POU CALENT
LA GARRIGA - EL VALLÈS ORIENTAL
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
-.JPG)
.JPG)
Si hem de triar un lloc on viure,
millor que tingui aigua calenta
L’aigua termal, a la Garriga, apareixia al voltant del
carrer Banys, aproximadament entre la Carretera de l’Ametlla i els carrers de
la Doma i Samalús. Però brollava de manera natural només al lloc ara ocupat per
un bloc de pisos, al carrer Bnays,43.
Tot fa pensar que l’aigua termal de la Garriga es devia
utilitzar des de molt antic. Han arribat a nosaltres nombroses notícies de
troballes arqueològiques, sobretot d’època romana, en aquesta zona. Però no hi
ha dades contrstades que permetin demostrar-ho. Només l’arqueologia, de mica en
mica, ens podrà aclarir els dubtes.
No és fins al segle XIV que comencem a tenir notícies de
l’ús i l’explotació de l’aigua termal. Famílies poderoses van obtenir els
permisos per explotar comercialment l’aigua, construint “hospitals de banys”.
Primer els Serra (rellevats pels Caselles) i després els Mallol van construir
grans edificis al voltant de l’actual plaça de Santa Isabel que, quatre segles
més endavant, encara eren algunes de les cases més riques de la Garriga. Si us
acosteu a la senyalització que hi ha davant del número 41 del carrer Centre, ho
podreu comprovar.
En Pere Mallol, per cert, va rebre el permís directament
del rei Martí I (l’Humà), que l’any 1400 va fer una estada d’un mes a la
Garriga per prendre-hi banys termals. Segur que el rei, per venir a la Garriga,
va tenir en compte les propietats curatives de les seves aigües i, també, que l’estada
en un lloc sota la seva jurisdicció, li sortia gratis.
El pati de Can Caselles segurament l’any 1881. Era l’únic edifici del poble amb un porxo sobre el carrer, demostrant, així, el seu caràcter singular.
Foto cedida per Jaume Oliver.
****************************************************************
Quan el negoci de l’aigua calenta va
transformar definitivament la Garriga
Entre l’Edat Mitjana i el segle XIX, sembla que l’ús de l’aigua
termal va tornar a quedar reclòs, a poc a poc, a l’àmbit domèstic. Però, a
meitat del segle XIX, la coincidència de diversos factors va fer que es produís
una autèntica eclosió de balnearis. El sorgiment de la burgesia industrial, l’aparició
de corrents higienistes que pontificaven les bondats de l’aigua termal i el fenomen
de l’estiueig...Tot plegat fa que el negoci de l’aigua es multipliqui.
El Balneari Blancafort
va ser el primer d’aquests balnearis contemporanis. Però només en aquest
tram del carrer Banys, al final del segle XIX, hi funcionaven fins a sis
establiments. Al seu darrera, la Garriga rural es va començar a transformar en allò
que és avui.
El menjador del restaurant del Balneari Blancafort durant
el primer terç del segle XX. A tot l’establiment s’hi respirava luxe.
Foto cedida per Jaume Terricabres i Conesa
****************************************************************
L’accés públic a l’aigua termal no
sempre ha estat tant limitat
Des de l’Edat Mitjana, els “hospitals de banys” que van
aconseguir el permís per fer ús comercial de l’aigua termal tenien l’obligació
d’acollir un determinat nombre de “pobres”. Era una mena de servei públic relacionat
amb l’aigua termal. Amb el temps i la prosperitat dels negocis, però, aquestes
famílies enriquides van deixar de prestar el servei. Va ser l’Ajuntament de l’aleshores
qui va haver de vetllar per l’assistència a la gent que ho necessitava i per l’accés
públic a l’aigua termal.
Al segle XIX encara hi havia alguna casa de banys popular
allunyada del model exclusiu dels balnearis. I hi havia també fins a tres pous
públics d’aigua termal, amb accés lliure per part de qualsevol persona, un des
quals situat al mig de la plaça de Santa Isabel. Fins i tot, un carro portava
aigua termal a aquelles cases que ho demanaven.
I els usos privats que en feia la gent del poble, tampoc
També al segle XIX, més de cinquanta cases
disposaven d'accés privat a l'aigua termal. Moltes tenien un pou propi
dins del seu terreny i d'altres tenien mines que els eien arribar l'aigua des
de pous veïns. Alhora, hi havia una complexa xarxa de canals i conduccions que
distribuïen l'aigua termal entre les cases d'aquesta zona de la Garriga.
Gaudir a casa d’accés a l’aigua termal era, és
clar, un privilegi. Permetia rentar-se sense haver d’escalfar aigua i bullir
els llegums amb, segons la tradició, la millor aigua possible. Per això, les
torres d’estiueig que es van edificar prop d’aquesta zona, de seguida van
fer-se construir els seus propis pous d’aigua termal. La burgesia no podia ser
menys.
****************************************************************
Quan al segle XIX, la Garriga tenia tres pous públics d’aigua
termal, aquest ja era conegut com a Pou Calent. Davant de les pressions dels
balnearis, l’Ajuntament en va aconseguir preservar la servitud comunal, el
servei públic. I és que el pou no era aquí on està ara, sinó dins del terreny
que hi ha al seu darrere, de propietat particular, i s’hi accedia per un petit
passadís.
Va ser l’any 1863 que l’Ajuntament va assegurar que no es
pogués tancar l’accés públic al pou. Nou anys més tard, però, la propietat va
demanar traslladar el pou arran de carrer, per poder tancar el passadís que entrava
“a casa seva”.
L’Ajuntament ho va permetre, i aquest és el Pou Calent
que ha arribat als nostres dies, construït l’any 1872, però amb la data de
1863, quan es va confirmar el seu ús públic.
Conté la representació més antiga que es coneix de l’escut
municipal.
A l’Edat Mitjana, el feudalisme va suposar l’apropiació
senyorial d’allò que, des de la desfeta de l’Imperi Romà, havien estat en bona
part béns de la comunitat. No és el cas de les aigües, que van quedar en mans
del poder polític.
Al segle XIV, quan hi ha els primers documents
relacionats amb l’aigua termal i la Garriga, aquest poder era la monarquia, que
atorgava els permisos per fer-ne ús.
Els negocis que van sorgir a aquesta època, però, poc
tenien a veure amb els moderns balnearis. L’hospital de banys dels Serra era
només una peça més d’un complex senyorial que aprofitava el tràfec del camí ral
i que es dedicava a cobrar impostos de la pagesia de la rodalia. L’Església hi
estava vinculada i en legitimava el negoci, fins i tot amb una capella avui ja
desapareguda.
El
pou està recolzat sobre la façana de la casa. Consta d'una obertura tipus
finestral i una font a la part inferior. La finestra és de llinda i brancals de
pedra, l'accés al buit del pou està protegit per una reixa. A la llinda hi ha
gravada la data 18/63 i esculpit l'escut de la Garriga: al centre les quatre
barres, la corona de municipi i les palmes del martiri de Sant Esteve, patró de
la vila. A la part inferior, hi ha el brollador de coure que surt d'un sòcol de
marbre de perfil sinuós, porta la inscripció: POU CALENT. L'aigua es decanta a
dins d'una pica amb reixa integrada a nivell del terra.
Tot
i que a la llinda hi diu 1863, el pou és anterior, ja que en les sessions
municipals del mes de gener de 1863 s'iniciaren una sèrie de tràmits i plets
per determinar si l'ús que en fa el veïnat constitueix o no una servitud comunal.
L'any 1986 es va fer una restauració de la pedra, i es va col·locar un aplacat
de pedra que emmarca el broc de sortida de l'aigua i també es va protegir la
part posterior de la font.
https://www.poblesdecatalunya.cat/element.php?e=16517
https://visitalagarriga.cat/ca/llocs-de-interes/el-pou-calent-i-les-aigues-termals
https://www.elrebostdelpoucalent.cat/
*******************************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada