POU DE GLAÇ DE SANTA MARIA D'ARGELAGUER
ARGELAGUER - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
L’ús del gel i la neu com a elements per refredar i
conservar els aliments està documentat des del segon mil·lenni aC., i a l’Europa
occidental es coneixia ja en temps dels grecs i romans.
A l’edat mitjana, el gel era un producte de luxe reservat a reis i nobles. El seu consum es va popularitzar a Catalunya a partir mitjan segle XVI i això va permetre, per exemple, el consum de diferents varietats de peix a les zones d’interior.
El gel tenia també aplicacions mèdiques, com l’aturada d’hemorràgies o la reducció d’inflamacions i de febre.
Catalunya va desenvolupar tota una indústria rural del
gel que va permetre abastir les grans ciutats des dels sectors muntanyosos i
exportar gel a llocs com Mallorca, Cadis o Itàlia. El desús dels pou de glaç va
començar a finals del segle XIX amb l’arribada de l’electricitat, que va
permetre elaborar grans quantitats de gel artificial a un cost molt menor.
La indústria del glaç a diferència dels pous de neu,
habituals a l’alta muntanya, els pous de glaç s’instal·laven a zones més baixes
i planes, a la vora d’un riu o un molí. L’aigua es canalitzava fins un seguit
de basses poc profundes, d’entre 20 i 30 cm de fondària, on s’estancava perquè es
glacés. Llavors es tallaven unes lloses de 120x70x20 cm d’un pes aproximat de
110 kg, i es depositaven al pou.
Els pous de glaç eren construccions cilíndriques de
pedra, generalment soterrades. De dimensions variades, sovint arribaven als 9 m
de diàmetre i 22 de fondària. Dues o tres obertures a la vota permetien l’entrada
dels treballadors i del gel dins el pou gràcies a un sistema de politges. Les
lloses de glaç s’introduïen amb cura a l’interior del pou amb capes successives,
se separaven amb palla, branques i gel picat per evitar que es compactessin
unes amb les altres. Quan el pou era ple, es tancava tan hermèticament com es podia,
en espera de al calor i les comandes.
La campanya del glaç requeria un gran esforç i un gran
nombre de treballadors, ja que calia treballar molt ràpid per intentar aprofitar
una segona glaçada per tenir més producció. Els serradors tallaven els blocs de
gel a mida, els carregadors estiraven els blocs amb ganxos i els carreters els
traginaven fins al pou. Els descarregadors els baixaven amb un sistema de
politges, i els col·locadors els dipositaven ordenadament al fons del pou. A
banda, també hi havia treballadors per a eines auxiliars, com tallar branques i
posar-les entre els blocs juntament amb palla, o els homes de foguera,
encarregats de tenir un foc encès perquè els treballadors es poguessin escalfar
les mans. Al seu torn, els traginers transportaven el gel al seu destí, amb
carros o al bast, intentat aïllar-lo amb pellofa, palla i branques per evitar
el desglaç.
Avui dia, el municipi d’Argelaguer conserva les restes de
dos pous de glaç, aquest es el més proper al poble, situat a un centenar de
metres de l’església de Santa Maria. Amb un diàmetre exterior de 6 metres, és
el més petit dels dos pous. Té una fondària de fins a 5,5 metres i el mur, d’una
amplada de 60 cm, està fet amb pedra gran sense carejar. Conserva part de l’entrada,
orientada al sud-est, de prop d’un metre d’amplada.
Si bé no tenim notícies històriques d’aquest pou de glaç,
per tipologia constructiva es podria datar, molt probablement, al segle XVIII.
Aquesta indústria es va veure també afavorida per l’anomenada petita edat del gel, una època de fred que va tenir lloc entre mitjan segle XIV i mitjan segle XIX a l’hemisferi nord que va portar hiverns molt freds i neu a llocs on avui rarament hi neva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada