Blogs - pàgines - vincles

dimarts, 29 d’agost del 2023

CASA FORTA DE JUVINYÀ

SANT JOAN LES FONTS - LA GARROTXA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/




Castell medieval Estada Juvinyà

És la casa forta civil d’època medieval en millor estat de tot Catalunya. Fou residència de la família Juvinyà. A la façana principal s’hi poden observar les dues parts de la construcció: la torre, del segle XII, i la resta de la casa, del segle XIV. Cal destacar el canal d’aigua que envolta la torre i que al segle XIII servia per moure la maquinària del molí fariner. Aquest edifici fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1972, i actualment acull diverses exposicions sobre la història de l’edifici i del municipi.



















L’energia

Es té constància de l’aprofitament de la força de l’aigua des de temps molt antics, però serà a finals del segle XVIII i principis del XIX, coincidint amb la prosperitat econòmica de la Garrotxa, quan l’energia hidràulica serà molt utilitzada per indústries de diferents tipologies, com la tèxtil, la metal·lúrgica o la paperera, entre d’altres.

Segons l’historiador local Francesc Caula (1887-1973), als marges del riu Fluvià va existir un gran nombre de molins ja des del segle XIII. El mateix historiador explica que la família que va ocupar els terrenys de l’Estada Juvinyà, en època medieval, era propietària de diferents molins a la zona de Sant Joan.

A finals dels anys 80 i el 2002 es van fer excavacions arqueològiques a l’Estada Juvinyà. Segons les hipòtesis resultants d’aquestes excavacions, es creu que als voltants del segle XIII va existir un molí fariner hidràulic en aquest lloc. El molí seria anterior a la construcció de la casa forta i als voltants del segle XIV es destruí, possiblement, a causa d’un incendi.










Molí de Can Coca, Molí de Can bo i Molí Fondo











Fer anar un molí era un ofici que passava de pares a fills. Per moldre primer calia entendre el gra,veure'n la duresaper saber com es moldria. Un cop tenien el gra net i eixut, el posaven a la tremuja i començava la mòlta. Al final obtenien una barreja de farina i pellofa que calia garbellar per aconseguir una farina neta.



Sovint les moles de pedra es desgastaven amb el fregament, per això calia fer anar el picapedrer al molí per repicar-ne les ratlles amb la buixarda, el tallant i l'escoda.







El Castell de Juvinyà
La història d'aquesta casa comença amb la família Fonts, antics propietaris d'aquestes terres, constructors del molí fariner que es trobava en aaquest lloc. Ens remuntem al ple segle XII.

El Molí dels Fonts
Al segle XIII hi havia una torre, un canal d'aigua i un molí fariner que aprofitava l'energia hidràulica per more la seva maquinària.




Manteniment i neteja
A vegades el canal s'emplenava de branques que venien de riu a munt. Llavors el moliner tancava el pas de l'aigua, baixava al canal per les escales de servei, netejava el fons i, en acabar, tornava a obrie el pas de l'aigua.


La destrucció del molí
A finals de lsegle XIII un incendi destruí dels Fonts. A ixí va desaparèixer el casal del moliner i tota l'estructura de fustaque sostenia les moles, i va quedar, només, la torre del segle XIIque hi havia al costat del canal. Amb el temps la família, que s'emparentà amb els cavallers de Juvinyà i n0agafà el nom, es va fer construir una casa al terreny on anteriorment havia existit el molí. Uniren la nova casa amb l'antiga torre i això va donar lloc a la casa forta que esdevindria la residència permanent de la família de cavallers de Juvinyà.
Ens situem a principis del segle XIV.


Les cases fortes
Una casa forta, també dita estada, força o sala, era una construcció a mig camí entre els castells i les cases de pagès. Els seus murs de pedra, gruixuts i resistents, protegien l'interior de qualsevol atac. Solien estar formades per una sala amplia i sense parets interiors. Dins d'aquestes cases hi havia molt poc mobiliari. La casa de Juvinyà va ser ocupada pels cavallers fins al segle XV.


La dama Gueraua de Juvinyà
A la casa la dama Gueraua era l'encarregada del manteniment del castell. S'ocupava de l'educació dels fills, d'elaborar els tapissos que penjaven de les parets de pedra, de reconfortar els malalts, d'organitzar les taasques que els servents havien de dur a terme i de controlar les despeses.


El cavaller Guillem de Juvinyà
Al segle XIV els cavallers de Juvinyà vivien a la casa forta. Guillem de Juvinyà va ser un guerrer amb armes i cavalls. La seva tasca era protegir la seva casa, propietats i família, el seu territori, el rei i els senyors feudals de qualsevol atac. A canvi d'aquest servei, el senyor li donava unes terres en propietat.



***************************************************************
A les publicacions de la Diputació de Girona i dintre la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona hi ha publicat el llibre de Sant Joan les Fonts - Casa Forta de Juvinyà de l'any 2002  i escrit per Xavier Valeri diu:

Un cop passat l'any 1000 va aparèixer un estament intermedi entre la noblesa i la pagesia alodial. eren esl cavallers. Aquests, juntamnt amb els batlles i veguers dels grans senyors laics i eclesiàstics, eren els que posseïen més terres després dels grans senyors. En les localitats on tenien la residència solien construir una casa forta que moltes vegades feia les funcions de molí, ja que moldre era un privilegi i un sistema de recaptació de taxes. Els que van construir la Casa Forta de Juvinyà havien de pertanyer a aquest estament baix de la classe senyorial.

El senyor més antic d'aquest lloc va ser Ramon de les Fonts, qui el 1191 va fer de testimoni en la concessió feta per Ponç de Cervera, lloctinent del vescomte de Bas, a Oliver, prior de Sant Joan les Fonts, pel que fa al permís de moldre cereals als molins del vescomtat. En aauest document surt esmentat el "stadium de Fontibus".
Urraca, la filla de Ramon de Fonts, es va casar amb el cavaller Guillem de Juvinyà i des d'aquell moment la casa va passar a portar el nom dels Juvinyà. Aquesta família va posseir la casa durant la resta de l'Edat Mitjana; a més d cavallers feien de recaptadors de taxes (batlle de sac) en el priorat de Sant Joan.
Ja en el segle XV les cases i les terres de Juvinyà van ser adquirides per Miquel Planes, qui, durant la Guerra Civil Catalana del segle XV, va perdre els seus béns en benefici de Climent de Cabrera.

En el segle XVI va pertànyer a una família de pagesos que va pendre el nom de Juvinyà. A principi del segle XVIII els Juvinyà pagesos va nvendre l'estada a Pere Rovira, qui per la seva part s'ho va vendre a Jacint Germà, qui ho va vendre a Josep de Trinxeria.
Durant molt de temps els arrendataris de l'estada van dedicar-se a la pagesia. L'estada va servir per donar nom al carrer de Juvinyà, on exixtia la fàbrica tèxtil dels germans Bassols i de Llorenç Ponç i Ponero Comas.
Un dels seus darrer masovers, Lluís Llongariu, ens va explicar que durant el còlera de 1885 va passar un enterrament per davant de l'estada. Els masovers, tot i la gran quantitat de defuncions quan va passar el seguici, van sortir al carrer per acompanyar els familiars en el doil. I es veu que quan el taüt passava per davant mateix de la porta de l'estada en va sortir una flebe veu que demanava sopes. Els masovers van avisar del fet els acompanyants. La presumpta morta era una dona i, en demanar-li al seu marit qué volia que es fes, aquest va contestar que l'enterrament ja estava pagat, i per tant que endavant.

La casa forta va ser dles Trinxeria fins que, ja en els nostres temps, l'Ajuntament la va adquirir. 
Aquest estatge està compost d'una torre de planta quadrada i una sala. Aquests dos edificis foren bastits en èpoques diferents. Primer va ser edificada la torre i, més tard, la sala una mica apartada. Això no obstant, van allargar la paret de la sala fins a la torre per fer una única façana, on van fer la porta principal de l'edifici.
A la sala existeixen dues finestres de les dites festejadores que donen al riu i des d'elles es gaudeix d'una magnífica vista del riu Fluvià i el bosc de Morunys, en altres èpoques molt més gran, així com de la via que portava a la Cerdanya i al Vallespir. 
Mentre que des de la torre es dominava el pas del pont medieval i les serres d'Aiguanegra. Situada en un punt en que el Fluvià baixa en pendent era ideal per a molí i de fet als seus voltants s'hi van moltes de les primeres indústries tèxtils i papereras que hi ha al poble.
Uns metres més avall de la Casa Forta al sgle XVIII s'hi va bastir el molí de Can Coca, aa fàbrica de paper d'estrassa. Mentre que al sud hi havia la fàbrica tèxtil de Bassols germans, i després Masllorens germans, que usaven com a força motriu l'aigua.


***************************************************************

Enllaç amb informació:

Després de l’any 1000, aparegué un nou estament, que al començament era situat entre l’alta noblesa —funcionaris comtals i grans terratinents— i la pagesia alodial i que aviat, de fet, passà clarament a ésser part de la noblesa. En aquesta època, després del canvi de mil·lenni, apareixen esmentats en els documents els cavallers (“caballarii”, “milites”). Els membres d’aquesta noblesa baixa, juntament amb els batlles i veguers dels grans senyors laics i eclesiàstics, eren els que tenien més terres, drets i poder —després, certament, dels grans senyors— en els diversos pobles on tenien la residència; de fet, usualment, eren els únics que podien construir una casa forta. Els que varen construir la torre i la sala de la casa forta o força de Juvinyà havien de pertànyer a aquest estament baix de la classe senyorial.

Segons Francesc Caula, que és qui ha estudiat més aquest edifici, el senyor més antic d’aquest lloc fou Ramon de les Fonts (“R. de Fontibus”), el qual l’any 1191 féu de testimoni en la concessió feta per Ponç de Cervera, lloctinent del vescomte de Bas, i la seva muller Marquesa a Oliver, prior de Sant Joan les Fonts, pel que fa al permís de moldre cereals als molins del vescomtat. En aquest document surt esmentat l’“stadium de Fontibus”.

Ramon de Fonts, segons aquest historiador, en el seu testament de l’any 1211 cedí a la seva filla Urraca unes terres a Sant Miquel d’“Avellana Corba” o de la Torre, a Sant Cristòfol les Fonts i a d’altres llocs. D’acord amb el parer de F. Caula, la casa de Juvinyà anà a parar al seu germà, Berenguer de Fonts, el qual també surt esmentat en documents dels anys 1219 i 1222.

Urraca, la filla de Ramon de Fonts, es casà amb el cavaller Guillem de Juvinyà. Així fou introduït el nom Juvinyà, que després fou el de la casa forta, en aquesta família de cavallers de Sant Joan les Fonts. Juvinyà, ara anomenat Juïnyà, és situat a l’extrem oriental de la comarca de la Garrotxa. Aquest matrimoni, Guillem i Urraca, amb llurs fills Guillem i Arnau, apareix venent un mas i unes terres, amb els homes i dones que hi vivien i amb les questes, toltes, serveis, forces, etc., pel preu de 200 morabatins d’or.

Guillem de Juvinyà, suara esmentat, l’any 1241 es casà amb Maria. Tingueren un fill, que també rebé el nom de Guillem, el qual l’any 1279 va prendre com a muller Ramona de Bóixols, filla de Guillem de Bóixols i d’Agneta. Segons F. Caula, aquest Guillem de Juvinyà tenia infeudats uns drets del senyor de Sales. L’any 1260 havia establert uns lligams feudals amb Guillema de Soler.

Bernat de Juvinyà, fill de Guillem, és esmentat en documents dels anys 1311 i 1312. L’any 1328, ja apareix un Arnau de Juvinyà, que era cavaller i batlle de sac —s’encarregava de cobrar les rendes— del priorat de Sant Joan les Fonts. Es casà amb Brunissenda. Llur filla, Gueraua de Juvinyà, maridà amb Pere d’Hortal, donzell empordanès. L’any 1381, segons Francesc Caula, aquest matrimoni vengué a Guillem de Peracaula el “bosc de Boixeder”, que pertanyia a l’“stadium sive forcia de Juvinyano”. Gueraua fou succeïda pel seu fill Francesc, que sembla que morí sense fills.

Tot i que no sigui pas ben segur, car hi ha el perill de confondre potser dues branques de la família Juvinyà, segons Francesc Caula, les cases i les terres de Juvinyà foren adquirides per Miquel Planes, veí de la parròquia de Sant Martí de Juïnyà. Durant la guerra civil catalana del segle XV, Miquel Planes perdé els seus béns en benefici de Climent de Cabrera, que els rebé l’any 1463.

Ja al segle XVI la casa forta de Juvinyà passà a ésser tinguda per una família de pagesos, que en posseïen el domini útil. Apareixen documentats Pere, l’any 1541, Francesc, els anys 1561 i 1569, Pere, el 1594, etc. (JBM)

Casa

Aquesta casa o estatge senyorial és compost bàsicament de dos elements: una torre de planta quadrada i una sala. Aquests dos edificis foren bastits en èpoques diferents. Primerament fou edificada la torre i després, a 4,30 m hom construí la sala, orientada de llevant a ponent, amb la porta oberta a la façana de migjorn. En fer la sala, tanmateix, fou allargada la paret de llevant fins a atènyer la torre primerenca, per tal de fer una façana única, amb una longitud d’uns 18 m. En aquest sector intermedi fou oberta la porta principal de tot l’edifici.

Les parets de la torre, que a causa de les seves característiques ha d’ésser la construcció més antiga, tenen una longitud, a la cara exterior, de 4,5 m, un gruix d’uns 100 cm i una alçada total d’uns 10 m. Al nivell inferior d’aquesta torre hi havia tres espidieres obertes cap a llevant, una al costat de migjorn i segurament dues a la banda de tramuntana. Aquestes espitlleres a l’interior tenen una amplada de 50 cm i a l’exterior de només 8 cm. Al primer pis, situat uns 3,60 m per damunt del sòl, hi devia haver una espitllera a les façanes de tramuntana i migjorn i segurament n’hi havia dues a la façana de llevant; és probable que la porta fos oberta a la cara de ponent. Al pis superior hi havia probablement una obertura a cada paret. A cada canvi de pis hi ha un petit relleix. Els angles de l’edifici són formats per pedres cantoneres, algunes de les quals són més aviat grosses; així mateix, les espitlleres inferiors de la cara de llevant també tenen els brancals fets amb carreus treballats. Alguns d’aquests carreus cantoners són negrosos, de pedra volcànica del país, d’altres no. La major part, en canvi, de les pedres que hi ha a la resta dels murs són petites, gairebé no són treballades i majoritàriament són volcàniques. En alguns indrets, la forma com són col·locades aquestes pedres fa pensar en un opus spicatum. Així, doncs, en primer lloc a causa del fet que la paret de la sala és adossada a aquesta torre, i també per les característiques constructives de l’edifici, podem pensar que es tracta d’una torre feta vers l’any 1000, o bé durant el segle X o bé als primers decennis del segle XI.

La sala adjacent, amb una planta rectangular, té una longitud total interna de 13,20 m i una amplada de 5,95 m. Els murs llargs tenen un gruix d’1,20 m i els curs d’1,50 m. Hom entra al nivell inferior per una porta oberta al costat de migjorn, que té damunt un arc rebaixat; té una amplada d’1,90 m a l’exterior i de 2,30 m a l’interior. En aquesta sala, amb una alçada de 3,6 m, hi ha dues arcades transversals de mig punt, amb un gruix d’uns 46 cm i formades per unes 50 dovelles d’uns 30 cm d’alt. En aquest nivell hi ha una espitllera al costat de llevant, més grossa, una altra a ponent i tres al mur septentrional. A les parets de les façanes de llevant i de ponent hi ha sis permòdols.

Al primer pis, hom hi puja per una escala de pedra adossada a la paret de migjorn de la nau i s’hi entra per una porta que té una amplada a l’interior de 186 cm, la qual té un arc de mig punt format per 8 dovelles. En aquest nivell mitjà també hi ha una altra porta, a 2,25 m a ponent de la porta principal, que té una amplada de 115 cm i és coberta per un arc rebaixat. En aquest primer pis hi ha diverses transformacions més modernes, com pot ésser la construcció d’alguns envans, d’una escala, algunes modificacions a l’altura dels trespols, etc. Malgrat això, per exemple, a la paret de llevant encara s’endevina l’existència d’una finestra, i així mateix també n’hi havia dues a la paret de tramuntana i una altra a la de ponent. A l’interior d’aquestes finestres hi ha uns festejadors, als quals s’arriba pujant quatre graons disposats dins el mur. Aquestes obertures, a l’exterior sembla que o bé eren formades per dos arquets de mig punt, tal com encara hom pot veure a la façana de llevant, o bé per un arc únic, també de mig punt. És possible, però, que la finestra geminada del mur de llevant fos fruit d’una transformació.

A la façana de llevant, la més ben conservada, hom pot veure, al nivell inferior, un predomini dels carreus més aviat grossos i treballats (per exemple de 25 cm d’alt per 70 cm, de 30 cm per 40 cm, etc.) i unes espitlleres formades per quatre grosses pedres a cada brancal. Al nivell mitjà, les pedres, en canvi, ja són més petites i irregulars —llevat de la zona del damunt de la porta, refeta—. El nivell superior, les golfes, en bona part fou construït més tardanament, sovint amb pedres d’origen volcànic. La porta principal, oberta en aquesta façana, és força semblant a la interior del primer pis. Té una amplada a l’exterior de 160 cm i a l’interior de 185 cm i el seu arc també és format per 8 dovelles ben treballades, amb una alçada de 65 cm.

A la façana de tramuntana també hi ha uns carreus força ben escairats i dues espitlleres al nivell inferior i dues finestres amb arc de mig punt, format per 6 dovelles i per uns muntants amb tres grossos carreus. Com ja hem dit, la finestra del mur de ponent també té l’arc de mig punt.

Aquesta sala, que com ja hem esmentat fou feta en un segon moment constructiu, segurament és del segle XII o potser del començament del XIII; algunes portes afegides posteriorment són clarament gòtiques.

A tall d’hipòtesi podríem, doncs, suposar que prop de l’església de Sant Esteve (o Sant Joan) les Fonts fou construïda una torre dominical al final del primer mil·lenni, que podria ésser, per exemple, d’Oliba, Sunifred i Morgat, els germans de Teuderic, el prevere reconstructor de l’església. Al costat d’aquesta torre hi devien haver d’altres edificis de pedra o bé de fusta. Després de la feudalització de la societat, que s’esdevingué al començament del segle onzè, els senyors d’aquesta casa forta degueren ésser una família de cavallers. Aquests cavallers, segurament la família Fonts i després Juvinyà, vers el segle XII o XIII, d’acord amb el costum de l’època, degueren fer edificar una espaiosa sala, com a estatge i com a mostra de poder. 

L’any 1991 es portà a terme la segona fase d’intervenció en aquest edifici (la primera data dels anys 1988 i 1989 i consistí en una excavació arqueològica), a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts. Les obres consistiren en una restauració i consolidació integral de l’edifici, després d’haver-se dut a terme la prospecció arqueològica.

***************************************************************

Altres enllaços amb informació:

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/214

https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3446/

***************************************************************


 

 












 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada