CASTELL DE MONTPALAU i ERMITA DE SANTA MAGDALENA
ARGELAGUER - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
El castell va ser edificat durant la segona meitat del segle XI. Des del segle XIII va ser habitat per la nissaga dels Montpalau fins al terratrèmol del 1428. No es conserven massa restes del conjunt, més enllà d’uns 15 metres de muralla i de les restes del mur de llevant d’una torre al sector occidental. Al segle XIII, al cim del turó es va construir una casa forta de planta quadrada que conserva, al mur est, les restes d’una porta adovellada. L’ermita, avui dedicada a Santa Magdalena, possiblement coincideix amb l’antiga capella del castell.
Història:
El castell de Montpalau fou construït després de l’any
1000, segurament a la segona meitat del segle XI, tot i que el primer document
conservat que ens parla és del 1216.
El turó on fou bastit el castell és situat al costat i
sobre el poble de Palau de Montagut (o Sant Jaume de Llierca). Aquesta
proximitat segurament fou el motiu de la coincidència de noms, potser fins i
tot anterior a l’estructuració d’aquest territori, que es degué esdevenir cap
al segle IX. De fet, mentre Palau —amb el seu molí vell (Molivedre), el seu
bosc (Poliger) i la seva vil·la amb un nom d’època romana (Morrenyà)—
depengueren de la parròquia de Montagut, el turó de Montpalau caigué sota la
dependència de la parròquia d’Argelaguer; sobre Palau tingueren molts drets els
monjos de Camprodon, Montpalau en canvi restà dins la zona d’influència dels
senyors, primer terratinents i després feudals, de Sales. De fet, a partir
d’una data incerta aquest sector de la vall del Fluvià fou partit de nord a sud
per una línia marcada pel riu Llierca.
Mentre Palau de Montagut ja surt esmentat en un document
del segle X, de l’any 940, la muntanya de Montpalau no surt citada fins l’any
1004 (“ipso monte que dicunt Palacio”). Aquesta petita muntanya feia
d’afrontació occidental d’un alou o senyoria alodial cedit pel comte Bernat
Tallaferro de Besalú al monestir de Sant Pere de Besalú. Aquest alou tenia com
a centre l’illa d’Argelaguer. La seva afrontació meridional era la serra del
Guilar (de l’Aguilar), Abolí i el torrent que aflueix a l’illa, a ponent afrontava
amb Montpalau i amb el riu Llierca, a tramuntana amb les Corts i Tapioles i a
orient amb la vila d’Argelaguer i un torrent. Aquest alou senyorial, com tants
d’altres, podria ésser fàcilment traslladat sobre un mapa.
De fet, però, segurament en aquest moment —l’any 1004—
encara no hi havia el castell al cim de la muntanya, lleugerament aplanada, de
Montpalau. Com a hipòtesi, podem pensar que degué ésser edificat pels senyors
de Sales, en el moment de la crisi de poder de la segona meitat del segle XI,
per tal de defensar la riba dreta de la vall del Fluvià —al sector que
controlaven— i per a poder vigilar el riberal d’aquest riu i encara la capital
del comtat.
És així, doncs, molt normal que aparegui documentat
aquest castell de Montpalau per primer cop en un instrument fet fer pels
senyors de Sales. L’any 1216, en morir Arnau de Sales, la seva vídua, Alamanda,
cedí la castlania de Montpalau a Dolça de Montpalau, que sembla que era filla
d’un home anomenat Bernat i muller de Pere d’Albs.
Pocs anys més tard, el 1221, la mateixa Alamanda de Sales
dotà la capella del castell de Montpalau —cosa que fa pensar que aquesta
fortificació devia ésser bastant recent—, dedicada a Santa Magdalena. Aquesta
capella sembla que havia estat manada fer pel seu marit, Arnau. L’església del
castell fou consagrada l’any 1228, tal com relata Francesc Monsalvatje, pel
bisbe Guillem de Girona. Alamanda cedí a aquesta capella els delmes de diverses
parròquies situades a l’alta Garrotxa, que tenia en feu pel bisbe i que, com podeu
veure en l’apartat dedicat al marc històric, ja havien estat motiu, en un
moment anterior, d’enfrontaments.
En morir Alamanda de Sales, el castell de Montpalau restà
en mans de la seva filla Guillema, maridada amb Arnau de Soler; aquesta filla
rebé la part de la senyoria dels Sales situada a la zona d’Argelaguer i Sant
Julià del Mont.
Segons Francesc Monsalvatje, l’any 1261, Guillema actuava
com a senyora del castell de Montpalau.
El 1297, segons aquest mateix historiador, Bernat de
Montpalau, fill i hereu de Pere de Llavinera, vengué a Pere d’Alter, prior de
Santa Maria de Besalú, els masos Anglada d’Amont, Anglada d’Avall, el Romeu i
la borda de Font de la parròquia de Juïnyà, amb llurs questes, toltes, forces,
cugucies, eixorquies, in-testies, etc, per 3 000 sous. Segurament aquest Bernat
fou el mateix que, segons Lluís G. Constans, l’any 1310 reté homenatge a Dalmau
de Rocabertí, senyor de Sales.
El 1344, Pere Arnau de Montpalau, segurament el castlà
del castell, va adquirir a Pere de Queixàs el delme de Palau de Montagut.
Al fogatjament dels anys 1365-70, apareix esmentat un
Ademar de Montpalau (“Esmar de Munt Palau”), senyor d’aquest lloc, que ha
d’ésser el mateix Ademar que surt en una disposició de les Corts de Girona de
l’any 1358 (“Ademarius de Monte Pa-lacio”). Segons aquest darrer document, al
terme del castell hi havia 32 focs; segons el fogatjament n’hi havia 52 (42 més
10).
Per un document de l’any 1397, sembla que el rei Martí i
renuncià a favor d’Huguet de Santa Pau, d’acord amb una venda feta el novembre
del 1366, el domini directe, els censos, les rendes i les jurisdiccions del
castell de Montpalau, situat a la parròquia d’Argelaguer.
D’altra banda, també sabem que aquests darrers decennis de l’edat mitjana els senyors del castell de Montpalau —com feren tants altres senyors d’aquestes contrades— abandonaren el turó on s’alçava des de feia segles llur castell i es traslladaren al pla, prop d’on tenia la seu l’església parroquial d’Argelaguer, on feren edificar un palau, molt diferent del castell feudal primitiu.
Castell:
El castell era compost d’una torre i un recinte. El
conjunt, malgrat s’endevina bé amb les restes que han arribat fins a nosaltres,
ha estat força malmès pel temps, potser pels terratrèmols de segle quinzè i,
especialment, per l’acció de l’home. En un moment ja tardà dins l’època
romànica, hom construí una casa forta a l’extrem oriental del planell superior
del turó.
La torre és de planta quadrada. Els seus quatre costats
fan, a l’exterior, uns 490 cm. El gruix de les parets és d’uns 110 cm. Tota la
banda de ponent de l’edifici és en ruïnes; es conserva, però, força bé la
façana de llevant, on hi havia la porta. A la cara interior, hom pot veure amb
claredat que hi havia almenys dos nivells. L’inferior era cobert amb una volta
de mig punt, que només s’endevina a l’angle sud-est. Uns 6 m per damunt del
terra actual hi ha la porta. Les dovelles de l’arc d’aquesta entrada degueren
ésser arrencades. L’alçada total de la torre ara és d’uns 8 m. És possible que
originàriament hi hagués un altre pis per damunt del de la porta. Les parets de
la torre són fetes amb carreus allargats, força escairats, bé que no molt treballats;
tot i que en general no són gaire grans (15 cm d’alt per 25 cm de llarg),
alguns dels de la part més baixa poden assolir els 20 cm d’alt per uns 35 cm de
llarg. El morter de calç que uneix les pedres és força sorrenc i es desfà
fàcilment amb els dits.
Segurament a tot el voltant d’aquesta torre mestra hi
havia un clos que tancava un espai on hi havia la sala i les altres
construccions del castell. Actualment només podem veure amb facilitat un pany
de paret de 15,4 m de llarg, situat al costat de tramuntana de l’esplanada.
Malgrat això, a terra, al llarg d’11,7 m més, cap a ponent, s’endevinen amb
dificultat restes del mur. Aquest mur passava a uns 3,60 m de la façana de
tramuntana de la torre. A la banda de ponent també hi ha pedres de la paret
exterior del castell, a uns 2 m de la façana occidental de la torre. En canvi,
la paret de migjorn i de llevant d’aquest recinte exterior, sense una acurada
excavació arqueològica, és molt difícil de descobrir. D’altra banda, el fet que
l’espai que hi ha al costat de la torre i de la paret perimetral hagi estat
aplanat recentment amb un bull-dozer, traient-ne la terra superficial,
dificulta encara més l’estudi d’aquest edifici, gens menyspreable, del romànic
militar català.
El gruix d’aquesta paret, orientada d’est a oest, és de
80 cm. Actualment té una alçada de 2,5 m. Els seus carreus són, en general, més
aviat petits i allargats (15 cm d’alt per 20 cm de llarg, 15 cm per 30 cm, etc.);
en conjunt són força semblants als de la torre. En canvi, el morter que uneix
els carreus d’aquest mur potser conté més calç i és més dur. A la banda de
ponent d’aquest pany de paret hi ha 3 finestretes situades a uns 50 cm del
terra actual.
Ens trobem, doncs, davant un castell típic de l’època de
feudalització de la societat, amb una torre mestra, demostració del poder del
senyor del lloc, inclosa, però, dins d’una muralla més àmplia.
La casa forta situada a l’extrem est del turó mereix un
estudi a part, ja que creiem que correspon a un moment diferent. És una
fortificació, en força mal estat de conservació, de planta gairebé quadrada. El
costat est fa 11,35 cm de llarg. En aquest mur, que té un gruix de 90 cm, hi
havia la porta principal. Aquesta porta, a la qual manquen ara les dovelles,
feia 165 cm d’ample i era una mica alçada en relació amb el sòl exterior.
Immediatament a sota la porta a banda i banda, hom pot veure dos forats
destinats a suportar les bigues d’una possible plataforma de fusta. En aquesta
força, hi ha diverses espitlleres, una per exemple al costat d’aquesta porta. Excepte
als caires dels murs, les pedres de les parets són poc treballades. Aquesta
casa forta tenia un vall, almenys al sector occidental. Cal relacionar aquesta
construcció amb d’altres cases fortes del segle XIII, com, per exemple, a la
mateixa comarca, la del Coll.
***********************************************************
Enllaç amb informació de l'ermita:
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-magdalena-de-montpalau-argelaguer
Història:
La capella del castell de Montpalau, dedicada a Santa
Magdalena, fou fundada i feta bastir al començament del segle XIII per Arnau de
Sales, senyor del castell de Sales. Aquesta família donà en feu a la segona
dècada de la tretzena centúria la vila d’Algelaguer, el seu terme i el castell
de Montpalau als senyors d’aquest castell, de llinatge d’idèntic nom. A més el
mateix Arnau de Sales donà en franc i lliure alou a l’esmentada capella tots
els delmes que percebia de les parròquies de Sant Martí de Cabissó o de Sales,
Sant Miquel de Mon-teia i Sant Andreu de Gitarriu, i la posà sota la custòdia
del bisbe de Girona.
Pel juliol del 1221 hi ha notícia que Alamanda de Sales,
vídua d’Arnau, i les seves filles comunes, Agnès, Ermessenda i Gui-llerma,
prometeren a la capella, en concepte de dotació, una lliura de cera cada any, a
la vegada que el bisbe de Girona aprovava l’antiga donació feta per Arnau de
Sales i atorgava la capella en feu a Alamanda i les seves filles, les quals, en
compensació oferiren al bisbe dos masos situats dins la parròquia de Sant
Esteve de Llanars.
La capella de Santa Magdalena de Montpalau fou consagrada
l’octubre de l’any 1228 per Guillem de Cabanelles, bisbe de Girona; segons
l’acta de consagració, la capella fou posada sota la protecció de la seu
gironina, a la qual havia de pagar anualment, per aquesta raó, una lliura de
cera el dia de Pasqua; així mateix foren confirmades totes les possessions que
tenia, alhora que Alamanda de Sales feia donació de nous delmes que ella rebia
procedents de diverses parròquies de la contrada. Amb posterioritat és
esmentada en les Rationes decimarum de l’any 1279 com a “capella de
Montepalacio”, mentre que l’any 1280 és anomenada, “capella castri de Monte
Palacio”.
Ja al segle XIV, en els nomenclàtors de la diòcesi del
final d’aquesta centúria, figura la “Capella sancte Marie Magdalene in castro
de Montepalatio”, afegint-hi, no obstant això, “inparrochia sancte Marie de
Argilagariis”, de la qual depenia. També tenim notícia d’aquesta dependència al
segle XVIII.
Església:
Es tracta d’un edifici molt senzill, d’una nau coberta
amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular, i precedida a
ponent per un porxo, d’estructura de fusta, que aixopluga la porta principal, i
que sembla posterior a l’obra de l’església.
L’aparell és de petits carreus, disposats en filades uniformes, seguint les formes característiques de construcció que hi ha en esglésies rurals construïdes entre els segles XI i XIII, sense que puguem excloure una datació encara més tardana, que correspondria a una reedificació sobre bases antigues.
La foto de l'interior no correspon a l'església de Santa Magdalena de Montpalau sinó al Santuari del Guilar d'Argelaguer. Les fotos de https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3099/ corresponen totes al Santuari del Guilar, estan equivocades.
ResponEliminaGoigs a santa Magdalena d'Argelaguer: https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/03/goigs-santa-magdalena-argelaguer.html
Moltes gràcies per la informació.
Elimina