Blogs - pàgines - vincles

dijous, 31 d’agost del 2023

VIL·LA ROMANA DE CAN VALLS

GAVÀ - EL BAIX LLOBREGAT

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 




























*************************************************************
Enllaç amb informació:

Època: segle I – II a.C.

Cronologia:

Romà Alt Imperi / Romà Baix Imperi 

Tipus de jaciment:

Lloc d'habitació amb estructures conservades vil·la.

Fa 2.000 anys, amb el mar a tocar del jaciment, aquestes ruïnes dominaven l'entrada de vaixells procedent del mar Mediterrani. Un lloc privilegiat per al comerç i l'agricultura. 

Port d'ancoratge comercial

El jaciment arqueològic de la Vil·la romana de Can Valls es troba sobre del vessant marítim del turó de Caçagats, un lloc privilegiat i ben comunicat: cap a l’interior seguint el decurs del riu Llobregat, i cap a l’est gràcies a les rutes comercials marítimes.

Fa 2.000 anys, la línia de costa es situava uns kilòmetres a l‘interior respecte l’actual, a tocar de Can Valls. L’actual delta del Llobregat no existia i aquest riu desembocava en un estuari, i al nord de Can Valls, aquestes aigües devien formar una petita badia.

Aquest antic estuari del riu Llobregat va ser utilitzat a l’antiguitat com a port d’ancoratge, on els vaixells que s’hi acostaven podien fondejar i ser carregats i descarregats. En són prova les restes que hi han estat localitzades de diferents naus naufragades o abandonades, en l’anomenat jaciment de les Sorres. Es té constància de que l’activitat en aquest port començà cap al segle IV aC, encara en època ibèrica, i devia tenir el moment àlgid d’activitat la segona meitat del segle I aC i la primera meitat del segle I dC, quan els habitants de Barcino van impulsar la producció i comercialització del vi de la Laietània, arribant potser a esdevenir, a finals del segle I aC, la seva activitat econòmica més important. La producció comercial de vi al nord-est d’Hispània, fou especialment intensa a la regió de la Laietània, integrada per les actuals comarques del Maresme, el Barcelonès, el Vallès i el Baix Llobregat, i així anomenada per haver estat el país del poble ibèric preromà dels laietans. 

L’origen del jaciment és precisament d’època romana

S’han trobat diferents elements construïts amb argamassa o morter de calç, que acompanyà als romans allà on Roma arribà. I els materials i tècniques utilitzades, denoten el caràcter governamental de l’arquitectura, ja que segueixen estrictament els de materials, tècniques i proporcions constructives dels cànons de l’arquitectura romana, ben descrits per Vitruvi a la seva obra De Architectura.

Entre les restes arquitectòniques localitzades, en destaquen les d’una cisterna inusualment gran, que provablement deuria servir per emmagatzemar aigua. Però també s’hi han localitzat restes de terrasses, canalitzacions i altres estructures la interpretació de les quals és encara incerta.

Les estructures arquitectòniques visibles a Can Valls podrien doncs correspondre a instal·lacions com les que es podien trobar a la pars rustica d’una vil·la. Però hi ha arguments que permeten pensar que Can Valls no només va ser una vil·la. És possible que allí hi existís algun tipus d’oficina portuària o de centre de suport logístic a l’ancoratge romà de les Sorres. 

La masia de Can Valls

Les estructures foren utilitzades fins als nostres dies. Les restes d'època romana han estat modificades per un imbricat d'infraestructures dels segles XVII i XVIII.

S’hi edifica una petita masia (s. XVII), a sobre de la cisterna. Aquesta podria haver sigut utilitzada com a soterrani, amb una porta oberta a l’Oest, i amb els antics sobreeixidors servint ara de finestres per a la il·luminació de l’espai.

En una segona fase, l’espai va ser adaptat (coincidint amb el boom del conreu de la vinya dels segles XVIII i XIX) com a celler. 

Es va obrir una boixa a la paret nord (que connecta directament amb un cup). També es podrien haver ampliat els sobreeixidors al mur per fer-ne finestres. La porta a l’oest va ser tapiada, deixant només una petita finestra amb reixa metàl·lica. Es va obrir una petita cavitat al mur de muntanya que es pot veure clarament (potser feta servir de fornet). Però de tots els elements afegits, en destaquem una dues portes més al mur que dona a mar, i que a la llarga debiliten l’estructura fins a fer-la caure. 

La restauració del jaciment

L’any 2018, va ser possible començar a consolidar i restaurar les estructures arquitectòniques conegudes del jaciment, que s’havien conservat en un estat més precari i que es veien més amenaçades. De forma simultània, es van dur a terme excavacions arqueològiques que resultaven imprescindibles per a poder fer-ho.

L’objectiu prioritari d’aquests treballs va ser, lògicament, la cisterna romana; però sense fer desaparèixer les transformacions posteriors, si no és que ho requerissin la conservació o la correcta comprensió de la primera.

També es va adequar l’espai per tal que pogués ser visitat pel públic, minimitzant el risc tant pels visitants com pel monument.

Queda molta feina pendent encara.

*************************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarque.cultura.gencat.cat/card/2520

https://www.gavaciutat.cat/can-valls

*************************************************************

 

 

 

 

 

 

 



CASTELL i ESGLÉSIA DE SANT PERE DE VILOPRIU

VILOPRIU - EL BAIX EMPORDÀ

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/ 

CASTELL

























Enllaç amb informació del castell:

El Castell de Vilopriu es troba al capdamunt d'una petita elevació i centra, juntament amb l'església de Sant Pere, el que seria la part més antiga del poble, amb un reduït nombre de cases i masos ubicats en els vessants del turó. Els primers esments documentals del castell daten de l'any 1216, quan el comte d'Empúries, Hug IV, infeudà el lloc de Vilauprid a Guillem d'Escala i li manà edificar un castell amb torre i fortalesa en el lloc on hi havia hagut l'anterior castell. Així doncs, el document remet a un origen anterior de l'enclavament. També hi ha constància documental de reformes del castell (a costa de part del cementiri) l'any 1508. 

El castell és una construcció de planta rectangular, que té un pati central. El seu sector oriental ha tingut diversos usos: escoles públiques i ajuntament. A la banda nord-oest de l’edifici hi ha l’església parroquial. La resta de les parets són molt malmeses.

La façana principal del castell palau era situada a migjorn, on hi ha el portal i dues finestres gòtiques. A l’angle sud-oest, hom pot veure encara diverses espitlleres d’una torre angular força gran que hi havia hagut. Les façanes restants estan en molt mal estat de conservació i l’interior del castell havia estat molt transformat.

Durant els anys 1978-80 s’hi realitzaren tres campanyes d’excavació dirigides per Maria Marsà. Aquestes excavacions permeteren d’afirmar que la construcció del castell primerenc era del segle XII, bé que sofrí importants reformes a la baixa edat mitjana. Hom constatà que a la part més baixa —els primers 80 cm— de les parets de migjorn i de ponent hi havia uns murs amb un parament típic d’aquest segle. Per damunt dels 80 cm ja apareix un mur amb un aparell clarament del segle XIV, refet segurament arran de la construcció de l’església, que fou adossada al mur septentrional del pati.

Durant l’excavació pròpiament dita, hom hi trobà, després d’un estrat de pedres d’enderroc, un nivell fèrtil, amb nombrosos fragments de ceràmica grisa dels segles XII i XIII. Més avall, sota un nivell de cendres, foren descoberts més fragments de terrissa grisa. A uns 95 cm, hom arribà a un nou estrat de carbó amb força trossos de ceràmica i alguns ossos d’animals. Més avall es trobà un nivell estèril, fangós i rogenc i la roca mare.

Així mateix, fou descoberta a la cara interior de l’edifici una construcció d’1,50 m de llarg, adossada al mur de migjorn, que també fou datada al segle XII.

Durant l’excavació foren trobats uns mil fragments de ceràmica medieval, 150 dels quals amb formes distintives o decoració.

***********************************************************

Enllaç amb informació del jaciment del castell:

https://invarque.cultura.gencat.cat/card/16995

Jaciment del Castell de Vilopriu

Cronologies:

Medieval Catalunya vella sotmesa als Carolingis / Medieval Catalunya vella sotmesa als Carolingis (800 / 988)

Medieval / Medieval (1150 / 1492)

Modern / Modern (1453 / 1789)

Tipus de jaciment:

Assentament militar castell

Lloc d'enterrament Inhumació col·lectiu necròpolis

Assentament militar muralla

Descripció:

La intervenció arqueològica realitzada entre els mesos de març i maig de 2007 vingué motivada pel projecte d'ampliació de l'Ajuntament, que fins al moment ocupava la meitat de llevant del castell. El projecte arquitectònic no preveia l'excavació del subsòl, ja que es pretenia mantenir la cota de circulació existent. La intervenció arqueològica va permetre documentar una necròpolis medieval, destapant fins a onze sepultures del període comprès entre els segles VIII i X. Pel que fa a la tipologia de les tombes, se'n troben d'antropomorfes i d'altres excavades en el sòl amb coberta de lloses. Les restes antropològiques localitzades en l'interior de les tombes corresponen a dotze individus: dos infantils, quatre masculins, tres femenins i tres de sexe indeterminat. Altres estructures localitzades a banda dels enterraments són una cisterna d'època baixmedieval, una sitja, algun forat de pal i diversos trams de murs, un dels quals presenta una amplada considerable, és possible que tingués caràcter defensiu. Al 2011, una nova intervenció al subsòl de la sagristia de Sant Pere de Vilopriu va permetre identificar un nou enterrament, la UE1010. Aquesta tomba excavada al subsòl era de planta antropomorfa amb capçalera arrodonida i al seu interior es van localitzar almenys tres inhumacions en posició secundària. A partir de la seva relació amb la necròpolis medieval localitzada a la campanya de 2007, l'estructura es dataria al voltant dels segles IX-X. D'aquesta manera, es pot establir que la necròpolis s'estén vers el nord respecte a l'àrea excavada a l'anterior campanya. A més cal destacar l'aparició d'un fragment de muralla del castell (segle XIII) i una gran remodelació de l'espai amb motiu de la construcció de l'edifici de la sagristia al segle XVII. 

************************************************
Enllaç amb informació de l'església:

Descripció:

L’església parroquial de Sant Pere de Vilopriu és al centre d’aquest poble, al costat del castell.

A la planta baixa i a l’interior del castell de Vilopriu, en enderrocar unes estructures modernes durant les obres que s’hi han fet recentment, ha quedat més al descobert un fragment de mur corbat. Pertany a una construcció que, en les altres parts, és destruïda o bé amagada per sectors d’edificació d’època posterior.

En principi hom podria suposar que, per la seva estructura, pot pertànyer a una primitiva torre cilíndrica. Tanmateix, per la seva situació, just darrere l’actual capçalera de l’església, a la qual resta encastada, és molt més probable que sigui un vestigi subsistent d’un absis romànic. Hi ha, a més, el detall del característic esglaó de socolada, propi d’un absis i estrany en una torre.

L’únic fragment visible avui d’aquest absis semicircular es troba encaixonat entre els murs del castell i té uns 4 m d’alçada per 2,50 de llargada. Es dreça damunt un aflorament de roca. L’aparell és fet amb carreus de mida gran, rectangulars sense gaire cura en l’escaire ni en el poliment; el morter és força visible en els junts. Pot pertànyer a una construcció datable al segle XII.

Història:

L’any 959, segons la confirmació del comte Gausfred, consta que el gran magnat de nom Riculf tenia, entre d’altres nombroses propietats que li havien estat donades pel rei Lluís el Transmarí, uns alous a Vilopriu i també als llocs veïns de Pins i Gaüses, avui pobles d’aquest municipi: “…infra termines de villa Elpirici et de Pinus, et in termines de villa Gauusos…”.

Segons l’acta de consagració de la basílica monàstica de Sant Miquel de Fluvià, el territori d’aquest monestir limitava pel costat de migdia amb els termes de “villa Ulprici” (Vilopriu) i de “Cacavitem” (Valldavià, un altre poble del municipi de Vilopriu).

L’església de Vilopriu s’esmenta en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280 i com a església parroquial de Sant Pere de Vilopriu en els nomenclàtors diocesans del segle XIV i del segle XVII. Ha mantingut la funció parroquial.

L’any 1319 consta que Dalmau de Palol, senyor d’Arenys d’Empordà, tenia, pel bisbe de Girona, tot el delme de Vilopriu i Valldavià. Així mateix, el 1504 Narcís de Palol reconeixia tenir tot el delme de Vilopriu.

ESGLÉSIA DE SANT PERE













************************************************
Altres enllaços amb informació:












************************************************