Mateu canonge. L’altra membre era Bernat Pujol, que feia de prevere servidor. Anys més tard, aquesta família Sans, assolí el monopoli total ja que tots els membres de la comunitat eren de la família.

Durant la guerra dels remences, la comunitat fugí o fou expulsada però sembla que abans de marxar del monestir els monjos amagaren la imatge de la Mare de Déu al peu d’un gran roure que hi havia a l’entorn. Aquí començà la llegenda de la troballa de la talla gòtica.

Amb la pau del 1486, acabada la guerra, tornaren els monjos. Cap d’ells sabia on era amagada la imatge. La buscaven però no la trobaven i així passaren anys fins arribar a la segona dècada del segle següent que es produí el fet miraculós de la troballa. Es veu que bestiar del Mas Jordà anava a pasturar al indret que comentem. El mas Jordà era a Molins on la família encara ara hi posseeix un casal. Un toro d’aquest mas sempre anava sota un gran roure a gratar la terra mentre bramava fins que el monjos comprengueren que l’animal els hi indicava on era la imatge. Efectivament, en aquell roure hi havia amagada la Mare de Déu. Així es formà la llegenda de la troballa de la Mare de Déu que d’ara endavant serà anomenada del Roure.

Tornant a fets històrics, el 1532 s’iniciaren reformes que finalitzaren el 1536. La imatge gòtica fou col·locada al altar major i la romànica a un de lateral. Des del 1520 hi havia un altar dedicat a Sant Agustí que sembla no tenia gaires devots i hi perdurà sols fins a finals del segle. Segons una visita pastoral del 1548 a l’església hi cremaven trenta-tres ciris entre grans, mitjans i petits, oferts per les parròquies que hi acudien. Malgrat això la comunitat anava desapareixent. El 1534 sols hi havia un canonge. El 1592, Climent VIII, secularitzà l’església mitjançant una disposició general. Disposà que tant el superior com els possibles convivents no tinguessin el caràcter de religiosos fet que ja succeïa perquè el agustins feia temps que havien deixat el Roure. El Papa, doncs, oficialitzava una situació fet.

Els segles XVII i XVIII són els segles d’una certa revifalla del monestir i posterior desaparició. A primers del XVII, decau la devoció a la Mare de Déu del Roure, però un clergue anomenat Jaume Puig edifica una nova església, pagant ell les obres. L’edifici l’aixeca en el lloc on hi ha el roure que fou trobada la imatge. Onze anys després, al 1638, la imatge gòtica és traslladada a la nova església i col·locada al vell tronc de l’arbre. Les dimensions de l’edifici eren de set metres d’amplada per vint-i-dos de llargada.

Un any més tard comencessin les professons, els devots arrenquen estelles del tronc on hi ha la Verge creient que tenien propietats miraculoses, però els miracles no tardarien a arribar. Fou un vint-i-quatre de març del 1640, enmig de la missa, quan la imatge va quedar coberta de petites gotes de suor en presencia de gent de Llers.

El 29 de gener del any següent foren els figuerencs qui ho veieren. El sis i set de febrer del mateix anys altra vegada en presència dels de Llers tornà a suar la Verge i aquest cop també el Nen Jesús.

Davant aquests esdeveniments, el Capítol de la Catedral de Girona volgué enviar membres de la Junta de Guerra en pelegrinatge a peu, per donar fe dels miracles, és a dir, de les suades. S’hi afegiren quatre canonges, quatre beneficiats i quatre caputxins, en total dotze persones que no veieren suar a la imatge però si que la revisaren per si tenia un mecanisme ocult que provoqués la “suor”.

A primers del segle XVIII encara existien les dues esglésies amb les seves respectives imatges. De tot el conjunt en tenia cura un paborde, únic habitant de l’indret. Un tal Anton Lavall, que fou l’últim que hi habità i fou qui reformà i eixamplà l’església nova afegint-hi un nou cos per a hostatgeria. Lavall morí al 1765 i fou enterrat al Roure, passant el conjunt a mans dels preveres de Llers.

Ferran del Campo i Jordà, en el seu llibre Set segles d’una família empordanesa, els Jordà de Molins, inclou un fragment dels goigs de la Mare de Déu del Roure:

En el tronc d’un roure estava

vostra imatge, que als pastors

un bell brau els la mostrava

els dissabtes amb clamors;

perquè allí fóssiu trobada

les rames feren descloure

sigueu la nostra advocada

Verge Maria del Roure

Enllaç amb informació del jaciment:

http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=4&consulta=MCU2KzE3MTM1MiU=&codi=8328

L'any 1989 s'hi va organitzar un camp de treball de Joventut, dirigit per Eudald Viles. Amb motiu de l'Estudi d'Impacte Ambiental pel Projecte de Línia de Xarxa Elèctrica Espanyola que va de Santa Llogaia d'Àlguema a la Frontera Francesa, l'any 2006, es va realitzar una prospecció superficial a la zona. Malgrat totes aquestes intervencions, no s'ha realitzat cap excavació arqueològica que permetés delimitar la funcionalitat i tipologia del jaciment, així com la seva cronologia, que actualment només es pot deduir a partir de la documentació històrica.

Tot i que es poden resseguir les plantes de tots els edificis, arquitectònicament es troben tots ells en estat ruïnós. Les parets de l'església del priorat es conserven fins a l'arrencada de la coberta en la seva major part, excepte el costat de la capçalera. Destaca un intent de restauració o, potser de consolidació, inacabat i poc destre que deixa grans panys de paret amb maó vist. Les dependències annexes del casal o monestir són les que estan més enrunades, possiblement es van fer servir pedres d'aquí per construir l'ermita de la Mare de Déu del Roure.

Durant l'any 2009 va tenir lloc la primera intervenció arqueològica, amb motiu del projecte de restauració de l'edifici, promogut per l'Ajuntament de Ponts de Molins i pel Servei de Monuments de la Diputació de Girona.

L'objectiu de la intervenció era l'excavació de la Zona 1, l'Església i la neteja de les zones 2 (a l'extrem nord-est de l'Església), 3 (a la banda més meridional del conjunt, es tractaria, segons els documents, de la casa del prior) i la zona 4 (al sud de l'església i al nord de la zona 3).

L'església de Santa Maria del Roure és un edifici de planta de creu llatina, una sola nau i un absis que ha patit diverses modificacions al llarg dels anys.

Inicialment, presentava un absis típicament romànic que, amb la posterior ampliació de l'edifici cap a llevant, passa a ser octogonal. A la resta de la nau també són visibles les diverses fases constructives i a nivell funcional es diferencien un mínim de dos moments a la façana de ponent: en un primer moment hi hauria hagut un cor, ja que s'observen mènsules a sobre de la porta, i s'hi accediria des d'una porta que comunicaria amb el campanar. En el segon moment el cor ja no existiria i s'hauria tapiat la porta.

Pel que fa a la façana meridional, les diverses reformes permeten diferenciar fases diferents: el transsepte romànic es tapia i l'espai passaria a ser una habitació exterior. S'obre una nova porta al centre de la façana i, igual que passa a la façana nord, es documenta una pilastra que serveix com a base d'un arrencament del nervi de la volta. D'altra banda, es documenta una edificació al centre de la nau, orientada est-oest i de dimensions no massa grans. A tall d'hipòtesi, es considera probable que es tractés d'una cel·la pre-romànica i que quedés arrasada durant la construcció de l'edifici romànic. De la fase romànica podria ser la inhumació que es documentà al sector est de l'absis, in situ, en connexió anatòmica, orientat est-oest i en fossa simple. La rasa de fonamentació de l'absis octogonal el retalla.

La fase d'època gòtica quedaria documentada amb la localització de la base d'un altar i d'un mur, orientat nord-sud, que tancava l'espai de l'absis i el sobrealçava respecte la resta de la nau. En excavar un retall rectangular que retallava la base de l'altar, es documentaren més restes humanes amb monedes (un billó de bronze, emès per la Seca de Girona entre 1520 i 1535, sota el mandat de Carles I, i un diner de Vic de Felip III (1598-1621). Aquest material confirma la quarta fase d'utilització i reformes, durant l'època moderna. Per sota d'aquesta inhumació, es localitzà un altre individu adult amb una moneda de bronze (un diner de Vic, de felip II (1556-1598)), una creu de Caravaca i un rosari de ferro amb una medalla del sagrat cor.

Pel que fa a la nau, es documentà una fossa circular, amb un diàmetre de 1, 30 cm. que presentava restes de morter de calç. Probablement hauria funcionat com a pastera de calç per a la fabricació de morter.

Pel que fa a les dependències meridionals (Zona 2), localitzades al sud de l'església cal destacar que, durant el procés de neteja de runa, es documentaren les restes del transsepte sud, localitzant els costats est i oest, un fragment de mur de tancament sud i la base o banqueta d'aquest. Es pot observar el tapiat del pas que comunicava amb l'església i la volta de l'obertura. D'altra banda, la presència d'unes escales mostren que les dependències comptarien amb un mínim de dos pisos. Aquesta àrea no es va excavar.

La Zona 3, situada a l'extrem sud de tot el conjunt, està formada per un edifici de grans dimensions que podria haver estat la casa del prior. En aquest sector es localitzaren els escuts de la família dels Montmarí i el de la família Sans. Aquest sector no es va excavar.

La Zona 4, situada davant de la porta de ponent de l'església, semblaria l'espai de pas entre l'església, el claustre i les dependències. Durant el procés de neteja es documentà l'existència d'un pou, amb un brocal construït amb carreus reaprofitats, situat al sud-est de l'església, i al costat d'aquest una cisterna ja coneguda amb anterioritat.

Continuant amb les obres de rehabilitació, el 2011 es realitzà una intervenció consistent en el seguiment arqueològic dels moviments de terra que requerissin els treballs per documentar possibles restes arqueològiques. Els resultats van ser negatius.

A finals del mateix 2011 es va realitzar una nova intervenció, centrada en la cantonada exterior del costat est del sector 1 de la zona 2, el sector 2 de la mateixa zona i continuar amb la neteja i retirada de runa dels sectors 1 i 2 de la zona 4.

A la zona 2, es va determinar que les restes del sector 2 corresponen a l'ocupació moderna i contemporània, quan el cenobi havia estat ja abandonat i l'espai és ocupat com a masia. En aquest sector, només una estructura funerària probablement podria associar-se a l'església del segle XII.

A la zona 4, la retirada de runa ha posat en evidència la complexitat estructural del monestir. S'han definit 3 sectors. El sector 1 és una estança rectangular amb una cisterna a la part central. Des d'aquest àmbit s'accedeix al sector 2, on es troba l'entrada est de la cisterna i un pou, i des d'aquest espai s'accedeix al sector 3 i al campanar. L'únic element que permet proposar una cronologia són unes bales de plom, que situarien les estructures cap al segle XVII-XVIII. Els nivells arqueològics encara no estan esgotat, i els resultats s'ampliaran amb futures intervencions.

D'altra banda, dins l'estrat d'enderroc va aparèixer un capitell llis i un de pilastra amb un escut amb tres peres, actualment en fase d'estudi.

L'estat de conservació del conjunt és dolent, tot i que actualment s'hi estant portant a terme treballs de neteja i consolidació.

Durant la intervenció de 2014 es va realitzar el control de la zona on s'havia d'instal·lar la grua per a la restauració del conjunt edilici. El resultat de la intervenció va ser negatiu, no documentant cap resta de caràcter arqueològic.