CAN BACAINA
OSOR - LA SELVA
Fotos de Joan Dalmau Juscafresa
https://joandalmaujuscafresa.blogspot.com/
Can Becaina, casa de Martí Plademunt (a) Becaina, un conegut delinqüent esmentat per Marià Vayreda a La Punyalada que pel fet de ser el darrer esquarterat públicament a Girona, el desembre de 1829, va originar la dita “Fer la fi d’en Becaina” i diverses composicions populars.
La dita popular gironina “fer la fi d’en Becaina” per
referir-se a algú que acabarà malament, es basa en la història real d’un lladre
i assassí que va tenir el dubtós honor de ser l’últim executat per la forca a
Girona, en Martí Plademunt.
D’Arenys de Munt a Osor
Sovint se sol associar en Becaina amb el bandolerisme a
les Guilleries de l’època d’en Serrallonga, de Perot Rocaguinarda o d’en Joanot
Rimbau, i res més lluny de la realitat: Martí Plademunt àlies Becaina va viure
al primer quart del segle XIX, dos-cents anys després de Joan Sala àlies Joan
de Serrallonga,i, per altre banda, en Becaina no actuava com un bandoler, de
forma itinerant; tots els crims que va cometre Plademunt ho va fer al poble on
vivia, Osor.
Martí Plademunt va néixer a Arenys de Munt el 12 de
febrer de 1793, segon fill d’Anton Plademunt i de Teresa Umbert. El prevere i
vicari de l’Església de Sant Martí, Tomàs Colomer, el va batejar amb els noms
de Martí, Anton i Jeroni. El seu pare i l’avi Plademunt eren jornalers, l l’avi
Umbert i el seu pare, ja difunts, també es guanyaven la vida anant a jornal i
fer tota mena d’obres.
Plademunt, roder a Osor
Arribat a l’edat adulta, Martí se’n va anar d’Arenys, i l’11
de febrer de 1826 compareixia davant el rector de l’església parroquial de Sant
Pere d’Osor disposat a casar-se amb la donzella Maria Noguera, filla de Jaume
Noguera i de Peronella Buscà, ambdós vius i residents a Osor, on Jaume Noguera
feia de ferrer,
Osor era un lloc per exercir l’ofici que Martí Plademunt
volia fer, el de roder. Osor era una vila de jornalers, parcers i llauradors.
Es veia capaç per tenir un ofici; però la de roder era una
feina dura. Els roders eren els qui feien feixes de cèrcols, o rodells, per
tancar en forma circular capses per contenir mercaderies que no acceptaven el
metall, com ara les arengades, perquè el suc que desprenien tendia a
rovellar-lo. Practicant d’un ofici
tradicional de les Guilleries , Plademunt treballava se setembre a maig,
atès que els estius es deixava reposar els arbres. Potser, com era costum de
fer entre els seus companys de feina, vivia en una barraca al bosc mentre
formava un quatre cèrcols per dia.
El seu sogre era ferrer rural, i solia fer qualsevol
feina metal·lúrgica, des d’arranjar l’eix d’un carro fins a posar un pany a una
porta o ferrar un cavall, i, en canvi, un roder no tenia res a veure amb la
metal·lúrgia. Els roders no era un ofici que els permetés nedar en l’abundància.
En el padró municipal de 1818 no constava com a ofici diferenciat i, tenint en
compte una certa reagrupació d’oficis a efectes oficials, és possible que molts
roders, si no tots, es conceptuessin com a jornalers.
Malgrat tot, Martí Plademunt es casava amb la filal del
ferrer. Els dos testimonis de l’enllaç foren un serrador, Josep Crous, i un
altre roder, Josep Casacuberta, dos osonencs. Abans de casar-los, mossèn Josep Mas
havia fet les preceptives proclames, sense cap impediment; els pares ho
consentien; el vicari general i oficial del bisbat de Vic, Josep Morros i Castelltort,
també; i la parella, interrogada per separat, també ho acceptava. A Osor tothom
sabia que el noi no tenia pare i que la seva mare, vídua, vivia a Arenys.
Nou mesos justos després d’haver-se casat, la dona de
Martí tenia una nena, el dinou de desembre de 1826, batejada Maria, com la seva
mare, i Peronella Teresa com les dues avies i com la senyora que li feia de
padrina, una tal Peronella Noguera, muller de Jaume Noguera, un forner d’Osor.
El rector Josep Mas la va inscriure com a filla de l’hostaler Martí Plademunt i
tenint per padrí don Francesc Serra de Toronell, pertanyent a una família dels
pagesos relativament més benestants de la contrada. En aparença, a Martí li
anaven prou bé.
Quatre assassinats en un any
Res feia disposar les dissorts que succeirien. Havia
passat un mes del bateig de la petita Maria Plademunt quan es va cometre, a
Osor, un assassinat amb el mòbil de robatori; la nit del 15 al 16 de gener de
1827, lladres incògnits entraren a la casa pairal de can Manuel i mataren
Antoni Coll i Sitjar. Per ordre de la justícia, el cos de la víctima, d’uns
quaranta anys d’edat, s’enterrà dos dies després, EL 18, al cementiri de Sant
Pere.
Un any més tard, la nit del 29 de desembre de 1827, varen
assassinar al masover de l’anomenada Casina, amb el robatori com a causa.
Hilari Tallades tenis uns trenta anus quan l’enterraren l’1 de gener de 1828 al fossar de Santa Creu
d’Horta. El 14 de març de 1828 es va trobar el cadàver d’un desconegut a la
porta de can Quich. El sotstinent fiscal, Elies Navarro, va disposar que se l’enterrés
eclesiàsticament al peu de l’escala que pujava al campanar de l’església de
Sant Pere. El 30 de juny del mateix 1828 varen assaltar al mas Quich i varen assassinar
Anton Pidemunt, el masover de quaranta-nou anys que el guardava. L’alcalde va
manar el seu enterrament sota l’escala que pujava al campanar darrer de l’altar
dels Dolors de l’església de Sant Pere.
El poble estava atemorit, i les autoritats no estaven
disposades a consentir que continuessin repetint-se els fets. Es va identificar
l’agressor com un tal Becaina o Vacaire i es van oferir cinc-cents duros a qui
el pogués atrapar i entregar, el que era una suma fabulosa. Amb el cap posat a
preu, l’assassí no tardaria a caure. Alguns autors posteriors l’han suposat
amagat pels cims de Sant Gregori en el moment de ser pres.
Detingut, jutjat i condemnat
El 13 de desembre de 1827 ja s’havia emès un ban, des de
Vic, posant preu de la captura d’en Becaina: 150 pesos de plata. A primers de
març en Becaina era detingut i portat a Girona per ser jutjat; uns carboners l’havien
agafat mentre dormia, i el varen lliurar a la justícia. Se’l va trobar culpable
de les quatre morts i el varen sentenciar a la forca i posterior
esquarterament, com corresponia a lladres i assassins. EL 15 de març de 1829,
el governador de Girona, el general Josep Carratalà, va expedir un ofici
ordenant que es construís una forca destinada a Plademunt.
El codi penal de 1822 introduïa més suavitat a la
commutació de les penes. A Becaina, però, se li aplicà l’usual pena de forca i
esquarterament prevista per als saltejadors de camins. Els seus crims eren la
confirmació d’una opinió pública que creia que l’excessiva benevolència a
castigar les faltes, feia augmentar els delictes dels bandits i demanava una rigorositat
més gran en els penes.
La maquinària judicial s’havia posat en marxa. El
consistori de la ciutat de Girona, on s’havia traslladat el reu, avançaria la
suma necessària per fer front a les despeses que es produirien per a l’acompliment
de la sentència. Els regidors de Girona varen decidir contractar tres mestres d’obres
de la ciutat i els prohoms dels gremis de paletes, fusters i ferrers. Els tres
primers haurien d’aportar la fusta, els claus i el que calgués per construir
una forca sobre el baluard de Sant Pere que estava a l’esquerre de la sortida
de la porta de Santa Maria o de França. Els prohoms dels gremis haurien de
passar al mestres de les seves respectives germandats una ordre que els cités l’endemà,
dia 16, a les vuit de la tarda a l’esmentat paratge. Hi haurien d’anar amb les
eines pertinents per construir la forca i s’insistia que la no assistència seria
penada amb una multa de vint-i-cinc sous i quinze dies de presó. L’endemà
tothom hi va ser.
La forca i el botxí
La forca era semblant a les que es construïren a Barcelona,
amb l’única diferència que aquelles disposaven de dues escales, una per al reu i
una altre per al mossèn que l’ajudava, i la destinada a Martí Plademunt només en
tenia una, de sis pams d’amplada, suficient perquè el capellà i el condemnat la
pugessin plegats. Dotze pams a l’esquerre del cadafalc, els operaris havien
aixecat una tarima quadrada de dotze pams cada costat, sostinguda per bancs de paleta
d’una alçada de vuit pams. A cada cantonada hi havia un pal llarg clavat a
terra que despuntava vuit pams més sobre aquella bastida. En cada pal hi havia
un ganxo de ferro. En total, la forca era llarga, de vint-i-dos pams.
En Becaina hauria de pujar vint graons. L’alçada d’aquelles
baluernes assegurava la correcta visibilitat de l’acte i, per tant, l’útil
aplicació de la pedagogia de la por que s’escenificaria el dia següent.
El botxí va arribar a la ciutat, des de Barcelona, el 13
de març. Se li assignà una paga de quaranta rals de billó diaris en concepte de
dietes; la seva estada costà un total de dos-cents vuitanta rals de billó. En
arribar a Girona, el governador li havia disposat allotjament a la presó, on
feia els àpats i on reposava fins que arribés el moment de l’execució.
Un cop instal·lat, el botxí va cridar els prohoms del
gremi de soguers i els va demanar un bon dogal, afegint que, si li donaven cinc
duros i un parell d’espardenyes, els excusava de la demanda, atès que ell en
tenia un de fiable. Els agremiats pagaren en metàl·lic i en espècie.
Seguidament, el botxí va citar els prohoms del gremi de ferrers de tall, a qui
els va demanar ganivets i el tallant, li havien de donar tres duros i ell
utilitzaria els que ja portava. Si volien estalviar-se la quantitat estipulada,
li havien de fabricar uns ganivets que, després, ell s’enduria perquè li
corresponien d’ofici.
L’execució de la sentència
La forca va quedar plantada entre les nou i dos quarts d’una
de la nit del 16 de març de 1829. El mateix dia, Pedro de la Muda, fiscal
militar de la plaça, manifestà haver rebut del Tresorer de Propis i Arbitris de
l’Ajuntament de Girona, Josep Torrella, dos-cents trenta rals de billó per
pagar el botxí, i l’endemà, d’ofici, s’aixecà la sentència; en Becaina era
penjat i esquarterat. Entre les nou i les deu del vespre del dia 17 de març,
els mateixos que havien muntat la forca, la desmuntaven.
En Becaina va ser el darrer delinqüent esquarterat
públicament a la ciutat de Girona.
L’únic esment del “facinerós Bacayna” que es va fer en el
llibre d’actes d’Ossor va ser per assignar tretze canes i mitja de fusta grossa
de pollancre i cinc dotzenes de llates de la mateixa qualitat que pertanyien al
difunt i que romanien a casa d’un tal Josep Prat, segrestades per ordre del
fiscal Pere Oller.
*********************************************
Altres enllaós amb informació:
https://ddd.uab.cat/record/133449?ln=en
http://www.osor.cat/?q=historia
https://cantut.cat/canconer/cancons/item/747-en-becaina
*********************************************
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada