ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'ULLÀ
ULLÀ - EL BAIX EMPORDÀ
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
A finals del segle XVIII els canonges de Santa Maria d’Ullà
promogueren la construcció d’una nova església a l’interior del poble, en un
lloc elevat, resguardada de les avingudes del Ter.
El nou temple fou consagrat el 1804 i va substituir Sant
Andreu com a església parroquial. La comunitat de canonges va finir vers el 1840.
Una escalinata doble permet accedir a l’església,
imponent i sobredimensionada, d’estil neoclàssic. La façana està delimitada per
una cornisa motllurada i sinuosa amb pinacles i esferes. El portal està
emmarcat entre pilastres amb capitells jònics que sostenen un entaulament
coronat amb una fornícula buida.
L’edifici és de planta de creu llatina amb una gran cúpula a la zona del transsepte i amb un absis rectangular.
El misteri del campanar inacabat
El campanar està a mig fer, sense acabar, com si d’un dia
per l’altre s’haguessin esgotat els diners per finalitzar l’obra. Aquest es un
fet comú en altres campanars veïns i contemporanis. Les obreries eren
institucions populars encarregades del finançament de la construcció i del
manteniment de les esglésies. Fortes crisis econòmiques, en bona part causades
per les guerres continuades, van impossibilitar l’acabament d’alguns temples parroquials.
A Ullà l’esclat de la guerra del Francès el 1808 va dificultar l’acabament de
les obres.
La Mare de Déu de la Fossa
Al presbiteri de l’actual església hi ha exposada en un
cambril la talla romànica policromada de la Mare de Déu de la Fossa, d’inicis
del segle XII, provinent del primer monestir que va quedar sepultat sota les
sorres del Ter.
L’escultura, feta sobre fusta d’àlber, representa la Verge Maria sedent amb l’infant assegut a la falda. Ambdós, vestits amb una túnica, tenen un tractament hieràtic. Destaca la definició dels rostres i dels plecs de la roba. Constitueix un dels exemples més destacats d’escultura romànica en terres gironines i una de les marededeus més antigues que s’han conservat.
Època: segle
XVIII
Descripció:
Temple d'una nau força
àmplia, amb capelles laterals, transsepte amb cúpula central i capçalera
rectangular: planta de creu llatina. Les voltes són de llunetes i tenen
cornisaments motllurats. El presbiteri conté un cambril en el qual s'exposa i
es venera la imatge romànica de la "Verge de la Fossa".
En el frontis hi ha la portada d'arc rebaixat,
pilastres i capitells jònics simulats, entaulament amb motllures i pinacles amb
semiesferes i al centre una gran fornícula -ara sense imatge- sobre la qual hi
ha gravat l'any 1792. Més amunt s'obre un rosetó i a la part alta un òcul. El
contorn superior de la façana és sinuós i té pinacles amb esferes de pedra.
Sobre l'angle NW de l'edifici es dreça el campanar de planta quadrada que restà
inacabat a l'altura dels pilars.
La façana és construïda amb carreus escairats; els
altres murs amb grans pedres sense tallar i carreus angulars; l'interior és
cobert d'arrebossats.
Mare de Déu de la Fossa
Talla policromada romànica del segle XI, prové de
l'antic priorat canonical de Santa Maria d'Ullà. L'any 1804 la comunitat es
traslladà al nucli de la població.
Notícies
històriques:
La canònica prioral
agustiniana de Santa Maria d'Ullà fou fundada, a ponent del poble, a la plana
on, sobretot a partir del segle XIV, patí sovint les avingudes del riu Ter. La
canònica fou establerta pel prevere Pere Vidal l'any 1121, amb el consentiment
del bisbe de Girona, el comte d'Empúries i el senyor de Torroella de Montgrí,
casa aquesta, que seria conspícua protectora del cenobi. L'any 1178, a l'estiu,
la canònica fou saquejada per corsaris sarraïns del governador de Mallorca
Muhammad ibn Ishaq ibn Ganiya. Alguns canonges varen ésser degollats i d'altres
fets captius, segons es conta al "Cronicó d'Ullà". L'any 1182fou
consagrada una nova església per Berenguer, arquebisbe de Tarragona i Ramon
Guisall, bisbe de Girona; quedaren confirmats al priorat els drets de les
parròquies de Sant Andreu d'Ullà i de Bellcaire, Canet, Casavells, Matajudaica,
Llabià i Fontanilles. La decadència s'inicià amb els priors comendataris des
del 1452. La comunitat fou secularitzada el 1592 i convertida el col·legiata.
Amb un prior i quatre canonges subsistí fins el 1842, any de la seva extinció.
A finals del segle XVIII es començà a construir la
nova església a la sagrera del poble, al costat de l'antiga parroquial,
enlairada sobre la plana; fou beneïda pel prior Masdevall el 20 de juliol del
1804, any en què la col·legiata hi fou traslladada. No queden, pràcticament,
restes de la canònica medieval. A mitjan segle XIX el P.J. Villanueva veié
encara els dos temples, mig ensorrats, un sobre l'altre, en ruïnes. Extingida
la col·legiata, l'església de Santa Maria restà com a parroquial d'Ullà,
quedant sense culte l'antiga parròquia de Sant Andreu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada