Blogs - pàgines - vincles

diumenge, 24 de març del 2024

CAN BACAINA

OSOR -  LA SELVA

Fotos de Joan Dalmau Juscafresa

https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/


Can Becaina, casa de Martí Plademunt (a) Becaina, un conegut delinqüent esmentat per Marià Vayreda a La Punyalada que pel fet de ser el darrer esquarterat públicament a Girona, el desembre de 1829, va originar la dita “Fer la fi d’en Becaina” i diverses composicions populars.




***************************************
Enllaç amb informació:

La dita popular gironina “fer la fi d’en Becaina” per referir-se a algú que acabarà malament, es basa en la història real d’un lladre i assassí que va tenir el dubtós honor de ser l’últim executat per la forca a Girona, en Martí Plademunt.

D’Arenys de Munt a Osor

Sovint se sol associar en Becaina amb el bandolerisme a les Guilleries de l’època d’en Serrallonga, de Perot Rocaguinarda o d’en Joanot Rimbau, i res més lluny de la realitat: Martí Plademunt àlies Becaina va viure al primer quart del segle XIX, dos-cents anys després de Joan Sala àlies Joan de Serrallonga,i, per altre banda, en Becaina no actuava com un bandoler, de forma itinerant; tots els crims que va cometre Plademunt ho va fer al poble on vivia, Osor.

Martí Plademunt va néixer a Arenys de Munt el 12 de febrer de 1793, segon fill d’Anton Plademunt i de Teresa Umbert. El prevere i vicari de l’Església de Sant Martí, Tomàs Colomer, el va batejar amb els noms de Martí, Anton i Jeroni. El seu pare i l’avi Plademunt eren jornalers, l l’avi Umbert i el seu pare, ja difunts, també es guanyaven la vida anant a jornal i fer tota mena d’obres.

Plademunt, roder a Osor

Arribat a l’edat adulta, Martí se’n va anar d’Arenys, i l’11 de febrer de 1826 compareixia davant el rector de l’església parroquial de Sant Pere d’Osor disposat a casar-se amb la donzella Maria Noguera, filla de Jaume Noguera i de Peronella Buscà, ambdós vius i residents a Osor, on Jaume Noguera feia de ferrer,

Osor era un lloc per exercir l’ofici que Martí Plademunt volia fer, el de roder. Osor era una vila de jornalers, parcers i llauradors.

Es veia capaç per tenir un ofici; però la de roder era una feina dura. Els roders eren els qui feien feixes de cèrcols, o rodells, per tancar en forma circular capses per contenir mercaderies que no acceptaven el metall, com ara les arengades, perquè el suc que desprenien tendia a rovellar-lo. Practicant d’un ofici  tradicional de les Guilleries , Plademunt treballava se setembre a maig, atès que els estius es deixava reposar els arbres. Potser, com era costum de fer entre els seus companys de feina, vivia en una barraca al bosc mentre formava un quatre cèrcols per dia.

El seu sogre era ferrer rural, i solia fer qualsevol feina metal·lúrgica, des d’arranjar l’eix d’un carro fins a posar un pany a una porta o ferrar un cavall, i, en canvi, un roder no tenia res a veure amb la metal·lúrgia. Els roders no era un ofici que els permetés nedar en l’abundància. En el padró municipal de 1818 no constava com a ofici diferenciat i, tenint en compte una certa reagrupació d’oficis a efectes oficials, és possible que molts roders, si no tots, es conceptuessin com a jornalers.

Malgrat tot, Martí Plademunt es casava amb la filal del ferrer. Els dos testimonis de l’enllaç foren un serrador, Josep Crous, i un altre roder, Josep Casacuberta, dos osonencs. Abans de casar-los, mossèn Josep Mas havia fet les preceptives proclames, sense cap impediment; els pares ho consentien; el vicari general i oficial del bisbat de Vic, Josep Morros i Castelltort, també; i la parella, interrogada per separat, també ho acceptava. A Osor tothom sabia que el noi no tenia pare i que la seva mare, vídua, vivia a Arenys.

Nou mesos justos després d’haver-se casat, la dona de Martí tenia una nena, el dinou de desembre de 1826, batejada Maria, com la seva mare, i Peronella Teresa com les dues avies i com la senyora que li feia de padrina, una tal Peronella Noguera, muller de Jaume Noguera, un forner d’Osor. El rector Josep Mas la va inscriure com a filla de l’hostaler Martí Plademunt i tenint per padrí don Francesc Serra de Toronell, pertanyent a una família dels pagesos relativament més benestants de la contrada. En aparença, a Martí li anaven prou bé.

Quatre assassinats en un any

Res feia disposar les dissorts que succeirien. Havia passat un mes del bateig de la petita Maria Plademunt quan es va cometre, a Osor, un assassinat amb el mòbil de robatori; la nit del 15 al 16 de gener de 1827, lladres incògnits entraren a la casa pairal de can Manuel i mataren Antoni Coll i Sitjar. Per ordre de la justícia, el cos de la víctima, d’uns quaranta anys d’edat, s’enterrà dos dies després, EL 18, al cementiri de Sant Pere.

Un any més tard, la nit del 29 de desembre de 1827, varen assassinar al masover de l’anomenada Casina, amb el robatori com a causa. Hilari Tallades tenis uns trenta anus quan l’enterraren  l’1 de gener de 1828 al fossar de Santa Creu d’Horta. El 14 de març de 1828 es va trobar el cadàver d’un desconegut a la porta de can Quich. El sotstinent fiscal, Elies Navarro, va disposar que se l’enterrés eclesiàsticament al peu de l’escala que pujava al campanar de l’església de Sant Pere. El 30 de juny del mateix 1828 varen assaltar al mas Quich i varen assassinar Anton Pidemunt, el masover de quaranta-nou anys que el guardava. L’alcalde va manar el seu enterrament sota l’escala que pujava al campanar darrer de l’altar dels Dolors de l’església de Sant Pere.

El poble estava atemorit, i les autoritats no estaven disposades a consentir que continuessin repetint-se els fets. Es va identificar l’agressor com un tal Becaina o Vacaire i es van oferir cinc-cents duros a qui el pogués atrapar i entregar, el que era una suma fabulosa. Amb el cap posat a preu, l’assassí no tardaria a caure. Alguns autors posteriors l’han suposat amagat pels cims de Sant Gregori en el moment de ser pres.

Detingut, jutjat i condemnat

El 13 de desembre de 1827 ja s’havia emès un ban, des de Vic, posant preu de la captura d’en Becaina: 150 pesos de plata. A primers de març en Becaina era detingut i portat a Girona per ser jutjat; uns carboners l’havien agafat mentre dormia, i el varen lliurar a la justícia. Se’l va trobar culpable de les quatre morts i el varen sentenciar a la forca i posterior esquarterament, com corresponia a lladres i assassins. EL 15 de març de 1829, el governador de Girona, el general Josep Carratalà, va expedir un ofici ordenant que es construís una forca destinada a Plademunt.

El codi penal de 1822 introduïa més suavitat a la commutació de les penes. A Becaina, però, se li aplicà l’usual pena de forca i esquarterament prevista per als saltejadors de camins. Els seus crims eren la confirmació d’una opinió pública que creia que l’excessiva benevolència a castigar les faltes, feia augmentar els delictes dels bandits i demanava una rigorositat més gran en els penes.

La maquinària judicial s’havia posat en marxa. El consistori de la ciutat de Girona, on s’havia traslladat el reu, avançaria la suma necessària per fer front a les despeses que es produirien per a l’acompliment de la sentència. Els regidors de Girona varen decidir contractar tres mestres d’obres de la ciutat i els prohoms dels gremis de paletes, fusters i ferrers. Els tres primers haurien d’aportar la fusta, els claus i el que calgués per construir una forca sobre el baluard de Sant Pere que estava a l’esquerre de la sortida de la porta de Santa Maria o de França. Els prohoms dels gremis haurien de passar al mestres de les seves respectives germandats una ordre que els cités l’endemà, dia 16, a les vuit de la tarda a l’esmentat paratge. Hi haurien d’anar amb les eines pertinents per construir la forca i s’insistia que la no assistència seria penada amb una multa de vint-i-cinc sous i quinze dies de presó. L’endemà tothom hi va ser.

La forca i el botxí

La forca era semblant a les que es construïren a Barcelona, amb l’única diferència que aquelles disposaven de dues escales, una per al reu i una altre per al mossèn que l’ajudava, i la destinada a Martí Plademunt només en tenia una, de sis pams d’amplada, suficient perquè el capellà i el condemnat la pugessin plegats. Dotze pams a l’esquerre del cadafalc, els operaris havien aixecat una tarima quadrada de dotze pams cada costat, sostinguda per bancs de paleta d’una alçada de vuit pams. A cada cantonada hi havia un pal llarg clavat a terra que despuntava vuit pams més sobre aquella bastida. En cada pal hi havia un ganxo de ferro. En total, la forca era llarga, de vint-i-dos pams.

En Becaina hauria de pujar vint graons. L’alçada d’aquelles baluernes assegurava la correcta visibilitat de l’acte i, per tant, l’útil aplicació de la pedagogia de la por que s’escenificaria el dia següent.

El botxí va arribar a la ciutat, des de Barcelona, el 13 de març. Se li assignà una paga de quaranta rals de billó diaris en concepte de dietes; la seva estada costà un total de dos-cents vuitanta rals de billó. En arribar a Girona, el governador li havia disposat allotjament a la presó, on feia els àpats i on reposava fins que arribés el moment de l’execució.

Un cop instal·lat, el botxí va cridar els prohoms del gremi de soguers i els va demanar un bon dogal, afegint que, si li donaven cinc duros i un parell d’espardenyes, els excusava de la demanda, atès que ell en tenia un de fiable. Els agremiats pagaren en metàl·lic i en espècie. Seguidament, el botxí va citar els prohoms del gremi de ferrers de tall, a qui els va demanar ganivets i el tallant, li havien de donar tres duros i ell utilitzaria els que ja portava. Si volien estalviar-se la quantitat estipulada, li havien de fabricar uns ganivets que, després, ell s’enduria perquè li corresponien d’ofici.

L’execució de la sentència

La forca va quedar plantada entre les nou i dos quarts d’una de la nit del 16 de març de 1829. El mateix dia, Pedro de la Muda, fiscal militar de la plaça, manifestà haver rebut del Tresorer de Propis i Arbitris de l’Ajuntament de Girona, Josep Torrella, dos-cents trenta rals de billó per pagar el botxí, i l’endemà, d’ofici, s’aixecà la sentència; en Becaina era penjat i esquarterat. Entre les nou i les deu del vespre del dia 17 de març, els mateixos que havien muntat la forca, la desmuntaven.

En Becaina va ser el darrer delinqüent esquarterat públicament a la ciutat de Girona.

L’únic esment del “facinerós Bacayna” que es va fer en el llibre d’actes d’Ossor va ser per assignar tretze canes i mitja de fusta grossa de pollancre i cinc dotzenes de llates de la mateixa qualitat que pertanyien al difunt i que romanien a casa d’un tal Josep Prat, segrestades per ordre del fiscal Pere Oller.

*********************************************

Altres enllaós amb informació:

https://ddd.uab.cat/record/133449?ln=en

http://www.osor.cat/?q=historia

https://cantut.cat/canconer/cancons/item/747-en-becaina

*********************************************


 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada