CASA FORTA DE JUVINYÀ
SANT JOAN LES FONTS - LA GARROTXA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Castell medieval Estada Juvinyà
És la casa forta civil d’època medieval en millor estat de tot Catalunya. Fou residència de la família Juvinyà. A la façana principal s’hi poden observar les dues parts de la construcció: la torre, del segle XII, i la resta de la casa, del segle XIV. Cal destacar el canal d’aigua que envolta la torre i que al segle XIII servia per moure la maquinària del molí fariner. Aquest edifici fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1972, i actualment acull diverses exposicions sobre la història de l’edifici i del municipi.
L’energia
Es té constància de l’aprofitament de la força de l’aigua
des de temps molt antics, però serà a finals del segle XVIII i principis del XIX,
coincidint amb la prosperitat econòmica de la Garrotxa, quan l’energia
hidràulica serà molt utilitzada per indústries de diferents tipologies, com la
tèxtil, la metal·lúrgica o la paperera, entre d’altres.
Segons l’historiador local Francesc Caula (1887-1973), als
marges del riu Fluvià va existir un gran nombre de molins ja des del segle XIII.
El mateix historiador explica que la família que va ocupar els terrenys de l’Estada
Juvinyà, en època medieval, era propietària de diferents molins a la zona de
Sant Joan.
A finals dels anys 80 i el 2002 es van fer excavacions arqueològiques a l’Estada Juvinyà. Segons les hipòtesis resultants d’aquestes excavacions, es creu que als voltants del segle XIII va existir un molí fariner hidràulic en aquest lloc. El molí seria anterior a la construcció de la casa forta i als voltants del segle XIV es destruí, possiblement, a causa d’un incendi.
Després de l’any 1000, aparegué
un nou estament, que al començament era situat entre l’alta noblesa
—funcionaris comtals i grans terratinents— i la pagesia alodial i que aviat, de
fet, passà clarament a ésser part de la noblesa. En aquesta època, després del
canvi de mil·lenni, apareixen esmentats en els documents els cavallers (“caballarii”,
“milites”). Els membres d’aquesta noblesa baixa, juntament amb els batlles i
veguers dels grans senyors laics i eclesiàstics, eren els que tenien més
terres, drets i poder —després, certament, dels grans senyors— en els diversos
pobles on tenien la residència; de fet, usualment, eren els únics que podien
construir una casa forta. Els que varen construir la torre i la sala de la casa
forta o força de Juvinyà havien de pertànyer a aquest estament baix de la
classe senyorial.
Segons Francesc Caula, que és qui
ha estudiat més aquest edifici, el senyor més antic d’aquest lloc fou Ramon de
les Fonts (“R. de Fontibus”), el qual l’any 1191 féu de testimoni en la
concessió feta per Ponç de Cervera, lloctinent del vescomte de Bas, i la seva
muller Marquesa a Oliver, prior de Sant Joan les Fonts, pel que fa al permís de
moldre cereals als molins del vescomtat. En aquest document surt esmentat l’“stadium
de Fontibus”.
Ramon de Fonts, segons aquest
historiador, en el seu testament de l’any 1211 cedí a la seva filla Urraca unes
terres a Sant Miquel d’“Avellana Corba” o de la Torre, a Sant Cristòfol les
Fonts i a d’altres llocs. D’acord amb el parer de F. Caula, la casa de Juvinyà
anà a parar al seu germà, Berenguer de Fonts, el qual també surt esmentat en
documents dels anys 1219 i 1222.
Urraca, la filla de Ramon de
Fonts, es casà amb el cavaller Guillem de Juvinyà. Així fou introduït el nom
Juvinyà, que després fou el de la casa forta, en aquesta família de cavallers
de Sant Joan les Fonts. Juvinyà, ara anomenat Juïnyà, és situat a l’extrem
oriental de la comarca de la Garrotxa. Aquest matrimoni, Guillem i Urraca, amb
llurs fills Guillem i Arnau, apareix venent un mas i unes terres, amb els homes
i dones que hi vivien i amb les questes, toltes, serveis, forces, etc., pel
preu de 200 morabatins d’or.
Guillem de Juvinyà, suara
esmentat, l’any 1241 es casà amb Maria. Tingueren un fill, que també rebé el
nom de Guillem, el qual l’any 1279 va prendre com a muller Ramona de Bóixols,
filla de Guillem de Bóixols i d’Agneta. Segons F. Caula, aquest Guillem de
Juvinyà tenia infeudats uns drets del senyor de Sales. L’any 1260 havia
establert uns lligams feudals amb Guillema de Soler.
Bernat de Juvinyà, fill de
Guillem, és esmentat en documents dels anys 1311 i 1312. L’any 1328, ja apareix
un Arnau de Juvinyà, que era cavaller i batlle de sac —s’encarregava de cobrar
les rendes— del priorat de Sant Joan les Fonts. Es casà amb Brunissenda. Llur
filla, Gueraua de Juvinyà, maridà amb Pere d’Hortal, donzell empordanès. L’any
1381, segons Francesc Caula, aquest matrimoni vengué a Guillem de Peracaula el “bosc
de Boixeder”, que pertanyia a l’“stadium sive forcia de Juvinyano”. Gueraua
fou succeïda pel seu fill Francesc, que sembla que morí sense fills.
Tot i que no sigui pas ben segur,
car hi ha el perill de confondre potser dues branques de la família Juvinyà,
segons Francesc Caula, les cases i les terres de Juvinyà foren adquirides per
Miquel Planes, veí de la parròquia de Sant Martí de Juïnyà. Durant la guerra
civil catalana del segle XV, Miquel Planes perdé els seus béns en benefici de
Climent de Cabrera, que els rebé l’any 1463.
Ja al segle XVI la casa forta de
Juvinyà passà a ésser tinguda per una família de pagesos, que en posseïen el
domini útil. Apareixen documentats Pere, l’any 1541, Francesc, els anys 1561 i
1569, Pere, el 1594, etc. (JBM)
Casa
Aquesta casa o estatge senyorial
és compost bàsicament de dos elements: una torre de planta quadrada i una sala.
Aquests dos edificis foren bastits en èpoques diferents. Primerament fou
edificada la torre i després, a 4,30 m hom construí la sala, orientada de
llevant a ponent, amb la porta oberta a la façana de migjorn. En fer la sala,
tanmateix, fou allargada la paret de llevant fins a atènyer la torre
primerenca, per tal de fer una façana única, amb una longitud d’uns 18 m. En
aquest sector intermedi fou oberta la porta principal de tot l’edifici.
Les parets de la torre, que a causa de les seves
característiques ha d’ésser la construcció més antiga, tenen una longitud, a la
cara exterior, de 4,5 m, un gruix d’uns 100 cm i una alçada total d’uns 10 m.
Al nivell inferior d’aquesta torre hi havia tres espidieres obertes cap a
llevant, una al costat de migjorn i segurament dues a la banda de tramuntana.
Aquestes espitlleres a l’interior tenen una amplada de 50 cm i a l’exterior de
només 8 cm. Al primer pis, situat uns 3,60 m per damunt del sòl, hi devia haver
una espitllera a les façanes de tramuntana i migjorn i segurament n’hi havia
dues a la façana de llevant; és probable que la porta fos oberta a la cara de
ponent. Al pis superior hi havia probablement una obertura a cada paret. A cada
canvi de pis hi ha un petit relleix. Els angles de l’edifici són formats per pedres
cantoneres, algunes de les quals són més aviat grosses; així mateix, les
espitlleres inferiors de la cara de llevant també tenen els brancals fets amb
carreus treballats. Alguns d’aquests carreus cantoners són negrosos, de pedra
volcànica del país, d’altres no. La major part, en canvi, de les pedres que hi
ha a la resta dels murs són petites, gairebé no són treballades i
majoritàriament són volcàniques. En alguns indrets, la forma com són
col·locades aquestes pedres fa pensar en un opus spicatum. Així, doncs, en
primer lloc a causa del fet que la paret de la sala és adossada a aquesta
torre, i també per les característiques constructives de l’edifici, podem
pensar que es tracta d’una torre feta vers l’any 1000, o bé durant el segle X o
bé als primers decennis del segle XI.
La sala adjacent, amb una planta rectangular, té una
longitud total interna de 13,20 m i una amplada de 5,95 m. Els murs llargs
tenen un gruix d’1,20 m i els curs d’1,50 m. Hom entra al nivell inferior per
una porta oberta al costat de migjorn, que té damunt un arc rebaixat; té una
amplada d’1,90 m a l’exterior i de 2,30 m a l’interior. En aquesta sala, amb
una alçada de 3,6 m, hi ha dues arcades transversals de mig punt, amb un gruix
d’uns 46 cm i formades per unes 50 dovelles d’uns 30 cm d’alt. En aquest nivell
hi ha una espitllera al costat de llevant, més grossa, una altra a ponent i
tres al mur septentrional. A les parets de les façanes de llevant i de ponent
hi ha sis permòdols.
Al primer pis, hom hi puja per una escala de pedra adossada
a la paret de migjorn de la nau i s’hi entra per una porta que té una amplada a
l’interior de 186 cm, la qual té un arc de mig punt format per 8 dovelles. En
aquest nivell mitjà també hi ha una altra porta, a 2,25 m a ponent de la porta
principal, que té una amplada de 115 cm i és coberta per un arc rebaixat. En
aquest primer pis hi ha diverses transformacions més modernes, com pot ésser la
construcció d’alguns envans, d’una escala, algunes modificacions a l’altura
dels trespols, etc. Malgrat això, per exemple, a la paret de llevant encara
s’endevina l’existència d’una finestra, i així mateix també n’hi havia dues a
la paret de tramuntana i una altra a la de ponent. A l’interior d’aquestes
finestres hi ha uns festejadors, als quals s’arriba pujant quatre graons
disposats dins el mur. Aquestes obertures, a l’exterior sembla que o bé eren
formades per dos arquets de mig punt, tal com encara hom pot veure a la façana
de llevant, o bé per un arc únic, també de mig punt. És possible, però, que la
finestra geminada del mur de llevant fos fruit d’una transformació.
A la façana de llevant, la més ben conservada, hom pot
veure, al nivell inferior, un predomini dels carreus més aviat grossos i
treballats (per exemple de 25 cm d’alt per 70 cm, de 30 cm per 40 cm, etc.) i
unes espitlleres formades per quatre grosses pedres a cada brancal. Al nivell
mitjà, les pedres, en canvi, ja són més petites i irregulars —llevat de la zona
del damunt de la porta, refeta—. El nivell superior, les golfes, en bona part
fou construït més tardanament, sovint amb pedres d’origen volcànic. La porta
principal, oberta en aquesta façana, és força semblant a la interior del primer
pis. Té una amplada a l’exterior de 160 cm i a l’interior de 185 cm i el seu
arc també és format per 8 dovelles ben treballades, amb una alçada de 65 cm.
A la façana de tramuntana també hi ha uns carreus força
ben escairats i dues espitlleres al nivell inferior i dues finestres amb arc de
mig punt, format per 6 dovelles i per uns muntants amb tres grossos carreus.
Com ja hem dit, la finestra del mur de ponent també té l’arc de mig punt.
Aquesta sala, que com ja hem esmentat fou feta en un
segon moment constructiu, segurament és del segle XII o potser del començament
del XIII; algunes portes afegides posteriorment són clarament gòtiques.
A tall d’hipòtesi podríem, doncs, suposar que prop de
l’església de Sant Esteve (o Sant Joan) les Fonts fou construïda una torre
dominical al final del primer mil·lenni, que podria ésser, per exemple,
d’Oliba, Sunifred i Morgat, els germans de Teuderic, el prevere reconstructor
de l’església. Al costat d’aquesta torre hi devien haver d’altres edificis de
pedra o bé de fusta. Després de la feudalització de la societat, que
s’esdevingué al començament del segle onzè, els senyors d’aquesta casa forta
degueren ésser una família de cavallers. Aquests cavallers, segurament la
família Fonts i després Juvinyà, vers el segle XII o XIII, d’acord amb el
costum de l’època, degueren fer edificar una espaiosa sala, com a estatge i com
a mostra de poder.
L’any 1991 es portà a terme la segona fase d’intervenció en aquest edifici (la primera data dels anys 1988 i 1989 i consistí en una excavació arqueològica), a càrrec de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l’Ajuntament de Sant Joan les Fonts. Les obres consistiren en una restauració i consolidació integral de l’edifici, després d’haver-se dut a terme la prospecció arqueològica.
***************************************************************
Altres enllaços amb informació:
https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/214
https://inventaripatrimoni.garrotxa.cat/3446/
***************************************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada