Llocs de Catalunya

VIL·LA ROMANA DEL VILARENC

CALAFELL - EL BAIX PENEDÈS

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/

Article de Josep Pou i Vallès i Víctor Revilla Calvo

Vil·la romana del Vilarenc (Calafell, Baix Penedès): campanyes 1988-1994

https://taller.iec.cat/cita/documents/Pou_Revilla_1988_94.pdf

La partida del Vilarenc es troba situada entre els dos nuclis que formen el poble de Calafell: el de l’interior, al voltant del castell, i el barri de la platja. La zona ocupa el triangle format per la carretera C-246, Barcelona-Valls, a l’est i al nord; el Passeig de la Unió, a l’Oest; i la carretera del Sanatori i la via fèrria al sud. La via se situa aproximadament sobre l’antiga línia de platja. Els límits artificials que defineixen la zona en la actualitat coincideixen, a grans trets, amb els antics límits del relleu. El Vilarenc consisteix en una petita plana al·luvial, una mica enlairada sobre el nivell del mar (entre 4 m i 8 m), orientada cap a mar i tancada per dues rieres: a l’est, el tram final del torrent de la Cobertera, després del seu aiguabarreig amb la riera de Montpeó; a l’oest per la riera que passava per sota de l’actual Passeig de la Unió. Aquesta unitat i unes bones condicions topogràfiques (relleu suau, insolació adequada, drenatge natural) expliquen l’assentament a la zona, en època ibèrica i romana. El Vilarenc va ser objecte d’una excavació arqueològica el 1883. Aquesta primera intervenció va permetre descobrir les restes d’un gran edifici, que s’estenia per una àrea de més de 100 m2 , amb una distribució interna molt complexa i en el qual era evident un programa constructiu i ornamental acurat. La seva posterior publicació, amb una descripció de les troballes, l’aixecament d’una planta i l’intent d’establir la distribució funcional i el caràcter de l’edifici, converteixen el Vilarenc en la primera vil·la romana excavada amb pretensions científiques a Catalunya. L’edifici descobert va ser identificat des del primer moment com un conjunt termal i les seves parts es van relacionar, de forma estricta, amb la distribució d’espais típica d’aquests conjunts. Reforçava aquesta suposició la presència de sistemes de calefacció (hypocaustum), canalitzacions i piscines per a aigua. Aquesta interpretació, però, era el resultat de la consideració de l’edifici com a part d’un suposat nucli urbà, el qual, segons els seus descobridors, es podria relacionar amb una de les mansions de la Via Augusta, Stabulum Novum. La conseqüència d’aquest plantejament va ser la recerca dels paral·lels en conjunts termals urbans (preferentment itàlics), que molt poc tenien a veure amb el veritable caràcter de l’edifici descobert. Al contrari, resulta evident que el grau de complexitat, especialització i sofisticació de les grans termes imperials urbanes s’adequava malament a les disposicions i dimensions del que es trobà al Vilarenc. Tanmateix, la interrupció de les excavacions i l’enterrament de les estructures impediren cap nou estudi directe. No fou fins a començament d’aquest segle quan J. Puig i Cadafalch proposà la interpretació de l’edifici com a part d’un establiment rural romà. Puig i Cadafalch identificà el conjunt d’habitacions dotades d’hipocausts amb el que seria l’àrea de residència, dins la qual es van bastir unes petites termes. La resta dels espais corresponien a les instal·lacions productives pròpies de tota vil·la. En un d’aquells espais, concretament, proposava situar una premsa. El Vilarenc no va ser objecte d’altres intervencions i, fins i tot, el record de la localització exacta de l’edifici es va perdre. Malgrat tot, els resultats de la primera campanya i la reinterpretació com a vil·la que en va fer Puig i Cadafalch han estat recollits freqüentment, tant en estudis de caràcter local com en les síntesis sobre el poblament rural romà a la península Ibèrica. Cap d’aquestes publicacions, però, aporta novetats i cap nova excavació s’havia realitzat, si exceptuem la troballa fortuïta, al 1967, d’un conjunt de cisternes, la relació de les quals amb l’edifici descobert el 1883 restava imprecisa. No ha estat fins a la dècada de 1980 que s’han reprès de forma sistemàtica els treballs de localització i estudi d’aquest establiment romà. Aquests treballs s’han concentrat en dos sectors, excavats respectivament el 1988 i el 1989. El resultat més important de la intervenció de l’any 1988 va ser el descobriment d’un edifici de planta rectangular, amb una distribució interna molt complexa, i totalment diferent a l’exhumat el segle passat (sector I). Envoltant l’edifici també es va trobar un conjunt d’estructures (abocadors domèstics i industrials, canals de drenatge) relacionades amb l’ocupació i explotació de la zona. El caràcter limitat d’aquesta intervenció va impedir establir les característiques i l’evolució cronològica del conjunt. Malgrat tot, se’n van poder identificar algunes parts. Aquest és el cas d’un petit sector termal, situat al sud, format per una habitació dotada d’hipocaust i una petita piscina. També es pogué identificar un altre recinte dotat de sistema de calefacció. L’existència d’aquests programes constructius i les troballes d’elements ornamentals permeten pensar que ens trobem davant d’un establiment rural que respon a la separació en part residencial i part productiva teoritzada pels agrònoms llatins. Va ser en una campanya posterior, el 1989, quan es va redescobrir la vil·la excavada el 1883. Encara que les restes es trobaven molt malmeses, la planimetria i l’estudi realitzat van servir per identificar-les clarament amb les aparegudes el segle passat (sector II). Però l’excavació també va proporcionar dades noves. En primer lloc, es va excavar un nou canal que deuria servir per al desguàs del sector identificat com a termal per Puig i Cadafalch. Així mateix, la localització d’aquestes restes va permetre posar en relació les cisternes trobades el 1967 amb aquest conjunt termal, el qual deurien abastir d’aigua. L’entitat i complexitat de les restes fa pensar que ens trobem davant d’un nucli residencial més important que el trobat al sector I. Així ho semblen demostrar els programes arquitectònics emprats (cisternes, calefacció, desguassos), una concepció unitària del conjunt, els elements ornamentals recuperats (marbres i tessel·les de mosaic, que confirmen les notícies del segle passat) i, possiblement, un període d’ocupació més llarg. L’arrasament de les estructures impedeix establir una cronologia precisa, però disposem de testimonis de l’ocupació de la zona; per exemple, a pocs metres es va identificar i excavar un abocador gràcies al qual es va poder datar una de les fases d’ús de la vil·la, corresponent a la primera meitat o a mitjan segle II dC; així com una freqüentació fins a inici del s. III. Amb aquestes dades prèvies, l’any 1991 es va iniciar una sèrie d’excavacions programades en l’edifici del sector I. Els treballs posteriors (1993 i 1994) s’han centrat en el mateix lloc. Fins al moment, s’ha excavat una gran part de les estances situades a sud i sud-est del conjunt. Aquestes intervencions han permès establir l’evolució funcional i cronològica de l’ocupació, malgrat que resten alguns buits, generalment resultat de la pèssima conservació de les restes. L’estratigrafia obtinguda permet establir tres grans fases: Fase I Se situa a les últimes dècades del segle I AC, potser molt a començament d’època augusta. En aquest moment, es construeix un edifici de planta rectangular del qual coneixem tot el costat sud-oest. Es tracta d’un conjunt d’estances de dimensions diverses, separades per un passadís que condueix fins a un pòrtic sostingut per grans columnes, que devia separar les estances d’una àrea descoberta central. Encara que només coneixem una part reduïda de l’edifici, no hi ha cap dubte que ens trobem davant l’expressió d’una arquitectura molt elaborada. La construcció no tan sols mostra una planificació interna rigorosa, sinó que inclou uns programes arquitectònics i decoratius acurats (capitells treballats, terracotes decoratives del tipus lastra Campana). Fase II Aquest moment suposa una reorganització interna radical del conjunt, encara que l’orientació (i, possiblement, les dimensions) de l’edifici es mantenen. En concret, totes les estructures de la fase anterior són arrasades i cobertes i, sobre elles, es construeix un conjunt termal. Formen aquestes termes domèstiques una piscina que devia estar connectada a un petit dipòsit, una habitació amb calefacció per hipocaust i àrea de servei d’aquest. El paviment de la piscina conserva la decoració de tessel·les blanques i negres que formen un motiu vegetal. La part oriental i central de l’edifici també sofreixen una transformació important. A la primera, s’aixeca un conjunt de petites estances. A la segona, sembla que es redueix l’espai descobert i es construeix un enllosat i un sistema de desguàs relacionat amb les termes. Fase III En un moment que sembla situar-se cap a mitjan segle I dC les termes són abandonades (l’entrada a l’hipocaust es tapia). L’àmbit que havia servit de zona de serveis de les termes es divideix en dues estances, una de les quals es converteix en un taller de forja on es treballava el ferro. Algunes de les habitacions situades al nord i nord-oest són arrasades i els materials de construcció espoliats; el mateix succeeix amb una part de l’enllosat. És probable que l’adequació del sector residencial de la vil·la a usos artesanals coincideixi amb la construcció del gran edifici del sector II. Després d’un període de temps indeterminat, el sector I va ser totalment abandonat. Finalment, és interessant assenyalar l’existència d’una ocupació anterior a la construcció de la vil·la. Sota un dels àmbits, l’any 1994 es va trobar un forn ceràmic. Aquest forn devia pertànyer a un establiment rural que funcionà durant la segona meitat del s. II aC. Les darreres intervencions realitzades al Vilarenc plantegen una sèrie de qüestions històrico-arqueològiques: l’entitat i l’evolució arquitectònica i funcional dels edificis trobats; les relacions entre els dos sectors delimitats, que semblen organitzats autònomament; l’estructuració i modificació, segons unes estratègies econòmiques, del paisatge circumdant, etc. La resposta a aquests problemes ens permetrà definir el model de poblament i d’explotació econòmica en el qual s’integra el Vilarenc, així com extrapolar els resultats al que coneixem del poblament de les comarques del nord de Tarragona, especialment a l’àrea litoral. Què suposa el model d’hàbitat rural representat pel Vilarenc? En primer lloc, una nova pràctica arquitectònica. Les diverses campanyes han permès identificar, en ambdós sectors, unes instal·lacions (hipocausts, piscines, canalitzacions, cisternes) que són l’expressió arquitectònica d’unes necessitats d’ordre pràctic i, alhora, ideològic; en altres paraules, d’un sistema de valors i models culturals mitjançant el qual els escriptors llatins de re rústica defineixen un tipus de vida civilitzat, propi del món urbà, que es traslladarà a les residències dels propietaris rurals. Són aquestes necessitats les que donen lloc a uns programes tècnics aplicats a la solució de problemes concrets: l’abastiment d’aigua per al consum, o amb finalitats lúdiques o productives; els sistemes de calefacció d’habitacions o per a les termes; el drenatge d’aigües residuals, etc. L’edifici mostra, igualment, un dels trets fonamentals de l’arquitectura domèstica romana de la República tardana i inicis de l’Imperi: l’aplicació a l’àmbit privat de programes i elements propis de la vida pública. L’espai porticat, amb columnes de grans dimensions rematades amb capitells, n’és un bon exemple. Tot això caracteritza aquesta arquitectura rural com a expressió i domini d’uns models econòmics, socials i culturals urbans. El resultat és la creació de la vil·la, alhora residència d’una classe de propietaris i nuclis de gestió d’unes explotacions agrícoles. Tota la reflexió teòrica dels agrònoms llatins entorn de les parts de la vil·la i de la seva adequació a diversos factors s’integren en aquest marc socioeconòmic i cultural: estatuts social i patrimonial del propietari rural (valorant la seva residència o els desplaçaments periòdics, si és un propietari absentista), el grup humà resident i l’organització de la vida domèstica i productiva, les activitats econòmiques desenvolupades, la situació respecte a la ciutat, les relacions de veïnatge. Tots aquests factors es resumeixen en un precepte fonamental: l’equilibri entre el sector residencial, com a expressió de l’estatus del dominus, i l’extensió i les possibilitats econòmiques de l’explotació on s’assenta la vil·la; és a dir, la relació entre edifici i fundus. D’altra banda, els programes esmentats no es podrien realitzar sense un desenvolupament paral·lel d’unes innovacions tècniques i materials: l’ús de l’encofrat de morter, la producció i l’ús d’elements prefabricats (maons, tegulae mammatae, canonades de ceràmica), etc. Tots aquests elements, els trobem emprats massivament a les construccions del Vilarenc, precisament en relació amb els programes més costosos, elaborats i innovadors que coneix l’arquitectura romana domèstica. Amb això ens referim especialment a la importància atorgada, en ambdós edificis, als conjunts termals. És evident, en aquest cas, que es realitzà una distribució acurada dels espais per treure el màxim profit d’uns sistemes de calefacció que servien a les termes i a altres àmbits residencials. Igualment, és molt probable una distribució planificada de les àrees de servei i producció vinculades a les anteriors. Això ens portaria a la possibilitat que ambdues edificacions responguin a la divisió en pars rústica i pars urbana tal com estableix els agrònoms. Aquest podria ser el cas de l’edifici del sector II en la forma representada en el plànol realitzat el 1883. Tanmateix, la destrucció posterior, evidenciada el 1989, impedeix precisar si aquest conjunt fou planificat i construït de forma unitària o si existiren diverses fases. En el cas de l’edifici del sector I, la campanya de 1991 va permetre establir un mínim de tres fases. Les interpretacions de 1993 i 1994 han confirmat aquesta periodització i han demostrat la magnitud de les reformes de cadascun dels tres períodes. Això es pot observar, per exemple, en el pas de la primera a la segona fase, amb la construcció de les termes i de les dependències vinculades. Aquesta intervenció significa una reestructuració total de, com a mínim, l’àrea sud i oest de l’edifici, modificant la destinació de nombrosos espais i de les àrees de pas i distribució. Pràcticament totes les estructures d’aquest moment són amortitzades. En una nova fase (III) es produeix l’abandonament de les termes i la destinació d’aquests àmbits a funcions productives. La intervenció de 1993 ha demostrat la importància d’aquest darrer moment, que representaria l’abandonament parcial de l’edifici del sector I. L’espoli de bona part de l’enllosat de l’àmbit I i el farciment que cobreix algunes estructures s’ha d’interpretar en aquest context. Com a establiment rural, el Vilarenc no respon únicament a un model d’hàbitat; també s’inclou en un determinat sistema econòmic ja que constitueix el centre d’una explotació agrícola. Ara per ara, es pot dir molt poc d’aquest aspecte. La freqüència de l’aparició, en ambdós sectors, d’àmfores vinateres de producció catalana (Pasqual 1, Tarraconesa 1, Oberaden 74, Dressel 1 tarraconesa, Dr. 2-4 i 7-11) i doliae fa pensar en la integració de la villa en un model agrícola orientat a la producció i comercialització del vi. Els testimonis arqueològics demostren la implantació d’aquest tipus d’agricultura en àmplies àrees del litoral català des del segon quart del s. I aC. Aquests testimonis es poden relacionar amb les transformacions de les estructures del poblament rural que s’inicien al final del s. II aC i que s’acceleren en el segle següent. El període posterior i, especialment, l’època d’August suposa el ple desenvolupament d’aquest model d’agricultura vinculat al mercat, situació que es reflecteix en la fundació de nombroses viles de Catalunya. El Vilarenc mostra, concretament, la difusió d’aquestes formes econòmiques i de poblament a l’àrea nord del territori de Tarraco (Penedès, Garraf), on, fins ara, no disposàvem de prou dades.

De l’entitat i diversitat de les activitats econòmiques desenvolupades al Vilarenc no es pot dir gran cosa, ja que les primeres campanyes d’excavació no havien proporcionat restes d’instal·lacions productives. Tanmateix, si s’accepta la identificació de l’àrea A’ i de l’element Z del plànol de la villa apareguda el 1883 amb una premsa, com va proposar J. Puig i Cadafalch, tindríem la primera evidència de tecnologia relacionada directament amb una producció agrícola d’excedent i amb un producte, el vi, clarament destinat a la comercialització. Igualment, és important destacar la presència d’una sèrie d’abocadors amb material amfòric i rebutjos de forn, especialment en el sector I. Aquest fet fa pensar, malgrat l’absència de forns, en l’existència d’un terrisseria, on es fabricaven àmfores, dolia, ceràmiques comunes i material constructiu. La presència d’aquest tipus d’instal·lacions confirma, de forma genèrica, el caràcter centralitzador i racional, en el procés de la producció agrícola, que té el sistema de la vil·la. D’una forma més concreta, aquesta evidència material mostra l’organització interna del model agrícola esmentat, difós a l’àrea litoral català entre els s. I aD i III dC. Aquest model integra, en el nucli rural, els principals processos i infraestructures tecnològiques relacionades amb l’elaboració d’un producte agrícola com el vi (premses, dipòsits), però també les activitats artesanals complementàries d’una agricultura interessada en la producció i la comercialització d’un excedent: la fabricació de recipients d’emmagatzematge o transport necessaris; l’elaboració i reparació d’eines de ferro per a l’ús agrícola o domèstic. Un altre aspecte a destacar de les darreres campanyes és la possibilitat de restituir la distribució i la jerarquia dels espais domèstics i productius a l’interior de la vil·la. Aquest és el cas de la subordinació de determinades estructures (com ara les cisternes del sector II) als respectius edificis centrals. També és important establir la distribució dels abocadors amb material ceràmic o de construcció, de les obres de drenatge, murs d’aterrassament i d’altres restes en el terreny immediat als edificis. Alguns d’aquests elements demostren la realització de tota una sèrie d’obres de condicionament (drenatge, contenció), necessàries per a l’ocupació i l’explotació d’un terreny proper a l’antiga línia d’aiguamolls. En aquest sentit, és prou revelador que l’edifici del sector II, més proper a la platja i als aiguamolls, sigui posterior al sector I. És indubtable que la seva construcció cal relacionar-la amb el condicionament del terreny realitzat en les dècades anteriors i, potser, encara en curs en el moment de la seva construcció. Només l’excavació de cadascuna d’aquestes estructures permetrà establir la seqüència cronològica de la modificació de l’espai proper a l’hàbitat. Malgrat la dualitat d’edificacions properes i autònomes, l’evolució estructural, funcional i cronològica del conjunt fa pensar que al Vilarenc va existir una sola explotació agrícola, dotada d’un únic nucli de gestió i de residència. Aquest nucli va patir importants canvis en l’organització interna. Aquest fet explicaria la diversitat d’estructures evidenciada. Com es podria resumir, doncs, l’evolució i la cronologia de l’ocupació de la zona després de les intervencions realitzades? Respondre aquesta pregunta obliga a plantejar, de bon principi, les limitacions de les darreres campanyes. Malgrat tot, es pot establir una cronologia, a grans trets, que abraçaria des del segle I aC fins, possiblement, a l’inici o a mitjan segle III dC. Com hem assenyalat, però, els dos sectors no semblen seguir una mateixa evolució. En efecte, pel que sabem en aquest moment del sector I, i deixant de banda la presència de materials ibèrics impossibles de relacionar amb unes estructures d’hàbitat, l’ocupació romana degué produir-se dins el segle I aC. Molt probablement, les construccions de la primera fase es basteixen a l’època d’August. El segon moment, representat per un conjunt termal i residencial, s’edificaria unes poques dècades més tard (potser cap al segon quart del s. I dC?). Malgrat que no disposen de dades concloents, aquesta fase sembla tenir una durada molt breu. L’inici i la duració de la tercera és encara difícil d’establir. Probablement, s’ha de situar dins el tercer quart del mateix segle i es perllongaria fins a les darreries. En el sector II és encara més difícil establir una data de fundació, car les estructures recuperades el 1989 estan gairebé destruïdes. Destaca, però, el fet que els diversos abocadors excavats als voltants d’aquesta edificació assenyalen un període d’activitat que ocupa des d’un moment indeterminat del segle I dC fins a l’inici del segle III dC. En aquest moment, algunes de les estructures de l’edifici, que semblen fonamentals per a l’hàbitat (la gran canalització de desguàs orientada cap a l’oest, per exemple), semblen ser amortitzades. Aquesta situació planteja alguns interrogants: ha substituït un dels edificis l’altre?; han coexistit en el temps?; i si és així, en quin moment? El fet que l’edifici del sector I pogués remuntar la seva cronologia al segle I AC (extrem no confirmat al sector II) podria fer pensar que aquí se situava la primitiva ocupació romana del Vilarenc. Aquest hàbitat es desplaçaria, en el segle I dC, cap al sector II, on trobem un conjunt de majors dimensions i monumentalitat, amb uns programes decoratius més desenvolupats i on els testimonis d’ocupació (data d’amortització d’estructures, abocadors de materials ceràmics) es perllonguen fins al s. III dC. Tanmateix, els resultats de les campanyes fan pensar que ambdós edificis van coexistir durant un cert temps, coincidint amb la tercera fase identificada en un dels àmbits de l’edifici del sector I. En aquest moment una bona part d’aquest sector, incloent el conjunt termal, és abandonat i l’única ocupació es concentra en el taller de forja i en l’àrea nord i oest, modificada totalment. Aquests fets són prou significatius per proposar la fi del lloc com a nucli autònom i residencial, substituït per la nova construcció del sector II. Des d’aquest moment i fins a l’abandonament final (poc després) el sector I es destinà a finalitats productives.

Que en feien de les produccions agràries?

Una part de la producció es consumia en el territori, però la major part s’exportava segurament per via marítima.

Com es transportaven els carregaments de productes agraris?

Per cada sesterci que costava el transport per mar, amb animal de càrrega costava 43,4 i amb carro 50,7.

Que produïen al Vilarenc?

Produïen cereals emprats per fer farina, llegums, fruites i vi, que emmagatzemaven en grans recipients al terra, les “dolia”.

Produïen ceràmica, sobretot àmfores per al transport del vi.

Criaven animals.

Tenien taller de forja de ferro per reparar les eines.

El Vilarenc en el món romà

La Via Augusta és una calçada que discorre entre Cadis i França, on s’uneix a la Via Domitia en el camí cap a Roma.

El vas de Vicarello es un vas romà empat per viatjar per la Via Augusta. En xifres romanes hi ha anotat, al costat de cada nom de ciutat, el nombre de milles d’una estació a la següent.

Una milla correspon a mil passes (milla passuum) humanes, tenint en compte que es considera en cada pas l’efectuat amb les dues cames.

Seguin la Via Augusta , el Vilarenc es trobava a les següents distàncies, calculades en milles romanes, quilòmetres i hores.

Els orígens de la vil·la: la casa vella

Aquí, entre el segle III i mitjans del segle I aC., hi havia una petita granja habitada per ibers, però entre l’any 50 i l’any 10 abans de Crist, un grup de colons itàlics va construir una casa damunt de l’assentament ibèric; es tractava d’una vil·la amb finalitat agrícoles. Més tard, a l’entorn del canvi de l’Era hi van fer reformes, construint nous magatzems.

Més endavant, a principis del segle I dC., els propietaris van construir-hi una petita sala de bany, és a dir, unes termes amb un sistema de calefacció. Fins i tot fabricaran i utilitzaran terracotes que copien les que s’utilitzen per decorar les mansions i els edificis públics de l’època. Aquest fet mostra que els ocupants de la vil·la s’inspiraven en els gustos itàlics.

Així doncs, al llarg de la primera meitat del segle I dC., la vil·la era el centre d’una explotació agrària pròspera, que produïa molt de vi, que segurament s’exportava. Es comunicava amb la Via Augusta gràcies a un petit ramal costaner i el propietari i la seva família gaudien de les comoditats dels romans benestants.

Am tot, una bona part de les estances de la casa estaven destinades a instal·lacions agràries, per vi, i segurament també per cereals. Tenien un forn per coure ceràmica, una forja per reparar les eines de ferro, una premsa i cellers per al vi. Per facilitar la càrrega i descàrrega tenien un rudimentari moll de descàrrega al centre del pati.

Com i quan va ser descoberta la vil·la romana del Vilarenc

La vil·la va ser descoberta l’any 1883 per Eduard Lamas, qui va donar-la a conèixer a una Associació d’Excursionistes a la que també hi pertanyia el Marqès de Samà, propietari del terreny on es van trobar les ruïnes que van identificar amb Stabulum Novum, una estació de la Via Augusta.

Després de collir els raïms, van fer una excavació arqueològica de la que Celestí Pujol i Camps en va fer un informe per a la Real Académia de la Historia. Ho va identificar com un gran conjunt termal. Més tard, Puig i Cadafalch va estudiar el conjunt i en va donar la interpretació moderna, es tractava d’una vil·la romana dotada de termes. Era la primera vil·la romana que s’excavava a Catalunya.

Amb tot, en el darrer quart del segle XX s’havia perdut la memòria de les restes arqueològiques, les excavacions que van seguir (entre 1969 i el 2008) van permetre descobrir les restes d’una altre vil·la situada a uns pocs centenars de metres de la que van estudiar els savis vilanovins del segle XIX.

La casa nova

En algun moment de la segona meitat del segle I dC, per motius que desconeixem, es va construir una casa nova, molt més luxosa, mentre que l’anterior es va destinar a magatzems i tallers. La nova casa la van construir més a prop dels aiguamolls que hi havia davant del mar, encara que van començar a drenar aigua mitjançant canals per engrandir les terres de l’explotació agrària. La nova casa -allunyada de la primera alguns centenars de metres-, tenia uns banys molt més grans, que estaven abastits d’aigua gràcies a dus grans cisternes comunicants; a més, deurien tenir jardí o un hort, regat per una altra cisterna. No en coneixem detalls de la casa, més enllà d’un plànol que es va fer el 1883, quan es va excavar i sols es poden veure avui les dues grans cisternes comunicants.

La interpretació de Puig i Cadafalch

Una de les vil·les més antigament explorada a Catalunya és la de Calafell, descrita com unes termes, a l’Acadèmia de la Història, pel senyor Celestí Pujol i Camps. En realitat, es coneix sols el basament de l’edifici amb els seus hipocausts en els departaments d’habitació. Una comparació amb la vil·la de Boscoreale, dona la idea d’un mateix sistema de pla. Les dependències proveïdes d’hipocausts foren les habitacions senyorials. Es trobà el forn de l’hipocaust, així, en forma anàloga al pla de Boscoreale, una dependència podria ser la cuina, i unes altres el tepidarium i el caldarium d’unes termes reduïdes, com les que existien en les grans vil·les. Una altre estança devia correspondre a les latrines i unes altres corresponen amb gran precisió a lea dependències de Boscoreale destinades als cups i premses del vi, unes altres habitacions devien ésser els llocs per als esclaus destinats al servei del celler i de les vinyes. En una altre habitació hi havia una cisterna.

L’edifici era rodejat de jardins, hi havia una font que els proveïa d’aigua. Hi ha un gran paviment de formigó i la base d’un pedestal potser d’una premsa, també una cisterna de 3 metres de profunditat.

Quan es va abandonar la vil·la romana?

A la primera meitat del segle III dC., sembla que el lloc es va abandonar parcialment, encara que no del tot, doncs la vida va continuar al llarg de l’edat mitjana i moderna, quan es va construir un mas al damunt de la primera vil·la romana identificada, que conservà significativament el topònim de “Nas Vilarenc”, clarament derivat de l’arrel llatina “vila”.

Una abandonament violent?

L’abandonament del lloc en algun moment a la meitat del segle IV hi ha qui creu podria haver estat violent, donat que a l’interior d’una de les cisternes es va trobar el cadàver d’un jove que l’havien llençat dintre, encara que no en sabem les circumstàncies.

L’ecosistema va canviar?

Un altre factor podria haver provocat l’abandonament, ens referim al tancament dels aiguamolls; en efecte, entre el segle I i el segle IV es va produir una retirada parcial de l’aigua de mar, això provocava que els aiguamolls es convertissin paulatinament en estanys, és a dir, aigües dolces entollades, que produïen molts insectes. El lloc, que fins aleshores, era molt bo per a caçar i pescar, es va convertir en un infern pels pagesos i per la gent que vivia prop dels estanys.

La pervivència del treball del camp

En tot cas, les terres es van conrear sempre i en el seu lloc, al costat de la darrera residencia romana s’hi va construir un “hostal” que figura en la toponímia del segle XVI i XVIII i fins ben entrat el segle XX com a “Hostal caigut”. Aquest edifici en ple segle XIX es va transformar en una destil·leria d’aiguardents depenent del Marquesat de Samà i posteriorment va ser una fàbrica de tripes per embotits, fins a l’actualitat, que és un taller destinat a la conservació de barques de vela llatina.

Qui eren els propietaris de la vila·la el Vilarenc?

Els colons que van construir el mas del Vilarenc sembla que eren els Bennius una família itàlica que a mitjans del segle I abans de l’Era va arribar a Tàrraco. El nom d’aquesta família apareix en segells impresos sobre maons i teules fabricades a la terrisseria de la vil·la del Vilarenc. No podem establir les raons de la seva arribada ni la seva posició social, però es molt possible que els rendiments obtinguts de la viticultura i el treball artesà permetessin a la família enriquir-se gradualment i, potser, assolir càrrecs i prestigi a Tàrraco.

Algunes inscripcions de finals del segle I dC permeten identificar ex esclaus de la família, com Lucius Bennius Primigenius, al qual la seva dona li va dedicar un important mausoleu prop d’una vil·la que es situava a la dreta del Francolí; Lucius Bennius Hermes, que dedicà una inscripció a un ric cavaller de Tàrraco; o Bennia Venustina, casada amb un funcionari imperial de certa importància.

L’ascens d’aquests personatges hauria estat possible per la seva pertinença a un grup familiar poderós del qual, però, no tenim cap altra dada. En tot cas els Bennius devien tenir un patrimoni rural ampli, format per finques disperses entre el Penedès i el Camp de Tarragona.

La vil·la del Vilarenc era així

De la vil·la romana del Vilarenc avui es conserven els fonaments i alguns paviments de dos edificis i dues grans cisternes; així mateix es conserva una gran quantitat d’objectes, fragments ceràmics i altres restes materials.

Gràcies a aquestes dades, es poden elaborar una imatge de com deuria ser el conjunt en el tombant del segle I aC.

De quina manera es pot arribar a saber com era una casa de la que sols en conservem els fonaments? Ho podem saber perquè:

Els romans, quan construïen cases de camp – vil·les com en deien ells – respectaven una sèrie de normes o regles, que per altra banda eren molt lògiques. Hi ha alguns escriptors que ens les ha deixat escrites: un d’ells és Vitrubiu, un arquitecte d’aquell temps que va escriure diversos llibres sobre el seu art i on parla de com han de ser les vil·les. També tenim tractadistes agraris – pagesos terratinents – com Cató, que ens expliquen com han de ser aquestes construccions. Amb aquestes descripcions podem saber moltes soses com s’organitzaven les explotacions agràries.

Per alta banda, els romans van estendre el seu model de vida per a tot el món antic i ens han quedat moltíssimes restes de com eren les seves cases; sabem que construïen, el tipus de mesures que empraven, els materials principals, el seu gust decoratiu, els seus costums i, a més, hi ha algunes d’aquestes mansions que s’han conservat notablement bé.